FESTA SÍ, COHERÈNCIA TAMBÉ


Han començat les festes de la Mercé, les festes de la ciutat de Barcelona. I aquest any, amb un fet que m'omple d'orgull. La coalició ICV-EUiA-EPM ha decidit no assistir a la missa tradicional que es fa com acte institucional de les Festes, per coherència amb els principis laïcs, i en sintonia amb la crida que les entitats defensores del laïcisme al nostre pais havien fet.
Bones festes, i que cadascú les visqui des de la seva pròpia fe o raó.

FELICITATS SYRIZA!



Vull felicitar als nostres amics grecs de Syriza, la coalició electoral que encapçala Synaspismos, partit fundador de l'European Left (com EUiA, IU, i el PCE), pels excelents resultats que han obtingut a les eleccions legislatives d'ahir. Han passat de 6 a 14 escons, una pujada espectacular.


Malgrat això, i el bon resultat dels comunistes del KKE, que passa de 12 a 22 escons, la dreta continuarà governant amb majoria absoluta (només per 3 escons...), per la caiguda electoral dels socialistes grecs, que no han pogut disputar l'electorat desencantat del centre als conservadors liderats per Karamanlis.


Preocupant també, l'entrada de l'extrema dreta al parlament grec, amb 10 escons. En fi, un panorama agredolç, de pujada de l'esquerra transformadora, però de continuitat en el govern de la dreta, i de entrada a les institucions de l'ultradreta.


NACIÓ I ESTAT EN L'EUROPA DEL SEGLE XXI

Aquests dies, el món blocaire s'ha fet ressó tant de la proposta de Mas de refundar el catalanisme, com de la proposta de Carod-Rovira de fer un referendum per l'autodeterminació l'any 2014, i ambdues reflexions han estat contestades per la resta de partits i àmbits de la societat civil catalana, de diferents sensibilitats i espectres polítics. Els companys i amics Pere Nieto, Anna Mir, i Alfons Salmeron, també hi han fet referència als seus blocs, de manera molt encertada, aportant elements polítics a aquest debat des de l'esquerra, tal i com incorporar els elements socials que han de caracteritzar la definició de nació, o desenmascarant el joc intern a que responen aquestes propostes, tant a CiU com a ERC.



Però avui estic heavy i diré el que em sembla tot plegat clar i ràpid, encara que sigui de manera maniquea: les dues propostes, la de Mas i la de Carod, son com a mínim del segle passat, el XX, i l'imaginari en que es basen gairebé del segle XIX. Potser us sembla fort, però un home que no té res de comunista ni de rojeras, ni mai s'ha declarat altra cosa que no sigui nacionalista, ha dit una cosa semblant aquesta mateixa setmana: Josu Jon Imaz, que ha estat noticia per dimitir com a president del PNB, precisament per la seva oposició frontal a un referèndum d'autodeterminació, en aquest context polític que vivim.



Si voleu veure la carta de dimissió sencera, la podeu trobar aquí. Però jo em quedo amb una frase, encertadíssima, i que rebla al clau en el present debat:


"Conceptos como estado-nación, soberanía o independencia adquieren hoy tintes necesariamente diferentes de lo que en el pasado representaban. Las fronteras se debilitan e incluso desaparecen en nuestro entorno, y desde el nacionalismo vasco democrático tenemos que ser pioneros en las reflexiones de actualización de nuestro bagaje fundacional, de un partido que nace para preservar un pueblo que perdía su identidad y su régimen de libertades histórico".


Just a la fusta. Una cosa és la Catalunya de Verdaguer o l'Euskadi d'Arana, i una altra ben diferent és l'Espanya d'avui incorporada a la Unió Europea, en un mon globalitzat i interdependent on els aparells estatals son completament permeables per les transnacionals, autèntics poders fàctics d'àmbit planetari. Ja a un altre article en aquest bloc vaig defensar la meva postura federalista, per tant no hi insistiré una altra vegada. Però sí que recomano, al igual que fan Anna Mir i Jordi Miralles, la lectura de l'últim article de Miquel Caminal a El País, que en poques paraules i des d'una visió federalista, situa el termes del debat en l'eix dretes-esquerres, precisament en el lloc on la dreta catalana no vol situar-se per no parlar de model social i nacional de manera clara, sino per especular en abstracte sobre una Catalunya imaginaria.


VISCA CATALUNYA! VIVA CHILE!

Avui 11 de Setembre celebrem la Diada Nacional de Catalunya, una data festiva i reivindicativa dels drets civils, polítics, socials i nacionals del poble català.

Pero también, las gentes de izquierdas, tenemos un recuerdo para el pueblo chileno, pues tal día como hoy de 1973, el funesto general Pinochet ponía fin al gobierno de la Unidad Popular encabezada por el compañero presidente, Salvador Allende, para mí, referente indiscutible del socialismo democrático.

Catalunya y Chile se mostraron solidarias recíprocamente ante las dictaduras que las oprimieron, y por eso he escogido esta versión de uno de nuestros catalanes más universales, Joan Manel Serrat, cantando el famoso tema de Pablo Milanés "Yo pisaré las calles nuevamente" (canción dedicada a los represaliados por la dictadura de Pinochet), para celebrar la efeméride.

Visca Catalunya!!
Viva Chile!!
Compañero presidente, no te olvidamos!!

COSES QUE NO ENTENC I M'INDIGNEN (I)

Son les 14:59 hores, i uns segons. Estin mirant La Primera, per veure el Telediario. De repent, surt César Vidal dient alguna cosa així com: "Muchos han comprado mis libros. Otros incluso los han destruido. Pero yo, seguiré diciendo la verdad". Fos en negre, i comença el Telediario...


La meva cara d'estupefacció només és comparable en tamany a la ràbia i el fàstic que em van provocar aquells 20 segons, en que César Vidal anuncia el seu últim llibre, una nova entrega de revisionisme històric ultradretà. Aquells segons es deuen pagar a preu d'or, i no dubto que César Vidal tingui podersos recursos per poder assumir el cost. El que m'indigna és que una TV pública, la més important de l'Estat espanyol, cedeixi a un propagandista de la mentida i la crispació un moment publicitari de màxima audiència. Què en pensa d'això el PSOE? És una decisió o una omissió de control? Que no veuen els danys que provoquen personatges com aquest, que directament, estan titllant de criminals als republicans que van defensar la democràcia davant del cop d'Estat del generals Franco, Mola, etc?


Una cosa és la independència dels mitjans de comunicació, i l'altra son els gols per l'escaire que els poders fàctics d'aquest país marquen al Govern socialista en temes comunicatius (alguns enviats especials de TV1 de l'època Aznar fan unes cròniques...gairebé marcianes...). No sóc partidari de comisaris polítics que tutelin la feina dels professionals periodístics, però tampoc, que se'ns coli la ultradreta en televisions públiques per les escletxes de la gestió privada d'un mitjà públic.

TORNANT DE VACANCES

Bé amics i amigues blocaires, espero que hagueu passat unes bones vacances. Jo no he traspassat les fronteres del reino aquest estiu, i m'he dedicat a no fer res, disfrutant d'una Barcelona cada vegada menys buida a l'Agost, i també fent una escapadeta a La Manxa, terra de molins i desfacedores de entuertos, aprofitant l'enllaç matrimonial d'un bon amic.
El curs polític es presenta intens.
1- A nivell català, el desplegament de l'Estatut i el traspàs de competències centraran un debat condicionat pels daltabaixos d'infraestructures dels últims mesos.
2- A nivell espanyol, assistirem a l'inici de la precampanya en any electoral.
Un Zapatero encongit davant d'un PP envalentonat, amb una CiU pidolaire, una ERC que jugará al desmarcament continu, i IU i ICV-EUiA amb la dificil missió de ser exigents amb els compromissos en matèries socials i estatutàries del Govern, però amb la intenció de no erosionar o enrarir la relació amb els socialistes, de cara a un possible acord postelectoral per governar Espanya, i de cara a no tensionar les relacions amb Montilla. Tot un repte, doncs.
Tampoc hem de perdre de vista el debat polític a Euskadi, amb un PNB fortament tensionat internament.
Also starring: ETA, i les seves accions sense sentit, però que trastoquen el panorama polític allunyant un escenari de pau i diàleg.
3- A nivell europeu: veure el redactat definitiu del nou tractat i seguir amb atenció les evolucions a Polònia i Turquia, i el paper d'una França sarkozyana amb ganes d'agafar el timó europeu.
Des d'aquesta humil finestra, anirem fent la crònica, la crítica, i si toca, la sàtira, d'un curs polític del tot apassionant.