Sobre la unitat comunista a Catalunya

Recentment s'ha celebrat la primera festa conjunta PCC-PSUC Viu, tret de sortida a un procés d'unitat comunista que ja va venir anunciat per una declaració conjunta a la primavera.

Des del trencament del PSUC al 1981, com a conseqüència dels debats no resolts del V Congrés, i la fundació del PCC al 1982, la qüestió de la unitat comunista ha estat un debat obert amb moments confluents i moments divergents. El PCC va establir com a línia estratègica des del 1983 les anomenades "tres U": Unitat dels Treballadors, Unitat de les Esquerres, i Unitat dels Comunistes".

Molt han canviat l'escenari i els actors polítics principals a qui volia emplaçar aquella estratègia: PSUC i PCC.

El PSUC eurocomunista va evolucionar cap a una formació ecosocialista (ICV), incorporant parts del que van ser les succesives experiències de recomposició de les esquerres catalanes: IC (1987, PSUC-PCC-ENE) i  IC-EV (1994, IC-EV-PCC).
El PCC va participar d'aquelles experiències, les quals va abandonar per diferents raons polítiques que ara seria llarg explicar.
L'ultim trencament d'aquest espai al 1997 va prefigurar els actuals components: un col·lectiu que reclamava, entre altres coses, que no es trenques amb IU i no es congeles el PSUC va sortir d'IC-V per convertirse en el PSUC Viu, i juntament amb el PCC, i altres partits (POR, PASOC...) van fundar EUiA al 1998. Durant el cicle 1998-2000, ICV i EUiA van competir electoralment, amb resultats molt desiguals però negatius per ambdues parts, fins que al 2002 es va signar la coalició ICV-EUiA, vigent fins a dia d'avui.

Explico tot això no per passar comptes amb ningú, sino per posar de manifest l'evolució històrica del que ha succeit d'ençà de la primera consigna: la voluntat de suma de la unitat comunista que emplaçava a dos actors principals (i altres secundaris), si la posem al dia, implicaria avui molts més actors i tradicions que llavors, tenint en compte que inclus la ICV d'avui i l'EUiA d'avui tampoc son com eren al 1998, al sortir dels procesos de trencament.

Per tant, en la meva opinió, l'actual debat d'unitat està plantejat sobre una continuitat històrica incompleta. 
Si alguna cosa té l'abast de la voluntat de suma de la unitat comunista proposada al 1983, és la coalició ICV-EUiA, o més encara, la proposta de Nou Espai/Nou Subjecte que la faci créixer encara més com a referència de l'esquerra transformadora catalana, que especialment des de la caiguda del mur al 1989, va més enllà de la tradició comunista del PSUC, que una part important d'ICV també reclama com a pròpia. 

Dissortadament, havent-se reduit el debat a una recomposició identitària dels i les que ens reivindiquem comunistes a Catalunya amb o sense carnet, almenys és important saber quin model de partit unificat es voldria i per a que es voldria.  En diré tres aspectes que per mi son importants tenir presents:

a)Un partit-estrategia pel socialisme, una fàbrica de quadres que actuin en àmbits de masses.
   Des del 9é Congrés, el PCC va apostar per definir-se com un partit que volia organitzar la societat civil alternativa, l'activitat quotidiana en totes les esferes, i en aquest sentit, delegava en àmbits més unitaris la representació política/electoral. Un partit que es submergeix en la societat i les organitzacions socials de masses per orientar-les a una estrategia cap al socialisme, sense actuar ni com a quota ni com a corrent comunista en el seu interior: ser hegemònics en funció de la feina desenvolupada, de propostes programàtiques concretes, i d'una formació téorica marxista d'arrels profundes i en actualizació constant per adaptar-se al canvis de la societat globalitzada. Aquesta funció d'intel·lectual col·lectiu és per mi la més important a fer avui per una organització comunista.
Aquesta concepció no ha estat entesa mai per qui preten que el partit comunista es visualitzi com el vell PSUC o altres forces polítiques amb representació institucional. En la meva opinió, el Partit està present allà on es desenvolupa la seva política, on avancen els seus plantejaments, com ho vam fer en períodes més difícils i de clandestinitat, o ho hem fet ara en aquells espais socials i polítics on els i les comunistes hem estat referència.

b)Un partit nacional català i de classe.
  El PSUC, quan es va fundar al 1936, es va adherir directament com a partit nacional a la III Internacional, que ja tenia un membre de l'Estat espanyol: el PCE. Aquesta peculiaritat històrica ha estat sempre motiu de tensió entre el comunisme català i espanyol, però ha estat un senya d'identitat que, ara que la realitat nacional de Catalunya és més evident que mai, no es pot perdre. No es comprensible, ni per les esquerres ni per la societat catalana en el seu conjunt, el actuar com una secció catalana d'una organització espanyola. 
Això no vol dir no tenir relacions fraternals amb organitzacions que a nivell estatal comparteixen els nostres plantejaments estratègics, com per exemple, els companys/es del PCE. En aquest punt no hi ha terme mitjà ni equilibris: o hi ha relacions d'igual a igual, o de subordinació (inacceptables per una gran part dels comunistes catalans, entre els quals m'hi compto). I el mateix serveix per les relacions internacionals: els comunistes catalans parlem amb la resta del món directament, sense ser mediats per d'altres, ni desde Madrid, ni desde Bruseles, ni desde cap altre lloc del món.
El continent afecta al contingut: només des d'una organització sobirana, de i per la nació catalana entesa com a marc autònom de lluita de classes, es pot defensar coherentment el reconeixement i l'exercici del dret a decidir i el federalisme de lliure adhesió (o la independència, que pot ser una última opció si fracasa l'intent federal).

c)Un partit que cerca la unitat amb vocació de que els seus plantejaments siguin majoritaris, tant per la lluita com pel govern.
Les experiències de trencament i recomposició dels comunistes catalans ens han ensenyat molt durant aquests 30 anys. Evidenciat el desastre de les divisions, especialment de l'última experiència d'enfrontament viscuda a finals dels anys 90, els i les comunistes vam apostar majoritàriament per recomposar sobre bases programàtiques i d'unitat d'acció política l'espai transformador, tenint com a resultat la coalició ICV-EUiA, que ja té 11 anys de vida. Amb totes les dificultats i mancances, ha estat una experiència d'èxit que ha inspirat altres coalicions de l'Estat espanyol, que té molt encara per desenvolupar, i que va ser clau en la formació dels governs d'esquerres a la Generalitat de Catalunya, i avui encara a molts ajuntaments.
El nou partit comunista unificat hauria de conservar i potenciar aquest bagatge, donat els resultats positius d'aquesta política, que no tothom de la tradició comunista va recolçar inicialment. No és un retret a ningú, és una constatació de la trajectòria de cadascú, i una lliçó històrica per tothom. Em sento especialment orgullos d'haver contribuït a aquest escenari unitari de la coalició, que ha d'evolucionar per créixer, i crec que és una de les aportacions polítiques més rellevants del PCC en la seva història recent.
Sense aquesta aposta decidida per la unitat amb ICV, no només EUiA hagués quedat aparcada en la marginalitat (recordem l'empenta del moment de l'ERC d'en Carod i companyia per fer front a Aznar...), sino que el propi projecte dels comunistes s'hagués vist en la mateixa crisis d'aquells que es van negar a recolçar-la, i avui, seria impossible tirar endavant els reptes que tenim a Catalunya, i per que no dir-ho, a Espanya amb IU, que s'ha vist també enriquida per aquesta relació en el marc del grup parlamentari Izquierda Plural.
La mateixa visió de suma podríem aplicar a com actuar al sindicalisme de classe, al moviment veïnal, al moviment estudiantil i juvenil, als nous moviments socials, a les xarxes...Sense majories articulades, sense el poble fet contrapoder social amb una referència política, la paraula revolució és un slogan, una consigna, un desig benintencionat, o una arma llencívola contra qualsevol que es vulgui desqualificar com a reformista.

Personalment, un retrocés en qualsevol d'aquests tres aspectes seria preocupant, i un contrasentit històric d'una tradició política que a Catalunya, innovant i mirant més enllà dels aspectes identitàris, ha aportat moltes coses positives a les esquerres catalanes i ha trobat el seu espai en ple segle XXI, després de derrotes molt contundents que en altres llocs del mon han portat a la desaparició dels i les comunistes.