Del 11-S al 9-N: fermesa, unitat, i nous horitzons

En el Consell Nacional d'EUiA del dissabte 13 de setembre vaig intervenir en la discussió de l'escenari polític català fins al 9 de Novembre al voltant de dues idees força, que per qüestió de temps, només vaig poder enunciar, i que vull desenvolupar aprofitant el meu bloc, per si poden ser d'interés aquestes opinions personals pels debats en els que estem les diverses forces polítiques que defensem el dret a decidir.

Vaig afirmar que s'havia de:

1-Mantenir el rumb estratègic: seguir al bloc democràtic de canvi que està impulsant l'exercici efectiu del dret a decidir.

2-Encertar en el plantejament tàctic, en les propostes polítiques concretes a desenvolupar en aquest periode, en base a tres principis:

a) Defensar amb claredat les idees-força pròpies.
b) Mantenir la unitat social i política entorn de l'exercici efectiu del dret a decidir.
c) Cercar nous horitzons i sortides en base a la proximitat del proper cicle electoral municipal i estatal.

-Mantenir el rumb estratègic: seguir al bloc democràtic de canvi que està impulsant l'exercici efectiu del dret a decidir.
EUiA va definir en la seva Conferència Política de 2013 un model de país en base a paràmetres socials, nacionals, i democràtics, que vam conceptualitzar com a República Catalana, que a la vegada actualitzava el federalisme amb dret a decidir com a pacte entre pobles des de la lliure adhesió. Aquest objectiu el volem assolir des de la ruptura democràtica amb l'autonomisme, des de la lliure decisió expressada pel poble en consulta o referèndum.
És evident que el bloc polític i social que impulsa la consulta (una de les vessants de la ruptura democràtica) té contradiccions i elements amb els que discrepem obertament en el social i nacional (especialment amb CiU), però hi hem de continuar participant atès que és una reivindicació de democràcia radical, pel seu grau de mobilització i vertebració social, i per la presència massiva de la gent treballadora i les classes populars en el mateix, com s'ha vist en les darreres diades. Estar al marge d'aquest moviment és quedar aïllat d'una part important del poble que pensa, sent, i es mobilitza per un canvi del estatus polític de Catalunya. Pitjor encara seria acabar enquadrats, per acció o omissió, al costat de l'immobilisme estèril i antidemocràtic que es va manifestar en la Diada a Tarragona.


-Defensar amb claredat les idees-força pròpies:
Situem les idees-força pròpies amb claredat,  i fugim de debats semàntics, tacticistes, o purament ideològics (en el sentit marxista: la ideologia com a engany, com a construcció abstracta del pensament sense conexió amb les condicions materials).

Catalunya-nació, Estat-nació, nació sense Estat, sobirania, autodeterminació, lliure decisió.
Catalunya és una nació, una comunitat política, al marge de la seva articulació jurídica-política. I es tan nació sent regió autònoma, federació, Estat associat o Estat independent. La sobirania (si el concepte encara és vàlid tal qual, quan es va pensar fa segles, abans del capitalisme global) la dona la capacitat de decidir lliurement, no la finalitat de ser un Estat independent. En el moment actual, afirmem que volem esdevenir un Estat, que alguns el voldríem federat lliurement a Espanya, i d'altres no, perque l'actual configuració jurídica-política com a Comunitat Autònoma ens sembla insuficient a un conjunt de forces polítiques i a una majoria social. No perdem això de vista, o la confusió (a voltes interessada) entre llibertat/democràcia/autodeterminació i independència (amb tots els matissos) és un llast important que té l'exercici pel dret a decidir: si només creuen en votar aquells que volen una determinada opció, la seva legitimitat queda tocada de mort (aquí sí que hauríem de prendre nota del exemple escocès, on Sí i No es reconeixen en el procés, al marge de les finalitats).

La contraposició entre legalitat i legitimitat.
Crec que és correcte apel·lar a les dues, perque tenen una interconnexió en funció de les regles del joc democràtic i del reconeixement mutu de totes les parts, i no anteposar l'una a l'altra, ni en favor de la legitimitat en abstracte (com fa una part del sobiranisme, en base a un iusnaturalisme sui generis), ni del costat de la legalitat en abstracte (com sol fer l'immobilisme parapetant-se darrere les lleis com si fossin manaments immutables).

La contraposició entre legalitat catalana i legalitat espanyola.
Qui apostem per la superació de l'autonomisme ja estaríem d'acord amb aquesta separació, que és la que corrrespon a un federalisme fort o a la confederalitat. Tampoc és una qüestió d'especialitat legal, d'una llei que té aplicació per ser més pròxima o específica. A dia d'avui, encara que no ens agradi, les institucions catalanes i les seves lleis estan amparades en la legalitat estatal (espanyola) i subjectes al seu control. Caldria recordar que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya és una Llei Òrgànica (6/2006) de les Corts Generals, i que per això, el propi Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, fa dictamens en base a la seva adecuació a l'Estatut i la resta del bloc constitucional.

La desobediència civil.
De les dues discussions anteriors, se'n deriva una altra que està centrant part dels debats públics i publicats: la crida a la desobediència civil de la Generalitat si el Govern recorre davant el Tribunal Constitucional la consulta, i aquest la suspen cautelarment. La desobediència civil la fa, stricto sensu, la societat civil davant les institucions, ja siguin persones individuals o organitzacions socials de tot tipus.
Tampoc estem davant un cas de diferent criteri interpretatiu, o d'un debat jurídic-competencial entre una CC.AA. i l'Estat, que permet que una institució busqui sortides alternatives davant del bloqueig d'una altra institució, sino davant d'un problema polític de primer ordre, d'una negativa rotunda de l'Estat a acceptar una proposta que considera fora del bloc constitucional.
No estic negant la desobediència civil. Ben al contrari, pot ser necessària per portar els canvis constituents, però estic dient que l'hauriem de situar allà on li pertoca: en l'àmbit de la societat civil organitzada.

La confusió entre referèndum i consulta, i sobre el propi concepte de consulta.
El 9-N tenim una consulta, no un referèndum. Una consulta que no és vinculant i que expressa una opinió de la ciutadania, que després ha de ser conformada políticament com a proposta en funció del resultat.
La possibilitat de referèndum va quedar denegada amb el debat a les Corts Generals per a la transferència, via l'article 150.2, de la competència per fer-ho. De nou, la confusió sobre el marc legal i la tergiversació interesada per part d'alguns sectors sobiranistes sobre el tema, ha instalat la idea de que aquest és un referèndum via una llei catalana, ja que ens ho van denegar amb la legislació estatal. Gran error. Parlem de vies diferents i nivells diferent, no d'una mateixa cosa amb un marc legal diferent.
Davant la previsible suspensió, hi ha qui pot pensar que la consulta la pugui fer la societat civil directament. No nego aquesta possibilitat com a acció política, però això no és la consulta que es va pactar, ni menys un referèndum. Per ser consulta o referendum, ha de ser convocada pels poders públics, que son els únics que poden donar totes les garanties democràtiques per a que sigui vàlida. Repeteixo: diferenciar entre el que poden/deuen fer els poders públics, i el que pot fer la societat civil em sembla fonamental en aquesta discussió.


-Mantenir la unitat social i política entorn de l'exercici efectiu del dret a decidir:
Si el marge de maniobra institucional és escas, encara que existeix i s'ha d'explotar fins al seu límit com ha tornat a demanar el Parlament, seria correcte situar en un marc cívic bona part de les respostes a l'actitud antidemocràtica del govern de Mariano Rajoy, incloses les accions de desobediència. Ara bé, a ningú se li escapa que una part d'aquesta societat hipermobilitzada ho està per la independència, no per la consulta. I que per tant, s'haurien de reajustar calendaris i objectius per no perdre aquesta força, si l'objectiu de l'independència s'allunya. Tothom ens hem de replantejar, unitàriament, com continuem. No hi haurà independència sense previ exercici del dret a decidir. Ni hi haurà dret a decidir, si no hi ha la possibilitat real de la independència, recolçada també per aquells que no en som partidaris. Hi ha sectors sobiranistes que creuen que l'escenari de negativa a la consulta revoltarà a la ciutadania, i s'obriran escenaris rupturistes i vies de fet unilaterals. Jo no veig aquesta possibilitat. Per altra banda, aquells sectors que no han recolçat el 9-N, esperen que les forces pro-consulta fracassem per poder, tot entonant el "jo ja ho vaig dir", recollir part de la frustració i el desencís per proposar terceres vies o noves componendes. En aquesta possibilitat, tampoc hi crec, i penso que la ciutadania no premiarà a aquelles forces que no han donat la cara per una reivindicació justa i democràtica, que no s'han batut el coure en una correlació de forces adversa.
I els sectors immobilistes i antidemocràtics, esperen que s'enfrontin totes aquestes sensibilitats i d'altres per fer realitat la màxima d'Aznar: abans es trencarà Catalunya, que Catalunya trencarà amb Espanya.
És per això que cal mantenir la unitat social i política a tota costa, acordar unitàriament quines son les respostes, i donar-les en els terrenys que ens siguin més favorables, situant com únic enemic el centralisme espanyolista, deixant les picabaralles entre sobiranistes, federalistes, i independentistes a un costat fins que tinguem l'objectiu primer assolit: poder votar.


-Cercar nous horitzons i sortides en base a la proximitat del proper cicle electoral municipal i estatal:
Davant la possibilitat de carreró sense sortida institucional en l'actual situació, a més d'articular políticament i socialment de manera unitària les respostes, cal cercar i proposar altres escenaris que obrin noves possibilitats per donar sortida a la lliure decisió dels pobles. De la possibilitat d'eleccions catalanes anticipades en parlarem un altre dia, però si no les hi hagués, tenim per endavant les eleccions municipals al Maig de 2015, i les eleccions generals, a finals de 2015. Les últimes eleccions europees han demostrat que a l'Estat espanyol hi ha possibilitats de canvi, de fer majories diferents a les que el bipartidisme ha fet durant 35 anys. I que les forces estatals en ascens, Izquierda Unida i Podemos, i multitud d'iniciatives rupturistes de caire municipalista, estan compromeses amb el canvi social, i també, amb un canvi en el model d'Estat que doni el dret als pobles per poder decidir el seu estatus polític. Explorem la possibilitat d'una gran bloc de canvi polític i social, de forces polítiques, moviments socials i ciutadania compromesa, que accedeixi a les institucions amb un mandat constituent, amb l'objectiu d'establir una nova institucionalitat radicalment diferent a la que es va pactar amb la Constitució Espanyola de 1978.
Sòc conscient que hi ha sectors independentistes que no contemplen cap escenari d'acció política que no sigui el català; però en moments excepcionals, decisions excepcionals, que a més, ara tenen actors clars i amb possibilitats reals de ser decisius. Per què no? Per què no provar a ampliar el camp de batalla a més actors rupturistes, si sabem que en el context de la Unió Europea, per fer canvis profunds és fonamental tenir el poder de qui n'és Estat membre, és a dir, l'Estat espanyol? Per que no aprofitar l'irrupció d'un municipalisme alternatiu com a prèvia a un canvi constituent de l'Estat? En obrir joc cap a altres escenaris pot estar part de la resolució del nou encaix de Catalunya amb Espanya i Europa.

Ya estamos en la Segunda Transición, ¿pero hacia dónde?

Hace más de una década que multitud de personas y colectivos caracterizamos este momento histórico como una etapa de segunda transición en España. 
Empezó con el nuevo Estatut d'Autonomia de Catalunya, que cuestionó el marco jurídico constitucional español, no solo en lo referente al encaje de identidades nacionales, sino en algo que preocupaba más a las oligarquías: el reparto del poder, los conceptos de cosoberanía y subsidiariedad que implicaba, dentro del Reino, y hacia fuera en el sentido federal europeo (con todas sus limitaciones, pero ahí se apuntaban ya cosas).
Después, la crisis económica agravó y extendió al escenario general la caducidad de este marco, junto con la desafección política provocada por la corrupción y la politiquería de los grandes partidos.   
Las durísimas condiciones de ajuste impuestas por la Troika y su contestación social (3 huelgas generales, el movimiento 15-M, el surgimiento de la PAH y del conjunto de mareas en defensa de los bienes y servicios públicos...) han acabado de configurar la crisis global en España como un verdadero final de régimen, en todos los aspectos: social, político, económico, cultural, e institucional. Sin embargo, la indignación y la resistencia, no se han plasmado en mayorías institucionales alternativas: al contrario, en una primera parte de este ciclo, las derechas han salido reforzadas, como en el conjunto de Europa, viendose legitimadas a continuar con sus políticas antisociales. Hasta ahora. 

Pese a que el PP ha seguido siendo la fuerza más votada, el resultado de la elecciones europeas, donde el bipartidismo ha perdido gran parte de su apoyo electoral (del 80 al 49%), ha acelerado la percepción de descomposición del actual statu quo, y ante ese peligro (lejano, por otra parte, ante la falta aún de una alternativa clara), quienes defienden su continuidad han preferido pasar al ataque. En realidad, si somos rigurosos, han intensificado el ataque, pues la coartada de la crisis ya les permitió una avanzadilla material que ha actuado de pilar del nuevo régimen conservador: la reforma del 135 CE, que daba la llave de la política presupuestaria a la oligarquía financiera y su estrategia de doblegar paises a través de la especulación con la deuda soberana.

La abdicación del Rey Juan Carlos en favor de Felipe VI ha de leerse, en mi opinión, como una operación de las oligarquías para ponerse al frente de las reformas en un momento en que se perciben como inevitables por el hartazgo ciudadano y la multitud de incendios incontrolados en todos los frentes, empezando por la consulta catalana del 9-N. Pero ojo. La estrategia es lampedusiana como (casi) todos los sectores de progreso ya han intuido, y poniendose en cabeza de la voluntad de cambio, lo que se pretende es no tocar lo troncal del actual orden, dar respuestas parciales a algunas cuestiones candentes, y consolidar los retrocesos sociales y democráticos ya en marcha.

Felipe VI podría ser propuesto como piloto de una reforma constitucional que solidifique el nuevo marco sociopolítico regresivo para la próxima generación, y contará con el apoyo de PP, PSOE, UPyD, Ciutadans, y de la disimulada aceptación tácita vestida de indiferencia del conjunto de los nacionalismos conservadores. Sería el encargado de auspiciar unos nuevos Pactos de la Moncloa donde se de forma definitiva al retroceso del sistema de pensiones y a la devaluación salarial, y afrontaría un nuevo encaje de las naciones en el marco constitucional español, que en ningún caso recogería el derecho de autodeteminación de las mismas.

El conjunto de reformas regresivas se envolverá en la solemnidad de la Política de Estado y en una reforma constitucional que tendrá la misma trampa que la de 1978: hacer votar en un solo acto multitud de cuestiones, entre ellas, la continuidad de la institución monárquica, y su papel de mediador (y recordemos, de comisionista...) en el statu quo español.

Esta estrategia se debe hacer en este periodo por tres razones:
-La oportunidad generacional propiciada por el propio envejecimiento del monarca.
-La actual mayoría institucional aplastante del bipartidismo en las instituciones.
-Enmarcarlo en el momento de repunte del PIB y aumento de sensación de final de la crisis.

Las izquierdas tienen la obligación de impugnar la lógica antidemocrática que implica esta operación, y demandar elecciones constituyentes y un Referéndum sobre la forma de la Jefatura del Estado, donde se pueda defender la opción republicana.
Los cambios en profundidad que la sociedad demanda exigen una nueva mayoría que los lidere y los haga efectivos, y que dista muchísimo de la actual composición parlamentaria. 
Y un debate social y político, público y en profundidad, sobre que tipo de sociedad y de sistema de convivencia queremos. Ya basta de acuerdos opacos entre bastidores de los grandes poderes, a los que luego se les da el barniz democrático de una votación parlamentaria.

Los resultados de estas elecciones europeas deben ser un acicate ilusionante para las izquierdas, pero también exigen un plus de responsabilidad y vocación unitaria: la aparición de nuevas expresiones de la izquierda como Podemos, que se suman al crecimiento de Izquierda Plural y otras expresiones de las izquierdas nacionales, demuestran que hay base social y espacio electoral para aglutinar una alternativa al bipartidismo, pero que debe ser unitaria, programática, y representativa de amplios sectores de la clases populares, no solo de los más avanzados. La división puede dar al traste con la ilusión generada: necesitamos masa crítica suficiente, o en las circunscripciones más pequeñas de unas generales, o en multitud de ayuntamientos, podemos ser laminados por la suma cero de propuestas alternativas, mientras el mapa vuelve a ser bicolor, o peor todavía, monocolor (dato: el PP ha ganado en 32 de las 50 provincias en estas elecciones europeas).

De una estrategia ganadora y audaz de las izquierdas depende que la Segunda Transición vaya hacia la ruptura democrática, hacia un proceso constituyente en favor de las clases populares, o por el contrario, a un pacto entre oligarquías regresivo, hacía donde de momento se dirige, y que recibirá la bendición de una Europa que ha girado a la derecha claramente.

Para acabar, un apunte en clave catalana: las izquierdas catalanas federalistas, soberanistas, e independentistas no pueden quedarse al margen de los cambios que se dan en el tablero de juego del Estado. De la suma e interacción con los elementos más avanzados en el conjunto del Estado español también depende que Catalunya pueda ejercer el derecho a decidirlo todo.      


ARTÍCULOS DE OTROS AUTORES EN EL MISMO SENTIDO:


Vicenç Navarro: Lo que no se dice sobre la abdicación del Rey
Juan Torres López: Los de arriba mueven ficha
Joan Herrera: L'abdicació, l'obligació de canviar-ho tot

Europa, et parlo de l'Ernest i la Núria


Parafrasejant el títol d'una cançó de Silvio Rodríguez, escric aquest post l'ultim dia de campanya per demanar el vot per ICV-EUiA, per l'Ernest Urtasun, la Núria Lozano, i la resta de la candidatura de la Izquierda Plural.

Com a coalició ens havíem proposat diversos objectius, que crec que Ernest i Núria han complert en campanya amb escreix: per un costat, esdevenir referència d'una altra Europa antagònica a la que representa la Troika i les forces polítiques que li donen suport, explicant amb rigor i convicció que hi ha alternativa a l'austeritat, a la falta de democràcia a Europa. També que estem al capdavant de la defensa del dret a decidir, que això no ens eclipsa la resta de debats i propostes, i que ICV-EUiA li afegeix una dimensió social diferenciada. Que estem acompanyats d'una mobilització social que reclama canvis en profunditat, d'una majoria social que no es resigna davant les agressions antisocials dels mercats i els seus actors polítics i institucionals. I per últim, que tenim aliats plurals a Espanya, amb Izquierda Unida, Anova i d'altres, i a Europa amb Alexis Tsipras i Ska Keller, que comparteixen els nostres punts de vista en questions troncals, i que aquesta vocació unitària ens fa més fortes per plantar cara a la Troika.

Tant en els actes com en els debats, l'Ernest i la Núria han destacat per la seva consistència, combativitat, i proximitat amb aquells sectors socials que volen defensar a Europa, la gent treballadora i les classes populars.

Amb un PSC sense credibilitat per la seva pràctica i derrotat davant la Troika, una ERC de perfil en les temes socials pel seus acords amb CiU, i unes CUP autoexcloses del debat electoral, ICV-EUiA apareix com la gran força d'esquerres capaç de defensar una alternativa clara a la gran coalició que Merkel ja té dissenyada a imatge i semblança del acord alemany de la CDU i el SPD.

El 25 de Maig, pels nostres drets, per la nostra dignitat, votem ICV-EUiA.