El PSOE ha de decidir: cambio o cerrojazo

La legislatura ha comenzado con la negativa a que En Comú Podem, En Marea, y Ara és el Moment pudieran formar grupos parlamentarios diferentes al de Podemos; una auténtica decisión de régimen de los partidos que han gestionado la democracia desde 1978, y otros nuevos pero que aspiran a mantener el statu quo de la misma manera, pese a sus discursos regeneracionistas.

Un artículo de Contrapoder explicaba claramente el atropello jurídico que ha supuesto una lectura tan restrictiva del Reglamento del Congreso, que solo tenía precedentes tan graves en la negativa a Amaiur en 2011 a conformar grupo.

A esta decisión arbitraria, se le ha sumado otro despropósito: denegar a IU y Bildu el hacer grupo técnico con ERC, en una práctica con tradición parlamentaria y que tenía el visto bueno de los servicios jurídicos de la cámara, que habían emitido informe favorable.

Estos primeros pasos de la legislatura no son meros trámites burocráticos de la composición de órganos: indican bien a las claras cual será el talante de PP y Ciudadanos, y ponen de manifiesto la candidez de un PSOE que pensaba que estábamos en una época de fairplay parlamentario, de turnismo sin más, y con crudeza, ha visto como a primeras de cambio los conservadores hacen ventajismo de su posición en la Mesa para desarrollar su política, y dejaban en minoría en la primera votación relevante, al propio Presidente del Congreso, Patxi López. Hay otras lecturas más rebuscadas de esta inexplicable cesión del PSOE, pero vamos a confiar, con buena fé, en lo que dicen sus propios dirigentes sobre la necesidad de un cambio.
Este PP revanchista, oportunista, recuerda mucho al mal perdedor que incendió la política española con versiones conspiranoicas sobre los atentados del 11-M, o que recogió firmas por toda España contra el Estatut catalán, degradando la política y las instituciones hasta límites aberrantes para desgastar al gobierno socialista.

El PSOE y Pedro Sánchez (no parecen ser exactamente lo mismo) han de decidir si optan por apuntalar un régimen injusto, insolidario, y que ya no tiene capacidad alguna de ser inclusivo respecto a la plurinacionalidad de España, o si como han defendido en campaña, apuestan por un gobierno de progreso que reduzca las desigualdades sociales, que acabe con la precariedad laboral, que combata la corrupción, que atienda una reforma a fondo del sistema institucional para que la ciudadanía sea participe, y si abren una reforma del orden constitucional que permita un nuevo encaje democrático de las naciones en el Estado español.  

Hay fuerzas progresistas y democráticas suficientes en el Congreso para ese escenario de cambio, si hay voluntad real de negociación sobre los aspectos citados. Al otro lado, el inmovilismo. PP y Ciudadanos esperan al PSOE para un cerrojazo constitucional, un proceso destituyente que destruya los pocos espacios federalizantes que tiene el actual sistema, aparte de consolidar las políticas sociales y laborales regresivas de los últimos años, y de realizar reformas cosméticas de las instituciones, que no beneficiaran la participación ni la transparencia, y que serán inanes ante las puertas giratorias y otros vicios de la vieja política. Si el PSOE cree que encontrará márgenes para dulcificar a PP y Ciudadanos, no solo se equivoca de estrategia, se equivoca de país, con una derecha tan poco europea como la española, sin tradición alguna en este aspecto.

El PSOE ha de decidir: cambio, o cerrojazo, a sabiendas que los diques de contención del actual sistema político han quedado seriamente dañados el 20 de Diciembre, y que pese a las maniobras parlamentaristas, la ola de cambio no se detiene, y si no se suma a ella, será engullido por la misma, como le pasó a sus socios griegos tras los pactos ND-PASOK, por citar un ejemplo.
Por cierto, hablando de Grecia: como recuerda hoy Enric Juliana en un artículo, el futuro Gobierno de España también es pieza clave de la política europea, y puede decantar hacia la izquierda el Sur de Europa, o suponer un contrapunto conservador favorable a Alemania.

Una oportunitat perduda pel canvi a Catalunya

Catalunya ha perdut una oportunitat pel canvi social i democràtic no anant a unes noves eleccions. Ras i curt: l'acord in extremis entre Junts pel Sí i la CUP possibilita que CDC continui al capdavant del govern de la Generalitat, i frena la possibilitat d'una reconfiguració de l'espectre polític català que hagués pogut afavorir a les forces catalanes de progrés, com ja van avançar els resultats del 20D.

En el moment en que s'obre una segona transició al conjunt de l'Estat (amb tantes possibilitats d'avenç com d'involució, cal assumir-ho), ens tornem a trobar a Catalunya com a la primera transició: el nacionalisme progressista català prefereix pactar amb la dreta catalana, que amb la resta de forces de progrés. Ho va fer Heribert Barrera pactant amb Pujol el 1980, deixant al PSC i al PSUC a l'oposició, i ho han fet ara ERC i la CUP. Les forces independentistes han preferit congelar la foto del 27S, temerosos de que uns nous comicis els deixessin per sota del 48% que van assolir, resultat previsible davant l'esgotament que ha produït un procés polític que no dona resultats efectius, i que ha donat un espectacle negociador agònic.

En la meva opinió personal, el desacord en com abordar la qüestió nacional catalana està fent impossible anar a un altre escenari polític. No per que sigui irresoluble, si no per que els extrems més llunyans entre les forces de progrés, ERC i CUP per un costat, i el PSC per l'altra, ho estan fent incompatible en funció de les seves identitats i dels seus càlculs electorals.

El que pot representar una força com En Comú Podem és un punt de trobada entre aquest dos extrems, per que posa al centre de l'acció política sobre el fet nacional allò que concita més consens: l'exercici del dret a decidir, la possibilitat d'un referèndum, amb totes les garanties i que respecti totes les opcions, i per això va guanyar les eleccions a Catalunya el 20D, a més de per posar en el centre de l'agenda els problemes socials i de regeneració democràtica, i les seves aliances plurinacionals a l'Estat per encarar aquests reptes.

El referèndum és la principal batalla avui, en el terreny nacional, que té Catalunya, i quan abans ho accepti tothom en el camp progressista millor, o estarem bloquejats sine die sense possibilitat de fer majories estables, mentre forces clarament involucionistes com Ciutadans creixen, i mentre l'agenda social i democràtica segueix segrestada per CDC, amb l'argument de que el Procés és el primer, i després, ja discutirem el model de societat, però mentrestant, s'imposa la seva gestió conservadora.

Acceptar que aquesta és la prioritat, no implica que ningú hagi de renunciar als seus plantejaments ni objectius estratègics. No es demana a ERC i CUP que deixin de ser independentistes. Ni al PSC que deixi de voler una Espanya federal. L'independentisme d'esquerres ha de baixar una marxa, i acompassar-se amb el moviment polític en favor de l'autodeterminació, i els socialistes, fer un sprint i tornar a la seva política de fa uns pocs anys sobre una consulta legal i acordada, si no volen quedar relegats a ser la cara amable de l'immovilisme. Cal arribar plegats a un referèndum amb garanties, i donar llavors plena llibertat a que cadascú defensi el seu model d'Estat, però no fem d'això últim, l'obstacle permanent per no entendre'ns entre les forces de canvi. I al costat, un programa de govern potent socialment i amb una forta regeneració democràtica, que respongui a les necessitats de la majoria social que representaria.

Cal recordar que la primera gran manifestació contemporània per l'autodeterminació de Catalunya, va ser la del 10 de Juliol de 2010, amb el lema "Som una nació. Tenim dret a decidir", amb una gran senyera, i que encapçalava el President de la Generalitat, José Montilla, del PSC. Hauríem de recuperar aquest alt grau d'entesa per recosir la unitat del catalanisme polític de nou al voltant de grans majories, i ser més forts davant l'ofensiva recentralitzadora que s'està covant a la política espanyola, al mateix temps que, per primera vegada, més de 7 milions de persones han votat a l'Estat espanyol per candidatures favorables al dret a decidir, i que l'autodeterminació dels pobles està al centre de l'agenda política espanyola. 

En 50 segons, raons per votar En Comú Podem

Avui és l'últim dia per demanar el vot, i jo ho faig per EN COMÚ PODEM.

En la pàgina web trobaràs un programa ple de propostes per acabar amb la desigualtat i l'atur, per regenerar la democràcia, i per decidir el nostre futur com a poble en un referèndum.

Però si no pots o no vols llegir-te el programa sencer, aquí tens un vídeo de 50 segons, en que el nostre candidat, Xavi Domenech, dona algunes de les principals raons per votar el proper 20 de Desembre a EN COMÚ PODEM.

Fes que el canvi no s'aturi! Vota EN COMÚ PODEM!