SENTENCIA DEL SUMARIO 18/98: LECTURA CRÍTICA


"Mostraos,
jueces, dignos de ello. Renunciad
a sentimientos que no se avengan. Que a la justicia
acompañe la indulgencia. Si severo

es vuestro juicio, que igualmente sea limpio

como el diamante sin tacha, puro.

Que vuestra labor sea prudente guía

y gobierno para el bien y la generosidad.

Jamás venganza insana."

(K.P. Kavafis. Poemas proscritos. "El voto de Atenea", 1894)



He aprovechado estos días de vacaciones para escribir mi último artículo del año en Bloc Politikon, haciendo una lectura crítica de la sentencia del macrosumario 18/98, iniciado hace 10 años por el juez de la Audiencia Nacional Baltasar Garzón, que pretendía establecer conexiones directas entre las expresiones sociales de la izquierda abertzale y ETA. La verdad es que me resistí a la tentación de escribir al calor de la repercusión comunicativa del fallo, y he esperado a poder mirarme un poco las 1028 páginas de la sentencia 73/2007, de la Sección Tercera de la Sala de lo Penal de la Audiencia Nacional. No para hacer ningún alarde de técnica jurídica, sino para tratar con un mínimo de rigor un hecho especialmente grave.

De lo dicho hasta el momento sobre el fallo, me quedo con lo expresado en el
comunicado del Gobierno Vasco sobre la sentencia, que asegura que hemos entrado en el peligroso camino de juzgar y encarcelar por ideas. Con esta sentencia, se ha aceptado como jurídicamente válido, que un Tribunal utilice argumentaciones políticas para enjuiciar a ciudadanos y organizaciones. Incluso a veces con terminología de brocha gorda, de política de bar. Pese a las declaraciones retóricas del Tribunal, se enjuicia a personas y entidades por el hecho de coincidir con el imaginario colectivo de algo que no tiene límites claros ni cuantificables, como es la izquierda abertzale en Euskadi.

La sentencia, en muchos de sus apartados, sería una magnífica guía para discutir sobre la evolución de la izquierda abertzale, la evolución de ETA, y sus formas organizativas en una Facultad de Ciencias Políticas, pero no como relato de unos hechos de los cuáles se derivan efectos jurídico-penales. Como en toda sentencia, tiene que haber unos
Hechos Probados, a los cuales se les aplican unos Fundamentos Jurídicos, que finalmente desembocan en un Fallo. Este es el silogismo jurídico de toda sentencia, pero que en este caso, tiene irregularidades flagrantes.


En la parte de Hechos Probados, se hace una cronología histórica de la evolución del MLNV sesgada y a la luz del resultado que se busca, es decir, demostrar que la izquierda social abertzale no es más que el parapeto legal detrás del cual se oculta ETA. Ni le corresponde a los miembros del Tribunal hacer de historiadores, ni menos, de politólogos. El colmo del paroxismo, es que el Tribunal ha acabado asumiendo el lenguaje propio del MLNV, a través de dar carta de naturaleza a sus documentos políticos y a las opiniones de sus líderes. De hecho, el mejor argumentario para las tesis del Tribunal, viene dado por una lectura interesada de esos documentos y conceptos, que en todo caso, pertenecen a la politología, no al ámbito del derecho.


La "Teoría del desdoblamiento", según la cual todo miembro de KAS debía tener militancia
además en alguno de los movimientos sociales organizados de la izquierda abertzale (sindicato, asociaciones culturales, organizaciones políticas legales...), adquiere el carácter de prueba irrefutable según la cual se muestra la vinculación de ETA con el resto de entidades, y su papel rector de éstas, que actuarían como pantalla legal de la banda hacia fuera, y como medida de seguridad para ETA a nivel interno, al "externalizar" parte de su actividad y cuadros en organizaciones legales.

Paso a poner algunos ejemplos de lo que he expuesto hasta ahora.


En la página 85 se afirma:


"Fué a finales de 1974, ante el próximo marco legal que se avecinaba, y que abría la posibilidad de sindicación, de formación de partidos políticos y de los derechos de asociación, la organización terrorista ETA decidió separar de su estructura militar a sus otros frentes, el político, el cultural, y el obrero, a fin de que estos fueran aceptados socialmente, ya que sus miembros actuarían dentro de los parámetros admisibles por el imminente marco legal, buscando una apariencia de legalidad dentro de las facilidades que le otorgaba la sociedad burguesa".

No le corresponde a un Tribunal interpretar la voluntad histórica de un colectivo, y mucho menos, hacerlo en un sentido criminalizador. Unas páginas más adelante, el Tribunal pasa por alto, de manera interesada, la escisión de los polimilis; y sin embargo, pone especial énfasis en la disolución de HASI por parte de ETA. Parece que al Tribunal solo le interesa la visión de la historia de los sectores más inmovilistas y más partidarios de la violencia y de la preeminencia de la organización armada sobre el resto de sectores de la izquierda abertzale. En la página 103, para referirse a la desobediencia civil (que tiene múltiples formas en Euskadi y fuera de Euskadi) y al afamado "DNI vasco", se afirma:

"El otro concepto fundamental para avanzar en el proceso de "construcción nacional" junto a la "acumulación de fuerzas", era la denominada "desconexión paulatina" del Estado español, concepto que hacia referencia a la necesidad de promover conductas colectivas de "desobediencia" que permitieran ir sustrayendo al Estado importantes parcelas de su control normativo y constituir una legalidad alternativa, concretada en un censo de carácter étnico-ideológico"

Creo que sobran los comentarios de este párrafo completamente valorativo y sin ninguna relevancia para lo que se enjuicia, pero que de pasada, sataniza una opción con la que se estará de acuerdo o no, pero que en todo caso no es competencia del Tribunal. Reducir la desobediencia civil a una violencia de baja intensidad o paralegal de ETA, es como mínimo, reprobable.

En la página 271 se afirma:


"Las relaciones exteriores de la organización ETA comenzaron a desarrollarse en el año de 1964"..."Fué la necesidad de obtener recursos financieros, logísticos y políticos para materializar el proyecto de ETA la que determinó que sus dirigentes establecieran contactos con organizaciones marxistas de otros países, en la búsqueda de de los apoyos de los gobiernos de algunas de las llamadas "Repúblicas populares", con lo que ETA transformó su inicial proyecto simplemente nacionalista, en otro marxista, orientado a la total transformación del sistema político, económico y social del País Vasco, Navarra y parte de Francia"

¿Los hechos a enjuiciar empiezan en 1964? ¿Ser nacionalista o marxista es penalmente relevante? ¿El supuesto paso del nacionalismo al marxismo indica la voluntad de delinquir?. Aquí, de nuevo, el transfondo político de la investigación delata a los miembros del Tribunal, que no pueden evitar meterse en juicios de valor o en valoraciones políticas directas. Seguramente, más de uno de ellos considerará que hablar de nacionalismo o de marxismo es mentar la bicha, pero de ahí a que tenga relevancia jurídica dista un gran trecho.

Pero el Tribunal "se desmelena" un poco más adelante con un pasaje que es digno de parodia del programa de humor de TV3 "Polònia". Según dice el Tribunal en la página 291, ETA ordena a XAKI:

"7-Imponer por la fuerza el uso del euskera a todo ciudadano procedente de cualquier otra comunidad autónoma española, y residentes en la Comunidad Autónoma del País Vasco, considerándolos extranjeros, impidiéndoles una normal convivéncia".

En primer lugar, ni ETA ni XAKI pueden hacer efectivo ese planteamiento. Por lo tanto, volvemos a la base del derecho penal: si no hay acción, no hay elemento penable. En todo caso, seria el Gobierno Vasco, a través de la normativa lingüística, quien podría hacer algo en ese sentido, y sería aquel el que debería recibir un procedimiento judicial en ese sentido. Pero el Tribunal aún va más allá, y aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid, deja un regalito en forma de comentario sesgado de un miembro de XAKI sobre la immersión lingüística en Catalunya (pág. 292):

"...la ley del catalán aceptada en Cataluña, a pesar de que no la hemos analizado en su totalidad ni en su profundidad, potencialmente se podría considerar un buen golpe para los colonos unionistas. Ello le hace sentirse forasteros, y eso también deberíamos lograrlo en Euskal Herria".

¿A que viene insertar este comentario?¿Qué relevancia jurídica tiene el tema de la lengua, si estamos hablando de ilícitos penales del supuesto aparato internacional de ETA? ¿Y meter aquí una valoración sobre el uso del catalán y su normativa, para qué?.

Y así, podríamos citar muchos más ejemplos, como al hablar del diario EGIN o al hablar de como se organizaban los movimientos de presos. De toda la parte de Hechos Probados, solo se podría salvar jurídicamente la descripción de las actividades de diferentes sociedades mercantiles (Gadusmar, S.L., Ganeko, etc), que operaban como base financiera de algunas actividades de ETA. Aún siendo el apartado más riguroso, no se libra de alguna frase digna de un gag de Vaya Semanita, como el comentario de la página 113: "El mus, proporcionó unos beneficios aproximados de 4 millones" (sic).

La parte de Fundamentos Jurídicos, no escapa a esta lógica, y como para justificarse de antemano, proclama en su primer apartado (pág. 313) que solo la Ley guía el proceso, no siendo un juicio de naturaleza política, sino puramente de índole penal. No parece, con los ejemplos vistos, que eso sea del todo así.

De esta parte, llama la atención la cantidad de irregularidades presentadas por la defensa (en las intervenciones telefónicas, en las pruebas periciales, en las traducciones del euskera, etc) y que el Tribunal desestima, en ocasiones de manera burlona. Pero si alguna me ha impresionado negativamente, es la de la negación de la existencia de torturas a una serie de detenidos y detenidas, en especial la de Nekane Txapartegui, que declara haber sido vejada sexualmente. El hecho de que no existan mecanismos de investigación independientes para averiguar lo ocurrido en la fase de detención coloca al ciudadano en plena indefensión antes las Fuerzas de Seguridad, y el resto de funcionarios penitenciarios, en especial cuando se detiene por el procedimiento agravado de la legislación antiterrorista. Aunque esto sea otro debate, me enorgullece la decisión de la Conselleria d'Interior de la Generalitat de colocar cámaras en las comisarias, y los relatos que aparecen en esta sentencia lo justifican, tanto para evitar la indefensión del ciudadano, como para corraborar la buena actuación de la Policía.

Otra evidencia del transfondo político de la sentencia, y de cual es su orientación, la encontramos en la interpretación del artículo 125 C.E. de manera favorable a la A.V.T., en aras a que la petición de condenas fuese más elevada que la que hacía el propio Ministerio Fiscal (pág. 461 y siguientes).

Pero el colmo de la inconsistencia jurídica llega en la página 513, dónde se utiliza como argumento un dibujo de una portada de un Zutabe de los años 80, en que aparece un trainera comandada por un miembro de ETA, donde los remeros son de HASI, LAB, etc...Condenar a gente en función de planteamientos tan esquemáticos como ese, que además pertenecen a debates que la izquierda abertzale tuvo hace años, no es de recibo, ni es justo para aquellos que tuvieron posiciones enfrentadas a esas consignas, pero que hoy podrían verse encausados igualmente (en toda la sentencia, tan empeñada en dar lecciones de Historia, no aparecen disidencias destacadas, ni el surgimiento de Aralar, por ejemplo).

De hecho, en las páginas 547 y 548, el Tribunal dará la razón a los posicionamientos de ETA frente a otras concepciones de la izquierda abertzale, y eso le servirá de prueba irrefutable, como hemos dicho antes, para probar sus tesis y condenar a todo un conjunto de entidades y personas de ser extensiones de ETA. También se reafirma el Tribunal, sin base jurídica para hacerlo, en declarar a EKIN como sucesora directa de KAS, pese a haber 4 años de diferencia entre las actividades presuntamente delictivas de una y de otra.

Si no teneis tiempo para mirar el conjunto de la sentencia, podeis mirar la Conclusión de los Fundamentos Jurídicos (pág 1011, y siguientes), dónde se esquematizan muchas de las cuestiones que he ido comentando, y otras que no he mencionado para no hacer muy largo este artículo, en 4 grandes apartados.

En definitiva, creo que esta sentencia abre un precedente peligroso, a través de un procedimiento judicial inducido desde la política durante el mandato de Aznar, y que ha sido resuelto en el contexto del final de la tregua de ETA, y en una espiral de carácter reaccionario del Poder Judicial entorno a esta temática. Habrá que estar atentos al procedimento abierto en los tribunales europeos, y también, a como se pronuncia el Tribunal Constitucional sobre esta sentencia. La calidad democrática de nuestro sistema está en juego, y por desgracia, en este caso, el Poder Judicial está actuando como juez y parte, siendo la intendencia jurídica de una determinada visión política de resolución del conflicto vasco.

30 ANYS SENSE CHARLES CHAPLIN




Avui fa 30 anys de la desaparició de Charles Chaplin, sens dubtes un dels directors de cinema més destacats del segle XX, i un intel·lectual amb una obra de masses compromesa amb la llibertat i el socialisme. Us deixo el discurs final de El Gran Dictador, una defensa dels ideals de la democràcia i la justicia social.

ENTREVISTA A RADIOCABLE.COM

La ràdio per internet RadioCable.com, m'ha fet una petita entrevista per preguntarme sobre els continguts del meu últim escrit en aquest bloc, on parlava de la meva posició contrària a la il·legalització d'EAE (ANV) i d'EHAK (PCTV). Podeu escoltar l'audio en aquest enllaç. Moltes gràcies a Radio Cable, i en especial a Pilar, per la seva atenció i interès.

ILEGALIZAR NO ES LA SOLUCIÓN

Las últimas informaciones aparecidas en los medios de comunicación, indican que el Gobierno, la Fiscalía General del Estado, y la Audiencia Nacional, estan recabando información y elaborando informes para ilegalizar a EAE (ANV) y a EHAK (PCTV).

Como escribí el mes pasado en Avant, el PSOE ha hecho un giro de 180 grados en su política sobre Euskadi, y en plena subordinación al discurso del PP, ha retomado las maneras propias de la era Aznar para abordar el conflicto de Euskadi, es decir, negar la vía del diálogo y de la negociación política, y centrar toda acción en el ámbito puramente policial y judicial (por este orden).

Lo digo desde el principio, aunque para las personas que me conocen o que leen habitualmente el blog no es novedad: no tengo ninguna simpatía por ETA, ni tampoco, por los que apoyan desde la política sus acciones violentas. Dicho esto, paso a argumentar el porque me parece un error esta vía retomada por el Gobierno socialista.

No es cierta la argumentación del PP, que ahora (como entonces) asume el PSOE, de que la ilegalización de Herri Batasuna y de Euskal Herritarrok (y también, de Auzkera Guztiak), debilitase a ETA y su entorno político y social. Al contrario. ETA estaba desacreditada políticamente y socialmente, y el hecho de que apareciesen no solo corrientes abertzales críticas, sino incluso partidos como Aralar, evidenciaba la descomposición en la que se encontraba ese espacio, harto de la vía muerta de la acción-reacción y del enfrentamiento armado, rechazado ampliamente en Euskadi y fuera de Euskadi.

La ilegalización, produjo el efecto contrario al pretendido: volvió a aglutinar, ante tal agresión a la pluralidad democrática, a buena parte de la izquierda abertzale. El victimismo siempre ha galvanizado a sectores sociales que, en una situación normalizada, habrían tendido a vincularse en función de otras coordenadas, léase, izquierda/derecha, federalismo/soberanismo, u otras. El buen resultado de EHAK en las autonómicas vascas responde a eso: una cohesión muy fuerte de un espacio que se mueve a la consigna, y que rechaza, de plano, toda la gama de los grises. Como dice la canción de Barricada, todo es blanco o negro. Ese escenario maniqueo, solo beneficia a dos tendencias: la de ETA, que puede alterar todo el espacio del nacionalismo vasco, y la del PP, que puede arrastrar a los socialistas consigo.

Ahora, se vuelve a dar la misma situación. Ante una Batasuna desorientada, llena de contradicciones (contrasta la gran movilización por la huelga de hambre de De Juana, con el ostracismo al que ha sido condenado Otegi en su vuelta a prisión, por ejemplo), y con más preocupaciones por mantener la unidad interna que por escuchar a la sociedad vasca, y que ve como otras fuerzas como EB-B y Aralar en Euskadi y Nafarroa Bai en Navarra le disputan su espacio natural, es un error tergiversar el resultado electoral ilegalizando a una de las partes, por mucho que no nos guste lo que dice o piensa. A mi tampoco me gusta lo que dicen o piensan otras formaciones políticas, pero creo que ninguna debe ser ilegalizada: deben poder presentarse a elecciones, y en función de sus resultados, mirarse en el espejo de las miserias, para ver que lo que defienden escasea en apoyos.
Creo que mucha gente le daría un varapalo electoral serio a Batasuna, para que reflexione, si pudiese optar entre votarles a ellos, o votar a otras opciones (EB-B, Aralar, y Nafarroa Bai, principalmente). Si no, de nuevo, el resultado electoral estará distorsionado, y nuevamente tendremos un espacio político cohesionado entorno a los sectores duros, partidarios de recrudecer el conflicto (socializar el sufrimiento, esa expresión tan deleznable), y que electoralmente no podemos cuantificar porque asume la propiedad en exclusiva de blancos, nulos, y abstenciones.


Pero no es solo una cuestión electoral. Es un problema político de fondo. La ilegalización supone una negación política para amplios sectores sociales de Euskadi, y especialmente pensando en los sectores más jóvenes, una nula pedagogía democrática, que tiene sus consecuencias ya hoy. No es de extrañar que los últimos detenidos de ETA sean tan jóvenes. Muchos de los que participan de la kale borroka, nunca habrán podido votar a su opción política, ni lo podrán hacer mientras exista la Ley de Partidos tal cual, y se deje fuera del sistema a esas opciones políticas. El input que recibe una parte de la juventud vasca es que "El Estado Español" o "España" o "El Gobierno de España" no les reconoce políticamente, y que entonces, hay que utilizar otros medios que no son los de la participación política democrática establecida. La ilegalización deja en bandeja las argumentaciones de los sectores más duros, que ven en hechos concretos, un no reconocimiento democrático de sus posiciones, y por tanto, una coartada para justificar la violencia.


Creo que los socialistas (ETA y Batasuna también) deberían tomar nota del proceso irlandés, que tiene en el reconocimiento mútuo de todas las opciones, uno de los elementos de su éxito. Hay entrega de armas porque el Sinn Fein estaba en la mesa. Y no unos del Sinn Fein que han visto el Bloody Sunday en fotos o en un mural de Belfast. En las conversaciones había expresos del IRA por delitos de sangre, que tras una reconsideración de lo estéril de la violencia (y aquí es la parte que ETA y Batasuna deben asumir) se convierten en agentes políticos para la resolución del conflicto, que después debe refrendar el pueblo democráticamente en las urnas, teniendo todas las posibilidades de elegir.


En resumen, creo que el rumbo tomado por los socialistas, y apoyado por el PP, es equivocado y nos aleja (para hoy, y lo que es peor, para mañana) de un escenario de resolución pacífica del conflicto.

DOS ANYS A LA CATOSFERA

Ara fa dos anys que sòc a la catosfera. Vaig començar amb això dels blocs al desembre de 2005, sense gaire idea de qué volia fer, però amb la il·lusió de tenir un instrument d'expressió lliure i de comunicació universal. Amb el temps, més experiències, i amb una catosfera molt més desenvolupada i en plena expansió, he anat cambiant els caràcters dels diferents blocs que he tingut.
Ara mateix, amb tres blocs, crec que he trobat més o menys un equilibri i una metòdica, que em permet expressar gairebé tot, però de manera ordenada per a mi i pels demés. Poc té a veure aquest Bloc Politikon, dedicat només a política, amb el primigeni Nire Bazter, que ho barrejava tot en un sol espai: política, esports, poesia, música, lleure...Ara, Hemisferio Derecho conté les meves inquietuts culturals, i Blog to be wild la meva afició al món del motor. Si més no, he guanyat en homogeneïtat, cosa que facilita la inserció en xarxes.
Encara queda molt per fer i per dir, i la veritat és que el següent pas crec que hauria de ser internacionalitzar més els diferents blocs, potser fent algunes cosetes en anglès, per exemple.
En tot cas, gràcies a tots i totes les que m'heu llegit durant aquests dos anys. En el món blocaire he trobat gent molt maca, que espero conservar, i conèixer nova gent, d'un espai en ple creixement, com demostra l'organització de les Jornades Catosfera 2008, un fet poc imaginable ara fa dos anys.

MARCELINO CAMACHO Y MI PRIMERA VEZ



Ayer, en Madrid, le rindieron homenaje a Marcelino Camacho, líder histórico de las Comisiones Obreras y dirigente comunista del PCE, siendo uno de los símbolos de la lucha antifranquista. Dice bien Jordi Miralles en su nota para Marcelino de ayer, cuando afirma que: el ejemplo de hombres y mujeres como tú, Marcelino, nos muestra el camino. Sobran razones para continuar luchando por los derechos de los trabajadores y trabajadoras, y para seguir en la construcción de una sociedad de hombres y mujeres libres e iguales, en un planeta habitable y en paz.

Por casualidad, este homenaje ha coincidido en el tiempo con los días en que conocí en persona a Marcelino Camacho, en Barcelona, en la última semana de Noviembre de 1997, hace ahora justo 10 años. Fué durante el 7º Congreso de los CJC-Joventut Comunista, la organización juvenil del PCC. Fué mi primer congreso, la primera vez que abordaba un debate colectivo a nivel global.

Recuerdo la fecha con exactitud, pués como en otras cosas de la vida, la primera vez no se olvida. Yo hacía unos meses que había cogido el carnet de la juve, habiendo participado en el debate precongresual y en la elaboración de enmiendas a los documentos presentados por la dirección saliente. Recuerdo la expectación, las ganas de ver como sería. Como en otras cosas de la vida, te lo imaginas de una manera, y luego en la práctica resulta ser de otra, aunque no por eso no te gusta...Al contrario, me enganchó para toda vida, o al menos, hasta ahora...

Pues bién, en un descanso del Congreso para comer, unos cuantos/as lo hicimos de manera demasiado rápida, y nos presentamos en las puertas de las Cotxeres de Sants, donde se celebraba el encuentro, demasiado pronto, y las puertas estaban cerradas. Cosas de primerizo: no controlas bien el tempo...Pero ahí vino el premio a la puntualidad, cualidad revolucionaria tan denostada a veces: estaban Marcelino Camacho y su inseparable compañera Josefina, también esperando en la puerta.

Con una naturalidad tremenda, se puso a hablar con nosotros de política, y en especial, del mundo del trabajo y de las condiciones laborales del capitalismo neoliberal. En poco tiempo, hizo una reflexión sobre el conocimiento, que según su opinión, ya era una fuerza productiva de primer orden. Chapeau Marcelino!!! Con 80 años entonces, ya había entendido lo que algunos entonces aún no contemplaban: que la sociedad del conocimiento estaba creando nuevas fracciones de las clases trabajadoras que aportaban como fuerza de trabajo su esfuerzo intelectual únicamente, y que eso, condicionaba la organización de trabajo, y por extensión, la organización sindical de esas clases, que por otra parte, se situaban en los estratos más avanzados de la clase trabajadora.

Después, en el Congreso, intervino en los mismos términos, y nuestra organización le dió el carnet de miembro de honor de los CJC-Joventut Comunista.

Si no recuerdo mal, algunos bloggers de la roigesfera estaban también en aquel momento, así que espero que hagan algún comentario al respecto. La verdad es que cuando cuentas este tipo de anécdotas te sientes un poco abuelo-batallitas, pero reconforta porque te reconoces en una tradición.

Gracias compañero Marcelino, por lo de aquel día y por toda tu trayectoria.

JORNADES CATOSFERA 2008



Llegeixo al bloc del reference català Marc Vidal, que s'estan preparant unes jornades de blocaires catalans per al 25, 26, i 27 de Gener de 2008, al Centre Tecnològic Universitari de Granollers.


Feia falta una trobada d'aquest tipus, i en funció de la bona acollida que està tenint la idea, estic segur de que serà un éxit. Blocaires, feu una reserva a l'agenda, per que aquest event promet marcar un abans i un desprès en l'àmbit català, i potser, l'empenta definitiva per una catosfera cada vegada més gran, millor enxarxada, i amb més rellevància mundial.

VISITA AL PARLAMENT EUROPEU


Dimarts i dimecres vaig estar a Brusel·les, formant part d'una delegació d'Esquerra Unida i Alternativa que visitava el Parlament Europeu. La trobada va servir per intercanviar impressions amb el nostre eurodiputat del GUE/NGL , Willy Meyer (IU), i per fer arribar una petició a les institucions comunitàries per a que facin seguiment del tema de rodalies RENFE i el caos de les obres de l'AVE a Catalunya.
Vaig quedar impressionat amb les dimensions faraòniques del recinte parlamentari, que sembla un petita ciutat, amb una gran activitat i milers de persones treballant en el seu interior.
La ciutat és molt bonica, ben cuidada, amb unes comunicacions excelents, i amb uns edificis dignes d'admiració. Si us agrada la xocolata o la cervesa, no deixeu de fer-hi una visita.

ADEU GREGORI, ET RECORDARÉ SEMPRE IGUAL


Ahir, als 93 anys d'edat va morir Gregorio López Raimundo, una de les màximes figures del comunisme català de la tradició del PSUC, i una de de les figures clau de la lluita antifranquista catalana. No em detindré a glossar la seva trajectòria. Avui, és un dia pel record. Em sap greu no haver pogut escriure això ahir, el dia de la seva defunció, però casualitats de la vida: estava enmig de la muntanya sense cap possibilitat de connexió a la red.

Només el vaig conèixer personalment fa uns anys, però mai vaig poder anar més enllà d'una salutació cordial i d'algun comentari distès, que en Gregori no negava mai a companys i companyes que s'apropessin a ell. Com diu la cançó de Raimon, sempre igual com ara, els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins dibuixant un somriure.

Vaig dir fa un temps, en assistir a l'acte en el que li entregaven la Medalla d'Or de la Generalitat, que em sentia un privilegiat per haver conegut personalment a un home de la seva rellevància, i ho mantinc. Va ser la referència dels comunistes del seu temps, però es va mantenir amb els peus a terra, lluny de l'heroïsme i de la divinificació.

L'última vegada que el vaig poder saludar va ser aquest any, al dinar anual de l'Associació d'Ex-Pressos Polítics, on va rebre la salutació càlida i afectuosa de molts companys i companyes de lluita.

Company Gregori, la teva memòria serà un estímul diari per continuar la lluita. Som molts més dels que ells volen i diuen.

PD: la foto és de l'amic Toni Albir.

GASPAR LLAMAZARES GUANYA LES PRIMÀRIES

Amb un 62,5%, Gaspar Llamazares ha guanyat les primàries d'IU. Com podeu imaginar, estic molt satisfet pel resultat, com la majoria de la gent d'EUiA, que hem apostat clarament per en Gaspar, per les raons que ja vaig comentar fa uns dies.
Ara toca elaborar un programa valent, i cercar les complicitats amb d'altres sectors de l'esquerra social i política per presentar una alternativa de progrès compromesa amb un model social just, ecològicament sostenible, i sensible a la Espanya plural i el seu desenvolupament federal.

EL JUEVES, LA REVISTA QUE TAMPOC CALLA

Avui, l'Audiència Nacional ha condemnat a Manel Fontdevila i Guillermo Torres, dibuixant i guionista respectivament, de la revista El Jueves, pel dibuix que teniu en portada, considerant-lo injúries a la Corona. Hauran de pagar 3000 euros cada un, encara que el Ministeri Fiscal havia demanat 6000 a cada un (no entenc com dos progressistes com Bermejo i Conde-Pumpido han permès aquest excès de la fiscalia).
Tota la meva solidaritat per ells, davant d'una condemna injusta, que respon a un Codi Penal que sobreprotegeix a la Familia Reial per sobre d'altres ciutadans, trencant el principi d'igualtat que l'article 14 de la Constitució reconeix. La gent d'EUiA ja vam expressar la nostra solidaritat amb la publicació, quan li vam atorgar fa poc més d'un mes el Premi L'Alternativa 2007, un premi avui encara més merescut.

EUSKADI: CAL SEGUIR APOSTANT PEL DIÀLEG




Euskadi: cal seguir apostant pel diàleg és el títol de l'article que he fet pel darrer número del Avant, la publicació mensual del PCC. Espero que us agradi, i que poguem comentar els aspectes més rellevants.

90 ANIVERSARI DE LA REVOLUCIÓ D'OCTUBRE DE 1917




Aquests dies fa 90 anys des de que l'Aurora va donar el tret de sortida a l'aixecament popular dels Soviets que va donar pas al primer govern popular de la Història, encapçalat pel bolxevic Vladimir Ilitx Ulianov, Lenin. Una experiència amb clars i obscurs, i que finalment va fracassar com a forma de govern. Més que parlar de la pròpia experiència, jo vull destacar avui els valors de la revolució, i amb el trencament social i polític que va suposar en el seu moment: el canvi era possible, palpable, tangible, ja no era una càbala de filòsofs materialistes.

Per copsar tots els conceptes clau, us deixo l'enllaç a un interessant video que ha estat dirigit per la Fundació Pere Ardiaca, sobre quin era el context i quines varen ser les causes primeres de la Revolució de 1917, i com es va desenvolupar la pròpia revolució, on surten intelectuals destacats com l'historiador Josep Fontana, o la profesora d'economia Angels Martínez Castells. Espero els vostres comentaris. Visca Octubre! Visca el Socialisme!


AUTOPING

Aquest pont l'he dedicat a endreçar els meus blocs, i al final, fins i tot ha nascut una nova criatura.


Fins ara publicava les questions de política a Bloc Politikon, i totes les demés a Inork agintzen ez didalako, dut maite. Això s'ha acabat. Aquest últim l'he rebatejat com Hemisferio Derecho, i estarà només centrat en poesia, música, art, i demés questions estètiques. I les meves altres aficions que comentava, que bàsicament tenien a veure amb el món del motor, estaran a un nou bloc, que he batejat com Blog to be wild, fent un joc de paraules amb la mítica cançò de Steppenwolf. Encara està molt buit, però poc a poc anirà agafant cos.


D'aquesta nova manera, no barrejo a Dani Pedrosa amb Giacomo Puccini, ni a Mikis Theodorakis amb Valentino Rossi, a més de que els i les visitants poden escollir millor el bloc en funció dels continguts, sense necessitat de tragar amb continguts que potser no son del seu interès. Això també em permet ajustar millor els blocs en el conjunt de xarxes on participo. En fi, espero que us agradin els nous espais.

BLOC POLITIKON ES SITUA AL TOP 25 DE CATALUNYA

Aquesta setmana, gràcies a un magnífic treball del blocaire socialista José Antonio Donaire, hem pogut conèixer com és la catosfera política, i quins son els blocs més representatius de les diferents opcions polítiques catalanes. L'estudi em situa a la posició 17 de tots els blocs polítics catalans (423 reals), i amb modestia, us dic que sòc el primer entre els blocaires d'EUiA, i per extensió, també sòc el millor situat del conjunt ICV-EUiA-EPM, una blogesfera roja-verda-violeta que és la que més i millor creix segons el propi estudi. Una agradable sorpresa, que naturalment no seria possible sense tots i totes les que passeu per aquest bloc. Mil gràcies.

JO VOTARÉ A GASPAR LLAMAZARES







Aquest dies les federacions d'Izquierda Unida, i les seves organitzacions germanes a Catalunya i Euskadi, EUiA i EB-B, estan cridades a participar en el procès d'eleccions primàries per elegir al o la Presidenciable d'IU per a les eleccions generals del proper març de 2008. Hi ha dues candidatures: Gaspar Llamazares i Marga Sanz. Jo, com segur ja heu esbrinat, aposto per en Gaspar Llamazares. A la seva web hi trobareu 10 raons per recolçar la seva candidatura, i a l'acte d'ahir al CCCB, els assistents vam poder escoltar alguna més. Però jo, en destacaré 4 raons que per a mi son decisives:

1-Gaspar Llamazares representa una IU oberta i plural, capaç de ser mediació política d'àmplies capes de les classes treballadores i populars, de sectors professionals i culturals, i de diversos moviments socials. Una IU agradable, simpàtica i empàtica, que no alliçona als ciutadans i als moviments, sino que es posa a disposició per vehicular políticament i institucionalment allò que demanen els sectors socials als quals ens dirigim. Sempre m'ha agradat aquella formulació del PSUC dels setanta: ser l'expressió política de l'aliança de les forces del treball i de la cultura. I amb alguns matissos, continua vigent, i és una IU amb aquestes característiques, qui la pot fer efectiva a molts indrets d'Espanya. A Catalunya, la fa efectiva la coalició ICV-EUiA-EPM.

2-En relació directa amb el punt anterior: la majoria que recolça a Gaspar Llamazares té com a punt imprescindible la defensa de l'acció unitària de les esquerres. Dit en altres paraules: allà on es pugui cal cercar aliances amb d'altres sectors i formacions polítiques de les esquerres per fer avançar les polítiques de progrès. El Govern d'Entesa seria el paradigma d'una experiència d'aquest tipus. IU té projecte propi i perfil diferenciat, en funció de la seva capacitat propositiva i de la seva força social per fer efectius els canvis, no pas per declaracions formals o per grans invectives ideològiques. Els sectors que recolçen a Marga Sanz sempre han mesurat la independència d'IU en funció de la distancia a la qual es posaven del PSOE. Greu error: ha estat en aquesta legislatura, d'acords amb el socialistes, i també de crítiques frontals (acabem de votar en contra del Pressupost, per exemple), quan hem estat més influents, i quan hem marcat més la nostra emprenta en les polítiques d'un govern de l'Estat. El trencament amb els socialistes, "las dos orillas", i d'altres concepcions excloents, només van ajudar a la dreta, i van provocar el desencís i la confusió en els sectors populars.

No vull fer d'historiador ni pontificar, però m'atreveixo a afirmar que: la unitat d'acció de les esquerres és un dels trets característics de la tradició de l'esquerra transformadora, que es va expressar en el Front Popular (Front d'Esquerres a Catalunya) i en la lluita antifranquista, i que és un dels valors a preservar perque s'ha mostrat històricament efectiu per parar els peus a la dreta, i per avançar en les polítiques de progrès.

3- La sensibilitat de Gaspar Llamazares envers de les questions d'identitat nacional, i la seva defensa d'un model federal per a Espanya. Llamazares va ser l'únic lider de nivell estatal que va donar recolçament a l'Estatut, convençut com nosaltres, de que introduïa conceptes potents en quant al reconeixement de la plurinacionalitat d'Espanya, i que feia efectiu una distribució del poder que anava més enllà de la descentralització administrativa, desplegant el sistema autonòmic en un sentit federalitzant.

4- Potser aquesta és la més personal, però per mi té valor afegit. Llamazares representa millor que Sanz un projecte comunista per al nostre temps. Mediàticament, de vegades s'obvia que Gaspar també és membre del PCE, i es presenten aquestes primàries com una pugna entre el PCE i IU. És fals. Sanz potser és la candidata de la direcció actual del PCE, però no és la candidata comunista. En Gaspar també ho és. I jo, que sòc del PCC, trobo més coincidències amb Gaspar que amb Sanz.



BLOG ACTION DAY: PARLEM DE MEDI AMBIENT

Com anunciava fa uns dies, avui és el Blog Action Day, que en aquesta ocasió està dedicat a parlar sobre el medi ambient. Doncs bé, aprofitant l'avinentesa, informo de la Convenció Catalana del Canvi Climàtic, que es celebrarà a Barcelona el proper dia 17 d'Octubre.


L'objectiu de la jornada, impulsada des de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge, és obrir un procès participatiu per disposar d'un Pla d'Acció 2008-2012 per a la mitigació del canvi climàtic.


De pas, us recomano una visita a l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que ens pot ajudar a comprendre millor aquest fenòmen, i les alternatives per fer-hi front.

SOBRE EL CHE I EL DIARI "EL PAIS"

Ahir el diari El País va fer una editorial glossant la figura del Che Guevara, titulada Caudillo Guevara, que no tenia res a envejar a les que es van publicar el mateix dia als rotatius més conservadors. Va ser infame, indignant. Tant, que les reaccions a la blogesfera no es van fer esperar, com per exemple aquesta de l'amic Ricardo.


Avui, llegeixo amb satisfacció, que El País, a la secció de defensa del lector, publica una carta de l'amic (i exprofessor meu a la UPF) Francisco Férnandez Buey, on critica de manera brillant la impresentable editorial d'ahir. Es tan bona, que no puc afegir res més. Us la reprodueixo aquí, i com es diu en altres contextes...que rule...:


"No hace falta haber sido guevarista o serlo hoy para considerar su nota editorial de ayer, Caudillo Guevara (EL PAÍS, 10-10-2007), un insulto a la inteligencia y a la sensibilidad, un ejemplo más del tipo de discurso "autorizado por la policía y vedado por la lógica", que decía Marx.
Para empezar, es de una ignorancia supina atribuir en exclusiva al romanticismo europeo el prejuicio de que entregar la vida por las ideas es digno de admiración y elogio. Sólo un inculto puede escribir eso.
En segundo lugar, es sectario denominar muerte al asesinato de Guevara en La Higuera y encima atribuirle el propósito de dotar al crimen de un sentido trascendente.
En tercer lugar, es una manipulación incalificable identificar lo que hizo el internacionalista Guevara con movimientos terroristas, nacionalistas o yihadistas de ahora.
En cuarto lugar, es un infundio, digno del peor revisionismo histórico, presentar la vida y la acción de Guevara y de sus seguidores como mera coartada para un autoritarismo de signo contrario, que no germinaba entonces, como dice su editorial, sino que existía ya en el continente americano.
En quinto lugar, es absurdo presentar a Guevara como puesta al día del caudillismo latinoamericano: los extremos sólo se tocan en la cabeza del editorialista de EL PAÍS.
Y, por último, es falso, literalmente falso, que hoy ya sólo se conmemore la muerte de Guevara en Cuba, Venezuela o Bolivia. Sobre el uso indiscriminado del término "populismo" dije ya lo que tenía que decir aquí mismo hace unas semanas. Ahora quiero añadir que tanta ignorancia y tanta tergiversación de la historia y del presente me parecen indignas de un periódico que se quiere "global"."

LAÏCITAT I DRET A L'ESCOLARITZACIÓ

Ja fa molt temps que vaig tenir aquest debat amb les persones del meu entorn polític, quan a França es va aprovar la llei que prohibia anar amb símbols religiosos a l'escola, en especial, en referència al vel islàmic de les noies. I amb el temps, crec que cada vegada és més raonable el meu posicionament, contrari a aquella normativa, i favorable a que les noies puguin portar hiyab o xador a l'escola, sobretot veient com es degrada la convivència entre sectors socials de cultures diferents en aquell país, i com el fenòmen s'agreuja especialment entre el jovent.
Ara, s'ha tornat a reproduir el debat, pel cas de la noia de Girona, que finalment ha acabat amb una decisió de la Generalitat favorable a que la nena porti el hiyab a l'escola, i en contra del criteri del centre.
Per evitar suspicàcies, us diré que sóc ateu, i no tinc cap simpatia per cap de les religions existents, encara que algunes hagin tingut papers emancipatoris en alguns casos. Com deia el poeta, home sóc i és humana ma mesura.
Us enumero els meus arguments:


1- Qui ha de ser laïc és el centre d'estudi, la institució educativa, no pas les persones que hi acudeixen a aquests centres, tant del personal educatiu, com els i les estudiants, i la resta de personal del centre. Per tant, on s'ha de posar l'accent és en que la institució, tant en la seva expressió cotidiana (símbols, aspecte...), com en el desenvolupament de la seva activitat, l'educació, respecti aquest principi, no orientant-se cap a alguna de les confessions existents (inclos l'ateïsme, a sensu contrario).


2- Les persones tenen dret a manifestar les seves creences i opinions, tant de paraula com simbólicament, i tenen el dret a que siguin respectades. Considerar que un crucifix o un hiyab poden ser símbols agressius educa en la intolerància i no pas en la convivència. Educa en la superstició i no en el coneixement mutu de les cultures i dels seus significats i significants. Educa en el rebuig a la diferència, i no pas, en la normalització d'aquesta.


3- Qui es beneficia de les prohibicions és l'escola privada, i sobretot, l'escola religiosa, de les diferents confessions. Encara és aviat a Espanya, però a França la beneficiada de la prohibició ha estat la xarxa d'escoles privades islàmiques, ínfima llavors, però que davant la prohibició es troba amb nous usuaris d'aquest mercat. Un drama: en aquestes escoles l'adoctrinament (igual que en les católiques) està a l'ordre del dia, el qual converteix un fet cultural en un posicionament polític i social d'enfrontament amb d'altres comunitats, i un rebuig frontal del laïcisme, que concebut i aplicat d'aquesta manera, és la coartada conservadora per segregar en funció de les creències, i que denosta l'educació pública com a mètode de creació de ciutadans educats en la interculturalitat.


4- L'escolaritació és un dret i està per sobre de la voluntat dels pares, perque és un deure cívic i un dret dels infants. Per tant, les creences dels pares no poden contravenir aquesta norma, però tampoc fem les normes creant falsos obstacles que crein els conflictes amb els pares. Dit d'una altra manera: busquem l'acord entre opció cultural i respecte a l'escolarització, i deixem un marge prou flexible per a que la casuística es pugui resoldre amb habilitat per part dels responsables dels centres i amb acords amb els pares implicats.


5- El hiyab o el xador no son un obstacle per a la socialització de la nena en qüestió, en tant en quant no impedeixen cap funció sensorial ni l'aïlla de la resta, com si poden fer el nicab i el burka. En tot cas, en algunes activitats, sobretot les esportives, no el podrà utilitzar, i en això també s'haurà de fer un esforç de diàleg si hi ha algun problema amb els pares. No entraré en les connotacions que pot tenir la peça de roba en qüestió: ni son uniformes en el món islàmic, ni tenen perque ser les mateixes en les nostres societats. En tot cas, també altres dones utilitzen altres tipus de cubriment dels seus caps, i no hem vist el problema encara, així que no dramatitzem.


6- Els mitjans de comunicació han de fer una cobertura informativa no alarmista d'aquests casos: cada dia faltan a classe molts nens i nenes, i no se'n fa el mateix tracte, encara que alguns també responen a factors culturals de comunitats que no consideren l'escolarització com a obligatòria. L'alarmisme i el la categorització de l'anècdota son aliats de la xenofòbia. Imagineu-vos la interacció entre la falta de places d'escola pública, culpabilitzar d'aquestes als nouvinguts, i que a més es doni la imatge de que hi posen problemes...Conflicte servit en tema altament sensible.


Per últim, us recomano llegir l'article d'en Pere Nieto, que també recentment ha escrit sobre el tema. Si voleu saber la posició dels conservadors catalans, no us perdeu aquest article de David Madí (CiU), que ratlla la xenofòbia...No comments...

COSES QUE NO ENTENC I QUE M'INDIGNEN (II)

Avui, cap a les 14:15, entro al metro (linia blava) per anar a casa a dinar. Com sempre, em quedo mirant les televisions que han posat al sostre dels nous metros, on surten informacions per fer més entretingut el viatge. Com cada dia, hi ha un concurs d'encertar la pregunta entre tres respostes. I com cada dia, abans de la solució, hi passen una frase o cita "per reflexionar"...La d'avui m'ha encès en colera, no per la cita, sino per l'autor. "Un hijo es una pregunta que le hacemos al destino"....Autor?....José María Pemán, un dels intelectuals predilectes del General Franco, i que feia funcions d'intelectual orgànic del règim...Us deixo la seva biografia de la wikipedia, o millor, la que fa el propi Opus Dei sobre el seu supernumerari (sic), per a que veieu qui era aquest escriptor de tercera fila que avui passejava en les teles del metro, on fa uns dies, per exemple, hi havia Tagore...És indignant que aquest personatge aparegui amb plena normalitat. Una de dues: o qui fa la selecció es afecto al régimen, o no té punyetera idea i busca les cites pel Google i agafa les que considera més impactants. No dic que nomès hi surti Alberti o Neruda. Podria haver una cita de Cela, personatge afí al franquisme, però escriptor de qualitat, amb premi Nobel, que mereix un reconeixement artístic.
TMB hauria de fer una reflexió al respecte, com a mínim, sobre els criteris dels continguts a exposar en aquests nous mitjans comunicatius.

RECORDAR ELS VALORS I LA FIGURA DEL CHE


El pròxim 9 d'Octubre farà 40 anys de l'assassinat a Bolivia d'Ernesto Guevara, el Che. Molts i moltes seran els qui recordin la memòria d'aquest lluitador pel socialisme d'origen argentí, que va ser protagonista principal de la Revolució cubana, i que desprès, va participar dels moviments d'alliberació nacional d'altres països del mon.
En aquest sentit, EUiA i Alternativa Jove, han posat en marxa una campanya per reivindicar la figura i el pensament del Che, amb aquesta web que us recomano, i amb una exposició de fotos itinerant. A la web trobareu materials de vídeo i audio, i fins i tot, un joc inspirat en el guerriller de Rosario.

SOLIDARITAT AMB ELS AMICS I COMPANYS D'ICV

Ahir, els Mossos d'Esquadra van desactivar un artefacte explosiu col·locat a la seu d'ICV del Districte de Sant Andreu. Per sort, no va causar danys de rellevància, però sembla ser que l'explosiu era de certa potència.

Rebutjo de ple aquest acte terrorista, que preten intimidar als companys i amics d'ICV, i de retruc, a la coalició ICV-EUiA, per la seva gestió de la Conselleria d'Interior. Una cosa és fer manifestacions davant del local, o rebentar actes públics, i una altra cosa és posar explosius que poden ocasionar pèrdues personals. És un pas qualitatiu de l'esquerranisme sectari en una direcció preocupant.
Amics i amigues d'ICV: en això, com en d'altres coses, no esteu sols. Ni un pas enrera!

FESTA SÍ, COHERÈNCIA TAMBÉ


Han començat les festes de la Mercé, les festes de la ciutat de Barcelona. I aquest any, amb un fet que m'omple d'orgull. La coalició ICV-EUiA-EPM ha decidit no assistir a la missa tradicional que es fa com acte institucional de les Festes, per coherència amb els principis laïcs, i en sintonia amb la crida que les entitats defensores del laïcisme al nostre pais havien fet.
Bones festes, i que cadascú les visqui des de la seva pròpia fe o raó.

FELICITATS SYRIZA!



Vull felicitar als nostres amics grecs de Syriza, la coalició electoral que encapçala Synaspismos, partit fundador de l'European Left (com EUiA, IU, i el PCE), pels excelents resultats que han obtingut a les eleccions legislatives d'ahir. Han passat de 6 a 14 escons, una pujada espectacular.


Malgrat això, i el bon resultat dels comunistes del KKE, que passa de 12 a 22 escons, la dreta continuarà governant amb majoria absoluta (només per 3 escons...), per la caiguda electoral dels socialistes grecs, que no han pogut disputar l'electorat desencantat del centre als conservadors liderats per Karamanlis.


Preocupant també, l'entrada de l'extrema dreta al parlament grec, amb 10 escons. En fi, un panorama agredolç, de pujada de l'esquerra transformadora, però de continuitat en el govern de la dreta, i de entrada a les institucions de l'ultradreta.


NACIÓ I ESTAT EN L'EUROPA DEL SEGLE XXI

Aquests dies, el món blocaire s'ha fet ressó tant de la proposta de Mas de refundar el catalanisme, com de la proposta de Carod-Rovira de fer un referendum per l'autodeterminació l'any 2014, i ambdues reflexions han estat contestades per la resta de partits i àmbits de la societat civil catalana, de diferents sensibilitats i espectres polítics. Els companys i amics Pere Nieto, Anna Mir, i Alfons Salmeron, també hi han fet referència als seus blocs, de manera molt encertada, aportant elements polítics a aquest debat des de l'esquerra, tal i com incorporar els elements socials que han de caracteritzar la definició de nació, o desenmascarant el joc intern a que responen aquestes propostes, tant a CiU com a ERC.



Però avui estic heavy i diré el que em sembla tot plegat clar i ràpid, encara que sigui de manera maniquea: les dues propostes, la de Mas i la de Carod, son com a mínim del segle passat, el XX, i l'imaginari en que es basen gairebé del segle XIX. Potser us sembla fort, però un home que no té res de comunista ni de rojeras, ni mai s'ha declarat altra cosa que no sigui nacionalista, ha dit una cosa semblant aquesta mateixa setmana: Josu Jon Imaz, que ha estat noticia per dimitir com a president del PNB, precisament per la seva oposició frontal a un referèndum d'autodeterminació, en aquest context polític que vivim.



Si voleu veure la carta de dimissió sencera, la podeu trobar aquí. Però jo em quedo amb una frase, encertadíssima, i que rebla al clau en el present debat:


"Conceptos como estado-nación, soberanía o independencia adquieren hoy tintes necesariamente diferentes de lo que en el pasado representaban. Las fronteras se debilitan e incluso desaparecen en nuestro entorno, y desde el nacionalismo vasco democrático tenemos que ser pioneros en las reflexiones de actualización de nuestro bagaje fundacional, de un partido que nace para preservar un pueblo que perdía su identidad y su régimen de libertades histórico".


Just a la fusta. Una cosa és la Catalunya de Verdaguer o l'Euskadi d'Arana, i una altra ben diferent és l'Espanya d'avui incorporada a la Unió Europea, en un mon globalitzat i interdependent on els aparells estatals son completament permeables per les transnacionals, autèntics poders fàctics d'àmbit planetari. Ja a un altre article en aquest bloc vaig defensar la meva postura federalista, per tant no hi insistiré una altra vegada. Però sí que recomano, al igual que fan Anna Mir i Jordi Miralles, la lectura de l'últim article de Miquel Caminal a El País, que en poques paraules i des d'una visió federalista, situa el termes del debat en l'eix dretes-esquerres, precisament en el lloc on la dreta catalana no vol situar-se per no parlar de model social i nacional de manera clara, sino per especular en abstracte sobre una Catalunya imaginaria.


VISCA CATALUNYA! VIVA CHILE!

Avui 11 de Setembre celebrem la Diada Nacional de Catalunya, una data festiva i reivindicativa dels drets civils, polítics, socials i nacionals del poble català.

Pero también, las gentes de izquierdas, tenemos un recuerdo para el pueblo chileno, pues tal día como hoy de 1973, el funesto general Pinochet ponía fin al gobierno de la Unidad Popular encabezada por el compañero presidente, Salvador Allende, para mí, referente indiscutible del socialismo democrático.

Catalunya y Chile se mostraron solidarias recíprocamente ante las dictaduras que las oprimieron, y por eso he escogido esta versión de uno de nuestros catalanes más universales, Joan Manel Serrat, cantando el famoso tema de Pablo Milanés "Yo pisaré las calles nuevamente" (canción dedicada a los represaliados por la dictadura de Pinochet), para celebrar la efeméride.

Visca Catalunya!!
Viva Chile!!
Compañero presidente, no te olvidamos!!

COSES QUE NO ENTENC I M'INDIGNEN (I)

Son les 14:59 hores, i uns segons. Estin mirant La Primera, per veure el Telediario. De repent, surt César Vidal dient alguna cosa així com: "Muchos han comprado mis libros. Otros incluso los han destruido. Pero yo, seguiré diciendo la verdad". Fos en negre, i comença el Telediario...


La meva cara d'estupefacció només és comparable en tamany a la ràbia i el fàstic que em van provocar aquells 20 segons, en que César Vidal anuncia el seu últim llibre, una nova entrega de revisionisme històric ultradretà. Aquells segons es deuen pagar a preu d'or, i no dubto que César Vidal tingui podersos recursos per poder assumir el cost. El que m'indigna és que una TV pública, la més important de l'Estat espanyol, cedeixi a un propagandista de la mentida i la crispació un moment publicitari de màxima audiència. Què en pensa d'això el PSOE? És una decisió o una omissió de control? Que no veuen els danys que provoquen personatges com aquest, que directament, estan titllant de criminals als republicans que van defensar la democràcia davant del cop d'Estat del generals Franco, Mola, etc?


Una cosa és la independència dels mitjans de comunicació, i l'altra son els gols per l'escaire que els poders fàctics d'aquest país marquen al Govern socialista en temes comunicatius (alguns enviats especials de TV1 de l'època Aznar fan unes cròniques...gairebé marcianes...). No sóc partidari de comisaris polítics que tutelin la feina dels professionals periodístics, però tampoc, que se'ns coli la ultradreta en televisions públiques per les escletxes de la gestió privada d'un mitjà públic.

TORNANT DE VACANCES

Bé amics i amigues blocaires, espero que hagueu passat unes bones vacances. Jo no he traspassat les fronteres del reino aquest estiu, i m'he dedicat a no fer res, disfrutant d'una Barcelona cada vegada menys buida a l'Agost, i també fent una escapadeta a La Manxa, terra de molins i desfacedores de entuertos, aprofitant l'enllaç matrimonial d'un bon amic.
El curs polític es presenta intens.
1- A nivell català, el desplegament de l'Estatut i el traspàs de competències centraran un debat condicionat pels daltabaixos d'infraestructures dels últims mesos.
2- A nivell espanyol, assistirem a l'inici de la precampanya en any electoral.
Un Zapatero encongit davant d'un PP envalentonat, amb una CiU pidolaire, una ERC que jugará al desmarcament continu, i IU i ICV-EUiA amb la dificil missió de ser exigents amb els compromissos en matèries socials i estatutàries del Govern, però amb la intenció de no erosionar o enrarir la relació amb els socialistes, de cara a un possible acord postelectoral per governar Espanya, i de cara a no tensionar les relacions amb Montilla. Tot un repte, doncs.
Tampoc hem de perdre de vista el debat polític a Euskadi, amb un PNB fortament tensionat internament.
Also starring: ETA, i les seves accions sense sentit, però que trastoquen el panorama polític allunyant un escenari de pau i diàleg.
3- A nivell europeu: veure el redactat definitiu del nou tractat i seguir amb atenció les evolucions a Polònia i Turquia, i el paper d'una França sarkozyana amb ganes d'agafar el timó europeu.
Des d'aquesta humil finestra, anirem fent la crònica, la crítica, i si toca, la sàtira, d'un curs polític del tot apassionant.

INDIGNACIÓN




Rompo el silencio vacacional al que había sometido a este blog para comentar, con indignación infinita, la noticia central del día, no por esperada, menos dolorosa: la dirección federal (ejem...) del PSOE ha vetado la propuesta de los socialistas navarros de formar un gobierno de progreso con Nafarroa Bai y IUN-NEB. No suelo comentar decisiones de otras formaciones políticas, pero estas trascienden el ámbito puramente partidario.


Lo que ha pasado lo escribí hace más de un mes en este blog, y mis calificaciones de Pepe Blanco se han quedado cortas.


A veces, uno tiene la sana esperanza de equivocarse, de que todo lo escrito quede en evidencia ante una dirección socialista que retiene alguna porción del significado de ese nombre y de las clases a las que representa.


A veces, crees que se respetará la voluntad popular para el cambio por encima de las previsiones demoscópicas.


A veces, aún es posible creer que el eje principal de la política es izquierda/derecha, y que por tanto, una excluye la dinámica de la otra, sin posibilidad de interacción positiva, por acción o por omisión, como en este caso.


A veces, aún crees que la política, en mayúsculas, prima ante la politiquería, en minúsculas.


Pero no, esta vez no ha sido así. Espero que muchos socialistas navarros lean este verano a José Agustín Goytisolo, que asevera en su poema "A veces", que también "a veces, ordenan que hagáis esto o aquello y en seguida te enamoras de quien no hace ni caso". Espero que, pasadas las generales, los hombres y las mujeres de progreso de Navarra no hagan ni caso a la mediocridad, y con la mayoría otorgada por el pueblo a las izquierdas, se lleve a cabo una moción de censura a Sanz, y se configure un gobierno de progreso.

LIMITACIÓ A 80 KM/H, UNA MESURA NECESSÀRIA




El Departament de Medi Ambient i Habitatge, va fer públic ahir el nou Pla d'actuació per a la millora de la qualitat de l'aire, que contempla 73 mesures per aconseguir aquesta fita, relacionada directament amb el Decret 226/2006, de recuperació de la qualitat de l'aire en l'Àrea Metropolitana en els paràmetres que estableix la legislació comunitària, i que lliga també amb el compromis del Govern d'Entesa per complir el Protocol de Kyoto.


De les 73 mesures, la que més ha tingut ressó mediàtic, ha estat la de limitar la velocitat màxima a 80 km/h en tota l'àrea metropolitana de Barcelona i zones d'alta mobilitat per carretera properes a la ciutat. Des d'un punt de vista científic, la mesura està més que contrastada: un vehicle a 80 km/h té un consum (i per tant, emissions) molt menor que 120 km/h, ja que la relació entre velocitat i consum és exponencial, no aritmética, per les pròpies lleis de la fricció. A més, com ha recordat la PTP , una menor velocitat permet una millor gestió del trànsit de la via, reduint la possibilitat de colapses de les carreteres, a més d'afegir una grau de seguretat al trànsit.


En la bloquesfera hi ha opinió per a tots els gustos, inclús a la bloquesfera roja, verda i violeta, on hi han opinions favorables a la mesura, com la d'en Jordi Fornés, o crítiques amb la mesura, com la d'en David Montilla.


Personalment, crec que la mesura és encertada i necesària, i que necessitem uns anys per veure l'efectivitat real del canvi, ja que les qualitats de l'aire també depenen de factors naturals no sempre controlables o pautables (moviments anticiclònics, etc). En paral·lel, per fer encara més efectiu el canvi, hem de seguir reivindicant una xarxa de transport públic potent, especialment en forma de tren i metro, que faci que molta més gent deixi el cotxe a casa per moure's de manera diària.

AUTONOMISTA, FEDERALISTA, O INDEPENDENTISTA?

Aprofito aquest escrit per respondre al company Pere Nieto, que avui fa una reflexió molt interessant sobre la relació de Catalunya amb Espanya, Europa, i el Món. Coneixent la trajectòria política del Pere, valoro encara més les reflexions que ell fa. Crec que en Pere estarà d’acord en que els dos provenim de tradicions polítiques diferents, encara que els dos pertanyem a la mateixa coalició, que té en la combinació de la unitat d’acció amb la diversitat de pensaments, un dels seus principals actius. Tradicions polítiques diferents que hem debatut llargament el marc jurídic-polític de Catalunya, des de l’inici del catalanisme polític. Aquest debat segueix viu; tant, que genera discussions apassionades i corrents d’opinió per tots els gustos, com per exemple, s’estan donant en d’altres formacions polítiques com ERC. No tinc la pretensió de tancar el debat, sino de aportar més idees per continuar-lo des d'un punt de vista diferent (però no necesariament contradictori) al del nacionalisme d'esquerres.

Per començar, descarto la via autonomista com a projecte propi. L’Estat de les autonomies ens ha servit per recuperar i desenvolupar l’autogovern de Catalunya, i per tornar a posar a Catalunya en el mapa de la política espanyola, europea, i mundial, però com a model només pot satisfer plenament a aquells que no reconeixen la pluralitat de nacions que conviuen en el marc de l’Estat espanyol. És la coartada per les peregrines teories de la nació de nacions o per justificar una unitat nacional que mai ha estat certa, i que per més inri, ZP va tornar a posar damunt de la taula el dimarts en el Debate del Estado de la Nación (quina perversió de les paraules!!!) en la rèplica a Agustí Cerdà, portaveu d’ERC (que tampoc va estar massa brillant...). El nou Estatut ha servit per donar un impuls al model autonòmic, empenyent algunes posicions cap a orientacions federalistes, com per exemple, el reconeixement de relacions bilaterals entre Catalunya i Espanya. Però és insuficient, per a mi, des del punt de vista estratègic. Des del punt de vista tàctic, és l’avenç possible en funció de la correlació de forces actuals a l’Espanya d’avui, i al PSOE d’avui.

Com a comunista, em declaro favorable al dret d’autodeterminació, i com a model, em reclamo del Federalisme de Lliure Adhesió, una reflexió inicialment feta per Ezker Batua - Berdeak pensant en Euskadi, però compartida per molts components de l’esquerra transformadora de l’Estat espanyol, entre les quals em conto. A grans trets, l’esquema seria un Estat Federal on hi participarien aquelles nacions que, desprès d’un referèndum d’autodeterminació, hi haguessin decidit participar. No crec que hagi d'entrar ara en un debta sobre qué vol dir federal o confederal: en tot cas, el federalisme plantejat va molt més enllà d'una descentralització administrativa o d'una qüestió purament competencial. Es tracta de repartiment del poder a diversos nivells, no d'una distribució horitzontal de la gestió del mateix. Sobra dir que l’Estat hauria de ser republicà, és clar.

Personalment, no tinc una posició prèvia sobre que votaria en el referèndum. Depèn de quina Espanya i depèn de quina Catalunya. Però, a priori, crec que l’opció independentista no és una solució. Crec que el nacionalisme d’esquerres ja no pot plantejar que l’Estat-nació és la solució dels problemes, simplement, per que històricament aquest marc s’ha vist superat i desbordat, i més en el cas català, per la seva situació geopolítica. Avui Catalunya és massa gran per resoldre alguns problemes, i massa petita per resoldre d’altres, i el mateix es podria dir de l’actual model d’Espanya. La globalització econòmica està generant dinàmiques que tenen més a veure amb grans pols o regions econòmiques, que no pas amb entitats administratives. Catalunya és massa gran per gestionar la diversitat socioeconòmica i cultural que posseeix i per això cal derivar més competències i recursos cap als poders locals, els únics capaços de donar aquesta resposta selectiva, pròxima, a escala, que necessitem avui. Però Catalunya, o Espanya, son massa petits per gestionar amb èxit fenòmens com les deslocalitzacions o els fluxos migratoris. Per tant, no guanyem massa sent independents d’Espanya, ja que bàsicament tindrem els mateixos problemes, que ja no es poden solucionar, com al segle XIX i XX, amb una política de fronteres i arancels diferent. Tampoc som Suècia ni tampoc Gran Bretanya, som altra cosa per bé i per malament.

Tampoc hi veig masses avantatges d’estar a Europa “com un més”, deixant de banda tot el bagatge positiu que ens aporta la nostra relació històrica amb la resta de pobles d’Espanya. Prefereixo jugar a Europa amb més cartes que no pas les pròpies. El problema, ara, és que Espanya no ens deixa jugar a Europa, a pesar dels avenços del nou Estatut. El federalisme del qual em reclamo, hauria de tenir una concepció polièdrica de les relacions comunitàries i internacionals, amb diferents nivells de participació de les nacions federades en els afers internacionals, i promovent el multilateralisme també a nivell extern, no només entre les nacions federades, o entre les nacions federades i el Govern Federal.

Està clar que el nostre futur està lligat de manera molt especial a la Unió Europea, la regió del món més extensa en drets i condicions de vida, però el fet de poder participar-hi en el marc d’un Estat gran té beneficis indubtables, sobretot mentre predomini l’Europa dels Estats per sobre de l’Europa dels pobles i dels ciutadans, cosa bastant llunyana, potser més que els canvis que reclamem per la pròpia Espanya. Gràcies als germans Kaczinsky, fins al 2017 una altra dinàmica europea més propera a l’Europa que volem quedarà congelada.

No estic dient que els independentistes reneguin dels seus objectius, si no que es moduli la proposta en funció del temps, l’espai, i la correlació de forces, de la mateixa manera que el meu objectiu és el socialisme, però no li poso calendaris amb data fixa, ni trenco amb els meus aliats per que no volen anar amb mi fins al final del trajecte, sobretot quan encara no hem arribat ni a la primera parada. No es tracta de fer política – ficció: es tracta de mesurar, amb exactitud, la correlació de forces a nivell espanyol i europeu. La variable mundial, en aquest cas, no ens condiciona tant, el nostre cas es pot solucionar en l’àmbit europeu, malgrat que Putin comparés Kosovo amb Catalunya o Euskadi, o que alguns intel·lectuals s’entestin en comparar Catalunya amb Montenegro: la seva independència té més a veure amb objectius geopolítics d’Occident en relació a Sèrbia, que no pas a un exercici magnífic de la voluntat democràtica, com podria ser el cas del Quebec.


En resum, un model federal ens pot unir a moltes persones enfront de les visions unitaristes, i ens pot permetre avançar en la pedagogia necesària a les espanyes per fer entendre els fets nacionals. L'opció independentista, legítima, no ajuda a la construcció d'una alternativa, sino que planteja directament l'última batalla, on de moment, té tots els números per perdre per falta de majories socials i polítiques que la recolcin, dintre i fora de Catalunya.

PRECARIETAT i SALUT





Els propers dies 29 i 30 de juny de 2007 a Barcelona, es celebraran unes Jornades europees per tractar sobre el que suposen les Precarietats, fonamentalment la laboral, front a la Salut.


La trobada és organitzada per Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), el Partit de l’Esquerra Europea (PEE), i la Fundació L’Alternativa, vinculada a EUiA.


Al llarg de dues jornades de treball, es convocarà a partits, sindicats, organitzacions socials, universitats, entitats i personalitats diverses a debatre en profunditat sobre la relació i les interaccions d’aquest binomi Precarietat i Salut.


Les inscripcions són gratuïtes i limitades segons ordre de recepció. Es prioritzen aquelles que representen un col·lectiu, organització o institució. Si us interessa truqueu al 933170034 o envieu un e-mail a euia@euia.org



Aquí us deixo el programa:



Divendres, 29 de maig

Matí


9 h.

Recepció i acreditacions

10 h.

Obertura oficial de la Jornada.

10:30h.

Exposició de mètode. Proposta i ordre del dia.

11 h.

Pausa –cafè

11:30 h. a 14 h.

Plenari: Món de la economia.
Coordinadora: Àngels Martinez Castells. Professora d’Economia Aplicada UB.


Ponents:

- Gloria Malaspina. Provincia di Roma. Lost in Translation. Province of Rome position on the Green Paper "Modernising labour law to meet the challenges of the 21st century".
- Anna García-Altés Agència de Salut Pública de Barcelona. Creixement econòmic i salut
- Albert Recio. Prof. Economia aplicada UAB. Precariedad laboral y modelo productivo
-Joan Junyent Tarrida. Seminari Taifa. Tendències en la reforma dels sistemes de seguretat social


Tarda


16 h. a 18:30 h
Plenari: Món del treball.
Coordinadora: Núria Lozano. Responsable món del treball EUiA.

Ponents:

- Clara Llorens Ibáñez. Sociòloga. ISTAS. Organització del treball, salut i riscos psicosocials
- Alfredo Bienzobas Gargallo. Advocat Salut Laboral CC.OO. La construcción: una experiencia práctica de lucha contra la precariedad y la siniestralidad laborales.
- Heidi Kloor. Sindicat Ver.di (Alemanya). PDS/ Die Linke. Precariedad y servicios públicos: una dimensión europea.
- Elena Idoate Ibáñez. Economista Seminari Taifa. De la plena ocupació a la plena precarietat .


Dissabte, 30 de maig

Matí.


9:30 h. a 12 h.

Plenari: Món de la salut.
Coordinador: Antoni Barbarà Molina (Responsable d’Internacional d’EUiA).


Ponents:
- Lucía Artazcoz. Agència Salut Pública Barcelona. Desigualtat social en l’impacte del treball flexible a diferents dominis de la salut psícosocial.
- Maria Fabiani. Assesora Provincia Roma. Labour crunching, health crumbling ?
- Fivulo Aurora. Responsable Salut RCI. Pèrdua de salut i precarietat del treball: dos aspectes del mateix problema.

12 h.

Pausa – Cafè.


12:30 h. a 13 h.
Cloenda. Sessió plenària.
Presentació i síntesi de les Conclusions dels tres debats:
Document final: Carta de Barcelona

13 h. a 14 h. Acte polític: Míting de cloenda obert.

Conclusions i recomanacions: “CARTA DE BARCELONA”.


NAFARROA EZKERRETAKO....BAI!!!!




Por lo que parece, todo apunta a que en Navarra no habrá gobierno de progreso entre PSN, Nafarroa Bai, y NEB, a la luz de las últimas filtraciones en la prensa sobre las diferencias entre PSOE y PSN sobre con quien conformar gobierno. Todavía no había digerido la frustración de no poder desalojar al PP del Ayuntamiento de Pamplona, pero pensaba, que en los cálculos de la calle Ferraz, Pamplona era moneda de cambio para poder acceder al Gobierno de Navarra, y evitar los efectos nocivos sobre el electorado no-navarro de una opción de gobierno municipal que contaba con los votos de ANV, una de las marcas electorales de Batasuna. Aunque no comparto la lógica de ese razonamiento, lo habría podido entender (que no aceptar) dado el contexto general.

Pero que también cedan a la derecha el gobierno navarro, acabando con los deseos de cambio expresados en las urnas, me parece escandaloso. Sobretodo, después de no haber dado la cara en Canarias, donde se podría haber movido toda la maquinaria para un gobierno PSOE – CC, que al final, casi por inacción, ha acabado siendo PP – CC.
Es justo recordar la posición valiente y decidida del PSC, ahora con más valor aún, en la conformación del gobierno de progreso en Catalunya, cuando la opción de Ferraz y Moncloa era un acuerdo con CiU en aras de no exasperar al PP. El PSC hizo valer su condición de partido nacional, con estrategia propia, para conformar el gobierno que mejor representaba a las clases trabajadoras y sectores populares, mayoría social del Catalunya, y principal sector de voto de las izquierdas. Por tanto, ante la miopía del staff monclovita acelerada por los reveses demoscópicos, debería primar el sentido de la responsabilidad del PSN en no defraudar a su base electoral y a las clases sociales a las que representa, por más que eso pueda suponer un descenso electoral en otros sectores o territorios del resto del Estado español.

No se cuanto ha tenido que ver la reunión entre Zapatero y Rajoy en todos estos movimientos, pero parece que la repentina moderación verbal del PP con el tema del terrorismo ha sido a cambio de un precio político...

Espero que la final pueda haber un mínimo de cordura en la filas socialistas, y al final, haya un acuerdo de gobierno de progreso, con presencia de nuestros amigos y amigas de NEB, y que estas tensiones preliminares queden como gestos de un proceso negociador complejo.

EL RETORNO DE ETA, EL RETORNO DE LA NO POLÍTICA

Mañana, día 6 de Junio, ETA romperá oficialmente el alto el fuego, ya en estado precario tras el atentado de la T-4.

El PP no podía esperar mejor noticia. ETA no ha esperado a que se posibilite el cambio en el Ayuntamiento de Pamplona, ni en el Gobierno de Navarra. Fiel a su condición de cuanto peor mejor, ha vuelto a la escena pública para condicionar, aún más, a un ya sobrepresionado Zapatero, que ahora, sin el argumento del principio del comienzo de un posible acuerdo para la Paz, está más contra las cuerdas que nunca.

De nuevo, un clima de violencia nos aleja de la solución política del conflicto vasco. En pleno año electoral, el frentismo y el maniqueísmo serán la tónica, en perjuicio del debate político, y de la exposición de ideas y de modelos. De nuevo, se harán lecturas miopes de la Constitución, todos seremos demócratas o etarras, toda negociación será un precio político y un regalo a ETA. Tampoco espero una gran respuesta, en positivo, del PSOE. De mediocres como Pepe Blanco no espero otra estrategia que no sea la del catenaccio político, la de sacar balones fuera con politiquería mediática, y pedir al árbitro que pite el final del partido, que tal vez, se juegue antes de tiempo, con unas elecciones anticipadas que permitan salvar algunos muebles. La cobardía política, igual que la futbolística, suele tener un precio: sales a empatar, y al final pierdes el partido por varios goles. La incapacidad del PSOE de explicar la España plural, y de convencer a sus propios cuadros de que el proceso de paz era el único camino, ha sido una de las razones del fracaso de este proceso, pese a que la responsabilidad principal es de ETA, que es quien ha reventado el proceso, con la complicidad de Batasuna, que otra vez ha dejado clara su sumisión al aparato militar y su falta de iniciativa política. De nuevo, nuestros compañeros y compañeras de Ezker Batua Berdeak tendrán la desagradecida tarea de hacer de puente entre todas las opciones, buscando un acuerdo político global con todas las opciones que permita salir adelante. Estarán en el punto de mira de la intransigencia de Batasuna y de la hiel hecha política del PP y sus voceros mediáticos. Podemos tener a las puertas otro gobierno del PP, justo en una etapa crucial, donde en Europa nos jugamos muchas cosas, entre otras, el papel que naciones y Estados jugamos. Un eje Rajoy-Sarkozy-Merkel-Kaczynski puede ser demoledor en la resolución final de la arquitectura europea de los próximos 50 años. Lo que nos faltaba: la segunda parte de la aznaridad, y nosotros con el Estatut en el Constitucional.

¡Que lejos queda ahora la tradicional admiración de Batasuna por Irlanda del Norte! ¿Donde están ahora los murales conjuntos del IRA y ETA? Es descorazonador ver como se gesta el gobierno Paisley-McGuiness de Irlanda del Norte, y como aquí, los aprendices de brujo de la liberación nacional, hacen saltar por los aires las esperanzas de paz de la sociedad vasca. Como se puede ver en las cuatro torpes líneas que he escrito a bote pronto, y más llevado por la indignación que no por el raciocinio, ETA ha hecho una gran labor por el pueblo vasco y por el socialismo del cual se reclama, indignamente.

Bakea hemen eta orain! ETA kanpora!