Procés constituent: més enllà de "reforma o ruptura"

Sovint en els debats polítics interns o en els diàlegs entre diverses forces d'esquerres apareix en termes de reforma o ruptura la qüestió de quin caràcter ha de tenir el procés constituent que pugui servir a les classes populars per sortir de la crisi econòmica, social, política, i institucional que patim. 
En funció de la seva orientació es vol predeterminar la composició del subjecte polític que l'ha d'impulsar, és a dir, quines forces socials i polítiques han de formar part d'un moviment i una candidatura que expressi aquesta voluntat de canvi.

En la meva opinió, aquest és un apriorisme que porta a un debat excloent dels actors en funció d'identitats/tradicions/trajectòries i no incloent en funció de valors/programa/acció política.

No és una qüestió nova: a principis del segle XX les esquerres ja van viure un debat semblant entre reforma o revolució, amb resultats dramàtics: l'ascens del feixisme al conjunt d'Europa, mentre unes esquerres colaboraven amb les burgesies imperials, i les altres es devoraven en lluites identitàries. Quan al 1935, Dimitrov, en nom de la Tercera Internacional, va donar la consigna de recomposar la relació entre les esquerres per aturar el feixisme fent Fronts Únics/Fronts Populars, ja va ser tard.

Sense comparar directament, però tenint en compte els precedents, en l'estratègia unitària per vencer als mercats i les inútils polítiques d'austeritat, no podem fer tard una altra vegada. Recentment, el líder de SYRIZA/EKM, Alexis Tsipras, reclamava aquesta unitat a les esquerres europees, en especial a les dels països del Sud que patim les mesures d'austeritat imposades per la Troika.

Per desgràcia, no sembla que els socialistes espanyols (ni catalans) estiguin en aquesta línia. Aquesta setmana hem vist com el PSOE ha pactat una posició comuna pel Consell Europeu que legitima el status quo injust imposat per la Troika. Ho ha fet amb la dreta espanyola (PP y UPyD) i amb les dretes perifèriques (CiU, PNB, UPN, CC). La direcció socialista continúa amb la seva estratègia d'apuntalar l'esquema bipartidista a tota costa, a pesar de que aquesta posició augmenta el seu descrédit entre les classes populars i reforça el discurs de Rajoy de que no hi ha una altra sortida a la crisi, mentre UPyD segueix creixent a costa dels uns i dels altres, però en clar benecifi dels populars que els poden fer servir de crossa en moltes institucions. Es incomprensible (i amb tots els respectes, suïcida) la continuitat d'aquesta política, que ja ha evidenciat el seu fracas a d'altres països europeus com Grècia i Itàlia.

Izquierda Plural (IU, ICV-EUiA, Cha), ERC, Amaiur, BNG, Geroa Bai i Compromís hi van votar en contra d'aquest acord, però l'impacte d'aquesta oposició ha estat silenciat, en part per la seva feblesa numérica.
La majoria social que reclama al carrer un canvi radical és molt minoritaria a les institucions, un dels centres de poder, i aquest és un dels reptes: transformar en majoria política i institucional aquesta voluntat de canvi. Des del testimonialisme, o des d'una oposició més numerosa, però oposició, no hi haurà procés constituent de cap tipus.

Per aconseguir aquesta nova majoria cal trencar les costures de les actuals formacions d'esquerres i anar cap a un nou paraigues que pugui aixoplugar tothom que avui vol una alternativa, no només aquells que es consideren alternatius. Inclus entre les files i la base social dels que han estat enquadrats fins ara al voltant del PSOE hi podem trobar persones disposades a assumir un programa i una acció política de canvis en profunditat, però als quals no podrem implicar des del retret continu, ni des del retrovisor permament cap a d'altres etapes de govern. En el canvi d'època que vivim cal autocrítica, però sobretot, cal voluntat de construir generosament un futur diferent, que no té per qué reproduïr errors del passat (recent en molts casos).

La gravetat de la situació que vivim justifica la profunditat dels canvis que volem i necessita una proposta política valenta i descomplexada davant dels mercats, però la força per iniciar un procés constituent la marcarà la magnitud de la majoria social que es pugui agrupar al voltant del programa de canvi que surti guanyador de les eleccions, i de la capacitat d'articulació de la gent com a contrapoder per assegurar que, un cop es tingui la majoria institucional, la societat civil no es relaxa i continua empeyent i defensant els canvis. Com hem dit altres vegades, és en la quotidianitat social on l'esquerra té avui més déficits, i on es perpetúa el sentit comú de les classes dominants, el mantra conservador de que no hi ha alternativa.

Se'm fa difícil pensar que el procés constituent pugui ser només català o només per un procés electoral català: ho veig més dinàmic i interrelacionat amb l'àmbit estatal i també europeu. El calendari electoral pot ser favorable a aquesta idea: el 2014 hi hauran eleccions europees, i al 2015 municipals i estatals, que poden coincidir o no, a més d'algunes eleccions autonòmiques. 2014 sembla la data més segura per la consulta catalana, i el seu resultat pot adelantar la convocatòria electoral. Per tant, en dos anys, es poden decidir moltíssimes coses importants, on les esquerres no poden sortir novament derrotades.

Sobre fet nacional, procés constituent, dret a decidir, i consulta, prefereixo fer un altre post apart (el següent, em comprometo) per no allargar aquest en excés i que sigui una xapa insuportable.

Si fem cas de l'experiència pròpia, el procés constituent més recent viscut a Espanya és el de la Transició. Reforma o ruptura amb el franquisme va ser un gran debat de les esquerres del moment, que es va decantar finalment per la reforma, no per que no hi haguessin ofertes polítiques/electorals rupturistes, sino per una correlació de debilitats entre un franquisme que ja no podia sobreviure en l'entorn europeu, i una oposició que tenia una part important dels carrers i les lluites, però que van perdre les primeres eleccions democràtiques, guanyades per UCD, els reformadors del règim franquista.
La resultant final va ser uns Pactes de la Moncloa del 1977 i una Constitució de 1978 que va reconéixer drets i llibertats reclamades llargament per les forces democràtiques i d'esquerres, a canvi d'acceptar el règim monàrquic, o una solució uniformitzadora de la plurinacionalitat existent a l'Estat espanyol. L'evolució posterior, marcada pel 23-F, una llarga recessió econòmica, i la crisi de les esquerres alternatives, va reduir encara mès la part més progressista del text constitucional, que avui està plenament en crisi, tant en els aspectes socials, com en els aspectes institucionals i d'encaix de les nacions.

D'assolir una majoria social, política, i institucional d'esquerres depen que la segona transició (enmig de la tormenta perfecta de la crisi) no sigui un procés constituent d'un nou ordre que ens deixi un marc polític amb menys drets socials i nacionals.