22 de Maig: votar localment, pensar i actuar globalment

Reprodueixo al bloc un article que ha sortit publicat a la versió en paper del darrer número del diari "Avant", organ d'expressió del PCC, on reflexiono sobre els reptes i objectius dels i les comunistes de Catalunya en les properes eleccions municipals.


22 DE MAIG: VOTAR LOCALMENT, PENSAR I ACTUAR GLOBALMENT.

El proper 22 de Maig la ciutadania de Catalunya està cridada a les urnes per elegir els regidors i regidores dels municipis on viuen, i per tant, per definir el signe dels governs locals dels propers quatre anys. Però en realitat, hi ha moltes més coses en joc que les pròpiament institucionals del món local; hi ha un nou moment de lluita de classes que determinarà si les dretes continuen avançant en la seva majoria social, política, i institucional, o si les esquerres podem, al menys des de l’àmbit local, posar un primer fre a aquest avenç, ja expressat a les recents eleccions del Parlament de Catalunya.

Tant el darrer informe del Comitè Central del PCC, com la recent Conferència de la Federació del Moviment Unitari i Territorial del PCC, han caracteritzat el moment com de crisi econòmica, social, política i institucional, i com és evident, això té especial repercussió en molts aspectes del món local, en ser l’Administració més propera a la ciutadania i al territori.

La crisi econòmica ha augmentat els problemes socials a pobles, ciutats, i barris.

La crisi econòmica i els seus efectes socials, es deixen sentir especialment en l’àmbit local, en ser la primera administració a la que la ciutadania, i en especial les classes treballadores i populars, hi recorren per demanar ajuts per poder paliar les seves necessitat socials i de subsistència generades per la falta de treball i les seves conseqüències: falta d’ingressos per cobrir alimentació, vivenda, educació, atenció a la gent gran, etc. A més, la crisi econòmica ha agreujat la situació: els ajuntaments ingressen menys impostos, i a falta d’un acord just de finançament local, es veuen impossibilitats per mantenir les inversions i, a més, fer front a l’augment de la demanda d’ajudes socials.

Aquesta contradicció entre l’augment de la demanda de prestacions socials i la davallada d’ingressos dels ens locals per fer-hi front, pot portar a una competència entre els més desfavorits socialment per uns recursos escassos, que en molts casos, és l’excusa perfecte per a justificar actituds insolidàries, racistes i xenòfobes, i que suposen l’extensió als serveis públics de la competència que ja es dona en el mercat de treball per cobrir les feines menys qualificades. Si a això li sumem els problemes de convivència i de falta d’inserció social d’una part de la població immigrada per falta de polítiques públiques que afavoreixin la mediació intercultural i la integració social, i l’alimentació de debats artificials per part d’alguns mitjans de comunicació i forces polítiques, com el tema del burca i el niqab, trobarem part de les respostes al per qué de l’augment del vot a la dreta i l’extrema dreta en els barris populars.

Tampoc ajuden a evitar aquest avenç de les dretes les mesures regressives que està impulsant el govern de Zapatero, i que ja han estat contestades amb diverses mobilitzacions socials i polítiques, inclosa una Vaga General. Aquestes mesures afecten principalment a les classes treballadores i populars, és a dir, a la base social de les esquerres, que ja estan prou castigades per la crisi i per la falta d’expectatives per a la solució dels seus problemes.

La crisi política i institucional també afectarà a les eleccions municipals.

La crisi política, o millor dit, la crisi de la política, ha estat en part lligada a successos en l’àmbit local: els casos de corrupció urbanística com el cas Pretòria o el cas Palau han esquitxat diversos alcaldes i regidors, i han magnificat la idea populista de que darrera de la política només hi ha interessos espuris i tràfic d’influències, i que això és igual per a totes les forces polítiques, independentment del seu signe, a pesar de que forces com ICV-EUiA-EPM mai han estat relacionades amb aquests casos, com s’ha pogut comprobar. Aquest ambient és un dels causants de la desafecció electoral, que juntament amb la falta d’arrelament social de les esquerres i de la falta de cultura participativa i democràtica que patim com a país, conformen la desafecció política, és a dir, falta de participació en els assumptes de la polis, de la comunitat, i que té expressions quotidianes (no afiliació sindical, no implicació amb el veïnatge, no implicació en els AMPA, etc.), o expressions cícliques, com l’abstenció electoral.

La crisi institucional generada per la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ha tingut impacte sobre el comportament polític i electoral de la ciutadania de Catalunya, encara que els seus efectes siguin menors de cara a l’àmbit local. Els debats oberts en l’àmbit del sobiranisme, l’aparició de Solidaritat Catalana per la Independència i la crisi d’ERC, i com CiU ha sabut treure profit del fet que el debat del fet nacional s’ha colocat en la confrontació amb Espanya i en la polarització entre centralisme o independentisme, eclipsant les opcions federalistes i el debat de quina Catalunya volem.

Catalunya ha girat políticament i institucionalment cap a la dreta.

El resultat de les eleccions autonòmiques ha estat clar: CiU i PP han augmentat la seva representació parlamentària, i s’ha conformat un govern conservador presidit per Artur Mas, que ja ha anunciat retallades socials i pressupostàries en tots els àmbits, de les quals no quedarà exempt el món local. Les esquerres municipalistes han de ser conscients de que s’ha acabat el cicle d’un Generalitat amiga i còmplice dels Ajuntaments, que ha impulsat ajudes al món local com la Llei de Barris o la Llei d’Urbanitzacions, que venien a cobrir les necessitats i les demandes que mai havia satisfet en 23 anys la Generalitat pujolista, i justament ara que és quan els municipis més ho necessiten.

El govern Mas es tornarà a excusar dient que el problema ve d’Espanya, però a pesar de que les esquerres reafirmem la necessitat d’un acord de finançament local on també s’ha d’implicar l’Estat, no podem oblidar que l’administració de referència per al governs locals catalans és la Generalitat de Catalunya, com es desprèn del Capítol VI del Títol II de l’Estatut vigent, i que per tant, és a aquesta administració a qui li pertoca donar cobertura, en primera instància, a les necessitats locals.

Reptes i objectius dels i les comunistes en aquestes eleccions municipals.

Com afirmàvem al principi, pels comunistes, les eleccions son un moment rellevant de la expressió de la lluita de classes, de la confrontació de models socials i econòmics. Per tot l’apuntat sobre el context en que es celebraran aquests comicis, és important aconseguir un bon resultat per al conjunt de les esquerres, i en especial, per a la coalició ICV-EUiA-EPM, que pot ser clau en la configuració de governs de progrés en els ajuntaments que puguin servir de primera trinxera per defensar els drets socials i els serveis públics que conformen l’actual estat del benestar, davant de les retallades del govern de CiU, i les mesures regressives impulsades pel govern de Zapatero al dictat dels mercats internacionals.

Però els i les comunistes ens equivocaríem si, amb una visió reductivista, limitessim l’acció de defensa de l’estat del benestar a l’acció institucional, ja sigui des dels Ajuntaments, o des del Parlament o les Corts. Cal polititzar més la nostra acció social i cal fer més social la nostra acció política, per poder amplificar els efectes del binomi lluita institucional i mobilització social.

Els i les comunistes de la federació del Moviment Unitàri i Territorial del PCC, hem proposat eixamplar, obrir, arrelar més el nostre principal instrument, Esquerra Unida i Alternativa, com a moviment polític i social, i posar en pràctica en tota la seva extensió els acords de la seva 5a Assemblea, que parlaven d’una EUiA més moviment en el sentit d’una organització més sectorialitzada que serveix per repolititzar l’acció de l’esquerra social, i que coincideix també amb una tesi que els comunistes considerem essencial: si el sistema es reprodueix en l’activitat quotidiana, cal organitzar-se en funció de l’activitat humana diària per poder construir una alternativa, un contrapoder real. Els comunistes que treballem en el marc d’EUiA hem d’aconseguir sobrepassar l’àmbit d’organització purament territorial i la temptació institucionalista per poder ser més influents en la societat; especialment a nivell local, en els àmbits de proximitat.

Però el projecte d’EUiA va més enllà del que avui representa organitzativament, i a nivell electoral municipal, forma coalició amb ICV i les EPM per donar a l’electorat d’esquerres i ecologista una única opció de vot a l’esquerra de la socialdemocràcia. Una coalició que EUiA vol més política i social, no només electoral.

Aquesta esquerra alternativa i ecologista organitzada com a moviment polític i social requereix d’aliances polítiques i socials que li permetin arribar a amplies capes socials per a ser majoritària, i per fer front a la dreta. En aquest sentit, i en especial pensant en les eleccions municipals, calen aliances de progrés el més àmplies possibles, fent efectiu un principi bàsic dels comunistes: la unitat de les esquerres, i el reconeixement de la seva pluralitat. I novament, la unitat s’ha d’entendre amb un full de ruta que sobrepassi l’acció institucional, i que vagi acompanyada de propostes mobilitzadores i d’organització social alternativa. Estem convençuts de que una acció concertada de les esquerres que sigui síntesi de la mobilització i la acció institucional pot arribar més lluny que una coordinació només institucional.

Es imprescindible guanyar aquesta partida a CiU, el PP, i altres formacions de dretes i extrema dreta, que son una amenaça per a la convivència i la unitat de les classes treballadores i populars. En aquest sentit, les esquerres s’han de deixar la pell a Barcelona, i altres grans ciutats i pobles de l’àrea metropolitana, per evitar governs conservadors que aplanin el camí al govern d’Artur Mas en la seva voluntat de retallar drets socials, fer avançar un model social excloent, i un model nacional sectari i no integrador, que fa la feina bruta a l’extrema dreta moltes vegades, buidant-la de contingut per a contentar als sectors més reaccionaris de l’electorat.

Algunes idees-força que els i les comunistes podem proposar al conjunt de les esquerres en aquestes eleccions municipals.

Obviament, no correspon ni a la Federació del Moviment Unitari i Territorial ni al conjunt del PCC, el fer el programa marc electoral de les eleccions municipals. Això correspon a EUiA i a la coalició ICV-EUiA-EPM. Però sí que podem aportar algunes idees-força, alguns eixos de reflexió que acompanyin els treballs d’elaboració programàtica que els i les comunistes farem en els àmbits corresponents.

A més de la dinàmica que comentàvem abans d’acompanyar socialment el que fem políticament i institucionalment, les esquerres hem de posar al centre de l’acció política municipal a les persones i les seves necessitats, en especial en aquests moments de dificultats i de crisi, i passar en segon pla altres inversions més dedicades a infraestructures, que sent importants, potser no son urgents. La crisi econòmica portarà a un període de recursos escassos, i per posar un exemple simple, serà més important que hi hagi beques-menjador suficients, que el reasfaltat d’algun carrer. Les esquerres tampoc podem caure en el populisme o en la banalització dels equipaments i les infraestructures, però ara la prioritat son les persones.

En segon lloc, establir mecanismes de participació democràtica i de proximitat en l’acció política municipal, que eixuguin la distància que avui viu una part important de la ciutadania respecte de la política.

En tercer lloc, fer del món local un generador/dinamitzador/promotor de l’activitat econòmica, lligada a la realitat local, i a l’educació i la formació de les persones del municipi.

Un altre aspecte és el relacionat amb les temes de convivència i inclusió social i intercultural, amb un pacte de ciutadania que es basi en drets i deures iguals per a tothom, com a condició indispensable per combatre el racisme, la xenofòbia, i les actituds incíviques.

S’ha de promoure un desenvolupament sostenible i racional del territori, i utilitzar criteris d’estalvi i d’eficiència energètica tant en l’ús d’energies com en la construcció d’equipaments.

Per acabar, en tot aquest ventall d’activitats polítiques, defensar el valor de l’austeritat, la transparència, l’ètica, i el caràcter de servei públic de l’acció municipal, i per descomptat, la gestió pública dels diners públics i dels ens municipals.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Un comentari molt encertat, en la meva opinió. Jordi Ribó

Toni Salado ha dit...

Gràcies Jordi. Ens veiem aviat!