Primavera Arab i Revolució Francesa: aprenentatges per Europa

Aquests dies es commemora el segon aniversari de les revoltes a Egipte que van acabar amb el règim de Hosni Mubarak, i que van contagiar a la resta de païssos àrabs del entorn. Molt es va debatre i es debatrà sobre el caràcter revolucionari o no d'aquelles revoltes.

Em sembla important en aquest debat, per agafar perspectiva i poder extreure conclusions pràctiques, fer un paralelisme amb la Revolució Francesa, un dels aixecaments populars de més rellevància universal en el camí cap a una societat justa de dones i homes lliures i iguals. Sense pretendre fer d'historiador, crec que aquest procés revolucionari ens va donar claus sobre:

1- Les aliances de diferents classes socials per aconseguir un canvi radical, i atacar un enemic comú que els oprimeix, en un moment de crisi social, política, i econòmica.
2- La diferència entre qui participa de la revolució i qui és la direcció política de la mateixa, i com això afecta al ritme i la intensitat de la mateixa, com es pot veure en l'evolució des de la presa de la Bastilla (1789) fins a la proclamació de la I República Francesa (1792).
3- Sobre la capacitat dels elements més conservadors per frenar el procés revolucionari des de dintre, i per criminalitzar els elements més conscients per justificar la posterior repressió, com el conegut periode de la reacció de Termidor i el govern del Directori.
4- La reacció internacional de les classes dominants per combatre i derrotar el canvi revolucionari, com va ser el cas de la denominada Gran Guerra Francesa, que va durar més de 23 anys fins que es va restaurar l'absolutisme.

L'evolució de les anomenades revolucions àrabs ens ha tornat a recordar la diferència entre qui participa de la revolució, i qui la dirigeix políticament. Les classes populars àrabs van derrocar règims autocràtics infames, però la transició democràtica i la direcció política dels nous governs recauen en forces contràries als principis i a les classes socials que els van recolçar.

Semblava que algunes s'emmirallaven en l'exemple aperturista turc d'Erdogan, però (amb els nostres prejudicis europeus, cal dir-ho també) de moment s'estan semblant més al règim iraní. I l'actual UE, i els EE.UU. no faran res per alterar-ho, si aquests règims no toquen els importants acords econòmics que hi ha a la zona, lligats als mercats de l'energia. També semblava que una de les grans perdedores era Al-Qaeda, però la gestió matussera dels conflictes li ha servit per refer els seus objectius estratègics i actuar en altres escenaris.

Molts han volgut establir un paralelisme entre en les mobilitzacions del 15-M a Sol o de la Plaça Syntagma, i l'esperit i continguts del que va començar a la Plaça Tahrir.

Qui vulgui parlar de revolució a Europa haurà de tenir en compte els precedents i evolució esmentats abans, tant pels continguts polítics com per les aliances per portar-la endavant. Les bases del pensament conservador son majoritàries en la nostra societat, independentment del sentit del vot de les persones.
El populisme, l'antipolítica, la xenofòbia, i l'individualisme son presents en les converses quotidianes amb una normalitat que espanta. Recordo un amic grec que, mentre em defensava amb passió votar SYRIZA el 17 de Juny de 2012, em deia que s'havia estat massa permissiu amb l'entrada d'immigrants al seu país, a la vegada que em recordava la importància de tenir ma dura amb els delinquents...Avui, SYRIZA pot ser primera força, però els neonazis ja son la tercera, en només uns mesos.

Vivim moments de crisi i grans canvis, sense que d'això se'n derivi, necessariament, que estem en un moment pre-revolucionari. Ans al contrari, Europa viu un dels seus pitjors moments de retrocés democràtic sota una nova forma de dominació: la dels mercats financers internacionals.  No fan falta els Cent Mil Fills de Sant Lluis per subjugar un país: un grapat d'especuladors financers i, posteriorment, un avió ple d'homes de negre son suficients.

Creixen les veus que demanen un canvi radical a Europa, i es produeixen manifestacions, vagues, i mobilitzacions massives, però tinc la sensació de que no estem encara anant cap a un procés de canvi democràtic, perque les esquerres no aconseguim prendre la iniciativa, canalitzant la indignació cap a una proposta unitària d'alternativa social i política. Al mateix temps, sorgeixen propostes "rupturistes" que no tenen en compte la correlació de forces i l'escas múscul social i cultural de les esquerres europees, i que poden acabar portant a l'autoritarisme al poder, que torna a estar present a Europa coma als anys 20 i 30. I per últim, veus del propi establishment, algunes benintencionades, s'autoproposen a canviar-ho tot per a que no canvii res... 
Tinguem tots aquests elements en compte, i treballem des de les esquerres una alternativa per evitar una involució que ens pot portar un segle enrere.

Salutació d'EUiA a l'acte del col·lectiu "Avancem"



Reprodueixo la salutació que vaig fer en nom d'Esquerra Unida i Alternativa a l'acte del col·lectiu "Avancem", un acte molt positiu, de trobada de diferents esquerres socials i polítiques per compartir idees sobre la construcció d'una alternativa d'esquerres a Catalunya:



Amics, amigues, companys, companyes,

En nom d’Esquerra Unida i Alternativa, vull agrair al col·lectiu Avancem que ens hagueu convidat a aquest acte i poder compartir amb vosaltres i la resta d’organitzacions i persones convidades algunes reflexions sobre la construcció d’una alternativa de progrés a Catalunya.

Diu la vostra invitació, textualment, que cal “elaborar un projecte compartit de base social, cultural i polític de les forces progressistes. D’alternatives econòmiques. Inequívocament aliniada en el principi democràtic del dret a decidir. Amb generositat i sense prejudicis”.

Esquerra Unida i Alternativa estem d’acord amb aquestes afirmacions, i a la nostra 6a Assemblea, celebrada fa uns mesos, vam discutir i aprovar algunes d’aquestes reflexions, de manera similar.

Hem d’innovar en la construcció d’allò nou, sense que, d’entrada, ningú tingui que renunciar al que ja és. Les esquerres a Catalunya som plurals i diverses, venim de tradicions diferents, i ens relacionem a l’Estat espanyol, a Europa, i al Món amb diferents espais i tradicions de les esquerres.

I hem d’aprendre dels encerts, i de les coses a millorar, d’altres experiències d’unitat de les esquerres, passades o presents, tant a Catalunya, com a d’altres països del mon.

Tota aquesta riquesa i saber acumulat de les esquerres posem-la en un programa polític unitari al servei d’un doble objectiu comú:

1- Per un costat, acabar amb el dogma de l’austeritat i crear una alternativa socialment justa i ecològicament sostenible, que permeti a la majoria del poble sortir d’una crisi de la qual no en son culpables.

2- I d’altra banda, fem possible que Catalunya com a nació pugui fer efectiu l’exercici del dret a decidir el seu status polític, un camí on ens podem trobar federalistes, confederalistes, sobiranistes i independentistes.

Esquerra Unida i Alternativa veiem en aquests dos punts, el nus del compromís de les esquerres per canviar aquest país. A partir d’aquí, com deia el poeta, tot està per fer i tot és possible.

Una segona idea: si volem ser una alternativa real a l’hegemonia conservadora, ens cal apart d’una majoria política, una majoria social i un relat que ho acompanyi culturalment en la quotidianitat.

Per això valorem com a molt important que avui siguin presents i puguin dir la seva opinió en aquest acte els sindicats de classe i altres organitzacions de l’esquerra social.

Avui, les esquerres som dèbils, principalment, en el nostre arrelament social i cultural. Una de les conseqüències d’aquesta debilitat quotidiana és tradueix, després, en un suport electoral insuficient.
És en la vida diària, en els centres de treball, en els centres d’estudi, en el dia a dia dels barris, en l’oci, on es reprodueix el pensament únic, on es produeix, com deia Gramsci, un divorci entre el sentit comú i el bon sentit.
Davant la imposició d’un sentit comú conservador de resignació que diu que no hi ha alternativa a l’austericidi, cal el bon sentit esperançador d’unes classes populars que veuen que això no és una crisi, sinó una estafa, però que els hi manca espai social i polític per fer realitat el canvi.

L’alternativa política ha d’estar lligada a la mobilització social i al seu teixit associatiu, o dit d’una altra manera, cal ampliar els lligams entre esquerra política i esquerra social, i entre les organitzacions socials de masses i les noves eines i formes de lluita.

Que la majoria social organitzada empenyi i acompanyi a una majoria institucional, és el que pot garantir la profunditat i la durada dels canvis que necessitem.

Si no ho fem així, si només pensem en clau de partits o de majoria institucional, es podria tornar a produir aquella sensació d’impotència que hem tingut en altres moments de majoria institucional de les esquerres: la de tenir el govern, però no tenir el poder.

Esquerra Unida i Alternativa està oberta a continuar treballant amb el conjunt de les esquerres socials i polítiques catalanes la construcció de l’alternativa.

Gràcies de nou per la vostra atenció. Visca la unitat de l’esquerra! Visca Catalunya! Salut i bon treball!