Contradiccions en el bloc dominant a Catalunya

El terratrèmol polític provocat per la manifestació de la Diada 2012 i l'intent fracassat per part d'Artur Mas de capitalitzar a curt plaç el seu clam, continúa tenint rèpliques en diferents sectors del bloc social i polític dominant. 

La ruptura per part d'Artur Mas amb el relat de la transició nacional slow motion que girava al voltant del pacte fiscal, per passar al fast forward imposat per ERC d'una consulta per exercir el dret a decidir a costa del que sigui, està posant en tensió a sectors empresarials d'una majoria política que tenien, fins ara, la seva mediació política en CiU.

La polémica generada al voltant de l'acte empresarial Anem per feina és prou significativa d'aquest desencaix. Foment del Treball va decidir convocar-lo amb una significació que anava més enllà del mon empresarial: en la línia de les declaracions del seu president, Joaquim Gay de Montellà, era un toc d'atenció en tota regla de la gran patronal al gir sobiranista del nou govern d'Artur Mas, per reconduir l'horitzó reivindicatiu del seu govern a l'assoliment d'un nou pacte fiscal, i advertir-lo de que no inicies un camí no pactat amb l'Estat que no comptaria ni amb el suport del gran empresariat espanyol ni català, i per tant, dels mercats europeus i internacionals, així com de les seves institucions.
El fet de que alguns sectors empresarials s'hagin negat a que l'acte tingues aquest caràcter ha fet que finalment se'n despengin diverses organitzacions empresarials, i que l'acte vegi reduït el seu format i escenificació a un àmbit exclusivament empresarial. La patronal PIMEC ha dit que no assistirà a l'acte, perque creuen que ha de tenir un caràcter purament empresarial i centrat en la sortida de la crisi econòmica. Un argument que intenta amagar la profunda divisió que hi ha sobre l'abast i el calendari de l'exercici del dret a la petita i mitjana empresa. Tampoc assistirà la Cambra de Comerç, ni el Cercle d'Economia, que creu que el teixit empresarial s'ha de pronunciar políticament i ser favorable a la nova correlació de forces més sobiranista expressada després del 25-N, com deia el seu president, Josep Piqué en una recent conferència.

Aquests desencontres revelen quelcom més que una discrepància sobre un event: les diferències del mon empresarial i dels seus cercles dirigents respecte de quin ha de ser el seu marc d'actuació: Catalunya-Espanya-Europa? Catalunya-Europa? Catalunya-Espanya?. La globalització i els canvis de l'estructura productiva reforcen la idea d'una menor dependència de l'Estat espanyol, i la burgesia catalana continua mirant cada vegada més cap a Europa, però les incerteses del procés i la recentralització financera impulsada per la banca espanyola son un fre en sentit contrari. Els sectors empresarials més dinàmics i més relacionats amb els nous moviments sobiranistes, no comparteixen objectius de classe amb l'oligarquia espanyola i la seva representació catalana, sino que aspiren a substituir-la com a el·lits del país.

Alicia Sànchez Camacho ha intentat presentar al PP com veu assenyada per l'empresariat català, desautoritzant Mas, seduint Duran, i prestant-se a fer de pont amb Rajoy. Però es troba amb dificultats semblants: les propostes econòmiques del PP, com la llei d'unitat de mercat, podrien interessar al conjunt dels empresaris per la seva voluntat desreguladora, però van sempre embolcallades en un centralisme estatista insuportable per una part important d'ells. En tot cas, no perdem de vista els moviments del PP cap aquests sectors tradicionalment d'UDC, que juntament amb les pèrdues de vot de classes populars del PSC per raons identitàries, estan consolidant al PP català com a principal actor de l'espai polític unionista (i dic aquest terme no perque m'agradi, sino perque juga a aquest rol: a cohesionar una comunitat espanyolista per dividir el poble català des del sentiment de pertinença. Es pot ser centralista/autonomista sense posar en dubte la catalanitat, però no sembla ser l'estratègia de PP o C's).

Les esquerres tenen difícil coincidir o influir en molts dels sectors empresarials esmentats, però han de conèixer i avaluar les contradiccions del camp contrari per poder generar una alternativa guanyadora. Alguns sectors empresarials amb interessos oposats a l'oligarquia financera podrien ser aliats tàctics en un front antineoliberal i pel dret a decidir.

El pujolisme va aconseguir, com deia Quim Sempere en el seu famos article a Nous Horitzons, reunir en una mateixa estratègia a gairebé totes les families de la burgesia catalana per abordar el pas del franquisme a la democràcia, recuperar l'autogovern català, modernitzar l'economia, i assolir la integració europea.
Aquests objectius han estat realitzats i la segona transició s'ha accelerat en el context de diverses crisis paral·leles que obliguen a revisar els horitzons estratègics, les aliances, i el relat amb que s'explica cap a on es vol anar. Artur Mas tenia tot això ben encarat abans de la Diada de 2012. Ara, ell mateix (o el famós pinyol) s'ha alterat un guió que es prestava a poques variacions amb la majoria absoluta de Rajoy.

Si a tot el que hem explicat, li sumem el desprestigi pels casos de corrupció i l'efecte que les retallades antisocials estan tenint a capes populars tradicionalment lligades al catalanisme conservador, entendrem part del que diuen les enquestes de la pèrdua de vot de CiU (bé cap a ERC, bé cap a PP o C's) i perqué es pot començar a esquerdar la federació formada per CDC i UDC en les tres últimes dècades.