Diada 2012: manifestacions i debat a les esquerres


"El pujolisme juga a fons la carta d'aparèixer com l'expressió més pura del catalanisme, dels «interessos nacionals» (per damunt de les classes) de Catalunya; però hi ha raons legítimes per a dubtar-ne. El pujolisme voldria que els comunistes ajudéssim a integrar els immigrats, que fóssim el partit dels immigrats, deixant que ell representés la catalanitat genuïna. De la mateixa manera, aspira a ser partit de govern i a relegar els comunistes a una oposició lleial, responsable i constructiva. Malauradament per al pujolisme, el PSUC no es deixarà reduir al paper de partit dels immigrats ni a partit d'eterna oposició: el PSUC és un partit plenament nacional, plenament arrelat a Catalunya i a la seva història, i amb una clara vocació de govern.
Però això planteja el problema de les relacions entre pujolisme i esquerra." 

(Joaquim Sempere. Revista "Nous Horitzons" nº 34, any 1977).



A ningú se li escapa que aquest Onze de Setembre tindrà una rellevància política diferent de la d'altres anys. La crisi social i política que vivim està accelerant el temps polítics de la lluita de classes, i també, per diversos factors, el de l'estatus polític de Catalunya respecte Espanya i Europa.
En aquests dos plans del conflicte social i nacional, son hegemònics avui els plantejaments conservadors de CiU, com hem analitzat aquí altres vegades. A pesar del desgast per les retallades antisocials que porta a terme el govern d'Artur Mas des de 2010, segueix sent la força política que més recolçament té entre la ciutadania catalana.
En aquest context i correlació de forces, i amb el rerefons del pacte fiscal i unes possibles eleccions anticipades, es presenta la Diada de 2012, que té com a novetat la convocatòria de l'ANC a una manifestació que es preveu multitudinària.

L'ANC és, segons les seves pròpies paraules, "una organització unitària i transversal, democràtica i cívica, que treballa per aconseguir una majoria social favorable a la independència de Catalunya". La seva diversitat territorial i el seu caràcter interclassista la conecta amb moltes realitats de la societat catalana, a pesar del seu tancament ideològic al voltant d'un sol concepte: la independència. Hi conflueixen diverses tendències del sobiranisme, però la direcció política avui l'exerceixen sectors propers a l'univers del catalanisme conservador, més que no pas els sectors progressistes. Res extrany, tenint en compte la posició de domini que avui té CiU sobre el debat de la construcció nacional de Catalunya.

Aquest fet ha produït un debat en les esquerres catalanes sobre la conveniència d'anar o no a aquesta manifestació, de signe clarament independentista, i on s'intueix una majoria conservadora i de caire identitari que serà amplificada pel mitjans de comunicació públics i privats en el seu missatge.
Dues son les raons per dubtar en anar-hi: per un costat, la incomoditat per les esquerres de compartir manifestació amb dirigents de CiU que estan retallant drets socials en connivència amb el PP.
Per altra banda, el temor ha quedar subordinat a l'estratègia de construcció nacional de CiU, conservadora, identitària, i classista, que a més, serà part de la tàctica electoral de cara als propers comicis, igual que els intents d'instrumentalització del pacte fiscal.

A pesar dels dubtes, sòc de l'opinió que cal anar-hi a la manifestació de l'ANC. Les esquerres no hem de renunciar a parlar mai del projecte de país, no podem deixar aquesta bandera només a d'altres. Sempre ho hem d'acompanyar del nostre projecte social, sense establir un fals dilema sobre que és primer o prioritari. Ambdués questions, model social i construcció nacional, son indestriables.

Aquest debat m'ha fet recordar que, en un homenatge a l'històric dirigent del PSUC Miguel Nuñez, Jordi Pujol va explicar una anécdota viscuda amb altre dirigent comunista, en "Guti":

"Guti, no et pensis que sòc tonto. Jo ja sé que rera l'Assemblea de Catalunya i  "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia" esteu els comunistes!. Però això i el tema de "Catalunya, un sol poble", a nosaltres també ens interessa per construir Catalunya un cop estiguem en democràcia..."

Pujol, en minoria davant un PSUC que hegemonitzava la lluita antifranquista (com es despren del fragment de Quim Sempere que he posat al inici d'aquest post), va saber endinsar-se en el corrent de canvi que hi havia en el moviment democràtic, a pesar de no compartir el projecte social dels comunistes, perque la tendència portava alguns elements que el pujolisme reclamava, i que més tard, adaptaria com a seus. Si hagués decidit aillar-se d'aquest debat, només perque no estava en posició de domini, la voluntat de Pujol d'estar a la centralitat política catalana hagués fracassat de ben segur.
No comparo la situació directament, però la idea de fons em serveix: el dret a decidir, que alguns confonen amb la independència, és un dret democràtic que hem de reivindicar davant l'Estat i davant d'Europa, i que això pugui ser majoritari, interessa com a país i com a societat, inclus per qui està per una altra Espanya organitzada federalment, plurinacional, pluricultural i plurilingue.

En aquest sentit, no comparteixo l'autoexclusió de l'actual direcció del PSC d'aquest debat, obviant que gairebé una tercera part del seu electorat ja es declara a favor de la independència, i segur que un percentatge més elevat, fa seu el dret a decidir, encara que no sigui per la indepedència. De la mateixa manera, i per la raó contrària, no comparteixo la subordinació d'ERC a l'estratègia de CiU, sense questionar les seves polítiques socials i sense plantejar-se una alternativa des del catalanisme popular.
Ni les esquerres podem renunciar a parlar del país i a assumir el dret a decidir com a propi, ni tampoc podem anar a "fronts patriòtics" sense discutir el model social.
L'assumpció plena del dret a decidir és un dels punts sobre el que refer una majoria d'esquerres per la Catalunya del segle XXI, com comentava encertadament el secretari general de CCOO, Joan Carles Gallego, en una entrevista recent.
Per cert, CCOO i UGT acudiran a la manifestació de l'ANC, confirmant el seu caràcter nacional català i de classe, un fet que no agradarà tampoc al nacionalisme conservador. Una raó més per anar-hi: l'esquerra política no pot anar per darrera o, pitjor encara, al marge, del que l'esquerra social fa amb plena convicció i naturalitat.

La Diada Nacional és una jornada de reivindicació dels drets i llibertats nacionals de Catalunya, i en funció de la diversitat de tradicions polítiques, cadascú ha de posar l'accent on creu que és més necessari. ICV-EUiA assistirem com a coalició a la manifestació convocada per l'ANC amb un lema propi que reclamarà el dret a decidir i criticarà les polítiques de retallades de CiU i PP (les seves veritables polítiques de país).
No serà l'única convocatòria per reclamar justicia social i dret a decidir. Hagués estat ideal una convocatòria unitària, però no cal fer un problema de que hi hagin varies manifestacions. Les esquerres han de treballar per la complementarietat d'objectius i entendre la pluralitat del catalanisme polític en tot el seu espectre, que avui, s'expressa d'aquesta manera diversa.

Per tant, el que cal és fer un esforç per omplir els carrers de gent reclamant més drets socials i més drets nacionals, combatre amb convicció i pedagogia el discurs nacional conservador, i accelerar els punts de trobada de les esquerres per poder fer efectiu el dret a decidir sobre quin país i quina societat volem.

2 comentaris:

El Gélido Tolya ha dit...

hola. a mí amb aquest tema em queda la sensació de que estem atrapats en una dinàmica de la que sempre sortirà (i surt) guanyant la dreta nacional, la de aquí i la de allà. en un context com aquest, que hauria de ser de forta confrontació de projectes ideològics, marxem 'tots junts' cap a la independència, em sembla perdre el temps. jo no crec que hi vagi a la manifestació de l'anc.

francesc matas salla ha dit...

Les llibertats han de ser lliures i sobirana la ciutadania; la democràcia com més llibertats tingui i més social sigui, més propera serà a les necessitats populars i treballadores. La construcció social treballadora inclou totes les llibertats de les capes i classes socials explotades i oprimides, per tant les de la nació dominada. Les relacions entre pobles han de ser basades en la decisió lliure des de cada sobirania.