Reflexions per una nova majoria de progrés (V)

"T'estimo, Espanya, i a tu m'empeny
aquesta parla que també és teva.
Tu saps comprendre tots els teus fills,
qualsevol llengua.
Si persegueixen la nostra veu,
tu ets, Espanya, la qui s'endola,
perque et saps rica fraternament,
i pobra, sola.
Han pensat massa en el teu nom
i massa poc en el teu viure".

(Fragment d'Oda nova a Espanya. Francesc Vallverdú, 1961).


En aquesta entrada, en el marc d'una Diada Nacional de Catalunya marcada per la reforma constitucional i de la decisió dels tribunals de posar en dubte l'actual model d'immersió lingüística, desenvoluparé el quart dels eixos de debat de les esquerres, proposat en l'escrit inicial, que portava com enunciat:

4-Un nou full de ruta de construcció nacional d'una Catalunya de progrés que té dret a decidir sobre el seu futur, i la seva relació amb Espanya, Europa, i el Mon.

El fet nacional i la seva relació amb la classe treballadora i la construcció del socialisme ha estat un dels temes més complexos, i alhora, més treballats, en les esquerres catalanes, especialment en la tradició del PSUC. Recomano llegir un article del lletrat i professor Raül Digón sobre l'evolució del fet nacional i del dret d'autodeterminació en la tradició comunista catalana, article del qual utilitzaré alguna de les seves afirmacions per aquest escrit. ("La qüestió nacional: entre les conviccions i el pragmatisme". Nous Horitzons. L'optimisme de la voluntat. Editat per Viejo Topo, 2011.).

El catalanisme popular, des dels seus inicis, ha tractat d'unir el fet nacional amb el progrès social, de manera que no es poguessin entendre l'un sense l'altre, com ja havíem parlat en altres ocasions en aquest bloc. Els canvis socials i polítics que ha sofert Catalunya en l'últim segle han obligat a renovar, a actualitzar, els dos aspectes al mateix temps, sobretot perque les esquerres eren conscients de que el fet nacional no només era una qüestió d'identitat, sino una garantia de la cohesió social d'una Catalunya que va créixer ràpidament al segle XX amb persones arribades de diferents parts d'Espanya, a les quals havia d'integrar i fer ciutadans iguals independentment del seu origen.
I per que, el propi desenvolupament nacional de Catalunya ajudaria a conformar una Espanya diferent, plurinacional, plurilingüística. Per això he començat aquest article amb el poema de Vallverdú: perque expresa tot això en pocs versos, potser amb una visió massa optimista, si la veiem ara amb l'involució d'Espanya vers Catalunya i la nostra llengua.

Només quan l'esquerra ha estat al capdavant d'un model social i d'un model de pais, ha estat majoritària. Avui, per contra, les esquerres no son hegemòniques en cap dels dos àmbits, però la seva falta de lideratge és més que evident en el camp de la construcció nacional, que actualment, lidera el nacionalisme conservador en funció dels seus interessos de classe.
Falta un projecte comú de les esquerres de com construïr Catalunya com a poble, un cop esgotat el plantejament de la transició, revisat a la baixa després del cop d'Estat del 23-F.
Aquest plantejament, construit en la lluita antifranquista, continua essent vàlid en moltes les seves premises, que podem resumir en frases-slogans: Catalunya un sol poble, és català qui viu i treballa a Catalunya, una Catalunya en una Espanya federal, plurinacional, i plurilingüe.
Però en l'actualitat, cal anar més enllà. Després del cop de porta del Tribunal Constitucional a la federalització que inspirava l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, i quan una part important del poble de Catalunya ha donat una pas endavant en quant a concepció com a país que vol decidir sobre el que li es propi, cal questionar els instruments i les maneres d'exigir més autogovern, per poder decidir, en funció del grau d'enteniment, com compartir espais amb d'altres, sigui Espanya o sigui la Unió Europea, graó encara més costos si tenim en compte que encara és, fonamentalment, una unió d'Estats, cosa de la qual, formalment, Catalunya no disposa.

Sóc de la opinió que cal treballar en un punt de trobada d'autonomistes asimètrics, federalistes, sobiranistes, i independentistes, per evitar l'actual disgregació de les esquerres, que personalment opino, corre el perill de disgregarse en tres direccions, que es podrien reduir a aquests conceptes:

a)Autonomisme inmovilista: seguir defensant l'actual sistema, com si Catalunya fos una autonomia més de les 17, però que té una altra llengua i altres particularitats, diluint el fet nacional, i no atenent al grau superior de consciència política que ha viscut el pais en aquests 30 anys de recuperació de les llibertats i l'autogovern. Algunes vegades, aquesta postura s'amaga darrera d'un federalisme purament nominal, que no dista de l'autonomisme simétric. Sol negar el dret d'autodeterminació, o tergiversar el dret a decidir com un fet que ja es dona en les eleccions (si la gent volgues la independència, votaria majoritàriment opcions independentistes...).

b)Independentisme antiespanyol: donar per acabada la via de l'enteniment amb Espanya, i apostar per una confrontació directa i continua amb l'Estat, per acabar en un declaració unilateral d'independència. Posició que no té en compte els sentiments de pertinença compartits que té més de la meitat dels catalans i catalanes, i que sol tendir a eliminar l'eix dreta-esquerra, i substituir-lo per un concepte de "front patriótic" o "front nacional" o "pol sobiranista". Moltes vegades tendeix a confondre de manera conscient autodeterminació i independéncia, com si el dret a decidir fos unidireccionalment independentista, i negant la capacitat de decidir compartir amb d'altres no separar-se.
Aquesta tendència argumenta que ha crescut l'independentisme, cosa que és certa, però que pot respondre a més d'una qüestió, especialment en temps de crisi. Penso que en alguns casos pot respondre a una expressió de rebuig, de contestació, que de vegades s'expresa en "Espanya ens roba", i de vegades en "Fora immigrants" o "Fora polítics", per això es pot entendre que al costat de l'augment del sentiment independentista, el PP tingui els millors resultats de la seva história a Catalunya i que aparegui l'extrema dreta xenòfoba.
La combinació de les últimes coses dites son l'antesala a una fractura de les classes populars a Catalunya, i asseguren la derrota perpetua de les esquerres, en no poder-se confrontar models socials i de país, sino sentiments, identitats, material sensible especialment en temps de crisi.
A més, no tenen en compte que l'actual evolució del capitalisme financer globalitzat ha posat en crisi els propis conceptes d'independència i sobirania: de res els ha servit a Grècia, Irlanda o Portugal ser Estats independents, davant la voracitat dels mercats financers que han especulat amb els seves economies.

c)Internacionalisme abstracte: menystenir el fet nacional, inclus considerar-lo un producte de la burgesia, i posar per sobre de tot la solidaritat internacional dels treballadors i treballadores. De vegades, amaga un espanyolisme latent, acomplexat, de nació gran a nació petita. Altres, encara que sigui sense intenció prèvia, s'autojustifica amb la "voluntat de no barrejar temes", de posar en primer pla les contradiccions socials, deixant la construcció nacional en un segon pla, com ha passat, crec, amb el moviment 15-M.

Cal combatre aquestes tendències centrífugues, i generar un nou consens nacional i de progrés. S'ha de fer veure a totes les tendències que l'important de trobar punts comuns és que podem posar l'accent en el procés democràtic, en el camí que fem junts/es cap a una major llibertat nacional, sense imposar-nos l'escenari final, que cadascú té el seu propi, i sense descuidar al mateix temps un model social de progrés, de desenvolupament econòmic i mediambiental.

Si no ho fem, no podrem evitar el paper central que avui té CiU en la construcció nacional catalana, i que es reafirma, per contrast, davant un PP que només ofereix involució en tots els terrenys. Aquesta és una de les contradiccions de la dreta catalana que les forces de progrés hem de posar en evidència: mostrar que CiU i PP comparteixen model social, i que CiU utilitza el fet nacional per amagar-ho, com va fer Pujol durant molts anys.
CiU utilitza la major consciència nacional d'una part important del poble de Catalunya per amagar els grans acords econòmics i socials que la burgesia catalana comparteix amb l'oligarquia financera espanyola, i que de moment estan en primer pla, mentre la burgesia catalana resol, internament, les seves pròpies contradiccions, donades per un desenvolupament de Catalunya que cada vegada necesita menys a Espanya i més a Europa.

A dia d'avui, només aposta obertament per aquest punt de trobada la coalició ICV-EUiA, amb una proposta definida com "Federalisme amb dret a decidir", com insistia aquesta setmana Joan Herrera en una conferència.

A pesar de no ser ICV-EUiA la força majoritària de les esquerres, crec que està en condicions de dinamitzar, de liderar, la conformació d'aquest punt de trobada, per tenir clara la proposta, i per tenir les vinculacions entre esquerra política i social necessàries per portar-la endavant.
No oblidem que, si bé el PSUC va tenir una importància cabdal en l'elaboració teòrica de la construcció nacional catalana, va ser imprescindible que les Comissions Obreres fessin seva aquesta proposta i la desenvolupessin a nivell social entre els treballadors i les treballadores, sent el món del treball un altre dels espais on es va forjar la unitat entre fet nacional, democràcia, ciutadania, i lluita social, així com també es va donar en el moviment veïnal o en el front cultural.
No seria la primera vegada: aquesta setmana, Paola Lo Cascio explicava en un article a Público com el PSUC va fer majoritàri el seu model d'immersió lingüística, que finalment van assumir tant els socialistes com els convergents. Com en d'altres esferes, ha de ser l'esquerra més compromesa la que lideri els canvis necesaris per generar una nova proposta de mínims socials i nacionals per revertir l'hegemonia de les dretes.

I per últim, l'esquerra catalana ha de continuar amb la pedagogia amb d'altres expressions de l'esquerra plural a Espanya, per facilitar el camí de construcció d'un Estat federal plurinacional i plurilingüístic, tenint clar que finalment haurà de prevaldre el dret a decidir, el dret d'autodeterminació, si Espanya no canvia i tracta de negar les possibilitats d'una Catalunya que vol decidir lliurement el seu futur.