VACACIONES, VACANCES, OPORRETAN, VACACIONS

Del 28 de Juliol al 12 d'Agost estaré per Grècia i per Xipre, així que no em busqueu al mòvil o pel blog, perque no hi seré...Aprofito per desitjar-vos a tots i totes unes bones vacances, especialment a la familia roja-verda-violeta d'ICV-EUiA-EPM, i també d'IU. El proper curs polític serà intens, amb processos congressuals determinants, i amb uns comicis al Parlament Europeu que no seran fàcils per les esquerres. De moment, faré un ouzo a la vostra/nostra salut. Fins l'agost!

72é ANIVERSARI DEL PSUC


Ahir es va fer un acte per cel·lebrar el 72é aniversari del PSUC, organitzat per ICV, una de les forces polítiques catalanes continuadores de la seva tradició política. Sembla que les últimes investigacions historiogràfiques apunten a que es va fundar el dia 24 de juliol, i no el 23, com fins ara sempre s'havia pensat, i de fet, la placa commemorativa al mític bar de la Plaça del Pi on es va acordar la creació del PSUC, hi figura aquella data.


Aquest any, la jornada va estar dedicada a reivindicar la memòria del seu primer secretari general, en Joan Comorera, mort fa 50 anys. Primer va intervenir l'historiadora Anna Sallès, per situar en el temps i en l'espai al personatge, i a continuació el company Enric Pubill, President de l'Associació d'Ex-Presos Polítics, va explicar com va conèixer a Comorera a les presons, i com els companys van acabar descobrint que les acusacions de traïdor, titista, i nacionalista, eren completament falses. Eren les excuses per purgar a un dirigent, la cara més amarga de l'estalinisme de l'època, i que el propi Comorera havia practicat.

Per això, en la seguent intervenció, el doctor Miquel Caminal el va definir com una figura incòmode i d'actualitat. Incòmode pels comunistes, de Catalunya i d'Espanya, que moltes vegades el van silenciar o denostar. Incòmode per la resta de les esquerres, de Catalunya i d'Espanya, a les quals va voler unificar en una estratègia per la consecució del socialisme. I incòmode per les dretes, que van tenir al davant a una figura política de primer nivell que els va criticar i derrotar.
I d'actualitat perque alguns dels problemes que va afrontar Comorera a Catalunya i a Espanya, encara avui, continuen vius. Caminal, provocador de mena, però magnífic com sempre, va llençar el guant de que el PSUC demanés perdò a Comorera, i la darrera intervenció, la de Joan Saura, va agafar el guant, demanant perdó en nom del PSUC, tal i com recullen alguns diaris avui, especialment El País. Va ser un gest que els que hi assistiem vam rebre amb un aplaudiment molt sentit; no es tracta de fer judicis de valor, es tracta de que la nostra memòria històrica també ha de reconèixer els errors propis, no només els dels altres.

20000 VISITES


20000 visites: això és el que marca el meu comptador des del 12 de juny de 2007, és a dir, fa un any, un mes, i 5 dies. No és un mal registre, crec. En tot cas, l'activitat del bloc ha baixat en els últims mesos, també perque ara estic més actiu en el meu blog cultural: El rincón de Orfeo.

Suposo que també sòc part d'aquesta catosfera política cansada, que diu en Donaire, i que cada vegada em passo més temps a d'altres artilugis, com el Facebook.
Aquest descens d'activitat ha afectat greument a la meva posició al Technorati, que està en hores realment baixes, però tampoc m'importa gaire.

En tot cas, vull agraïr a tothom que passa per aquí la seva atenció, i els seus comentaris, sempre benvinguts encara que no hi coincideixi en absolut. Això sí, de moment, no tinc cap Troll, cosa que també cel·lebro.

BETANCOURT: FINES, MEDIOS Y PRIORIDADES


Hoy nos hemos despertado con la operación de rescate de Ingrid Betancourt: me alegro por ella y por los suyos. El secuestro es una privación de libertades, de derechos humanos, inaceptables, aunque se haga en nombre de la causa más elevada. Una vez más, fines y medios deben ir de la mano cuando hablamos de construir una sociedad mejor, algo que al menos, en el espíritu originario de las FARC está presente.

Habrá quien me diga que "en la guerra, todo vale". Precisamente, una de las cosas que me hacen decir No a la Guerra, es que no todo vale, al menos cuando hablamos de personas.

Pero dicho esto, no acepto que se presente a Uribe como un hombre de Paz, tal y como la práctica totalidad de medios de comunicación lo han presentado.

Primero, porque ha boicoteado todos los intentos de paz, por razones electoralistas y por subordinación al proyecto de Bush. Y no solo eso, sino que además, ha provocado (sin éxito) la confrontación con los paises vecinos (Ecuador y Venezuela), intentando desestabilizar a gobiernos decidamente contrarios a los planes de Washington. No me extraña que otros especialistas en boicoter procesos de paz hayan cerrado filas en torno a Uribe, casi dejando en segundo plano a la propia liberada.

Y segundo, porque Uribe no ha puesto el mismo énfasis en parar a la guerrilla, que en neutralizar a los paramilitares, que también violan sistemáticamente los Derechos Humanos en Colombia, algo que tampoco hoy han recordado los informativos.