AUTONOMISTA, FEDERALISTA, O INDEPENDENTISTA?

Aprofito aquest escrit per respondre al company Pere Nieto, que avui fa una reflexió molt interessant sobre la relació de Catalunya amb Espanya, Europa, i el Món. Coneixent la trajectòria política del Pere, valoro encara més les reflexions que ell fa. Crec que en Pere estarà d’acord en que els dos provenim de tradicions polítiques diferents, encara que els dos pertanyem a la mateixa coalició, que té en la combinació de la unitat d’acció amb la diversitat de pensaments, un dels seus principals actius. Tradicions polítiques diferents que hem debatut llargament el marc jurídic-polític de Catalunya, des de l’inici del catalanisme polític. Aquest debat segueix viu; tant, que genera discussions apassionades i corrents d’opinió per tots els gustos, com per exemple, s’estan donant en d’altres formacions polítiques com ERC. No tinc la pretensió de tancar el debat, sino de aportar més idees per continuar-lo des d'un punt de vista diferent (però no necesariament contradictori) al del nacionalisme d'esquerres.

Per començar, descarto la via autonomista com a projecte propi. L’Estat de les autonomies ens ha servit per recuperar i desenvolupar l’autogovern de Catalunya, i per tornar a posar a Catalunya en el mapa de la política espanyola, europea, i mundial, però com a model només pot satisfer plenament a aquells que no reconeixen la pluralitat de nacions que conviuen en el marc de l’Estat espanyol. És la coartada per les peregrines teories de la nació de nacions o per justificar una unitat nacional que mai ha estat certa, i que per més inri, ZP va tornar a posar damunt de la taula el dimarts en el Debate del Estado de la Nación (quina perversió de les paraules!!!) en la rèplica a Agustí Cerdà, portaveu d’ERC (que tampoc va estar massa brillant...). El nou Estatut ha servit per donar un impuls al model autonòmic, empenyent algunes posicions cap a orientacions federalistes, com per exemple, el reconeixement de relacions bilaterals entre Catalunya i Espanya. Però és insuficient, per a mi, des del punt de vista estratègic. Des del punt de vista tàctic, és l’avenç possible en funció de la correlació de forces actuals a l’Espanya d’avui, i al PSOE d’avui.

Com a comunista, em declaro favorable al dret d’autodeterminació, i com a model, em reclamo del Federalisme de Lliure Adhesió, una reflexió inicialment feta per Ezker Batua - Berdeak pensant en Euskadi, però compartida per molts components de l’esquerra transformadora de l’Estat espanyol, entre les quals em conto. A grans trets, l’esquema seria un Estat Federal on hi participarien aquelles nacions que, desprès d’un referèndum d’autodeterminació, hi haguessin decidit participar. No crec que hagi d'entrar ara en un debta sobre qué vol dir federal o confederal: en tot cas, el federalisme plantejat va molt més enllà d'una descentralització administrativa o d'una qüestió purament competencial. Es tracta de repartiment del poder a diversos nivells, no d'una distribució horitzontal de la gestió del mateix. Sobra dir que l’Estat hauria de ser republicà, és clar.

Personalment, no tinc una posició prèvia sobre que votaria en el referèndum. Depèn de quina Espanya i depèn de quina Catalunya. Però, a priori, crec que l’opció independentista no és una solució. Crec que el nacionalisme d’esquerres ja no pot plantejar que l’Estat-nació és la solució dels problemes, simplement, per que històricament aquest marc s’ha vist superat i desbordat, i més en el cas català, per la seva situació geopolítica. Avui Catalunya és massa gran per resoldre alguns problemes, i massa petita per resoldre d’altres, i el mateix es podria dir de l’actual model d’Espanya. La globalització econòmica està generant dinàmiques que tenen més a veure amb grans pols o regions econòmiques, que no pas amb entitats administratives. Catalunya és massa gran per gestionar la diversitat socioeconòmica i cultural que posseeix i per això cal derivar més competències i recursos cap als poders locals, els únics capaços de donar aquesta resposta selectiva, pròxima, a escala, que necessitem avui. Però Catalunya, o Espanya, son massa petits per gestionar amb èxit fenòmens com les deslocalitzacions o els fluxos migratoris. Per tant, no guanyem massa sent independents d’Espanya, ja que bàsicament tindrem els mateixos problemes, que ja no es poden solucionar, com al segle XIX i XX, amb una política de fronteres i arancels diferent. Tampoc som Suècia ni tampoc Gran Bretanya, som altra cosa per bé i per malament.

Tampoc hi veig masses avantatges d’estar a Europa “com un més”, deixant de banda tot el bagatge positiu que ens aporta la nostra relació històrica amb la resta de pobles d’Espanya. Prefereixo jugar a Europa amb més cartes que no pas les pròpies. El problema, ara, és que Espanya no ens deixa jugar a Europa, a pesar dels avenços del nou Estatut. El federalisme del qual em reclamo, hauria de tenir una concepció polièdrica de les relacions comunitàries i internacionals, amb diferents nivells de participació de les nacions federades en els afers internacionals, i promovent el multilateralisme també a nivell extern, no només entre les nacions federades, o entre les nacions federades i el Govern Federal.

Està clar que el nostre futur està lligat de manera molt especial a la Unió Europea, la regió del món més extensa en drets i condicions de vida, però el fet de poder participar-hi en el marc d’un Estat gran té beneficis indubtables, sobretot mentre predomini l’Europa dels Estats per sobre de l’Europa dels pobles i dels ciutadans, cosa bastant llunyana, potser més que els canvis que reclamem per la pròpia Espanya. Gràcies als germans Kaczinsky, fins al 2017 una altra dinàmica europea més propera a l’Europa que volem quedarà congelada.

No estic dient que els independentistes reneguin dels seus objectius, si no que es moduli la proposta en funció del temps, l’espai, i la correlació de forces, de la mateixa manera que el meu objectiu és el socialisme, però no li poso calendaris amb data fixa, ni trenco amb els meus aliats per que no volen anar amb mi fins al final del trajecte, sobretot quan encara no hem arribat ni a la primera parada. No es tracta de fer política – ficció: es tracta de mesurar, amb exactitud, la correlació de forces a nivell espanyol i europeu. La variable mundial, en aquest cas, no ens condiciona tant, el nostre cas es pot solucionar en l’àmbit europeu, malgrat que Putin comparés Kosovo amb Catalunya o Euskadi, o que alguns intel·lectuals s’entestin en comparar Catalunya amb Montenegro: la seva independència té més a veure amb objectius geopolítics d’Occident en relació a Sèrbia, que no pas a un exercici magnífic de la voluntat democràtica, com podria ser el cas del Quebec.


En resum, un model federal ens pot unir a moltes persones enfront de les visions unitaristes, i ens pot permetre avançar en la pedagogia necesària a les espanyes per fer entendre els fets nacionals. L'opció independentista, legítima, no ajuda a la construcció d'una alternativa, sino que planteja directament l'última batalla, on de moment, té tots els números per perdre per falta de majories socials i polítiques que la recolcin, dintre i fora de Catalunya.

4 comentaris:

Pere Nieto ha dit...

Molt bé, com sempre aportes elements molt interessants com el document que adjuntes i que em sembla de gran interès. Compartim molt sobre aquest tema, en el fons les apraules concretes estan buides i és millor parlar de models per ser ciutadà d'una Catalunya Independent vull saber de quina Catalunya estem parlant, qui m'ho anava a dir, jo que vinc de Nacionalistes d'Esquerrra ... gràcies Toni per la teva aportació.

Jordi Coronas i Martorell ha dit...

Tots les opinions són vàlides, la via independentista també. Però estic d'acord en que amb l'aïllament polític de qualsevol de les opcions no arribarem enlloc.
El problema és que en l'Espanya que tenim actualment, Som moltes les persones a Catalunya i a d'altres nacions de l'estat que no ens trobem còmodes formant part. No ens sentim partíceps de cap projecte comú perque Espanya tampoc ens té en compte com a part d'ella. No pretenc amb això etiquetar a la resta de ciutadans de l'estat espanyol. Com arreu, hi ha gent més progressista i gent més retrògrada. Però està clar que moltes coses no funcionen. Quin pes té Catalunya per exemple en el poder judicial? Quines cartes tenim per poder parlar amb les institucions supraestatals. De fet gairebé no podem fer-ho ni amb les estatals. Quí decideix el que cada part ha d'aportar econòmicament?. És per tant per aquestes causes que l'opció independentista encara en té d'adeptes. Sembla mentida, però després de tres-cents anys encara som uns quants els indepes. És evident que mentre siguem pel camí el país ha d'avançar socialment, però el meu horitzó és la independència, una opció tan legítima com qualsevol altra si és la triada pel poble.

Javier Jiménez Montes ha dit...

Felicititats per aquest artícle tant complet. Només vodria indicar que tant en el teu artícle com en el del teu company pere nieto, sembla que us centreu mes en federalisme com una opció de reconeixement de nacions, quan en la meva opinió l'objectiu del federalisme es buscar la descentralització per tal de poder administrar amb més eficiencia la "res publica". Per aquest motiu les unitats federals no s'han d'identificar necesariament amb les nacions (terme a superar en la meva opinió sobre tot per el caracter internacionalista de l'esquerra). Si volem un federalisme efectiu s'han de descentralitzar competencies del Estat Federal (p. ex España) als Estats federats (p. ex Catalunya), pero també d'aquests últims als municipis, que son en última instancia l'organització territorial mes propera el ciutadà.

Salut i República!

Toni Salado ha dit...

Gràcies Pere pel teu comentari. Estic d'acord amb tú en no fer discussions sobre les etiquetes, sino sobre els continguts, perque els principis del federalisme republicà dels quals participa el catalanisme popular (i en això, han fet aportacions socialistes, comunistes, nacionalistes, i inclús el moviment llibertari...), s'ha de rediscutir en funció de les noves realitats en la distribució de poders en l'àmbit comunitari, i també, en funció de les lògiques econòmiques que marca el capitalisme global a nivel transnacional.

Jordi, crec que en una part important hi podem estar d'acord. Segurament, per a tú l'autodeterminació és un mitjà per assolir la independència, el teu objectiu últim. Per a mi, l'autodeterminació és una condició necesària per establir un marc polític democràtic, però no se'n deriva necessariament la independència, ja que les nacions poden decidir continuar en un marc comú, cosa igualment democràtica i potser més adient tenint en compte les mixtures socials del nostre poble, que viuria de manera no natural relacionarse amb Espanya de manera igual a Luxemburg...No sé, és una apreciació tenint en compte la realitat del meu entorn (immigració dels 60-70, etc...)

Javier, gràcies pel teu comentari, però discrepo de la teva visió del internacionalisme i del federalisme. Si anem a l'arrel etimològica, internacionalisme vol dir "Entre nacions", i no que hi hagi d'haver una única nació en abstracte. Per a mí, la nació és més una realitat socioeconòmica i cultural, que no pas una realitat històrica (té una part d'historia, però el problema és: on la comences?). En termes marxistes, la nació és un marc autònom de la lluita de classes. Pot sonar molt dur, però dit en altres paraules: Catalunya té una composició de classes populars, mitjanes, i altes diferenciada d'altres marcs d'aquest tipus, i si li sumes els factors culturals, linguistics, i la voluntat d'esser un sol poble (dit ràpid i simplificat), et trobes amb elements objectivables que ens defineixen com a nació.

L'internacionalisme en abstracte, el "ni patrias ni banderas", normalment amaga concepcions hegemonistes de la nació-estat sobre les nacions no reconegudes com a tal. El que jo poso en dubte a l'independentisme, és que les nacions no puguin conviure de manera federal sota una mateix Estat compost, no que les nacions no hagin d'existir, extrem que em sembla poc concebible a Europa, on les realitats nacionals están molt arrelades, i en molts casos, fundació nacional i drets de ciutadania han anat de la ma.

I respecte del federalisme, torno a una part del que deia al post: federalisme significa repartiment del poder, no descentralització administrativa de la seva gestió. Vol dir que tant l'ens Federal, com la resta de nivells tenen quotes de poder exclusives, i d'altres compartides. Segurament, els moviments històrics han desvirtuat les paraules, i algunes de les coses que jo entenc per federals, altres les consideren confederals...Però en cap cas, es pot fer una reducció a termes administratius o d'eficiència de gestió, perque això és un altre debat, on també hi juguen altres discussions com la relació entre ens públics i ens privats, i la gestió pública o privada dels mateixos, etc...