Les esquerres i la situació política a la Catalunya post-11S

"Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble." (V.A.Estellés).

"Faig
tot el que puc per adaptar-me al ritme
de tots els que conec,
un per un i amb esforç,
perquè la meva veu els sigui
com un indret comú,
com una taula."
(Miquel Martí i Pol).

"El dret a l’autodeterminació de la Nació, és a dir, la seva capacitat de decidir voluntàriament a cada instant el seu futur, és un dret inalienable de les nacions i els pobles del planeta; un dret col·lectiu i expressió de la democràcia.
No és un dret que s’exerceixi un sol cop i s’identifiqui a un sol referèndum en la seva història, és un dret que pot exercir-se en qualsevol moment quan la nació ho decideixi."

(Punt 13 de la Conferència sobre Fet Nacional del PCC, celebrada al 1999 a Barcelona).


Tothom coincideix en que l'escenari polític català ha sofert un terratrémol d'ençà de la multitudinària manifestació de la Diada. 
El clam massiu del 11-S té moltes lectures i raons de ser, però expressen sens dubte un rebuig a l'ordre actual de les coses, especialment pel que fa a Catalunya com a nació que vol governar el seu futur. 
Res serà igual després de que tantíssima gent sortis al carrer demanant un tracte diferent com a país.
Els efectes tindran llarg recorregut en el temps, com ho ha tingut la manifestació del 10 de Juliol de 2010 i el que la va causar, sense el qual no es podria entendre el que passa avui. La societat de la comunicació tendeix a posar en primer pla focs i encenalls, i deixar en segon pla el foc lent i les brases que queden de les primeres flamarades, però son aquelles les que realment canvien l'estat de la matèria. 
En aquest sentit, el socióleg Manel Castells i la periodista Milagros Pérez Oliva han fet bons articles recentment sobre els canvis socials i generacionals que estan a la base de l'evolució de la Catalunya nació, així que no m'hi extendré, però recomano la seva lectura per entendre millor el que diré a continuació.

El no de Rajoy a Mas tanca la porta, de moment, al pacte fiscal, que era el punt més significatiu de la legislatura pel govern de CiU. De fet, era el seu gran objectiu polític, l'únic que podia compensar el desgast de les retallades antisocials del govern Mas. El pacte fiscal tenia un ampli consens social sobre la seva justa reclamació, un acord parlamentari amb majoria suficient (però no incontestable per l'absència del PSC), un acompanyament de la societat civil organitzada (entitats socials, sindicats majoritaris, organitzacions empresarials), i un relat ben construit en el temps, que s'emmarcava en una de les etapes de la transició nacional anunciada per Mas.
Hi havia una perspectiva pausada, d'acumulació de forces i d'explicació pedagògica, que feia que CiU, des del Govern, lideres amb facilitat aquesta reivindicació nacional, sobretot tenint en compte que al 2013 toca renovar el sistema de finançament del règim comú de la LOFCA; per tant, es tractava de temptejar La Moncloa, donar-li solemnitat a qualsevol gest, i qui dia passa any empeny, arribar ens uns mesos al moment en que Rajoy no tingués més remei que posicionar-se. Entremig, hi hauria canvis de cromos com els que havíem vist fins ara, amb Duran Lleida i Sànchez Camacho de funambulistes, o potser l'entrada en escena d'ERC, disposada a ajudar Mas.

Però va arribar la gran manifestació de la Diada. I el seu efecte, a qui primer ha descolocat el guió i l'agenda, és al propi Mas. Per molt que UDC i altres sectors del Govern intentessin que fos la manifestació del pacte fiscal, la convocatòria de l'ANC, i la suma social i política que l'empenyia, va desbordar el significat de la mateixa molt més enllà. Veient l'èxit convocant, un acompanyament mediàtic sense precedents, el cop d'autoestima nacional que ha provocat en gran part de la ciutadania, i l'estupor més enllà de l'Ebre i dels Pirineus, CiU (i no se en quina mesura, el propi Mas) han vist l'oportunitat de capitalitzar electoralment el clam popular de la manifestació.
La rebuda a Mas a la Plaça Sant Jaume, amb la cooperació necessària d'una direcció de l'ANC entregada a l'estratègia convergent, pot ser el primer acte d'una campanya electoral que, com escrivia en el seu bloc en Marc Rius, serà de caire presidencialista i plebiscitària, on es carreguin les tintes de l'èpica nacional i del conflicte amb Espanya, i amb una altra tinta i métode, més pròpia del calamar, s'intentin tapar les polítiques antisocials de CiU i les coincidències ideològiques i polítiques amb el PP (d'aquí, i d'allà).
Està per veure si aquest canvi de ritme dona els fruits que CiU espera, augmentar la seva majoria parlamentària, i si això, tindrà efectes de cara al govern espanyol i a les institucions europees.
Artur Mas ha elevat molt el to, ha fet saltar pels aires el seu propi relat, però la realitat potser un mur on s'estavellin moltes expectatives que cal madurar abans socialment. Joan Rosell, per exemple, ja va anunciar que en pensen els grans empresaris d'aquest salt mortal. I si Espanya és finalment rescatada, encara pot ser pitjor.

Amb tot, el domini de CiU dels temps i continguts dels debats, no sembla el millor escenari per a les esquerres catalanes si anem a unes eleccions anticipades. En aquest moment d'acceleració dels canvis enmig d'unes crisis brutals, les principals esquerres catalanes apareixen amb la major divergència estratègica de les últimes décades.

La majoria de la direcció del PSC sembla, de moment, posar-se d'esquenes als canvis socials de la Catalunya d'avui, i parapetant-se darrere d'una defensa poc convinçent del federalisme asimétric, semblen més preocupats en no molestar Rubalcaba o en no perdre vots cap a Ciutadans o el PP, que en reconnectar amb la base social que han perdut en els últims temps. Una part dels dirigents socialistes insisteixen, a més, en contraposar el conflicte social al fet nacional, abonant el terreny per una reedició del lerrouxisme que en temps de crisi pot abocar a una part important de la gent treballadora al populisme.
Per altre costat, la direcció d'ERC ha decidit fiar tot a la proclamació de la independència en el termini més curt possible de temps, reforçant l'estratègia de CiU, posant en segon pla els temes socials i una alternativa unitària de les esquerres. El clima sobiranista de la manifestació ha impulsat encara més aquest camí, a pesar de que els subordina claríssimament al que faci Artur Mas.

ICV-EUiA arriba amb discurs i posició pròpia adaptada a l'evolució nacional del país, i sense renunciar a la seva identitat d'esquerres i ecologista, a la seva vocació per la justicia social i en contra de les retallades.
L'evolució madura del federalisme amb dret a decidir com a punt de trobada entre federalistes, sobiranistes, i independentistes permet a ICV-EUiA ser pol d'integració de les persones d'esquerres que volen donar la veu al poble de Catalunya en un referendum per decidir sobre el seu futur, sense que això sigui excusa per no parlar de model social, de quin pais volem també per les persones, no només en relació a d'altres nacions o estats.

Des d'aquesta posició cal perseverar per a que el PSC evolucioni cap al dret a decidir, i per a que ERC no es situi definitivament al costat de CiU en una visió unicament identitària del país.
Necessitem una gran aliança de progrés per crear l'alternativa a CiU i el seu model conservador. No ho farem si no establim un programa comú social i polític que ha de tenir dos pilars: el dret a decidir i l'oposició a les retallades. O en altres paraules: sobirania com a poble i davant dels mercats.

Això no és fàcil i menys amb unes eleccions anticipades, on el curtplacisme sempre s'imposa. Però la constància d'ICV-EUiA en aquest camí és imprescindible: seguir en el combat social i polític contra les retallades, i defensar una construcció nacional inclusiva i on el conjunt del poble pugui decidir fins a on vol arribar en aquest moment. El debat de política general d'aquesta setmana serà un moment per posar damunt la taula aquests arguments, intentant evitar que CiU vulgui capitalitzar en solitari o instrumentalitzar el context post 11-S, i cercant la major unitat d'acció i proposta de les esquerres.