Algunes reflexions postelectorals ràpides #nocallis

Si hagues de resumir els resultats del 20-N en titulars, en podria fer aquests:

1- Victòria del PP per majoria absolutísima.
2- Debacle dels socialistes.
3- Victòria de CiU a Catalunya, contra pronòstic (o no).
4- Victòria d'Amaiur a Euskadi, amb un PNB amb més vots que conserva grup parlamentari.
5- UPyD es consolida a Madrid i treu representació a València.
6- ICV-EUiA obté un gran resultat a Catalunya, amb 3 representants al Congrès i 1 al Senat.
7- Al conjunt de l'Estat, IU obté un bon resultat, creix i es consolida com alternativa d'esquerres. EQUO fracassa en la seva tentativa a Madrid, però treu representació via Compromís a València.

Obviament, la realitat és molt més complexa que aquests titulars, així que, anem a pams.

Sobre el punt 1:
La victòria del PP ha estat la noticia amarga del 20-N, almenys per a les persones d'esquerres d'aquest país. Apunten les dades que més que guanyar el PP, ha perdut el PSOE, si tenim en compte que el PP ha guanyat una mica més de mig milió de vots, i el PSOE n'ha perdut més de 4 milions de vots, dels quals, una quarta part a anat al PP segons Metroscòpia.
La victòria del PP és aplastant en gairebe totes les províncies, a excepció d'Euskadi, Catalunya, i una solitària provincia de Sevilla.
Temps tindrem de valorar en els propers mesos el caràcter conservador del govern del PP, tant en els temes socials (retallada de prestacions i drets), com en temes democràtics (ja han dit que no es reuniran amb Amaiur, per exemple), com pel que fa al model territorial (de primeres, cop de porta al pacte fiscal), així que no m'hi estenc aquí.

Sobre el punt 2:
Pel que fa al PSOE, és clar que el desgast del govern socialista era insalvable pel candidat Rubalcaba, i que la seva base social els hi ha girat l'esquena de manera dràstica, inclús pel que fa a la pròpia militància socialista, impotent davant el gir antisocial del govern Zapatero. I si no ho creieu, aquí teniu un exemple del que dic...Tampoc el PSC es salva de la debacle, i es veu superada per CiU, cosa que deixa al socialisme català i a Carme Chacón debilitats de cara a les seves aspiracions de futur.
En tot cas, PSC i PSOE tenen per endavant processos congressuals que haurien de servir per renovar idees, projecte, i persones, que donin un nou impuls a una socialdemocràcia en hores baixes a tota Europa. Si els cònclaves socialistes es resolen de manera administrativa, pactes entre families, i falsos debats interns, crec que no l'hauran encertat, i que s'allunyarà la possibilitat de que el cicle de govern de les dretes sigui el més curt possible.

Sobre el punt 3:
No ho deien moltes enquestes, però el resultat no ha estat del tot inesperat: la victòria de CiU a Catalunya segueix el cicle ja expressat a les autonòmiques i a les municipals. Avui en dia, CiU té el poder i té el govern, és majoritària a totes les institucions, i ho és en base a ser hegemònica a la societat civil organitzada, i en l'espectre comunicatiu de masses. Una implantació potent que li permet salvar-se electoralment dels efectes negatius de les retallades socials.
Les esquerres en el seu conjunt haurem d'entendre millor els mecanismes pels quals es consolida la política de CiU entre diferents territoris, classes, i generacions, i haurem de trobar-hi les contradiccions que ens premetin trencar el bloc social hegemònic que avui troba en la dreta nacionalista el seu espai d'expressió política.

Sobre el punt 4:
La victòria en escons d'Amaiur ha estat una de les noticies agradables d'aquestes eleccions, i un pas més per a la normalització política d'Euskadi, i per tant, també per a consolidar la Pau. Amaiur no ho tindrà fàcil: el PP no té cap interés en la normalització política, i en tot cas, la Pau li és instrumental, un cop aquest "tanto" de la fi d'ETA se l'ha apuntat el govern socialista. De cara a la societat basca, la majoria sobiranista és més que evident, i farà que el govern de Patxi López amb suport del PP no tingui un final fàcil, encara que seria més que recomanable que poguessin avançar els comicis per superar l'anomalia d'un parlament basc que no té entre els seus representats a una de les forces majoritàries. En tot cas, el PNB ha resistit bé, i continua sent una força de referència a Euskadi. Del 5é espai millor no parlem: l'autoimmolació d'Ezker Batua-Berdeak és un fet realment trist, que espero es pugui corregir en un futur.

Sobre el punt 5:
UPyD ha estat la formació que més vots ha augmentat, fins a 700.000 vots més, cosa que li ha permés pasar de 1 a 4 a Madrid, colocant-se per davant d'IU a aquella comunitat, i treure representació per València, amb l'actor Toni Cantó com diputat.
Alguns analistes parlen de la fuga de vot socialista cap a UPyD com un "vot refugi": mai votaran al PP, mai votaran a IU, però en UPyD troben una alternativa electoral de "càstig" o "protesta" de cara a la seva opció tradicional: els socialistes.
Ara bé, sòc de la opinió que UPyD no ho tindrà fàcil amb el PP al govern: Rajoy aplicarà des del govern els postulats de Diez: més centralisme, més indiferència respecte de la normalització política a Euskadi, una visió instrumentalitzada de les víctimes del terrorisme, i beligeràcia amb els fets nacionals. Tot això és el que feia a Rosa Diez confrontar amb Zapatero, però ara, ho haurà de recolçar, o trobar noves demandes. Dificilment podrà passar per la dreta a Rajoy. I ja sabem el que passa amb aquells que pretenen, amb la còpia, superar a l'original...

Sobre el punt 6:
Em toca parlar de "nosaltres". Tothom coincideix en valorar com un gran resultat el d'ICV-EUiA a Catalunya: 3 representants al Congrès i 1 al Senat, amb un 8% de vot global a Catalunya, és per estar satisfets, a pesar de la marea blava (i taronja) que ens farà patir a la gent treballadora en els seguents anys. Com a membre de l'equip de campanya, vull felicitar la feina feta per ICV i EUiA, pels candidats i candidates, i per les organitzacions, per assolir aquest bon resultat. I també al cap de llista per Barcelona, Joan Coscubiela, que ens ha fet aparèixer davant la ciutadania com una força d'esquerres i ecologista sòlida, enfrontada als poderosos i compromesa amb les classes populars, ètica, transparent, i defensora dels drets nacionals de Catalunya. Com ja havia dit abans que l'elecció del Coscu era un encert, ningú em podrà dir ara oportunista.

ICV-EUiA es consolida com una alternativa d'esquerra ecologista i nacional que recull vots tant d'un PSC abatut i desnortat com d'una ERC subordinada al projecte convergent, i que no té competència a la seva esquerra, com demostren els resultats d'altres opcions alternatives o ecologistes. I demostra, una vegada més, que la suma del roig i del verd és una aposta claríssima de futur, i que segur portarà a una reflexió de com anar més enllà en l'ampliació d'aquest espai, on l'actual model de coalició electoral es queda petit per encabir tots els sectors socials que poden sentir-se atrets per les propostes d'ICV-EUiA.

Sobre el punt 7:
Cal felicitar a IU pel seu resultat global. L'encert de fer una àmplia coalició que sumes a totes les esquerres possibles s'ha confirmat. No només per tornar a tenir representació a Andalusia, a València, o a Astúries, on Gaspar Llamazares ha obtingut gairebé el 14% dels vots. Sino per haver apostat de manera decidida per sumar des de la diversitat, des del respecte a la singularitat, com a Catalunya amb ICV-EUiA, o com a Aragó, on la suma amb la Chunta Aragonesista ha donat un diputat amb un excelent 10,52% dels vots, el segon millor resultat de l'Estat.
Aquest bon resultat ha de servir per avançar en l'enfortiment, l'obertura, i la refundació d'Izquierda Unida. Seria imperdonable que un bon resultat reforces posicionaments sectàris o d'exclusió, i que no s'aprofiti el moment per obrir l'organització a nous espais i noves complicitats polítiques i socials. La IU actual també s'ha quedat petita per encabir tot el potencial de les seves propostes.
El nou grup parlamentari al Congrés ha der ser el més ampli i plural possible, i pot servir per experimentar, en la pràctica, aquesta suma de la diversitat i la voluntat d'obrir IU a la societat, des de la confiança que dona ser la força majoritària de l'esquerra transformadora.
En tot cas, queda clar que l'intent d'EQUO de competir amb IU ha fracassat a tot l'Estat. La lògica de la divisió ha estat castigada a les urnes. Només Compromís ha sortit ben parada, però és clar que partia amb un arrelament social i polític no comparable al que tenia EQUO a la resta de l'Estat. Ara cal reconstruïr, cal unir voluntats, i trobar els punts de coincidència que permetin treballar plegats enfront de les dretes.
Per últim, alguns sectors d'IU haurien de passar pàgina quan abans del concepte "PPSOE".
Els socialistes pertanyen a l'esquerra, al centreesquerra si es vol, però son imprescindibles per construir una majoria alternativa al que representa el PP. El PSOE té per endavant un llarg camí de regeneració i de canvi cap a l'esquerra, que només poden fer per ells mateixos, però des de l'esquerra transformadora, en tot cas, hem d'ajudar pedagogicament a aquest procès, centrant la crítica en les dretes, i trobant la complementarietat d'acció social i política entre totes les esquerres.

Jo voto ICV-EUiA...Ells i elles, tambe! #nocallis

Aquí podreu trobar totes les persones del mon de la cultura, del dret, de la Universitat, de la societat civil en definitiva, que donen suport a Joan Coscubiela, candidat d'ICV-EUiA. Entre elles, Maruja Torres, Antonio Gutiérrez Vegara, Maria del Mar Bonet, Jordi Borja, Anna Sallés, Carlos Jiménez Villarejo, Vicky Peña, Manuel Castells, Carme Sansa, Andreu Mayayo...

I en un video de dos minuts, trobareu algunes de les raons de per què votem a l'esquerra verda i alternativa nacional, a la coalició ICV-EUiA.


Apunt ràpid sobre democràcia i tecnòcrates #nocallis

Podríem parafrasejar a Lenin, i dir que l'actual fase superior del capitalisme és la mercadocracia, on els poders financers s'han fet amb el control del l'economia mundial, per sobre dels Estats més poderosos, i de les institucions internacionals. En tenen tant de poder, que no els fa falta, com al segle passat, fer cops d'Estat militars ni obscures maniobres desestabilitzadores.


A plena llum del dia, i amb seguiment al minut dels mitjans de comunicació als parquets bursàtils, fan caure governs especulant amb el seu deute sobirà, i a més, no els hi fa falta entrar amb els tancs als palaus de govern, només els hi cal enviar els seus representants: els tecnòcrates.


Aquí, a l'Estat espanyol, ja vam conèixer una era de tecnòcrates: el franquisme els va fer servir per sortir de l'autarquia i iniciar una era de creixement econòmic que, com afirma el llibre Economía franquista y corrupción, de Mayayo, Rua, i Lo Cascio, "alentó un modelo de desarrollismo con unos altos costes sociales y territoriales y, a la postre, aumentó las desigualdades en la participación de la renta nacional. Los ricos (y nuevos ricos) lo fueron mucho más y los pobres un poco menos".


Tota dictadura ho és d'unes classes sobre unes altres. La dictadura dels mercats no és excepció d'aquest principi. La dictadura franquista va voler justificar la falta de llibertats i democràcia amb un suposat "bon govern econòmic" que portava prosperitat i treball, quan el que va portar va ser corrupció, nous rics, especuladors, i diferències abismals de renda entre les classes dominants i els assalariats.

La dictadura dels mercats segueix el mateix principi: disfressar de "tècnic" el que és polític, i allunyar la democràcia del poder econòmic. Ens enganyen en el fons, en la forma, i en el discurs.


En el fons perque les retallades son injustes, innecessàries, i sobretot, inútils, per sortir de la crisi, ja que segueixen la mateixa lògica (i els mateixos autors) que ens han portat a la crisi.


En la forma perque no hi ha mecanismes democràtics de consulta ciutadana o d'aprovació electorals dels canvis regressius que s'impulsen.


I en el discurs perque falsejen la realitat: l'economia no és una ciència exacta, és una ciència social, i per tant, en relació a les classes socials, a l'hegemonia del pensament, i a l'acció dels essers humans. No hi cap una gestió "tècnica" de l'economia: només hi cap una gestió política de l'economia, és a dir, de la polis (poble, ciutadania, i per tant, en funció de la majoria) que vol posar nomos (regles) a com es gestionen els recursos, una heretgia per aquells lobbies financers que fan de la desregulació una veritat teològica, coartada després per a la "creativitat financera" que ens ha portat a una crisi generada per una desconnexió total entre els actius financers i l'economia real, entre el treball i el capital, entre valor d'us i valor de canvi. En el matrix financer, el treball ni està ni se l'espera, només hi ha títols-valor (o millor dit, títols sense cap valor) que han seguit l'esquema de "l'últim tonto": sempre hi ha qui paga més, fins que algú es queda una cosa que ningú compra, i que per tant, no té valor: aquest és l'últim tonto. I d'aquests, a la bombolla immobiliària espanyola, n'hi han uns quants. El problema és quan les conseqüències de les especulacions d'aquests "tontos" les han de pagar les classes populars, que és el que volen els tecnòcrates, enviats dels que no tenen "ni un pél de tontos" i que s'estan fent encara més rics amb la crisi.

És per això que cal un canvi de polítiques radicals, un canvi de model econòmic de 180 graus, que posi una altra vegada en primer terme l'economia productiva, per un costat, i per l'altra, que recuperi la democràcia, el poder del poble, en la gestió de les nostres societats.

Si aquest rollo que m'he marcat no us convenç, us deixo aquest video de Joves d'Esquerra Verda i Alternativa Jove que ho explica molt millor que jo en 50 segons, i de manera més amena.