Reflexions per una nova majoria de progrés (III)

En aquesta entrada, desenvoluparé el segon dels eixos de debat de les esquerres, proposat en l'escrit inicial, que portava com enunciat:

2-Redefinir les pràctiques polítiques i la intervenció social de les esquerres. Que vol dir fer més social l'acció política? Qué vol dir una acció social més polititzada?. Amb quins objectius? En quins àmbits? Quins instruments i quines maneres?.

Crec que es pot afirmar que una part de la feblesa actual de les esquerres és deu a una falta d'arrelament social, que fa més difícil fer arribar els plantejaments polítics de progrés al conjunt de la ciutadania. Si alguna cosa ha posat de manifest el 15-M és la incapacitat de les esquerres, polítiques i socials, per detectar l'aparició d'un moviment social que neix del malestar que genera la crisi, i que ha agafat per sorpresa partits, sindicats, i d'altres organitzacions socials. Part d'aquest desconcert es deu a la manca de terminals socials, de capilaritat de les organitzacions, i de la distància encara gran d'una part dels seus quadres de les noves xarxes socials.

Entenc que la falta de participació política de la majoria de la ciutadania està relacionada amb aquesta falta d'arrelament de les organitzacions socials. Participació política entesa com participació en els assumptes de la polis, de la colectivitat, no pas en participació en partits polítics, institucions, o processos electorals. Entenc que l'abstenció electoral, sempre gran tema de debat, és en part conseqüencia de l'abstenció política quotidiana de gran part de la població.
Segons Idescat, el 37% de la població catalana declara pertanyer a alguna associació, però per exemple, només un 16% de catalans està afiliat sindicalment, o només un 20% dels pares i mares participen regularment de les reunions o activitats de les AMPES. En tot cas, es situen molt per sobre de l'afiliació a forces polítiques, que no arriba al 2% a Catalunya, i en el cas d'organitzacions juvenils, no arriba al 1%. En definitiva, vivim una societat que té pocs espais on sentir-se interpelat per organitzar aspectes comunitaris que facin questionar-se en quin tipus de societat es viu.

La nefasta herència sociològica del franquisme, i el model social i productiu que tenim (i que no és neutre) té incidència en l'us social del temps, és a dir, en com les persones tenen temps de dedicar-se a la feina, a la vida familiar, i a dedicar una part del temps lliure a poder participar dels assumptes públics. Però mentre anem cap el canvi de model, ja plantejat com a prioritat programàtica en l'anterior escrit, hem d'anar construint la societat civil organitzada que ens permeti fer avançar socialment els plantejaments de progrès.

Les esquerres polítiques hem de dedicar una part més important de les nostres energies i recursos a l'acció social, a contribuïr a organitzar a la ciutadania en funció de les seves preocupacions, interessos, i inquietuts. Cal superar les organitzacions que son l'espai de debat previ o posterior al que es fa a les institucions, i caminar cap a una organització que combini la política institucional amb l'activisme social, que per la seva pròpia naturalesa, sobrepassa els àmbits territorials, aquells en que normalment s'ha construït l'estructura de les organitzacions polítiques. Les noves tecnologies, les xarxes socials, ens han de poder ajudar a fer més fàcil aquesta obertura cap a sectors més àmplis de la societat, però per elles mateixes no canvien la realitat, ni questionen el nucli dur del valors dominants del "sentit comú", dit en termes gramscians. Les noves tecnologies no poden fer caure les esquerres en una altra temptació, a més de l'institucionalisme: entendre la política només en termes de "corrents d'opinió", i no en termes d'organització social de la gent.

Les esquerres polítiques han de canviar com s'ha dit, però també les organitzacions que corresponen a l'esquerra social han de renovar-se. Cadascú al seu ritme, amb reflexió pròpia, i amb autonomia de les parts, però potser compartint més els anàlisis i les propostes per definir uns mínims que marquin el model social que volem. I amb respecte a les esferes i als papers que ha de jugar cadascú. Massa vegades es confonen els rols, i d'aquí, neix la distància que després es converteix en indiferència, incomprensió, o desacords, quan no en retrets.

En quins àmbits i amb quins instruments s'ha de donar un major arrelament?. En tants com esferes d'activitat humana hi ha: lleure, esports, cultura, solidaritat. Cal un nou impuls a l'associacionisme, sota el paràmetres que aquí estem definint.

Però hi trobo dos espais especialment rellevants per impulsar aquest major arrelament: els barris i els centres de treball.

Per un costat, als barris, el moviment veïnal hauria de repensar el model basat en les associacions de veïns, i comptar amb d'altres instruments per donar resposta a les problemàtiques d'exclusió socials i de convivència que son la porta d'entrada pels plantejaments més reaccionaris entre les classes populars. Aquest nou aire fresc que pot arribar de la descentralització per barris del moviment 15-M, pot ajudar a crear noves complicitats, crear noves complementarietats entre diferents generacions i instruments de lluita.

I per altre costat, el mon del treball, amb un paper destacat del sindicalisme de classe. Les esquerres han de donar prioritat al mon del treball com un dels seus principals eixos d'actuació, trobant maneres de poder fer arribar la política als centres de treball, concepte que va més enllà de la difussió de materials, i on novament, cal veure si les noves tecnologies ens permeten fer noves propostes imaginatives per arribar als treballadors i treballadores.
I al mateix temps, el sindicalisme de classe ha d'implicar-se més en un plantejament cívic i polític de mínims, si no volem que alguns fets minoritaris puguin passar a ser més extensos.
En aquesta crisi les forces conservadores han donat un salt important: a més de criticar als partits d'esquerres, s'ha pasat a l'atac frontal als sindicats de classe, i al paper de la negociació colectiva, és a dir, al seu rol com a agents socials. I per un curios efecte, alguns moviments alternatius ja no només és declaren apolítics, sino també asindicals, expressió que desconeixia fins aquests darrers mesos.

El sindicalisme de classe ha de continuar la seva funció de gestió i concertació, i reforçar la seva implicació en ser un part activa en la formació dels treballadors/es com a ciutadans actius, crítics, a més de ser un instrument de negociació i de lluita. Amb independència sindical, i sense indiferència sobre questions polítiques, en tant en quant, els valors reaccionaris que son hegemònics a la societat, també han de ser combatuts en els centres de treball, un dels principals espais socials on es reprodueix el sistema.
En aquest sentit, trobo positiu que CCOO hagi plantejat un document amb uns punts de trobada socials i polítics, i que fa uns dies, els dirigents confederals de CCOO Toxo i Lezcano, facin un article conjunt sobre com repensar el sindicalisme enllà del seu espai a les relacions laborals.

En resum, cal impulsar una xarxa social que permeti crear espais comunitaris estructurats, amb caràcter estable, i amb un plantejament cívic estratègic compartit, que no afavoreixi l'institucionalisme, el clientelisme, el populisme reaccionari o els fenòmens nimby.

Acabo aquest apartat amb les paraules del Secretari General de la CONC, en Joan Carles Gallego, que afirmava al seu bloc, "cal moure'ns per transformar la realitat, creant discurs propi, generant aliances i accions comunes, actuant solidàriament. Hi ha valors: llibertat, igualtat i fraternitat, la tríada republicana, que tenen tota la validesa".