EL CERCLE VICIÓS DE L'ECONOMIA LIBERAL

L'Euribor ha tancat Juny amb la seva dada més alta, un 5,361%, i la setmana passada vam saber que la inflació espanyola ja està entorn el 5%. A aquestes dades cal sumar-hi que el proper dijous es pot produir una pujada dels tipus d'interès fins al 4,25%, per part del BCE. Això significa, per als assalariats i assalariades que tenen un hipoteca, un important increment de la seva quota mensual, que els posa en més dificultats a l'hora d'arribar a final de mes.
La dinàmica econòmica imposada per aquesta UE neoliberal ha estat nefasta per les classes treballadores de Catalunya i Espanya. L'arribada de l'Euro va venir condicionada per l'ortodòxia monetarista: tipus d'interès artificialment baixos, aprofitant una inflació igualment baixa. Amb un tipus d'interès gairebé ridícul, on el diner "no té valor" per si mateix, s'obliga a qui vol obtenir rendibilitat a anar-se als productes de risc (borsa) o invertir en altres valors més rentables a curt plaç: en Espanya, la vivenda ha estat el principal instrument financer per als curtplacistes. Per tant, s'ha desincentivat l'estalvi, i a més, s'ha afavorit l'especulació inmobiliària per aconseguir grans beneficis a molt curt plaç.
La primera conseqüència clara ha estat l'encariment de la vivenda fins a extrems que converteixen en impossible l'accès a la vivenda a capes senceres de la població. Permeteu-me els termes marxistes, tan denostats últimament, però tan clarividents com sempre: mai valor d'us i valor de canvi havien estat tan lluny. Un dret convertit en un títol-valor, gairebé.
La segona se'n deriva automàticament de l'anterior: uns nivells d'endeutament, tant en el temps com en la quantia, que posen al límit del colapse les economies doméstiques de les classes treballadores.
I tercera: a més deute, menys consum. I en una estructura econòmica que confia gairebé tot el seu creixement en funció del consum, el seu decliu marca l'inici de la recessió econòmica. A menys consum, menys activitat econòmica, és a dir, menys ocupació. I aquí enllacem una altra vegada amb el deute: sense treball no es cobra, i si no es cobra, es refinança sine die el deute, i si no s'arriba, es ven a preu de saldo per evitar l'embargament inmediat, que finalment acabarà arribant en molts casos.
La falta de consum obliga a una revisió alcista dels preus, que torna a afectar a les rendes més modestes, i l'increment del cost del petroli està accelerant la recessió, que tot just comença. No obstant això, no estic d'acord amb que el factor energètic sigui decissiu en aquesta crisi, però millor parlar en un post a part.
I les burgesies, es veuran afectades per aquest tipus de crisi? Doncs crec que no. Les grans rendes, lligades al capital financer, seguiran amb els seus beneficis gràcies a l'endeutament familiar. La burgesia productiva, ja té recepta per enfocar la crisi: allargar la jornada laboral fins a 65 hores, i restringir l'accès a la immigració. I tot això arrodonit amb uns tipus d'interès novament atractius, i una fiscalitat benevolent amb les rendes de capital mobiliari, per poder dedicar-se a veure-les venir, sense arriscar, posant-ho tot en productes d'estalvi. Ja se sap, la burgesia, sempre tan estalviadora...

HOMENATGE A SALVADOR ALLENDE

El concertista de guitarra Eulogio Dávalos ofereix un concert en memòria del president de Xile, Salvador Allende, en el centenari del seu naixement. El recital tindrà lloc el 26 de juny a les 20.15 h. a la Biblioteca Carmel-Juan Marsé, Murtra, 135. (Bus 28, 86, 92 i 119).


A les 19.30 h es farà una ofrena floral al bust de Salvador Allende, a la plaça que porta el seu nom al barri del Carmel.

ZAPATERO YA NO ES LAUDRUP


No hace mucho, reproducía una ingeniosa comparación del compañero Hugo, por la cual Zapatero era como Laudrup, que miraba hacia la izquierda, pero la pasaba a la derecha, para desconcierto del respetable. Eso era cuando pactaba leyes de progreso con las izquierdas, pero los acuerdos presupuestarios para hacerlas realidad los hablaba con las derechas.


Ahora, tras renegar de los acuerdos con las izquierdas, y tras el apoyo de la mayoría de los socialistas a la directiva sobre immigración, y la abstención a la directiva de las 65 horas, Zapatero ya no es Laudrup.


Ahora Zapatero es Koeman: no tiene cintura, en la izquierda sólo se apoya, y jugar, únicamente lo hace con la derecha.

I BEERS & POLITICS CATOSFÈRIC

El passat divendres, a la Cerveseria Artesana, vaig assistir al I Beers&Politics, o el que és el mateix, la primera trobada per fer la birra de blocaires polítics de Catalunya. Entre d'altres, hi havien: Albert Medran, Albert Neopàtria, Àstrid Alemany, Edgar Rovira, Guillem López Bonafont, Jordi B-Q (Gesrol), Juan Víctor Izquierdo, Pablo Alonso, Rubèn Novoa, Vicent Martínez, Xavier Mir, Yuri BCN, Moisès Rial, Àlex López , Xavier Peytibi i José Rodríguez.
La trobada va ser distesa i va servir per coneixer en persona a aquells i aquelles que normalment només coneixem pels seus escrits. Crec que es pot valorar molt positivament.

També hi ha coses a millorar. Ja s'ha dit en algun lloc, però crec que s'ha de remarcar: només mirant els noms, ja tenim una primera dada a millorar: l'assistència de dones va ser bastant modesta. Una millor representació de gènere seria de justicia en la següent trobada.

CAU UNA CONQUESTA HISTÒRICA: LES 8 HORES



Primer de Maig de 1886: els obrers de Chicago inicien una vaga per la jornada laboral de 8 hores, que termina dies desprès en la revolta de Haymarket, reprimida violentament per la policia. Un any més tard, 5 sindicalistes seran condemnats a morir a la forca per aquests fets, i altres 3 aniran a presó, 2 en cadena perpètua, i l'altre, 15 anys de treballs forçats.

El 1889, en homenatge a aquests sindicalistes, la Segona Internacional instituirà el Primer de maig com a dia del Treballador.

Per tant, la jornada laboral de 8 hores diàries (finalment reconeguda per la OIT al 1917), ha estat una lluita no gens fàcil, no gens gratuïta per les classes treballadores. I ara, amb la majoria conservadora dels Sarkozy, Berlusconi, Merkel, i l'ajuda de Brown, estan a punt d'acabar amb aquesta conquesta històrica, amb aquest dret social que s'havia consolidat.

Això reaferma la necessitat d'una esquerra social i política més forta i amb més capacitat de decissió, i posa de manifest el caràcter antidemocràtic de l'esquema institucional europeu, que amb normatives intergubernamentals, va minant el model social europeu. A ningú se li escapa que la immigració serà carn de canó d'aquesta normativa, i que fer-la aprovar en temps de recessió farà que molts treballadors i treballadores no tinguin més remei que acceptar-ho si no volen ser acomiadats.

LA SAMARRETA

No companys, no, si us pensaveu que anava a fer un post sobre la mítica cançó La samarreta de l'Ovidi Montllor, us heu equivocat. Per donar la xapa sobre música o poesia, ja tinc El Rincón de Orfeo.
Avui vull parlar d'una altra samarreta, una estampada amb el dibuix d'Optimus Prime, el megaheroi de la serie Transformers. Una camiseta per adolescents o per freakies del comic. Doncs bé, per portar aquesta samarreta, un ciutadà anglés no ha pogut embarcar a l'aeroport londinenc de Heathrow. La raó: en el dibuix, Optimus va armat amb una pistola. Aquí teniu la noticia recollida a El Periòdico, amb foto de tan temible amenaça.
Fins a aquests límits grotescs arriba la seguretat preventiva dels controls aeroportuaris.
Fa uns dies veiem a l'amic David Raya demanant al Parlament Europeu una revisió de les restriccions de portar líquids i assimilats, almenys a persones com ell, que en patir fibrosi quística i diabetes, necessita portar a sobre gran quantitat de medicaments en aquest estat natural.
La revisió dels protocols de seguretat als aeroports esdevé una obligació per la UE, que no pot seguir maltractant a la seva ciutadania. Jo sóc dels que no té cap problema en treurem les sabates i el cinturó a l'aeroport, però que em diguin com he de vestir, ja és massa.