Reflexions per una nova majoria de progrés (I)

Obro una serie de reflexions que volen ser, modestament, unes aportacions més als debats entre les esquerres, polítiques i socials, per bastir una nova majoria de progrés que pugui fer front a l'ofensiva conservadora que aplica sense contemplacions les polítiques que dicten els grans poders financers.
Seran opinions estrictament personals, a títol individual, sobre como veig alguns dels temes que abordem les esquerres a Catalunya, que es recolcen en quatre afirmacions:

1- Les crisis que vivim ens porten a un moment de canvis en profunditat a nivell global, no pas de reformes puntuals.

2- Aquests canvis son contradictoris en funció del temps i l'espai. A Europa, els canvis no son pas en una direcció de progrés, ans al contrari, la crisi econòmica està essent la coartada perfecta per imposar les tesis més conservadores, i per batre conquestes socials aconseguides al segle XX per les classes treballadores i populars. En altres paraules: el model social pactat al final de la 2a GM està en crisi. En canvi, Amèrica Llatina viu un cicle de progrès i d'avenç generalitzat de les esquerres, i en el conjunt del planeta, està en crisi l'hegemonia dels EE.UU., i s'està caminant cap al multilateralisme, encara que sigui per la via de fet, amb major paper de països com Xina, India, o Brasil. El món àrab també està vivint una recomposició dels seus Estats, amb resultats desiguals per les forces democràtiques.

3- A Europa, les esquerres no han tingut la capacitat de donar resposta suficient als reptes que planteja la crisi, i han estat castigades electoralment, especialment les que representen l'espai de la socialdemocràcia europea.
En funció de l'anterior, la dreta domina àmpliament la política institucional local, regional, estatal, i europea en aquests moments de canvis, i està facilitant els abusos dels mercats i dels poders financers. En altres paraules: els aparells públics que poden contenir els desequilibris del capitalisme i redistribuïr rendes, estan en mans d'aquells que no hi creuen en aquests principis polítics. I en alguns casos, és la dreta extrema qui ha ocupat parcel·les de poder desplaçant a la dreta democràtica, amb continguts que van dirigits clarament a trencar la cohesió social, especialment pel que fa a la unitat dels treballadors i les treballadores i el conjunt de les classes populars. A Espanya, i encara que les esquerres farem tot el possible per a que no sigui així, estem a les portes d'un nou cicle de majoria institucional de les dretes, que es pot obrir de manera definitiva si Mariano Rajoy és President del Govern. Els resultats de les recents eleccions donen el major poder local, supramunicipal, i autonòmic que mai han tingut les dretes en l'etapa democràtica.

4- Pel que fa a Catalunya, a més del ja exposat en el punt 3, les esquerres també han perdut l'hegemonia en la construcció nacional catalana, que té els seus origens en el catalanisme popular, com ja vam analitzar en aquest bloc. CiU orienta la nació en un determinat sentit, i en funció dels seus interessos de partit i de classe, no pas en funció del conjunt del poble de Catalunya. Una hegemonia de CiU amb contradiccions internes i externes que les esquerres hem d'analitzar i evidenciar per poder trencar-la, i construïr-ne una de nova que sigui expressiò del conjunt del poble, i no d'una part, i que sobretot, no sigui instrumentalitzada en funció d'altres interessos. Sòc de la opinió que sense un projecte nacional actualitzat i majoritari, les esquerres no podran ser de nou opció de govern a Catalunya.

Aquestes quatre afirmacions li poden semblar a algunes persones obvietats, i és ben cert que no dic cap cosa del tot nova, però per a mi son fonamentals.

Si no acceptem la primera afirmació, ens podem instal·lar en el curtplacisme o en el mecanicisme històric, en el conegut "això és un mal moment, son cicles, ja vindran temps millors". No retornarem al mateix lloc que abans de la crisi, n'estic segur, ni amb els mateixos drets, ni amb capacitat de resposta per revertir la situació, si no tenim la capacitat de repensar tot el model social, i quines renúncies de les esquerres ens han portat a aquesta situació. S'ha de fer la pedagogia necessària per a convèncer a una part del centre-esquerra que només pensa en la gestió institucional de que estem en un moment que supera la pura alternància en el govern: les dretes venen per canviar models, no només per canviar gestions. En l'altre extrem, l'esquerranisme ha de ser conscient de que no vivim un moment pre-revolucionari, i que per tant, calen àmplies aliances socials i polítiques, i acords de mínims per avançar o no retrocedir.

De la mateixa manera, la segona afirmació posa de manifest que el moment, a Europa, és de retrocés i per tant, de resistència, de preservar allò que ja havíem aconseguit. A la vegada, pot ser una aportació en positiu per contrast, l'experiència de les esquerres d'América Llatina, que ja van viure les receptes neoliberals que van enfonsar els seus paisos, i com hi van fer front amb éxit, posant l'accent en la defensa del públic, recuperant el caràcter redistributiu de l'Estat, i conjugant mobilització social i política amb la presència institucional, cosa que els hi ha permés canviar el cicle al conjunt d'aquella part del continent.

La tercera afirmació, ens ha de posar a les esquerres davant del mirall. Cal un debat en profunditat, obert, i transversal a totes les corrents de les esquerres per retrobar propostes i relat propi per confrontar amb la dreta. Moviments com el 15-M posen de manifest que, encara que una part important de la ciutadania està d'acord amb les propostes que fa anys que defensen les esquerres, no les relacionen amb l'acciò social, política i institucional de les forces d'esquerra, i per això, no els hi donen recolçament. Incomprensió que es transforma en recolçament a les dretes, o es converteix en abstenció, o en els pitjors casos, en negació del propi sistema democràtic. El problema no és només de continguts, caldrà renovar les formes de l'acció política, i també el propi llenguatge amb el que les esquerres expliquem la realitat.

La quarta afirmació ha de fer reflexionar a les esquerres sobre la importància de liderar la construcció nacional de Catalunya, i de com aquesta és inseparable del seu model social. Una part del sobiranisme separa (i de vegades, fins i tot, contraposa) els drets nacionals, dels drets socials. Una part de l'esquerra també, menystenint el fet nacional com un element purament identitari o burges, com ha quedat evidenciat en algunes de les darreres mobilitzacions.
Les esquerres han d'evitar aquesta fractura a tota costa i en positiu, amb un nou horitzò nacional que sigui ampliament compartit pel poble de Catalunya.

En base a aquestes afirmacions, hi pot haver, almenys, sis eixos de diàleg de les esquerres socials i polítiques, i de la ciutadania de progrés en general:

1-Redefinir objectius, prioritats, i aliances per configurar una majoria de progrés, que tingui proposta política i arrelament social. Un programa de mínims que sigui punt de trobada de les gents de progrés a Catalunya, no només per combatre les involucions del model social de l'Estat del Benestar, si no que pugui engrescar en la construcció actualitzada d'un model social just, democràtic, i equitatiu en la Catalunya del segle XXI.

2-Redefinir les pràctiques polítiques i la intervenció social de les esquerres. Que vol dir fer més social l'acció política? Qué vol dir una acció social més polititzada?. Amb quins objectius? En quins àmbits? Quins instruments i quines maneres?.

3-Redefinir el llenguatge de les esquerres, la manera com expliquem el que passa i com pretenem canviar-ho, i les maneres de comunicar-nos, i sobretot, no obviar cap debat ni mirar cap a l'altre costat en els temes més conflictius, com pot ser el tema de la immigració o d'altres.

4-Un nou full de ruta de construcció nacional d'una Catalunya de progrés que té dret a decidir sobre el seu futur, i la seva relació amb Espanya, Europa, i el Mon.

5-No obsesionar-se amb l'aspecte purament electoral del que pot ser una majoria de progrés, i com articular-la de cara a unes eleccions. En diferents moments i espais, les esquerres hem trobat maneres diverses de configurar candidatures que han esdevingut majoritàries parlamentàriament. No posem el carro davant dels bous, la unitat proposada és de feina quotidiana i resultats a mig i llarg termini, al marge dels processos electorals.

6-En el desenvolupament dels cinc punts anteriors, l'esquerra verda i alternativa nacional que avui representen a grosso modo ICV, EUiA, i les EPM ha de jugar un paper fonamental, però per ser més influent, aquesta coalició necessita anar més enllà en la seva configuració política i en la seva manera d'intervenir socialment.

Un cop fets els enunciats, en els propers dies aniré desenvolupant cada un d'aquests sis eixos en entrades independents. Tota aportació serà benvinguda, sigui per coincidir o per discrepar, o per introduïr nous elements de debat, naturalment.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Tot i que em sento com en el dia de la marmota no em puc estar de fer alguns comentaris.

1. En quina base material se sustenta l'afirmació que els partits autoanomenats "socialdemòcrates" són tals i, per tant, poden actuar com a tals? Honestament, una de les claus de l'atzucac en el que som penso que es troba aquí. Si no obrim aquest debat em temo que no entendrem res.

2. Si es vol obrir un diàleg honest i franc cal començar per deixar d'anomenar "esquerranistes" a aquells que des de l'esquerra tenen, ara com ara, una estratègia diferent de la teva.

3....relacionat amb el punt anterior i amb tota la humiltat del món. Aquests debats no són nous dins l'esquerra (els que planteges als eixos 2,3,4 i 5), de fet la ressolució d'alguns d'ells són el que ha portat a alguna gent a no militar o col·laborar amb organitzacions polítiques formalment properes als postulats d'alguns, com ara ICV-EUIA. I de fet, el fet d'haver canviat algunes pràctiques (http://blogs.publico.es/joan-subirats/267/unes-noves-coordenades/), alguns aspectes tàctics, ha donat els seus resultats. Fins no fa gaire prou anecdòtics, ara ja no tant.

Bé, records ;)

Arnau Comas
militant de la CUP

Toni Salado ha dit...

Hola Arnau,

Sobre el punt 1:
No he parlat de cap partit, he parlat de la socialdemocràcia en general. Precisament, evidenciar els errors dels que des d'aquest espai no han fet el que predica la seva tradició, ens pot ajudar a fer-los girar cap a l'esquerra, i acabar d'una vegada per totes amb les "terceres vies", "grobbe coalition", o "sociovergències", que tant mal han fet al conjunt de les esquerres, però especialment amb ells.

2.No m'agrada tampoc el mot "esquerranisme" i, en tot cas, no l'utilitzo amb to despectiu. Es per situar-nos.

3.Ja se que les CUP esteu encantats de la vostra estratègia i creixement, i us felicito. Millor això que SI, Reagr.Cat i altres invents que recullen els trossos de la implosió d'ERC. En tot cas, creixement electoral no sempre és per aquestes "noves formes", o si no hauré de pensar que també PxC o PPC han fet alguna cosa innovadora...Per cert, tot és relatiu. Si mirem la Catalunya interior, heu tingut un resultat magnífic. Si mirem la Catalunya metropolitana...Doncs, no tant. Al cap i casal, ICV-EUIA un 10,3%, les CUP un 1,9%...En tot cas, també crec que els CUP han de ser presents en tots aquests debats que plantejo, sou també part de l'esquerra alternativa i nacional de Catalunya.

Com en els propers dies desenvoluparé més els eixos, segur que podrem seguir debatent.

Records ;)

T.

Anònim ha dit...

Toni, suposo que no estàs especialment interessat en analitzar detalladament els resultats de la CUP. Ho entenc, de debò. Només t'avanço que, si mai ho fessis, veuries com algunes coses estan canviant, i deu n'hi do. Suposo que per això us deuen haver agafat per sorpresa segons quines coses.

És evident que la inèrcia històrica fa la seva feina però mirant resultats alguns prejudicis han començat a saltar pels aires.

Justament, haver tret un 2% a Barcelona en les condicions concretes en què ha passat em sembla un miracle i dóna una idea del que dic. També és interessant anar a mirar els resultats per barris a segons quins llocs. Especialment interessants són els resultats en llocs on tant ICV-EUiA com CUP estan consolidats i competeixen. I especialment interessant també la pallissa general propinada a SI. No et diu res això? No veig perquè ens havien de votar a nosaltres tenint una altra alternativa, mediàtica, en alça...no et sembla?

Bé, a part d'això si volguessis podries anar a buscar els resultats a barris populars de ciutats mitjanes a veure què ha passat.

Només un exemple: a Sant Celoni (poble industrial de 20.000hab) el 2007 vam treure el millor resultat al centre (tòpic acomplert). Ara, 2011, els dos barris on més hem pujat (hem doblat els vots) han estat els dos barris històricament "vostres". I un d'aquests dos barris és on hem tret més percentatge (de tot el poble). Anecdòtic? No som els únics.

Voler creure que hem arreplegat les engrunes d'ERC és no voler veure res. Però suposo que des de la llunyania no es veuen tant bé les coses que passen a la perifèria.