Hasta siempre Marcos Ana, un corazón lleno de estrellas



Ayer noche nos dejó, a los 96 años, Fernando Macarro Castillo, más conocido como Marcos Ana, el alias que se puso el poeta comunista en honor a sus padres. 

No voy a repasar su obra y vida en este post. Solo quiero escribir una líneas en agradecimiento a su lucha inquebrantable por una sociedad justa y libre, y lo que personas como él significan para mi. Tuve la suerte de escucharle en directo en Barcelona, cuando organizamos un acto de presentación de su libro de memorias, "Decidme cómo es un árbol". Fué una experiencia brutal: su lucidez, su tranquilidad, la falta absoluta de rencor pese a las atrocidades vistas y sufridas en carne propia, su alerta permanente a los jóvenes contra el sectarismo y la grupusculización.

Esas memorias, en las que relata sus 23 años de cárcel, se pueden considerar en muchos de sus pasajes casi un tratado sobre la naturaleza humana en las situaciones más extremas. La manera de no sucumbir ante los bárbaros, ni de convertirse en ellos, fué desafiar a los verdugos con principios nobles y altísimos valores humanos, y una solidaridad colectiva inexpugnable entre los presos políticos que convivieron en los penales franquistas. Un hombre que había sido torturado y vejado como él, fué capaz de mantener el alma intacta para construir un futuro mejor, que no podría venir de la mano de la venganza sino de la Justicia, y recién salido de la cárcel, escribió: "hay que frenar la noria trágica de España, aunque tengamos que poner de calzo el corazón para lograrlo".

Este hecho siempre me ha parecido fascinante y de una categoría humana gigante, pues la cárcel en esas condiciones, es una experiencia capaz de destrozar a cualquier persona. Ahí están las reflexiones de Primo Levi sobre los campos de concentración, o las de Antonio Gramsci en una de sus cartas desde la cárcel a Julia, su mujer: "tengo siempre miedo de que me domine la rutina de la cárcel. Esta es una máquina monstruosa que aplasta y nivela según cierta serie. Cuando veo actuar y siento hablar a los hombres que están en la cárcel desde hace cinco, ocho, diez años, y observo las deformaciones síquicas que han sufrido, se me pone realmente carne de gallina, y vacilo en la previsión acerca de mí mismo. Me imagino que también los demás (no todos, pero al menos algunos) habrán decidido que no se dejarían dominar y, sin embargo, sin darse cuenta siquiera, por lo muy lento y molecular que es el proceso, hoy se encuentran cambiados y no lo saben, no pueden juzgarlo precisamente porque están cambiados del todo. Sin duda, yo resistiré. Pero, por ejemplo, me doy cuenta de que ya no sé reirme de mí mismo como lo sabía antes, y eso es grave."

Otro luchador por la libertad que pasó 16 años en la cárceles franquistas, Miguel Núñez, hacía las mismas reflexiones que Marcos Ana sobre como superar las torturas y los interrogatorios en un documental que narra su vida, "Al final de la escapada", donde también aparece el propio Marcos Ana explicando su experiencia en los penales de Ocaña y de Burgos (y su famosa Universidad, que es como llamaban a todas las actividades formativas y educativas autoorganizadas por los presos políticos). Es un documento que debería visionarse en todos los institutos de este país, como tantos otros testimonios de lo que supuso la represión franquista, cargados de humanidad y sentido común, despojados de todo reduccionismo ideológico o partidista.

Esta es la pasta de la que esta hecha nuestra estirpe de titanes, nuestros héroes de carne y hueso, que diría Vazquez Montalbán, corazones libres e incorruptibles como los de Marcos Ana, Miguel Nuñez, Enric Pubill, Sebastià Piera, y tantos otros hombres y mujeres que lo dieron todo por la Libertad, y con los que la sociedad democrática esta en deuda eterna, y que como mínimo, debe manterner viva su memoria, el recuerdo de unas personas cuyo pecado fué querer llenar de estrellas el corazón de los hombres. 

En lo personal, y de cara a todos los retos que tenemos por delante, me quedo con una reflexión suya, con la que coincido plenamente, y que aparece en "Decidme cómo es un árbol":

"Soy un ferviente partidario de la unidad porque solos no podemos construir el futuro. También en lo coyuntural, en el día a día, con los que no quieren o no pueden ir más lejos, para alcanzar objetivos parciales y andar juntos una parte del camino, ganar posiciones palmo a palmo, defender y resolver los problemas inmediatos de la gente. Pero además de esos objetivos sucesivos hay que ir preparando y construyendo esa unidad más profunda, necesaria y consciente, para llegar al objetivo final".

En eso estamos. Descansa en paz, compañero Marcos Ana.

República Catalana i Federalisme: la síntesi de la 7a Assemblea d'EUiA

"La maduresa es donarà ara, car les etapes del moviment nacional català són ben clares: Solidaritat Catalana, Mancomunitat, Estatut, República catalana. 

El PSUC per consegüent, opina que la seva línia nacional ha d’ésser formulada d’aquesta manera: Catalunya lluita per una República Catalana, per una República Espanyola creada per la unió lliure de les Repúbliques, iguals en drets.". Joan Comorera, ponència al Comité Central, abril de 1939.  



Un dels debats més apassionats de la 7a Assemblea d'EUiA va ser al voltant de la proposta nacional, que el document aprovat ha consolidat com a política d'EUiA: un projecte constituent per Catalunya, de canvi social, democràtic, i nacional, resumit en un concepte: una República Catalana lliurament federada a la resta de pobles de l'Estat espanyol. Aquesta formulació ja va ser aprovada a la Conferència Política de 27 d'Octubre de 2013, i ara és ratificada per l'Assemblea Nacional, màxim òrgan de decisió d'EUiA.

La proposta es basa en tres premises:

1- Que la proposta nacional ha d'anar lligada, segons el nostre parer, al debat sobre model social i democràtic, i que per tant, no fem contradictoris aquests eixos, i al mateix temps, no prioritzem el debat nacional a la resta de qüestions, com sempre ha defensat el catalanisme popular.

2-  Que el període autonòmic està esgotat, i cal un procés constituent català cap a una nova realitat: una nació amb un Estat propi, fruit d'una voluntat expressada democràticament en un referèndum d'autodeterminació, i que aquest Estat el volem lliurement federat a la resta de pobles de l'Estat espanyol, amb els que lluitem fraternalment per un model federal i republicà que reconegui la seva plurinacionalitat.

3- L'aliança entre federalistes, sobiranistes, i independentistes per fer aconseguir el referèndum, independentment de la seva posició final al respecte de quin status ha de tenir el nou estat.

Algunes sensibilitats d'EUiA contràries a aquesta política basen la seva posició en que aquest plantejament és independentista, i en contraposar el procés català a un procés constituent únic de tot l'Estat espanyol.

Sobre la primera idea: afirmo que defensar un estat propi per Catalunya és una proposta genuïnament federalista. És treballar per que Catalunya esdevingui de dret, el que ja és de fet: un subjecte polític que vol decidir el seu futur. En aquesta decisió de futur, EUiA proposa la unió federal amb la resta de pobles, amb un requisit previ: que sigui lliure, és a dir, decidida democràticament en referèndum, i en un debat constituent que inclogui el model social i democràtic de quin país volem. 

No és possible defensar un model federal i el dret d'autodeterminació, i al temps, no tenir una proposta política a l'alçada d'aquest repte, que permeti, a més, el treball i la mobilització conjunta de federalistes, sobiranistes, i independentistes. Si es vol disputar l'hegemonia al independentisme majoritari, ja no és suficient la defensa del desenvolupament de l'estat autonòmic en sentit federal, cal una concepció més potent i que ampliï l'espectre d'aliances, en funció del que el nostre electorat i base social opina; segons l'últim baròmetre del CEO, entre persones votants de les confluències, un 45,4% voldria que Catalunya fos un Estat dintre d'un Estat federal, i un 19,2% que fos un Estat independent. Això suma 64,6% a favor d'un canvi de status, enfront un 22,7% que es mostren partidaris de continuar sent una Comunitat Autònoma.

La idea d'una República Catalana federada, d'un subjecte polític sobirà constituït i la seva lliure unió amb altres pobles, té les seves arrels en el pensament federalista i republicà del segle XIX, i ja estava present, per exemple, en les reflexions de Valentí Almirall, que sent vicepresident del Club dels Federalistes, en el seu escrit "Bases per a la Constitució Federal de la Nació espanyola i per a l'Estat de Catalunya", i en el text "Idea exacta de la Federació" (1873), afirmà:

"tota la Constitució federal que es formi per a un poble que, com Espanya, arribi a la federació des de la unitat, ha de contenir una part preliminar en què es proclami explícitament i solemnement la sobirania de cadascun dels estats que han de constituir la federació, en allò que aquesta sobirania no sigui limitada per la Constitució mateixa, i on es fixin els seus límits i altres circumstàncies necessàries per a la seva existència."

Com explicava Miquel Caminal a "Una lectura republicana i federal de l'autodeterminació", publicada a l'any 2007, "la recuperació del principi federal permet la unió republicana mitjançant el pacte entre diferents pobles per tal de constituir una comunitat política sense renunciar a les preexistents. La constitució d’un demos amb diferents demoi que decideixin formar-ne part mantenint la seva singularitat. És lògic que sigui així, perquè els pobles s’uneixen voluntàriament per romandre i no per desaparèixer. És també clar que la unió és possible (solament possible en sentit democràtic i republicà) en la diversitat i en el reconeixement."

Per tant, els conceptes de sobirania, estat propi, plurinacionalitat, i federació, no només no son antagònics, si no que van de la mà en la tradició del federalisme d'esquerres i republicà, de la qual EUiA es reivindica.

La segona crítica a la posició majoritària aprovada per la 7a Assemblea d'EUiA, és la que contraposa el procés constituent a Catalunya amb un únic procés al conjunt de l'Estat. La proposta aprovada per EUiA fa complementàries les dinàmiques nacionals i estatals, vol establir sinergies entre pobles i lluites compartides pel conjunt de les classes treballadores i populars de tot l'Estat, però sempre respectant els ritmes i l'autonomia de cada part. 
Sens dubte, l'avenç republicà i federal a l'Estat ajudaria a resoldre la qüestió nacional catalana, però la idea centralista de que únicament un procés constituent estatal, que moltes vegades s'acaba reduint a un debat de reforma constitucional de nou repartiment de competències, no s'ajusta a la naturalesa plurinacional de l'Estat, ni a les dinàmiques diferenciades dels seus espais polítics a Catalunya, Euskadi, o Galicia, per exemple. 

En definitiva, la nostra concepció de República Catalana ha posat l'aposta federal a Catalunya a l'alçada dels reptes actuals, anant a les arrels de la cultura i els ideals del federalisme republicà i d'esquerres, sense que això sigui incompatible amb d'altres expressions del sobiranisme progressista que avui estan presents entre les classes populars i treballadores catalanes. 

I al temps, ha obert la perspectiva, en el conjunt del document, a altres aspectes de la sobirania, com la lluita contra TTIP, CETA, i TISA, expressió del poder dels mercats per sobre de la democràcia, o de com repensar la sobirania popular i els seus instruments en l'era del capitalisme global, on els estats-nació es mostren impotents davant els poders econòmics transnacionals, i es requereixen institucions supranacionals i polítiques de cosobirania per fer-hi front, i a la vegada, les ciutats i les àrees metropolitanes poden ser més efectives, baixant recursos i competències als nivells més propers a la ciutadania, per defensar els drets humans, els bens comuns, i un territori sostenible.