Canvis en el catalanisme polític i els seus efectes en les esquerres

"Les bases de les principals forces polítiques progressives catalanes procedeixen de les anomenades "classes populars", amb un contingut més gran de petita burgesia benestant a Convergència i un contingut determinat d'obrers al PSUC.

Aquest ampli espectre social està compromès en un projecte nacional català progressista i aquest compromís l'adquireix pels seus propis interessos de classe. En aquest objectiu nacional hi ha subjacent un model de societat democràtica avançada envers el qual s'hauran d'entendre socialistes, comunistes i "convergents" perquè aqueix model de societat interessa la immensa majoria de les classes populars de Catalunya." ("Unitarisme", de Manolo Vázquez Montalbán, publicat a Treball, num. 561, gener de 1979). 

Així veia la construcció nacional de Catalunya Manolo Vàzquez Montalbán fa més de trenta anys, en una Catalunya, una Espanya, una Europa, i un Mon ben diferent del que avui tenim. Amb unes esquerres i unes dretes a Catalunya ben diferents de les que tenim avui. En definitiva, en un temps on els conceptes democràcia, nació, sobirania, i autogovern estan en redefinició per la fase de domini del capitalisme financer transnacional, que ha acabat amb els models socials i polítics de després de la 2a G.M. especialment a Europa, tal i com explica Oriol Costa en aquest article que val la pena llegir.

A pesar de la victòria pujolista i l'implosió del PSUC, algunes constants de l'anàlisi de Montalbán es van mantenir durant l'ultim quart del segle XX i principis del segle XXI: la unitat catalanista en defensa de l'autogovern i la idea de "Catalunya, un sol poble" que rebutjaba la construcció nacional en termes identitaris, i que contemplava igualment aspectes de cohesió social, a pesar de l'impronta privatitzadora de CiU en molts aspectes (l'extensió del model concertat en molt aspectes, conegut inclus com "model català"). I en tot cas, l'eix esquerra-dreta va desenvolupar-se nítidament, com en qualsevol altre país: a la dreta, CiU va governar sola o amb el PP, i les esquerres, en bloc, van poder accedir al govern de 2003 a 2010.

Els últims anys del segle XXI ha estat ben diferents. Primer, per l'esgotament del model polític de la Constitució del 78 que va portar a l'intent d'obrir una segona transició amb l'Estatut del 2006, que les pors del govern Zapatero i la sentència del Constitucional de 2010 van frustrar. I segon, per la profunda crisi econòmica, social, i política dels últims anys, que les dretes han aprofitat per servir en safata a l'oligarquia financera el model d'estat del benestar que havíem construit.

De la conjunció d'aquestes dues coses, i d'altres aspectes, n'ha sorgit un escenari polític català centrat en gran part en la superació del status polític actual, amb majoria i direcció dels sectors independentistes en aquest procés. El catalanisme polític, en general, ha mutat, i el catalanisme d'esquerres, en particular, també.
I no ho ha fet d'una manera gradual, sino amb un trencament, que s'evidencia, en dos exemples: per un costat, mentre CiU-ERC-ICV-EUiA-CUP acordaven data, pregunta, i via de la consulta, el PSC brindava amb cava amb PP i Cs per la Constitució del 1978. Per un altra costat, en el debat de pressupostos, trobarem a ERC aliniada amb CiU, i a ICV-EUiA, PSC, i CUP en contra.

El resultat és evident, i preocupant: s'ha trencat la unitat del catalanisme polític, i s'ha esquerdat la unitat d'acció del catalanisme d'esquerres, i de les esquerres en la resta d'àmbits, socials, polítics, i institucionals.

El catalanisme polític ha donat un salt coherent amb la situació actual i l'experiència històrica: ha mogut el seu centre de gravetat cap al dret a decidir, cap a la reclamació d'una Catalunya Estat, més enllà de les preferències de relació amb d'altres que cadascú tingui (federals, confederals, o independentistes).
En aquest salt, el catalanisme d'esquerres ha divergit en l'essencial: en no perdre de vista que model social i model nacional no es poden separar ni anteposar un a l'altre, i que l'element unitari és imprescindible per avançar, encara que obligui a ralentitzar el tempo per no perdre forces pel camí.
En la meva opinió, només ICV-EUiA ha complert aquesta doble obligació, cercant sempre punts de trobada en el fet nacional, sense deixar de reclamar justicia social i confrontar amb l'austeritat pressupostària.

Per contra, les direccions de PSC i ERC han elegit altres camins estratègics que no només afecten al fet nacional, sino a la possibilitat d'articular majories d'esquerres en el curt i mitjà termini. La direcció d'ERC ha decidit prioritzar la seva posició nacional de màxims, encara que sigui a costa de renunciar als aspectes socials: ha condicionat la consulta a aprovar uns pressupostos de CiU clarament antisocials, i acompanyar el seu relat justificador.
I l'actual direcció del PSC ha decidit no acompanyar el clam majoritari, democràtic, i popular d'un nou status per Catalunya, i situarse fora del que avui és el catalanisme d'esquerres, que no pot renunciar a l'exercici concret del dret a decidir, acceptant els passos enrere de la Declaración de Granada del PSOE sobre el camí que ja havia fet el PSC de la ma de Maragall.
La CUP, per la seva banda, segueix sense contemplar cap escenari unitari que no sigui el del seu propi espai i programa, tant en el social com en el nacional.

És clar que aquestes estratègies divergents impossibiliten una aliança àmplia per un nou Front d'Esquerres, i malauradament, aquesta situació podria allargar-se per temps si no hi ha un replantejament radical de totes les parts.

Tampoc hi ha condicions per un Front Democràtic o Nacional, tema recurrent que pot revifar a portes de les eleccions europees. A diferència de la CiU de Pujol que describia Montalbán, aquesta CiU de Mas també ha renunciat al seu llegat social-democràtic. L'esquerra a la que pertanyo sempre ha teoritzat un Front d'Esquerres per governar Catalunya, i un Front Democràtic (no electoral, sino de caràcter polític) que sumes a CiU (i a PNB i d'altres a nivell d'Estat) per defensar l'autogovern, la llengua, i els aspectes democràtics. Deia Montalbán en un altre article que això era així perque una part de la direcció convergent havia estat a la lluita antifranquista, i compartia uns mínims socials i democràtics que havien servit per bastir la lluita unitària contra la dictadura a l'Assemblea de Catalunya.
Però avui ens trobem una dreta catalana que retalla tant com la dreta espanyola i europea, i que no té cap rubor de signar retrocessos democràtics aberrants com la privatització de la seguretat pública, o que vol dilapidar el món local amb una llei catalana que serà un bon reglament de desenvolupament de la llei estatal de reforma local que impulsa el PP...Per no parlar de l'opacitat en la gestió o dels casos de corrupció. En resum, aquella CiU dels 70 ha estat fagocitada pels interessos de les seves elits que aspiren a substituir a les actuals classes dominants a Catalunya, que en gran part ja no necessiten de la mediació de l'Estat per als seus propis interessos (o això pensen).

Es evident que ICV-EUiA ha arribat a acords puntuals amb CiU per fer la consulta i per defensar l'autogovern enfront dels intents de recentralització, i ho seguirà fent, però anar més enllà és impossible, si algú ho planteges (que tampoc és el cas).

Podem parlar avui de democràcia sense els conceptes socials abans esmentats? Com diu el llibre de Joan Herrera, quanta desigualtat pot suportar la democràcia? Es poden obviar els aspectes materials de la democràcia a canvi de consultar sobre el status polític formal de Catalunya?. Es pot negar la veu al poble sine die, amb l'excusa de que ara no toca perque això tapa els problemes socials?. Es pot avançar a un nou status per Catalunya sense una amplíssima majoria de totes les catalunyes existents? Quins projectes polítics per a quines classes socials majoritàries es necessiten avui? Obrim la perspectiva i anem a cercar aliances a Espanya i Europa per sortir-nos-en tots i totes plegats davant dels nous sobirans: els mercats?
Les respostes a aquestes preguntes les hauria de donar un nou projecte plural de canvi liderat per les esquerres, les úniques que han impulsat històricament, alhora, canvis socials i nacionals rellevants a Catalunya.

Per qué es necessita una pregunta inclusiva?

Fa uns dies feia un repas d'aquest final d'any de la política catalana, on gran part del debat es centra en quan serà la consulta i quina serà la pregunta i quines les respostes, i cada força política quina posició hi té al respecte.

La meva opinió sobre aquestes tres questions coincideix bàsicament amb les orientacions que EUiA va definir en la seva Conferència Política del 27 d'Octubre al respecte. Resumidament:

a) Que la consulta ha de ser en aquesta legislatura, en una data acordada àmpliament, i que ha de garantir un debat obert a totes les opcions i evitant la fractura de la societat catalana.

b) Que la pregunta ha de tenir els seguents requisits:
    1 -Que sigui clara.
    2 -Que respongui a les necessitats de canvi expressades socialment i a la mobilització.
    3 -Que sigui inclusiva: que es puguin sentir reconeguts federalistes, sobiranistes, i independentistes.

c) Que la resposta afirmativa a la pregunta pugui ser recolçada per tothom que vulgui superar l'actual status quo, i tingui un resultat àmpliament majoritari que aïlli al centralisme.

Les presses per convocar la consulta i per fer una pregunta que satisfagui únicament als extrems (independentistes i centralistes), ens poden allunyar cada vegada més de la possibilitat real que es pugui concretar la consulta. Els passos establerts pel Consell de Transició Nacional, assumits en gran part per la majoria de la Comissió parlamentària pel dret a decidir, son imprescindibles per acumular forces, raons, i actors a la causa principal: que es reconegui a Catalunya com a subjecte polític que pot decidir el seu futur. Que aquest camí el lideri una opció concreta en benefici propi és un error, i més encara si la voluntat última no és la consulta, sino la confrontació amb Espanya per anar ràpidament a d'altres escenaris, siguin unes eleccions o una declaració unilateral d'independència.  

L'última enquesta del CEO, més enllà de les característiques de la mostra, torna a posar de manifest la complexitat de les identitats a Catalunya, i la varietat de pensament sobre com s'hauria d'autogovernar Catalunya. L'opció independentista és la primera, tant pel que fa al model d'Estat preferit (48,5%) com pel que fa respecte a la resposta a independència si/no (54,7% pel sí).
Però a més, si analitzem més de prop les dades, trobarem creuaments interessants. Els votants d'ICV-EUiA prefereixen el model federal (47,6%, enfront del 36,7% que preferirien un Estat independent), però votarien majoritariament sí a la independència en un referendum (52,2% sí, 23,2% no). 
Curiós també que una força netament independentista com les CUP tingui un 20,5% de votants que preferirien un Estat dins una Espanya Federal, més si tenim en compte que un 81,8% votaria a favor de la independència.
Pel que fa a les identitats, continúa sent la primera opció sentir-se tant espanyol com català (33,3%), encara que segueix creixent l'opció de només català (31,3%), i més català que espanyol es la tercera opció (26,6%), fent-se clar que més de la meitat de la població continúa, en algun grau, tenint afecció cap a més d'un sentiment nacional (dit això amb totes les precaucions i matissos, i sempre tenint en compte que no es pot respondre que "cap en particular"), i que per tant, el model de país ha de respondre i poder gestionar aquesta pluralitat (que alguns pensem que el model federal de lliure adhesió pot ser l'òptim).
Cap opció té majories molt àmplies, ni cap és lliure de estar creuada amb altres variables polítiques, com l'eix esquerra/dreta. Aquí hem de sumar un altre factor que es dona a Catalunya: el concepte "independència" sempre ha estat lligat a l'imaginari de l'esquerra, i en general, a l'idea de trencament amb el sistema, i per això, moltes vegades els enquestats situen forces independentistes molt més a l'esquerra del que el seu propi programa defineix.

Hauríem de tenir en compte que davant d'una pregunta sí/no a l'independència, difícilment un confederalista, o un federalista d'esquerres conseqüent amb el dret a decidir es decantarà pel no, encara que el seu model de país sigui diferent/contrari a un Estat independent, perque l'imaginari del no està dominat per la dreta espanyolista, i tampoc es pot defensar un canvi en l'àmbit social i democràtic des d'aquest imaginari.

Però, la gent que no és independentista i que vol un canvi en l'actual status quo, no hauria d'acabar votant en blanc o no votant, perque això reforçarà al centralisme, i minvarà l'èxit i i el missatge polític de la consulta. Ho saben bé al Quebec, i ho entenien així els independentistes escocesos, que volien pregunta a tres respostes, per debilitar al no, cosa que Cameron no va acceptar. Per cert, hauríem de reflexionar sobre quin tipus d'independència votaran els escocesos, a la vista dels principis reconeguts al Llibre Blanc presentat, i que, per alguna cosa, tenen el vist i plau de Londres, en la que es preveu una negociació de més de dos anys, en cas que guanyi el sí (que avui per avui, no és així)...

Cal fer una pregunta inclusiva que asseguri la possibilitat de realitzar la consulta, i que la mateixa tingui una participació massiva, evitant que un plantejament excloent porti a amplis sectors de la societat catalana a desmobilitzar-se en no veure's reflexats en la mateixa. Tothom ha de ser conscient de que la desmobilització i falta de recolçaments pel tipus de pregunta/resposta pot ser un llast per assegurar la viabilitat de la consulta, en un escenari ja advers per si mateix, davant la negativa de PP i PSOE per reconéixer el dret a decidir de Catalunya.

No abordem una qüestió d'equilibri intern de les forces polítiques, ni tampoc de cohesió del seu electorat: la pregunta inclusiva és una necessitat per mantenir l'unitat civil del poble català, i per assegurar una victòria inapelable contra el centralisme, dues premisses bàsiques per poder avançar nacionalment fins on la majoria del poble català decideixi.

NOTA: per complementar aquest article, recomano llegir aquest escrit del historiador Andreu Mayayo, titulat "Més que mai un sol poble"

Política catalana: minut i resultat a Novembre 2013

Estat de la qüestió: encarem el final d'any amb un debat dels pressupostos 2014 condicionat per la qüestió d'una consulta cada vegada amb més incognites.

El debat de pressupostos és el temps més important de la política de qualsevol país: com es pretenen recaptar ingresos i de qui/on, i cap a on es volen destinar les despeses i cap a qui. És una expressió nítida de quines classes governen i quines classes surten beneficiades d'aquesta orientació de govern. En termes clàssics, una expressió del conflicte vertical o de lluita de classes, que avui, és clarament favorable als sectors més benestants, que estan aprofitant la crisi per ampliar els seus espais de negoci, com ha denunciat ICV-EUiA en el debat inicial de pressupostos, als quals s'ha presentat esmena a la totalitat.

En canvi, l'opinió publicada posa en segon pla els continguts del debat pressupostari, amagant el seu caràcter antisocial, i es centra en el conflicte horitzontal sobre el status polític de Catalunya, especialment en la qüestió de quan es celebrarà la consulta i amb quina pregunta, quan, de fet, les resolucions parlamentàries amb més recolçament impulsaven a concretar una via per demanar la consulta i fer-la efectiva, i després, esgotades les vies, o amb l'èxit d'alguna d'elles, posar data dintre d'aquesta legislatura i començar el debat de la pregunta i les respostes.

CiU necessita aquest relat per tenir el favor d'ERC i aprovar uns pressupostos que li permeten continuar un any més aprofundint en el canvi de model de l'Estat del Benestar que venen perpetrant des del 2010, mentre segueix especulant en el terreny nacional guanyant temps de cara a unes noves eleccions "plebiscitàries".

ERC per la seva part, necessita mantenir el "ara o mai" i la confrontació amb Espanya que Mas els hi proporciona, i que es la base del seu creixement electoral, a la vegada que mira de mantenir la distància amb la gestió de govern, esperant un desenllaç que els permeti ser la primera força electoral, com diuen les enquestes.

El PPC participa de la confrontació identitària perque li serveix per tapar a Catalunya la nefasta política de Rajoy, amb retrocessos democràtics sense precedents, com les últimes reformes plantejades pel PP per acallar les protestes ciutadanes i truncar el dret de vaga.

Encara més beneficiat en surt Ciutadans d'aquest context, que capitalitza els que se senten agredits/des pel discurs identitari antiespanyol, i que no té cap desgast en no governar ni a Catalunya ni a Espanya, i no tenir el passat franquista del PP, un llast més que evident a Catalunya. Ciutadans, amb més habilitat lakoffiana que el PP (és millor el cor tricolor del "mejor unidos" que la veu amenaçant i anticatalanista del aznarisme i el "no a la independència"), està recollint la desfeta del PSC i sectors de l'abstenció a base d'amagar el seu programa social conservador, i només parlar de la llengua i la nació (no està malament per uns "no-nacionalistes")...

Veient aquesta sagnía electoral permanent cap a Ciutadans, el PSC ha decidit canviar l'orientació política mantinguda des del seu naixement, i llençar-se a una estratègia semblant a la que ja havia provat el PSE i el PSN: ser la part esquerra del bloc "constitucionalista". De fet, ja ha qualificat la demanda de consulta pel 150.2 CE com "Pla Ibarretxe II". Esperem no veure a Catalunya escenes com les del Kursaal al 2001, amb l'abraçada entre Redondo Terreros i Mayor Oreja, amb Fernando Savater de pont, que escenificava l'acord PP-PSE contra Ibarretxe...
La Declaración de Granada blinda l'aposta del PSOE per l'Estat autonòmic on no es reconeix que Catalunya sigui una nació, i en conseqüència, no es pot defensar que sigui subjecte polític per decidir. I això, l'actual direcció del PSC s'ho ha empassat, i per això, entre altres coses, no poden votar que sí a que Catalunya faci un referendum delegat pel 150.2 de la Constitució.
El PSC ha llençat per la finestra alguna cosa més que quadres i vots: la seva pròpia centralitat en el catalanisme polític del segle XXI, a canvi de no perdre un electorat metropolità que igualment es fuga cap a opcions centralistes més contundents.

1er resultat: la consulta, necessària i possible, cada dia menys probable.
Si continúa la dinàmica de forçar una pregunta excloent i d'accelerar el tempo, saltant-se els passos més elementals, i eliminant actors socials i polítics, ens estarem allunyant de la possibilitat de fer la consulta.
El PSC s'ha baixat del tren de la consulta i és la seva responsabilitat, però els efectes negatius ho son per totes les forces favorables al dret a decidir, que avui som més débils, i també hi ha part de responsabilitat d'aquells que confonen dret a decidir i independència en favor de la seva opció, qüestió legítima però que acaba per expulsar del procés a actors socials i polítics imprescindibles. 

2on resultat: Catalunya, més lluny de ser un sol poble.
La presència diària de la qüestió nacional en termes de conflicte polaritzat està tensionant a la societat catalana, especialment a les classes populars, radicalitzant les posicions envers les identitats. No és casual que hagi enquestes que donen un creixement espectacular a Ciutadans, ni que, en el sentit contrari, apareguin etiquetes excloents a twitter com #foraPSC. S'està trencat la cohesió com a poble aconseguida durant décades, agreujada per les retallades i l'atur que han precaritzat les condicions de vida de molts sectors socials, que interpelats alhora sobre la seva identitat, poden pensar que la independència és la solució als seus problemes, o pel contrari, que és precisament "el procés" qui està enfonsant les seves vides perque creu en els missatges apocalíptics del centralisme. Certament, l'expressió electoral d'aquest fet és la que menys importa: els seus efectes socials entre la gent treballadora, sí que son rellevants i preocupants, amb una dualitat comunitària preocupant que fins ara no s'havia donat. Per exemple, l'altre dia una professora em va dir que un alumne seu considerava que li tenia mania perque parlava en castellà...Mai abans li havia passat.
Sigui com sigui, les enquestes no mostren majories amplíssimes en cap dels sentits, però mostren la voluntat inequívoca d'un canvi de status polític, que no es pot fer a la contra d'una altra gran part del país.
Al final, la sortida no serà una qüestió de realpolitik, "terceres vies", o gradualisme: serà veure que pot ser àmpliament majoritari, i poder ser reconegut com subjecte polític per aprovar-ho per sufragi universal. 
Això és el que ha aconseguit al Quebec o Escòcia: encara que guanyi el NO, ells ja han guanyat quelcom més important: crear el marc, ser reconegut pel contrari, negociar alguna contrapartida...

3er resultat: aquest escenari dificulta poder articular ja una alternativa d'esquerres a Catalunya.
En aquest context, cada cop es fa més difícil l'articulació d'una nova majoria d'esquerres a Catalunya. 
ICV-EUiA i les CUP, d'entre les forces parlamentàries, han mantingut un relat coherent amb els temps que vivim, i amb la seva pròpia afiliació, trajectòria, i base social, però no podem dir el mateix d'ERC i PSC.
És difícil trobar en l'actual ERC una alternativa: la seva prioritat estratègica és una altra, i per això, a canvi de celebrar la consulta, avalen les retallades que proposa CiU, a més de tapar-li algunes vergonyes en comissions parlamentàries i en la gestió de govern; apart queda el seu descrèdit davant de l'esquerra social, que els veu còmplices de les retallades de CiU.
El mateix podem dir del PSC: el seu gir contrari al dret a decidir el col·locarà (encara que no vulguin) al costat del relat nacional de PP i Ciutadans, i en els aspectes socials i democràtics, tampoc hi ha cap avenç ni autoesmena, al contrari, hi ha pactes de silenci i d'opacitat amb CiU, i cap voluntat d'escenaris unitaris amb les esquerres transformadores.
Resulta decebedor que només ICV-EUiA reivindiqui les polítiques progressistes dels governs catalanistes i d'esquerres de la Generalitat i s'oposi frontalment a les polítiques antisocials de CiU, i que només ICV-EUiA i la CUP no estiguin disposades a intercanviar retallades per consulta.
Però encara és més frustrant que sigui ICV-EUiA la única força parlamentària que emplaci una vegada i una altra a escenaris unitaris de l'esquerra social i política per bastir una alternativa des de ja, que no arribarà mentre el conjunt de forces de les esquerres no facin convergir les seves estratègies en dos vectors comuns: acabar amb les polítiques d'austericidi i reformular l'exercici del dret a decidir per a que sigui majoritari avui, sense cap tentació finalista sobre el procés. La mobilització social ens empeny en aquest sentit, i el maximalisme i el curtplacisme electoral no haurien d'avortar una estratègia de canvi a mig plaç, mentre els retrocesos socials i democràtics es consoliden per generacions.

Intervenció com conseller d'ICV-EUiA al Plenari extraodinari del Districte Horta-Guinardó pel pressupost 2014, de 5 de novembre de 2013



Bona tarda,

Sra. regidora, després d'escoltar la seva intervenció de presentació dels pressupostos 2014, des del grup Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa li volem exposar algunes valoracions:

Com hem vingut defensant en els darrers temps, considerem que la prioritat pressupostària de qualsevol administració en aquests moments, ha de ser fer front a la crisi, augmentant la despesa social per paliar els seus impactes en les classes populars, i augmentar la inversió municipal per reactivar l'economia i crear ocupació.

Creiem que aquest pressupost que ens presenten no recull suficientment aquests principis, i no compartim la filosofia global del mateix, en base a tres raons que volem exposar:

Primer punt: Ens diuen que és un pressupost expansiu, sense especificar que gairebé la meitat de l'augment es sustenta en la venda dels aparcaments municipals més rentables, amb la pèrdua de patrimoni que això significa, en un exemple clar de la dita popular "pa per avui i fam per demà". 
L’Ajuntament de Barcelona és una administració solvent, i segons els nostres càlculs, corregint l'estalvi brut a la baixa, augmentant lleugerament l'endeutament, i fent una projecció no conservadora dels ingressos corrents pel 2014, es podria donar un increment del pressupost real sense vendre cap actiu de l'Ajuntament, aturant així la privatització de més empreses municipals, que responen únicament a criteris ideològics, de model neoliberal, i no pas a necessitats econòmiques d'un pressupost que inclus ha tingut superàvit.

Segon punt: amb aquest increment del pressupost, creiem que cal augmentar la partida dedicada a polítiques socials, que trobem insuficient en el pressupost presentat, crear un programa municipal per l'ocupació que no depengui exclusivament de les transferències de la Generalitat, i augmentar la inversió municipal per a la reactivació econòmica, la creació d'ocupació i pel suport a les PIMES i autònoms. 

I tercer punt: cal retirar dels pressupostos despeses injustificables, com els 4 milions d'euros per la Fórmula 1 al Circuit de Montmeló, o les inversions en grans carrers comercials com el Passeig de Gràcia, de 3,7 milions d'euros, i destinar aquests diners als barris i les seves necessitats socials.

Pel que fa al Districte, primer li volem criticar una qüestió de métode i de transparència. El nostre grup no ha conegut amb anterioritat el pressupost del districte que acaben de presentar, i per tant, encara menys ha pogut fer aportacions com vosté ha afirmat en la seva explicació. De les dades genériques que sí coneixiem per la web municipal de la ciutat, estem d’acord en que hi hagi contemplades partides per l'us públic de la Masia de Can Fargues, per construir l'escola bressol del Guinardó, entre altres; actuacions llargament reivindicades pel veïnat i les entitats, i que arriben amb retard moltes d’elles, però volem saber, a més, si hi hauran partides per atendre les necessitats socials del Districte, i en concret, aquelles a les que el Consell plenari del Districte s'ha compromès en diverses proposicions, com una partida per fer seguiment, detecció i evitar la malnutrició infantil, o per atendre els casos més urgents de les persones afectades per processos urbanístics, o per fer les millores de mobilitat i accessibilitat que tant temps fa que s'esperen.

Creiem, en definitiva, que aquests pressupostos presentats avui no responen a les necessitats de les persones i dels barris, i que cal un major lideratge de la regidoria per aconseguir les inversions de futur que el Districte d’Horta-Guinardó necessita, i no només assegurar el manteniment i l’execució de projectes d’anteriors mandats, com indiquen les seves pròpies xifres d'inversió pel 2014, i es per tot això, que ICV-EUiA no donarà suport a aquests pressupostos.

Ple del Districte d'Horta-Guinardó del 8 d'Octubre de 2013

Us deixo la intervenció que he fet com a conseller d'ICV-EUiA al Plenari del Districte d'Horta-Guinardó celebrat avui. 

A més, el govern ens ha acceptat un prec per posar una tanca a la zona infantil del Parc de les Rieres, i s'ha aprovat dotar una partida pressupostària per resoldre la situació dels afectats per procediments urbanístics que hagin demanat ser expropiats. No s'ha acceptat un prec en que es demanava reurbanitzar el carrer Salses i fer un camí escolar, i hem preguntat al govern sobre quines gestions s'han realitzat per complir la resolució aprovada al darrer Plenari sobre malnutrició infantil, beques menjador, i beques per colònies.


INTERVENCIO AL INFORME DE LA REGIDORA DE DISTRICTE, FRANCINA VILA:


Bon vespre,

Després d'escoltar la seva intervenció Sr. Regidora, des del grup ICV-EUiA li volem fer algunes consideracions.

Aquesta tardor comencem un nou curs polític, que estarà marcat, de ben segur, pel debat pressupostari en el conjunt de la ciutat de Barcelona, i que afectarà directament al Districte d’Horta-Guinardó.

Els pressupostos indiquen quines prioritats té un equip de govern i cap a quins col·lectius i territoris es dediquen majors esforços.

Pel que sabem fins el moment, el govern municipal de CiU prioritza als sectors empresarials i benestants de la ciutat, enlloc d’atendre, prioritàriament, les necessitats socials de la ciutadania de Barcelona: mentre s’escuda en la falta de finançament per implementar polítiques de benestar, ens volen embarcar en projectes com el Jocs d’Hivern 2022, que necessiten d’una inversió prèvia de 1500 milions d’euros, o tiren endavant la privatització de l’espai públic i ciutadà en favor de les elits econòmiques amb projectes com la Marina de luxe del Port Vell, o es gasten milions d’euros en promocionar la Fórmula 1 a Montmeló.

Es realitzen inversions per potenciar el Passeig de Gràcia com a gran botiga per les butxaques del turisme més adinerat, mentre s’escatimen inversions en els barris populars que més ho necessiten

Solen esgrimir l’argument de que Madrid no paga, però a part d’aquests incompliments que el nostre grup també denuncia, la Generalitat de Catalunya, del mateix color polític que el govern municipal, deu centenars de milions d’euros a la ciutat, que vostès no reclamen.

I encara pitjor: ens proposen mesures vergonyants per obtenir nous ingressos, com posar a la venda els noms de les parades de metro de la ciutat, beneficiant novament a les multinacionals, i fent de l’espai públic un negoci que no li reporta res a la ciutat, al contrari, la banalitza. 

Aquest és, fins ara, el model Trias per a la ciutat de Barcelona.

I com afecta aquesta política i aquestes prioritats pressupostàries al Districte d’Horta-Guinardó? 

Ahir a l’audiència pública, les entitats i el veïnat va tornar a reclamar major presència del equips de neteja en els barris, que es recuperin les línies de bus, i de bus de barri que s’han eliminat amb arguments economicistes que res tenen a veure amb el servei públic, o resoldre les obres de les sortides del metro de la Teixonera, i altres arranjaments que s’eternitzen sempre amb la falta de diners com a primer argument. 

Cal abordar l’accessibilitat dels barris com a màxima prioritat, donant continuïtat als projectes planificats el mandat passat per a la instal·lació d’escales i/o ascensors allà on hi ha més dificultats. 
Amb una població cada vegada més envellida, cal garantir l’accessibilitat tant a peu com amb transport públic. Aquest és un element que suposa una gran millora de la qualitat de vida de la gent, en un territori com el nostre, d’orografia tant complicada.

Davant la falta d’una partida pressupostària específica, s’allarguen sine die les solucions pels afectats urbanístics al Districte, o es busca el millor postor per ocupar el Palau del Marqués d’Alfarras, encara que sigui a costa d’incomplir el nostre compromís solidari com a Districte amb el poble sahrauí.

És en totes aquestes coses, grans i petites, on fa falta finançament i que els veïns i veïnes siguin una prioritat política, no pas en projectes de caràcter especulatiu que beneficien a uns pocs, i que el nostre grup rebutgem.

Celebrem que finalment, gràcies a la pressió veïnal, Torre Garcini i els seus jardins esdevinguin un espai d’equipament públic i obert al barri del Guinardó. Vetllarem per a que efectivament sigui així, sense cap renúncia, i esperem que es pugui iniciar alguna actuació de recuperació d’aquest espai tant necessari, ja en aquest mandat. 

Insistim també amb la necessitat d’actuar ja sense més dilació per obrir els Jardins de Can Fargues i iniciar la recuperació de la masia abans no acabi el mandat.  

I per acabar, un altre tema important per Iniciativa Verds – Esquerra Unida. 
El districte d’Horta-Guinardó té l’honor de tenir una plaça dedicada al President de Xile Salvador Allende, on es fa anualment, un homenatge a la seva memòria, cada 11 de setembre, un dia en que reivindiquem les llibertats socials i nacionals del poble català, i que aquest acte, li suma el valor de la solidaritat, que com deia el Che, és la tendresa dels pobles. 

Des de que vostès estan al govern de la ciutat, l’acte d’homenatge ha caigut de l’agenda institucional de la ciutat i del districte, i té continuïtat gràcies a l’esforç de persones i entitats que mantenen viva la flama de la memòria democràtica.

Reclamem, com reclama el Comitè Ciutadà per l’Homenatge a Salvador Allende, que aquest acte de reivindicació democràtica torni a ser un acte institucional de primer nivell amb el recolzament de l’Ajuntament i del Districte.

Les diverses crisis, malauradament, estan fent revifar el feixisme i la xenofòbia arreu d’Europa i també a casa nostra, com demostren els fets del Blanquerna. 
Al feixisme se’l combat de cara i activament, per exemple, recordant a aquells que van donar la vida per la llibertat, com el President Salvador Allende, i prohibint les manifestacions feixistes com la convocada per proper 12 d’Octubre a Sants. Vostès, de moment, fan el contrari: menystenen la memòria democràtica, i encara pitjor, li volen dedicar un carrer a un destacat franquista com Juan Antonio Samaranch, proposta que el nostre grup rebutja frontalment.

Res més, i moltes gràcies. 

Sobre la unitat comunista a Catalunya

Recentment s'ha celebrat la primera festa conjunta PCC-PSUC Viu, tret de sortida a un procés d'unitat comunista que ja va venir anunciat per una declaració conjunta a la primavera.

Des del trencament del PSUC al 1981, com a conseqüència dels debats no resolts del V Congrés, i la fundació del PCC al 1982, la qüestió de la unitat comunista ha estat un debat obert amb moments confluents i moments divergents. El PCC va establir com a línia estratègica des del 1983 les anomenades "tres U": Unitat dels Treballadors, Unitat de les Esquerres, i Unitat dels Comunistes".

Molt han canviat l'escenari i els actors polítics principals a qui volia emplaçar aquella estratègia: PSUC i PCC.

El PSUC eurocomunista va evolucionar cap a una formació ecosocialista (ICV), incorporant parts del que van ser les succesives experiències de recomposició de les esquerres catalanes: IC (1987, PSUC-PCC-ENE) i  IC-EV (1994, IC-EV-PCC).
El PCC va participar d'aquelles experiències, les quals va abandonar per diferents raons polítiques que ara seria llarg explicar.
L'ultim trencament d'aquest espai al 1997 va prefigurar els actuals components: un col·lectiu que reclamava, entre altres coses, que no es trenques amb IU i no es congeles el PSUC va sortir d'IC-V per convertirse en el PSUC Viu, i juntament amb el PCC, i altres partits (POR, PASOC...) van fundar EUiA al 1998. Durant el cicle 1998-2000, ICV i EUiA van competir electoralment, amb resultats molt desiguals però negatius per ambdues parts, fins que al 2002 es va signar la coalició ICV-EUiA, vigent fins a dia d'avui.

Explico tot això no per passar comptes amb ningú, sino per posar de manifest l'evolució històrica del que ha succeit d'ençà de la primera consigna: la voluntat de suma de la unitat comunista que emplaçava a dos actors principals (i altres secundaris), si la posem al dia, implicaria avui molts més actors i tradicions que llavors, tenint en compte que inclus la ICV d'avui i l'EUiA d'avui tampoc son com eren al 1998, al sortir dels procesos de trencament.

Per tant, en la meva opinió, l'actual debat d'unitat està plantejat sobre una continuitat històrica incompleta. 
Si alguna cosa té l'abast de la voluntat de suma de la unitat comunista proposada al 1983, és la coalició ICV-EUiA, o més encara, la proposta de Nou Espai/Nou Subjecte que la faci créixer encara més com a referència de l'esquerra transformadora catalana, que especialment des de la caiguda del mur al 1989, va més enllà de la tradició comunista del PSUC, que una part important d'ICV també reclama com a pròpia. 

Dissortadament, havent-se reduit el debat a una recomposició identitària dels i les que ens reivindiquem comunistes a Catalunya amb o sense carnet, almenys és important saber quin model de partit unificat es voldria i per a que es voldria.  En diré tres aspectes que per mi son importants tenir presents:

a)Un partit-estrategia pel socialisme, una fàbrica de quadres que actuin en àmbits de masses.
   Des del 9é Congrés, el PCC va apostar per definir-se com un partit que volia organitzar la societat civil alternativa, l'activitat quotidiana en totes les esferes, i en aquest sentit, delegava en àmbits més unitaris la representació política/electoral. Un partit que es submergeix en la societat i les organitzacions socials de masses per orientar-les a una estrategia cap al socialisme, sense actuar ni com a quota ni com a corrent comunista en el seu interior: ser hegemònics en funció de la feina desenvolupada, de propostes programàtiques concretes, i d'una formació téorica marxista d'arrels profundes i en actualizació constant per adaptar-se al canvis de la societat globalitzada. Aquesta funció d'intel·lectual col·lectiu és per mi la més important a fer avui per una organització comunista.
Aquesta concepció no ha estat entesa mai per qui preten que el partit comunista es visualitzi com el vell PSUC o altres forces polítiques amb representació institucional. En la meva opinió, el Partit està present allà on es desenvolupa la seva política, on avancen els seus plantejaments, com ho vam fer en períodes més difícils i de clandestinitat, o ho hem fet ara en aquells espais socials i polítics on els i les comunistes hem estat referència.

b)Un partit nacional català i de classe.
  El PSUC, quan es va fundar al 1936, es va adherir directament com a partit nacional a la III Internacional, que ja tenia un membre de l'Estat espanyol: el PCE. Aquesta peculiaritat històrica ha estat sempre motiu de tensió entre el comunisme català i espanyol, però ha estat un senya d'identitat que, ara que la realitat nacional de Catalunya és més evident que mai, no es pot perdre. No es comprensible, ni per les esquerres ni per la societat catalana en el seu conjunt, el actuar com una secció catalana d'una organització espanyola. 
Això no vol dir no tenir relacions fraternals amb organitzacions que a nivell estatal comparteixen els nostres plantejaments estratègics, com per exemple, els companys/es del PCE. En aquest punt no hi ha terme mitjà ni equilibris: o hi ha relacions d'igual a igual, o de subordinació (inacceptables per una gran part dels comunistes catalans, entre els quals m'hi compto). I el mateix serveix per les relacions internacionals: els comunistes catalans parlem amb la resta del món directament, sense ser mediats per d'altres, ni desde Madrid, ni desde Bruseles, ni desde cap altre lloc del món.
El continent afecta al contingut: només des d'una organització sobirana, de i per la nació catalana entesa com a marc autònom de lluita de classes, es pot defensar coherentment el reconeixement i l'exercici del dret a decidir i el federalisme de lliure adhesió (o la independència, que pot ser una última opció si fracasa l'intent federal).

c)Un partit que cerca la unitat amb vocació de que els seus plantejaments siguin majoritaris, tant per la lluita com pel govern.
Les experiències de trencament i recomposició dels comunistes catalans ens han ensenyat molt durant aquests 30 anys. Evidenciat el desastre de les divisions, especialment de l'última experiència d'enfrontament viscuda a finals dels anys 90, els i les comunistes vam apostar majoritàriament per recomposar sobre bases programàtiques i d'unitat d'acció política l'espai transformador, tenint com a resultat la coalició ICV-EUiA, que ja té 11 anys de vida. Amb totes les dificultats i mancances, ha estat una experiència d'èxit que ha inspirat altres coalicions de l'Estat espanyol, que té molt encara per desenvolupar, i que va ser clau en la formació dels governs d'esquerres a la Generalitat de Catalunya, i avui encara a molts ajuntaments.
El nou partit comunista unificat hauria de conservar i potenciar aquest bagatge, donat els resultats positius d'aquesta política, que no tothom de la tradició comunista va recolçar inicialment. No és un retret a ningú, és una constatació de la trajectòria de cadascú, i una lliçó històrica per tothom. Em sento especialment orgullos d'haver contribuït a aquest escenari unitari de la coalició, que ha d'evolucionar per créixer, i crec que és una de les aportacions polítiques més rellevants del PCC en la seva història recent.
Sense aquesta aposta decidida per la unitat amb ICV, no només EUiA hagués quedat aparcada en la marginalitat (recordem l'empenta del moment de l'ERC d'en Carod i companyia per fer front a Aznar...), sino que el propi projecte dels comunistes s'hagués vist en la mateixa crisis d'aquells que es van negar a recolçar-la, i avui, seria impossible tirar endavant els reptes que tenim a Catalunya, i per que no dir-ho, a Espanya amb IU, que s'ha vist també enriquida per aquesta relació en el marc del grup parlamentari Izquierda Plural.
La mateixa visió de suma podríem aplicar a com actuar al sindicalisme de classe, al moviment veïnal, al moviment estudiantil i juvenil, als nous moviments socials, a les xarxes...Sense majories articulades, sense el poble fet contrapoder social amb una referència política, la paraula revolució és un slogan, una consigna, un desig benintencionat, o una arma llencívola contra qualsevol que es vulgui desqualificar com a reformista.

Personalment, un retrocés en qualsevol d'aquests tres aspectes seria preocupant, i un contrasentit històric d'una tradició política que a Catalunya, innovant i mirant més enllà dels aspectes identitàris, ha aportat moltes coses positives a les esquerres catalanes i ha trobat el seu espai en ple segle XXI, després de derrotes molt contundents que en altres llocs del mon han portat a la desaparició dels i les comunistes.

Procés constituent: més enllà de "reforma o ruptura"

Sovint en els debats polítics interns o en els diàlegs entre diverses forces d'esquerres apareix en termes de reforma o ruptura la qüestió de quin caràcter ha de tenir el procés constituent que pugui servir a les classes populars per sortir de la crisi econòmica, social, política, i institucional que patim. 
En funció de la seva orientació es vol predeterminar la composició del subjecte polític que l'ha d'impulsar, és a dir, quines forces socials i polítiques han de formar part d'un moviment i una candidatura que expressi aquesta voluntat de canvi.

En la meva opinió, aquest és un apriorisme que porta a un debat excloent dels actors en funció d'identitats/tradicions/trajectòries i no incloent en funció de valors/programa/acció política.

No és una qüestió nova: a principis del segle XX les esquerres ja van viure un debat semblant entre reforma o revolució, amb resultats dramàtics: l'ascens del feixisme al conjunt d'Europa, mentre unes esquerres colaboraven amb les burgesies imperials, i les altres es devoraven en lluites identitàries. Quan al 1935, Dimitrov, en nom de la Tercera Internacional, va donar la consigna de recomposar la relació entre les esquerres per aturar el feixisme fent Fronts Únics/Fronts Populars, ja va ser tard.

Sense comparar directament, però tenint en compte els precedents, en l'estratègia unitària per vencer als mercats i les inútils polítiques d'austeritat, no podem fer tard una altra vegada. Recentment, el líder de SYRIZA/EKM, Alexis Tsipras, reclamava aquesta unitat a les esquerres europees, en especial a les dels països del Sud que patim les mesures d'austeritat imposades per la Troika.

Per desgràcia, no sembla que els socialistes espanyols (ni catalans) estiguin en aquesta línia. Aquesta setmana hem vist com el PSOE ha pactat una posició comuna pel Consell Europeu que legitima el status quo injust imposat per la Troika. Ho ha fet amb la dreta espanyola (PP y UPyD) i amb les dretes perifèriques (CiU, PNB, UPN, CC). La direcció socialista continúa amb la seva estratègia d'apuntalar l'esquema bipartidista a tota costa, a pesar de que aquesta posició augmenta el seu descrédit entre les classes populars i reforça el discurs de Rajoy de que no hi ha una altra sortida a la crisi, mentre UPyD segueix creixent a costa dels uns i dels altres, però en clar benecifi dels populars que els poden fer servir de crossa en moltes institucions. Es incomprensible (i amb tots els respectes, suïcida) la continuitat d'aquesta política, que ja ha evidenciat el seu fracas a d'altres països europeus com Grècia i Itàlia.

Izquierda Plural (IU, ICV-EUiA, Cha), ERC, Amaiur, BNG, Geroa Bai i Compromís hi van votar en contra d'aquest acord, però l'impacte d'aquesta oposició ha estat silenciat, en part per la seva feblesa numérica.
La majoria social que reclama al carrer un canvi radical és molt minoritaria a les institucions, un dels centres de poder, i aquest és un dels reptes: transformar en majoria política i institucional aquesta voluntat de canvi. Des del testimonialisme, o des d'una oposició més numerosa, però oposició, no hi haurà procés constituent de cap tipus.

Per aconseguir aquesta nova majoria cal trencar les costures de les actuals formacions d'esquerres i anar cap a un nou paraigues que pugui aixoplugar tothom que avui vol una alternativa, no només aquells que es consideren alternatius. Inclus entre les files i la base social dels que han estat enquadrats fins ara al voltant del PSOE hi podem trobar persones disposades a assumir un programa i una acció política de canvis en profunditat, però als quals no podrem implicar des del retret continu, ni des del retrovisor permament cap a d'altres etapes de govern. En el canvi d'època que vivim cal autocrítica, però sobretot, cal voluntat de construir generosament un futur diferent, que no té per qué reproduïr errors del passat (recent en molts casos).

La gravetat de la situació que vivim justifica la profunditat dels canvis que volem i necessita una proposta política valenta i descomplexada davant dels mercats, però la força per iniciar un procés constituent la marcarà la magnitud de la majoria social que es pugui agrupar al voltant del programa de canvi que surti guanyador de les eleccions, i de la capacitat d'articulació de la gent com a contrapoder per assegurar que, un cop es tingui la majoria institucional, la societat civil no es relaxa i continua empeyent i defensant els canvis. Com hem dit altres vegades, és en la quotidianitat social on l'esquerra té avui més déficits, i on es perpetúa el sentit comú de les classes dominants, el mantra conservador de que no hi ha alternativa.

Se'm fa difícil pensar que el procés constituent pugui ser només català o només per un procés electoral català: ho veig més dinàmic i interrelacionat amb l'àmbit estatal i també europeu. El calendari electoral pot ser favorable a aquesta idea: el 2014 hi hauran eleccions europees, i al 2015 municipals i estatals, que poden coincidir o no, a més d'algunes eleccions autonòmiques. 2014 sembla la data més segura per la consulta catalana, i el seu resultat pot adelantar la convocatòria electoral. Per tant, en dos anys, es poden decidir moltíssimes coses importants, on les esquerres no poden sortir novament derrotades.

Sobre fet nacional, procés constituent, dret a decidir, i consulta, prefereixo fer un altre post apart (el següent, em comprometo) per no allargar aquest en excés i que sigui una xapa insuportable.

Si fem cas de l'experiència pròpia, el procés constituent més recent viscut a Espanya és el de la Transició. Reforma o ruptura amb el franquisme va ser un gran debat de les esquerres del moment, que es va decantar finalment per la reforma, no per que no hi haguessin ofertes polítiques/electorals rupturistes, sino per una correlació de debilitats entre un franquisme que ja no podia sobreviure en l'entorn europeu, i una oposició que tenia una part important dels carrers i les lluites, però que van perdre les primeres eleccions democràtiques, guanyades per UCD, els reformadors del règim franquista.
La resultant final va ser uns Pactes de la Moncloa del 1977 i una Constitució de 1978 que va reconéixer drets i llibertats reclamades llargament per les forces democràtiques i d'esquerres, a canvi d'acceptar el règim monàrquic, o una solució uniformitzadora de la plurinacionalitat existent a l'Estat espanyol. L'evolució posterior, marcada pel 23-F, una llarga recessió econòmica, i la crisi de les esquerres alternatives, va reduir encara mès la part més progressista del text constitucional, que avui està plenament en crisi, tant en els aspectes socials, com en els aspectes institucionals i d'encaix de les nacions.

D'assolir una majoria social, política, i institucional d'esquerres depen que la segona transició (enmig de la tormenta perfecta de la crisi) no sigui un procés constituent d'un nou ordre que ens deixi un marc polític amb menys drets socials i nacionals.

IU, ICV i EUiA signen una declaració sobre el dret a decidir i el model d’estat





Una declaració conjunta de les tres forces que ja es pot considerar històrica, i que demostra que sí que hi han aliats del dret a decidir de Catalunya a altres llocs de l'Estat. 


Aquí la podeu consultar.

El rapto de Europa


Como es sabido, el continente europeo recibe su nombre de la mitológica Europa, una bella joven fenicia que fué raptada por Zeus mediante engaño y llevada a través del mar hasta Creta.
Viendo a esta Europa raptada por los mercados financieros y a su ciudadanía engañada por el dogma de la austeridad (la solución que cada día se reencarna en fracaso), bien se podría decir que se repite el mito, pero esta vez aún peor: no sabemos a donde nos llevan, o en todo caso, a donde llegaremos.

Hace hoy 63 años, un 9 de Mayo de 1950, el ministro francés Robert Schuman, hacía una declaración que ponía en marcha las bases de la cooperación europea con el horizonte final de una Federación Europea, que comenzaba por la CECA.
Vale la pena leer algunas de las cosas que se decían en ese texto, sobretodo por la evolución posterior, y que a dia de hoy, pueden parecer impensables para la época.

En todo caso, y pese al carácter economicista de su nacimiento, en ella se pusieron muchas esperanzas de progreso de la Europa de la postguerra, y al margen de su papel en la Guerra Fría, se convirtió en un espacio de libertad y desarrollo social y económico sin precedentes en la historia mundial, dando origen al modelo social europeo del bienestar, un espejo en el que se miraban aquellos países que viviamos bajo las dictaduras militares, como España, Portugal o Grecia, regímenes que, a la falta de libertades, sumaban la falta de derechos sociales.

Paradójicamente, estos países del sur de Europa son los que hoy reciben de la Unión Europea el trato contrario: las medidas que les imponen estan acabando con el estado del bienestar que la propia UE ayudo a construir en esos países, y que fué unos de los principales argumentos para la adhesión a la misma. Siempre pensamos que la Europa a dos velocidades se daría entre los Estados veteranos, y los de reciente entrada a la Unión. Pero la realidad hoy es que la diferenciación está entre los paises intervenidos y los paises que financian y se benefician de la crisis de los paises intervenidos.

La deriva antisocial de Europa viene de lejos: la ola conservadora iniciada por Thatcher, las consecuencias de la caida del muro de Berlín y la reestructuración de Europa, el trío de la Azores...y sus sucesivas plasmaciones normativas (Acta Única, Tratado de Maastricht, Constitución Europea...), han desdibujado hasta tal punto la idea política de Europa, que hoy resulta difícil saber hacia donde caminamos, más allá de la unión monetaria y la libre (esta sí) circulación de bienes y capitales.

Las políticas de austeridad impuestas por Angela Merkel al servicio de los mercados financieros estan ahogando las economías europeas, y haciendo aumentar el drama del paro hasta límites no conocidos en Europa desde la época de entreguerras. Y como entonces, el fantasma de la extrema derecha espera su momento, como demuestran encuestas y resultados, para dar el golpe final a la poca democracia real que nos queda. Detras del antieuropeismo y el euroescepticismo conservador lo que hay es la oportunidad de los mercados de acabar con el modelo social europeo, verdaderos negocios multimillonarios en caso de privatizarse la sanidad, la educación, las pensiones, o los servicios esenciales.

En este escenario, las izquierdas, que forman parte de la crisis tanto o más que el resto de actores sociales e instituciones, tienen un doble reto, que corresponde a la doble naturaleza de la actual Unión Europea: la realidad comunitaria y la realidad de los Estados miembros.
Por un lado, visualizar una idea alternativa de Europa, social y de los pueblos, que se pueda plasmar en un bloque de progreso antiausteridad en las elecciones al Parlamento Europeo del 2014. Una Europa que recupere la iniciativa política y los instrumentos que le permitan ser soberana de los grandes mercados de capital internacionales.
Y por otro, ganar en sus respectivos paises para controlar los pilares intergubernamentales, claves en la iniciativa política de la UE, al tener más de la mitad del poder legislativo y el total del poder ejecutivo, en base a la peculiar estructura de checks&balances que rige Europa, descaradamente desfavorable a la institución más democrática: el parlamento europeo.

Y el más difícil todavía: la izquierda tiene el reto de relacionar el relato nacional/estatal con el nivel europeo.

No digo nada nuevo: es lo que ha hecho la derecha europea en las últimas décadas, a veces, desgraciadamente, con la colaboración inestimable de la socialdemocracia europea, que ha arrastrado al conjunto de las opciones progresistas al papel de espectadores, más o menos críticos.

Cada día que pasa es más necesario que la izquierda europea establecezca una estrategia común europea diferenciada por niveles de actuación, y que debería ir articulada conjuntamente con la movilización de la izquierda social, como el sindicalismo europeo.

En defensa de @LA_PAH y el acierto de la @ILPhipotecaria

Mañana se constituye en el Congreso de los Diputados la ponencia que debatirá la ILP Hipotecaria, una   iniciativa legislativa popular apoyada por un millón y medio de firmas que quiere poner fin al drama de los desahucios y de la condena de por vida a la insolvencia de miles de familias, especialmente a través de la introducción de la dación en pago como método de saldar la deuda hipotecaria.

El clamor social contra los desahucios y a favor de la dación en pago, se ha convertido en un movimiento social de amplísimas simpatías, posiblemente el primero de relevancia de este periodo político marcado por las crisis. 
De hecho, el drama de los desahucios sintetiza bien donde se halla la contradicción principal de la estafa que vivimos: los bancos o las personas, los mercados o los derechos humanos y la democracia. 
La burbuja inmobiliaria española fue hinchada por unas entidades financieras que especularon con un derecho básico: la vivienda digna. Ahora que la burbuja ha estallado, no es de recibo que las consecuencias las pague la gente común, mientras el poder financiero sigue acumulando de capital de manera indecente (preferentes...) y recibiendo ayudas públicas para salvar entidades y sus millonarios administradores,  mientras se realizan recortes presupuestarios en derechos sociales básicos.

A mi entender, los promotores de la ILP han tenido tres grandes aciertos:
a)Articular un programa mínimo entorno a una serie de reformas legislativas que, además de resolver situaciones concretas, ponen en contradicción y cuestionan partes importantes del sistema y de quien lo controla: la oligarquía financiera. 
b)La capacidad de implicar en un mismo objetivo a organizaciones sociales de masas, fuerzas políticas, instituciones, y movimientos sociales de nueva generación, en un ejemplo de lo que debería ser, a mi entender, la confluencia entre las diferentes formas y ámbitos de lucha antineoliberal. 
c)La combinación de las acciones en los desahucios, de la solidaridad cotidiana con las familias afectadas, del activismo directo contra las entidades financieras, de las mesitas en los barrios para recoger firmas, con la actividad en las redes sociales en internet, tanto para convocar, como para difundir, concienciar, organizar, interpelar...

La ILP ha sido promovida por diversas entidades sociales, entre las que destacan CCOO, UGT, CONFAVC, Observatori DESC...Pero ha sido la PAH, con su portavoz, Ada Colau, quien ha dado más repercusión mediática a la iniciativa, con sus acciones cotidianas en desahucios y entidades financieras, y especialmente desde su comparecencia en el Congreso de los Diputados, donde las razones de la iniciativa llegaron a muchísima gente a través los grandes medios de comunicación.

No han tardado los poderes financieros, y sus voceros políticos y mediáticos, en intentar descreditar y criminalizar a la PAH, y por extensión, al conjunto del movimiento y la propia ILP, en especial por el tema de los escraches, que por contra, han tenido apoyos destacados, como los de Maruja Torres o  Vicenç Navarro. La PAH ha definido unas pautas para que los escraches sean pacíficos y sin perjuicios a terceros, y en todo caso, se expresa la consciencia de que son un instrumento más, y no un objetivo en sí mismos. Aún así, las personas de la PAH deberán actuar con cautela ante las provocaciones y quien tenga la tentación de ir más allá de lo que el colectivo defiende, pues el foco mediático está sobre ellas esperando cualquier cosa para desautorizar a la PAH y debilitar el gran apoyo social que en estos momentos tienen las propuestas de la ILP. 

Si esa autoridad social y legitimidad ética se mantiene intacta, el PP (y aunque no les guste aceptarlo, también el PSOE) sabe que un no rotundo, o un intento de descafeinar la ILP tendrán un coste social y electoral ineludible. Haría bien Rubalcaba de no pensar, una vez más, en pactos de Estado ni componendas bipartidistas que apuntalen a un gobierno y un sistema insufribles. Desde Izquierda Plural ya se ha manifestado total acuerdo con los contenidos de la ILP, así como otros grupos de izquierdas con representación parlamentaria. 

Declaració d'EUiA per una política ética, transparent i de tolerància zero amb la corrupció

La política, des del seu sentit originari, està destinada a administrar els recursos públics i els afers comunitaris per garantir condicions de vida dignes a la ciutadania. Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) entenem la política com un espai de transformació social que va més enllà de l'acció institucional i de la gestió quotidiana. Fem política des de l’activisme social i des de les institucions per canviar l'estat actual de les coses, no només per fer polítiques de progrés des dels governs on som presents, o per fiscalitzar i denunciar des de l'oposició allò que no compartim.

EUiA reivindiquem el paper de servei públic i comunitari de la gent que es dedica a fer política en molts àmbits, en la majoria dels casos a canvi de res i sacrificant altres aspectes de la seva vida personal.

Des d'aquesta perspectiva, EUiA mostrem la nostra preocupació per l'actual manca de credibilitat i de confiança envers la política, especialment entre la gent treballadora i les classes populars. La crisi econòmica, política, institucional i de valors que pateix la nostra societat hauria de tenir, entre les seves solucions, un major empoderament de la ciutadania, més implicació política de molta més gent en els assumptes col·lectius. Ans al contrari, els efectes socials de la crisi, la inseguretat, la por, la resignació davant la falta d'expectatives, està fent que una part important de la societat no se signifiqui políticament i, en el pitjor dels casos, tingui una posició obertament contrària i de culpabilització de la política, entenent que és part del problema i no de la solució, i obrint la porta a l’aparició de fenòmens autoritaris que basen la seva estratègia populista en la negació de la política.

En aquest clima de descrèdit han influït decisivament els casos de corrupció destapats en els darrers temps, reforçant el desprestigi cap a les persones que es dediquen a l'activitat política, en un país que ja tenia una feble cultura democràtica. Malgrat que els casos de corrupció afecten sempre a unes determinades forces polítiques, especialment de les dretes, s'acaba imposant la idea de que la corrupció és generalitzable a totes les forces polítiques.
Els casos Gürtel i Bárcenas, el cas Palau, el cas de les ITV, el cas Crespo, el cas Pretòria, el cas Mercuri, els casos de presumpte espionatge polític, entre d’altres, fan que PP, CiU i PSC no tinguin credibilitat a l’hora de liderar la lluita contra la corrupció fins que no facin net a les seves pròpies formacions. Tampoc les altes institucions de l’Estat, com per exemple la Corona, estan exemptes de casos de corrupció, com demostra el cas Urdangarín i la manca de transparència de les despeses de la Casa Reial.

EUiA podem dir amb el cap ben alt que mai hem tingut cap imputat o condemnat per corrupció entre els nostres càrrecs públics i dirigents. Forma part de la identitat de l'esquerra que representem la tolerància zero cap a les conductes corruptes, i la denúncia dels corruptors, d'aquells que busquen corrompre la política en benefici propi o de tercers.

Atenent les exigències ciutadanes de major transparència en la política, volem aprofundir en els mètodes de control i en les bones pràctiques que continuïn reforçant aquesta actitud de netedat democràtica, i per això aprovem en aquesta Conferència Política un Codi Ètic i una Carta Financera que regulin els principis d'actuació dels nostres càrrecs públics i dirigents, i donin a conèixer a la ciutadania les seves retribucions que, d'acord amb els valors de l'austeritat i el bon ús dels recursos públics, s'ajusten a uns paràmetres que conjuguen dignitat i sobrietat. 

EUiA entenem que cal establir per llei un sou màxim comú per a tot el sector públic (institucions, administracions, organismes autònoms i empreses públiques) amb una escala salarial determinada en funció de les responsabilitats que s’exerceixin, per tal d’evitar dues conductes negatives: d’una banda, que algú es pugui interessar per l'activitat política institucional únicament en funció d'unes altes retribucions. I d’altra banda, que fruit de la no retribució o d'una retribució insuficient, només es puguin dedicar a l'activitat política aquelles persones que ja compten amb una posició econòmica acomodada.

Un altre dels fets que faciliten la corrupció és la privatització de serveis que haurien de ser prestats directament per les administracions públiques. Aquest espai de confluència entre el servei públic i l’activitat empresarial és terreny abonat al tràfic d’influències i a la temptació d’afavorir a determinades empreses de serveis en benefici propi o partidari, com ha esdevingut públic en els últims temps.

Cal una reestructuració de les formes i el funcionament de les polítiques públiques per posar punt final al poder d'un conjunt d'empreses que actuen simplement com a munyidores de les arques públiques, generant importants costos socials a la població en forma de condicions laborals degradades i serveis cars, sovint deficients.

Per lluitar contra la corrupció és imprescindible revertir el model actual i recuperar la gestió pública dels serveis públics. EUiA tindrem aquesta recuperació com un dels eixos principals de la nostra acció política, tant en aquells àmbits de poder en els quals estiguem presents com paral·lelament, incrementant la batalla de les idees en la defensa de la gestió pública i prioritzant la mobilització, juntament amb altres forces, per aquest objectiu.

EUiA ens comprometem a seguir lluitant per expulsar de la vida pública la corrupció i les males pràctiques. Apart del compliment de les normes aprovades al Codi Ètic i a la Carta Financera, EUiA ens comprometem a impulsar, entre d’altres, mesures per avançar cap a instruments de democràcia participativa, deliberativa i democràcia econòmica, de limitació, control i transparència del finançament dels partits polítics i les seves fundacions, d’enduriment penal contra la corrupció i reforçament de la justícia i de la lluita contra el frau fiscal.

En tot cas, a més de les mesures concretes esmentades, EUiA creiem que les causes profundes de la corrupció son d’orígen sistèmic i que, per tant, per a superar-les de manera definitiva i poder sortir de la crisi econòmica, social, política, institucional i de valors que vivim, cal refundar la democràcia, cal obrir un procés constituent que canviï les bases del nostre sistema social i econòmic, i que construeixi un nou marc republicà de participació i decisió política de la ciutadania més obert i transparent. Per això emplacem al conjunt de les esquerres socials i polítiques a lluitar unitàriament per tirar-ho endavant. 


Barcelona, 16 de Març de 2013.

Homenatge a Gregori Giménez, un dels imprescindibles

Ahir es va fer l'homenatge a Gregori Giménez, un company d'Horta que ens va deixar fa uns mesos. 
Va ser molt emocionant, molt tendre, i el teatre dels Lluïsos d'Horta va estar ple per dir un "fins sempre!" a una persona que ha donat tant: com militant polític del PSUC i d'ICV, com sindicalista de CCOO del téxtil, com membre de tantes entitats veinals, culturals i esportives d'Horta, com a solidari compromés amb la causa Sahrauí, com a veí, amic, pare, company... S'ha obert un bloc on podeu trobar moltes coses d'ell, jo us deixo aquí el vídeo que es va passar ahir, i que resumeix aquest triple compromís: comunitari, polític, i personal. Fins sempre Gregori! Força Ana!


Contradiccions en el bloc dominant a Catalunya

El terratrèmol polític provocat per la manifestació de la Diada 2012 i l'intent fracassat per part d'Artur Mas de capitalitzar a curt plaç el seu clam, continúa tenint rèpliques en diferents sectors del bloc social i polític dominant. 

La ruptura per part d'Artur Mas amb el relat de la transició nacional slow motion que girava al voltant del pacte fiscal, per passar al fast forward imposat per ERC d'una consulta per exercir el dret a decidir a costa del que sigui, està posant en tensió a sectors empresarials d'una majoria política que tenien, fins ara, la seva mediació política en CiU.

La polémica generada al voltant de l'acte empresarial Anem per feina és prou significativa d'aquest desencaix. Foment del Treball va decidir convocar-lo amb una significació que anava més enllà del mon empresarial: en la línia de les declaracions del seu president, Joaquim Gay de Montellà, era un toc d'atenció en tota regla de la gran patronal al gir sobiranista del nou govern d'Artur Mas, per reconduir l'horitzó reivindicatiu del seu govern a l'assoliment d'un nou pacte fiscal, i advertir-lo de que no inicies un camí no pactat amb l'Estat que no comptaria ni amb el suport del gran empresariat espanyol ni català, i per tant, dels mercats europeus i internacionals, així com de les seves institucions.
El fet de que alguns sectors empresarials s'hagin negat a que l'acte tingues aquest caràcter ha fet que finalment se'n despengin diverses organitzacions empresarials, i que l'acte vegi reduït el seu format i escenificació a un àmbit exclusivament empresarial. La patronal PIMEC ha dit que no assistirà a l'acte, perque creuen que ha de tenir un caràcter purament empresarial i centrat en la sortida de la crisi econòmica. Un argument que intenta amagar la profunda divisió que hi ha sobre l'abast i el calendari de l'exercici del dret a la petita i mitjana empresa. Tampoc assistirà la Cambra de Comerç, ni el Cercle d'Economia, que creu que el teixit empresarial s'ha de pronunciar políticament i ser favorable a la nova correlació de forces més sobiranista expressada després del 25-N, com deia el seu president, Josep Piqué en una recent conferència.

Aquests desencontres revelen quelcom més que una discrepància sobre un event: les diferències del mon empresarial i dels seus cercles dirigents respecte de quin ha de ser el seu marc d'actuació: Catalunya-Espanya-Europa? Catalunya-Europa? Catalunya-Espanya?. La globalització i els canvis de l'estructura productiva reforcen la idea d'una menor dependència de l'Estat espanyol, i la burgesia catalana continua mirant cada vegada més cap a Europa, però les incerteses del procés i la recentralització financera impulsada per la banca espanyola son un fre en sentit contrari. Els sectors empresarials més dinàmics i més relacionats amb els nous moviments sobiranistes, no comparteixen objectius de classe amb l'oligarquia espanyola i la seva representació catalana, sino que aspiren a substituir-la com a el·lits del país.

Alicia Sànchez Camacho ha intentat presentar al PP com veu assenyada per l'empresariat català, desautoritzant Mas, seduint Duran, i prestant-se a fer de pont amb Rajoy. Però es troba amb dificultats semblants: les propostes econòmiques del PP, com la llei d'unitat de mercat, podrien interessar al conjunt dels empresaris per la seva voluntat desreguladora, però van sempre embolcallades en un centralisme estatista insuportable per una part important d'ells. En tot cas, no perdem de vista els moviments del PP cap aquests sectors tradicionalment d'UDC, que juntament amb les pèrdues de vot de classes populars del PSC per raons identitàries, estan consolidant al PP català com a principal actor de l'espai polític unionista (i dic aquest terme no perque m'agradi, sino perque juga a aquest rol: a cohesionar una comunitat espanyolista per dividir el poble català des del sentiment de pertinença. Es pot ser centralista/autonomista sense posar en dubte la catalanitat, però no sembla ser l'estratègia de PP o C's).

Les esquerres tenen difícil coincidir o influir en molts dels sectors empresarials esmentats, però han de conèixer i avaluar les contradiccions del camp contrari per poder generar una alternativa guanyadora. Alguns sectors empresarials amb interessos oposats a l'oligarquia financera podrien ser aliats tàctics en un front antineoliberal i pel dret a decidir.

El pujolisme va aconseguir, com deia Quim Sempere en el seu famos article a Nous Horitzons, reunir en una mateixa estratègia a gairebé totes les families de la burgesia catalana per abordar el pas del franquisme a la democràcia, recuperar l'autogovern català, modernitzar l'economia, i assolir la integració europea.
Aquests objectius han estat realitzats i la segona transició s'ha accelerat en el context de diverses crisis paral·leles que obliguen a revisar els horitzons estratègics, les aliances, i el relat amb que s'explica cap a on es vol anar. Artur Mas tenia tot això ben encarat abans de la Diada de 2012. Ara, ell mateix (o el famós pinyol) s'ha alterat un guió que es prestava a poques variacions amb la majoria absoluta de Rajoy.

Si a tot el que hem explicat, li sumem el desprestigi pels casos de corrupció i l'efecte que les retallades antisocials estan tenint a capes populars tradicionalment lligades al catalanisme conservador, entendrem part del que diuen les enquestes de la pèrdua de vot de CiU (bé cap a ERC, bé cap a PP o C's) i perqué es pot començar a esquerdar la federació formada per CDC i UDC en les tres últimes dècades.