Reflexions per una nova majoria de progrés (III)

En aquesta entrada, desenvoluparé el segon dels eixos de debat de les esquerres, proposat en l'escrit inicial, que portava com enunciat:

2-Redefinir les pràctiques polítiques i la intervenció social de les esquerres. Que vol dir fer més social l'acció política? Qué vol dir una acció social més polititzada?. Amb quins objectius? En quins àmbits? Quins instruments i quines maneres?.

Crec que es pot afirmar que una part de la feblesa actual de les esquerres és deu a una falta d'arrelament social, que fa més difícil fer arribar els plantejaments polítics de progrés al conjunt de la ciutadania. Si alguna cosa ha posat de manifest el 15-M és la incapacitat de les esquerres, polítiques i socials, per detectar l'aparició d'un moviment social que neix del malestar que genera la crisi, i que ha agafat per sorpresa partits, sindicats, i d'altres organitzacions socials. Part d'aquest desconcert es deu a la manca de terminals socials, de capilaritat de les organitzacions, i de la distància encara gran d'una part dels seus quadres de les noves xarxes socials.

Entenc que la falta de participació política de la majoria de la ciutadania està relacionada amb aquesta falta d'arrelament de les organitzacions socials. Participació política entesa com participació en els assumptes de la polis, de la colectivitat, no pas en participació en partits polítics, institucions, o processos electorals. Entenc que l'abstenció electoral, sempre gran tema de debat, és en part conseqüencia de l'abstenció política quotidiana de gran part de la població.
Segons Idescat, el 37% de la població catalana declara pertanyer a alguna associació, però per exemple, només un 16% de catalans està afiliat sindicalment, o només un 20% dels pares i mares participen regularment de les reunions o activitats de les AMPES. En tot cas, es situen molt per sobre de l'afiliació a forces polítiques, que no arriba al 2% a Catalunya, i en el cas d'organitzacions juvenils, no arriba al 1%. En definitiva, vivim una societat que té pocs espais on sentir-se interpelat per organitzar aspectes comunitaris que facin questionar-se en quin tipus de societat es viu.

La nefasta herència sociològica del franquisme, i el model social i productiu que tenim (i que no és neutre) té incidència en l'us social del temps, és a dir, en com les persones tenen temps de dedicar-se a la feina, a la vida familiar, i a dedicar una part del temps lliure a poder participar dels assumptes públics. Però mentre anem cap el canvi de model, ja plantejat com a prioritat programàtica en l'anterior escrit, hem d'anar construint la societat civil organitzada que ens permeti fer avançar socialment els plantejaments de progrès.

Les esquerres polítiques hem de dedicar una part més important de les nostres energies i recursos a l'acció social, a contribuïr a organitzar a la ciutadania en funció de les seves preocupacions, interessos, i inquietuts. Cal superar les organitzacions que son l'espai de debat previ o posterior al que es fa a les institucions, i caminar cap a una organització que combini la política institucional amb l'activisme social, que per la seva pròpia naturalesa, sobrepassa els àmbits territorials, aquells en que normalment s'ha construït l'estructura de les organitzacions polítiques. Les noves tecnologies, les xarxes socials, ens han de poder ajudar a fer més fàcil aquesta obertura cap a sectors més àmplis de la societat, però per elles mateixes no canvien la realitat, ni questionen el nucli dur del valors dominants del "sentit comú", dit en termes gramscians. Les noves tecnologies no poden fer caure les esquerres en una altra temptació, a més de l'institucionalisme: entendre la política només en termes de "corrents d'opinió", i no en termes d'organització social de la gent.

Les esquerres polítiques han de canviar com s'ha dit, però també les organitzacions que corresponen a l'esquerra social han de renovar-se. Cadascú al seu ritme, amb reflexió pròpia, i amb autonomia de les parts, però potser compartint més els anàlisis i les propostes per definir uns mínims que marquin el model social que volem. I amb respecte a les esferes i als papers que ha de jugar cadascú. Massa vegades es confonen els rols, i d'aquí, neix la distància que després es converteix en indiferència, incomprensió, o desacords, quan no en retrets.

En quins àmbits i amb quins instruments s'ha de donar un major arrelament?. En tants com esferes d'activitat humana hi ha: lleure, esports, cultura, solidaritat. Cal un nou impuls a l'associacionisme, sota el paràmetres que aquí estem definint.

Però hi trobo dos espais especialment rellevants per impulsar aquest major arrelament: els barris i els centres de treball.

Per un costat, als barris, el moviment veïnal hauria de repensar el model basat en les associacions de veïns, i comptar amb d'altres instruments per donar resposta a les problemàtiques d'exclusió socials i de convivència que son la porta d'entrada pels plantejaments més reaccionaris entre les classes populars. Aquest nou aire fresc que pot arribar de la descentralització per barris del moviment 15-M, pot ajudar a crear noves complicitats, crear noves complementarietats entre diferents generacions i instruments de lluita.

I per altre costat, el mon del treball, amb un paper destacat del sindicalisme de classe. Les esquerres han de donar prioritat al mon del treball com un dels seus principals eixos d'actuació, trobant maneres de poder fer arribar la política als centres de treball, concepte que va més enllà de la difussió de materials, i on novament, cal veure si les noves tecnologies ens permeten fer noves propostes imaginatives per arribar als treballadors i treballadores.
I al mateix temps, el sindicalisme de classe ha d'implicar-se més en un plantejament cívic i polític de mínims, si no volem que alguns fets minoritaris puguin passar a ser més extensos.
En aquesta crisi les forces conservadores han donat un salt important: a més de criticar als partits d'esquerres, s'ha pasat a l'atac frontal als sindicats de classe, i al paper de la negociació colectiva, és a dir, al seu rol com a agents socials. I per un curios efecte, alguns moviments alternatius ja no només és declaren apolítics, sino també asindicals, expressió que desconeixia fins aquests darrers mesos.

El sindicalisme de classe ha de continuar la seva funció de gestió i concertació, i reforçar la seva implicació en ser un part activa en la formació dels treballadors/es com a ciutadans actius, crítics, a més de ser un instrument de negociació i de lluita. Amb independència sindical, i sense indiferència sobre questions polítiques, en tant en quant, els valors reaccionaris que son hegemònics a la societat, també han de ser combatuts en els centres de treball, un dels principals espais socials on es reprodueix el sistema.
En aquest sentit, trobo positiu que CCOO hagi plantejat un document amb uns punts de trobada socials i polítics, i que fa uns dies, els dirigents confederals de CCOO Toxo i Lezcano, facin un article conjunt sobre com repensar el sindicalisme enllà del seu espai a les relacions laborals.

En resum, cal impulsar una xarxa social que permeti crear espais comunitaris estructurats, amb caràcter estable, i amb un plantejament cívic estratègic compartit, que no afavoreixi l'institucionalisme, el clientelisme, el populisme reaccionari o els fenòmens nimby.

Acabo aquest apartat amb les paraules del Secretari General de la CONC, en Joan Carles Gallego, que afirmava al seu bloc, "cal moure'ns per transformar la realitat, creant discurs propi, generant aliances i accions comunes, actuant solidàriament. Hi ha valors: llibertat, igualtat i fraternitat, la tríada republicana, que tenen tota la validesa".

Reflexions per una nova majoria de progrés (II)

En aquesta entrada, desenvoluparé el primer dels eixos de debat de les esquerres, proposat en l'escrit inicial, que portava com enunciat:

1-
Redefinir objectius, prioritats, i aliances per configurar una majoria de progrés, que tingui proposta política i arrelament social. Un programa que sigui punt de trobada de les gents de progrés a Catalunya, no només per combatre les involucions del model social de l'Estat del Benestar, si no que pugui engrescar a àmplies capes socials en la construcció actualitzada d'un model social just, democràtic, i equitatiu en la Catalunya del segle XXI.

Conscient de que l'enunciat és molt ambiciòs, crec que és necessari, imprescindible, perque és el principi sobre el que giraran les demés premises. Es vol interpel·lar, modestament, al més ampli espectre de les esquerres socials i polítiques, més enllà de sigles i d'organitzacions formals. Per arribar a bon port, seran necessàries totes les energies de progrés, individuals i col·lectives, i caldrà afegir una dosi de generositat, i treure unes quantes dosis de tacticisme, sectarisme, i curtplacisme, i també, de mesianisme.

Primer caldrà encertar en les prioritats i els objectius. Qué pot moure avui a una majoria del poble de Catalunya? Està clar que l'atur i les seves conseqüències, els abusos de les entitats financeres, la falta d'expectatives del jovent, la falta de crèdit pels petits empresaris, el malestar nacional amb un autogovern que es percep com insuficient, i d'altres corrents de fons que conformen un cert estat d'ànim col·lectiu de rebuig d'aquesta realitat.
Unes classes dominants i minoritàries estan imposant les consequències de la crisi a una àmplia majoria de la població, interclassista, que veu com l'esforç del capital i del treball no recau en benefici del conjunt de la societat, sino en perpetuar la situació privilegiada d'unes el·lits a les quals els poders públics no poden controlar amb la legislació i les institucions actuals.

Al mateix temps, hem de tenir clar que ens enfrontem a un moment de retroces, i d'acumulació de forces, no a un moment pre-revolucionari, com creu una part de l'extrema esquerra. L'empitjorament de les condicions objectives no ens porta a un salt qualitatiu de la consciència revolucionaria. Ben al contrari, la crisi està sent la coartada per fer avançar les idees més conservadores, que penetren profundament en unes classes populars atenallades per la por i la incertesa del seu futur, i que veuen com les forces de progrés no han tingut resposta per solucionar les seves situacions vitals. Son forts avui entre la gent treballadora l'individualisme, la insolidaritat, el menysteniment del que és públic/comunitari, i el rebuig al que és nouvingut, i en la mentalitat d'una part important de les classes populars, "el canvi" el representen les dretes, amb missatges reduccionistes però eficaços. La gent treballadora vol retornar a la seva situació de seguretat, i això avui ho veu en la dreta, i no en les esquerres, com s'ha vist en les recents conteses electorals.

Per tant, des del punt de vista d'aliances socials, s'haurà de comptar amb sectors molt àmplis: classes treballadores, autònoms, i petits i mitjans empresaris, que son els que, en diferents esferes, pateixen aquesta gestió conservadora de la crisi.
Cal un moviment de masses ampli i plural, amb un horitzó estratègic modest però decidit, un programa polític d'idees força contundents alhora que prou transversals per poder satisfer les aspiracions de col·lectius socials diversos, però que tenen un enemic comú: l'oligarquia financera, i el seu programa social i polític, que cal combatre amb alternatives pròpies i actualitzant els pilars bàsics de l'ideari progressista:

1-Economia al servei de les persones i regulada pels poders públics. Cal enterrar d'una vegada per totes les "terceres víes", i altres derrotismes ideològics. Cal defensar una intervenció pública en l'economía de mercat, sense embuts. Inclus el centre dreta alemany, per exemple, s'ha atrevit a limitar els sous de la banca i a questionar el paper de les agències de qualificació de riscos. Cal una política financera que dirigeixi el credit cap a les persones i l'economia productiva, i no cap a l'especulació dels mercats.

2-Cohesió social basada en la redistribució de riquesa, en dos víes:
a)A priori, en la seva generació, amb condicions de treball i salarials dignes.
b)A posteriori, via una fiscalitat progresiva i lluitant contra el frau fiscal.

3-Defensa i potenciació de serveis públics, gratuïts, i de qualitat, en especial, de l'educació i la salut. No als copagaments, ni a les privatitzacions. L'Estat del Benestar no només genera unes condicions de vida digna i saludable, també té un efecte econòmic clau: una força de treball més qualificada que permet economies amb major valor afegit, i millor rendiment per una millor salut. Aquesta formula d'èxit només és rebutjada per l'economía especulativa, que prefereix invertir el capital en risc a curtplaç, i fer estructures productives de baix cost i poc valor afegit, com ha estat el cas del boom immobiliari espanyol i d'una part de l'economia de serveis espanyola.

4-Canvi de model productiu i energètic, o en altres paraules, modernització ecològica de l'economía.

Aquesta nova majoria de progrés, a més de guanyar la batalla de les idees, en base als quatre punts anteriors, necessita més arrelament social i comunitari, i noves formes de comunicació i de participació política, com explicarem en les properes entrades.

Reflexions per una nova majoria de progrés (I)

Obro una serie de reflexions que volen ser, modestament, unes aportacions més als debats entre les esquerres, polítiques i socials, per bastir una nova majoria de progrés que pugui fer front a l'ofensiva conservadora que aplica sense contemplacions les polítiques que dicten els grans poders financers.
Seran opinions estrictament personals, a títol individual, sobre como veig alguns dels temes que abordem les esquerres a Catalunya, que es recolcen en quatre afirmacions:

1- Les crisis que vivim ens porten a un moment de canvis en profunditat a nivell global, no pas de reformes puntuals.

2- Aquests canvis son contradictoris en funció del temps i l'espai. A Europa, els canvis no son pas en una direcció de progrés, ans al contrari, la crisi econòmica està essent la coartada perfecta per imposar les tesis més conservadores, i per batre conquestes socials aconseguides al segle XX per les classes treballadores i populars. En altres paraules: el model social pactat al final de la 2a GM està en crisi. En canvi, Amèrica Llatina viu un cicle de progrès i d'avenç generalitzat de les esquerres, i en el conjunt del planeta, està en crisi l'hegemonia dels EE.UU., i s'està caminant cap al multilateralisme, encara que sigui per la via de fet, amb major paper de països com Xina, India, o Brasil. El món àrab també està vivint una recomposició dels seus Estats, amb resultats desiguals per les forces democràtiques.

3- A Europa, les esquerres no han tingut la capacitat de donar resposta suficient als reptes que planteja la crisi, i han estat castigades electoralment, especialment les que representen l'espai de la socialdemocràcia europea.
En funció de l'anterior, la dreta domina àmpliament la política institucional local, regional, estatal, i europea en aquests moments de canvis, i està facilitant els abusos dels mercats i dels poders financers. En altres paraules: els aparells públics que poden contenir els desequilibris del capitalisme i redistribuïr rendes, estan en mans d'aquells que no hi creuen en aquests principis polítics. I en alguns casos, és la dreta extrema qui ha ocupat parcel·les de poder desplaçant a la dreta democràtica, amb continguts que van dirigits clarament a trencar la cohesió social, especialment pel que fa a la unitat dels treballadors i les treballadores i el conjunt de les classes populars. A Espanya, i encara que les esquerres farem tot el possible per a que no sigui així, estem a les portes d'un nou cicle de majoria institucional de les dretes, que es pot obrir de manera definitiva si Mariano Rajoy és President del Govern. Els resultats de les recents eleccions donen el major poder local, supramunicipal, i autonòmic que mai han tingut les dretes en l'etapa democràtica.

4- Pel que fa a Catalunya, a més del ja exposat en el punt 3, les esquerres també han perdut l'hegemonia en la construcció nacional catalana, que té els seus origens en el catalanisme popular, com ja vam analitzar en aquest bloc. CiU orienta la nació en un determinat sentit, i en funció dels seus interessos de partit i de classe, no pas en funció del conjunt del poble de Catalunya. Una hegemonia de CiU amb contradiccions internes i externes que les esquerres hem d'analitzar i evidenciar per poder trencar-la, i construïr-ne una de nova que sigui expressiò del conjunt del poble, i no d'una part, i que sobretot, no sigui instrumentalitzada en funció d'altres interessos. Sòc de la opinió que sense un projecte nacional actualitzat i majoritari, les esquerres no podran ser de nou opció de govern a Catalunya.

Aquestes quatre afirmacions li poden semblar a algunes persones obvietats, i és ben cert que no dic cap cosa del tot nova, però per a mi son fonamentals.

Si no acceptem la primera afirmació, ens podem instal·lar en el curtplacisme o en el mecanicisme històric, en el conegut "això és un mal moment, son cicles, ja vindran temps millors". No retornarem al mateix lloc que abans de la crisi, n'estic segur, ni amb els mateixos drets, ni amb capacitat de resposta per revertir la situació, si no tenim la capacitat de repensar tot el model social, i quines renúncies de les esquerres ens han portat a aquesta situació. S'ha de fer la pedagogia necessària per a convèncer a una part del centre-esquerra que només pensa en la gestió institucional de que estem en un moment que supera la pura alternància en el govern: les dretes venen per canviar models, no només per canviar gestions. En l'altre extrem, l'esquerranisme ha de ser conscient de que no vivim un moment pre-revolucionari, i que per tant, calen àmplies aliances socials i polítiques, i acords de mínims per avançar o no retrocedir.

De la mateixa manera, la segona afirmació posa de manifest que el moment, a Europa, és de retrocés i per tant, de resistència, de preservar allò que ja havíem aconseguit. A la vegada, pot ser una aportació en positiu per contrast, l'experiència de les esquerres d'América Llatina, que ja van viure les receptes neoliberals que van enfonsar els seus paisos, i com hi van fer front amb éxit, posant l'accent en la defensa del públic, recuperant el caràcter redistributiu de l'Estat, i conjugant mobilització social i política amb la presència institucional, cosa que els hi ha permés canviar el cicle al conjunt d'aquella part del continent.

La tercera afirmació, ens ha de posar a les esquerres davant del mirall. Cal un debat en profunditat, obert, i transversal a totes les corrents de les esquerres per retrobar propostes i relat propi per confrontar amb la dreta. Moviments com el 15-M posen de manifest que, encara que una part important de la ciutadania està d'acord amb les propostes que fa anys que defensen les esquerres, no les relacionen amb l'acciò social, política i institucional de les forces d'esquerra, i per això, no els hi donen recolçament. Incomprensió que es transforma en recolçament a les dretes, o es converteix en abstenció, o en els pitjors casos, en negació del propi sistema democràtic. El problema no és només de continguts, caldrà renovar les formes de l'acció política, i també el propi llenguatge amb el que les esquerres expliquem la realitat.

La quarta afirmació ha de fer reflexionar a les esquerres sobre la importància de liderar la construcció nacional de Catalunya, i de com aquesta és inseparable del seu model social. Una part del sobiranisme separa (i de vegades, fins i tot, contraposa) els drets nacionals, dels drets socials. Una part de l'esquerra també, menystenint el fet nacional com un element purament identitari o burges, com ha quedat evidenciat en algunes de les darreres mobilitzacions.
Les esquerres han d'evitar aquesta fractura a tota costa i en positiu, amb un nou horitzò nacional que sigui ampliament compartit pel poble de Catalunya.

En base a aquestes afirmacions, hi pot haver, almenys, sis eixos de diàleg de les esquerres socials i polítiques, i de la ciutadania de progrés en general:

1-Redefinir objectius, prioritats, i aliances per configurar una majoria de progrés, que tingui proposta política i arrelament social. Un programa de mínims que sigui punt de trobada de les gents de progrés a Catalunya, no només per combatre les involucions del model social de l'Estat del Benestar, si no que pugui engrescar en la construcció actualitzada d'un model social just, democràtic, i equitatiu en la Catalunya del segle XXI.

2-Redefinir les pràctiques polítiques i la intervenció social de les esquerres. Que vol dir fer més social l'acció política? Qué vol dir una acció social més polititzada?. Amb quins objectius? En quins àmbits? Quins instruments i quines maneres?.

3-Redefinir el llenguatge de les esquerres, la manera com expliquem el que passa i com pretenem canviar-ho, i les maneres de comunicar-nos, i sobretot, no obviar cap debat ni mirar cap a l'altre costat en els temes més conflictius, com pot ser el tema de la immigració o d'altres.

4-Un nou full de ruta de construcció nacional d'una Catalunya de progrés que té dret a decidir sobre el seu futur, i la seva relació amb Espanya, Europa, i el Mon.

5-No obsesionar-se amb l'aspecte purament electoral del que pot ser una majoria de progrés, i com articular-la de cara a unes eleccions. En diferents moments i espais, les esquerres hem trobat maneres diverses de configurar candidatures que han esdevingut majoritàries parlamentàriament. No posem el carro davant dels bous, la unitat proposada és de feina quotidiana i resultats a mig i llarg termini, al marge dels processos electorals.

6-En el desenvolupament dels cinc punts anteriors, l'esquerra verda i alternativa nacional que avui representen a grosso modo ICV, EUiA, i les EPM ha de jugar un paper fonamental, però per ser més influent, aquesta coalició necessita anar més enllà en la seva configuració política i en la seva manera d'intervenir socialment.

Un cop fets els enunciats, en els propers dies aniré desenvolupant cada un d'aquests sis eixos en entrades independents. Tota aportació serà benvinguda, sigui per coincidir o per discrepar, o per introduïr nous elements de debat, naturalment.