Algunes reflexions postelectorals ràpides #nocallis

Si hagues de resumir els resultats del 20-N en titulars, en podria fer aquests:

1- Victòria del PP per majoria absolutísima.
2- Debacle dels socialistes.
3- Victòria de CiU a Catalunya, contra pronòstic (o no).
4- Victòria d'Amaiur a Euskadi, amb un PNB amb més vots que conserva grup parlamentari.
5- UPyD es consolida a Madrid i treu representació a València.
6- ICV-EUiA obté un gran resultat a Catalunya, amb 3 representants al Congrès i 1 al Senat.
7- Al conjunt de l'Estat, IU obté un bon resultat, creix i es consolida com alternativa d'esquerres. EQUO fracassa en la seva tentativa a Madrid, però treu representació via Compromís a València.

Obviament, la realitat és molt més complexa que aquests titulars, així que, anem a pams.

Sobre el punt 1:
La victòria del PP ha estat la noticia amarga del 20-N, almenys per a les persones d'esquerres d'aquest país. Apunten les dades que més que guanyar el PP, ha perdut el PSOE, si tenim en compte que el PP ha guanyat una mica més de mig milió de vots, i el PSOE n'ha perdut més de 4 milions de vots, dels quals, una quarta part a anat al PP segons Metroscòpia.
La victòria del PP és aplastant en gairebe totes les províncies, a excepció d'Euskadi, Catalunya, i una solitària provincia de Sevilla.
Temps tindrem de valorar en els propers mesos el caràcter conservador del govern del PP, tant en els temes socials (retallada de prestacions i drets), com en temes democràtics (ja han dit que no es reuniran amb Amaiur, per exemple), com pel que fa al model territorial (de primeres, cop de porta al pacte fiscal), així que no m'hi estenc aquí.

Sobre el punt 2:
Pel que fa al PSOE, és clar que el desgast del govern socialista era insalvable pel candidat Rubalcaba, i que la seva base social els hi ha girat l'esquena de manera dràstica, inclús pel que fa a la pròpia militància socialista, impotent davant el gir antisocial del govern Zapatero. I si no ho creieu, aquí teniu un exemple del que dic...Tampoc el PSC es salva de la debacle, i es veu superada per CiU, cosa que deixa al socialisme català i a Carme Chacón debilitats de cara a les seves aspiracions de futur.
En tot cas, PSC i PSOE tenen per endavant processos congressuals que haurien de servir per renovar idees, projecte, i persones, que donin un nou impuls a una socialdemocràcia en hores baixes a tota Europa. Si els cònclaves socialistes es resolen de manera administrativa, pactes entre families, i falsos debats interns, crec que no l'hauran encertat, i que s'allunyarà la possibilitat de que el cicle de govern de les dretes sigui el més curt possible.

Sobre el punt 3:
No ho deien moltes enquestes, però el resultat no ha estat del tot inesperat: la victòria de CiU a Catalunya segueix el cicle ja expressat a les autonòmiques i a les municipals. Avui en dia, CiU té el poder i té el govern, és majoritària a totes les institucions, i ho és en base a ser hegemònica a la societat civil organitzada, i en l'espectre comunicatiu de masses. Una implantació potent que li permet salvar-se electoralment dels efectes negatius de les retallades socials.
Les esquerres en el seu conjunt haurem d'entendre millor els mecanismes pels quals es consolida la política de CiU entre diferents territoris, classes, i generacions, i haurem de trobar-hi les contradiccions que ens premetin trencar el bloc social hegemònic que avui troba en la dreta nacionalista el seu espai d'expressió política.

Sobre el punt 4:
La victòria en escons d'Amaiur ha estat una de les noticies agradables d'aquestes eleccions, i un pas més per a la normalització política d'Euskadi, i per tant, també per a consolidar la Pau. Amaiur no ho tindrà fàcil: el PP no té cap interés en la normalització política, i en tot cas, la Pau li és instrumental, un cop aquest "tanto" de la fi d'ETA se l'ha apuntat el govern socialista. De cara a la societat basca, la majoria sobiranista és més que evident, i farà que el govern de Patxi López amb suport del PP no tingui un final fàcil, encara que seria més que recomanable que poguessin avançar els comicis per superar l'anomalia d'un parlament basc que no té entre els seus representats a una de les forces majoritàries. En tot cas, el PNB ha resistit bé, i continua sent una força de referència a Euskadi. Del 5é espai millor no parlem: l'autoimmolació d'Ezker Batua-Berdeak és un fet realment trist, que espero es pugui corregir en un futur.

Sobre el punt 5:
UPyD ha estat la formació que més vots ha augmentat, fins a 700.000 vots més, cosa que li ha permés pasar de 1 a 4 a Madrid, colocant-se per davant d'IU a aquella comunitat, i treure representació per València, amb l'actor Toni Cantó com diputat.
Alguns analistes parlen de la fuga de vot socialista cap a UPyD com un "vot refugi": mai votaran al PP, mai votaran a IU, però en UPyD troben una alternativa electoral de "càstig" o "protesta" de cara a la seva opció tradicional: els socialistes.
Ara bé, sòc de la opinió que UPyD no ho tindrà fàcil amb el PP al govern: Rajoy aplicarà des del govern els postulats de Diez: més centralisme, més indiferència respecte de la normalització política a Euskadi, una visió instrumentalitzada de les víctimes del terrorisme, i beligeràcia amb els fets nacionals. Tot això és el que feia a Rosa Diez confrontar amb Zapatero, però ara, ho haurà de recolçar, o trobar noves demandes. Dificilment podrà passar per la dreta a Rajoy. I ja sabem el que passa amb aquells que pretenen, amb la còpia, superar a l'original...

Sobre el punt 6:
Em toca parlar de "nosaltres". Tothom coincideix en valorar com un gran resultat el d'ICV-EUiA a Catalunya: 3 representants al Congrès i 1 al Senat, amb un 8% de vot global a Catalunya, és per estar satisfets, a pesar de la marea blava (i taronja) que ens farà patir a la gent treballadora en els seguents anys. Com a membre de l'equip de campanya, vull felicitar la feina feta per ICV i EUiA, pels candidats i candidates, i per les organitzacions, per assolir aquest bon resultat. I també al cap de llista per Barcelona, Joan Coscubiela, que ens ha fet aparèixer davant la ciutadania com una força d'esquerres i ecologista sòlida, enfrontada als poderosos i compromesa amb les classes populars, ètica, transparent, i defensora dels drets nacionals de Catalunya. Com ja havia dit abans que l'elecció del Coscu era un encert, ningú em podrà dir ara oportunista.

ICV-EUiA es consolida com una alternativa d'esquerra ecologista i nacional que recull vots tant d'un PSC abatut i desnortat com d'una ERC subordinada al projecte convergent, i que no té competència a la seva esquerra, com demostren els resultats d'altres opcions alternatives o ecologistes. I demostra, una vegada més, que la suma del roig i del verd és una aposta claríssima de futur, i que segur portarà a una reflexió de com anar més enllà en l'ampliació d'aquest espai, on l'actual model de coalició electoral es queda petit per encabir tots els sectors socials que poden sentir-se atrets per les propostes d'ICV-EUiA.

Sobre el punt 7:
Cal felicitar a IU pel seu resultat global. L'encert de fer una àmplia coalició que sumes a totes les esquerres possibles s'ha confirmat. No només per tornar a tenir representació a Andalusia, a València, o a Astúries, on Gaspar Llamazares ha obtingut gairebé el 14% dels vots. Sino per haver apostat de manera decidida per sumar des de la diversitat, des del respecte a la singularitat, com a Catalunya amb ICV-EUiA, o com a Aragó, on la suma amb la Chunta Aragonesista ha donat un diputat amb un excelent 10,52% dels vots, el segon millor resultat de l'Estat.
Aquest bon resultat ha de servir per avançar en l'enfortiment, l'obertura, i la refundació d'Izquierda Unida. Seria imperdonable que un bon resultat reforces posicionaments sectàris o d'exclusió, i que no s'aprofiti el moment per obrir l'organització a nous espais i noves complicitats polítiques i socials. La IU actual també s'ha quedat petita per encabir tot el potencial de les seves propostes.
El nou grup parlamentari al Congrés ha der ser el més ampli i plural possible, i pot servir per experimentar, en la pràctica, aquesta suma de la diversitat i la voluntat d'obrir IU a la societat, des de la confiança que dona ser la força majoritària de l'esquerra transformadora.
En tot cas, queda clar que l'intent d'EQUO de competir amb IU ha fracassat a tot l'Estat. La lògica de la divisió ha estat castigada a les urnes. Només Compromís ha sortit ben parada, però és clar que partia amb un arrelament social i polític no comparable al que tenia EQUO a la resta de l'Estat. Ara cal reconstruïr, cal unir voluntats, i trobar els punts de coincidència que permetin treballar plegats enfront de les dretes.
Per últim, alguns sectors d'IU haurien de passar pàgina quan abans del concepte "PPSOE".
Els socialistes pertanyen a l'esquerra, al centreesquerra si es vol, però son imprescindibles per construir una majoria alternativa al que representa el PP. El PSOE té per endavant un llarg camí de regeneració i de canvi cap a l'esquerra, que només poden fer per ells mateixos, però des de l'esquerra transformadora, en tot cas, hem d'ajudar pedagogicament a aquest procès, centrant la crítica en les dretes, i trobant la complementarietat d'acció social i política entre totes les esquerres.

Jo voto ICV-EUiA...Ells i elles, tambe! #nocallis

Aquí podreu trobar totes les persones del mon de la cultura, del dret, de la Universitat, de la societat civil en definitiva, que donen suport a Joan Coscubiela, candidat d'ICV-EUiA. Entre elles, Maruja Torres, Antonio Gutiérrez Vegara, Maria del Mar Bonet, Jordi Borja, Anna Sallés, Carlos Jiménez Villarejo, Vicky Peña, Manuel Castells, Carme Sansa, Andreu Mayayo...

I en un video de dos minuts, trobareu algunes de les raons de per què votem a l'esquerra verda i alternativa nacional, a la coalició ICV-EUiA.


Apunt ràpid sobre democràcia i tecnòcrates #nocallis

Podríem parafrasejar a Lenin, i dir que l'actual fase superior del capitalisme és la mercadocracia, on els poders financers s'han fet amb el control del l'economia mundial, per sobre dels Estats més poderosos, i de les institucions internacionals. En tenen tant de poder, que no els fa falta, com al segle passat, fer cops d'Estat militars ni obscures maniobres desestabilitzadores.


A plena llum del dia, i amb seguiment al minut dels mitjans de comunicació als parquets bursàtils, fan caure governs especulant amb el seu deute sobirà, i a més, no els hi fa falta entrar amb els tancs als palaus de govern, només els hi cal enviar els seus representants: els tecnòcrates.


Aquí, a l'Estat espanyol, ja vam conèixer una era de tecnòcrates: el franquisme els va fer servir per sortir de l'autarquia i iniciar una era de creixement econòmic que, com afirma el llibre Economía franquista y corrupción, de Mayayo, Rua, i Lo Cascio, "alentó un modelo de desarrollismo con unos altos costes sociales y territoriales y, a la postre, aumentó las desigualdades en la participación de la renta nacional. Los ricos (y nuevos ricos) lo fueron mucho más y los pobres un poco menos".


Tota dictadura ho és d'unes classes sobre unes altres. La dictadura dels mercats no és excepció d'aquest principi. La dictadura franquista va voler justificar la falta de llibertats i democràcia amb un suposat "bon govern econòmic" que portava prosperitat i treball, quan el que va portar va ser corrupció, nous rics, especuladors, i diferències abismals de renda entre les classes dominants i els assalariats.

La dictadura dels mercats segueix el mateix principi: disfressar de "tècnic" el que és polític, i allunyar la democràcia del poder econòmic. Ens enganyen en el fons, en la forma, i en el discurs.


En el fons perque les retallades son injustes, innecessàries, i sobretot, inútils, per sortir de la crisi, ja que segueixen la mateixa lògica (i els mateixos autors) que ens han portat a la crisi.


En la forma perque no hi ha mecanismes democràtics de consulta ciutadana o d'aprovació electorals dels canvis regressius que s'impulsen.


I en el discurs perque falsejen la realitat: l'economia no és una ciència exacta, és una ciència social, i per tant, en relació a les classes socials, a l'hegemonia del pensament, i a l'acció dels essers humans. No hi cap una gestió "tècnica" de l'economia: només hi cap una gestió política de l'economia, és a dir, de la polis (poble, ciutadania, i per tant, en funció de la majoria) que vol posar nomos (regles) a com es gestionen els recursos, una heretgia per aquells lobbies financers que fan de la desregulació una veritat teològica, coartada després per a la "creativitat financera" que ens ha portat a una crisi generada per una desconnexió total entre els actius financers i l'economia real, entre el treball i el capital, entre valor d'us i valor de canvi. En el matrix financer, el treball ni està ni se l'espera, només hi ha títols-valor (o millor dit, títols sense cap valor) que han seguit l'esquema de "l'últim tonto": sempre hi ha qui paga més, fins que algú es queda una cosa que ningú compra, i que per tant, no té valor: aquest és l'últim tonto. I d'aquests, a la bombolla immobiliària espanyola, n'hi han uns quants. El problema és quan les conseqüències de les especulacions d'aquests "tontos" les han de pagar les classes populars, que és el que volen els tecnòcrates, enviats dels que no tenen "ni un pél de tontos" i que s'estan fent encara més rics amb la crisi.

És per això que cal un canvi de polítiques radicals, un canvi de model econòmic de 180 graus, que posi una altra vegada en primer terme l'economia productiva, per un costat, i per l'altra, que recuperi la democràcia, el poder del poble, en la gestió de les nostres societats.

Si aquest rollo que m'he marcat no us convenç, us deixo aquest video de Joves d'Esquerra Verda i Alternativa Jove que ho explica molt millor que jo en 50 segons, i de manera més amena.


#agurETA. Euskadi cap a la Pau i la normalització política

Ja ha arribat. El moment que totes les forces democràtiques esperàvem ja s'ha produït. ETA va anunciar ahir que deixava la lluita armada, i que llegava al poble basc el protagonisme de la lluita per la llibertat d'Euskadi. És un moment d'alegria, d'emoció, de record també per tots i totes les persones que han patit amb aquest conflicte.

Ara comença un nou cicle polític a Euskadi, però també a Espanya. L'anunci s'ha produït amb un govern socialista que, cal reconèixer, ha treballat el tema a fons i de manera valenta, però tot apunta a que la gestió del nou escenari recaurà en un futur govern del PP. Mariano Rajoy va mesurar ahir les seves paraules pensant en aquest futur, que no serà fàcil, després de tants anys de patiments innecessaris per totes bandes. En tot cas, el fet de que la comunitat internacional hi estigui involucrada pot servir per mediar entre totes les parts, que ara mateix, encara tenen masses ferides obertes.

Caldrà estar amatent als intents de l'extrema dreta de deslegitimar el procès, i també als repunts que en l'espai abertzale poden sorgir davant d'una sensació de derrota d'aquells sectors que encara no donaven per acabada aquesta etapa.

Pau i normalització política son dues cares de la mateixa moneda en aquest conflicte, però no haurien de barrejar-se. Per un costat, correspon a l'escenari de Pau la verificació del desarmament d'ETA, trobar una via per a la reinserció dels presos i preses d'ETA, i s'ha de dignificar la memòria de les víctimes, de totes elles i entre elles, en un exercici difícil de reconeixement del dolor "dels altres". Per un altre, correspon a la normalització política el retornar l'estatus legal a l'esquerra abertzale i a les seves interlocucions socials i polítiques, derogar la llei de partits en aquells extrems que van ser dissenyats ad hoc per al conflicte basc, i trobar vies democràtiques per a que el poble basc tingui dret a decidir sobre el seu futur.

Per últim, cal agraïr l'esforç de tots i totes aquelles persones i entitats que sempre han apostat per la Pau a Euskadi, de vegades soportant la pressió de tots els costats.

Deixo el video de la declaració d'ETA, que ja és una document històric d'aquest segle XXI.



Ja tenim acord ICV-EUiA. Ara, a treballar per un gran resultat

En aquesta setmana que acaba, s'ha signat l'acord de coalició ICV-EUiA per a les Eleccions Generals 2011. Un acord que suma fins 12 organitzacions polítiques, amb Izquierda Unida, i d'altres formacions d'esquerres de l'Estat, com Chunta Aragonesista o Batzarre.

Com tot acord, ha tingut un recorregut des de les posicions inicials de cadascú fins el punt de trobada que obliga a tothom a moure's de la seva posició inicial. Com a membre de la comissió negociadora per part d'EUiA estic satistef per l'acord, que defenso fermament perque crec que conté tres aspectes rellevants:

-La continuitat de la coalició ICV-EUiA, expressió de l'esquerra verda i alternativa nacional.
-L'acord de suma amb IU, amb una visió de complementarietat i unitat en sentit frontamplista.
-Una voluntat de millora real de la representació d'EUiA a les Corts Generals.

El moment de la discussió i la negociació ha acabat, i el moment de les valoracions encara no ha arribat: serà a partir del dia 21 de Novembre, quan la ciutadania també haurà dit la seva sobre l'opció que els hem plantejat.
Ara només és el moment de treballar la campanya, d'anar cap a fora, d'explicar les nostres propostes, de la confrontació d'idees i projectes.
Tot temps dedicat a debats interns/interioritzats serà temps que no dediquem a donar la batalla per l'hegemonia política.

ICV-EUiA comptarà a les seves llistes, com sempre, amb homes i dones compromesos amb els valors de l'esquerra, l'ecologisme, i el catalanisme popular, encapçalats per un magnífic trident per fer arribar les nostres propostes a la ciutadania: Joan Coscubiela, Laia Ortiz, i Joan Josep Nuet.
Una combinació de joventut, rigor, experiència social i política, compromís i combativitat, que es difícil trobar en d'altres candidatures, i que us puc assegurar perque conec la seva trajectòria com a persones compromeses.
A Laia Ortiz la conec des de que erem estudiants a la Universitat Pompeu Fabra, a finals dels anys 90, ella de Polítiques, i jo de Dret. I al Nuet, el conec des de finals dels 90 també, quan vaig començar a militar a la Joventut Comunista, i ell ja era un dirigent destacat del Partit.

Fins ara, per respecte als temps i processos negociadors, no havia dit res sobre Joan Coscubiela. Vull dir, públicament, que em sembla un magnífic candidat, que representa l'esquerra valenta, compromesa, i no-mesiànica que avui necessiten les classes treballadores i populars per trobar solucions de progrés a la crisi.
Andreu Mayayo va escriure aquesta columna a Público defineix la figura del Coscu en poques paraules, i amb la que coincideixo plenament.

Crec que ICV-EUiA, amb una campanya activa i de proximitat, pot donar la sorpresa en la nit electoral, amb un PSC a la defensiva i en la provisionalitat precongresual, amb una ERC que ha girat clarament cap a la dreta el seu full de ruta estratégic, i amb unes CUP que s'han desentés d'aquest procés i criden a l'abstenció.

ICV-EUiA, amb un candidat sòlid com Joan Coscubiela, emergeix com a força principal de les persones que, ni socialment es resignen a la inevitabilitat de les retallades, ni nacionalment es subordinen al projecte d'Artur Mas, que mercadeja amb les aspiracions nacionals de Catalunya darrera la proposta abstracte d'un pacte fiscal, mentre amb el concurs del PP tira endavant polítiques antisocials.

Reflexions per una nova majoria de progrés (V)

"T'estimo, Espanya, i a tu m'empeny
aquesta parla que també és teva.
Tu saps comprendre tots els teus fills,
qualsevol llengua.
Si persegueixen la nostra veu,
tu ets, Espanya, la qui s'endola,
perque et saps rica fraternament,
i pobra, sola.
Han pensat massa en el teu nom
i massa poc en el teu viure".

(Fragment d'Oda nova a Espanya. Francesc Vallverdú, 1961).


En aquesta entrada, en el marc d'una Diada Nacional de Catalunya marcada per la reforma constitucional i de la decisió dels tribunals de posar en dubte l'actual model d'immersió lingüística, desenvoluparé el quart dels eixos de debat de les esquerres, proposat en l'escrit inicial, que portava com enunciat:

4-Un nou full de ruta de construcció nacional d'una Catalunya de progrés que té dret a decidir sobre el seu futur, i la seva relació amb Espanya, Europa, i el Mon.

El fet nacional i la seva relació amb la classe treballadora i la construcció del socialisme ha estat un dels temes més complexos, i alhora, més treballats, en les esquerres catalanes, especialment en la tradició del PSUC. Recomano llegir un article del lletrat i professor Raül Digón sobre l'evolució del fet nacional i del dret d'autodeterminació en la tradició comunista catalana, article del qual utilitzaré alguna de les seves afirmacions per aquest escrit. ("La qüestió nacional: entre les conviccions i el pragmatisme". Nous Horitzons. L'optimisme de la voluntat. Editat per Viejo Topo, 2011.).

El catalanisme popular, des dels seus inicis, ha tractat d'unir el fet nacional amb el progrès social, de manera que no es poguessin entendre l'un sense l'altre, com ja havíem parlat en altres ocasions en aquest bloc. Els canvis socials i polítics que ha sofert Catalunya en l'últim segle han obligat a renovar, a actualitzar, els dos aspectes al mateix temps, sobretot perque les esquerres eren conscients de que el fet nacional no només era una qüestió d'identitat, sino una garantia de la cohesió social d'una Catalunya que va créixer ràpidament al segle XX amb persones arribades de diferents parts d'Espanya, a les quals havia d'integrar i fer ciutadans iguals independentment del seu origen.
I per que, el propi desenvolupament nacional de Catalunya ajudaria a conformar una Espanya diferent, plurinacional, plurilingüística. Per això he començat aquest article amb el poema de Vallverdú: perque expresa tot això en pocs versos, potser amb una visió massa optimista, si la veiem ara amb l'involució d'Espanya vers Catalunya i la nostra llengua.

Només quan l'esquerra ha estat al capdavant d'un model social i d'un model de pais, ha estat majoritària. Avui, per contra, les esquerres no son hegemòniques en cap dels dos àmbits, però la seva falta de lideratge és més que evident en el camp de la construcció nacional, que actualment, lidera el nacionalisme conservador en funció dels seus interessos de classe.
Falta un projecte comú de les esquerres de com construïr Catalunya com a poble, un cop esgotat el plantejament de la transició, revisat a la baixa després del cop d'Estat del 23-F.
Aquest plantejament, construit en la lluita antifranquista, continua essent vàlid en moltes les seves premises, que podem resumir en frases-slogans: Catalunya un sol poble, és català qui viu i treballa a Catalunya, una Catalunya en una Espanya federal, plurinacional, i plurilingüe.
Però en l'actualitat, cal anar més enllà. Després del cop de porta del Tribunal Constitucional a la federalització que inspirava l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, i quan una part important del poble de Catalunya ha donat una pas endavant en quant a concepció com a país que vol decidir sobre el que li es propi, cal questionar els instruments i les maneres d'exigir més autogovern, per poder decidir, en funció del grau d'enteniment, com compartir espais amb d'altres, sigui Espanya o sigui la Unió Europea, graó encara més costos si tenim en compte que encara és, fonamentalment, una unió d'Estats, cosa de la qual, formalment, Catalunya no disposa.

Sóc de la opinió que cal treballar en un punt de trobada d'autonomistes asimètrics, federalistes, sobiranistes, i independentistes, per evitar l'actual disgregació de les esquerres, que personalment opino, corre el perill de disgregarse en tres direccions, que es podrien reduir a aquests conceptes:

a)Autonomisme inmovilista: seguir defensant l'actual sistema, com si Catalunya fos una autonomia més de les 17, però que té una altra llengua i altres particularitats, diluint el fet nacional, i no atenent al grau superior de consciència política que ha viscut el pais en aquests 30 anys de recuperació de les llibertats i l'autogovern. Algunes vegades, aquesta postura s'amaga darrera d'un federalisme purament nominal, que no dista de l'autonomisme simétric. Sol negar el dret d'autodeterminació, o tergiversar el dret a decidir com un fet que ja es dona en les eleccions (si la gent volgues la independència, votaria majoritàriment opcions independentistes...).

b)Independentisme antiespanyol: donar per acabada la via de l'enteniment amb Espanya, i apostar per una confrontació directa i continua amb l'Estat, per acabar en un declaració unilateral d'independència. Posició que no té en compte els sentiments de pertinença compartits que té més de la meitat dels catalans i catalanes, i que sol tendir a eliminar l'eix dreta-esquerra, i substituir-lo per un concepte de "front patriótic" o "front nacional" o "pol sobiranista". Moltes vegades tendeix a confondre de manera conscient autodeterminació i independéncia, com si el dret a decidir fos unidireccionalment independentista, i negant la capacitat de decidir compartir amb d'altres no separar-se.
Aquesta tendència argumenta que ha crescut l'independentisme, cosa que és certa, però que pot respondre a més d'una qüestió, especialment en temps de crisi. Penso que en alguns casos pot respondre a una expressió de rebuig, de contestació, que de vegades s'expresa en "Espanya ens roba", i de vegades en "Fora immigrants" o "Fora polítics", per això es pot entendre que al costat de l'augment del sentiment independentista, el PP tingui els millors resultats de la seva história a Catalunya i que aparegui l'extrema dreta xenòfoba.
La combinació de les últimes coses dites son l'antesala a una fractura de les classes populars a Catalunya, i asseguren la derrota perpetua de les esquerres, en no poder-se confrontar models socials i de país, sino sentiments, identitats, material sensible especialment en temps de crisi.
A més, no tenen en compte que l'actual evolució del capitalisme financer globalitzat ha posat en crisi els propis conceptes d'independència i sobirania: de res els ha servit a Grècia, Irlanda o Portugal ser Estats independents, davant la voracitat dels mercats financers que han especulat amb els seves economies.

c)Internacionalisme abstracte: menystenir el fet nacional, inclus considerar-lo un producte de la burgesia, i posar per sobre de tot la solidaritat internacional dels treballadors i treballadores. De vegades, amaga un espanyolisme latent, acomplexat, de nació gran a nació petita. Altres, encara que sigui sense intenció prèvia, s'autojustifica amb la "voluntat de no barrejar temes", de posar en primer pla les contradiccions socials, deixant la construcció nacional en un segon pla, com ha passat, crec, amb el moviment 15-M.

Cal combatre aquestes tendències centrífugues, i generar un nou consens nacional i de progrés. S'ha de fer veure a totes les tendències que l'important de trobar punts comuns és que podem posar l'accent en el procés democràtic, en el camí que fem junts/es cap a una major llibertat nacional, sense imposar-nos l'escenari final, que cadascú té el seu propi, i sense descuidar al mateix temps un model social de progrés, de desenvolupament econòmic i mediambiental.

Si no ho fem, no podrem evitar el paper central que avui té CiU en la construcció nacional catalana, i que es reafirma, per contrast, davant un PP que només ofereix involució en tots els terrenys. Aquesta és una de les contradiccions de la dreta catalana que les forces de progrés hem de posar en evidència: mostrar que CiU i PP comparteixen model social, i que CiU utilitza el fet nacional per amagar-ho, com va fer Pujol durant molts anys.
CiU utilitza la major consciència nacional d'una part important del poble de Catalunya per amagar els grans acords econòmics i socials que la burgesia catalana comparteix amb l'oligarquia financera espanyola, i que de moment estan en primer pla, mentre la burgesia catalana resol, internament, les seves pròpies contradiccions, donades per un desenvolupament de Catalunya que cada vegada necesita menys a Espanya i més a Europa.

A dia d'avui, només aposta obertament per aquest punt de trobada la coalició ICV-EUiA, amb una proposta definida com "Federalisme amb dret a decidir", com insistia aquesta setmana Joan Herrera en una conferència.

A pesar de no ser ICV-EUiA la força majoritària de les esquerres, crec que està en condicions de dinamitzar, de liderar, la conformació d'aquest punt de trobada, per tenir clara la proposta, i per tenir les vinculacions entre esquerra política i social necessàries per portar-la endavant.
No oblidem que, si bé el PSUC va tenir una importància cabdal en l'elaboració teòrica de la construcció nacional catalana, va ser imprescindible que les Comissions Obreres fessin seva aquesta proposta i la desenvolupessin a nivell social entre els treballadors i les treballadores, sent el món del treball un altre dels espais on es va forjar la unitat entre fet nacional, democràcia, ciutadania, i lluita social, així com també es va donar en el moviment veïnal o en el front cultural.
No seria la primera vegada: aquesta setmana, Paola Lo Cascio explicava en un article a Público com el PSUC va fer majoritàri el seu model d'immersió lingüística, que finalment van assumir tant els socialistes com els convergents. Com en d'altres esferes, ha de ser l'esquerra més compromesa la que lideri els canvis necesaris per generar una nova proposta de mínims socials i nacionals per revertir l'hegemonia de les dretes.

I per últim, l'esquerra catalana ha de continuar amb la pedagogia amb d'altres expressions de l'esquerra plural a Espanya, per facilitar el camí de construcció d'un Estat federal plurinacional i plurilingüístic, tenint clar que finalment haurà de prevaldre el dret a decidir, el dret d'autodeterminació, si Espanya no canvia i tracta de negar les possibilitats d'una Catalunya que vol decidir lliurement el seu futur.

NO a la reforma constitucional. Volem referendum!


El final de legislatura del segon govern Zapatero está sent profundament regressiva pels drets dels treballadors i les treballadores, i per la salut democràtica del nostre Estat.

Una nova reforma laboral segueix insistint en la precarietat com a fòrmula per crear ocupació, fòrmula fracassada fins el moment.

I per acabar d'amanir aquesta legislatura antisocial, una reforma constitucional per limitar, o millor dit, per exterminar, la possibilitat de déficit públic de les administracions públiques, negant tota possibilitat d'utilitzar la política pressupostària per poder lluitar contra la crisi, i fer polítiques anticícliques.

Una reforma que incorpora a la Constitució un axioma neoliberal i conservador: el déficit zero, tal i com recull avui el socióleg Jose Luis de Zárraga ahir en un article a Público.
Una reforma que, de pas, encorseta les capacitats financeres de les Comunitats Autónomes i li dona una volta més al cargol recentralitzador que va iniciar la sentència del Tribunal Constitucional a l'Estatut de Catalunya, en negar en la pràctica l'asimetria dels diferents territoris i l'autonomia de les seves polítiques pressupostàries en funció de les seves competències, nivell d'autogovern, i color polític.
Una reforma, en definitiva, que profunditza el trencament del pacte constitucional del 1978, i que escora cap a la dreta la segona transició que estem vivint.

Les forces polítiques i socials de l'esquerra han reaccionat rebutjant aquestes propostes i proposat mobilitzacions per aturar aquests desproposits. Cal una resposta democràtica, unitària i massiva. Aquí podeu llegir el manifest.

Tots aquests despropòsits finals d'aquest govern, a més de ser un atac a l'Estat del Benestar, no fan més que aplanar el camí de Rajoy a la Moncloa, en una autoimmolació mai vista del propi govern dels Zapatero, Salgado, Blanco, Chaves, Pajín...Per sort, hi ha veus discordants entre les files socialistes, que després de la previsible debacle, hauran de redreçar el rumb d'una socialdemocràcia espanyola irreconeixible. I la socialdemocràcia catalana, decepcionantment, també.

Reflexions per una nova majoria de progrés (IV)

En aquesta entrada, desenvoluparé el tercer dels eixos de debat de les esquerres, proposat en l'escrit inicial, que portava com enunciat:


3-Redefinir el llenguatge de les esquerres, la manera com expliquem el que passa i com pretenem canviar-ho, les maneres de comunicar-nos, i sobretot, no obviar cap debat ni mirar cap a l'altre costat en els temes més conflictius, com pot ser el tema de la immigració o d'altres.


M'estalviaré algunes linies explicatives, i per començar aquest punt, em remeto directament a les idees exposades en un magnífic post de Lluís Camprubí sobre el poder del llenguatge i de les metàfores en la construcció de l'hegemonia dels valors polítics, que pren com a referència les reflexions del reconegut lingüista americà George Lakoff sobre llenguatge, comunicació i política.

Recuperar el missatge, revisar el llenguatge, disputar l'hegemonia.

Certament, no estem davant un problema nou de les forces de progrés. Fa anys que tenim la sensació de que les paraules creades per les nostres tradicions, com llibertat o democràcia, ja no ens pertanyen, de que el sentit comú (en sentit gramscià) és completament el dels valors de les classes dominants, i que el que expliquem per combatre-ho no s'enten, o només ho entenen algunes capes de població.


En el camp del missatge, sense obviar el poder de les classes dominants, que tenen mitjans molt potents per imposar les seves idees (aquests dies, el cas Murdoch n'és un exemple), entenc que una part important d'aquesta derrota ve per errors propis, de totes les esquerres, però en especial de la socialdemocràcia, que amb les seves renúncies ha acabat afectant al conjunt de les forces de progrés, en ser el corrent majoritari i que fa frontissa amb d'altres tradicions del centre i la dreta, allà on s'acaba de decantar l'hegemonia cap a un costat o cap a l'altre. Renúncies en tres sentits:


1ª-Acceptar l'explicació de la realitat amb el llenguatge d'altres.


2ª-Acceptar que hi ha temes en que només la dreta hi pot parlar.


3ª-Acceptar que hi ha temes dels que és "millor no parlar".

La primera renúncia ha estat, al meu entendre, la més negativa, i la que ha portat a més gent a pensar que no hi ha dretes o esquerres, o que no hi ha models socials diferenciats, només gestions més o menys encertades. Una part de les forces progressistes ha acceptat els axiomes, els principis, i les paraules dels altres per intentar explicar la pròpia acció política i institucional, pensant que podria explicar amb les mateixes categories, unes polítiques que pretenien ser diferents de les conservadores.

Hi han diversos temes que han contribuït a socavar pilars de l'esquerra: l'obsessió de les "terceres víes" per presentar allò públic com menys eficient que el sector privat, el dogma de fe del creixement econòmic sense questionar en quins paràmetres i amb quines finalitats i temporització, l'acceptació del concepte "classe política", que allunya a la ciutadania de la política, a la que considera una "casta" amb interessos propis, i sobretot la renúncia a un sistema impositiu que gravi les rendes del capital per sobre de les del treball, tema en el qual m'extendre una mica més.

La renúncia a una fiscalitat "de classes", és l'exemple més clar d'aquests errors. Quan una part de l'esquerra va dir allò de que "baixar impostos és d'esquerres", li va donar un cop mortal a la redistribució de les rendes, i per extensió, al pacte entre classes assolit al final de la 2a GM. pel qual es posava una de les peces claus de l'Estat del Benestar: disposar d'ingresos suficients per desenvolupar polítiques públiques, i que aquests eren aportats segons el principi de progressivitat: paga més qui més té, i en trams no lineals, sino progressivament més alts en funció de la renda.

Es una bona noticia que la socialdemocràcia està intentant corregir el rumb sobre aquest punt, com evidencien els anuncis de Rubalcaba, alguns càrrecs del govern socialista, alguns articulistes insignes com Nicolas Sartorius, o inclus el premi Nobel Joseph Stiglitz, però la pràctica encara és lluny, com demostra l'inmovilisme de Zapatero, o l'agre discussió de l'Impost de Successions a Catalunya, que només ICV-EUiA va defensar i defensa de manera íntegre.

Un sistema fiscal just hauria de ser un dels missatges inequívocs de les esquerres, inserit en el discurs dels drets i els deures, que tant és reclama per altres temes, però no quan parlem de justicia social. Per que parlar de redistribució de rendes és parlar de democràcia: sense igualtat d'oportunitats real, no hi ha democràcia, només hi ha un sistema formal-administratiu-electoral que porta a la desesperança, i aquesta, obra la porta a sortides no democràtiques.

Com recorda el professor Vicenç Navarro, no és d'extranyar que els països amb més problemes financers per la crisi, i que tenen un Estat del Benestar més débil, son aquells que tenen menys pressió fiscal, i a la vegada més frau fiscal, i que inclus en alguns païssos, estigui ben vist socialment, o que se'n arribi a fer exhibicionisme, com és el cas de la dreta italiana.

La segona renúncia, és la d'acceptar que hi ha temes que només pertanyen a la dreta. El cas de la seguretat o la defensa n'és paradigmàtic, i a Catalunya, ho vam viure recentment, quan ICV-EUiA va assumir la Conselleria d'Interior. Especialment en temps de crisi, on la gent vol seguretat i estabilitat, donar-li la volta al discurs del "ordre" és imprescindible.

I per últim, pensar que hi ha temes en que és millor "no parlar", davant la incomprensió i la manifesta inferioritat de les propostes progressistes, especialment en temes complexos, com és el tema de la immigració. En política no existeix el "buit", el que no s'ocupa activament, es perd en favor d'altres, encara que sigui per omissió, per falta de contrast.
Aquí pren importància no només tenir idees clares, ben treballades, sino la forma de transmetre el missatge, que en temes sensibles, ha de ser des de la proximitat, des de la feina quotidiana, amb experiència pràctica, vital, que acompanyi als continguts, en la linia que deiem a l'article anterior de fer més social la praxis política, i viceversa.


El paper de les forces de la cultura per recuperar l'hegemonia progressista.
Les forces conservadores no només han guanyat el cap de les gents. També el cor, com diria Lakoff. Arriben més fàcil i de manera més profunda, perque als arguments de fons se'ls acompanya de tot un camp emocional, ètic, i estètic. Avui, les grans cadenes de televisió privada, els mitjans de comunicació majoritaris en paper o digitals, i la gran indústria musical, creen un univers en que destaquen els valors conservadors, sigui de manera més evident, o de manera més velada: l'individualisme, la falta de perspectiva temporal, la denostaciò d'allò públic o comunitari, l'exaltació dels diners ràpids, de la cultura del no-esforç i de l'exhibicionisme de la vida privada.


Les esquerres han de prestar atenció a fenòmens com el de la tele-escombreria, que després d'exten per les xarxes socials, i que copsen en un sol format tot el que hem dit anteriorment: les bases del populisme reaccionari tenen a veure amb aquests esquemes de pensament primari que cada dia conformen l'estructura mental, l'horitzó vital, de milions de persones en Espanya, fins a límits grotescos.


El cas Belen Esteban, i d'altres experiments sociològics de masses, han estat denunciats per persones conscients del perill que representen, com Ferran Monegal, que cada setmana, al seu programa Telemonegal alerta de les conseqüències socials d'aquesta dinàmica, que després es veu complementada amb uns informatius esbiaxats i tremendistes, una oferta d'entreteniment que no va més enllà del safareig (destructiu i humiliant moltes vegades), i una oferta musical que es complementària, en molts casos, de la dinàmica televisiva. I amb l'introducció dels canals de TDT, s'han creat autèntics lobbys d'extrema dreta comunicatius, que doten de discurs, d'arguments, a les capes menys formades de la nostra societat, que els adoctrinen com a veritables intelectuals orgànics.

És per això que les forces de progrés necessitem del concurs, de la complicitat, de les forces de la cultura per revertir aquest imaginari quotidià. De vegades, aquesta complicitat s'ha expressat en gestos concrets (l'enganxina del "No a la guerra" dels Premis Goya, per exemple), però hauria de ser una acció multidisciplinar i amb un plantejament estratègic de mínims que inclogués periodistes, músics, actors, dissenyadors de tot tipus, escriptors, humoristes, professorat universitari, en definitiva, tothom relacionat amb creació i transmissió de cultura/coneixement/socialització del pensament. Una massa crítica suficientment rellevant públicament per arrastrar a d'altres sectors influents socialment, com els/les esportistes, que no es mouran si la iniciativa ve des de la política.

De fet, una part d'intelectuals i artistes ja han donat un pas en aquest sentit, que obviament recolço, al llençar el manifest Una ilusión compartida, però que encara ha d'anar més enllà.
No només el mon de la cultura ha d'emplaçar a, sino que s'ha d'emplaçar a si mateix a fer quelcom que li es propi, que només els creadors poden fer: trobar les maneres més seductores per introduir pensament crític, trobar aquest llenguatge metafòric del que parla Lakoff, i que sigui generador d'un nou sentit comú. El pensament progressista ha de trobar la manera de convertir el seu extens plantejament racional en un llenguatge quotidià, assequible, i que tingui la capacitat d'interactuar en el pim pam pum d'una conversa de bar.


Mentre l'esquerra segueixi pensant que el socialisme arribarà únicament per un càlcul racional de les masses, estarem perduts. Necessitem guanyar cors també, i potser no es tracta de fer res ex novo, potser podem actualitzar algunes coses que van ser útils en altres moments: podem tenir una nova nova canço, un nou Carvalho, un nou La Clave...? No parlo d'una producció cultural militant. Parlo d'una producció cultural sota uns mínims étics, amb plena llibertat estética, orientada socialment cap a idees de progrés, i arrelada culturalment al nostre pais, perque no ens servirà copiar a d'altres: la lògica de la còpia, d'uniformitzar, també té a veure amb una visió totalitzadora de la globalització conservadora. Parlo d'una producció cultural que sobrepassi la visió comercial/ociosa/de consum de la cultura en la que s'ha instalat una part de la intelectualitat, inclus alguna progre-posmoderna.


Societat 2.0. Oportunitats i riscos per a les forces de progrés.

Les xarxes socials a internet estan creant una nova manera de relacionar-se, més immediata, d'abast massiu, i que vol tendir a un caràcter horitzontal, sense jerarquies ni filtres. Noves maneres de relacionar-se que, com a tota activitat humana, també tenen contingut social i polític, i que han estat protagonistes de moviments progressistes molts diversos (15-M, primavera àrab...), però a on la dreta també hi té una gran implantació, en gran mesura, reflexe de l'hegemonia que té a la societat.

Les noves tecnologies no son, per se, un vehicle revolucionari. De fet, històricament, tenim alguna experiència contrària: la propaganda del nazisme va explotar com ningú les possibilitats de les noves tecnologies del seu moment: cinema, televisió i ràdio, i vanguardies culturals que elogiaven la tecnologia com a valor, com els Futuristes, van ser proclius als feixismes. Estic convençut que les noves tecnologies han de ser un aliat per les esquerres, però això implica canvis de mentalitat i formació consequent amb aquest nou escenari. Les forces progressistes han de plantejarse com a repte disminuir la fractura digital, un dels determinants de l'analfabetisme funcional del segle XXI, i que té implicacions socials i democràtiques, com apunta la professora americana Pippa Norris.


Hi ha qui es pregunta és si el mon 2.0 és un nou espai d'acció política, o si és la continuació en un altre espai (la xarxa) de la política que es fa en altres àmbits socials i institucionals. Segurament, encara és aviat per saber-ho, però ja hi ha reflexions interessants sobre els límits que de moment té la xarxa per ser un nou espai d'acció política.


En tot cas, les forces de progrés haurien de tenir clar que la xarxa no pot ser l'únic espai per a l'acció política. Ans al contrari, ha de servir per dinamitzar, per fer créixer, per donar rellevància al que es fa a la societat, amb la gent, en els espais comunitaris, sigui al territori, als centres de treball, o als centres d'estudi. I ha de ser un dels canals preferents de l'acció de les forces de la cultura, en els termes parlats anteriorment. I per últim, ha de ser el més obert dels espais de participació ciutadana, un lloc on escoltar, aprendre, compartir.

Reflexions per una nova majoria de progrés (III)

En aquesta entrada, desenvoluparé el segon dels eixos de debat de les esquerres, proposat en l'escrit inicial, que portava com enunciat:

2-Redefinir les pràctiques polítiques i la intervenció social de les esquerres. Que vol dir fer més social l'acció política? Qué vol dir una acció social més polititzada?. Amb quins objectius? En quins àmbits? Quins instruments i quines maneres?.

Crec que es pot afirmar que una part de la feblesa actual de les esquerres és deu a una falta d'arrelament social, que fa més difícil fer arribar els plantejaments polítics de progrés al conjunt de la ciutadania. Si alguna cosa ha posat de manifest el 15-M és la incapacitat de les esquerres, polítiques i socials, per detectar l'aparició d'un moviment social que neix del malestar que genera la crisi, i que ha agafat per sorpresa partits, sindicats, i d'altres organitzacions socials. Part d'aquest desconcert es deu a la manca de terminals socials, de capilaritat de les organitzacions, i de la distància encara gran d'una part dels seus quadres de les noves xarxes socials.

Entenc que la falta de participació política de la majoria de la ciutadania està relacionada amb aquesta falta d'arrelament de les organitzacions socials. Participació política entesa com participació en els assumptes de la polis, de la colectivitat, no pas en participació en partits polítics, institucions, o processos electorals. Entenc que l'abstenció electoral, sempre gran tema de debat, és en part conseqüencia de l'abstenció política quotidiana de gran part de la població.
Segons Idescat, el 37% de la població catalana declara pertanyer a alguna associació, però per exemple, només un 16% de catalans està afiliat sindicalment, o només un 20% dels pares i mares participen regularment de les reunions o activitats de les AMPES. En tot cas, es situen molt per sobre de l'afiliació a forces polítiques, que no arriba al 2% a Catalunya, i en el cas d'organitzacions juvenils, no arriba al 1%. En definitiva, vivim una societat que té pocs espais on sentir-se interpelat per organitzar aspectes comunitaris que facin questionar-se en quin tipus de societat es viu.

La nefasta herència sociològica del franquisme, i el model social i productiu que tenim (i que no és neutre) té incidència en l'us social del temps, és a dir, en com les persones tenen temps de dedicar-se a la feina, a la vida familiar, i a dedicar una part del temps lliure a poder participar dels assumptes públics. Però mentre anem cap el canvi de model, ja plantejat com a prioritat programàtica en l'anterior escrit, hem d'anar construint la societat civil organitzada que ens permeti fer avançar socialment els plantejaments de progrès.

Les esquerres polítiques hem de dedicar una part més important de les nostres energies i recursos a l'acció social, a contribuïr a organitzar a la ciutadania en funció de les seves preocupacions, interessos, i inquietuts. Cal superar les organitzacions que son l'espai de debat previ o posterior al que es fa a les institucions, i caminar cap a una organització que combini la política institucional amb l'activisme social, que per la seva pròpia naturalesa, sobrepassa els àmbits territorials, aquells en que normalment s'ha construït l'estructura de les organitzacions polítiques. Les noves tecnologies, les xarxes socials, ens han de poder ajudar a fer més fàcil aquesta obertura cap a sectors més àmplis de la societat, però per elles mateixes no canvien la realitat, ni questionen el nucli dur del valors dominants del "sentit comú", dit en termes gramscians. Les noves tecnologies no poden fer caure les esquerres en una altra temptació, a més de l'institucionalisme: entendre la política només en termes de "corrents d'opinió", i no en termes d'organització social de la gent.

Les esquerres polítiques han de canviar com s'ha dit, però també les organitzacions que corresponen a l'esquerra social han de renovar-se. Cadascú al seu ritme, amb reflexió pròpia, i amb autonomia de les parts, però potser compartint més els anàlisis i les propostes per definir uns mínims que marquin el model social que volem. I amb respecte a les esferes i als papers que ha de jugar cadascú. Massa vegades es confonen els rols, i d'aquí, neix la distància que després es converteix en indiferència, incomprensió, o desacords, quan no en retrets.

En quins àmbits i amb quins instruments s'ha de donar un major arrelament?. En tants com esferes d'activitat humana hi ha: lleure, esports, cultura, solidaritat. Cal un nou impuls a l'associacionisme, sota el paràmetres que aquí estem definint.

Però hi trobo dos espais especialment rellevants per impulsar aquest major arrelament: els barris i els centres de treball.

Per un costat, als barris, el moviment veïnal hauria de repensar el model basat en les associacions de veïns, i comptar amb d'altres instruments per donar resposta a les problemàtiques d'exclusió socials i de convivència que son la porta d'entrada pels plantejaments més reaccionaris entre les classes populars. Aquest nou aire fresc que pot arribar de la descentralització per barris del moviment 15-M, pot ajudar a crear noves complicitats, crear noves complementarietats entre diferents generacions i instruments de lluita.

I per altre costat, el mon del treball, amb un paper destacat del sindicalisme de classe. Les esquerres han de donar prioritat al mon del treball com un dels seus principals eixos d'actuació, trobant maneres de poder fer arribar la política als centres de treball, concepte que va més enllà de la difussió de materials, i on novament, cal veure si les noves tecnologies ens permeten fer noves propostes imaginatives per arribar als treballadors i treballadores.
I al mateix temps, el sindicalisme de classe ha d'implicar-se més en un plantejament cívic i polític de mínims, si no volem que alguns fets minoritaris puguin passar a ser més extensos.
En aquesta crisi les forces conservadores han donat un salt important: a més de criticar als partits d'esquerres, s'ha pasat a l'atac frontal als sindicats de classe, i al paper de la negociació colectiva, és a dir, al seu rol com a agents socials. I per un curios efecte, alguns moviments alternatius ja no només és declaren apolítics, sino també asindicals, expressió que desconeixia fins aquests darrers mesos.

El sindicalisme de classe ha de continuar la seva funció de gestió i concertació, i reforçar la seva implicació en ser un part activa en la formació dels treballadors/es com a ciutadans actius, crítics, a més de ser un instrument de negociació i de lluita. Amb independència sindical, i sense indiferència sobre questions polítiques, en tant en quant, els valors reaccionaris que son hegemònics a la societat, també han de ser combatuts en els centres de treball, un dels principals espais socials on es reprodueix el sistema.
En aquest sentit, trobo positiu que CCOO hagi plantejat un document amb uns punts de trobada socials i polítics, i que fa uns dies, els dirigents confederals de CCOO Toxo i Lezcano, facin un article conjunt sobre com repensar el sindicalisme enllà del seu espai a les relacions laborals.

En resum, cal impulsar una xarxa social que permeti crear espais comunitaris estructurats, amb caràcter estable, i amb un plantejament cívic estratègic compartit, que no afavoreixi l'institucionalisme, el clientelisme, el populisme reaccionari o els fenòmens nimby.

Acabo aquest apartat amb les paraules del Secretari General de la CONC, en Joan Carles Gallego, que afirmava al seu bloc, "cal moure'ns per transformar la realitat, creant discurs propi, generant aliances i accions comunes, actuant solidàriament. Hi ha valors: llibertat, igualtat i fraternitat, la tríada republicana, que tenen tota la validesa".

Reflexions per una nova majoria de progrés (II)

En aquesta entrada, desenvoluparé el primer dels eixos de debat de les esquerres, proposat en l'escrit inicial, que portava com enunciat:

1-
Redefinir objectius, prioritats, i aliances per configurar una majoria de progrés, que tingui proposta política i arrelament social. Un programa que sigui punt de trobada de les gents de progrés a Catalunya, no només per combatre les involucions del model social de l'Estat del Benestar, si no que pugui engrescar a àmplies capes socials en la construcció actualitzada d'un model social just, democràtic, i equitatiu en la Catalunya del segle XXI.

Conscient de que l'enunciat és molt ambiciòs, crec que és necessari, imprescindible, perque és el principi sobre el que giraran les demés premises. Es vol interpel·lar, modestament, al més ampli espectre de les esquerres socials i polítiques, més enllà de sigles i d'organitzacions formals. Per arribar a bon port, seran necessàries totes les energies de progrés, individuals i col·lectives, i caldrà afegir una dosi de generositat, i treure unes quantes dosis de tacticisme, sectarisme, i curtplacisme, i també, de mesianisme.

Primer caldrà encertar en les prioritats i els objectius. Qué pot moure avui a una majoria del poble de Catalunya? Està clar que l'atur i les seves conseqüències, els abusos de les entitats financeres, la falta d'expectatives del jovent, la falta de crèdit pels petits empresaris, el malestar nacional amb un autogovern que es percep com insuficient, i d'altres corrents de fons que conformen un cert estat d'ànim col·lectiu de rebuig d'aquesta realitat.
Unes classes dominants i minoritàries estan imposant les consequències de la crisi a una àmplia majoria de la població, interclassista, que veu com l'esforç del capital i del treball no recau en benefici del conjunt de la societat, sino en perpetuar la situació privilegiada d'unes el·lits a les quals els poders públics no poden controlar amb la legislació i les institucions actuals.

Al mateix temps, hem de tenir clar que ens enfrontem a un moment de retroces, i d'acumulació de forces, no a un moment pre-revolucionari, com creu una part de l'extrema esquerra. L'empitjorament de les condicions objectives no ens porta a un salt qualitatiu de la consciència revolucionaria. Ben al contrari, la crisi està sent la coartada per fer avançar les idees més conservadores, que penetren profundament en unes classes populars atenallades per la por i la incertesa del seu futur, i que veuen com les forces de progrés no han tingut resposta per solucionar les seves situacions vitals. Son forts avui entre la gent treballadora l'individualisme, la insolidaritat, el menysteniment del que és públic/comunitari, i el rebuig al que és nouvingut, i en la mentalitat d'una part important de les classes populars, "el canvi" el representen les dretes, amb missatges reduccionistes però eficaços. La gent treballadora vol retornar a la seva situació de seguretat, i això avui ho veu en la dreta, i no en les esquerres, com s'ha vist en les recents conteses electorals.

Per tant, des del punt de vista d'aliances socials, s'haurà de comptar amb sectors molt àmplis: classes treballadores, autònoms, i petits i mitjans empresaris, que son els que, en diferents esferes, pateixen aquesta gestió conservadora de la crisi.
Cal un moviment de masses ampli i plural, amb un horitzó estratègic modest però decidit, un programa polític d'idees força contundents alhora que prou transversals per poder satisfer les aspiracions de col·lectius socials diversos, però que tenen un enemic comú: l'oligarquia financera, i el seu programa social i polític, que cal combatre amb alternatives pròpies i actualitzant els pilars bàsics de l'ideari progressista:

1-Economia al servei de les persones i regulada pels poders públics. Cal enterrar d'una vegada per totes les "terceres víes", i altres derrotismes ideològics. Cal defensar una intervenció pública en l'economía de mercat, sense embuts. Inclus el centre dreta alemany, per exemple, s'ha atrevit a limitar els sous de la banca i a questionar el paper de les agències de qualificació de riscos. Cal una política financera que dirigeixi el credit cap a les persones i l'economia productiva, i no cap a l'especulació dels mercats.

2-Cohesió social basada en la redistribució de riquesa, en dos víes:
a)A priori, en la seva generació, amb condicions de treball i salarials dignes.
b)A posteriori, via una fiscalitat progresiva i lluitant contra el frau fiscal.

3-Defensa i potenciació de serveis públics, gratuïts, i de qualitat, en especial, de l'educació i la salut. No als copagaments, ni a les privatitzacions. L'Estat del Benestar no només genera unes condicions de vida digna i saludable, també té un efecte econòmic clau: una força de treball més qualificada que permet economies amb major valor afegit, i millor rendiment per una millor salut. Aquesta formula d'èxit només és rebutjada per l'economía especulativa, que prefereix invertir el capital en risc a curtplaç, i fer estructures productives de baix cost i poc valor afegit, com ha estat el cas del boom immobiliari espanyol i d'una part de l'economia de serveis espanyola.

4-Canvi de model productiu i energètic, o en altres paraules, modernització ecològica de l'economía.

Aquesta nova majoria de progrés, a més de guanyar la batalla de les idees, en base als quatre punts anteriors, necessita més arrelament social i comunitari, i noves formes de comunicació i de participació política, com explicarem en les properes entrades.

Reflexions per una nova majoria de progrés (I)

Obro una serie de reflexions que volen ser, modestament, unes aportacions més als debats entre les esquerres, polítiques i socials, per bastir una nova majoria de progrés que pugui fer front a l'ofensiva conservadora que aplica sense contemplacions les polítiques que dicten els grans poders financers.
Seran opinions estrictament personals, a títol individual, sobre como veig alguns dels temes que abordem les esquerres a Catalunya, que es recolcen en quatre afirmacions:

1- Les crisis que vivim ens porten a un moment de canvis en profunditat a nivell global, no pas de reformes puntuals.

2- Aquests canvis son contradictoris en funció del temps i l'espai. A Europa, els canvis no son pas en una direcció de progrés, ans al contrari, la crisi econòmica està essent la coartada perfecta per imposar les tesis més conservadores, i per batre conquestes socials aconseguides al segle XX per les classes treballadores i populars. En altres paraules: el model social pactat al final de la 2a GM està en crisi. En canvi, Amèrica Llatina viu un cicle de progrès i d'avenç generalitzat de les esquerres, i en el conjunt del planeta, està en crisi l'hegemonia dels EE.UU., i s'està caminant cap al multilateralisme, encara que sigui per la via de fet, amb major paper de països com Xina, India, o Brasil. El món àrab també està vivint una recomposició dels seus Estats, amb resultats desiguals per les forces democràtiques.

3- A Europa, les esquerres no han tingut la capacitat de donar resposta suficient als reptes que planteja la crisi, i han estat castigades electoralment, especialment les que representen l'espai de la socialdemocràcia europea.
En funció de l'anterior, la dreta domina àmpliament la política institucional local, regional, estatal, i europea en aquests moments de canvis, i està facilitant els abusos dels mercats i dels poders financers. En altres paraules: els aparells públics que poden contenir els desequilibris del capitalisme i redistribuïr rendes, estan en mans d'aquells que no hi creuen en aquests principis polítics. I en alguns casos, és la dreta extrema qui ha ocupat parcel·les de poder desplaçant a la dreta democràtica, amb continguts que van dirigits clarament a trencar la cohesió social, especialment pel que fa a la unitat dels treballadors i les treballadores i el conjunt de les classes populars. A Espanya, i encara que les esquerres farem tot el possible per a que no sigui així, estem a les portes d'un nou cicle de majoria institucional de les dretes, que es pot obrir de manera definitiva si Mariano Rajoy és President del Govern. Els resultats de les recents eleccions donen el major poder local, supramunicipal, i autonòmic que mai han tingut les dretes en l'etapa democràtica.

4- Pel que fa a Catalunya, a més del ja exposat en el punt 3, les esquerres també han perdut l'hegemonia en la construcció nacional catalana, que té els seus origens en el catalanisme popular, com ja vam analitzar en aquest bloc. CiU orienta la nació en un determinat sentit, i en funció dels seus interessos de partit i de classe, no pas en funció del conjunt del poble de Catalunya. Una hegemonia de CiU amb contradiccions internes i externes que les esquerres hem d'analitzar i evidenciar per poder trencar-la, i construïr-ne una de nova que sigui expressiò del conjunt del poble, i no d'una part, i que sobretot, no sigui instrumentalitzada en funció d'altres interessos. Sòc de la opinió que sense un projecte nacional actualitzat i majoritari, les esquerres no podran ser de nou opció de govern a Catalunya.

Aquestes quatre afirmacions li poden semblar a algunes persones obvietats, i és ben cert que no dic cap cosa del tot nova, però per a mi son fonamentals.

Si no acceptem la primera afirmació, ens podem instal·lar en el curtplacisme o en el mecanicisme històric, en el conegut "això és un mal moment, son cicles, ja vindran temps millors". No retornarem al mateix lloc que abans de la crisi, n'estic segur, ni amb els mateixos drets, ni amb capacitat de resposta per revertir la situació, si no tenim la capacitat de repensar tot el model social, i quines renúncies de les esquerres ens han portat a aquesta situació. S'ha de fer la pedagogia necessària per a convèncer a una part del centre-esquerra que només pensa en la gestió institucional de que estem en un moment que supera la pura alternància en el govern: les dretes venen per canviar models, no només per canviar gestions. En l'altre extrem, l'esquerranisme ha de ser conscient de que no vivim un moment pre-revolucionari, i que per tant, calen àmplies aliances socials i polítiques, i acords de mínims per avançar o no retrocedir.

De la mateixa manera, la segona afirmació posa de manifest que el moment, a Europa, és de retrocés i per tant, de resistència, de preservar allò que ja havíem aconseguit. A la vegada, pot ser una aportació en positiu per contrast, l'experiència de les esquerres d'América Llatina, que ja van viure les receptes neoliberals que van enfonsar els seus paisos, i com hi van fer front amb éxit, posant l'accent en la defensa del públic, recuperant el caràcter redistributiu de l'Estat, i conjugant mobilització social i política amb la presència institucional, cosa que els hi ha permés canviar el cicle al conjunt d'aquella part del continent.

La tercera afirmació, ens ha de posar a les esquerres davant del mirall. Cal un debat en profunditat, obert, i transversal a totes les corrents de les esquerres per retrobar propostes i relat propi per confrontar amb la dreta. Moviments com el 15-M posen de manifest que, encara que una part important de la ciutadania està d'acord amb les propostes que fa anys que defensen les esquerres, no les relacionen amb l'acciò social, política i institucional de les forces d'esquerra, i per això, no els hi donen recolçament. Incomprensió que es transforma en recolçament a les dretes, o es converteix en abstenció, o en els pitjors casos, en negació del propi sistema democràtic. El problema no és només de continguts, caldrà renovar les formes de l'acció política, i també el propi llenguatge amb el que les esquerres expliquem la realitat.

La quarta afirmació ha de fer reflexionar a les esquerres sobre la importància de liderar la construcció nacional de Catalunya, i de com aquesta és inseparable del seu model social. Una part del sobiranisme separa (i de vegades, fins i tot, contraposa) els drets nacionals, dels drets socials. Una part de l'esquerra també, menystenint el fet nacional com un element purament identitari o burges, com ha quedat evidenciat en algunes de les darreres mobilitzacions.
Les esquerres han d'evitar aquesta fractura a tota costa i en positiu, amb un nou horitzò nacional que sigui ampliament compartit pel poble de Catalunya.

En base a aquestes afirmacions, hi pot haver, almenys, sis eixos de diàleg de les esquerres socials i polítiques, i de la ciutadania de progrés en general:

1-Redefinir objectius, prioritats, i aliances per configurar una majoria de progrés, que tingui proposta política i arrelament social. Un programa de mínims que sigui punt de trobada de les gents de progrés a Catalunya, no només per combatre les involucions del model social de l'Estat del Benestar, si no que pugui engrescar en la construcció actualitzada d'un model social just, democràtic, i equitatiu en la Catalunya del segle XXI.

2-Redefinir les pràctiques polítiques i la intervenció social de les esquerres. Que vol dir fer més social l'acció política? Qué vol dir una acció social més polititzada?. Amb quins objectius? En quins àmbits? Quins instruments i quines maneres?.

3-Redefinir el llenguatge de les esquerres, la manera com expliquem el que passa i com pretenem canviar-ho, i les maneres de comunicar-nos, i sobretot, no obviar cap debat ni mirar cap a l'altre costat en els temes més conflictius, com pot ser el tema de la immigració o d'altres.

4-Un nou full de ruta de construcció nacional d'una Catalunya de progrés que té dret a decidir sobre el seu futur, i la seva relació amb Espanya, Europa, i el Mon.

5-No obsesionar-se amb l'aspecte purament electoral del que pot ser una majoria de progrés, i com articular-la de cara a unes eleccions. En diferents moments i espais, les esquerres hem trobat maneres diverses de configurar candidatures que han esdevingut majoritàries parlamentàriament. No posem el carro davant dels bous, la unitat proposada és de feina quotidiana i resultats a mig i llarg termini, al marge dels processos electorals.

6-En el desenvolupament dels cinc punts anteriors, l'esquerra verda i alternativa nacional que avui representen a grosso modo ICV, EUiA, i les EPM ha de jugar un paper fonamental, però per ser més influent, aquesta coalició necessita anar més enllà en la seva configuració política i en la seva manera d'intervenir socialment.

Un cop fets els enunciats, en els propers dies aniré desenvolupant cada un d'aquests sis eixos en entrades independents. Tota aportació serà benvinguda, sigui per coincidir o per discrepar, o per introduïr nous elements de debat, naturalment.

2 de Juliol: FESTA AVANT 2011




Lloc:
Parc del Centre del Poblenou
Av. Diagonal, 130

Horari

12.00h Espectacle infantil

14.30h Dinar

16.30h Homenatge Gabriel Celaya
(Recital de poemes a càrrec de Pharos)

17h Acte polític

17.45h Entrega premi Alvar Badia

18h Leonor Zayas y sus musicos
(Grup cubà)

20h Festa Revolució

Presentació i animació.

20.30h Música en directe de Instrumental

21.15h Batukada i animació

21.30h Música en directe de Más Vale Tarde Ke Nunca

22.15h Lectura de manifestos, batukada i animació

22.40h Música en directe de The Kluba

24h Fi Festa Revolució

Casal de Barri Bac de Roda
Camí antic de València 96-106

10h Esmorzar – Debat
Organitza Federacións MM.PP. i TPQ

11,30h Presentació Realitat
Front d’Esquerres i Catalanisme Popular
Josep Fontana, Historiador

Muriel Casals, Presidenta d’Òmnium Cultural
Joan Josep Nuet, Secretari General del PCC
Presenta: Luis Juberías, Director de Realitat

12.30h Presentació portal comunistes.cat

13h Vermut-Debat

(Organitza Federació Mov. Unitàri)

Reflexió sobre la situació política a Catalunya

Centre Cívic Can Felipa
Carrer Pallars, 277

10h Conferència de la Federació de Solidaritat del PCC

Tot el dia:
Exposicions sobre el treball de les diferents federacions
Servei de Bar i venda de materials

A partir de les 20h
- paradetes d’organitzacions amigues que faran les seves pròpies activitats.
- jocs i activitats amb contigut polític.
- barra i planxa amb entrapans.

22 de Maig: votar localment, pensar i actuar globalment

Reprodueixo al bloc un article que ha sortit publicat a la versió en paper del darrer número del diari "Avant", organ d'expressió del PCC, on reflexiono sobre els reptes i objectius dels i les comunistes de Catalunya en les properes eleccions municipals.


22 DE MAIG: VOTAR LOCALMENT, PENSAR I ACTUAR GLOBALMENT.

El proper 22 de Maig la ciutadania de Catalunya està cridada a les urnes per elegir els regidors i regidores dels municipis on viuen, i per tant, per definir el signe dels governs locals dels propers quatre anys. Però en realitat, hi ha moltes més coses en joc que les pròpiament institucionals del món local; hi ha un nou moment de lluita de classes que determinarà si les dretes continuen avançant en la seva majoria social, política, i institucional, o si les esquerres podem, al menys des de l’àmbit local, posar un primer fre a aquest avenç, ja expressat a les recents eleccions del Parlament de Catalunya.

Tant el darrer informe del Comitè Central del PCC, com la recent Conferència de la Federació del Moviment Unitari i Territorial del PCC, han caracteritzat el moment com de crisi econòmica, social, política i institucional, i com és evident, això té especial repercussió en molts aspectes del món local, en ser l’Administració més propera a la ciutadania i al territori.

La crisi econòmica ha augmentat els problemes socials a pobles, ciutats, i barris.

La crisi econòmica i els seus efectes socials, es deixen sentir especialment en l’àmbit local, en ser la primera administració a la que la ciutadania, i en especial les classes treballadores i populars, hi recorren per demanar ajuts per poder paliar les seves necessitat socials i de subsistència generades per la falta de treball i les seves conseqüències: falta d’ingressos per cobrir alimentació, vivenda, educació, atenció a la gent gran, etc. A més, la crisi econòmica ha agreujat la situació: els ajuntaments ingressen menys impostos, i a falta d’un acord just de finançament local, es veuen impossibilitats per mantenir les inversions i, a més, fer front a l’augment de la demanda d’ajudes socials.

Aquesta contradicció entre l’augment de la demanda de prestacions socials i la davallada d’ingressos dels ens locals per fer-hi front, pot portar a una competència entre els més desfavorits socialment per uns recursos escassos, que en molts casos, és l’excusa perfecte per a justificar actituds insolidàries, racistes i xenòfobes, i que suposen l’extensió als serveis públics de la competència que ja es dona en el mercat de treball per cobrir les feines menys qualificades. Si a això li sumem els problemes de convivència i de falta d’inserció social d’una part de la població immigrada per falta de polítiques públiques que afavoreixin la mediació intercultural i la integració social, i l’alimentació de debats artificials per part d’alguns mitjans de comunicació i forces polítiques, com el tema del burca i el niqab, trobarem part de les respostes al per qué de l’augment del vot a la dreta i l’extrema dreta en els barris populars.

Tampoc ajuden a evitar aquest avenç de les dretes les mesures regressives que està impulsant el govern de Zapatero, i que ja han estat contestades amb diverses mobilitzacions socials i polítiques, inclosa una Vaga General. Aquestes mesures afecten principalment a les classes treballadores i populars, és a dir, a la base social de les esquerres, que ja estan prou castigades per la crisi i per la falta d’expectatives per a la solució dels seus problemes.

La crisi política i institucional també afectarà a les eleccions municipals.

La crisi política, o millor dit, la crisi de la política, ha estat en part lligada a successos en l’àmbit local: els casos de corrupció urbanística com el cas Pretòria o el cas Palau han esquitxat diversos alcaldes i regidors, i han magnificat la idea populista de que darrera de la política només hi ha interessos espuris i tràfic d’influències, i que això és igual per a totes les forces polítiques, independentment del seu signe, a pesar de que forces com ICV-EUiA-EPM mai han estat relacionades amb aquests casos, com s’ha pogut comprobar. Aquest ambient és un dels causants de la desafecció electoral, que juntament amb la falta d’arrelament social de les esquerres i de la falta de cultura participativa i democràtica que patim com a país, conformen la desafecció política, és a dir, falta de participació en els assumptes de la polis, de la comunitat, i que té expressions quotidianes (no afiliació sindical, no implicació amb el veïnatge, no implicació en els AMPA, etc.), o expressions cícliques, com l’abstenció electoral.

La crisi institucional generada per la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ha tingut impacte sobre el comportament polític i electoral de la ciutadania de Catalunya, encara que els seus efectes siguin menors de cara a l’àmbit local. Els debats oberts en l’àmbit del sobiranisme, l’aparició de Solidaritat Catalana per la Independència i la crisi d’ERC, i com CiU ha sabut treure profit del fet que el debat del fet nacional s’ha colocat en la confrontació amb Espanya i en la polarització entre centralisme o independentisme, eclipsant les opcions federalistes i el debat de quina Catalunya volem.

Catalunya ha girat políticament i institucionalment cap a la dreta.

El resultat de les eleccions autonòmiques ha estat clar: CiU i PP han augmentat la seva representació parlamentària, i s’ha conformat un govern conservador presidit per Artur Mas, que ja ha anunciat retallades socials i pressupostàries en tots els àmbits, de les quals no quedarà exempt el món local. Les esquerres municipalistes han de ser conscients de que s’ha acabat el cicle d’un Generalitat amiga i còmplice dels Ajuntaments, que ha impulsat ajudes al món local com la Llei de Barris o la Llei d’Urbanitzacions, que venien a cobrir les necessitats i les demandes que mai havia satisfet en 23 anys la Generalitat pujolista, i justament ara que és quan els municipis més ho necessiten.

El govern Mas es tornarà a excusar dient que el problema ve d’Espanya, però a pesar de que les esquerres reafirmem la necessitat d’un acord de finançament local on també s’ha d’implicar l’Estat, no podem oblidar que l’administració de referència per al governs locals catalans és la Generalitat de Catalunya, com es desprèn del Capítol VI del Títol II de l’Estatut vigent, i que per tant, és a aquesta administració a qui li pertoca donar cobertura, en primera instància, a les necessitats locals.

Reptes i objectius dels i les comunistes en aquestes eleccions municipals.

Com afirmàvem al principi, pels comunistes, les eleccions son un moment rellevant de la expressió de la lluita de classes, de la confrontació de models socials i econòmics. Per tot l’apuntat sobre el context en que es celebraran aquests comicis, és important aconseguir un bon resultat per al conjunt de les esquerres, i en especial, per a la coalició ICV-EUiA-EPM, que pot ser clau en la configuració de governs de progrés en els ajuntaments que puguin servir de primera trinxera per defensar els drets socials i els serveis públics que conformen l’actual estat del benestar, davant de les retallades del govern de CiU, i les mesures regressives impulsades pel govern de Zapatero al dictat dels mercats internacionals.

Però els i les comunistes ens equivocaríem si, amb una visió reductivista, limitessim l’acció de defensa de l’estat del benestar a l’acció institucional, ja sigui des dels Ajuntaments, o des del Parlament o les Corts. Cal polititzar més la nostra acció social i cal fer més social la nostra acció política, per poder amplificar els efectes del binomi lluita institucional i mobilització social.

Els i les comunistes de la federació del Moviment Unitàri i Territorial del PCC, hem proposat eixamplar, obrir, arrelar més el nostre principal instrument, Esquerra Unida i Alternativa, com a moviment polític i social, i posar en pràctica en tota la seva extensió els acords de la seva 5a Assemblea, que parlaven d’una EUiA més moviment en el sentit d’una organització més sectorialitzada que serveix per repolititzar l’acció de l’esquerra social, i que coincideix també amb una tesi que els comunistes considerem essencial: si el sistema es reprodueix en l’activitat quotidiana, cal organitzar-se en funció de l’activitat humana diària per poder construir una alternativa, un contrapoder real. Els comunistes que treballem en el marc d’EUiA hem d’aconseguir sobrepassar l’àmbit d’organització purament territorial i la temptació institucionalista per poder ser més influents en la societat; especialment a nivell local, en els àmbits de proximitat.

Però el projecte d’EUiA va més enllà del que avui representa organitzativament, i a nivell electoral municipal, forma coalició amb ICV i les EPM per donar a l’electorat d’esquerres i ecologista una única opció de vot a l’esquerra de la socialdemocràcia. Una coalició que EUiA vol més política i social, no només electoral.

Aquesta esquerra alternativa i ecologista organitzada com a moviment polític i social requereix d’aliances polítiques i socials que li permetin arribar a amplies capes socials per a ser majoritària, i per fer front a la dreta. En aquest sentit, i en especial pensant en les eleccions municipals, calen aliances de progrés el més àmplies possibles, fent efectiu un principi bàsic dels comunistes: la unitat de les esquerres, i el reconeixement de la seva pluralitat. I novament, la unitat s’ha d’entendre amb un full de ruta que sobrepassi l’acció institucional, i que vagi acompanyada de propostes mobilitzadores i d’organització social alternativa. Estem convençuts de que una acció concertada de les esquerres que sigui síntesi de la mobilització i la acció institucional pot arribar més lluny que una coordinació només institucional.

Es imprescindible guanyar aquesta partida a CiU, el PP, i altres formacions de dretes i extrema dreta, que son una amenaça per a la convivència i la unitat de les classes treballadores i populars. En aquest sentit, les esquerres s’han de deixar la pell a Barcelona, i altres grans ciutats i pobles de l’àrea metropolitana, per evitar governs conservadors que aplanin el camí al govern d’Artur Mas en la seva voluntat de retallar drets socials, fer avançar un model social excloent, i un model nacional sectari i no integrador, que fa la feina bruta a l’extrema dreta moltes vegades, buidant-la de contingut per a contentar als sectors més reaccionaris de l’electorat.

Algunes idees-força que els i les comunistes podem proposar al conjunt de les esquerres en aquestes eleccions municipals.

Obviament, no correspon ni a la Federació del Moviment Unitari i Territorial ni al conjunt del PCC, el fer el programa marc electoral de les eleccions municipals. Això correspon a EUiA i a la coalició ICV-EUiA-EPM. Però sí que podem aportar algunes idees-força, alguns eixos de reflexió que acompanyin els treballs d’elaboració programàtica que els i les comunistes farem en els àmbits corresponents.

A més de la dinàmica que comentàvem abans d’acompanyar socialment el que fem políticament i institucionalment, les esquerres hem de posar al centre de l’acció política municipal a les persones i les seves necessitats, en especial en aquests moments de dificultats i de crisi, i passar en segon pla altres inversions més dedicades a infraestructures, que sent importants, potser no son urgents. La crisi econòmica portarà a un període de recursos escassos, i per posar un exemple simple, serà més important que hi hagi beques-menjador suficients, que el reasfaltat d’algun carrer. Les esquerres tampoc podem caure en el populisme o en la banalització dels equipaments i les infraestructures, però ara la prioritat son les persones.

En segon lloc, establir mecanismes de participació democràtica i de proximitat en l’acció política municipal, que eixuguin la distància que avui viu una part important de la ciutadania respecte de la política.

En tercer lloc, fer del món local un generador/dinamitzador/promotor de l’activitat econòmica, lligada a la realitat local, i a l’educació i la formació de les persones del municipi.

Un altre aspecte és el relacionat amb les temes de convivència i inclusió social i intercultural, amb un pacte de ciutadania que es basi en drets i deures iguals per a tothom, com a condició indispensable per combatre el racisme, la xenofòbia, i les actituds incíviques.

S’ha de promoure un desenvolupament sostenible i racional del territori, i utilitzar criteris d’estalvi i d’eficiència energètica tant en l’ús d’energies com en la construcció d’equipaments.

Per acabar, en tot aquest ventall d’activitats polítiques, defensar el valor de l’austeritat, la transparència, l’ètica, i el caràcter de servei públic de l’acció municipal, i per descomptat, la gestió pública dels diners públics i dels ens municipals.