La involució excloent del independentisme majoritari

Ja fa temps que una gran part del mon independentista polític, social, mediàtic, i cultural que s'ubica en l'espai del que representa Junts pel Sí (i també, una part de la CUP), té com objectiu principal trencar ponts i abatre el que representa En Comú Podem, o més genericament, "els comuns", que seria l'espai polític i social global més enllà de la representació electoral, i per assimilació, al grup parlamentari Catalunya Sí Que Es Pot, encara que no hi coincideixin exactament tots els actors.

No deixa de ser una contradicció que, un espai que tot el dia parla d'eixamplar la base social i electoral de l'independentisme, enlloc de seduir als espais més propers, tracti de dimonitzar-los, ridiculitzar-los, o fins i tot, expulsar-los del procés polític que viu Catalunya com a nació.

El que està passant és just el contrari: l'independentisme majoritari està bunkeritzant-se, cristalitzant la seva base social, política, i electoral. Les últimes dades del CEO així ho mostren, si les comparem amb un històric una mica més ampli que l'interanual. A dia d'avui, un 41,6% voldria que Catalunya fos independent, un 20,9% que fos un Estat federal dins Espanya, un 26,5% una Comunitat Autònoma com ara, i el 4% una regió d'Espanya

La dada més favorable a una Catalunya independent la trobem al novembre de 2013, on va arribar al 48,5%, mentre que un 21,3% volia una relació federal, un 18,6% volia ser una Comunitat Autònoma, i un 5,4% una regió d'Espanya.

Si comparem les dades de Juny 2016 amb les primeres post-Diada 2012, que son les d'Octubre de 2012, veurem que el suport a una Catalunya independent era del 44,3%, a una relació federal el 25,5%, a ser una autonomia el 19,1%, i a ser una regió d'Espanya el 4%.

És a dir, que respecte l'inici del "procés", avui hi ha un retrocés, tant de les propostes independentistes, com de les propostes federalistes, mentre que l'autonomisme viu un cert repunt, que vindria a confirmar, en una lectura bastant generalista (tant, almenys, com la que fan certs tertulians cada dia des dels mitjans), per què tindríem a Ciutadans com a segona/tercera força al Parlament, i per que Fernández Díaz, va treure més vots, escons, i percentatge en les últimes generals, a pesar de tots els escàndols. Si sumem els percentatges de les opcions favorables al dret a decidir (independentistes i federalistes, amb tots els matisos), avui estaríem al 62,5%, mentre que a Novembre de 2013 estàvem al 69,8%. Avui la suma d'autonomisme i regionalisme seria de 30,5%, mentre que a Novembre de 2013 era el 24%, i a l'Octubre de 2012 el 23,1%. 

Sembla doncs a la vista d'aquestes dades del CEO, que com tota enquesta, son orientatives, que la polarització política no està ajudant a l'independentisme a créixer, i en canvi, està reforçant a l'extrem oposat, l'immobilisme o la recentralització. Una polarització que cada vegada més incorpora elements identitaris excloents, amb una part de la comunitat independentista obertament donada a l'insult i la confrontació, que pot posar en risc la unitat civil del poble català, com hem vist recentment amb la polèmica amb Javier Pérez Andújar com a pregoner de les Festes de la Mercé 2016, que s'ha vist assetjat a les xarxes per ser castellanoparlant i crític amb el procés, sense tenir en compte la seva dimensió intelectual i lligada a la realitat metropolitana.

La recent votació sobre les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent augmentarà encara més aquesta tendència. S'han dit paraules molt fortes contra les persones i les forces polítiques que defensem el dret a decidir i un procés constituent sense prefigurar el final del mateix, però que rebutgem una lògica unilateral que, cada vegada és més evident, que no ens porta enlloc més que a una derrota sense paliatius, de la qual estan per veure les conseqüències socials i polítiques, la greu frustració que pot generar en la societat catalana un fracas com aquest, després d'anys d'haver manipulat conscientment des de les institucions i els mitjans de comunicació públics catalans a una part important de la població que creu, sense cap rigor, i aproximant-se perillosament a les pitjors teories de dret natural, que Catalunya pot esdevenir un Estat sense un acord amb Espanya, i que, a més, això seria avalat per la UE i la resta de la comunitat internacional, que després del Brexit, encara vol menys incerteses.

Mentrestant, Rajoy s'ho mira amb calma sabent que es reforça l'ambient procliu per demanar un gran pacte constitucionalista que li asseguri el Govern, mentre instrumentalitza la justicia i el TC per no afrontar el debat polític de fons de la pluralinacionalitat d'Espanya.


ACTUALITZACIÓ A 29/06/2016:

Per complementar això que vaig escriure el dia 28, crec que aniria bé aixecar la mirada cap a Europa, cap al context global en que es dona la discussió sobre sobiranies, i al mateix temps, fer una mirada de proximitat a nivell local i metropolità. Per això, recomano aquests dos articles, un de Lluís Camprubí sobre Europa, i un de Marc Andreu, sobre el paper als barris metropolitans de les lluites veïnals i obreres en la recuperació de les llibertats i la construcció de Catalunya com a nació.

-Lluís Camprubí: "Apuntes sobre la tensión “integración UE vs repliegue nacional” y su impacto en los partidos europeos". Aquí.

-Marc Andreu:  "La batalla de les ciutats invisibles". Aquí.

Els reptes de la 7a Assemblea Nacional d'EUiA

Esquerra Unida i Alternativa ha obert els debats congressuals de la 7a Assemblea Nacional; ho fem a nivell intern, a les assemblees de base de l'organització, a la nostra afiliació i entorns, i també, a la ciutadania en general, amb un espai web on qualsevol ciutadà pot fer aportacions als documents polítics que utilitzem com a base per a la discussió assembleària.

En aquesta 7a Assemblea crec que EUiA té, almenys, tres reptes:

1- Definir l'horitzó estratègic de la nostra acció política pels propers anys, especialment pel que fa a la   construcció d'un nou subjecte polític unitari català, culminant l'aposta llençada a la 6a Assemblea d'EUiA, d'un nou espai transformador a Catalunya que, fins al moment, ha tingut concrecions en l'àmbit electoral, en forma de candidatures confluents.

2- Redefinir el projecte de país per Catalunya, des de les cultures federals i l'exercici del dret a decidir, que tingui com a prioritat sortir de l'actual situació de bloqueig en que s'ha instal·lat "el Procés", donant un nou tempo a la construcció nacional que tingui en compte les involucions del context estatal i europeu. Un catalanisme popular de majories que sigui alternativa a l'hegemonia convergent, amb capacitat per establir un programa de mínims comuns socials, democràtics i nacionals que aplegui a totes les forces progressistes de Catalunya en un govern de canvi, i amic del municipalisme transformador, en la línia del que plantejava Xavier Domènech recentment en una conferència a Barcelona. Un projecte, amb perspectiva constituent i de ruptura democràtica, que segueixi apostant pel referèndum com a millor solució per resoldre el conflicte amb l'Estat, en diàleg fraternal amb la resta de pobles d'Espanya que aspiren a un nou encaix federal, plurinacional, pluricultural, i plurilingüe, des de la lliure determinació.

3- Adequar l'organització a les noves realitats socials, polítiques, culturals, i generacionals, tant pel que fa a les diferents maneres de participació política avui existent, com la necessitat de coordinar la presa de decisions de les formacions polítiques amb els requeriments dels nous espais confluents en construcció.

Hi ha molts altres temes que debatrem en aquesta 7a Assemblea, però personalment, apart dels tres punts anteriors, crec que hauríem de prestar atenció, i fer un debat a fons per innovar i prendre més la iniciativa, en dos en particular, que a més estan interconnectats, en la idea de com reconfigurar la política i la democràcia més enllà dels estats-nació, que han quedat petits per afrontar les desigualtats que genera el capitalisme global i la dictadura dels mercats, i al mateix temps, son massa grans i llunyans d'on es viuen les problemàtiques socials, i les alternatives que la societat pot generar per superar-les:

a) Europa: bastir una resposta des de les esquerres plurals a una Unió Europea paralitzada i en decadència, que ja no té capacitat per afrontar els reptes ni interns ni globals, i que les polítiques d'austeritat han estancat econòmicament i empobrit a les classes populars.

b) Municipalisme: el canvi des de la proximitat, i des del dinamisme de les ciutats i els entorns metropolitans per forjar alternatives, com recordava Ricard Gomà recentment en un article.  

Fins al 9 d'Octubre es podran fer aportacions i esmenes als documents, que seran finalment aprovats en l'Assemblea, que es celebrarà el 29 i 30 d'Octubre a Barcelona. Esperem molta participació, molt debat, i millors conclusions, en un moment polític complex i apassionant alhora.