Reflexions sobre el federalisme en el marc d'una Diada diferent


A ningú se li escapa que aquesta Diada serà diferent d'altres ocasions. Estem a portes d'unes eleccions autonòmiques, i amb la resaca d'un sentència del TC que ha retallat quelcom més que un text jurídic com l'Estatut. Ha mermat un pacte polític entre Catalunya i Espanya, i ha contradit la voluntat del poble català expresada en referendum.
Davant d'aquesta situació, el debat nacional tindrà un pes específic notable en la campanya, i totes les forces polítiques hi dedicaran temps a explicar les seves propostes.
Aquesta setmana, Joan Herrera i Jordi Miralles defensaven la proposta d'ICV-EUiA: un Estat federal amb dret a decidir.
Coincideixo amb el que es va plantejar, així que no repetiré els arguments. En tot cas, a més del que ja he escrit del tema altres vegades (1, 2, 3,...), vull afegir una reflexió purament personal. Crec que els aconteixements del segle XX i XXI han canviat els paradigmes de les reivindicacions nacionals, i no només a Espanya.
Per exemple, fa uns dies el diari turc Hürriyet recollia en una entrevista unes declaracions d'un dirigent del PKK, en que apostava per solucionar el conflicte kurd amb una fórmula democrática com l'autogovern de Catalunya, és a dir, un Kurdistan dintre de la República de Turquía, amb govern propi, bandera propia, parlament propi, cooficialitat d'idiomes, ensenyament bilingüe, etc. Almenys com a primer pas, i sense renunciar al dret a la autodeterminació en un futur.
Que el PKK posi com exemple Catalunya, evidencia que som un referent internacional, però no necessariament de l'independentisme, per "la internacionalització del conflicte amb l'Estat espanyol", com a vegades han teoritzat alguns sectors sobiranistes.
Catalunya pot ser referent internacional sobre l'entesa entre nacions en un Estat plurinacional, pluricultural, i plurilingüístic. Una entesa que no amaga les dificultats i les incomprensions de tot proces democràtic complex, com demostra el conflicte de l'Estatut, que ha tingut també, amplia repercussió internacional.
Modestament, crec que Catalunya pot ser referència de la resolució federal dels conflictes nacionals, que pot servir per altres pobles del món, en tant que procès democràtic.
El model Kosovo, que tant agrada a alguns independentistes com Carretero o Laporta, no és exportable, i a més, pot respondre a altres lògiques, com indica el professor Veiga en un dels seus articles.
La obsessió pels Estats-nació, per separar pobles en Estats, ha portat autèntiques catàstrofes durant el segle XIX, XX, i XXI, com ha dit en repetides ocasions (1, 2, 3...) el catedràtic Josep Fontana, que ha definit el federalisme i l'Estat compost com la manera natural de conviure.
En el nostre temps, crec que s'han de vehicular les aspiracions nacionals a través d'un procès democràtic que políticament pot tenir forma de federalisme plurinacional, plurilingüístic, i pluricultural, i que no renuncia al dret d'autodeterminació, sino que el posa com a condició necessària per a l'entesa.
Bona Diada. Visca Catalunya!