Apunt ràpid sobre democràcia i tecnòcrates #nocallis

Podríem parafrasejar a Lenin, i dir que l'actual fase superior del capitalisme és la mercadocracia, on els poders financers s'han fet amb el control del l'economia mundial, per sobre dels Estats més poderosos, i de les institucions internacionals. En tenen tant de poder, que no els fa falta, com al segle passat, fer cops d'Estat militars ni obscures maniobres desestabilitzadores.


A plena llum del dia, i amb seguiment al minut dels mitjans de comunicació als parquets bursàtils, fan caure governs especulant amb el seu deute sobirà, i a més, no els hi fa falta entrar amb els tancs als palaus de govern, només els hi cal enviar els seus representants: els tecnòcrates.


Aquí, a l'Estat espanyol, ja vam conèixer una era de tecnòcrates: el franquisme els va fer servir per sortir de l'autarquia i iniciar una era de creixement econòmic que, com afirma el llibre Economía franquista y corrupción, de Mayayo, Rua, i Lo Cascio, "alentó un modelo de desarrollismo con unos altos costes sociales y territoriales y, a la postre, aumentó las desigualdades en la participación de la renta nacional. Los ricos (y nuevos ricos) lo fueron mucho más y los pobres un poco menos".


Tota dictadura ho és d'unes classes sobre unes altres. La dictadura dels mercats no és excepció d'aquest principi. La dictadura franquista va voler justificar la falta de llibertats i democràcia amb un suposat "bon govern econòmic" que portava prosperitat i treball, quan el que va portar va ser corrupció, nous rics, especuladors, i diferències abismals de renda entre les classes dominants i els assalariats.

La dictadura dels mercats segueix el mateix principi: disfressar de "tècnic" el que és polític, i allunyar la democràcia del poder econòmic. Ens enganyen en el fons, en la forma, i en el discurs.


En el fons perque les retallades son injustes, innecessàries, i sobretot, inútils, per sortir de la crisi, ja que segueixen la mateixa lògica (i els mateixos autors) que ens han portat a la crisi.


En la forma perque no hi ha mecanismes democràtics de consulta ciutadana o d'aprovació electorals dels canvis regressius que s'impulsen.


I en el discurs perque falsejen la realitat: l'economia no és una ciència exacta, és una ciència social, i per tant, en relació a les classes socials, a l'hegemonia del pensament, i a l'acció dels essers humans. No hi cap una gestió "tècnica" de l'economia: només hi cap una gestió política de l'economia, és a dir, de la polis (poble, ciutadania, i per tant, en funció de la majoria) que vol posar nomos (regles) a com es gestionen els recursos, una heretgia per aquells lobbies financers que fan de la desregulació una veritat teològica, coartada després per a la "creativitat financera" que ens ha portat a una crisi generada per una desconnexió total entre els actius financers i l'economia real, entre el treball i el capital, entre valor d'us i valor de canvi. En el matrix financer, el treball ni està ni se l'espera, només hi ha títols-valor (o millor dit, títols sense cap valor) que han seguit l'esquema de "l'últim tonto": sempre hi ha qui paga més, fins que algú es queda una cosa que ningú compra, i que per tant, no té valor: aquest és l'últim tonto. I d'aquests, a la bombolla immobiliària espanyola, n'hi han uns quants. El problema és quan les conseqüències de les especulacions d'aquests "tontos" les han de pagar les classes populars, que és el que volen els tecnòcrates, enviats dels que no tenen "ni un pél de tontos" i que s'estan fent encara més rics amb la crisi.

És per això que cal un canvi de polítiques radicals, un canvi de model econòmic de 180 graus, que posi una altra vegada en primer terme l'economia productiva, per un costat, i per l'altra, que recuperi la democràcia, el poder del poble, en la gestió de les nostres societats.

Si aquest rollo que m'he marcat no us convenç, us deixo aquest video de Joves d'Esquerra Verda i Alternativa Jove que ho explica molt millor que jo en 50 segons, i de manera més amena.