#XAsambleaIU : transformar, construïr l'alternativa

Els dies 14, 15, i 16 de Desembre es celebrarà la X Asamblea de Izquierda Unida, a Madrid, on hi assistiré com a delegat juntament amb un centenar de companys/es més d'EUiA. 

Com en altres ocasions, EUiA ha fet una aportació pròpia al debat assembleari d'IU, compartint les nostres reflexions i praxis política com organització autònoma: l'experiència catalana de la coalició ICV-EUiA i el seu creixement cap a un nou espai, les nostres reflexions al voltant de la unitat de les esquerres i la seva constitució en alternativa social i política, la relació entre esquerra social, nous moviments, i forces polítiques, i d'altres aspectes, com la defensa del dret a decidir, poden ajudar a ampliar la base social i l'espai polític que avui té Izquierda Unida a altres parts de l'Estat, de manera única o en coalició amb altres espais polítics, com el recent cas de Galicia (Alternativa Galega de Esquerda). 

Izquierda Unida encara l'Assemblea amb una major tranquilitat interna que altres vegades, condició necessària per poder fer els debats de gran trascendència que l'organització necessita. No és fàcil bastir un relat comú (que no únic) en una organització tan plural internament i tan diversa territorialment. 
Els bons resultats electorals (excepte a Euskadi) no poden fer caure en l'autocomplacència a una organització que necessita renovar les seves formes i discurs, aprofundir en el disseny d'alternatives al neoliberalisme, i connectar amb nous sectors socials favorables a un canvi social que no tenen encara una referència política, o que la seva referència fins ara era l'espai socialista. I tot això atenent la realitat plurinacional de l'Estat espanyol, que comporta actors polítics i espectres parlamentaris diversos, i abordar de cara el debat sobre la configuració del model d'Estat, partint de la premisa del dret a decidir dels pobles, per continuar amb el desenvolupament d'una proposta federal d'encaix de les nacions en l'Estat espanyol, si així ho decideixen.

Deixo el vídeo de presentació de l'Assemblea, i en comprometo a fer un post de valoració i comentaris al tornar de Madrid, per avaluar fins a quin punt l'expressat dalt s'ha confirmat en el debat assembleari.


A las izquierdas estatales: federalismo y derecho a decidir

Hoy se publica en el diario El País un manifiesto de intelectuales que pretenden defender una opción federalista para el Estado español, y un revulsivo de la "ola soberanista", que entienden no como una reivindicación política que puede ser justa, sino como (una vez más) un desafío al conjunto de la sociedad española.

Sinceramente, yo que me considero federalista de libre adhesión, no firmaría ese manifiesto, que me parece un intento de refundación del constitucionalismo inmovilista. 

No solo porque lo firmen algunos españolistas declarados como Mario Vargas Llosa o Félix de Azúa, sino porque todo el texto rezuma esa condescendencia de "nación grande" que solo considera como nacionalismo (exacerbado y desafiante) al de las naciones sin estado, pero en ningún lado aparece una crítica al españolismo rancio tan presente, al neocentralismo del PP, ni al via crucis recortador del Estatut 2006, ni a la negación continuada de la Catalunya nación, a la cual se reduce a una cuestión de sentimiento. Y sobretodo, porque insiste en un error colosal: explicar el federalismo como adversario a la opción independentista, cuando en mi opinión pueden ser complementarios, o al menos, no diametralmente opuestos. No niego la buena voluntad de gente progresista que lo firma para encontrar un nuevo escenario de encaje Catalunya - España, pero ni la redacción ni los contenidos me parecen acertados.

El manifiesto se apoya en una lectura estática de la Constitución de 1978, la cual parece fácilmente permeable a las peticiones de los mercados y la deuda, pero no a las reivindicaciones de los pueblos de este Estado plurinacional. 
Mucho tiempo ha pasado ya desde la aprobación de la Carta Magna, que una gran parte de la ciudadanía actual no pudimos votar por edad, y que se queda pequeña para las aspiraciones democráticas de Catalunya o Euskadi, sean federales, confederales, o independentistas (¿quien ha dicho que solo se puede decidir independencia?).

En pleno siglo XXI, pienso que no se puede defender, al menos desde la izquierda como pretenden algunas de las personas firmantes, que se niegue a un territorio la posibilidad de decidir democráticamente sobre su status político en referéndum. 
Si así lo ha entendido la derecha británica respecto de Escocia, o el Estado del Canadá respecto del Quebec (por cierto, todos esos estados bajo el reinado de Isabel II), el conjunto de la sociedad española, y en especial las izquierdas estatales, deben encontrar el cauce para que se pueda expresar de manera libre y acordada por todas las partes. 
El federalismo busca establecer procesos, es la cultura del pacto y del acuerdo, no el de la componenda (café para todos) o el del dique de contención (antiindependentismo).

Duele a los ojos ver como la actual dirección del PSOE se empeña en negar un avance democrático que ya se está produciendo en otros estados de nuestro entorno, apuntalando un esquema constitucional que ya solo parece servir al españolismo recentralizador.

A día de hoy, de la fuerzas políticas de izquierdas de carácter estatal, solo Izquierda Unida defiende el derecho de autodeterminación en un modelo federal. Ha estado en sus documentos desde su fundación, y en la tradición de su fuerza principal, el PCE, desde siempre; tal vez convendría recuperar las reflexiones sobre este tema de Pepe Díaz, máximo dirigente comunista de los años 30 y 40, por si alguien no recuerda que el origen de este pensamiento no es una respuesta al "auge soberanista", sino que se encuentran en el ADN de la izquierda alternativa desde su nacimiento.

Pero no basta con tenerlo escrito en los documentos desde hace años. Hoy hace falta actualizar el modelo federal  y reivindicarlo como algo que está tan en la agenda como la crisis social: lo veremos en Catalunya, y lo veremos en la nueva etapa que inicia Euskadi: sin la presencia de ETA, con el PNV en la Lehendakaritza y con Bildu como segunda fuerza, la reivindicación nacional vasca tendrá una nueva dimensión más potente, a la que habrá que dar vías de expresión, y en ese escenario las izquierdas plurales del conjunto del Estado deben tener una propuesta federal avanzada, a la ofensiva, y basada no en debates identitarios, sino democráticos: el derecho a decidir, que en mi opinión, es complemento necesario del modelo federal. Sin la posibilidad de libre adhesión, no hay posibilidad de federalismo en sentido fuerte (también alguien podría decir que esto es confederalismo, pero mi problema no es terminológico, sino de contenidos). 
El entendimiento entre federalistas e independentistas será necesario y beneficioso para unos y para otros. La dinámica perversa de retroalimentación entre centralistas e independentistas lleva a escenarios de fractura social por las dinámicas identitarias que comporta, además de a una imposición del que ostenta la fuerza, en este caso, el Estado central.

De la misma manera que simples medidas reformistas ya no sirven para salir de la crisis económica y social que vivimos, sino que hace falta plantear un modelo alternativo, en la organización democrática de la voluntad de las naciones que componen el Estado español tampoco sirven ya reformas parciales de la Constitución: hace falta abrir un verdadero proceso constituyente, una segunda transición, donde el derecho a decidir se pueda ejercer de manera efectiva. Y sobretodo, que todo el mundo que quiera avanzar a un modelo más compartido, tiene un solo enemigo: el centralismo y el no reconocimiento de la plurinacionalidad.

Les esquerres i la situació política a la Catalunya post-11S

"Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble." (V.A.Estellés).

"Faig
tot el que puc per adaptar-me al ritme
de tots els que conec,
un per un i amb esforç,
perquè la meva veu els sigui
com un indret comú,
com una taula."
(Miquel Martí i Pol).

"El dret a l’autodeterminació de la Nació, és a dir, la seva capacitat de decidir voluntàriament a cada instant el seu futur, és un dret inalienable de les nacions i els pobles del planeta; un dret col·lectiu i expressió de la democràcia.
No és un dret que s’exerceixi un sol cop i s’identifiqui a un sol referèndum en la seva història, és un dret que pot exercir-se en qualsevol moment quan la nació ho decideixi."

(Punt 13 de la Conferència sobre Fet Nacional del PCC, celebrada al 1999 a Barcelona).


Tothom coincideix en que l'escenari polític català ha sofert un terratrémol d'ençà de la multitudinària manifestació de la Diada. 
El clam massiu del 11-S té moltes lectures i raons de ser, però expressen sens dubte un rebuig a l'ordre actual de les coses, especialment pel que fa a Catalunya com a nació que vol governar el seu futur. 
Res serà igual després de que tantíssima gent sortis al carrer demanant un tracte diferent com a país.
Els efectes tindran llarg recorregut en el temps, com ho ha tingut la manifestació del 10 de Juliol de 2010 i el que la va causar, sense el qual no es podria entendre el que passa avui. La societat de la comunicació tendeix a posar en primer pla focs i encenalls, i deixar en segon pla el foc lent i les brases que queden de les primeres flamarades, però son aquelles les que realment canvien l'estat de la matèria. 
En aquest sentit, el socióleg Manel Castells i la periodista Milagros Pérez Oliva han fet bons articles recentment sobre els canvis socials i generacionals que estan a la base de l'evolució de la Catalunya nació, així que no m'hi extendré, però recomano la seva lectura per entendre millor el que diré a continuació.

El no de Rajoy a Mas tanca la porta, de moment, al pacte fiscal, que era el punt més significatiu de la legislatura pel govern de CiU. De fet, era el seu gran objectiu polític, l'únic que podia compensar el desgast de les retallades antisocials del govern Mas. El pacte fiscal tenia un ampli consens social sobre la seva justa reclamació, un acord parlamentari amb majoria suficient (però no incontestable per l'absència del PSC), un acompanyament de la societat civil organitzada (entitats socials, sindicats majoritaris, organitzacions empresarials), i un relat ben construit en el temps, que s'emmarcava en una de les etapes de la transició nacional anunciada per Mas.
Hi havia una perspectiva pausada, d'acumulació de forces i d'explicació pedagògica, que feia que CiU, des del Govern, lideres amb facilitat aquesta reivindicació nacional, sobretot tenint en compte que al 2013 toca renovar el sistema de finançament del règim comú de la LOFCA; per tant, es tractava de temptejar La Moncloa, donar-li solemnitat a qualsevol gest, i qui dia passa any empeny, arribar ens uns mesos al moment en que Rajoy no tingués més remei que posicionar-se. Entremig, hi hauria canvis de cromos com els que havíem vist fins ara, amb Duran Lleida i Sànchez Camacho de funambulistes, o potser l'entrada en escena d'ERC, disposada a ajudar Mas.

Però va arribar la gran manifestació de la Diada. I el seu efecte, a qui primer ha descolocat el guió i l'agenda, és al propi Mas. Per molt que UDC i altres sectors del Govern intentessin que fos la manifestació del pacte fiscal, la convocatòria de l'ANC, i la suma social i política que l'empenyia, va desbordar el significat de la mateixa molt més enllà. Veient l'èxit convocant, un acompanyament mediàtic sense precedents, el cop d'autoestima nacional que ha provocat en gran part de la ciutadania, i l'estupor més enllà de l'Ebre i dels Pirineus, CiU (i no se en quina mesura, el propi Mas) han vist l'oportunitat de capitalitzar electoralment el clam popular de la manifestació.
La rebuda a Mas a la Plaça Sant Jaume, amb la cooperació necessària d'una direcció de l'ANC entregada a l'estratègia convergent, pot ser el primer acte d'una campanya electoral que, com escrivia en el seu bloc en Marc Rius, serà de caire presidencialista i plebiscitària, on es carreguin les tintes de l'èpica nacional i del conflicte amb Espanya, i amb una altra tinta i métode, més pròpia del calamar, s'intentin tapar les polítiques antisocials de CiU i les coincidències ideològiques i polítiques amb el PP (d'aquí, i d'allà).
Està per veure si aquest canvi de ritme dona els fruits que CiU espera, augmentar la seva majoria parlamentària, i si això, tindrà efectes de cara al govern espanyol i a les institucions europees.
Artur Mas ha elevat molt el to, ha fet saltar pels aires el seu propi relat, però la realitat potser un mur on s'estavellin moltes expectatives que cal madurar abans socialment. Joan Rosell, per exemple, ja va anunciar que en pensen els grans empresaris d'aquest salt mortal. I si Espanya és finalment rescatada, encara pot ser pitjor.

Amb tot, el domini de CiU dels temps i continguts dels debats, no sembla el millor escenari per a les esquerres catalanes si anem a unes eleccions anticipades. En aquest moment d'acceleració dels canvis enmig d'unes crisis brutals, les principals esquerres catalanes apareixen amb la major divergència estratègica de les últimes décades.

La majoria de la direcció del PSC sembla, de moment, posar-se d'esquenes als canvis socials de la Catalunya d'avui, i parapetant-se darrere d'una defensa poc convinçent del federalisme asimétric, semblen més preocupats en no molestar Rubalcaba o en no perdre vots cap a Ciutadans o el PP, que en reconnectar amb la base social que han perdut en els últims temps. Una part dels dirigents socialistes insisteixen, a més, en contraposar el conflicte social al fet nacional, abonant el terreny per una reedició del lerrouxisme que en temps de crisi pot abocar a una part important de la gent treballadora al populisme.
Per altre costat, la direcció d'ERC ha decidit fiar tot a la proclamació de la independència en el termini més curt possible de temps, reforçant l'estratègia de CiU, posant en segon pla els temes socials i una alternativa unitària de les esquerres. El clima sobiranista de la manifestació ha impulsat encara més aquest camí, a pesar de que els subordina claríssimament al que faci Artur Mas.

ICV-EUiA arriba amb discurs i posició pròpia adaptada a l'evolució nacional del país, i sense renunciar a la seva identitat d'esquerres i ecologista, a la seva vocació per la justicia social i en contra de les retallades.
L'evolució madura del federalisme amb dret a decidir com a punt de trobada entre federalistes, sobiranistes, i independentistes permet a ICV-EUiA ser pol d'integració de les persones d'esquerres que volen donar la veu al poble de Catalunya en un referendum per decidir sobre el seu futur, sense que això sigui excusa per no parlar de model social, de quin pais volem també per les persones, no només en relació a d'altres nacions o estats.

Des d'aquesta posició cal perseverar per a que el PSC evolucioni cap al dret a decidir, i per a que ERC no es situi definitivament al costat de CiU en una visió unicament identitària del país.
Necessitem una gran aliança de progrés per crear l'alternativa a CiU i el seu model conservador. No ho farem si no establim un programa comú social i polític que ha de tenir dos pilars: el dret a decidir i l'oposició a les retallades. O en altres paraules: sobirania com a poble i davant dels mercats.

Això no és fàcil i menys amb unes eleccions anticipades, on el curtplacisme sempre s'imposa. Però la constància d'ICV-EUiA en aquest camí és imprescindible: seguir en el combat social i polític contra les retallades, i defensar una construcció nacional inclusiva i on el conjunt del poble pugui decidir fins a on vol arribar en aquest moment. El debat de política general d'aquesta setmana serà un moment per posar damunt la taula aquests arguments, intentant evitar que CiU vulgui capitalitzar en solitari o instrumentalitzar el context post 11-S, i cercant la major unitat d'acció i proposta de les esquerres.

Diada 2012: manifestacions i debat a les esquerres


"El pujolisme juga a fons la carta d'aparèixer com l'expressió més pura del catalanisme, dels «interessos nacionals» (per damunt de les classes) de Catalunya; però hi ha raons legítimes per a dubtar-ne. El pujolisme voldria que els comunistes ajudéssim a integrar els immigrats, que fóssim el partit dels immigrats, deixant que ell representés la catalanitat genuïna. De la mateixa manera, aspira a ser partit de govern i a relegar els comunistes a una oposició lleial, responsable i constructiva. Malauradament per al pujolisme, el PSUC no es deixarà reduir al paper de partit dels immigrats ni a partit d'eterna oposició: el PSUC és un partit plenament nacional, plenament arrelat a Catalunya i a la seva història, i amb una clara vocació de govern.
Però això planteja el problema de les relacions entre pujolisme i esquerra." 

(Joaquim Sempere. Revista "Nous Horitzons" nº 34, any 1977).



A ningú se li escapa que aquest Onze de Setembre tindrà una rellevància política diferent de la d'altres anys. La crisi social i política que vivim està accelerant el temps polítics de la lluita de classes, i també, per diversos factors, el de l'estatus polític de Catalunya respecte Espanya i Europa.
En aquests dos plans del conflicte social i nacional, son hegemònics avui els plantejaments conservadors de CiU, com hem analitzat aquí altres vegades. A pesar del desgast per les retallades antisocials que porta a terme el govern d'Artur Mas des de 2010, segueix sent la força política que més recolçament té entre la ciutadania catalana.
En aquest context i correlació de forces, i amb el rerefons del pacte fiscal i unes possibles eleccions anticipades, es presenta la Diada de 2012, que té com a novetat la convocatòria de l'ANC a una manifestació que es preveu multitudinària.

L'ANC és, segons les seves pròpies paraules, "una organització unitària i transversal, democràtica i cívica, que treballa per aconseguir una majoria social favorable a la independència de Catalunya". La seva diversitat territorial i el seu caràcter interclassista la conecta amb moltes realitats de la societat catalana, a pesar del seu tancament ideològic al voltant d'un sol concepte: la independència. Hi conflueixen diverses tendències del sobiranisme, però la direcció política avui l'exerceixen sectors propers a l'univers del catalanisme conservador, més que no pas els sectors progressistes. Res extrany, tenint en compte la posició de domini que avui té CiU sobre el debat de la construcció nacional de Catalunya.

Aquest fet ha produït un debat en les esquerres catalanes sobre la conveniència d'anar o no a aquesta manifestació, de signe clarament independentista, i on s'intueix una majoria conservadora i de caire identitari que serà amplificada pel mitjans de comunicació públics i privats en el seu missatge.
Dues son les raons per dubtar en anar-hi: per un costat, la incomoditat per les esquerres de compartir manifestació amb dirigents de CiU que estan retallant drets socials en connivència amb el PP.
Per altra banda, el temor ha quedar subordinat a l'estratègia de construcció nacional de CiU, conservadora, identitària, i classista, que a més, serà part de la tàctica electoral de cara als propers comicis, igual que els intents d'instrumentalització del pacte fiscal.

A pesar dels dubtes, sòc de l'opinió que cal anar-hi a la manifestació de l'ANC. Les esquerres no hem de renunciar a parlar mai del projecte de país, no podem deixar aquesta bandera només a d'altres. Sempre ho hem d'acompanyar del nostre projecte social, sense establir un fals dilema sobre que és primer o prioritari. Ambdués questions, model social i construcció nacional, son indestriables.

Aquest debat m'ha fet recordar que, en un homenatge a l'històric dirigent del PSUC Miguel Nuñez, Jordi Pujol va explicar una anécdota viscuda amb altre dirigent comunista, en "Guti":

"Guti, no et pensis que sòc tonto. Jo ja sé que rera l'Assemblea de Catalunya i  "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia" esteu els comunistes!. Però això i el tema de "Catalunya, un sol poble", a nosaltres també ens interessa per construir Catalunya un cop estiguem en democràcia..."

Pujol, en minoria davant un PSUC que hegemonitzava la lluita antifranquista (com es despren del fragment de Quim Sempere que he posat al inici d'aquest post), va saber endinsar-se en el corrent de canvi que hi havia en el moviment democràtic, a pesar de no compartir el projecte social dels comunistes, perque la tendència portava alguns elements que el pujolisme reclamava, i que més tard, adaptaria com a seus. Si hagués decidit aillar-se d'aquest debat, només perque no estava en posició de domini, la voluntat de Pujol d'estar a la centralitat política catalana hagués fracassat de ben segur.
No comparo la situació directament, però la idea de fons em serveix: el dret a decidir, que alguns confonen amb la independència, és un dret democràtic que hem de reivindicar davant l'Estat i davant d'Europa, i que això pugui ser majoritari, interessa com a país i com a societat, inclus per qui està per una altra Espanya organitzada federalment, plurinacional, pluricultural i plurilingue.

En aquest sentit, no comparteixo l'autoexclusió de l'actual direcció del PSC d'aquest debat, obviant que gairebé una tercera part del seu electorat ja es declara a favor de la independència, i segur que un percentatge més elevat, fa seu el dret a decidir, encara que no sigui per la indepedència. De la mateixa manera, i per la raó contrària, no comparteixo la subordinació d'ERC a l'estratègia de CiU, sense questionar les seves polítiques socials i sense plantejar-se una alternativa des del catalanisme popular.
Ni les esquerres podem renunciar a parlar del país i a assumir el dret a decidir com a propi, ni tampoc podem anar a "fronts patriòtics" sense discutir el model social.
L'assumpció plena del dret a decidir és un dels punts sobre el que refer una majoria d'esquerres per la Catalunya del segle XXI, com comentava encertadament el secretari general de CCOO, Joan Carles Gallego, en una entrevista recent.
Per cert, CCOO i UGT acudiran a la manifestació de l'ANC, confirmant el seu caràcter nacional català i de classe, un fet que no agradarà tampoc al nacionalisme conservador. Una raó més per anar-hi: l'esquerra política no pot anar per darrera o, pitjor encara, al marge, del que l'esquerra social fa amb plena convicció i naturalitat.

La Diada Nacional és una jornada de reivindicació dels drets i llibertats nacionals de Catalunya, i en funció de la diversitat de tradicions polítiques, cadascú ha de posar l'accent on creu que és més necessari. ICV-EUiA assistirem com a coalició a la manifestació convocada per l'ANC amb un lema propi que reclamarà el dret a decidir i criticarà les polítiques de retallades de CiU i PP (les seves veritables polítiques de país).
No serà l'única convocatòria per reclamar justicia social i dret a decidir. Hagués estat ideal una convocatòria unitària, però no cal fer un problema de que hi hagin varies manifestacions. Les esquerres han de treballar per la complementarietat d'objectius i entendre la pluralitat del catalanisme polític en tot el seu espectre, que avui, s'expressa d'aquesta manera diversa.

Per tant, el que cal és fer un esforç per omplir els carrers de gent reclamant més drets socials i més drets nacionals, combatre amb convicció i pedagogia el discurs nacional conservador, i accelerar els punts de trobada de les esquerres per poder fer efectiu el dret a decidir sobre quin país i quina societat volem.

Esport i política. Nelson Mandela i la instrumentalització de "La Roja"


Arran de la victòria a l'Eurocopa de la Selecció espanyola de futbol, com ja ve sent habitual, s'han produit barreges interesades del fet esportiu amb plantejaments polítics i expressions de sectarismes identitaris, tant des de l'extrema dreta i l'espanyolisme més ranci, com des del catalanisme antiespanyol.

En veure aquestes reaccions, em va venir al cap la película de Clint Eastwood "Invictus", basada en un llibre de John Carlin, que mostra a Nelson Mandela (Morgan Freeman) en els primers moments de la seva Presidència, i relata la història real de com va defensar políticament mantenir el nom i els colors de l'equip sudafricà històric, els Springboks, molt lligat a la comunitat blanca que havia portat a terme l'apartheid.
Mandela, conscient de la capacitat dels esports de masses per transmetre idees i sentiments, va utilitzar el rugby per escenificar la seva idea de reconciliació nacional, i no va deixar símbols nacionals en mans de l'extrema dreta blanca ni va optar per substituir-los per altres només reconeguts per la comunitat negre.

Obviament res del que va passar a Sudàfrica és comparable amb Catalunya i Espanya.
Però aquestes idees de fons, no fer un us sectàri de les identitats nacionals, i no deixar en mans de l'extrema dreta els símbols, sí que em semblen interessants i aprofitables.

La dreta espanyolista s'ha apropiat de la idea d'Espanya en sentit ampli, de la seva bandera, la seva llengua, dels seus éxits esportius, que utilitza com a armes llencívoles contra la resta de nacions i identitats que hi ha a aquest Estat plurinacional. Pel contrari, no hi ha una esquerra espanyola que defensi en veu alta, amb convicció i des de la pluralitat, una altre manera d'entendre Espanya, d'explicar Espanya amb un relat diferent al que fa la dreta, més enllà d'un federalisme, en masses ocasions, nominal.
Aquest paper l'han hagut de fer les esquerres nacionals de caire federalista, que encara a hores d'ara, necessiten que algú a l'altra banda digui de manera clara que està disposat a federar-se, en cas de que les nacions així ho decideixin lliurament.
Aquesta impotència de l'esquerra espanyola per desmarcar-se de manera contundent de l'unitarisme espanyolista (que casa bé amb d'altres aspectes socials i culturals del pensament conservador) és un dels llasts que permeten que la dreta sigui majoritària entre molta gent treballadora a Espanya, gent que veu en la diferència una amenaça a la seva identitat, i no un enriquiment de la mateixa, extrem que només es dona on existeixen esquerres nacionals que han treballat la construcció nacional sense contraposar els sentiments de pertinència i donant-li una visió de classe. 

A l'altra banda, en actitud defensiva, els nacionalismes conservadors insisteixen en atiar el sentiment antiespanyol. Un plantejament, en el cas de Catalunya, al qual es subordinen gairebé la totalitat d'espectres de l'independentisme. 
Una part del sobiranisme català sembla quedar perplexe davant una societat catalana que ha avançat en identitat nacional, com demostren les últimes enquestes del CEO, però que segueix i celebra els títols de La Roja com mai, amb rècord televisiu inclós en aquesta ocasió. Personalment, no només no m'extranya, sino que em sembla saludable pel propi sobiranisme. Significa que el dret a decidir avança, però que Catalunya vol decidir amb tothom, i no contra ningú, internament o externament. Potser encara falta per a que aquest sentiment maduri políticament, potser ho fa massa lentament, però ho fa sobre bases que impedeixen una fractura interna com a país.
Aquesta percepció va ser ben entesa en el seu moment per dirigents com Carod-Rovira, possibilitant un creixement important de l'independentisme progressista a zones metropolitanes sense tradició sobiranista, plantejament que sembla haver caigut en desgràcia per afavorir una transició nacional de caire identitari que deixa en segon pla tota qüestió social o de classe.

L'éxit de convocatòria de La Roja a Catalunya, fenòmen "Barça bis" apart,  hauria d'ajudar a entendre en clau política a una part del sobiranisme català les dades del CEO: el 37% dels catalans/es es senten també espanyols/es, a més d'un 30,2% que es senten més catalans que espanyols, per un 23% que només es senten catalans; és a dir, gairebé un 68% no neguen la seva relació amb Espanya, i a la vegada, un 51% votaria a favor de la indepedència. Per tant, l'estatus polític de Catalunya no depen, únicament, d'un sentiment de pertinença. Depén de la maduresa política d'una ciutadania que entengui que un major autogovern li permet millorar la seva vida.

Segurament doncs, a Catalunya, aprofundir la guerra identitària, com va detectar Mandela, allunya de l'objectiu final: que Catalunya pugui decidir. I per reacció, es dona ales a l'espanyolisme a Catalunya, a l'anticatalanisme a Espanya, i munició gratis a l'extrema dreta nostàlgica del franquisme. I això que només és un esport...

Notes ràpides i agraïments per la 6a Assemblea Nacional d'EUiA




Volia escriure algunes opinions, valoracions, i agraïments al voltant de la 6a Assemblea Nacional d'EUiA, celebrada aquest cap de setmana

Estic satisfet de la feina feta, i a falta de veure el redactat final del document, de les línies polítiques aprovades pel proper període. Hem actualitzat el programa i les propostes d'acció política i mobilització, hem actualitzat el catalanisme popular amb el dret a decidir, hem reafirmat el nostre compromís amb la unitat de les esquerres per assolir noves majories de progrés contràries al neoliberalisme a Catalunya, Espanya, i Europa, i hem llençat un nou horitzó: la construcció d'un nou espai català que permeti anar més enllà a l'esquerra transformadora, ecologista, i nacional que avui representa la coalició electoral ICV-EUiA.

Ho hem fet amb un debat seriós i amb l'ànim de no utilitzar les identitats que conviuen a EUiA i els conceptes polítics de cada tradició com armes llencívoles. La unitat d'EUiA depen de saber sumar la diversitat des de allò que volem fer, i no des del que cadascú som o sentim que som. Programa i valors ens uneixen, les pluralitats, corrents i partits ens enriqueixen, i només els falsos debats, el sectarisme tribal, o la manipulació fetixista dels conceptes polítics ens ha dividit en altres ocasions. Sempre es poden fer les coses millors, i crec que, per exemple, amb un calendari més generós podríem haver arrodonit millor alguns aspectes.

Hem elegit una nova direcció, amb una candidatura única i unitària. Un nou Consell Nacional, amb homes i dones que hauran de posar en pràctica la política aprovada. També un nou coordinador, en Joan Josep Nuet, i un equip de 10 persones, entre les quals estic jo, per configurar el nou equip de direcció.
Tenim reptes importatíssims per endavant, però en destacaria dos. El primer, el més important, posar en marxa el que hem discutit, i que allò que hem treballat aquests dies ho sapiguem adaptar a la realitat del país i de la gent treballadora, sense permetre que les paraules acordades a l'Assemblea envelleixin ràpidament en un escenari tan canviant. El segon, incorporar més persones a aquest projecte, que té la voluntat no retórica d'obrir-se més i crear un paraigües més ampli. 

Vull acabar fent una sèrie d'agraïments:

a)Als afiliats/des d'EUiA i AJ, i convidats/des per la feina feta a les comissions i plenari de l'Assemblea.

b)A la gent d'EUiA de Sabadell pels esforços fets per acollir aquest event, i pel resultat de la seva feina.

c)A la gent que va participar a les comissions redactores dels documents, a la comissió dels "20 i pico", a la Comissió Tècnica, a la Comissió de Comunicació, a la Comissió de Candidatures, i especialment, a la "Comissió dels 7" (Grego Belmonte, Alba de Lamo, Nuria Lozano, Marisol Martínez, Francesc Matas, Hèctor Sànchez, i jo mateix),  que hem passat moltes hores juntes per fer un document sintètic i després ordenar les esmenes i poder facilitar als delegats/des una discussió el més àgil possible i alhora sense perdre cap contingut.

d)Als mitjans de comunicació que han fet el seguiment de l'assemblea, especialment a l'equip de TV3, a la Montse Castany i l'Anna Poch, i la resta de professionals.

e) I un agraïment personal, al Jordi Miralles i Conte:

    Vaig conèixer al Jordi a final dels 90, quan jo era militant de CJC-Joventut Comunista, i acabàvem de fundar EUiA. Vam fer una Escola d'Estiu de formació a Castelldefels, on ell era llavors assessor del grup municipal i ja dirigent destacat d'EUiA i del PCC, i va fer de ponent.
Poc podia pensar llavors que anys després, a primers de 2004, amb la victòria de les esquerres i la seva entrada la Parlament de Catalunya com a diputat, en Jordi i en Nuet em vindrien a buscar per dedicarme a EUiA. Jo, que treballava a l'empresa privada en el sector d'assegurances, vaig acceptar sense pensar-m'ho, enmig del entusiasme del moment pel primer govern de les esquerres, i no em penedeixo en absolut. Com sabeu, primer vaig portar la seva agenda i les relacions de la coordinació amb la resta d'EUiA, i després vaig passar a formar part de la direcció d'EUiA, sent el responsable d'Organització Territorial.

En aquests 8 anys, he aprés moltíssimes coses d'en Jordi. Algunes, les més importants, les podré valorar al complet amb el temps, amb l'experiència. Altres, em serveixen cada dia en les meves tasques.
Només donar un cop d'ull a totes les felicitacions per la seva feina de gent molt diversa al Twitter, i a les que vam poder sentir en directe a l'Assemblea en boca de dirigents polítics i sindicals, ja dona idea de la seva dimensió política i social, que no descobriré jo ara.

La seva contribució a fer créixer EUiA, a formar la coalició ICV-EUiA, a fer del nostre espai una referència política a Catalunya, a la unitat de les esquerres socials i polítiques, a fer d'IU un projecte més plural, creible i amable, és cabdal. I haver estat al seu costat, des de diferents tasques, apart d'un orgull, em fa sentir com copartícep d'aquests èxits.

En Jordi es dedicarà ara prioritariament a la seva tasca com a diputat, sent la veu d'EUiA, juntament amb la Mercé Civit,  al Parlament de Catalunya, al costat de la resta de companys/es del grup d'ICV-EUiA. 
Estic segur que seguirà fent una gran tasca al Parlament, que seguirà incansable en la construcció de ponts i dinàmiques unitàries entre política i moviments socials, i que seguirà aportant tot el seu bagatge a les tasques de direcció d'EUiA i de la coalició. 

Gràcies Jordi per tot el que has fet, fas, i faras (vam fer, fem, farem) per una Catalunya més justa, lliure i sostenible.





#22M Vaga Educació. Un poema de L.G. Montero per donar-hi suport


El #22M hi ha vaga de tots els sectors educatius per aturar les retallades en educació a tots els nivells formatius. Una societat sense educació de qualitat i universal no té cap futur, especialment en temps de crisi.

Per donar-hi suport, reprodueixo un poema de Luis García Montero dedicat, entre altres coses,  al paper del professorat en la formació académica i vital de les persones.



EL PROFESOR

¿Qué se puede explicar
en este laberinto con maletas y llaves?
Sólo las estaciones del peligro
y la necesidad.

Son ya las cuatro y diez. El profesor,
que cada día aprende a vivir en voz alta,
recita los poemas elegidos.
Hay silencio en la clase
y miradas que cruzan silencio.

Dudar es necesario.
La sospecha nos brinda
una buena lección, pero conviene
que nadie imponga un frío,
que cada cual elija sus dudas y sus llaves
para que las maletas al abrirse
no resulten vacías.

Porque tampoco es justo
pedirle al sol de mayo que no deje
la piel de una certeza en la ventana.
Nunca ha sido ley
olvidar lo que somos,
aquello que debemos defender
para que las palabras que decimos
no huelan a cerrado.
Quien vive necesita confianza.

Con las llaves perdidas abrimos la memoria.
El poema recorre un continente,
toma una habitación,
deshace su maleta.

Siempre recién llegado,
al dudar en los dogmas y afirmar en la nada,
el profesor procura,
más que decir verdades, no mentir,
más que dar ilusiones, no romperlas.
Dedicará sus años
a buscar entre sombras
una razón de claridad
y a descubrir en ojos indecisos
el equipaje abierto de un poema,
su rara conmoción,
cuando en la vida ocurren
las cosas que suceden en la literatura.

Los ojos de un alumno
son viajeros urgentes. Sólo hacen
preguntas como arenas movedizas,
preguntas para la próxima estación
en un viaje de largo recorrido.


Luis García Montero. Poema del libro "Vista cansada" (Visor Libros, 2008).

Per Isma i Dani: un poema de Nazim Hikmet Ran

Avui fa un mes que Isma i Dani (i Javi, i recentment, Laura) estan a la preso de manera injusta per participar en les mobilitzacions de la Vaga General del 29M. Els hi dedico un poema de Nazim Hikmet Ran, poeta comunista turc, que va coneixer la presó i l'exili per defensar la Llibertat i el Socialisme. Llibertat ja!



RESPOSTA

Aquest mur,
aquest mur vostre
poc ens importa, poc.
L'origen de la nostra força
no està en la vaga promesa d'un místic,
ni en un somni qualsevol que incendia l'ànima.

Procedeix únicament
d'aquest galopar de la Història
impossible d'aturar.
Els que intenten oposar-se a nosaltres
s'oposen també
a les lleis seculars 
del moviment de la matèria,
de la societat en marxa.

No existeix pausa, sino moviment:
si l'avui desemboca en el demà,
i el demà derriba l'avui,
               i tot sense parar segueix avançant,
                                                      avançant
                                                      avançant.

Nosaltres, herois d'avui
som els pregoners
                              del demà.

Som el rumor
         d'aquesta corrent
              que corre sense parar
                    i reconstrueix
                        el que acaba d'arrasar.

Nosaltres
som els que acomoden el nostre pas al pas de la Història,
els que trepitjen l'imperialisme que es derrumba,
els que edifiquen
                           el demà.

Aquest mur,
aquest mur vostre,
        poc ens importa, poc.

#29MVagaGeneral. El què i el com per assegurar el seu èxit



Els sindicats han convocat Vaga General pel 29 de Març per aturar la reforma laboral imposada per decret pel govern del PP, i amb la simpatia de CiU i altres dretes de l'Estat.

Les esquerres socials i polítiques han mostrat total suport a la convocatòria, atesa la gravetat dels atacs a les condicions laborals, que ens situen en un canvi de paradigma de les relacions laborals en Espanya, com no havíem conegut des del franquisme, i que està en la línea d'altres amenaces antisocials ja anunciades pel PP: copagament a la sanitat pública, retall de pensions, limitació del dret de vaga...Realment, la dreta està aprofitant la crisi per canviar el model social construit a Espanya des de la transició.

Sobren les raons per donar recolçament a la Vaga General, però aquesta no serà fàcil d'organitzar de manera unitària i massiva. Les condicions de por, inseguretat, i precarietat de molts treballadors i treballadores son un fre important, que va acompanyat d'una campanya mediàtica intensa de desprestigi dels sindicats i de la vaga com un métode de lluita i reivindicació de les classes treballadores i populars.

Al costat d'aquest ambient hostil, s'obre pas de manera preocupant un tendència antisindical cada vegada més estesa entre alguns sectors de l'esquerra social i política, que amb la bona voluntat de fer una extensió ciutadana de la vaga, acaben per negar-li als sindicats de classe el seu paper protagonista com a convocants de la mateixa. 

Tot el que sigui implicar al màxim de sectors socials em sembla un encert, fer plataformes àmplies d'extensió de la Vaga, i innovar en les formes de comunicació i extensió. També amb accions complementàries aquell dia, com la vaga de consum anunciada per FACUA

Però no comparteixo les crides a "l'autoorganització de la vaga" que promouen l'actuació autònoma al marge de les organitzacions sindicals convocants. 

Tant de bó sigui la #Vagadel99% de la població, però jo, primer, estaré 100% al costat dels sindicats de classe convocants. Perque el piquet de vaga dura un dia, però la lluita organitzada durarà molt més temps, i els sindicats de classe en son una part imprescindible d'aquesta, gairebé una de les últimes trinxeres de l'esquerra social enfront de l'oligarquia financera i les seves polítiques neoliberals.

L'éxit de la vaga estarà en la capacitat de confluència i de visibilització d'una resposta unitària, plural i massiva,  no pas en la radicalització de les formes que busquen una major rellevància mediàtica.
La dreta està a l'espera d'una jornada d'aldarulls per justificar una restricció del dret de vaga i per desacreditar al sindicalisme als ulls de l'opinió ciutadana. Per això, aquesta convocatòria necessita d'una dosi extra d'experiència en la gestió dels conflictes (sempre n'hi hauran...) i de seny en l'utilització dels diversos mitjans d'informació i convicció dels piquets...Res nou, però més necessari ara que mai. 
Les resistències i pors a fer vaga de molts treballadors i treballadores, més fortes que mai, no poden solucionar-se amb una visió ideologitzada, sectària i reduccionista, que resta efectius, més que en suma. L'empatia i el coneixement exhaustiu de les condicions laborals son claus per mesurar la intensitat de la protesta, i això, ho poden fer els que coneixen els centres de treball, els i les sindicalistes, no un moviment espontani de ciutadans, per molta raó o indignació que aportin.

El 29M tenim un repte important, hem d'assegurar que ho assolim de manera exitosa perque ens hi juguem moltes coses, i perque és l'inici d'una mobilització llarga i sostinguda que no pot començar malament.

El 29M estaré de piquet informatiu on els sindicats convocants o una plataforma més àmplia on ells hi siguin presents consideri, com ho vaig fer el passat 29-S i podeu comprobar per la foto que he posat per il·lustrar el post: amb Miguel Pelàez, dirigent sindical de CCOO, i Mercé Civit i Jordi Miralles, diputats d'ICV-EUiA, fent de piquet informatiu a l'entrada de Mercabarna.

NO a la Reforma Laboral. Salut i Unitat!.

El #19F tothom al carrer! NO a la #reformalaboral



7 RAONS PER DIR NO A AQUESTA REFORMA LABORAL:


1.      És una reforma que no crearà ocupació. Sinó que augmentarà la destrucció de llocs de treball, perquè la reforma incentiva els acomiadaments, que seran més fàcils (per decisió unilateral de l’empresari, per ampliació dels supòsits) i més barats (33 dies/any i en molts casos 20, enlloc de 45 com fins ara).

2.      És una reforma antisocial, que abaixarà els salaris. La reforma busca una rebaixa general dels salaris, dels treballadors/es o dels que busquen feina. Els empresaris podran fer-ho de forma unilateral i discrecional.

3.      És una reforma feta amb mentides, manipulació i engany. Des del primer segon hi hagut mentides sobre el contingut, ocultació de dades i clara voluntat de manipulació de la informació. A banda, és exactament el contrari del que el PP va prometre, abans i durant campanya electoral (S. Saénz de Santamaría, 23 juny 2010 lo que necesita España no es facilitar el despido, no es fomentar la salida, sino fomentar la contratación”).

4.      És una reforma on no es salva ningú: afecta pares, mares, fills i filles. Precaritza encara més la contractació dels joves, per la via del nou contracte “indefinit” amb període de prova d’un any, en el que es podrà acomiadar sense causa ni indemnització. I té efectes retroactius, i afecta als que tenen un contracte vigent (menys indemnització per acomiadament, per exemple).

5.      És una reforma que perjudica a les dones. Incentiva que les dones tinguin principalment contractes a temps parcial. Augmentarà les dificultats per conciliar vida personal i laboral de tothom, però especialment de les dones, per la facilitat que la reforma ofereix als canvis de les condicions de treball (horaris, jornada) decidits unilateralment per les empreses.

6.      És una reforma contra l’autogovern de Catalunya. Hi ha una pèrdua de competències del Govern de la Generalitat, que ja no decidirà si autoritza els ERE o no. La desaparició del control previ i l’autorització administrativa comportarà un incentiu a les estratègies de deslocalització del centres de treball de grans multinacionals que, sense intervenció sindical ni dels poders públics tindran més fàcil la deslocalització de les empreses a altres països. Una pèrdua de competències en favor del mercat i dels empresaris que ha estat valorada positivament  pel President Mas i per CIU. 

7.      Una reforma inútil per superar la crisi. Els impactes de la reforma provocaran més dificultats per la recuperació econòmica e incentiven un model productiu escassament eficient. La creació d’ocupació de qualitat i la reactivació econòmica només vindrà d’un canvi de model productiu i una reforma fiscal justa.

Cal impugnar diariament el sentit comú de les retallades

Primer de tot, bon any 2012 a tots i totes.

Comencem un any que es preveu plagat de polítiques antisocials i de retrocessos en drets socials i nacionals. El PP les aplicarà a tota Espanya amparat en la seva majoria absolutísima, i CiU les aplicarà a Catalunya després de sortir reforçada de tot el cicle electoral, sense que s'hagi erosionat la seva base electoral per les retallades socials ja posades en marxa.

En totes les trobades pròpies de les festes nadalenques em feien la mateixa pregunta: com pot ser que CiU i PP guanyin eleccions si la gent sap que retallaran drets? Si la gent diu que no està d'acord amb les retallades, i inclus es mobilitzen en contra, perque no es reflexa electoralment?

Les respostes son complexes, però per dir-ho ras i curt: la gent no vol retallades, però les considera inevitables. La gent renega dels efectes, però n'assumeix unes causes presentades per les dretes i els seus corrents d'opinió com inquestionables tal i com, per exemple, queda reflexat aquesta setmana en una enquesta publicada pel diari conservador La Vanguardia.

Segons l'enquesta, un 80% creu que les retallades venen justificades per una caiguda dels ingressos, i d'aquí es passa a que gairebé el 77% pensin que la despesa s'ha d'ajustar als ingressos, sense que es pregunti sobre com obtenir més ingressos ni qui els ha d'aportar, o desviant l'atenció cap altres temes, com les transferències fiscals entre Espanya i Catalunya, on gairebé un 75% considera que els incompliments per part del govern espanyol son rellevants per justificar les retallades, sense que hi hagi cap pregunta en quant a la destinació de les partides que es deuen. I per arrodonir-ho, es demonitza als governs de progrés com a culpables de la situació, una pauta aplicada per CiU amb el govern catalanista i d'esquerres, i que seguirà el PP amb el govern Zapatero.

Les dretes han aconseguit incorporar en el sentit comú de les classes populars la inevitabilitat de les retallades, acompanyades d'un sentiment de por i d'inseguretat que porta a l'autoculpabilització, a una socialització injusta dels efectes de la crisi, sense questionar qui es responsable directe, en quin grau, i qui ha de reparar els danys i en quin grau. Se'ns iguala en la culpa, se'ns desiguala en el càstig. De fet, les classes populars i treballadores n'haurien d'estar exemptes de càstig, en no ser responsables de la crisi, mentre que el capitalisme financer en surt indemne, i aprofita la seva posició hegemònica per augmentar el seu domini en totes les esferes socials.

Davant d'aquest fet, l'esquerra social i política ha d'afinar en la seva acció quotidiana, si vol revertir l'hegemonia de les dretes. Fins el moment, hi ha una mobilització intensa per denunciar els efectes de les retallades, especialment en l'àmbit de la Salut, on es multipliquen les iniciatives populars contra les retallades sanitàries. Les ocupacions de CAP's, les mobilitzacions als hospitals, i d'altres iniciatives son necessàries, i cal augmentar la seva incidència i presència, però alhora cal conscienciar sobre les causes, impugnar la lògica que les legitima, que fa inevitables les retallades als ulls de molta gent treballadora. El manteniment dels serveis sanitaris és una lluita justa que cal acompanyar d'un discurs que ofereixi raons per demostrar, per exemple, que hi ha maneres de generar ingressos i controlar la despesa per mantenir i ampliar els drets socials.

En aquest sentit, les forces polítiques d'esquerres, les organitzacions socials, el sindicalisme de classe, els moviments socials com el 15-M, hem de redoblar esforços per conjugar protesta i proposta. Més que radicalitzar les formes de la protesta per augmentar la seva resonància, cal donar-li un relat complet, polititzarla en el sentit de inserir-la en un discurs global que assenyali les causes i als principals responsables, els poders econòmics i financers, a més de denunciar als que executen els efectes, els governs conservadors.

En aquest 2012 tenim el repte no només de respondre a les retallades, sino d'impulsar una pedagogia quotidiana exercida des de la proximitat, articulada entorn de propostes de mínims ampliament acordades, i expressada amb llenguatge propi, que senti les bases d'un nou sentit comú popular, essencial per construir una nova majoria de progrés.