Canvi d'escenari unilateral del 9N

Aquesta setmana s'ha posat fi a un camí compartit per les sis forces polítiques que vam acordar una pregunta i una data per fer un referèndum o una consulta.

Davant el bloqueig permanent del govern del PP a la possibilitat de fer la consulta acordada pel 9N, el President Mas i el seu govern ens proposen una nova fórmula que no té consens de la resta de formacions.

Artur Mas ens proposa un procés participatiu incert, no una consulta, que té com a principal defecte la manca de garanties democràtiques i normes clares per tothom, com ja s'ha pogut veure, i s'anirà coneixent.
Hi ha qui pot pensar que això no es important, que l'important és que es manifesti una voluntat política al marge de les condicions en que es fa. Per EUiA i per ICV-EUiA, no es així. Sense garanties democràtiques i normes clares no hi ha procés deliberatiu lliure i en igualtat de condicions per a totes les opcions, i per tant, no hi ha expressió democràtica verificable ni representativa del conjunt de la societat catalana, i no només d'una part fortament mobilitzada per unes determinades opcions. En aquestes condicions plantejades per Mas, no ens és possible avalar aquesta proposta.

Hagués estat més millor, sobretot per conservar la unitat, que és el que ens fa més forts davant l'immobilisme, fer un reconeixement honest de quina és la situació, explicar-ho al conjunt de la societat catalana, i en el marc més ampli possible, com el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, acordar com continuàvem acumulant forces i raons per poder fer la consulta, inclus plantejant on nou calendari, abans de plantejar succedanis institucionals que la degraden.
Segurament haver consensuat els nous passos amb la societat civil, amb la mobilització social com a manifestació d'una voluntat majoritària, hagués estat més raonable, i més fàcil d'acceptar per les forces polítiques favorables al dret a decidir, i encara s'està a temps de reconduir aquest aspecte.

Però no. El President Mas ha canviat unilateralment les condicions enmig de la partida en benefici propi, i sense explicar tots els detalls a la ciutadania. També ha afirmat que la consulta del 9N no era la "consulta definitiva", i que això tothom ho sabia. És fals: la consulta del 9N tenia mancances per no ser referendària, però hagués donat un missatge polític valuós per si mateix, sense necessitat de segones voltes, que en tot cas, s'haurien d'haver acordat a posteriori i novament amb consens de totes les forces polítiques i socials.

Artur Mas ens planteja un gran acte sobiranista amb suport institucional i lligat a un escenari preelectoral: les anomenades eleccions plebiscitàries, que formalment no existeixen, però que podrien tenir aquest caràcter amb dues variants. O amb una llista conjunta de partidaris per la independència. O amb llistes separades, però amb un punt comú al programa de cada força sobre la independència.

Sòc de la opinió personal de que cap de les dues hipòtesis podrien ser acceptades per ICV-EUiA.
No es pot acceptar la "llista de país" perque CiU i ICV-EUiA tenim projectes de país completament oposats. El model de país i l'exercici de la sobirania no només s'expressen en relació a l'Estat espanyol o la Unió Europea, sino especialment en els aspectes socials i democràtics, on CiU ha demostrat una manca de sensibilitat cap a la situació que viu la majoria social d'aquest país, i sobre els canvis que aquella reclama sobre les maneres de fer política.
I en la segona variant, no podem pactar com a punt programàtic el que és una qüestió profundament ideològica. L'anomenada Declaració Unilateral d'Independència no té cabuda en un espai que s'ha definit com a punt de trobada entre federalistes, sobiranistes, i independentistes. El punt de trobada d'aquestes sensibilitats és l'exercici del dret a decidir, que requereix d'un referèndum o una consulta, i que la DUI obvia i substitueix per una declaració parlamentària. Només un procés deliberatiu específic, amb totes les garanties i una majoria clara, pot mandatar a un govern a iniciar un procés cap a la independència, especiament en un marc com el de la Unió Europea, que no accepta les vies no pactades, com ja s'ha evidenciat.

L'única llista conjunta que desitjaria és la de les forces que conjuguen canvi social i canvi de statu quo nacional alhora, i que tenen una perspectiva de canvi constituent pel conjunt del cicle polític que ara comença. Unitat sobre programa, amb un calendari clar, i amb la voluntat de sumar des del respecte a les diferents posicions estratègiques, per confluir en una acció política comú, amb objectius assolibles. En altres paraules, plantejar un full de ruta unitari amb l'escenari complet, amb eleccions al Parlament, municipals i generals, que pugui facilitar una sortida al conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol en el marc d'altres canvis socials i democràtics, sumant energies dels processos de canvi que hi ha al conjunt de l'Estat.

Sí i llibertat de vot

El Consell Nacional d'EUiA va aprovar aquest dimecres dia 1 una consulta interna per establir el posicionament col·lectiu d'EUiA davant la consulta sobre el futur polític de Catalunya convocada pel 9 de Novembre. La consulta interna es farà el dissabte 18 d'Octubre.

La proposta planteja com a primera opció que EUiA es pugui posicionar com organització pel Sí a la primera pregunta, i la llibertat de vot a la segona pregunta. És a dir, que EUiA en el seu conjunt pugui dir Sí a que Catalunya sigui un Estat, i que hi hagi llibertat de vot per expressar si aquest Estat ha de ser o no independent. El reglament formula la pregunta amb un Sí o un No a aquesta proposta, i en tot cas, si es diu que No a aquesta proposta inclusiva, es dona l'opció de dir quina altra opció es voldria que EUiA hagués de defensar (Sí-No, Sí-Sí, Si-Abs; no es contempla el NO a la primera pregunta com a opció col·lectiva d'EUiA, perque això queda fora de la política aprovada per EUiA entorn de la idea de la República Catalana).

Jo defenso aquesta proposta de mètode, i defenso votar Sí a la primera pregunta plantejada, és a dir, que EUiA es posicioni col·lectivament pel Sí i Llibertat de Vot, per diversos arguments que exposaré a continuació.

Primer. EUiA no és un partit, és un moviment polític i social plural i divers, tant en les seves tradicions, com en les seves identitats, i també, en les seves propostes nacionals per Catalunya. Hi conviuen federalistes, sobiranistes, i independentistes, en totes les seves varietats, i majoritàriament, EUiA té una proposta federalista de lliure adhesió (la República Catalana), i des de la seva fundació, un vincle amb un projecte federalista estatal que és Izquierda Unida. D'aquesta riquesa hem fet proposta compartida, conceptualitzada com un punt de trobada entre aquestes realitats que tenen un mínim comú: el dret a decidir del poble de Catalunya, la defensa de que el poble català és un subjecte polític amb dret a autodeterminar-se per elegir quina configuració jurídica-política vol per autogovernar-se i relacionar-se amb els demés pobles i Estats. 

Segon. Defenso la idea de que el Sí-No i el Sí-Sí i el Sí-Abs han de cooperar i treballar plegats, i no confrontar ni marcar continuament les diferències, i que per tant, el Sí i Llibertat de vot les inclou a totes, i les posa en positiu, en el intern d'EUiA, i sobretot, cap a la nostra base social i electoral, que també té aquesta pluralitat, com expressen les enquestes sobre les persones que han votat ICV-EUiA. La pregunta del 9N té dues parts gràcies també a la contribució d'ICV-EUiA per donar sortida, i sortida en positiu, a les diferents sensibilitats de canvi que existeixen a la societat catalana.
L'enemic comú és l'immobilisme que no vol la consulta, i l'adversari (encara orfe, per incompareixença) és el No a la primera pregunta de la consulta, perque ens deixa ancorats a l'actual statu quo. 
Per tant, totes les opcions derivades del primer Sí son de caràcter rupturista (en el pla nacional), de superació de l'autonomisme, i d'interpel·lació directa a l'Estat espanyol per moure's i acceptar que Catalunya és un subjecte polític. 
Totes les opcions derivades del primer Sí concorden amb la proposta de República Catalana aprovada per EUiA, que alguns volem federada lliurement a la resta de pobles de l'Estat espanyol, i d'altres, la volen independent de l'Estat espanyol. Però el rellevant avui és: votar i decidir, superar el pacte constitucional del 1978, i que Catalunya esdevingui un Estat, i en funció de la correlació de forces i de l'opinió expressada pel poble, veurem quin tipus d'Estat és.
 
Tercer. No m'interessen els recomptes interns per saber que votarà cadascú el 9N. Aquesta seria una vella lògica de partit, no de moviment, i diria més, de partit petit que busca reafirmar-se en una identitat determinada enfront les altres, i no empeltar-se amb el que avui és majoritari a Catalunya. Altres forces polítiques han intentat posar-li portes al camp en aquesta matèria, i els resultats negatius son més que coneguts. Son moments de canvis en profunditat, d'entendre les corrents de fons i saber-les gestionar en positiu. 
 
I quart. Pensant en l'escenari post 9N, aquesta unitat de federalistes, sobiranistes, i independentistes, serà encara més important, i per tant, el pre 9N s'ha de resoldre en positiu i de manera conjunta.
Si hem pogut votar el 9N, perque les forces rupturistes haurem de posar-nos d'acord per gestionar l'escenari en un sentit constituent, i on es puguin afegir els temes socials i democràtics en el full de ruta del nou país. 
I si no hem pogut votar encara el 9N, per fer possible plegats que hi hagi la consulta, i que els escenaris electorals del 2015 (municipals i generals) puguin contribuïr a aquest fet. 
En aquest sentit, cal fer pedagogia des del Sí-No per convèncer a aquella gent federalista que encara veu en l'independentisme un adversari, que no és així, i que la confluència que volem amb d'altres espais polítics necessita d'aquesta col·laboració.
I els espais del Sí-Sí han de veure al Sí-No com un aliat, i no com una versió més amable d'allò que no volen. Que una part del sobiranisme jugui a assimilar el Sí-No federalista a l'autonomisme és, apart d'injust i fals, debilitar el front rupturista, que existeix, i que té aliats a la resta de l'Estat espanyol, que en cas de ser determinants en les properes eleccions generals, poden ser impulsors d'un procés constituent estatal que esdevingui una via més de solució al repte democràtic plantejat per Catalunya.
Aquest esforç a dues bandes només es pot realitzar amb un punt de trobada ampli i amable que s'hagi reforçat en una praxis compartida de reconeixement mutu, com la proposta inclusiva de la que parlem, no només en uns acords escrits en abstracte.

En definitiva, animo a aquella gent d'EUiA del Sí-No, del Sí-Sí, i del Sí-Abs amb visió inclusiva i que comparteixen les raons que he exposat, a donar suport, amb un Sí a la primera pregunta, a la proposta de Sí i Llibertat de vot plantejada a la consulta interna d'EUiA.

Del 11-S al 9-N: fermesa, unitat, i nous horitzons

En el Consell Nacional d'EUiA del dissabte 13 de setembre vaig intervenir en la discussió de l'escenari polític català fins al 9 de Novembre al voltant de dues idees força, que per qüestió de temps, només vaig poder enunciar, i que vull desenvolupar aprofitant el meu bloc, per si poden ser d'interés aquestes opinions personals pels debats en els que estem les diverses forces polítiques que defensem el dret a decidir.

Vaig afirmar que s'havia de:

1-Mantenir el rumb estratègic: seguir al bloc democràtic de canvi que està impulsant l'exercici efectiu del dret a decidir.

2-Encertar en el plantejament tàctic, en les propostes polítiques concretes a desenvolupar en aquest periode, en base a tres principis:

a) Defensar amb claredat les idees-força pròpies.
b) Mantenir la unitat social i política entorn de l'exercici efectiu del dret a decidir.
c) Cercar nous horitzons i sortides en base a la proximitat del proper cicle electoral municipal i estatal.

-Mantenir el rumb estratègic: seguir al bloc democràtic de canvi que està impulsant l'exercici efectiu del dret a decidir.
EUiA va definir en la seva Conferència Política de 2013 un model de país en base a paràmetres socials, nacionals, i democràtics, que vam conceptualitzar com a República Catalana, que a la vegada actualitzava el federalisme amb dret a decidir com a pacte entre pobles des de la lliure adhesió. Aquest objectiu el volem assolir des de la ruptura democràtica amb l'autonomisme, des de la lliure decisió expressada pel poble en consulta o referèndum.
És evident que el bloc polític i social que impulsa la consulta (una de les vessants de la ruptura democràtica) té contradiccions i elements amb els que discrepem obertament en el social i nacional (especialment amb CiU), però hi hem de continuar participant atès que és una reivindicació de democràcia radical, pel seu grau de mobilització i vertebració social, i per la presència massiva de la gent treballadora i les classes populars en el mateix, com s'ha vist en les darreres diades. Estar al marge d'aquest moviment és quedar aïllat d'una part important del poble que pensa, sent, i es mobilitza per un canvi del estatus polític de Catalunya. Pitjor encara seria acabar enquadrats, per acció o omissió, al costat de l'immobilisme estèril i antidemocràtic que es va manifestar en la Diada a Tarragona.


-Defensar amb claredat les idees-força pròpies:
Situem les idees-força pròpies amb claredat,  i fugim de debats semàntics, tacticistes, o purament ideològics (en el sentit marxista: la ideologia com a engany, com a construcció abstracta del pensament sense conexió amb les condicions materials).

Catalunya-nació, Estat-nació, nació sense Estat, sobirania, autodeterminació, lliure decisió.
Catalunya és una nació, una comunitat política, al marge de la seva articulació jurídica-política. I es tan nació sent regió autònoma, federació, Estat associat o Estat independent. La sobirania (si el concepte encara és vàlid tal qual, quan es va pensar fa segles, abans del capitalisme global) la dona la capacitat de decidir lliurement, no la finalitat de ser un Estat independent. En el moment actual, afirmem que volem esdevenir un Estat, que alguns el voldríem federat lliurement a Espanya, i d'altres no, perque l'actual configuració jurídica-política com a Comunitat Autònoma ens sembla insuficient a un conjunt de forces polítiques i a una majoria social. No perdem això de vista, o la confusió (a voltes interessada) entre llibertat/democràcia/autodeterminació i independència (amb tots els matissos) és un llast important que té l'exercici pel dret a decidir: si només creuen en votar aquells que volen una determinada opció, la seva legitimitat queda tocada de mort (aquí sí que hauríem de prendre nota del exemple escocès, on Sí i No es reconeixen en el procés, al marge de les finalitats).

La contraposició entre legalitat i legitimitat.
Crec que és correcte apel·lar a les dues, perque tenen una interconnexió en funció de les regles del joc democràtic i del reconeixement mutu de totes les parts, i no anteposar l'una a l'altra, ni en favor de la legitimitat en abstracte (com fa una part del sobiranisme, en base a un iusnaturalisme sui generis), ni del costat de la legalitat en abstracte (com sol fer l'immobilisme parapetant-se darrere les lleis com si fossin manaments immutables).

La contraposició entre legalitat catalana i legalitat espanyola.
Qui apostem per la superació de l'autonomisme ja estaríem d'acord amb aquesta separació, que és la que corrrespon a un federalisme fort o a la confederalitat. Tampoc és una qüestió d'especialitat legal, d'una llei que té aplicació per ser més pròxima o específica. A dia d'avui, encara que no ens agradi, les institucions catalanes i les seves lleis estan amparades en la legalitat estatal (espanyola) i subjectes al seu control. Caldria recordar que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya és una Llei Òrgànica (6/2006) de les Corts Generals, i que per això, el propi Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, fa dictamens en base a la seva adecuació a l'Estatut i la resta del bloc constitucional.

La desobediència civil.
De les dues discussions anteriors, se'n deriva una altra que està centrant part dels debats públics i publicats: la crida a la desobediència civil de la Generalitat si el Govern recorre davant el Tribunal Constitucional la consulta, i aquest la suspen cautelarment. La desobediència civil la fa, stricto sensu, la societat civil davant les institucions, ja siguin persones individuals o organitzacions socials de tot tipus.
Tampoc estem davant un cas de diferent criteri interpretatiu, o d'un debat jurídic-competencial entre una CC.AA. i l'Estat, que permet que una institució busqui sortides alternatives davant del bloqueig d'una altra institució, sino davant d'un problema polític de primer ordre, d'una negativa rotunda de l'Estat a acceptar una proposta que considera fora del bloc constitucional.
No estic negant la desobediència civil. Ben al contrari, pot ser necessària per portar els canvis constituents, però estic dient que l'hauriem de situar allà on li pertoca: en l'àmbit de la societat civil organitzada.

La confusió entre referèndum i consulta, i sobre el propi concepte de consulta.
El 9-N tenim una consulta, no un referèndum. Una consulta que no és vinculant i que expressa una opinió de la ciutadania, que després ha de ser conformada políticament com a proposta en funció del resultat.
La possibilitat de referèndum va quedar denegada amb el debat a les Corts Generals per a la transferència, via l'article 150.2, de la competència per fer-ho. De nou, la confusió sobre el marc legal i la tergiversació interesada per part d'alguns sectors sobiranistes sobre el tema, ha instalat la idea de que aquest és un referèndum via una llei catalana, ja que ens ho van denegar amb la legislació estatal. Gran error. Parlem de vies diferents i nivells diferent, no d'una mateixa cosa amb un marc legal diferent.
Davant la previsible suspensió, hi ha qui pot pensar que la consulta la pugui fer la societat civil directament. No nego aquesta possibilitat com a acció política, però això no és la consulta que es va pactar, ni menys un referèndum. Per ser consulta o referendum, ha de ser convocada pels poders públics, que son els únics que poden donar totes les garanties democràtiques per a que sigui vàlida. Repeteixo: diferenciar entre el que poden/deuen fer els poders públics, i el que pot fer la societat civil em sembla fonamental en aquesta discussió.


-Mantenir la unitat social i política entorn de l'exercici efectiu del dret a decidir:
Si el marge de maniobra institucional és escas, encara que existeix i s'ha d'explotar fins al seu límit com ha tornat a demanar el Parlament, seria correcte situar en un marc cívic bona part de les respostes a l'actitud antidemocràtica del govern de Mariano Rajoy, incloses les accions de desobediència. Ara bé, a ningú se li escapa que una part d'aquesta societat hipermobilitzada ho està per la independència, no per la consulta. I que per tant, s'haurien de reajustar calendaris i objectius per no perdre aquesta força, si l'objectiu de l'independència s'allunya. Tothom ens hem de replantejar, unitàriament, com continuem. No hi haurà independència sense previ exercici del dret a decidir. Ni hi haurà dret a decidir, si no hi ha la possibilitat real de la independència, recolçada també per aquells que no en som partidaris. Hi ha sectors sobiranistes que creuen que l'escenari de negativa a la consulta revoltarà a la ciutadania, i s'obriran escenaris rupturistes i vies de fet unilaterals. Jo no veig aquesta possibilitat. Per altra banda, aquells sectors que no han recolçat el 9-N, esperen que les forces pro-consulta fracassem per poder, tot entonant el "jo ja ho vaig dir", recollir part de la frustració i el desencís per proposar terceres vies o noves componendes. En aquesta possibilitat, tampoc hi crec, i penso que la ciutadania no premiarà a aquelles forces que no han donat la cara per una reivindicació justa i democràtica, que no s'han batut el coure en una correlació de forces adversa.
I els sectors immobilistes i antidemocràtics, esperen que s'enfrontin totes aquestes sensibilitats i d'altres per fer realitat la màxima d'Aznar: abans es trencarà Catalunya, que Catalunya trencarà amb Espanya.
És per això que cal mantenir la unitat social i política a tota costa, acordar unitàriament quines son les respostes, i donar-les en els terrenys que ens siguin més favorables, situant com únic enemic el centralisme espanyolista, deixant les picabaralles entre sobiranistes, federalistes, i independentistes a un costat fins que tinguem l'objectiu primer assolit: poder votar.


-Cercar nous horitzons i sortides en base a la proximitat del proper cicle electoral municipal i estatal:
Davant la possibilitat de carreró sense sortida institucional en l'actual situació, a més d'articular políticament i socialment de manera unitària les respostes, cal cercar i proposar altres escenaris que obrin noves possibilitats per donar sortida a la lliure decisió dels pobles. De la possibilitat d'eleccions catalanes anticipades en parlarem un altre dia, però si no les hi hagués, tenim per endavant les eleccions municipals al Maig de 2015, i les eleccions generals, a finals de 2015. Les últimes eleccions europees han demostrat que a l'Estat espanyol hi ha possibilitats de canvi, de fer majories diferents a les que el bipartidisme ha fet durant 35 anys. I que les forces estatals en ascens, Izquierda Unida i Podemos, i multitud d'iniciatives rupturistes de caire municipalista, estan compromeses amb el canvi social, i també, amb un canvi en el model d'Estat que doni el dret als pobles per poder decidir el seu estatus polític. Explorem la possibilitat d'una gran bloc de canvi polític i social, de forces polítiques, moviments socials i ciutadania compromesa, que accedeixi a les institucions amb un mandat constituent, amb l'objectiu d'establir una nova institucionalitat radicalment diferent a la que es va pactar amb la Constitució Espanyola de 1978.
Sòc conscient que hi ha sectors independentistes que no contemplen cap escenari d'acció política que no sigui el català; però en moments excepcionals, decisions excepcionals, que a més, ara tenen actors clars i amb possibilitats reals de ser decisius. Per què no? Per què no provar a ampliar el camp de batalla a més actors rupturistes, si sabem que en el context de la Unió Europea, per fer canvis profunds és fonamental tenir el poder de qui n'és Estat membre, és a dir, l'Estat espanyol? Per que no aprofitar l'irrupció d'un municipalisme alternatiu com a prèvia a un canvi constituent de l'Estat? En obrir joc cap a altres escenaris pot estar part de la resolució del nou encaix de Catalunya amb Espanya i Europa.