NACIÓ I ESTAT EN L'EUROPA DEL SEGLE XXI

Aquests dies, el món blocaire s'ha fet ressó tant de la proposta de Mas de refundar el catalanisme, com de la proposta de Carod-Rovira de fer un referendum per l'autodeterminació l'any 2014, i ambdues reflexions han estat contestades per la resta de partits i àmbits de la societat civil catalana, de diferents sensibilitats i espectres polítics. Els companys i amics Pere Nieto, Anna Mir, i Alfons Salmeron, també hi han fet referència als seus blocs, de manera molt encertada, aportant elements polítics a aquest debat des de l'esquerra, tal i com incorporar els elements socials que han de caracteritzar la definició de nació, o desenmascarant el joc intern a que responen aquestes propostes, tant a CiU com a ERC.



Però avui estic heavy i diré el que em sembla tot plegat clar i ràpid, encara que sigui de manera maniquea: les dues propostes, la de Mas i la de Carod, son com a mínim del segle passat, el XX, i l'imaginari en que es basen gairebé del segle XIX. Potser us sembla fort, però un home que no té res de comunista ni de rojeras, ni mai s'ha declarat altra cosa que no sigui nacionalista, ha dit una cosa semblant aquesta mateixa setmana: Josu Jon Imaz, que ha estat noticia per dimitir com a president del PNB, precisament per la seva oposició frontal a un referèndum d'autodeterminació, en aquest context polític que vivim.



Si voleu veure la carta de dimissió sencera, la podeu trobar aquí. Però jo em quedo amb una frase, encertadíssima, i que rebla al clau en el present debat:


"Conceptos como estado-nación, soberanía o independencia adquieren hoy tintes necesariamente diferentes de lo que en el pasado representaban. Las fronteras se debilitan e incluso desaparecen en nuestro entorno, y desde el nacionalismo vasco democrático tenemos que ser pioneros en las reflexiones de actualización de nuestro bagaje fundacional, de un partido que nace para preservar un pueblo que perdía su identidad y su régimen de libertades histórico".


Just a la fusta. Una cosa és la Catalunya de Verdaguer o l'Euskadi d'Arana, i una altra ben diferent és l'Espanya d'avui incorporada a la Unió Europea, en un mon globalitzat i interdependent on els aparells estatals son completament permeables per les transnacionals, autèntics poders fàctics d'àmbit planetari. Ja a un altre article en aquest bloc vaig defensar la meva postura federalista, per tant no hi insistiré una altra vegada. Però sí que recomano, al igual que fan Anna Mir i Jordi Miralles, la lectura de l'últim article de Miquel Caminal a El País, que en poques paraules i des d'una visió federalista, situa el termes del debat en l'eix dretes-esquerres, precisament en el lloc on la dreta catalana no vol situar-se per no parlar de model social i nacional de manera clara, sino per especular en abstracte sobre una Catalunya imaginaria.