Cal impugnar diariament el sentit comú de les retallades

Primer de tot, bon any 2012 a tots i totes.

Comencem un any que es preveu plagat de polítiques antisocials i de retrocessos en drets socials i nacionals. El PP les aplicarà a tota Espanya amparat en la seva majoria absolutísima, i CiU les aplicarà a Catalunya després de sortir reforçada de tot el cicle electoral, sense que s'hagi erosionat la seva base electoral per les retallades socials ja posades en marxa.

En totes les trobades pròpies de les festes nadalenques em feien la mateixa pregunta: com pot ser que CiU i PP guanyin eleccions si la gent sap que retallaran drets? Si la gent diu que no està d'acord amb les retallades, i inclus es mobilitzen en contra, perque no es reflexa electoralment?

Les respostes son complexes, però per dir-ho ras i curt: la gent no vol retallades, però les considera inevitables. La gent renega dels efectes, però n'assumeix unes causes presentades per les dretes i els seus corrents d'opinió com inquestionables tal i com, per exemple, queda reflexat aquesta setmana en una enquesta publicada pel diari conservador La Vanguardia.

Segons l'enquesta, un 80% creu que les retallades venen justificades per una caiguda dels ingressos, i d'aquí es passa a que gairebé el 77% pensin que la despesa s'ha d'ajustar als ingressos, sense que es pregunti sobre com obtenir més ingressos ni qui els ha d'aportar, o desviant l'atenció cap altres temes, com les transferències fiscals entre Espanya i Catalunya, on gairebé un 75% considera que els incompliments per part del govern espanyol son rellevants per justificar les retallades, sense que hi hagi cap pregunta en quant a la destinació de les partides que es deuen. I per arrodonir-ho, es demonitza als governs de progrés com a culpables de la situació, una pauta aplicada per CiU amb el govern catalanista i d'esquerres, i que seguirà el PP amb el govern Zapatero.

Les dretes han aconseguit incorporar en el sentit comú de les classes populars la inevitabilitat de les retallades, acompanyades d'un sentiment de por i d'inseguretat que porta a l'autoculpabilització, a una socialització injusta dels efectes de la crisi, sense questionar qui es responsable directe, en quin grau, i qui ha de reparar els danys i en quin grau. Se'ns iguala en la culpa, se'ns desiguala en el càstig. De fet, les classes populars i treballadores n'haurien d'estar exemptes de càstig, en no ser responsables de la crisi, mentre que el capitalisme financer en surt indemne, i aprofita la seva posició hegemònica per augmentar el seu domini en totes les esferes socials.

Davant d'aquest fet, l'esquerra social i política ha d'afinar en la seva acció quotidiana, si vol revertir l'hegemonia de les dretes. Fins el moment, hi ha una mobilització intensa per denunciar els efectes de les retallades, especialment en l'àmbit de la Salut, on es multipliquen les iniciatives populars contra les retallades sanitàries. Les ocupacions de CAP's, les mobilitzacions als hospitals, i d'altres iniciatives son necessàries, i cal augmentar la seva incidència i presència, però alhora cal conscienciar sobre les causes, impugnar la lògica que les legitima, que fa inevitables les retallades als ulls de molta gent treballadora. El manteniment dels serveis sanitaris és una lluita justa que cal acompanyar d'un discurs que ofereixi raons per demostrar, per exemple, que hi ha maneres de generar ingressos i controlar la despesa per mantenir i ampliar els drets socials.

En aquest sentit, les forces polítiques d'esquerres, les organitzacions socials, el sindicalisme de classe, els moviments socials com el 15-M, hem de redoblar esforços per conjugar protesta i proposta. Més que radicalitzar les formes de la protesta per augmentar la seva resonància, cal donar-li un relat complet, polititzarla en el sentit de inserir-la en un discurs global que assenyali les causes i als principals responsables, els poders econòmics i financers, a més de denunciar als que executen els efectes, els governs conservadors.

En aquest 2012 tenim el repte no només de respondre a les retallades, sino d'impulsar una pedagogia quotidiana exercida des de la proximitat, articulada entorn de propostes de mínims ampliament acordades, i expressada amb llenguatge propi, que senti les bases d'un nou sentit comú popular, essencial per construir una nova majoria de progrés.