Les esquerres i la situació política a la Catalunya post-11S

"Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble." (V.A.Estellés).

"Faig
tot el que puc per adaptar-me al ritme
de tots els que conec,
un per un i amb esforç,
perquè la meva veu els sigui
com un indret comú,
com una taula."
(Miquel Martí i Pol).

"El dret a l’autodeterminació de la Nació, és a dir, la seva capacitat de decidir voluntàriament a cada instant el seu futur, és un dret inalienable de les nacions i els pobles del planeta; un dret col·lectiu i expressió de la democràcia.
No és un dret que s’exerceixi un sol cop i s’identifiqui a un sol referèndum en la seva història, és un dret que pot exercir-se en qualsevol moment quan la nació ho decideixi."

(Punt 13 de la Conferència sobre Fet Nacional del PCC, celebrada al 1999 a Barcelona).


Tothom coincideix en que l'escenari polític català ha sofert un terratrémol d'ençà de la multitudinària manifestació de la Diada. 
El clam massiu del 11-S té moltes lectures i raons de ser, però expressen sens dubte un rebuig a l'ordre actual de les coses, especialment pel que fa a Catalunya com a nació que vol governar el seu futur. 
Res serà igual després de que tantíssima gent sortis al carrer demanant un tracte diferent com a país.
Els efectes tindran llarg recorregut en el temps, com ho ha tingut la manifestació del 10 de Juliol de 2010 i el que la va causar, sense el qual no es podria entendre el que passa avui. La societat de la comunicació tendeix a posar en primer pla focs i encenalls, i deixar en segon pla el foc lent i les brases que queden de les primeres flamarades, però son aquelles les que realment canvien l'estat de la matèria. 
En aquest sentit, el socióleg Manel Castells i la periodista Milagros Pérez Oliva han fet bons articles recentment sobre els canvis socials i generacionals que estan a la base de l'evolució de la Catalunya nació, així que no m'hi extendré, però recomano la seva lectura per entendre millor el que diré a continuació.

El no de Rajoy a Mas tanca la porta, de moment, al pacte fiscal, que era el punt més significatiu de la legislatura pel govern de CiU. De fet, era el seu gran objectiu polític, l'únic que podia compensar el desgast de les retallades antisocials del govern Mas. El pacte fiscal tenia un ampli consens social sobre la seva justa reclamació, un acord parlamentari amb majoria suficient (però no incontestable per l'absència del PSC), un acompanyament de la societat civil organitzada (entitats socials, sindicats majoritaris, organitzacions empresarials), i un relat ben construit en el temps, que s'emmarcava en una de les etapes de la transició nacional anunciada per Mas.
Hi havia una perspectiva pausada, d'acumulació de forces i d'explicació pedagògica, que feia que CiU, des del Govern, lideres amb facilitat aquesta reivindicació nacional, sobretot tenint en compte que al 2013 toca renovar el sistema de finançament del règim comú de la LOFCA; per tant, es tractava de temptejar La Moncloa, donar-li solemnitat a qualsevol gest, i qui dia passa any empeny, arribar ens uns mesos al moment en que Rajoy no tingués més remei que posicionar-se. Entremig, hi hauria canvis de cromos com els que havíem vist fins ara, amb Duran Lleida i Sànchez Camacho de funambulistes, o potser l'entrada en escena d'ERC, disposada a ajudar Mas.

Però va arribar la gran manifestació de la Diada. I el seu efecte, a qui primer ha descolocat el guió i l'agenda, és al propi Mas. Per molt que UDC i altres sectors del Govern intentessin que fos la manifestació del pacte fiscal, la convocatòria de l'ANC, i la suma social i política que l'empenyia, va desbordar el significat de la mateixa molt més enllà. Veient l'èxit convocant, un acompanyament mediàtic sense precedents, el cop d'autoestima nacional que ha provocat en gran part de la ciutadania, i l'estupor més enllà de l'Ebre i dels Pirineus, CiU (i no se en quina mesura, el propi Mas) han vist l'oportunitat de capitalitzar electoralment el clam popular de la manifestació.
La rebuda a Mas a la Plaça Sant Jaume, amb la cooperació necessària d'una direcció de l'ANC entregada a l'estratègia convergent, pot ser el primer acte d'una campanya electoral que, com escrivia en el seu bloc en Marc Rius, serà de caire presidencialista i plebiscitària, on es carreguin les tintes de l'èpica nacional i del conflicte amb Espanya, i amb una altra tinta i métode, més pròpia del calamar, s'intentin tapar les polítiques antisocials de CiU i les coincidències ideològiques i polítiques amb el PP (d'aquí, i d'allà).
Està per veure si aquest canvi de ritme dona els fruits que CiU espera, augmentar la seva majoria parlamentària, i si això, tindrà efectes de cara al govern espanyol i a les institucions europees.
Artur Mas ha elevat molt el to, ha fet saltar pels aires el seu propi relat, però la realitat potser un mur on s'estavellin moltes expectatives que cal madurar abans socialment. Joan Rosell, per exemple, ja va anunciar que en pensen els grans empresaris d'aquest salt mortal. I si Espanya és finalment rescatada, encara pot ser pitjor.

Amb tot, el domini de CiU dels temps i continguts dels debats, no sembla el millor escenari per a les esquerres catalanes si anem a unes eleccions anticipades. En aquest moment d'acceleració dels canvis enmig d'unes crisis brutals, les principals esquerres catalanes apareixen amb la major divergència estratègica de les últimes décades.

La majoria de la direcció del PSC sembla, de moment, posar-se d'esquenes als canvis socials de la Catalunya d'avui, i parapetant-se darrere d'una defensa poc convinçent del federalisme asimétric, semblen més preocupats en no molestar Rubalcaba o en no perdre vots cap a Ciutadans o el PP, que en reconnectar amb la base social que han perdut en els últims temps. Una part dels dirigents socialistes insisteixen, a més, en contraposar el conflicte social al fet nacional, abonant el terreny per una reedició del lerrouxisme que en temps de crisi pot abocar a una part important de la gent treballadora al populisme.
Per altre costat, la direcció d'ERC ha decidit fiar tot a la proclamació de la independència en el termini més curt possible de temps, reforçant l'estratègia de CiU, posant en segon pla els temes socials i una alternativa unitària de les esquerres. El clima sobiranista de la manifestació ha impulsat encara més aquest camí, a pesar de que els subordina claríssimament al que faci Artur Mas.

ICV-EUiA arriba amb discurs i posició pròpia adaptada a l'evolució nacional del país, i sense renunciar a la seva identitat d'esquerres i ecologista, a la seva vocació per la justicia social i en contra de les retallades.
L'evolució madura del federalisme amb dret a decidir com a punt de trobada entre federalistes, sobiranistes, i independentistes permet a ICV-EUiA ser pol d'integració de les persones d'esquerres que volen donar la veu al poble de Catalunya en un referendum per decidir sobre el seu futur, sense que això sigui excusa per no parlar de model social, de quin pais volem també per les persones, no només en relació a d'altres nacions o estats.

Des d'aquesta posició cal perseverar per a que el PSC evolucioni cap al dret a decidir, i per a que ERC no es situi definitivament al costat de CiU en una visió unicament identitària del país.
Necessitem una gran aliança de progrés per crear l'alternativa a CiU i el seu model conservador. No ho farem si no establim un programa comú social i polític que ha de tenir dos pilars: el dret a decidir i l'oposició a les retallades. O en altres paraules: sobirania com a poble i davant dels mercats.

Això no és fàcil i menys amb unes eleccions anticipades, on el curtplacisme sempre s'imposa. Però la constància d'ICV-EUiA en aquest camí és imprescindible: seguir en el combat social i polític contra les retallades, i defensar una construcció nacional inclusiva i on el conjunt del poble pugui decidir fins a on vol arribar en aquest moment. El debat de política general d'aquesta setmana serà un moment per posar damunt la taula aquests arguments, intentant evitar que CiU vulgui capitalitzar en solitari o instrumentalitzar el context post 11-S, i cercant la major unitat d'acció i proposta de les esquerres.

Diada 2012: manifestacions i debat a les esquerres


"El pujolisme juga a fons la carta d'aparèixer com l'expressió més pura del catalanisme, dels «interessos nacionals» (per damunt de les classes) de Catalunya; però hi ha raons legítimes per a dubtar-ne. El pujolisme voldria que els comunistes ajudéssim a integrar els immigrats, que fóssim el partit dels immigrats, deixant que ell representés la catalanitat genuïna. De la mateixa manera, aspira a ser partit de govern i a relegar els comunistes a una oposició lleial, responsable i constructiva. Malauradament per al pujolisme, el PSUC no es deixarà reduir al paper de partit dels immigrats ni a partit d'eterna oposició: el PSUC és un partit plenament nacional, plenament arrelat a Catalunya i a la seva història, i amb una clara vocació de govern.
Però això planteja el problema de les relacions entre pujolisme i esquerra." 

(Joaquim Sempere. Revista "Nous Horitzons" nº 34, any 1977).



A ningú se li escapa que aquest Onze de Setembre tindrà una rellevància política diferent de la d'altres anys. La crisi social i política que vivim està accelerant el temps polítics de la lluita de classes, i també, per diversos factors, el de l'estatus polític de Catalunya respecte Espanya i Europa.
En aquests dos plans del conflicte social i nacional, son hegemònics avui els plantejaments conservadors de CiU, com hem analitzat aquí altres vegades. A pesar del desgast per les retallades antisocials que porta a terme el govern d'Artur Mas des de 2010, segueix sent la força política que més recolçament té entre la ciutadania catalana.
En aquest context i correlació de forces, i amb el rerefons del pacte fiscal i unes possibles eleccions anticipades, es presenta la Diada de 2012, que té com a novetat la convocatòria de l'ANC a una manifestació que es preveu multitudinària.

L'ANC és, segons les seves pròpies paraules, "una organització unitària i transversal, democràtica i cívica, que treballa per aconseguir una majoria social favorable a la independència de Catalunya". La seva diversitat territorial i el seu caràcter interclassista la conecta amb moltes realitats de la societat catalana, a pesar del seu tancament ideològic al voltant d'un sol concepte: la independència. Hi conflueixen diverses tendències del sobiranisme, però la direcció política avui l'exerceixen sectors propers a l'univers del catalanisme conservador, més que no pas els sectors progressistes. Res extrany, tenint en compte la posició de domini que avui té CiU sobre el debat de la construcció nacional de Catalunya.

Aquest fet ha produït un debat en les esquerres catalanes sobre la conveniència d'anar o no a aquesta manifestació, de signe clarament independentista, i on s'intueix una majoria conservadora i de caire identitari que serà amplificada pel mitjans de comunicació públics i privats en el seu missatge.
Dues son les raons per dubtar en anar-hi: per un costat, la incomoditat per les esquerres de compartir manifestació amb dirigents de CiU que estan retallant drets socials en connivència amb el PP.
Per altra banda, el temor ha quedar subordinat a l'estratègia de construcció nacional de CiU, conservadora, identitària, i classista, que a més, serà part de la tàctica electoral de cara als propers comicis, igual que els intents d'instrumentalització del pacte fiscal.

A pesar dels dubtes, sòc de l'opinió que cal anar-hi a la manifestació de l'ANC. Les esquerres no hem de renunciar a parlar mai del projecte de país, no podem deixar aquesta bandera només a d'altres. Sempre ho hem d'acompanyar del nostre projecte social, sense establir un fals dilema sobre que és primer o prioritari. Ambdués questions, model social i construcció nacional, son indestriables.

Aquest debat m'ha fet recordar que, en un homenatge a l'històric dirigent del PSUC Miguel Nuñez, Jordi Pujol va explicar una anécdota viscuda amb altre dirigent comunista, en "Guti":

"Guti, no et pensis que sòc tonto. Jo ja sé que rera l'Assemblea de Catalunya i  "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia" esteu els comunistes!. Però això i el tema de "Catalunya, un sol poble", a nosaltres també ens interessa per construir Catalunya un cop estiguem en democràcia..."

Pujol, en minoria davant un PSUC que hegemonitzava la lluita antifranquista (com es despren del fragment de Quim Sempere que he posat al inici d'aquest post), va saber endinsar-se en el corrent de canvi que hi havia en el moviment democràtic, a pesar de no compartir el projecte social dels comunistes, perque la tendència portava alguns elements que el pujolisme reclamava, i que més tard, adaptaria com a seus. Si hagués decidit aillar-se d'aquest debat, només perque no estava en posició de domini, la voluntat de Pujol d'estar a la centralitat política catalana hagués fracassat de ben segur.
No comparo la situació directament, però la idea de fons em serveix: el dret a decidir, que alguns confonen amb la independència, és un dret democràtic que hem de reivindicar davant l'Estat i davant d'Europa, i que això pugui ser majoritari, interessa com a país i com a societat, inclus per qui està per una altra Espanya organitzada federalment, plurinacional, pluricultural i plurilingue.

En aquest sentit, no comparteixo l'autoexclusió de l'actual direcció del PSC d'aquest debat, obviant que gairebé una tercera part del seu electorat ja es declara a favor de la independència, i segur que un percentatge més elevat, fa seu el dret a decidir, encara que no sigui per la indepedència. De la mateixa manera, i per la raó contrària, no comparteixo la subordinació d'ERC a l'estratègia de CiU, sense questionar les seves polítiques socials i sense plantejar-se una alternativa des del catalanisme popular.
Ni les esquerres podem renunciar a parlar del país i a assumir el dret a decidir com a propi, ni tampoc podem anar a "fronts patriòtics" sense discutir el model social.
L'assumpció plena del dret a decidir és un dels punts sobre el que refer una majoria d'esquerres per la Catalunya del segle XXI, com comentava encertadament el secretari general de CCOO, Joan Carles Gallego, en una entrevista recent.
Per cert, CCOO i UGT acudiran a la manifestació de l'ANC, confirmant el seu caràcter nacional català i de classe, un fet que no agradarà tampoc al nacionalisme conservador. Una raó més per anar-hi: l'esquerra política no pot anar per darrera o, pitjor encara, al marge, del que l'esquerra social fa amb plena convicció i naturalitat.

La Diada Nacional és una jornada de reivindicació dels drets i llibertats nacionals de Catalunya, i en funció de la diversitat de tradicions polítiques, cadascú ha de posar l'accent on creu que és més necessari. ICV-EUiA assistirem com a coalició a la manifestació convocada per l'ANC amb un lema propi que reclamarà el dret a decidir i criticarà les polítiques de retallades de CiU i PP (les seves veritables polítiques de país).
No serà l'única convocatòria per reclamar justicia social i dret a decidir. Hagués estat ideal una convocatòria unitària, però no cal fer un problema de que hi hagin varies manifestacions. Les esquerres han de treballar per la complementarietat d'objectius i entendre la pluralitat del catalanisme polític en tot el seu espectre, que avui, s'expressa d'aquesta manera diversa.

Per tant, el que cal és fer un esforç per omplir els carrers de gent reclamant més drets socials i més drets nacionals, combatre amb convicció i pedagogia el discurs nacional conservador, i accelerar els punts de trobada de les esquerres per poder fer efectiu el dret a decidir sobre quin país i quina societat volem.