Esport i política. Nelson Mandela i la instrumentalització de "La Roja"


Arran de la victòria a l'Eurocopa de la Selecció espanyola de futbol, com ja ve sent habitual, s'han produit barreges interesades del fet esportiu amb plantejaments polítics i expressions de sectarismes identitaris, tant des de l'extrema dreta i l'espanyolisme més ranci, com des del catalanisme antiespanyol.

En veure aquestes reaccions, em va venir al cap la película de Clint Eastwood "Invictus", basada en un llibre de John Carlin, que mostra a Nelson Mandela (Morgan Freeman) en els primers moments de la seva Presidència, i relata la història real de com va defensar políticament mantenir el nom i els colors de l'equip sudafricà històric, els Springboks, molt lligat a la comunitat blanca que havia portat a terme l'apartheid.
Mandela, conscient de la capacitat dels esports de masses per transmetre idees i sentiments, va utilitzar el rugby per escenificar la seva idea de reconciliació nacional, i no va deixar símbols nacionals en mans de l'extrema dreta blanca ni va optar per substituir-los per altres només reconeguts per la comunitat negre.

Obviament res del que va passar a Sudàfrica és comparable amb Catalunya i Espanya.
Però aquestes idees de fons, no fer un us sectàri de les identitats nacionals, i no deixar en mans de l'extrema dreta els símbols, sí que em semblen interessants i aprofitables.

La dreta espanyolista s'ha apropiat de la idea d'Espanya en sentit ampli, de la seva bandera, la seva llengua, dels seus éxits esportius, que utilitza com a armes llencívoles contra la resta de nacions i identitats que hi ha a aquest Estat plurinacional. Pel contrari, no hi ha una esquerra espanyola que defensi en veu alta, amb convicció i des de la pluralitat, una altre manera d'entendre Espanya, d'explicar Espanya amb un relat diferent al que fa la dreta, més enllà d'un federalisme, en masses ocasions, nominal.
Aquest paper l'han hagut de fer les esquerres nacionals de caire federalista, que encara a hores d'ara, necessiten que algú a l'altra banda digui de manera clara que està disposat a federar-se, en cas de que les nacions així ho decideixin lliurament.
Aquesta impotència de l'esquerra espanyola per desmarcar-se de manera contundent de l'unitarisme espanyolista (que casa bé amb d'altres aspectes socials i culturals del pensament conservador) és un dels llasts que permeten que la dreta sigui majoritària entre molta gent treballadora a Espanya, gent que veu en la diferència una amenaça a la seva identitat, i no un enriquiment de la mateixa, extrem que només es dona on existeixen esquerres nacionals que han treballat la construcció nacional sense contraposar els sentiments de pertinència i donant-li una visió de classe. 

A l'altra banda, en actitud defensiva, els nacionalismes conservadors insisteixen en atiar el sentiment antiespanyol. Un plantejament, en el cas de Catalunya, al qual es subordinen gairebé la totalitat d'espectres de l'independentisme. 
Una part del sobiranisme català sembla quedar perplexe davant una societat catalana que ha avançat en identitat nacional, com demostren les últimes enquestes del CEO, però que segueix i celebra els títols de La Roja com mai, amb rècord televisiu inclós en aquesta ocasió. Personalment, no només no m'extranya, sino que em sembla saludable pel propi sobiranisme. Significa que el dret a decidir avança, però que Catalunya vol decidir amb tothom, i no contra ningú, internament o externament. Potser encara falta per a que aquest sentiment maduri políticament, potser ho fa massa lentament, però ho fa sobre bases que impedeixen una fractura interna com a país.
Aquesta percepció va ser ben entesa en el seu moment per dirigents com Carod-Rovira, possibilitant un creixement important de l'independentisme progressista a zones metropolitanes sense tradició sobiranista, plantejament que sembla haver caigut en desgràcia per afavorir una transició nacional de caire identitari que deixa en segon pla tota qüestió social o de classe.

L'éxit de convocatòria de La Roja a Catalunya, fenòmen "Barça bis" apart,  hauria d'ajudar a entendre en clau política a una part del sobiranisme català les dades del CEO: el 37% dels catalans/es es senten també espanyols/es, a més d'un 30,2% que es senten més catalans que espanyols, per un 23% que només es senten catalans; és a dir, gairebé un 68% no neguen la seva relació amb Espanya, i a la vegada, un 51% votaria a favor de la indepedència. Per tant, l'estatus polític de Catalunya no depen, únicament, d'un sentiment de pertinença. Depén de la maduresa política d'una ciutadania que entengui que un major autogovern li permet millorar la seva vida.

Segurament doncs, a Catalunya, aprofundir la guerra identitària, com va detectar Mandela, allunya de l'objectiu final: que Catalunya pugui decidir. I per reacció, es dona ales a l'espanyolisme a Catalunya, a l'anticatalanisme a Espanya, i munició gratis a l'extrema dreta nostàlgica del franquisme. I això que només és un esport...