"Barcelona en Comú", una oportunitat pel canvi a Barcelona (i més enllà)


Aquesta setmana s'ha presentat "Barcelona en Comú", el nom de l'acord per a una candidatura unitària a Barcelona per derrotar a l'alcalde de CiU Xavier Trias i les seves polítiques conservadores al servei d'una minoria de la ciutat.

Barcelona en Comú és un espai confluent de forces polítiques i socials, de persones i de col·lectius, d'activistes socials, i de persones que ja havien estat activistes polítiques i representants institucionals. A l'acord hi som presents Guanyem, ICV, EUiA, Podem, Procés Constituent, i Equo.

Al capdavant del projecte es situa Ada Colau, que ja ha anunciat la seva disposició a presentar-se a les primàries per encapçalar la llista, acompanyada d'un equip de persones que representin la pluralitat de la confluència, la diversitat dels districtes i barris, l'activisme social i polític, i la solvència tècnica i personal d'unes persones que aspiren a governar la capital de Catalunya.

EUiA de Barcelona està compromesa a fons amb Barcelona en Comú. Les persones que hem negociat aquest acord per part d'EUiA (Isabel Ribas, Raul Sancho, i jo mateix), penso que hem complert amb el mandat que EUiA ens havia donat, i que l'afiliació ha ratificat en referèndum per més d'un 94% dels vots. Vull agraïr les felicitacions que ens ha fet arribar molta gent per aquest acord, que ha estat rebut com una bona noticia dintre i fora de la ciutat de Barcelona.

També vull remarcar l'esforç d'ICV (i del conjunt d'ICV-EUiA) per assolir aquest acord, en especial, el paper de Ricard Gomà, que seguirà sent un actiu important d'aquest nou dispositiu polític que vol ser primera força a la ciutat. La coalició ICV-EUiA és un espai polític que aporta experiència, coneixement, i activisme social i polític a la confluència, uns elements imprescindibles per ser opció guanyadora i de govern, a la vegada que ha sapigut cedir en aquells aspectes que eren necessaris per encabir totes les pluralitats i necessitats d'una candidatura diferent a tot el que s'havia fet fins ara, i que pot servir de referència per altres ciutats i pobles que vulguin tirar endavant propostes unitàries.

Ara comencem el procés d'elecció de les candidatures i l'elaboració el programa electoral, i el més important, l'extensió d'aquest projecte, que vol funcionar com un tot plural, i no com una suma de parts més o menys conjuntada. El repte és enorme, i si la feina fins assolir aquest acord ha estat gran, encara ho serà més fer arribar les propostes d'aquesta candidatura al conjunt de la ciutat de Barcelona, a cada barri, a cada sector, a cada veï o veïna, tenint en compte que els poders econòmics de la ciutat faran tot el possible per silenciar o questionar aquest nou espai de suma que vol qüestionar els elements fonamentals de construcció de la ciutat.

L'éxit de Barcelona en Comú pot obrir l'expectativa de canvi constituent que desitgem per aquest llarg cicle electoral de l'any 2015. Aprofitem l'impuls de la victòria de SYRIZA, que ha sacsejat la política continental i alterat el marc mental de part important de la ciutadania europea, que ha mostrat que és possible guanyar i canviar les coses des del primer dia, amb totes les dificultats, però també amb tota la fermesa i el recolçament d'una base social majoritària farta d'una política feta a servei dels grans poders financers. Fem de Barcelona la capital del canvi, la capital de l'esperança.


(Foto: Diari ARA/Cristina Calderer).

Combatre el relat conservador i excloent que CiU ha donat al #27S2015

El President Artur Mas, ERC, ANC, Omnium Cultural i AMI han arribat a un acord per avançar les eleccions al Parlament de Catalunya pel dia 27 de setembre.

La bona noticia és que el poble de Catalunya podrà decidir si vol continuar amb aquest govern antisocial, antiecològic, òpac, i tacat de corrupció, o si vol formar una nova majoria política que posi les bases d'un model social, econòmic, ecològic, i polític diferent, que obri una nova etapa de l'autogovern de Catalunya i que trobi una sortida democràtica al conflicte polític amb l'Estat.

La resta de qüestions relacionades amb aquest avançament em semblen preocupants, i crec que ICV-EUiA i d'altres forces rupturistes i de progrès les hem de combatre a fons, per diverses raons:

1-Per que s'imposa el relat de que ja es va fer una consulta, però que no era la definitiva, i que aquestes eleccions donaran al mandat democràtic definitiu que necessita Catalunya per la independéncia (sic).
Com ICV-EUiA sempre hem defensat el contrari:
-Que el 9N no va ser una consulta: vam fer una mobilització política i un procés participatiu que va evidenciar la voluntat del poble català de poder fer una consulta o referèndum amb totes les garanties democràtiques.
-Que la consulta o referèndum no té substitutiu: ni DUI ni plebiscitàries poden servir per deliberar lliurement el futur de Catalunya.
-Que la consulta o referèndum ho és per un nou estatus polític on caben totes les opcions, no només la independència.

2-Per que s'ha tergiversat fins a límits vergonyants el concepte de la Unitat. Ja no hi és ICV-EUiA, ja no hi és la CUP, i sobretot, ja no hi és el principal instrument unitàri: el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. A més, ha quedat en res la proposta de Mas posterior al 9N de reincorporar al PSC a la reivindicació del dret a decidir. Aquí hem defensat que el sobiranisme havia empetitit la base social i política del dret a decidir en confondre autodeterminació amb independència, que ja s'havia posat de manifest amb la participació al 9N, i ara es plasma en un acord polític excloent de la diversitat de propostes per un nou estatus polític per Catalunya.

3-Per que CiU lliga en curt a ERC en la política catalana i en les properes municipals. S'imposa el seu marc conceptual i les seves propostes conservadores en matèria pressupostària (retallades i privatitzacions, una TINA a la catalana amb l'espantall de les imposicions de Madrid), que ERC accepta a canvi de la creació d'unes estructures d'Estat que son irrealitzables per temps i per falta d'acord amb l'Estat per poder materialitzar-les. És inquietant que ERC hagi renunciat, ja d'entrada, a fer noves majories de progrès a Catalunya i als ajuntaments i ens supralocals. Raó de més per a que la resta d'esquerres i forces rupturistes accelerem les confluències i les propostes guanyadores en pobles i ciutats per desbordar aquest compromís de manteniment del statu quo convergent.

Aclarit el calendari, caldria no despistar-nos amb debats secundaris o en torturar les paraules fins que diguin el que cadascú vol entendre que diuen. El "procés" no té sortida viable amb les coordenades que s'han marcat, és una fugida endavant d'uns actors que necessitaven temps i arguments per a les seves respectives bases socials i polítiques, i per que no dir-ho, per a les seves expectatives electorals.

Les properes eleccions son les municipals, i el principal objectiu de les esquerres i de les forces rupturistes és fer fora a les dretes, a totes, per les seves polítiques antisocials i antiecològiques, per les seves pràctiques corruptes i poc transparents, i per la seva manera de gestionar pobles i ciutats a esquenes de la participació ciutadana.
No podem acceptar que se'ns vulgui presentar com una primera ocasió per expressar una voluntat plebiscitària sobre el estatus polític de Catalunya. En aquest esquema, les esquerres i les forces de canvi real, perdrem oportunitats, esteu-ne segurs.

Estic d'acord en que els canvis municipals poden posar les bases per canvis de caràcter constituent, que ara poden enllaçar millor amb les catalanes i les estatals en un calendari continuu, tal i com he defensat altres vegades, però centrem l'acció política i les aliances en el que és fonamental: fer fòra les dretes dels Ajuntaments i de les entitats supramunicipals.

Vèncer la por amb esperança

L'Europa sota hegemonia neoliberal viu una època de retrocessos en tots els àmbits, com les esquerres venim denunciant des del començament d'aquesta crisi sistèmica, que hem caracteritzat com estafa perque ha servit als poders financers per imposar la seva agenda en contra de drets i llibertats. 

La por i la repressió son instruments polítics al servei d'aquesta estratègia conservadora. Missatges catastrofistes, atacs demagògics a qui planteja discrepàncies, i finalment, repressió de les protestes, formen part de la seva manera d'anul·lar les alternatives. No son suficients per apaivagar les crítiques els missatges buits de la recuperació macroeconòmica, perque son conscients que les condicions materials de la majoria de la població continuen sent precàries.

En aquest context, i davant de l'articulació de possibles alternatives polítiques en diferents països d'Europa, s'accentuarà l'espiral repressora, com hem vist aquesta setmana Espanya amb la condemna al vaguista Alfon, o l'acusació a l'humorista Facu Díaz, amb els que expresso la meva solidaritat.

A Europa torna a sorgir amb força el feixisme, que ha trobat en l'islamofòbia, un vehicle per embolcallar noves formes de xenofòbia i racisme, i per desplegar altres idees polítiques, socials, i morals ultraconservadores.
Les manifestacions de Pegida a Alemanya, o l'ascens del Front Nacional a França en son els exemples més cridaners, però no els únics.
Els atemptats contra Charlie Hebdo, condemnables sense paliatius, poden donar aire a aquestes expressions d'ultradreta (que compten amb plena simpatia dels poders financers), i arrastrar a governs socialiberals o democristians a les seves posicions, amb una nova onada de populisme punitiu i mesures restrictives de les llibertats individuals i col·lectives.

La Unió Europea, i en especial la socialdemocràcia europea, han de decidir si els hi fa més por Le Pen que Tsipras. De moment, els mercats financers es trasbalsen davant les propostes socialment justes de SYRIZA i no davant la petició d'implantar la pena de mort feta pel Front Nacional.

Les forces d'esquerres i alternatives, amb unitat i fermesa democràtica, hem de superar l'esquema de la por, amb organització social, propostes rigurosament valentes, i un relat carregat d'esperança per a les classes populars. Entenent el seu sentit, mai m'ha acabat de fer el pes l'expressió "que la por canvïi de bàndol", per que, posats a fer por, la Història ens ha mostrat que hi ha qui està disposat a fer-ne més, com els totalitarismes i els fonamentalismes. No juguem en el seu marc mental, hi tenim les de perdre. Llibertat, igualtat, fraternitat, i solidaritat, aquest és el nostre terreny de joc de ahir, d'avui, i de demà.

Per això SYRIZA fa de l'esperança (Elpidas) un dels seus leit motiv electorals, i el lema d'un dels seus vídeos de campanya europeus, que aquí reprodueixo (subtítols en anglès). Hope is on the way! (L'esperança està en camí!). I no només pel poble grec, si no per la resta de pobles d'Europa.