El #19F tothom al carrer! NO a la #reformalaboral

7 RAONS PER DIR NO A AQUESTA REFORMA LABORAL:

1.      És una reforma que no crearà ocupació. Sinó que augmentarà la destrucció de llocs de treball, perquè la reforma incentiva els acomiadaments, que seran més fàcils (per decisió unilateral de l’empresari, per ampliació dels supòsits) i més barats (33 dies/any i en molts casos 20, enlloc de 45 com fins ara).

2.      És una reforma antisocial, que abaixarà els salaris. La reforma busca una rebaixa general dels salaris, dels treballadors/es o dels que busquen feina. Els empresaris podran fer-ho de forma unilateral i discrecional.

3.      És una reforma feta amb mentides, manipulació i engany. Des del primer segon hi hagut mentides sobre el contingut, ocultació de dades i clara voluntat de manipulació de la informació. A banda, és exactament el contrari del que el PP va prometre, abans i durant campanya electoral (S. Saénz de Santamaría, 23 juny 2010 “lo que necesita España no es facilitar el despido, no es fomentar la salida, sino fomentar la contratación”).

4.      És una reforma on no es salva ningú: afecta pares, mares, fills i filles. Precaritza encara més la contractació dels joves, per la via del nou contracte “indefinit” amb període de prova d’un any, en el que es podrà acomiadar sense causa ni indemnització. I té efectes retroactius, i afecta als que tenen un contracte vigent (menys indemnització per acomiadament, per exemple).

5.      És una reforma que perjudica a les dones. Incentiva que les dones tinguin principalment contractes a temps parcial. Augmentarà les dificultats per conciliar vida personal i laboral de tothom, però especialment de les dones, per la facilitat que la reforma ofereix als canvis de les condicions de treball (horaris, jornada) decidits unilateralment per les empreses.

6.      És una reforma contra l’autogovern de Catalunya. Hi ha una pèrdua de competències del Govern de la Generalitat, que ja no decidirà si autoritza els ERE o no. La desaparició del control previ i l’autorització administrativa comportarà un incentiu a les estratègies de deslocalització del centres de treball de grans multinacionals que, sense intervenció sindical ni dels poders públics tindran més fàcil la deslocalització de les empreses a altres països. Una pèrdua de competències en favor del mercat i dels empresaris que ha estat valorada positivament  pel President Mas i per CIU. 

7.      Una reforma inútil per superar la crisi. Els impactes de la reforma provocaran més dificultats per la recuperació econòmica e incentiven un model productiu escassament eficient. La creació d’ocupació de qualitat i la reactivació econòmica només vindrà d’un canvi de model productiu i una reforma fiscal justa.

Cal impugnar diariament el sentit comú de les retallades

Primer de tot, bon any 2012 a tots i totes.

Comencem un any que es preveu plagat de polítiques antisocials i de retrocessos en drets socials i nacionals. El PP les aplicarà a tota Espanya amparat en la seva majoria absolutísima, i CiU les aplicarà a Catalunya després de sortir reforçada de tot el cicle electoral, sense que s'hagi erosionat la seva base electoral per les retallades socials ja posades en marxa.

En totes les trobades pròpies de les festes nadalenques em feien la mateixa pregunta: com pot ser que CiU i PP guanyin eleccions si la gent sap que retallaran drets? Si la gent diu que no està d'acord amb les retallades, i inclus es mobilitzen en contra, perque no es reflexa electoralment?

Les respostes son complexes, però per dir-ho ras i curt: la gent no vol retallades, però les considera inevitables. La gent renega dels efectes, però n'assumeix unes causes presentades per les dretes i els seus corrents d'opinió com inquestionables tal i com, per exemple, queda reflexat aquesta setmana en una enquesta publicada pel diari conservador La Vanguardia.

Segons l'enquesta, un 80% creu que les retallades venen justificades per una caiguda dels ingressos, i d'aquí es passa a que gairebé el 77% pensin que la despesa s'ha d'ajustar als ingressos, sense que es pregunti sobre com obtenir més ingressos ni qui els ha d'aportar, o desviant l'atenció cap altres temes, com les transferències fiscals entre Espanya i Catalunya, on gairebé un 75% considera que els incompliments per part del govern espanyol son rellevants per justificar les retallades, sense que hi hagi cap pregunta en quant a la destinació de les partides que es deuen. I per arrodonir-ho, es demonitza als governs de progrés com a culpables de la situació, una pauta aplicada per CiU amb el govern catalanista i d'esquerres, i que seguirà el PP amb el govern Zapatero.

Les dretes han aconseguit incorporar en el sentit comú de les classes populars la inevitabilitat de les retallades, acompanyades d'un sentiment de por i d'inseguretat que porta a l'autoculpabilització, a una socialització injusta dels efectes de la crisi, sense questionar qui es responsable directe, en quin grau, i qui ha de reparar els danys i en quin grau. Se'ns iguala en la culpa, se'ns desiguala en el càstig. De fet, les classes populars i treballadores n'haurien d'estar exemptes de càstig, en no ser responsables de la crisi, mentre que el capitalisme financer en surt indemne, i aprofita la seva posició hegemònica per augmentar el seu domini en totes les esferes socials.

Davant d'aquest fet, l'esquerra social i política ha d'afinar en la seva acció quotidiana, si vol revertir l'hegemonia de les dretes. Fins el moment, hi ha una mobilització intensa per denunciar els efectes de les retallades, especialment en l'àmbit de la Salut, on es multipliquen les iniciatives populars contra les retallades sanitàries. Les ocupacions de CAP's, les mobilitzacions als hospitals, i d'altres iniciatives son necessàries, i cal augmentar la seva incidència i presència, però alhora cal conscienciar sobre les causes, impugnar la lògica que les legitima, que fa inevitables les retallades als ulls de molta gent treballadora. El manteniment dels serveis sanitaris és una lluita justa que cal acompanyar d'un discurs que ofereixi raons per demostrar, per exemple, que hi ha maneres de generar ingressos i controlar la despesa per mantenir i ampliar els drets socials.

En aquest sentit, les forces polítiques d'esquerres, les organitzacions socials, el sindicalisme de classe, els moviments socials com el 15-M, hem de redoblar esforços per conjugar protesta i proposta. Més que radicalitzar les formes de la protesta per augmentar la seva resonància, cal donar-li un relat complet, polititzarla en el sentit de inserir-la en un discurs global que assenyali les causes i als principals responsables, els poders econòmics i financers, a més de denunciar als que executen els efectes, els governs conservadors.

En aquest 2012 tenim el repte no només de respondre a les retallades, sino d'impulsar una pedagogia quotidiana exercida des de la proximitat, articulada entorn de propostes de mínims ampliament acordades, i expressada amb llenguatge propi, que senti les bases d'un nou sentit comú popular, essencial per construir una nova majoria de progrés.