Primavera Arab i Revolució Francesa: aprenentatges per Europa

Aquests dies es commemora el segon aniversari de les revoltes a Egipte que van acabar amb el règim de Hosni Mubarak, i que van contagiar a la resta de païssos àrabs del entorn. Molt es va debatre i es debatrà sobre el caràcter revolucionari o no d'aquelles revoltes.

Em sembla important en aquest debat, per agafar perspectiva i poder extreure conclusions pràctiques, fer un paralelisme amb la Revolució Francesa, un dels aixecaments populars de més rellevància universal en el camí cap a una societat justa de dones i homes lliures i iguals. Sense pretendre fer d'historiador, crec que aquest procés revolucionari ens va donar claus sobre:

1- Les aliances de diferents classes socials per aconseguir un canvi radical, i atacar un enemic comú que els oprimeix, en un moment de crisi social, política, i econòmica.
2- La diferència entre qui participa de la revolució i qui és la direcció política de la mateixa, i com això afecta al ritme i la intensitat de la mateixa, com es pot veure en l'evolució des de la presa de la Bastilla (1789) fins a la proclamació de la I República Francesa (1792).
3- Sobre la capacitat dels elements més conservadors per frenar el procés revolucionari des de dintre, i per criminalitzar els elements més conscients per justificar la posterior repressió, com el conegut periode de la reacció de Termidor i el govern del Directori.
4- La reacció internacional de les classes dominants per combatre i derrotar el canvi revolucionari, com va ser el cas de la denominada Gran Guerra Francesa, que va durar més de 23 anys fins que es va restaurar l'absolutisme.

L'evolució de les anomenades revolucions àrabs ens ha tornat a recordar la diferència entre qui participa de la revolució, i qui la dirigeix políticament. Les classes populars àrabs van derrocar règims autocràtics infames, però la transició democràtica i la direcció política dels nous governs recauen en forces contràries als principis i a les classes socials que els van recolçar.

Semblava que algunes s'emmirallaven en l'exemple aperturista turc d'Erdogan, però (amb els nostres prejudicis europeus, cal dir-ho també) de moment s'estan semblant més al règim iraní. I l'actual UE, i els EE.UU. no faran res per alterar-ho, si aquests règims no toquen els importants acords econòmics que hi ha a la zona, lligats als mercats de l'energia. També semblava que una de les grans perdedores era Al-Qaeda, però la gestió matussera dels conflictes li ha servit per refer els seus objectius estratègics i actuar en altres escenaris.

Molts han volgut establir un paralelisme entre en les mobilitzacions del 15-M a Sol o de la Plaça Syntagma, i l'esperit i continguts del que va començar a la Plaça Tahrir.

Qui vulgui parlar de revolució a Europa haurà de tenir en compte els precedents i evolució esmentats abans, tant pels continguts polítics com per les aliances per portar-la endavant. Les bases del pensament conservador son majoritàries en la nostra societat, independentment del sentit del vot de les persones.
El populisme, l'antipolítica, la xenofòbia, i l'individualisme son presents en les converses quotidianes amb una normalitat que espanta. Recordo un amic grec que, mentre em defensava amb passió votar SYRIZA el 17 de Juny de 2012, em deia que s'havia estat massa permissiu amb l'entrada d'immigrants al seu país, a la vegada que em recordava la importància de tenir ma dura amb els delinquents...Avui, SYRIZA pot ser primera força, però els neonazis ja son la tercera, en només uns mesos.

Vivim moments de crisi i grans canvis, sense que d'això se'n derivi, necessariament, que estem en un moment pre-revolucionari. Ans al contrari, Europa viu un dels seus pitjors moments de retrocés democràtic sota una nova forma de dominació: la dels mercats financers internacionals.  No fan falta els Cent Mil Fills de Sant Lluis per subjugar un país: un grapat d'especuladors financers i, posteriorment, un avió ple d'homes de negre son suficients.

Creixen les veus que demanen un canvi radical a Europa, i es produeixen manifestacions, vagues, i mobilitzacions massives, però tinc la sensació de que no estem encara anant cap a un procés de canvi democràtic, perque les esquerres no aconseguim prendre la iniciativa, canalitzant la indignació cap a una proposta unitària d'alternativa social i política. Al mateix temps, sorgeixen propostes "rupturistes" que no tenen en compte la correlació de forces i l'escas múscul social i cultural de les esquerres europees, i que poden acabar portant a l'autoritarisme al poder, que torna a estar present a Europa coma als anys 20 i 30. I per últim, veus del propi establishment, algunes benintencionades, s'autoproposen a canviar-ho tot per a que no canvii res... 
Tinguem tots aquests elements en compte, i treballem des de les esquerres una alternativa per evitar una involució que ens pot portar un segle enrere.