PRECARIETAT i SALUT





Els propers dies 29 i 30 de juny de 2007 a Barcelona, es celebraran unes Jornades europees per tractar sobre el que suposen les Precarietats, fonamentalment la laboral, front a la Salut.


La trobada és organitzada per Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), el Partit de l’Esquerra Europea (PEE), i la Fundació L’Alternativa, vinculada a EUiA.


Al llarg de dues jornades de treball, es convocarà a partits, sindicats, organitzacions socials, universitats, entitats i personalitats diverses a debatre en profunditat sobre la relació i les interaccions d’aquest binomi Precarietat i Salut.


Les inscripcions són gratuïtes i limitades segons ordre de recepció. Es prioritzen aquelles que representen un col·lectiu, organització o institució. Si us interessa truqueu al 933170034 o envieu un e-mail a euia@euia.org



Aquí us deixo el programa:



Divendres, 29 de maig

Matí


9 h.

Recepció i acreditacions

10 h.

Obertura oficial de la Jornada.

10:30h.

Exposició de mètode. Proposta i ordre del dia.

11 h.

Pausa –cafè

11:30 h. a 14 h.

Plenari: Món de la economia.
Coordinadora: Àngels Martinez Castells. Professora d’Economia Aplicada UB.


Ponents:

- Gloria Malaspina. Provincia di Roma. Lost in Translation. Province of Rome position on the Green Paper "Modernising labour law to meet the challenges of the 21st century".
- Anna García-Altés Agència de Salut Pública de Barcelona. Creixement econòmic i salut
- Albert Recio. Prof. Economia aplicada UAB. Precariedad laboral y modelo productivo
-Joan Junyent Tarrida. Seminari Taifa. Tendències en la reforma dels sistemes de seguretat social


Tarda


16 h. a 18:30 h
Plenari: Món del treball.
Coordinadora: Núria Lozano. Responsable món del treball EUiA.

Ponents:

- Clara Llorens Ibáñez. Sociòloga. ISTAS. Organització del treball, salut i riscos psicosocials
- Alfredo Bienzobas Gargallo. Advocat Salut Laboral CC.OO. La construcción: una experiencia práctica de lucha contra la precariedad y la siniestralidad laborales.
- Heidi Kloor. Sindicat Ver.di (Alemanya). PDS/ Die Linke. Precariedad y servicios públicos: una dimensión europea.
- Elena Idoate Ibáñez. Economista Seminari Taifa. De la plena ocupació a la plena precarietat .


Dissabte, 30 de maig

Matí.


9:30 h. a 12 h.

Plenari: Món de la salut.
Coordinador: Antoni Barbarà Molina (Responsable d’Internacional d’EUiA).


Ponents:
- Lucía Artazcoz. Agència Salut Pública Barcelona. Desigualtat social en l’impacte del treball flexible a diferents dominis de la salut psícosocial.
- Maria Fabiani. Assesora Provincia Roma. Labour crunching, health crumbling ?
- Fivulo Aurora. Responsable Salut RCI. Pèrdua de salut i precarietat del treball: dos aspectes del mateix problema.

12 h.

Pausa – Cafè.


12:30 h. a 13 h.
Cloenda. Sessió plenària.
Presentació i síntesi de les Conclusions dels tres debats:
Document final: Carta de Barcelona

13 h. a 14 h. Acte polític: Míting de cloenda obert.

Conclusions i recomanacions: “CARTA DE BARCELONA”.


NAFARROA EZKERRETAKO....BAI!!!!




Por lo que parece, todo apunta a que en Navarra no habrá gobierno de progreso entre PSN, Nafarroa Bai, y NEB, a la luz de las últimas filtraciones en la prensa sobre las diferencias entre PSOE y PSN sobre con quien conformar gobierno. Todavía no había digerido la frustración de no poder desalojar al PP del Ayuntamiento de Pamplona, pero pensaba, que en los cálculos de la calle Ferraz, Pamplona era moneda de cambio para poder acceder al Gobierno de Navarra, y evitar los efectos nocivos sobre el electorado no-navarro de una opción de gobierno municipal que contaba con los votos de ANV, una de las marcas electorales de Batasuna. Aunque no comparto la lógica de ese razonamiento, lo habría podido entender (que no aceptar) dado el contexto general.

Pero que también cedan a la derecha el gobierno navarro, acabando con los deseos de cambio expresados en las urnas, me parece escandaloso. Sobretodo, después de no haber dado la cara en Canarias, donde se podría haber movido toda la maquinaria para un gobierno PSOE – CC, que al final, casi por inacción, ha acabado siendo PP – CC.
Es justo recordar la posición valiente y decidida del PSC, ahora con más valor aún, en la conformación del gobierno de progreso en Catalunya, cuando la opción de Ferraz y Moncloa era un acuerdo con CiU en aras de no exasperar al PP. El PSC hizo valer su condición de partido nacional, con estrategia propia, para conformar el gobierno que mejor representaba a las clases trabajadoras y sectores populares, mayoría social del Catalunya, y principal sector de voto de las izquierdas. Por tanto, ante la miopía del staff monclovita acelerada por los reveses demoscópicos, debería primar el sentido de la responsabilidad del PSN en no defraudar a su base electoral y a las clases sociales a las que representa, por más que eso pueda suponer un descenso electoral en otros sectores o territorios del resto del Estado español.

No se cuanto ha tenido que ver la reunión entre Zapatero y Rajoy en todos estos movimientos, pero parece que la repentina moderación verbal del PP con el tema del terrorismo ha sido a cambio de un precio político...

Espero que la final pueda haber un mínimo de cordura en la filas socialistas, y al final, haya un acuerdo de gobierno de progreso, con presencia de nuestros amigos y amigas de NEB, y que estas tensiones preliminares queden como gestos de un proceso negociador complejo.

A MILLORAR: SUPERAR BINOMI IMMIGRACIÓ I SEGURETAT

Tal i com anunciava fa uns dies, començo avui tot un seguit de reflexions, agrupades per temes i amb el títol "A millorar", sobre quines coses, al meu parer personal (aquestes reflexions poden coincidir, o no, amb les reflexions orgàniques de les organitzacions on milito o simpatitzo), hem de millorar des de la Coalició ICV-EUiA per superar els resultats agredolços de les municipals, i continuar creixent políticament, socialment, i electoralment. La meva intenció no és trobar fórmules màgiques, si no afavorir un debat que ha de conduir a noves pràctiques quotidianes. Serà aquest contrast entre proposta i resposta social, aquesta relació dialèctica entre teoria i pràctica, la que ens donarà la mesura de l'encert o desencert del que proposo a debat.

Primer, una qüestió prèvia, que servirà gairebé per tots els temes que tocaré els propers dies. Deia un destacat dirigent de la nostra tradició, que una força política necessita tres elements: projecte, programa, i discurs. Projecte, com a element de fons, estratègic, de model de societat, i per tant, amb la mirada posada al mig i llarg termini. Programa, com a conjunt de propostes a oferir a la ciutadania, i que s'han de realitzar, o posar les bases per realitzar, en l'espai d'un mandat de quatre anys. I discurs, com a forma d'explicar projecte i programa, com a articulació d'un llenguatge i d'un imaginari col·lectiu que sigui comprensible, abastable, i creïble, pel conjunt de la ciutadania a la qual ens dirigim. Crec que el projecte, més o menys, el tenim clar. I que, programàticament, som una coalició amb propostes potents, encara que millorables. On crec que hem de millorar de veritat, és en el discurs. Ens sobren eslògans, frases fetes, i apriorismes ideològics. Ens falta un llenguatge més entenedor, més pròxim.
Per exemple, i com a tema d'avui, hem de tenir discurs per poder superar el binomi inseguretat ciutadana i immigració que ens col·loquen les dretes. Des d'un punt de vista argumentatiu ja el tenim superat: falta que la gent l'entengui i el faci seu.

Naturalment, no crec que immigració i seguretat siguin temes relacionats directament, però necessitem articular un discurs propi i alternatiu, i creïble, per superar el fals binomi entre la seguretat ciutadana i la immigració, per no posar en safata a les dretes fer l'associació directa, de la qual el DVD del PP de Badalona ha estat la mostra més barroera. Han estat els temes estrella de la campanya, i els reclams principals de les dretes de l'àrea metropolitana i dels municipis amb forta presència de nouvinguts. Només abordaré la immigració tenint en compte "els que ja estan aquí", no parlaré de les polítiques migratòries i la resposta als seus fluxos, tema molt complex, i que és un tema a resoldre a nivell europeu, n'estic convençut. L'Estat-nació s'ha quedat petit per alguns reptes de la globalització, i aquest n'és un.

Primerament, crec que hem de recuperar la paraula prevenció, dotant-la de contingut propi i definint-la com una acció cap a les causes, i no com una actuació prematura i arbitrària sobre els efectes, que és el que defineix la seguretat preventiva de la dreta. No ens podem deixar robar les paraules per la dreta, i la paraula prevenció ha de tornar a ser nostra. Igual que entenem com a nostres les conquestes en mesures de prevenció en els centres de treball per assegurar la seguretat a la feina, hem de fer una extensió cap a d'altres àmbits. Penso que hem de trobar un discurs sobre seguretats, més que no de seguretat en abstracte o només associada a l'imaginari policial.
Actuar sobre les causes vol dir més polítiques d'integració i de reducció de l'exclusió social, que no només passen per més equipaments i serveis, si no per l'aposta per equips tècnics amb preparació, per la col·laboració i potenciació del teixit associatiu del territori i per un urbanisme integrador i racional acord amb l'entorn social, més que no pas obres d'esponjament i beautiful design que no sempre son la solució als problemes de degradació d'alguns barris. Per cert, en aquest sentit, i lligant polítiques socials amb seguretat, llegiu l'article d'avui del catedràtic Joan Subirats a El País, que ho explica molt bé.

És un fet que la immigració que ocupa els estrats més baixos de la nostra societat, per la seva falta de recursos ocupa part de l'espai de la petita delinqüència multireincident. No toca avui parlar de la seguretat en abstracte, ni de la política penitenciària, ni d'una revisió del sistema penal, si no parlar de la seguretat quotidiana, d'allò que el ciutadà percep diàriament, de quines polítiques donen sensació de seguretat, que al cap i a la fi, és l'element subjectiu determinant, i que la dreta manipula en benefici propi revifant les baixes passions. Per tant, de manera paral·lela a les polítiques socials de prevenció, ha d'haver una actitud valenta contra algunes formes delictives que causen un sensació d'inseguretat ciutadana considerable.

Si no hi ha una detecció, reconeixement, i correcció d'aquestes conductes, el camp està abonat per la xenofòbia i per a que el discurs lepenista hi cali amb profunditat en molts sectors populars.

EL RETORNO DE ETA, EL RETORNO DE LA NO POLÍTICA

Mañana, día 6 de Junio, ETA romperá oficialmente el alto el fuego, ya en estado precario tras el atentado de la T-4.

El PP no podía esperar mejor noticia. ETA no ha esperado a que se posibilite el cambio en el Ayuntamiento de Pamplona, ni en el Gobierno de Navarra. Fiel a su condición de cuanto peor mejor, ha vuelto a la escena pública para condicionar, aún más, a un ya sobrepresionado Zapatero, que ahora, sin el argumento del principio del comienzo de un posible acuerdo para la Paz, está más contra las cuerdas que nunca.

De nuevo, un clima de violencia nos aleja de la solución política del conflicto vasco. En pleno año electoral, el frentismo y el maniqueísmo serán la tónica, en perjuicio del debate político, y de la exposición de ideas y de modelos. De nuevo, se harán lecturas miopes de la Constitución, todos seremos demócratas o etarras, toda negociación será un precio político y un regalo a ETA. Tampoco espero una gran respuesta, en positivo, del PSOE. De mediocres como Pepe Blanco no espero otra estrategia que no sea la del catenaccio político, la de sacar balones fuera con politiquería mediática, y pedir al árbitro que pite el final del partido, que tal vez, se juegue antes de tiempo, con unas elecciones anticipadas que permitan salvar algunos muebles. La cobardía política, igual que la futbolística, suele tener un precio: sales a empatar, y al final pierdes el partido por varios goles. La incapacidad del PSOE de explicar la España plural, y de convencer a sus propios cuadros de que el proceso de paz era el único camino, ha sido una de las razones del fracaso de este proceso, pese a que la responsabilidad principal es de ETA, que es quien ha reventado el proceso, con la complicidad de Batasuna, que otra vez ha dejado clara su sumisión al aparato militar y su falta de iniciativa política. De nuevo, nuestros compañeros y compañeras de Ezker Batua Berdeak tendrán la desagradecida tarea de hacer de puente entre todas las opciones, buscando un acuerdo político global con todas las opciones que permita salir adelante. Estarán en el punto de mira de la intransigencia de Batasuna y de la hiel hecha política del PP y sus voceros mediáticos. Podemos tener a las puertas otro gobierno del PP, justo en una etapa crucial, donde en Europa nos jugamos muchas cosas, entre otras, el papel que naciones y Estados jugamos. Un eje Rajoy-Sarkozy-Merkel-Kaczynski puede ser demoledor en la resolución final de la arquitectura europea de los próximos 50 años. Lo que nos faltaba: la segunda parte de la aznaridad, y nosotros con el Estatut en el Constitucional.

¡Que lejos queda ahora la tradicional admiración de Batasuna por Irlanda del Norte! ¿Donde están ahora los murales conjuntos del IRA y ETA? Es descorazonador ver como se gesta el gobierno Paisley-McGuiness de Irlanda del Norte, y como aquí, los aprendices de brujo de la liberación nacional, hacen saltar por los aires las esperanzas de paz de la sociedad vasca. Como se puede ver en las cuatro torpes líneas que he escrito a bote pronto, y más llevado por la indignación que no por el raciocinio, ETA ha hecho una gran labor por el pueblo vasco y por el socialismo del cual se reclama, indignamente.

Bakea hemen eta orain! ETA kanpora!