LIMITACIÓ A 80 KM/H, UNA MESURA NECESSÀRIA




El Departament de Medi Ambient i Habitatge, va fer públic ahir el nou Pla d'actuació per a la millora de la qualitat de l'aire, que contempla 73 mesures per aconseguir aquesta fita, relacionada directament amb el Decret 226/2006, de recuperació de la qualitat de l'aire en l'Àrea Metropolitana en els paràmetres que estableix la legislació comunitària, i que lliga també amb el compromis del Govern d'Entesa per complir el Protocol de Kyoto.


De les 73 mesures, la que més ha tingut ressó mediàtic, ha estat la de limitar la velocitat màxima a 80 km/h en tota l'àrea metropolitana de Barcelona i zones d'alta mobilitat per carretera properes a la ciutat. Des d'un punt de vista científic, la mesura està més que contrastada: un vehicle a 80 km/h té un consum (i per tant, emissions) molt menor que 120 km/h, ja que la relació entre velocitat i consum és exponencial, no aritmética, per les pròpies lleis de la fricció. A més, com ha recordat la PTP , una menor velocitat permet una millor gestió del trànsit de la via, reduint la possibilitat de colapses de les carreteres, a més d'afegir una grau de seguretat al trànsit.


En la bloquesfera hi ha opinió per a tots els gustos, inclús a la bloquesfera roja, verda i violeta, on hi han opinions favorables a la mesura, com la d'en Jordi Fornés, o crítiques amb la mesura, com la d'en David Montilla.


Personalment, crec que la mesura és encertada i necesària, i que necessitem uns anys per veure l'efectivitat real del canvi, ja que les qualitats de l'aire també depenen de factors naturals no sempre controlables o pautables (moviments anticiclònics, etc). En paral·lel, per fer encara més efectiu el canvi, hem de seguir reivindicant una xarxa de transport públic potent, especialment en forma de tren i metro, que faci que molta més gent deixi el cotxe a casa per moure's de manera diària.

AUTONOMISTA, FEDERALISTA, O INDEPENDENTISTA?

Aprofito aquest escrit per respondre al company Pere Nieto, que avui fa una reflexió molt interessant sobre la relació de Catalunya amb Espanya, Europa, i el Món. Coneixent la trajectòria política del Pere, valoro encara més les reflexions que ell fa. Crec que en Pere estarà d’acord en que els dos provenim de tradicions polítiques diferents, encara que els dos pertanyem a la mateixa coalició, que té en la combinació de la unitat d’acció amb la diversitat de pensaments, un dels seus principals actius. Tradicions polítiques diferents que hem debatut llargament el marc jurídic-polític de Catalunya, des de l’inici del catalanisme polític. Aquest debat segueix viu; tant, que genera discussions apassionades i corrents d’opinió per tots els gustos, com per exemple, s’estan donant en d’altres formacions polítiques com ERC. No tinc la pretensió de tancar el debat, sino de aportar més idees per continuar-lo des d'un punt de vista diferent (però no necesariament contradictori) al del nacionalisme d'esquerres.

Per començar, descarto la via autonomista com a projecte propi. L’Estat de les autonomies ens ha servit per recuperar i desenvolupar l’autogovern de Catalunya, i per tornar a posar a Catalunya en el mapa de la política espanyola, europea, i mundial, però com a model només pot satisfer plenament a aquells que no reconeixen la pluralitat de nacions que conviuen en el marc de l’Estat espanyol. És la coartada per les peregrines teories de la nació de nacions o per justificar una unitat nacional que mai ha estat certa, i que per més inri, ZP va tornar a posar damunt de la taula el dimarts en el Debate del Estado de la Nación (quina perversió de les paraules!!!) en la rèplica a Agustí Cerdà, portaveu d’ERC (que tampoc va estar massa brillant...). El nou Estatut ha servit per donar un impuls al model autonòmic, empenyent algunes posicions cap a orientacions federalistes, com per exemple, el reconeixement de relacions bilaterals entre Catalunya i Espanya. Però és insuficient, per a mi, des del punt de vista estratègic. Des del punt de vista tàctic, és l’avenç possible en funció de la correlació de forces actuals a l’Espanya d’avui, i al PSOE d’avui.

Com a comunista, em declaro favorable al dret d’autodeterminació, i com a model, em reclamo del Federalisme de Lliure Adhesió, una reflexió inicialment feta per Ezker Batua - Berdeak pensant en Euskadi, però compartida per molts components de l’esquerra transformadora de l’Estat espanyol, entre les quals em conto. A grans trets, l’esquema seria un Estat Federal on hi participarien aquelles nacions que, desprès d’un referèndum d’autodeterminació, hi haguessin decidit participar. No crec que hagi d'entrar ara en un debta sobre qué vol dir federal o confederal: en tot cas, el federalisme plantejat va molt més enllà d'una descentralització administrativa o d'una qüestió purament competencial. Es tracta de repartiment del poder a diversos nivells, no d'una distribució horitzontal de la gestió del mateix. Sobra dir que l’Estat hauria de ser republicà, és clar.

Personalment, no tinc una posició prèvia sobre que votaria en el referèndum. Depèn de quina Espanya i depèn de quina Catalunya. Però, a priori, crec que l’opció independentista no és una solució. Crec que el nacionalisme d’esquerres ja no pot plantejar que l’Estat-nació és la solució dels problemes, simplement, per que històricament aquest marc s’ha vist superat i desbordat, i més en el cas català, per la seva situació geopolítica. Avui Catalunya és massa gran per resoldre alguns problemes, i massa petita per resoldre d’altres, i el mateix es podria dir de l’actual model d’Espanya. La globalització econòmica està generant dinàmiques que tenen més a veure amb grans pols o regions econòmiques, que no pas amb entitats administratives. Catalunya és massa gran per gestionar la diversitat socioeconòmica i cultural que posseeix i per això cal derivar més competències i recursos cap als poders locals, els únics capaços de donar aquesta resposta selectiva, pròxima, a escala, que necessitem avui. Però Catalunya, o Espanya, son massa petits per gestionar amb èxit fenòmens com les deslocalitzacions o els fluxos migratoris. Per tant, no guanyem massa sent independents d’Espanya, ja que bàsicament tindrem els mateixos problemes, que ja no es poden solucionar, com al segle XIX i XX, amb una política de fronteres i arancels diferent. Tampoc som Suècia ni tampoc Gran Bretanya, som altra cosa per bé i per malament.

Tampoc hi veig masses avantatges d’estar a Europa “com un més”, deixant de banda tot el bagatge positiu que ens aporta la nostra relació històrica amb la resta de pobles d’Espanya. Prefereixo jugar a Europa amb més cartes que no pas les pròpies. El problema, ara, és que Espanya no ens deixa jugar a Europa, a pesar dels avenços del nou Estatut. El federalisme del qual em reclamo, hauria de tenir una concepció polièdrica de les relacions comunitàries i internacionals, amb diferents nivells de participació de les nacions federades en els afers internacionals, i promovent el multilateralisme també a nivell extern, no només entre les nacions federades, o entre les nacions federades i el Govern Federal.

Està clar que el nostre futur està lligat de manera molt especial a la Unió Europea, la regió del món més extensa en drets i condicions de vida, però el fet de poder participar-hi en el marc d’un Estat gran té beneficis indubtables, sobretot mentre predomini l’Europa dels Estats per sobre de l’Europa dels pobles i dels ciutadans, cosa bastant llunyana, potser més que els canvis que reclamem per la pròpia Espanya. Gràcies als germans Kaczinsky, fins al 2017 una altra dinàmica europea més propera a l’Europa que volem quedarà congelada.

No estic dient que els independentistes reneguin dels seus objectius, si no que es moduli la proposta en funció del temps, l’espai, i la correlació de forces, de la mateixa manera que el meu objectiu és el socialisme, però no li poso calendaris amb data fixa, ni trenco amb els meus aliats per que no volen anar amb mi fins al final del trajecte, sobretot quan encara no hem arribat ni a la primera parada. No es tracta de fer política – ficció: es tracta de mesurar, amb exactitud, la correlació de forces a nivell espanyol i europeu. La variable mundial, en aquest cas, no ens condiciona tant, el nostre cas es pot solucionar en l’àmbit europeu, malgrat que Putin comparés Kosovo amb Catalunya o Euskadi, o que alguns intel·lectuals s’entestin en comparar Catalunya amb Montenegro: la seva independència té més a veure amb objectius geopolítics d’Occident en relació a Sèrbia, que no pas a un exercici magnífic de la voluntat democràtica, com podria ser el cas del Quebec.


En resum, un model federal ens pot unir a moltes persones enfront de les visions unitaristes, i ens pot permetre avançar en la pedagogia necesària a les espanyes per fer entendre els fets nacionals. L'opció independentista, legítima, no ajuda a la construcció d'una alternativa, sino que planteja directament l'última batalla, on de moment, té tots els números per perdre per falta de majories socials i polítiques que la recolcin, dintre i fora de Catalunya.