PRECARIETAT i SALUT

Els propers dies 29 i 30 de juny de 2007 a Barcelona, es celebraran unes Jornades europees per tractar sobre el que suposen les Precarietats, fonamentalment la laboral, front a la Salut.

La trobada és organitzada per Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), el Partit de l’Esquerra Europea (PEE), i la Fundació L’Alternativa, vinculada a EUiA.

Al llarg de dues jornades de treball, es convocarà a partits, sindicats, organitzacions socials, universitats, entitats i personalitats diverses a debatre en profunditat sobre la relació i les interaccions d’aquest binomi Precarietat i Salut.

Les inscripcions són gratuïtes i limitades segons ordre de recepció. Es prioritzen aquelles que representen un col·lectiu, organització o institució. Si us interessa truqueu al 933170034 o envieu un e-mail a euia@euia.org

Aquí us deixo el programa:

Divendres, 29 de maig

Matí

9 h.

Recepció i acreditacions

10 h.

Obertura oficial de la Jornada.

10:30h.

Exposició de mètode. Proposta i ordre del dia.

11 h.

Pausa –cafè

11:30 h. a 14 h.

Plenari: Món de la economia.
Coordinadora: Àngels Martinez Castells. Professora d’Economia Aplicada UB.

Ponents:

- Gloria Malaspina. Provincia di Roma. Lost in Translation. Province of Rome position on the Green Paper "Modernising labour law to meet the challenges of the 21st century".
- Anna García-Altés Agència de Salut Pública de Barcelona. Creixement econòmic i salut
- Albert Recio. Prof. Economia aplicada UAB. Precariedad laboral y modelo productivo
-Joan Junyent Tarrida. Seminari Taifa. Tendències en la reforma dels sistemes de seguretat social

Tarda

16 h. a 18:30 h
Plenari: Món del treball.
Coordinadora: Núria Lozano. Responsable món del treball EUiA.

Ponents:

- Clara Llorens Ibáñez. Sociòloga. ISTAS. Organització del treball, salut i riscos psicosocials
- Alfredo Bienzobas Gargallo. Advocat Salut Laboral CC.OO. La construcción: una experiencia práctica de lucha contra la precariedad y la siniestralidad laborales.
- Heidi Kloor. Sindicat Ver.di (Alemanya). PDS/ Die Linke. Precariedad y servicios públicos: una dimensión europea.
- Elena Idoate Ibáñez. Economista Seminari Taifa. De la plena ocupació a la plena precarietat .


Dissabte, 30 de maig

Matí.

9:30 h. a 12 h.

Plenari: Món de la salut.
Coordinador: Antoni Barbarà Molina (Responsable d’Internacional d’EUiA).

Ponents:
- Lucía Artazcoz. Agència Salut Pública Barcelona. Desigualtat social en l’impacte del treball flexible a diferents dominis de la salut psícosocial.
- Maria Fabiani. Assesora Provincia Roma. Labour crunching, health crumbling ?
- Fivulo Aurora. Responsable Salut RCI. Pèrdua de salut i precarietat del treball: dos aspectes del mateix problema.

12 h.

Pausa – Cafè.

12:30 h. a 13 h.
Cloenda. Sessió plenària.
Presentació i síntesi de les Conclusions dels tres debats:
Document final: Carta de Barcelona

13 h. a 14 h. Acte polític: Míting de cloenda obert.

Conclusions i recomanacions: “CARTA DE BARCELONA”.

NAFARROA EZKERRETAKO....BAI!!!!

Por lo que parece, todo apunta a que en Navarra no habrá gobierno de progreso entre PSN, Nafarroa Bai, y NEB, a la luz de las últimas filtraciones en la prensa sobre las diferencias entre PSOE y PSN sobre con quien conformar gobierno. Todavía no había digerido la frustración de no poder desalojar al PP del Ayuntamiento de Pamplona, pero pensaba, que en los cálculos de la calle Ferraz, Pamplona era moneda de cambio para poder acceder al Gobierno de Navarra, y evitar los efectos nocivos sobre el electorado no-navarro de una opción de gobierno municipal que contaba con los votos de ANV, una de las marcas electorales de Batasuna. Aunque no comparto la lógica de ese razonamiento, lo habría podido entender (que no aceptar) dado el contexto general.

Pero que también cedan a la derecha el gobierno navarro, acabando con los deseos de cambio expresados en las urnas, me parece escandaloso. Sobretodo, después de no haber dado la cara en Canarias, donde se podría haber movido toda la maquinaria para un gobierno PSOE – CC, que al final, casi por inacción, ha acabado siendo PP – CC.
Es justo recordar la posición valiente y decidida del PSC, ahora con más valor aún, en la conformación del gobierno de progreso en Catalunya, cuando la opción de Ferraz y Moncloa era un acuerdo con CiU en aras de no exasperar al PP. El PSC hizo valer su condición de partido nacional, con estrategia propia, para conformar el gobierno que mejor representaba a las clases trabajadoras y sectores populares, mayoría social del Catalunya, y principal sector de voto de las izquierdas. Por tanto, ante la miopía del staff monclovita acelerada por los reveses demoscópicos, debería primar el sentido de la responsabilidad del PSN en no defraudar a su base electoral y a las clases sociales a las que representa, por más que eso pueda suponer un descenso electoral en otros sectores o territorios del resto del Estado español.

No se cuanto ha tenido que ver la reunión entre Zapatero y Rajoy en todos estos movimientos, pero parece que la repentina moderación verbal del PP con el tema del terrorismo ha sido a cambio de un precio político...

Espero que la final pueda haber un mínimo de cordura en la filas socialistas, y al final, haya un acuerdo de gobierno de progreso, con presencia de nuestros amigos y amigas de NEB, y que estas tensiones preliminares queden como gestos de un proceso negociador complejo.

MES APORTACIONS AL DEBAT DELS DOS ÚLTIMS POSTS

Desprès d’haver escoltat les vostres opinions, de tot signe, crec que em toca fer una mica de resum d’aquest debat intens que estem tenint, gairebé un terratrèmol (rècord de visites: més de 1200 entre els dos posts) que ha tingut alguna rèplica. Per això crec que és millor separar el tema inicial, les paraules d’Aleida, del que és un debat sobre les idees-força de democràcia del pensament emancipatori i l’experiència cubana, que son temes de més complexitat i extensió.

Primerament, crec que en quant al tema inicial de la meva entrada, que era denunciar l’actitud d’Aleïda Guevara envers el sistema democràtic del nostre país, hi ha hagut una coincidència prou majoritària de reconeixement del desencert de les seves paraules. No entenc per que alguns i algunes que, per exemple, es posen les mans al cap amb l’acord sobre la llei de memòria històrica, assenteixen, callen o miren cap a un altre costat davant de l’afirmació d’Aleida de que a Espanya no sabem el que és la democràcia. La varem aconseguir l’any 1931, la varem defensar amb les armes durant tres anys, i desprès de perdre la guerra, la varem continuar lluitant durant gairebé 40 anys. Tant la II República com l’actual sistema, son democràcies burgeses, amb totes les seves limitacions. D’acord. Però han estat els millors marcs per desenvolupar la lluita de les classes treballadores per la seva emancipació que ha tingut mai el nostre país, i ho continuen sent. Per casualitat històrica, avui fa 30 anys que es van fer les primeres eleccions generals democràtiques a Espanya, aquelles on Rafael Alberti i Dolores Ibarruri van ser elegits congresistes desprès de 40 anys d’exili...En veure la imatge d’arxiu del Telediario dels dos a la Mesa del Congrès, m’han donat encara més ràbia aquelles paraules i m’he sentit amb un xic més de raó...

Sobre la segona part, una prèvia: al meu parer, Cuba no hauria d’estar entre les prioritats ni de les esquerres catalanes ni dels comunistes catalans, i per tant, tampoc mereix que centri els debats del nostre espai polític, ni tampoc que generi tensions innecessàries. No cal esgarrapar-nos massa, ni pujar el to d’un debat que, a més, es resoldrà al marge de nosaltres, en tant que serà el poble cubà qui marqui el seu destí. Faltaria més.

En primer lloc, crec que hem de reivindicar els drets civils, polítics, socials, i mediambientals per a tot esser humà, en qualsevol temps i espai, com a conditio sine qua non per a qualsevol experiència política que es reclami emancipatòria.
El resum fast-forward del nostre pensament seria: tenim les arrels en la Il·lustració i el pensament liberal (primer toc d’atenció per aquells/es que pensen que la nostra tradició comença amb el Manifest Comunista i el Que fer?...).La Revolució Francesa va suposar un salt històric sense precedents, en convertir als homes en ciutadans iguals en drets i deures davant la llei. Marx i Engels, a més, hi van afegir que, encara que iguals formalment, els ciutadans no eren iguals de facto, en existir classes socials, de naturalesa socioeconòmica, que a més estaven enfrontades antagònicament en funció dels seus interessos, i que per tant, la llibertat completa només existiria en funció de la superació dels conflictes de classe. La lluita feminista hi va afegir la igualtat de gènere i el moviment ecologista ha introduït els conceptes de sostenibilitat i d’habitabilitat.
Si a això li sumem el bagatge de les experiències històriques que hem tingut i tenim, en diferents continents i diferents contextos culturals, afirmo que no es pot prescindir de cap dels anteriors elements en funció d’altres, i que tots s’han de reivindicar a l’hora en la construcció del socialisme, tal i com comentava el company Camprubí. Entre d’altres coses, per que tots son nostres. Per exemple, a la burgesia ja li anava bé un sufragi no universal i sense dones: han estat les reivindicacions de les esquerres les que han universalitzat el sufragi i les que han aconseguit el pluralisme polític.
Per això, en el cas cubà, no es de rebut defensar les limitacions en drets civils i polítics individuals i col·lectius, en base als avenços innegables que en drets socials (educació i sanitat) s’han donat a la illa. Tampoc val el contrari, senyor Jorge Ferrer: no es poden negar els avenços socials, només en funció d’una estructura política que ha de canviar: això només ho fa la dreta cubana, no precisament coneguda pel seus ideals democràtics (veure el Padrino II) i amb la que no coincideixo amb res.


Enllaçant amb això, s’ha d’acabar amb el relativisme moral amb que certes esquerres miren algunes experiències socialistes. No entenc la pell fina dels que tenen el cor encongit pensant que el seu vot a anat a parar a un coalició que gestiona un cos repressor com el Mossos d’Esquadra i inclús escriuen demanant explicacions a Saura per l’ús del kubotan plàstic, però que es converteix en un blindatge cuirassat de tres capes quan s’exigeix a Cuba un tractament diferenciat als presos polítics, o com a mínim, la supressió de la pena de mort...ja no diguem si parlem de Xina o de Corea del Nord... L’argument normalment és: Cuba està en guerra amb el Imperialisme...sense recordar quant hem celebrat la desaparició, per votació en Congrés, de tota legislació especial, inclús en cas de guerra, ni la reivindicació permanent de la derogació de l’anomenada llei antiterrorista, que molt em sembla, que no ha de distar massa del tractament que reben els gusanos per part de l’aparell policial cubà...


Per acabar, crec que el pluripartidisme és l’expressió política menys distorsionada de la lluita de classes. Negar la seva existència, o negar instruments d’expressió d’aquestes no les fa desaparèixer. Ans al contrari, les reforcen, tant en la clandestinitat, com en el propi sistema. Les degeneracions burocràtiques dels partits únics en son un exemple, del qual Cuba tampoc escapa. Només cal veure a l’antiga dirigent de la JUKO, Angela Merkel, per veure quina varietat ideològica es pot amagar sota el gruixut vel d’un partit únic.

De moment ho deixo aquí per avui, en espera de més comentaris.

PLUJA DE COMENTARIS A L'ESCRIT D'AHIR

Primerament, vull fer un agraïment a totes les persones que heu visitat el meu bloc, i que hi heu deixat comentaris, des de la coincidència o des de la discrepància amb el que exposava ahir. La veritat és que s'ha generat un debat que ha anat inclús mes enllà, en els continguts, del que era la voluntat del meu article, i ho celebro. Inclús s'ha suggerit la idea de fer una trobada per debatre totes les aportacions.
Aquest dies, però, el bloc m'està donant problemes, i a molts de vosaltres no us deixa contestar, o apareix doble el que poseu, etc. Per exemple, m'ha arribat una aportació interessant, que us reprodueixo aquí sencera, ja que el seu autor o autora (signa amb pseudònim) no l'ha pogut desar com a comentari i me l'ha enviada per e-mail. El debat continua.


"Como diría Eduardo Galeano: "Estoy en contra del sistema de partido único, aunque se disfrace de dos, como en Estados Unidos". Una vez dicho esto, me parece increíble, en el año 2007, seguir discutiendo sobre los regímenes de partido único. Hay debates políticos que la Historia se ha encargado de sepultar, aunque nos empeñemos en construir una máquina del tiempo para desenterrarlos. El socialismo sin libertad (incluyendo el multipartidismo) no será socialismo, será otra cosa (por ejemplo, una Dictadura de partido único).

También cansa un poco el argumento de que hay que estar en Cuba (participando en su sistema) para opinar sobre el régimen cubano. Entonces tampoco puedo opinar sobre Corea del Norte y su experimento de Monarquía estalinista? Pues si tengo que ir hasta allí para opinar, a lo mejor no vuelvo a opinar de nada. Es bueno filtrar las fuentes y saber a que intereses responden los informantes, pero tenemos herramientas intelectuales suficientes para reflexionar sobre situaciones y procesos que no hemos vivido. Negar esta capacidad, nos convertiría en un Robinson Crusoe que se niega a leer los mensajes en las botellas que llegan hasta su isla.

Tampoco tengo porqué comulgar con el modelo político cubano para denunciar el Bloqueo económico y la intromisión política norte-americana en la isla, de la misma manera que no tengo porqué abrazar la revolución islámica de los Ayatolas para denunciar las amenazas de agresión yankee sobre el pueblo iraní. Solidaridad no es lo mismo que identificación plena.
Nuestra democracia no sé si es incompleta, tutelada o limitada, pero es el producto de una "correlación de debilidades" (como diría el bueno de Manolo Vázquez Montalbán) que no comportó la ruptura, pero si una reforma con elementos rupturistas (reinstauración de la Generalitat de Catalunya, legalización de los comunistas, transformación de las elecciones de 1977 en elecciones constituyentes...elementos no previstos por los sectores evolucionistas del régimen). Esto puede parecer poco o mucho, (a mi según el día me parece una cosa u otra) pero sin la lucha democrática (clandestina primero, y de masas después) de los comunistas españoles y catalanes, este país no sería habitable, lo cual, no es poco.

En la tradición comunista, hemos confundido con excesiva facilidad unidad con unanimidad y discrepancia con traición. Con este bagaje, todo debate que toque los símbolos y los íconos revolucionarios (intocables por naturaleza) es una muestra de valentía y autocrítica. Por lo tanto, a mi también me es relativamente igual lo que piense el Sr. Salado sobre Cuba, pero lo valoro por tener el coraje de revelar que el Rey camina desnudo por la calle. Para bien o para mal, Cuba es un símbolo. Y los símbolos se utilizan, se reutilizan, se desgastan, se prostituyen y se pudren. Y Cuba ha simbolizado demasiadas cosas, y no siempre buenas, más allá de sus fronteras. Así como hay vasquitis dentro del independentismo catalán, también hay cubanitis entre algunos sectores de la izquierda.

Los cubanos deben ser los que decidan su futuro, yo no voy a decirles ni cómo ni cuando deben decidirlo, pero ante declaraciones como las de Aleida Guevara ( "Me da risa cuando en España me hablan de democracia. ¡Si ustedes nunca la han tenido! [...] A no ser que me digan que para ustedes democracia es tener cinco partidos. Nosotros tuvimos cinco partidos. ¿Sabe qué hacían? Gastarse el dinero del pueblo cubano en las elecciones, que además son carísimas. Ahora no tenemos partidos. El único es el Partido Comunista Cubano, y no va a las elecciones. Elige el pueblo desde las bases. Y con este método solucionamos muchos problemas" ) no puedo quedarme callado, y me vienen a la cabeza dos máximas marxistas (pero de marxismo del bueno, o sea de Groucho Marx):

"Claro que lo entiendo. Incluso un niño de cinco años podría entenderlo. ¡Que me traigan un niño de cinco años!".

"Nunca olvido una cara. Pero en su caso, estaré encantado de hacer una excepción".

Tom Joad."

CASTRISME: NO EN EL MEU NOM

Se que aquest post sorprendrà a alguns, inclús indignarà a uns quants, però que clarificarà algunes coses i serà ben rebut per una gran majoria dels homes i dones que avui ens identifiquem amb l'esquerra transformadora i ecologista catalana.

Avui dilluns, al diari El Periódico, surt publicada una entrevista a Aleida Guevara, filla del Che Guevara, que ha estat aquests dies per Barcelona convidada a la Festa Avant del PCC, organització a la que estic vinculat des de fa gairebé 10 anys.

Estic en profund desacord amb la idea de democràcia que Aleida manifesta. Diu, literalment, que a Espanya no hi ha democràcia. Per contra, el sistema polític que hi ha a Cuba si és democràtic, segons ella, per que s'acosta més al govern del poble, tal i com manifesta l'origen de la paraula democràcia (demos - kratos). També em sembla patètic que critiqui un sistema d'eleccions per que son molt cares...

No discutiré amb l'oficialisme castrista que vol dir democràcia ni que vol dir poder del poble. Només demano, igual que sempre demanen els dirigents cubans, respecte cap als models que cada poble elegeix.

Per això, no és de rebut que vingui aquí i ens digui, de manera superba, que nosaltres no sabem el que és la democràcia. Algú li hauria de recordar que en aquest país, els i les comunistes, ens varem deixar la vida i la llibertat durant 40 anys per aconseguir aquesta democràcia que ella menysté, potser imperfecta, potser limitada, potser desigual, però que deixa les portes obertes a la lluita democràtica de masses per aconseguir el socialisme, igual que van fer altres pobles, com la Xile dirigida per Salvador Allende, que van pagar, també amb la vida i la llibertat, la gosadia d'avançar cap al socialisme d'una manera diferent als règims de partit únic.

El que dic no és nou: fa molt de temps que una gran part dels i les comunistes ens hem manifestat en contra del models autoritaris de partit únic. Sembla mentida que encara alguns i algunes tinguin dubtes sobre la relació que ha d'haver entre fins i mitjans

A MILLORAR: SUPERAR BINOMI IMMIGRACIÓ I SEGURETAT

Tal i com anunciava fa uns dies, començo avui tot un seguit de reflexions, agrupades per temes i amb el títol "A millorar", sobre quines coses, al meu parer personal (aquestes reflexions poden coincidir, o no, amb les reflexions orgàniques de les organitzacions on milito o simpatitzo), hem de millorar des de la Coalició ICV-EUiA per superar els resultats agredolços de les municipals, i continuar creixent políticament, socialment, i electoralment. La meva intenció no és trobar fórmules màgiques, si no afavorir un debat que ha de conduir a noves pràctiques quotidianes. Serà aquest contrast entre proposta i resposta social, aquesta relació dialèctica entre teoria i pràctica, la que ens donarà la mesura de l'encert o desencert del que proposo a debat.

Primer, una qüestió prèvia, que servirà gairebé per tots els temes que tocaré els propers dies. Deia un destacat dirigent de la nostra tradició, que una força política necessita tres elements: projecte, programa, i discurs. Projecte, com a element de fons, estratègic, de model de societat, i per tant, amb la mirada posada al mig i llarg termini. Programa, com a conjunt de propostes a oferir a la ciutadania, i que s'han de realitzar, o posar les bases per realitzar, en l'espai d'un mandat de quatre anys. I discurs, com a forma d'explicar projecte i programa, com a articulació d'un llenguatge i d'un imaginari col·lectiu que sigui comprensible, abastable, i creïble, pel conjunt de la ciutadania a la qual ens dirigim. Crec que el projecte, més o menys, el tenim clar. I que, programàticament, som una coalició amb propostes potents, encara que millorables. On crec que hem de millorar de veritat, és en el discurs. Ens sobren eslògans, frases fetes, i apriorismes ideològics. Ens falta un llenguatge més entenedor, més pròxim.
Per exemple, i com a tema d'avui, hem de tenir discurs per poder superar el binomi inseguretat ciutadana i immigració que ens col·loquen les dretes. Des d'un punt de vista argumentatiu ja el tenim superat: falta que la gent l'entengui i el faci seu.

Naturalment, no crec que immigració i seguretat siguin temes relacionats directament, però la nostra tebiesa en les dues vessants, posa en safata a les dretes fer l'associació directa, de la qual el DVD del PP de Badalona ha estat la mostra més barroera. Necessitem articular un discurs propi i alternatiu, però creïble, per superar el fals binomi entre la seguretat ciutadana i la immigració. Han estat els temes estrella de la campanya, i els reclams principals de les dretes de l'àrea metropolitana i dels municipis amb forta presència de nouvinguts. Només abordaré la immigració tenint en compte "els que ja estan aquí", no parlaré de les polítiques migratòries i la resposta als seus fluxos, tema molt complex, i que és un tema a resoldre a nivell europeu, n'estic convençut. L'Estat-nació s'ha quedat petit per alguns reptes de la globalització, i aquest n'és un.

Primerament, crec que hem de recuperar la paraula prevenció, dotant-la de contingut propi i definint-la com una acció cap a les causes, i no com una actuació prematura i arbitrària sobre els efectes, que és el que defineix la seguretat preventiva de la dreta. No ens podem deixar robar les paraules per la dreta, i la paraula prevenció ha de tornar a ser nostra. Igual que entenem com a nostres les conquestes en mesures de prevenció en els centres de treball per assegurar la seguretat a la feina, hem de fer una extensió cap a d'altres àmbits. Penso que hem de trobar un discurs sobre seguretats, més que no de seguretat en abstracte o només associada a l'imaginari policial.
Actuar sobre les causes vol dir més polítiques d'integració i de reducció de l'exclusió social, que no només passen per més equipaments i serveis, si no per l'aposta per equips tècnics amb preparació, per la col·laboració i potenciació del teixit associatiu del territori i per un urbanisme integrador i racional acord amb l'entorn social, més que no pas obres d'esponjament i beautiful design que no sempre son la solució als problemes de degradació d'alguns barris. Per cert, en aquest sentit, i lligant polítiques socials amb seguretat, llegiu l'article d'avui del catedràtic Joan Subirats a El País, que ho explica molt bé.

Ja és un fet que la immigració no integrada i que ocupa els estrats més baixos de la nostra societat per la seva falta de recursos, està ocupant l'espai de la petita delinqüència multireincident, substituint inclús a una part de l'autòctona. No toca avui parlar de la seguretat en abstracte, ni de la política penitenciària, ni d'una revisió del sistema penal, si no parlar de la seguretat quotidiana, d'allò que el ciutadà percep diàriament, de quines polítiques donen sensació de seguretat, que al cap i a la fi, és l'element subjectiu determinant, i que la dreta manipula en benefici propi revifant les baixes passions. Per tant, de manera paral·lela a les polítiques socials de prevenció, ha d'haver una actitud valenta en la repressió (sic) d'algunes formes delictives que causen un sensació d'inseguretat ciutadana considerable, i que a més, normalment solen ser exercides per persones de determinades zones i determinats orígens. El menudeo de drogues per part d'algunes màfies, que desprès fan ostentació del diner fàcil (grans cotxes, or, etc...), les actituds delictives descarades al Metro, o les actituds prepotents i agressives en l'ús dels espais públics, han de ser tallades de socarrel.
Si no hi ha una detecció, reconeixement, i correcció d'aquestes conductes, el camp està abonat per la xenofòbia i per a que el discurs lepenista hi cali amb profunditat en molts sectors populars. Les esquerres no podem quedar-nos en la frase feta del dret de vot pels immigrants i de la igualtat de drets i deures: ha de tenir una translació efectiva i ser reconeguda com a certa pel conjunt de la població, que davant certes actituds mafioses, se sent en inferioritat de condicions (drets i deures). Tot moviment migratori massiu, que a més té una recepció al territori sense els recursos i instruments necessaris per evitar l'exclusió, és camp abonat per a la petita delinqüència organitzada, segurament única sortida en condicions de falta de condicions de vida dignes. Va passar als EE. UU. al segle passat (la filmografia és extensa) i passarà a l'Europa d'avui, si no hi posem els mitjans. Però el que no podem fer és mirar cap a un altre costat, o quedar-nos en la nostra atalaia ideològica, per que la imatge del BMW conduit per noiets de 20 i pocs anys magribins, en barris populars, on tothom sap que el finançament d'aquest cotxe prové del trapicheo amb drogues, es més forta que qualsevol paraula ben dita per part nostra.
O tenim la fermesa d'actuar en aquests casos, destriant el fet migratori de les conductes delictives, o no som creïbles per a la nostra pròpia gent. Si no donem aquest pas, fem la versió política d'aquell gran gag de Groucho Marx a Sopa de Ganso, on li diu a una protagonista: a qui creus? A mi, o als teus propis ulls?

EL RETORNO DE ETA, EL RETORNO DE LA NO POLÍTICA

Mañana, día 6 de Junio, ETA romperá oficialmente el alto el fuego, ya en estado precario tras el atentado de la T-4.

El PP no podía esperar mejor noticia. ETA no ha esperado a que se posibilite el cambio en el Ayuntamiento de Pamplona, ni en el Gobierno de Navarra. Fiel a su condición de cuanto peor mejor, ha vuelto a la escena pública para condicionar, aún más, a un ya sobrepresionado Zapatero, que ahora, sin el argumento del principio del comienzo de un posible acuerdo para la Paz, está más contra las cuerdas que nunca.

De nuevo, un clima de violencia nos aleja de la solución política del conflicto vasco. En pleno año electoral, el frentismo y el maniqueísmo serán la tónica, en perjuicio del debate político, y de la exposición de ideas y de modelos. De nuevo, se harán lecturas miopes de la Constitución, todos seremos demócratas o etarras, toda negociación será un precio político y un regalo a ETA. Tampoco espero una gran respuesta, en positivo, del PSOE. De mediocres como Pepe Blanco no espero otra estrategia que no sea la del catenaccio político, la de sacar balones fuera con politiquería mediática, y pedir al árbitro que pite el final del partido, que tal vez, se juegue antes de tiempo, con unas elecciones anticipadas que permitan salvar algunos muebles. La cobardía política, igual que la futbolística, suele tener un precio: sales a empatar, y al final pierdes el partido por varios goles. La incapacidad del PSOE de explicar la España plural, y de convencer a sus propios cuadros de que el proceso de paz era el único camino, ha sido una de las razones del fracaso de este proceso, pese a que la responsabilidad principal es de ETA, que es quien ha reventado el proceso, con la complicidad de Batasuna, que otra vez ha dejado clara su sumisión al aparato militar y su falta de iniciativa política. De nuevo, nuestros compañeros y compañeras de Ezker Batua Berdeak tendrán la desagradecida tarea de hacer de puente entre todas las opciones, buscando un acuerdo político global con todas las opciones que permita salir adelante. Estarán en el punto de mira de la intransigencia de Batasuna y de la hiel hecha política del PP y sus voceros mediáticos. Podemos tener a las puertas otro gobierno del PP, justo en una etapa crucial, donde en Europa nos jugamos muchas cosas, entre otras, el papel que naciones y Estados jugamos. Un eje Rajoy-Sarkozy-Merkel-Kaczynski puede ser demoledor en la resolución final de la arquitectura europea de los próximos 50 años. Lo que nos faltaba: la segunda parte de la aznaridad, y nosotros con el Estatut en el Constitucional.

¡Que lejos queda ahora la tradicional admiración de Batasuna por Irlanda del Norte! ¿Donde están ahora los murales conjuntos del IRA y ETA? Es descorazonador ver como se gesta el gobierno Paisley-McGuiness de Irlanda del Norte, y como aquí, los aprendices de brujo de la liberación nacional, hacen saltar por los aires las esperanzas de paz de la sociedad vasca. Como se puede ver en las cuatro torpes líneas que he escrito a bote pronto, y más llevado por la indignación que no por el raciocinio, ETA ha hecho una gran labor por el pueblo vasco y por el socialismo del cual se reclama, indignamente.

Bakea hemen eta orain! ETA kanpora!