Sobre la proposta de Miquel Iceta pel futur de Catalunya

Ahir vaig estar present a la conferència de Miquel Iceta representant a la direcció nacional d'EUiA, on es va explicar quin full de ruta té el PSC per a la Catalunya post 9N. 

Val a dir que Iceta va fer un bon discurs, complet i polièdric. Va començar pel marc europeu i internacional, i mica en mica, va anar aterrant en les propostes per Espanya, i el més esperat, per Catalunya.

Cal destacar l'èmfasi en els temes socials, en l'atur, en la pobresa energètica, en les desigualtats de renda, i una certa autocrítica cap al paper de la socialdemocràcia en totes les crisis que vivim, però en quant a la qüestió nacional, cap novetat, es va tornar a reafirmar en el discurs de la reforma constitucional en sentit federal que PSC i PSOE venen defensant en els darrers temps. 
Personalment, opino que és insuficient, inclus un pas enrere respecte al que el PSC havia defensat en l'Estatut 2006, per una raó fonamental: es descarta la defensa de Catalunya com a subjecte polític que té dret a decidir en una consulta o referèndum. Tot es fia a una reforma constitucional en base al que preveu la Carta Magna als articles 166 i següents, com es recull al text de la conferència:

"La solució federal, la reforma constitucional que proposem, haurà de ser votada pels ciutadans. No hi haurà solució sense votació. I nosaltres volem que els catalans tinguin l'oportunitat de votar en favor d'un nou acord abans de plantejar-se la possibilitat de trencar amb la resta d'Espanya."

Aquesta opció significaria que els catalans i catalanes votariem en el mateix marc que ho fan la resta de la ciutadania de l'Estat, negant-se de facto la possibilitat de que ens expressem autònomament com a poble en una consulta o referèndum, i per tant, no acceptant la constitució de Catalunya com a subjecte polític nacional que preten una relació bilateral amb la resta de l'Estat. Crida l'atenció que Iceta no hagi esmentat ni tan sols la fòrmula de "consulta legal i acordada" que havien fet servir per mantenir-se en el bloc del dret a decidir, però sense signar data i pregunta, a l'entendre que no era acordada i no s'ajustava a la legalitat.

Coincideixo amb Iceta en que és inadmissible l'assimilació de catalanisme a independentisme. Però el salt del catalanisme polític al segle XXI no té pas enrere: passar de l'autogovern en el marc autonòmic a esdevenir subjecte polític articulat amb un Estat propi emanat del mandat democràtic d'una consulta o un referèndum. Els i les federalistes volem que això passi en el marc d'una Espanya federal, però no es pot demanar ja que ho sigui sense la decisió lliure i autònoma del poble català. 
Crec que hi ha un camí per fer en l'entesa entre diverses propostes federalistes i confederalistes, però Iceta i el PSC han de decidir: o ser la part no involucionista de l'autonomisme que ja només defensen PP i Cs a Catalunya, o estar en la centralitat d'una proposta de nou encaix de Catalunya i Espanya des d'una reconfiguració democràtica dels subjectes del pacte constituent via consulta/referéndum i posterior reforma constitucional que ho institucionalitzi, que pot ser majoritària a Catalunya en una transversalitat que pot sumar sectors de CDC, UDC, PSC, ICV, EUiA, i Podem, a més d'amplis sectors socials i econòmics que desitgen unes noves bases d'entesa. Izquierda Unida i Podemos a nivell estatal contemplen aquest plantejament dintre d'un procés constituent més ampli, on seria necessària la participació del PSOE i d'altres per obtenir les majories necessàries, i on el paper del PSC pot ser clau, però necessita de més claredat política per que així sigui.

Una altre absència en el discurs d'Iceta que crec important: a pesar de dedicar un temps important a parlar de la reforma constitucional i la reforma del sistema de finançament, i a fer autocrítica del paper de la socialdemocràcia durant la crisi, no va fer referència a la reforma del artícle 135 CE que subordina al despesa pública al pagament del deute, i que és la clau de volta de molts canvis socials i polítics. 
Sense impugnar aquesta norma que constitucionalitza l'austeritat no és possible fer polítiques anticícliques per resoldre el principal problema que tenim, l'atur, ni hi ha marge per proposar un sistema de finançament autonòmic (ni municipal) com el que necessitem.

Sobre la proposta d'Oriol Junqueras

Aquesta setmana Oriol Junqueras ha explicat en una conferència el seu full de ruta post 9N. 
A pesar de la seva atenció a temes que considero importants, com l'agenda social i la lluita contra la corrupció, no comparteixo el fons de la seva proposta, ni els métodes, ni tampoc els calendaris.

Una prèvia, que fa dies que ICV-EUiA recordem: més enllà del debat de quantes llistes, neguem la major que se'ns proposa: unes eleccions de caràcter plebiscitari per decidir l'estatus polític de Catalunya, que al nostre parer, només es pot deliberar en una consulta o un referèndum.

Sobre la qüestió de les llistes: és evident que comparteixo el criteri de respectar la pluralitat i els eixos esquerra-dreta, i que per tant, no hi pot haver una llista única com preten Mas. Però la idea de que totes hagin d'estar ubicades exclusivament en el paraigues de l'opció independentista no la puc compartir. 
No només perque qui no som independentistes quedem exclosos d'aquest plantejament, sino perque de nou s'anteposa una opció concreta (la independència) a allò que veritablement és majoritari, que és el dret a decidir, pel qual hem de seguir lluitant unitàriament per a que es faci efectiu. Com ja hem comentat altres vegades, s'està empetitint la base social favorable al dret a decidir, si es confon permanentment amb la independència. 

El segon concepte que Junqueras defensa és el de fer un govern de concentració que gestioni el camí al nou Estat. Per les mateixes raons que no veig una llista única, menys veig un govern de concentració amb CiU, amb qui no compartim model de país. El dia a dia té més qüestions que la independència, i aquesta mateixa setmana, la consellera Rigau, ens ha demostrat perque no podem estar en el mateix govern amb aquells que eliminen el finançament de les escoles bressol, mentre mantenen els concerts amb escoles que segreguen per sexe, i s'augmenta el finançamemt a les universitats privades. O de com s'ha governat afavorint els interessos del poders econòmics, i no els de les estructures d'Estat que tant es reivindiquen, com l'aigua o les infraestructures de mobilitat.

El tercer concepte, el que més m'ha sobtat, és el de "governar des del primer dia com si fòssim ja un Estat independent". A l'entrevista que Mónica Terribas va fer ahir a Junqueras, aquest afirmava que s'haurien de construir una Hisenda pròpia i una Seguretat Social pròpia, de manera unilateral, i en paral·lel a la redacció d'una nova Constitució catalana que el poble hauria de ratificar en referèndum. 
Junqueras no va saber explicar com és possible fer una Hisenda pròpia sense acord amb l'Estat, tenint en compte que els tributs més importants, IRPF, IVA, Societats, i Hidrocarburs, son de competència i marc normatiu estatal, així com la liquidació, recaptació, i inspecció dels mateixos (excepte en les parts cedides per l'Estat). Només mirar-se els articles 202, 203, i 204 de l'Estatut d'Autonomia ja deixa veure quin marc d'actuació fiscal té Catalunya si no té un acord amb l'Estat.
Encara menys marge hi ha en Seguretat Social, a tenor del que estableixen els articles 165 i 166 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
Sense acord amb l'Estat no hi pot haver consulta o referèndum, però tampoc noves estructures d'Estat. 

En la meva opinió, la qüestió del calendari i les prioritats son la clau de volta de tot plegat. I aquí l'independentisme té una visió bastant estreta de la realitat, amb la seva voluntat de distanciar al màxim les expressions de canvi de l'Estat espanyol, de les  que es donen a Catalunya, perque l'entrada en escena de la possibilitat d'una Espanya diferent, pot diluir part de la força del independentisme que es retroalimenta del espanyolisme del govern del PP i la complicitat del PSOE. 
No interessa al independentisme sincronitzar les expressions rupturistes d'ambdues parts de l'Ebre, perque intueixen que perden la centralitat i se'ls trastoca l'imaginari. Curiosament, en això sí que coincideixen amb CiU, que rebutja les opcions rupturistes a Espanya i treu l'espantall de la "mala gestió" dels tripartits per atacar a Junqueras en no acceptar la llista única.

ERC (i en menor mesura, les CUP) hauria de triar entre avalar el relat convergent on no hi han classes socials ni dretes/esquerres, o empeltar amb les seves millors tradicions obreres i republicanes, que per fer avançar a Catalunya com a nació, van saber jugar a l'escenari català i espanyol sense abandonar la confrontació amb les dretes. El President Companys, en moments transcendentals de canvi, va saber jugar a Catalunya i a Espanya, i sempre, al costat de les classes populars i de les esquerres, mai al costat de l'oligarquia catalana. 
La possibilitat d'obrir un procés constituent a Espanya en paral·lel a un procés constituent a Catalunya té avui possibilitats, si és sap trobar la sinergia entre els dos processos, i si els subjectes que els han de protagonitzar, les classes populars, hi troben un relat compartit, i no un relat confrontat. No parlo de futurs llunyans. Parlem de menys d'un any per poder obrir un escenari on es pugui resoldre democràticament el conflicte entre Catalunya i l'Estat, que depen en part de la derrota del bipartidisme a Espanya. Al 2015, la primavera municipal pot ser una impugnació a les forces que han sustentat el règim del 78, i a les eleccions generals de la tardor, una altra vegada, defensar Madrid pot ser defensar Catalunya.

L'últim joc d'il·lusionisme del President Mas

Aquesta setmana, Artur Mas ha presentat el seu full de ruta per Catalunya després del 9 de Novembre. El seu pla és una aposta personal i personalista per continuar centrant tot el debat polític català en un sol punt: la independència de Catalunya i com assolir-la el més ràpid possible, al marge de tot rigor polític i jurídic sobre la qüestió. Fum i castells en l'aire. 
Com deia el company Sergi de Maya en un article aquesta setmana, no és un pla, és una estafa, política, democràtica, i social.

Presentar-se davant la ciutadania patrimonialitzant en exclusiva el procés pel dret a decidir i negant la possibilitat de parlar de la resta de temes que preocupen a la ciutadania, en especial l'atur i la defensa dels serveis públics, ha de rebre un rebuig frontal de les forces de progrés.
La proposta de Mas va encaminada a preservar el seu espai polític en decadència, i el pitjor, a ocultar la seva acció de govern antisocial, opaca, i condescendent amb la corrupció, que és la que provoca aquesta davallada.

Deiem la setmana passada que les elits catalanes estan intentant desconnectar Catalunya dels moviments de canvi que es comencen a manifestar a Espanya i al Sud d'Europa, replegant el país en el debat identitari, en un imaginari on Catalunya i Espanya son subjectes homogenis i radicalment contraris, al marge de la lluita de classes, i dels problemes de totes les seves capes socials.

Mas va faltar a la veritat en el seu relat històric: el catalanisme popular sempre ha estat compromés amb la democràcia i en contacte amb les forces de progrés de la resta de l'Estat per democratitzar Espanya. El catalanisme burgés, no. La burgesia catalana ràpidament es va aliar amb els colpistes espanyols i les seves dictadures per ofegar als moviments obrers i progressistes que lluitaven per la democràcia, en el seu sentit originari: la justicia i la igualtat, no només els aspectes formals-electorals.

Aquesta trampa segons la qual tot el catalanisme sempre ha estat junt "front a Espanya" és intolerable. El conjunt del catalanisme ha estat junt front a les forces centralistes espanyoles, però quan les esquerres han liderat els processos, el catalanisme burgés ha tendit a boicotejar aquestes iniciatives, com el propi Mas va fer amb Rodríguez Zapatero per retallar l'Estatut 2006, traïnt a la majoria parlamentària d'esquerres i al seu president, Pasqual Maragall. Per tant, de lliçons des del catalanisme burgés sobre la defensa unitària de les aspiracions nacionals de Catalunya, cap.

El que no deixa de ser incomprensible és que hi hagi forces sobiranistes de progrés que avalin aquest relat. Si l'afirmació de que drets socials i drets nacionals son indestriables no vol ser una frase feta, no és possible avalar el pla del President Mas. No és possible fer unes eleccions on només es discuteixin els drets nacionals, o on els drets nacionals siguin la centralitat, i la resta de temes, accessoris.
No és possible parlar del país sense pensar en les necessitats de la seva gent i sense tenir en compte els diferents interessos de classe en aquesta crisi que és una estafa de les oligarquies. Sense posar per endavant allò que afecta a la gran majoria del país no és possible bastir una alternativa, que en quant al fet nacional, serà diversa, no només independentista.

Refem el calendari i la unitat per poder fer efectiu el dret a decidir, i contribuïm des de Catalunya a desallotjar del poder estatal a la dreta centralista i antidemocràtica, i obrim un escenari on les reivindicacions socials i nacionals dels diferents pobles d'Espanya tinguin cabuda en un nou pacte constituent, que connecti a la vegada amb la lògica dels altres països del Sud d'Europa que demanen una Unió Europea sobre noves bases. En realitat, sense resoldre la tensió entre creditors i deutors a l'eurozona, que en part suposa discutir el poder als mercats financers, tota discussió sobre sobirania i estructures d'Estat és poc rigorosa, com de costum en les tertúlies als mitjans quan pomposament es parla de construïr un Estat, sense tenir en compte com han canviat les relacions entre poder i govern en el capitalisme global.