NO a la reforma constitucional. Volem referendum!


El final de legislatura del segon govern Zapatero está sent profundament regressiva pels drets dels treballadors i les treballadores, i per la salut democràtica del nostre Estat.

Una nova reforma laboral segueix insistint en la precarietat com a fòrmula per crear ocupació, fòrmula fracassada fins el moment.

I per acabar d'amanir aquesta legislatura antisocial, una reforma constitucional per limitar, o millor dit, per exterminar, la possibilitat de déficit públic de les administracions públiques, negant tota possibilitat d'utilitzar la política pressupostària per poder lluitar contra la crisi, i fer polítiques anticícliques.

Una reforma que incorpora a la Constitució un axioma neoliberal i conservador: el déficit zero, tal i com recull avui el socióleg Jose Luis de Zárraga ahir en un article a Público.
Una reforma que, de pas, encorseta les capacitats financeres de les Comunitats Autónomes i li dona una volta més al cargol recentralitzador que va iniciar la sentència del Tribunal Constitucional a l'Estatut de Catalunya, en negar en la pràctica l'asimetria dels diferents territoris i l'autonomia de les seves polítiques pressupostàries en funció de les seves competències, nivell d'autogovern, i color polític.
Una reforma, en definitiva, que profunditza el trencament del pacte constitucional del 1978, i que escora cap a la dreta la segona transició que estem vivint.

Les forces polítiques i socials de l'esquerra han reaccionat rebutjant aquestes propostes i proposat mobilitzacions per aturar aquests desproposits. Cal una resposta democràtica, unitària i massiva. Aquí podeu llegir el manifest.

Tots aquests despropòsits finals d'aquest govern, a més de ser un atac a l'Estat del Benestar, no fan més que aplanar el camí de Rajoy a la Moncloa, en una autoimmolació mai vista del propi govern dels Zapatero, Salgado, Blanco, Chaves, Pajín...Per sort, hi ha veus discordants entre les files socialistes, que després de la previsible debacle, hauran de redreçar el rumb d'una socialdemocràcia espanyola irreconeixible. I la socialdemocràcia catalana, decepcionantment, també.

Reflexions per una nova majoria de progrés (IV)

En aquesta entrada, desenvoluparé el tercer dels eixos de debat de les esquerres, proposat en l'escrit inicial, que portava com enunciat:


3-Redefinir el llenguatge de les esquerres, la manera com expliquem el que passa i com pretenem canviar-ho, les maneres de comunicar-nos, i sobretot, no obviar cap debat ni mirar cap a l'altre costat en els temes més conflictius, com pot ser el tema de la immigració o d'altres.


M'estalviaré algunes linies explicatives, i per començar aquest punt, em remeto directament a les idees exposades en un magnífic post de Lluís Camprubí sobre el poder del llenguatge i de les metàfores en la construcció de l'hegemonia dels valors polítics, que pren com a referència les reflexions del reconegut lingüista americà George Lakoff sobre llenguatge, comunicació i política.

Recuperar el missatge, revisar el llenguatge, disputar l'hegemonia.

Certament, no estem davant un problema nou de les forces de progrés. Fa anys que tenim la sensació de que les paraules creades per les nostres tradicions, com llibertat o democràcia, ja no ens pertanyen, de que el sentit comú (en sentit gramscià) és completament el dels valors de les classes dominants, i que el que expliquem per combatre-ho no s'enten, o només ho entenen algunes capes de població.


En el camp del missatge, sense obviar el poder de les classes dominants, que tenen mitjans molt potents per imposar les seves idees (aquests dies, el cas Murdoch n'és un exemple), entenc que una part important d'aquesta derrota ve per errors propis, de totes les esquerres, però en especial de la socialdemocràcia, que amb les seves renúncies ha acabat afectant al conjunt de les forces de progrés, en ser el corrent majoritari i que fa frontissa amb d'altres tradicions del centre i la dreta, allà on s'acaba de decantar l'hegemonia cap a un costat o cap a l'altre. Renúncies en tres sentits:


1ª-Acceptar l'explicació de la realitat amb el llenguatge d'altres.


2ª-Acceptar que hi ha temes en que només la dreta hi pot parlar.


3ª-Acceptar que hi ha temes dels que és "millor no parlar".

La primera renúncia ha estat, al meu entendre, la més negativa, i la que ha portat a més gent a pensar que no hi ha dretes o esquerres, o que no hi ha models socials diferenciats, només gestions més o menys encertades. Una part de les forces progressistes ha acceptat els axiomes, els principis, i les paraules dels altres per intentar explicar la pròpia acció política i institucional, pensant que podria explicar amb les mateixes categories, unes polítiques que pretenien ser diferents de les conservadores.

Hi han diversos temes que han contribuït a socavar pilars de l'esquerra: l'obsessió de les "terceres víes" per presentar allò públic com menys eficient que el sector privat, el dogma de fe del creixement econòmic sense questionar en quins paràmetres i amb quines finalitats i temporització, l'acceptació del concepte "classe política", que allunya a la ciutadania de la política, a la que considera una "casta" amb interessos propis, i sobretot la renúncia a un sistema impositiu que gravi les rendes del capital per sobre de les del treball, tema en el qual m'extendre una mica més.

La renúncia a una fiscalitat "de classes", és l'exemple més clar d'aquests errors. Quan una part de l'esquerra va dir allò de que "baixar impostos és d'esquerres", li va donar un cop mortal a la redistribució de les rendes, i per extensió, al pacte entre classes assolit al final de la 2a GM. pel qual es posava una de les peces claus de l'Estat del Benestar: disposar d'ingresos suficients per desenvolupar polítiques públiques, i que aquests eren aportats segons el principi de progressivitat: paga més qui més té, i en trams no lineals, sino progressivament més alts en funció de la renda.

Es una bona noticia que la socialdemocràcia està intentant corregir el rumb sobre aquest punt, com evidencien els anuncis de Rubalcaba, alguns càrrecs del govern socialista, alguns articulistes insignes com Nicolas Sartorius, o inclus el premi Nobel Joseph Stiglitz, però la pràctica encara és lluny, com demostra l'inmovilisme de Zapatero, o l'agre discussió de l'Impost de Successions a Catalunya, que només ICV-EUiA va defensar i defensa de manera íntegre.

Un sistema fiscal just hauria de ser un dels missatges inequívocs de les esquerres, inserit en el discurs dels drets i els deures, que tant és reclama per altres temes, però no quan parlem de justicia social. Per que parlar de redistribució de rendes és parlar de democràcia: sense igualtat d'oportunitats real, no hi ha democràcia, només hi ha un sistema formal-administratiu-electoral que porta a la desesperança, i aquesta, obra la porta a sortides no democràtiques.

Com recorda el professor Vicenç Navarro, no és d'extranyar que els països amb més problemes financers per la crisi, i que tenen un Estat del Benestar més débil, son aquells que tenen menys pressió fiscal, i a la vegada més frau fiscal, i que inclus en alguns païssos, estigui ben vist socialment, o que se'n arribi a fer exhibicionisme, com és el cas de la dreta italiana.

La segona renúncia, és la d'acceptar que hi ha temes que només pertanyen a la dreta. El cas de la seguretat o la defensa n'és paradigmàtic, i a Catalunya, ho vam viure recentment, quan ICV-EUiA va assumir la Conselleria d'Interior. Especialment en temps de crisi, on la gent vol seguretat i estabilitat, donar-li la volta al discurs del "ordre" és imprescindible.

I per últim, pensar que hi ha temes en que és millor "no parlar", davant la incomprensió i la manifesta inferioritat de les propostes progressistes, especialment en temes complexos, com és el tema de la immigració. En política no existeix el "buit", el que no s'ocupa activament, es perd en favor d'altres, encara que sigui per omissió, per falta de contrast.
Aquí pren importància no només tenir idees clares, ben treballades, sino la forma de transmetre el missatge, que en temes sensibles, ha de ser des de la proximitat, des de la feina quotidiana, amb experiència pràctica, vital, que acompanyi als continguts, en la linia que deiem a l'article anterior de fer més social la praxis política, i viceversa.


El paper de les forces de la cultura per recuperar l'hegemonia progressista.
Les forces conservadores no només han guanyat el cap de les gents. També el cor, com diria Lakoff. Arriben més fàcil i de manera més profunda, perque als arguments de fons se'ls acompanya de tot un camp emocional, ètic, i estètic. Avui, les grans cadenes de televisió privada, els mitjans de comunicació majoritaris en paper o digitals, i la gran indústria musical, creen un univers en que destaquen els valors conservadors, sigui de manera més evident, o de manera més velada: l'individualisme, la falta de perspectiva temporal, la denostaciò d'allò públic o comunitari, l'exaltació dels diners ràpids, de la cultura del no-esforç i de l'exhibicionisme de la vida privada.


Les esquerres han de prestar atenció a fenòmens com el de la tele-escombreria, que després d'exten per les xarxes socials, i que copsen en un sol format tot el que hem dit anteriorment: les bases del populisme reaccionari tenen a veure amb aquests esquemes de pensament primari que cada dia conformen l'estructura mental, l'horitzó vital, de milions de persones en Espanya, fins a límits grotescos.


El cas Belen Esteban, i d'altres experiments sociològics de masses, han estat denunciats per persones conscients del perill que representen, com Ferran Monegal, que cada setmana, al seu programa Telemonegal alerta de les conseqüències socials d'aquesta dinàmica, que després es veu complementada amb uns informatius esbiaxats i tremendistes, una oferta d'entreteniment que no va més enllà del safareig (destructiu i humiliant moltes vegades), i una oferta musical que es complementària, en molts casos, de la dinàmica televisiva. I amb l'introducció dels canals de TDT, s'han creat autèntics lobbys d'extrema dreta comunicatius, que doten de discurs, d'arguments, a les capes menys formades de la nostra societat, que els adoctrinen com a veritables intelectuals orgànics.

És per això que les forces de progrés necessitem del concurs, de la complicitat, de les forces de la cultura per revertir aquest imaginari quotidià. De vegades, aquesta complicitat s'ha expressat en gestos concrets (l'enganxina del "No a la guerra" dels Premis Goya, per exemple), però hauria de ser una acció multidisciplinar i amb un plantejament estratègic de mínims que inclogués periodistes, músics, actors, dissenyadors de tot tipus, escriptors, humoristes, professorat universitari, en definitiva, tothom relacionat amb creació i transmissió de cultura/coneixement/socialització del pensament. Una massa crítica suficientment rellevant públicament per arrastrar a d'altres sectors influents socialment, com els/les esportistes, que no es mouran si la iniciativa ve des de la política.

De fet, una part d'intelectuals i artistes ja han donat un pas en aquest sentit, que obviament recolço, al llençar el manifest Una ilusión compartida, però que encara ha d'anar més enllà.
No només el mon de la cultura ha d'emplaçar a, sino que s'ha d'emplaçar a si mateix a fer quelcom que li es propi, que només els creadors poden fer: trobar les maneres més seductores per introduir pensament crític, trobar aquest llenguatge metafòric del que parla Lakoff, i que sigui generador d'un nou sentit comú. El pensament progressista ha de trobar la manera de convertir el seu extens plantejament racional en un llenguatge quotidià, assequible, i que tingui la capacitat d'interactuar en el pim pam pum d'una conversa de bar.


Mentre l'esquerra segueixi pensant que el socialisme arribarà únicament per un càlcul racional de les masses, estarem perduts. Necessitem guanyar cors també, i potser no es tracta de fer res ex novo, potser podem actualitzar algunes coses que van ser útils en altres moments: podem tenir una nova nova canço, un nou Carvalho, un nou La Clave...? No parlo d'una producció cultural militant. Parlo d'una producció cultural sota uns mínims étics, amb plena llibertat estética, orientada socialment cap a idees de progrés, i arrelada culturalment al nostre pais, perque no ens servirà copiar a d'altres: la lògica de la còpia, d'uniformitzar, també té a veure amb una visió totalitzadora de la globalització conservadora. Parlo d'una producció cultural que sobrepassi la visió comercial/ociosa/de consum de la cultura en la que s'ha instalat una part de la intelectualitat, inclus alguna progre-posmoderna.


Societat 2.0. Oportunitats i riscos per a les forces de progrés.

Les xarxes socials a internet estan creant una nova manera de relacionar-se, més immediata, d'abast massiu, i que vol tendir a un caràcter horitzontal, sense jerarquies ni filtres. Noves maneres de relacionar-se que, com a tota activitat humana, també tenen contingut social i polític, i que han estat protagonistes de moviments progressistes molts diversos (15-M, primavera àrab...), però a on la dreta també hi té una gran implantació, en gran mesura, reflexe de l'hegemonia que té a la societat.

Les noves tecnologies no son, per se, un vehicle revolucionari. De fet, històricament, tenim alguna experiència contrària: la propaganda del nazisme va explotar com ningú les possibilitats de les noves tecnologies del seu moment: cinema, televisió i ràdio, i vanguardies culturals que elogiaven la tecnologia com a valor, com els Futuristes, van ser proclius als feixismes. Estic convençut que les noves tecnologies han de ser un aliat per les esquerres, però això implica canvis de mentalitat i formació consequent amb aquest nou escenari. Les forces progressistes han de plantejarse com a repte disminuir la fractura digital, un dels determinants de l'analfabetisme funcional del segle XXI, i que té implicacions socials i democràtiques, com apunta la professora americana Pippa Norris.


Hi ha qui es pregunta és si el mon 2.0 és un nou espai d'acció política, o si és la continuació en un altre espai (la xarxa) de la política que es fa en altres àmbits socials i institucionals. Segurament, encara és aviat per saber-ho, però ja hi ha reflexions interessants sobre els límits que de moment té la xarxa per ser un nou espai d'acció política.


En tot cas, les forces de progrés haurien de tenir clar que la xarxa no pot ser l'únic espai per a l'acció política. Ans al contrari, ha de servir per dinamitzar, per fer créixer, per donar rellevància al que es fa a la societat, amb la gent, en els espais comunitaris, sigui al territori, als centres de treball, o als centres d'estudi. I ha de ser un dels canals preferents de l'acció de les forces de la cultura, en els termes parlats anteriorment. I per últim, ha de ser el més obert dels espais de participació ciutadana, un lloc on escoltar, aprendre, compartir.