Esquerres i fet nacional, molt més que un debat identitari o competencial


"El nostre partit és el lluitador més tenaç per l'enfortiment de Comissions Obreres i de la unitat sindical obrera, pels drets polítics i les reivindicacions econòmiques dels treballadors, per l'amnistia política i laboral i per les llibertats democràtiques sense excepció. El PSUC ha estat sempre al capdavant de la lluita pels drets de la llengua catalana i per la restitució dels principis i institucions de l'Estatut del 1932 com a primer pas per al ple exercici del dret d'autodeterminació del poble català. Al mateix temps, el PSUC és el defensor més decidit dels drets dels immigrants, comprès el de conservar i cultivar la seva llengua materna i cultura específica sense que per això siguin objecte de cap discriminacio".(sic). (Manifest electoral del PSUC, 1977).

"el PSUC considera decisiu per a Catalunya que hi hagi un enteniment i una acció coordinada de les forces democràtiques de tot Espanya, la qual cosa reclama una presència activa entre elles de les forces democràtiques catalanes. Sense presència catalana, les forces democràtiques del conjunt d'Espanya serien més febles i tindrien, en conseqüència, menys possibilitats d'èxit. La presència catalana és necesària, a més a més, per tal que les forces democràtiques de tot Espanya comprenguin el fet nacional català i actuïn en conseqüència després del triomf democràtic.
Per això el PSUC s'ha oposat a la política defensada pel president de la Generalitat a l'exili, senyor Tarradellas, de no intervenir en les qüestions generals espanyoles i de limitar-nos a negociar aïlladament amb el poder espanyol, qualsevol que sigui el seu caràcter. El PSUC s'oposa a aquesta i a tota altra forma d'aïllacionisme respecte a l'oposició democràtica del conjunt d'Espanya, que ens conduiria a la impotència i que liquidaria la comprensió i simpatia per les reivindicacions nacionals de Catalunya que manifesten avui amplis sectors de la població espanyola. Una política aïllacionista representaria també un obstacle per al procés d'integració al poble català dels dos milions d'immigrats que són a Catalunya i que les forces reaccionàries espanyoles i determinats grups minoritaris catalans intenten oposar a les justes aspiracions del nostre poble a l'autogovern i a l'afirmació de la seva personalitat". (sic) (Gregorio López Raimundo, Nous Horitzons num. 34, 1977).

He volgut començar aquest article amb aquestes dues cites que crec que resumeixen i donen perspectiva històrica a alguns dels eixos de la meva argumentació en aquest debat tan actual sobre esquerres i fet nacional, sobre com s'articula Catalunya com a poble, com Catalunya es relaciona amb d'altres nacions i regions, i qué diferencia a les esquerres de les dretes en aquesta qüestió. Bàsicament les idees força que defenso son:

1-Que el catalanisme popular, el catalanisme d'esquerres i federalista, en especial les tradicions socialista i comunista, han concebut de manera unitària i integral que drets socials i drets nacionals son inseparables i formen part d'un projecte comú, encara que es desenvolupin amb ritmes i esferes diferenciades, i que per tant, no és pot sobreposar uns a d'altres, ni renunciar, encara que sigui tàcticament, a cap dels dos.

2-Que les esquerres catalanes, en les seves diferents tradicions, ha entes Catalunya com a nació, i la nació com al conjunt de classes socials que composen el poble, no com a idea mística ni amb bases a la tradició del nacionalisme romàntic europeu, com fa el nacionalisme conservador.

3-Que el socialisme i el comunisme català, en les seves diferents tradicions i des dels seus inicis, ha defensat l'autogovern i les institucions catalanes, no per confrontar amb d'altres nacions o regions, sino perque és un dret democràtic dels pobles el establir els mecanismes de la seva pròpia governança, i si aquests mecanismes son o no compartits amb d'altres, en virtut de l'exercici del dret d'autodeterminació dels pobles.

4-Que donades les característiques de la História, les cultures, i el desenvolupament de la lluita de classes a Catalunya i Espanya en el segle XX, el socialisme i el comunisme català han considerat que per l'avenç democràtic, social i nacional de Catalunya, cal cercar aliances amb el conjunt de les forces de progrès de tot l'Estat, per construir un projecte federal, plurinacional, pluricultural, i plurilingüístic que doni sortida a una de les contradiccions del capitalisme a Espanya, que és la seva configuració com a Estat compost. No és d'extranyar, doncs, que els majors avenços de l'autogovern de Catalunya hagin estat amb les esquerres, i que aquests hagin ajudat a reformar, en el marc del possible, la pròpia Espanya.

5-Que per a les esquerres, nació i poble son indestriables, i que per tant, interpretar el fet nacional només des del debat identitari i des de la confrontació amb d'altres identitats és un error. Es més important per les esquerres centrar el debat en la cohesió del poble, que en el cas català, és plural internament desde fa segles, i en conseqüència ha de construir la identitat amb valors cívics i de ciutadania i des de la suma cultural i de sentiments de pertinença, no pas desde la diferenciació per origen, llengua, religió, o criteris etnicistes, com fan certs dirigents de la dreta catalana. En altres paraules: els reptes que planteja la immigració també estan relacionats amb la Catalunya nació, no només amb les polítiques d'inclusió, o el combat de la xenofòbia i el racisme.

Éstà clar que aquests enunciats que faig necessiten molt desenvolupament, i que hi han més factors que hi juguen en el desenvolupament nacional, com un projecte cultural propi que acompanyi superestructuralment a aquestes aliances socials i políques, com indicava recentment Gabriel Jaraba en un article al seu bloc.
Però crec que al voltant d'aquests conceptes les esquerres catalanes han de tornar a situar el debat nacional per contrarrestar l'hegemonia que avui té la dreta en aquest tema, com hem vist en les declaracions d'avui d'Artur Mas, que centra l'acció del catalanisme en el conflicte i l'agravi comparatiu amb la resta de pobles d'Espanya, i a l'estil del pujolisme, servirà de pantalla per minimitzar les involucions socials del programa econòmic conservador del govern Mas, i potser element de fractura de les classes treballadores i populars.

En funció de l'exposat, tampoc estic d'acord amb l'article que avui publica a El País l'escriptor Javier Cercas, que distorsiona i simplifica el debat dels socialistes catalans, i de rebot el de la resta de les esquerres. Amb l'argumentari del perfecte no-nacionalista, Cercas no ens diu res de nou, i ja sabem on va a parar aquest no-nacionalisme. Em recorda una mica al "jo no sòc racista, però...". L'argument de que les esquerres son presoneres del nacionalisme a causa dels complexos de la lluita antifranquista és tan falaç com inconsistent: ja existia, com es dedueix de les meves cites, una unitat entre socialisme, llibertat, i catalanisme abans del franquisme, com és lògic d'unes esquerres que no es contenten en ser corrent d'opinió, sino que aspiren a construir una majoria social i política sólida i alternativa al projecte de les classes dominants. Perque, si el nacionalisme català és la causa de la derrota dels socialistes, com s'expliquen les victòries de Gallardón o Aguirre? I la de Camps? Trobo que aquest maniqueisme no ajuda, sincerament.