JO VOTARÉ A GASPAR LLAMAZARES







Aquest dies les federacions d'Izquierda Unida, i les seves organitzacions germanes a Catalunya i Euskadi, EUiA i EB-B, estan cridades a participar en el procès d'eleccions primàries per elegir al o la Presidenciable d'IU per a les eleccions generals del proper març de 2008. Hi ha dues candidatures: Gaspar Llamazares i Marga Sanz. Jo, com segur ja heu esbrinat, aposto per en Gaspar Llamazares. A la seva web hi trobareu 10 raons per recolçar la seva candidatura, i a l'acte d'ahir al CCCB, els assistents vam poder escoltar alguna més. Però jo, en destacaré 4 raons que per a mi son decisives:

1-Gaspar Llamazares representa una IU oberta i plural, capaç de ser mediació política d'àmplies capes de les classes treballadores i populars, de sectors professionals i culturals, i de diversos moviments socials. Una IU agradable, simpàtica i empàtica, que no alliçona als ciutadans i als moviments, sino que es posa a disposició per vehicular políticament i institucionalment allò que demanen els sectors socials als quals ens dirigim. Sempre m'ha agradat aquella formulació del PSUC dels setanta: ser l'expressió política de l'aliança de les forces del treball i de la cultura. I amb alguns matissos, continua vigent, i és una IU amb aquestes característiques, qui la pot fer efectiva a molts indrets d'Espanya. A Catalunya, la fa efectiva la coalició ICV-EUiA-EPM.

2-En relació directa amb el punt anterior: la majoria que recolça a Gaspar Llamazares té com a punt imprescindible la defensa de l'acció unitària de les esquerres. Dit en altres paraules: allà on es pugui cal cercar aliances amb d'altres sectors i formacions polítiques de les esquerres per fer avançar les polítiques de progrès. El Govern d'Entesa seria el paradigma d'una experiència d'aquest tipus. IU té projecte propi i perfil diferenciat, en funció de la seva capacitat propositiva i de la seva força social per fer efectius els canvis, no pas per declaracions formals o per grans invectives ideològiques. Els sectors que recolçen a Marga Sanz sempre han mesurat la independència d'IU en funció de la distancia a la qual es posaven del PSOE. Greu error: ha estat en aquesta legislatura, d'acords amb el socialistes, i també de crítiques frontals (acabem de votar en contra del Pressupost, per exemple), quan hem estat més influents, i quan hem marcat més la nostra emprenta en les polítiques d'un govern de l'Estat. El trencament amb els socialistes, "las dos orillas", i d'altres concepcions excloents, només van ajudar a la dreta, i van provocar el desencís i la confusió en els sectors populars.

No vull fer d'historiador ni pontificar, però m'atreveixo a afirmar que: la unitat d'acció de les esquerres és un dels trets característics de la tradició de l'esquerra transformadora, que es va expressar en el Front Popular (Front d'Esquerres a Catalunya) i en la lluita antifranquista, i que és un dels valors a preservar perque s'ha mostrat històricament efectiu per parar els peus a la dreta, i per avançar en les polítiques de progrès.

3- La sensibilitat de Gaspar Llamazares envers de les questions d'identitat nacional, i la seva defensa d'un model federal per a Espanya. Llamazares va ser l'únic lider de nivell estatal que va donar recolçament a l'Estatut, convençut com nosaltres, de que introduïa conceptes potents en quant al reconeixement de la plurinacionalitat d'Espanya, i que feia efectiu una distribució del poder que anava més enllà de la descentralització administrativa, desplegant el sistema autonòmic en un sentit federalitzant.

4- Potser aquesta és la més personal, però per mi té valor afegit. Llamazares representa millor que Sanz un projecte comunista per al nostre temps. Mediàticament, de vegades s'obvia que Gaspar també és membre del PCE, i es presenten aquestes primàries com una pugna entre el PCE i IU. És fals. Sanz potser és la candidata de la direcció actual del PCE, però no és la candidata comunista. En Gaspar també ho és. I jo, que sòc del PCC, trobo més coincidències amb Gaspar que amb Sanz.



BLOG ACTION DAY: PARLEM DE MEDI AMBIENT

Com anunciava fa uns dies, avui és el Blog Action Day, que en aquesta ocasió està dedicat a parlar sobre el medi ambient. Doncs bé, aprofitant l'avinentesa, informo de la Convenció Catalana del Canvi Climàtic, que es celebrarà a Barcelona el proper dia 17 d'Octubre.


L'objectiu de la jornada, impulsada des de la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge, és obrir un procès participatiu per disposar d'un Pla d'Acció 2008-2012 per a la mitigació del canvi climàtic.


De pas, us recomano una visita a l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic, que ens pot ajudar a comprendre millor aquest fenòmen, i les alternatives per fer-hi front.

SOBRE EL CHE I EL DIARI "EL PAIS"

Ahir el diari El País va fer una editorial glossant la figura del Che Guevara, titulada Caudillo Guevara, que no tenia res a envejar a les que es van publicar el mateix dia als rotatius més conservadors. Va ser infame, indignant. Tant, que les reaccions a la blogesfera no es van fer esperar, com per exemple aquesta de l'amic Ricardo.


Avui, llegeixo amb satisfacció, que El País, a la secció de defensa del lector, publica una carta de l'amic (i exprofessor meu a la UPF) Francisco Férnandez Buey, on critica de manera brillant la impresentable editorial d'ahir. Es tan bona, que no puc afegir res més. Us la reprodueixo aquí, i com es diu en altres contextes...que rule...:


"No hace falta haber sido guevarista o serlo hoy para considerar su nota editorial de ayer, Caudillo Guevara (EL PAÍS, 10-10-2007), un insulto a la inteligencia y a la sensibilidad, un ejemplo más del tipo de discurso "autorizado por la policía y vedado por la lógica", que decía Marx.
Para empezar, es de una ignorancia supina atribuir en exclusiva al romanticismo europeo el prejuicio de que entregar la vida por las ideas es digno de admiración y elogio. Sólo un inculto puede escribir eso.
En segundo lugar, es sectario denominar muerte al asesinato de Guevara en La Higuera y encima atribuirle el propósito de dotar al crimen de un sentido trascendente.
En tercer lugar, es una manipulación incalificable identificar lo que hizo el internacionalista Guevara con movimientos terroristas, nacionalistas o yihadistas de ahora.
En cuarto lugar, es un infundio, digno del peor revisionismo histórico, presentar la vida y la acción de Guevara y de sus seguidores como mera coartada para un autoritarismo de signo contrario, que no germinaba entonces, como dice su editorial, sino que existía ya en el continente americano.
En quinto lugar, es absurdo presentar a Guevara como puesta al día del caudillismo latinoamericano: los extremos sólo se tocan en la cabeza del editorialista de EL PAÍS.
Y, por último, es falso, literalmente falso, que hoy ya sólo se conmemore la muerte de Guevara en Cuba, Venezuela o Bolivia. Sobre el uso indiscriminado del término "populismo" dije ya lo que tenía que decir aquí mismo hace unas semanas. Ahora quiero añadir que tanta ignorancia y tanta tergiversación de la historia y del presente me parecen indignas de un periódico que se quiere "global"."

LAÏCITAT I DRET A L'ESCOLARITZACIÓ

Ja fa molt temps que vaig tenir aquest debat amb les persones del meu entorn polític, quan a França es va aprovar la llei que prohibia anar amb símbols religiosos a l'escola, en especial, en referència al vel islàmic de les noies. I amb el temps, crec que cada vegada és més raonable el meu posicionament, contrari a aquella normativa, i favorable a que les noies puguin portar hiyab o xador a l'escola, sobretot veient com es degrada la convivència entre sectors socials de cultures diferents en aquell país, i com el fenòmen s'agreuja especialment entre el jovent.
Ara, s'ha tornat a reproduir el debat, pel cas de la noia de Girona, que finalment ha acabat amb una decisió de la Generalitat favorable a que la nena porti el hiyab a l'escola, i en contra del criteri del centre.
Per evitar suspicàcies, us diré que sóc ateu, i no tinc cap simpatia per cap de les religions existents, encara que algunes hagin tingut papers emancipatoris en alguns casos. Com deia el poeta, home sóc i és humana ma mesura.
Us enumero els meus arguments:


1- Qui ha de ser laïc és el centre d'estudi, la institució educativa, no pas les persones que hi acudeixen a aquests centres, tant del personal educatiu, com els i les estudiants, i la resta de personal del centre. Per tant, on s'ha de posar l'accent és en que la institució, tant en la seva expressió cotidiana (símbols, aspecte...), com en el desenvolupament de la seva activitat, l'educació, respecti aquest principi, no orientant-se cap a alguna de les confessions existents (inclos l'ateïsme, a sensu contrario).


2- Les persones tenen dret a manifestar les seves creences i opinions, tant de paraula com simbólicament, i tenen el dret a que siguin respectades. Considerar que un crucifix o un hiyab poden ser símbols agressius educa en la intolerància i no pas en la convivència. Educa en la superstició i no en el coneixement mutu de les cultures i dels seus significats i significants. Educa en el rebuig a la diferència, i no pas, en la normalització d'aquesta.


3- Qui es beneficia de les prohibicions és l'escola privada, i sobretot, l'escola religiosa, de les diferents confessions. Encara és aviat a Espanya, però a França la beneficiada de la prohibició ha estat la xarxa d'escoles privades islàmiques, ínfima llavors, però que davant la prohibició es troba amb nous usuaris d'aquest mercat. Un drama: en aquestes escoles l'adoctrinament (igual que en les católiques) està a l'ordre del dia, el qual converteix un fet cultural en un posicionament polític i social d'enfrontament amb d'altres comunitats, i un rebuig frontal del laïcisme, que concebut i aplicat d'aquesta manera, és la coartada conservadora per segregar en funció de les creències, i que denosta l'educació pública com a mètode de creació de ciutadans educats en la interculturalitat.


4- L'escolaritació és un dret i està per sobre de la voluntat dels pares, perque és un deure cívic i un dret dels infants. Per tant, les creences dels pares no poden contravenir aquesta norma, però tampoc fem les normes creant falsos obstacles que crein els conflictes amb els pares. Dit d'una altra manera: busquem l'acord entre opció cultural i respecte a l'escolarització, i deixem un marge prou flexible per a que la casuística es pugui resoldre amb habilitat per part dels responsables dels centres i amb acords amb els pares implicats.


5- El hiyab o el xador no son un obstacle per a la socialització de la nena en qüestió, en tant en quant no impedeixen cap funció sensorial ni l'aïlla de la resta, com si poden fer el nicab i el burka. En tot cas, en algunes activitats, sobretot les esportives, no el podrà utilitzar, i en això també s'haurà de fer un esforç de diàleg si hi ha algun problema amb els pares. No entraré en les connotacions que pot tenir la peça de roba en qüestió: ni son uniformes en el món islàmic, ni tenen perque ser les mateixes en les nostres societats. En tot cas, també altres dones utilitzen altres tipus de cubriment dels seus caps, i no hem vist el problema encara, així que no dramatitzem.


6- Els mitjans de comunicació han de fer una cobertura informativa no alarmista d'aquests casos: cada dia faltan a classe molts nens i nenes, i no se'n fa el mateix tracte, encara que alguns també responen a factors culturals de comunitats que no consideren l'escolarització com a obligatòria. L'alarmisme i el la categorització de l'anècdota son aliats de la xenofòbia. Imagineu-vos la interacció entre la falta de places d'escola pública, culpabilitzar d'aquestes als nouvinguts, i que a més es doni la imatge de que hi posen problemes...Conflicte servit en tema altament sensible.


Per últim, us recomano llegir l'article d'en Pere Nieto, que també recentment ha escrit sobre el tema. Si voleu saber la posició dels conservadors catalans, no us perdeu aquest article de David Madí (CiU), que ratlla la xenofòbia...No comments...

COSES QUE NO ENTENC I QUE M'INDIGNEN (II)

Avui, cap a les 14:15, entro al metro (linia blava) per anar a casa a dinar. Com sempre, em quedo mirant les televisions que han posat al sostre dels nous metros, on surten informacions per fer més entretingut el viatge. Com cada dia, hi ha un concurs d'encertar la pregunta entre tres respostes. I com cada dia, abans de la solució, hi passen una frase o cita "per reflexionar"...La d'avui m'ha encès en colera, no per la cita, sino per l'autor. "Un hijo es una pregunta que le hacemos al destino"....Autor?....José María Pemán, un dels intelectuals predilectes del General Franco, i que feia funcions d'intelectual orgànic del règim...Us deixo la seva biografia de la wikipedia, o millor, la que fa el propi Opus Dei sobre el seu supernumerari (sic), per a que veieu qui era aquest escriptor de tercera fila que avui passejava en les teles del metro, on fa uns dies, per exemple, hi havia Tagore...És indignant que aquest personatge aparegui amb plena normalitat. Una de dues: o qui fa la selecció es afecto al régimen, o no té punyetera idea i busca les cites pel Google i agafa les que considera més impactants. No dic que nomès hi surti Alberti o Neruda. Podria haver una cita de Cela, personatge afí al franquisme, però escriptor de qualitat, amb premi Nobel, que mereix un reconeixement artístic.
TMB hauria de fer una reflexió al respecte, com a mínim, sobre els criteris dels continguts a exposar en aquests nous mitjans comunicatius.

RECORDAR ELS VALORS I LA FIGURA DEL CHE


El pròxim 9 d'Octubre farà 40 anys de l'assassinat a Bolivia d'Ernesto Guevara, el Che. Molts i moltes seran els qui recordin la memòria d'aquest lluitador pel socialisme d'origen argentí, que va ser protagonista principal de la Revolució cubana, i que desprès, va participar dels moviments d'alliberació nacional d'altres països del mon.
En aquest sentit, EUiA i Alternativa Jove, han posat en marxa una campanya per reivindicar la figura i el pensament del Che, amb aquesta web que us recomano, i amb una exposició de fotos itinerant. A la web trobareu materials de vídeo i audio, i fins i tot, un joc inspirat en el guerriller de Rosario.

SOLIDARITAT AMB ELS AMICS I COMPANYS D'ICV

Ahir, els Mossos d'Esquadra van desactivar un artefacte explosiu col·locat a la seu d'ICV del Districte de Sant Andreu. Per sort, no va causar danys de rellevància, però sembla ser que l'explosiu era de certa potència.

Rebutjo de ple aquest acte terrorista, que preten intimidar als companys i amics d'ICV, i de retruc, a la coalició ICV-EUiA, per la seva gestió de la Conselleria d'Interior. Una cosa és fer manifestacions davant del local, o rebentar actes públics, i una altra cosa és posar explosius que poden ocasionar pèrdues personals. És un pas qualitatiu de l'esquerranisme sectari en una direcció preocupant.
Amics i amigues d'ICV: en això, com en d'altres coses, no esteu sols. Ni un pas enrera!