Sobre la unitat comunista a Catalunya

Recentment s'ha celebrat la primera festa conjunta PCC-PSUC Viu, tret de sortida a un procés d'unitat comunista que ja va venir anunciat per una declaració conjunta a la primavera.

Des del trencament del PSUC al 1981, com a conseqüència dels debats no resolts del V Congrés, i la fundació del PCC al 1982, la qüestió de la unitat comunista ha estat un debat obert amb moments confluents i moments divergents. El PCC va establir com a línia estratègica des del 1983 les anomenades "tres U": Unitat dels Treballadors, Unitat de les Esquerres, i Unitat dels Comunistes".

Molt han canviat l'escenari i els actors polítics principals a qui volia emplaçar aquella estratègia: PSUC i PCC.

El PSUC eurocomunista va evolucionar cap a una formació ecosocialista (ICV), incorporant parts del que van ser les succesives experiències de recomposició de les esquerres catalanes: IC (1987, PSUC-PCC-ENE) i  IC-EV (1994, IC-EV-PCC).
El PCC va participar d'aquelles experiències, les quals va abandonar per diferents raons polítiques que ara seria llarg explicar.
L'ultim trencament d'aquest espai al 1997 va prefigurar els actuals components: un col·lectiu que reclamava, entre altres coses, que no es trenques amb IU i no es congeles el PSUC va sortir d'IC-V per convertirse en el PSUC Viu, i juntament amb el PCC, i altres partits (POR, PASOC...) van fundar EUiA al 1998. Durant el cicle 1998-2000, ICV i EUiA van competir electoralment, amb resultats molt desiguals però negatius per ambdues parts, fins que al 2002 es va signar la coalició ICV-EUiA, vigent fins a dia d'avui.

Explico tot això no per passar comptes amb ningú, sino per posar de manifest l'evolució històrica del que ha succeit d'ençà de la primera consigna: la voluntat de suma de la unitat comunista que emplaçava a dos actors principals (i altres secundaris), si la posem al dia, implicaria avui molts més actors i tradicions que llavors, tenint en compte que inclus la ICV d'avui i l'EUiA d'avui tampoc son com eren al 1998, al sortir dels procesos de trencament.

Per tant, en la meva opinió, l'actual debat d'unitat està plantejat sobre una continuitat històrica incompleta. 
Si alguna cosa té l'abast de la voluntat de suma de la unitat comunista proposada al 1983, és la coalició ICV-EUiA, o més encara, la proposta de Nou Espai/Nou Subjecte que la faci créixer encara més com a referència de l'esquerra transformadora catalana, que especialment des de la caiguda del mur al 1989, va més enllà de la tradició comunista del PSUC, que una part important d'ICV també reclama com a pròpia. 

Dissortadament, havent-se reduit el debat a una recomposició identitària dels i les que ens reivindiquem comunistes a Catalunya amb o sense carnet, almenys és important saber quin model de partit unificat es voldria i per a que es voldria.  En diré tres aspectes que per mi son importants tenir presents:

a)Un partit-estrategia pel socialisme, una fàbrica de quadres que actuin en àmbits de masses.
   Des del 9é Congrés, el PCC va apostar per definir-se com un partit que volia organitzar la societat civil alternativa, l'activitat quotidiana en totes les esferes, i en aquest sentit, delegava en àmbits més unitaris la representació política/electoral. Un partit que es submergeix en la societat i les organitzacions socials de masses per orientar-les a una estrategia cap al socialisme, sense actuar ni com a quota ni com a corrent comunista en el seu interior: ser hegemònics en funció de la feina desenvolupada, de propostes programàtiques concretes, i d'una formació téorica marxista d'arrels profundes i en actualizació constant per adaptar-se al canvis de la societat globalitzada. Aquesta funció d'intel·lectual col·lectiu és per mi la més important a fer avui per una organització comunista.
Aquesta concepció no ha estat entesa mai per qui preten que el partit comunista es visualitzi com el vell PSUC o altres forces polítiques amb representació institucional. En la meva opinió, el Partit està present allà on es desenvolupa la seva política, on avancen els seus plantejaments, com ho vam fer en períodes més difícils i de clandestinitat, o ho hem fet ara en aquells espais socials i polítics on els i les comunistes hem estat referència.

b)Un partit nacional català i de classe.
  El PSUC, quan es va fundar al 1936, es va adherir directament com a partit nacional a la III Internacional, que ja tenia un membre de l'Estat espanyol: el PCE. Aquesta peculiaritat històrica ha estat sempre motiu de tensió entre el comunisme català i espanyol, però ha estat un senya d'identitat que, ara que la realitat nacional de Catalunya és més evident que mai, no es pot perdre. No es comprensible, ni per les esquerres ni per la societat catalana en el seu conjunt, el actuar com una secció catalana d'una organització espanyola. 
Això no vol dir no tenir relacions fraternals amb organitzacions que a nivell estatal comparteixen els nostres plantejaments estratègics, com per exemple, els companys/es del PCE. En aquest punt no hi ha terme mitjà ni equilibris: o hi ha relacions d'igual a igual, o de subordinació (inacceptables per una gran part dels comunistes catalans, entre els quals m'hi compto). I el mateix serveix per les relacions internacionals: els comunistes catalans parlem amb la resta del món directament, sense ser mediats per d'altres, ni desde Madrid, ni desde Bruseles, ni desde cap altre lloc del món.
El continent afecta al contingut: només des d'una organització sobirana, de i per la nació catalana entesa com a marc autònom de lluita de classes, es pot defensar coherentment el reconeixement i l'exercici del dret a decidir i el federalisme de lliure adhesió (o la independència, que pot ser una última opció si fracasa l'intent federal).

c)Un partit que cerca la unitat amb vocació de que els seus plantejaments siguin majoritaris, tant per la lluita com pel govern.
Les experiències de trencament i recomposició dels comunistes catalans ens han ensenyat molt durant aquests 30 anys. Evidenciat el desastre de les divisions, especialment de l'última experiència d'enfrontament viscuda a finals dels anys 90, els i les comunistes vam apostar majoritàriament per recomposar sobre bases programàtiques i d'unitat d'acció política l'espai transformador, tenint com a resultat la coalició ICV-EUiA, que ja té 11 anys de vida. Amb totes les dificultats i mancances, ha estat una experiència d'èxit que ha inspirat altres coalicions de l'Estat espanyol, que té molt encara per desenvolupar, i que va ser clau en la formació dels governs d'esquerres a la Generalitat de Catalunya, i avui encara a molts ajuntaments.
El nou partit comunista unificat hauria de conservar i potenciar aquest bagatge, donat els resultats positius d'aquesta política, que no tothom de la tradició comunista va recolçar inicialment. No és un retret a ningú, és una constatació de la trajectòria de cadascú, i una lliçó històrica per tothom. Em sento especialment orgullos d'haver contribuït a aquest escenari unitari de la coalició, que ha d'evolucionar per créixer, i crec que és una de les aportacions polítiques més rellevants del PCC en la seva història recent.
Sense aquesta aposta decidida per la unitat amb ICV, no només EUiA hagués quedat aparcada en la marginalitat (recordem l'empenta del moment de l'ERC d'en Carod i companyia per fer front a Aznar...), sino que el propi projecte dels comunistes s'hagués vist en la mateixa crisis d'aquells que es van negar a recolçar-la, i avui, seria impossible tirar endavant els reptes que tenim a Catalunya, i per que no dir-ho, a Espanya amb IU, que s'ha vist també enriquida per aquesta relació en el marc del grup parlamentari Izquierda Plural.
La mateixa visió de suma podríem aplicar a com actuar al sindicalisme de classe, al moviment veïnal, al moviment estudiantil i juvenil, als nous moviments socials, a les xarxes...Sense majories articulades, sense el poble fet contrapoder social amb una referència política, la paraula revolució és un slogan, una consigna, un desig benintencionat, o una arma llencívola contra qualsevol que es vulgui desqualificar com a reformista.

Personalment, un retrocés en qualsevol d'aquests tres aspectes seria preocupant, i un contrasentit històric d'una tradició política que a Catalunya, innovant i mirant més enllà dels aspectes identitàris, ha aportat moltes coses positives a les esquerres catalanes i ha trobat el seu espai en ple segle XXI, després de derrotes molt contundents que en altres llocs del mon han portat a la desaparició dels i les comunistes.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Vaja, no es veu, doncs t'ho poso. De Miguel Hernández Madre España

Vosotros seguir mandando al Camp Nou, reuniéndose con Ómnium y ANC y traicionando la fraternidad con mis hermanos....


Abrazado a tu cuerpo como el tronco a su tierra,
con todas las raices y todos los corajes,
quien me separara, me arrancara de ti, madre?

Abrazado a tu vientre, quien me lo quitara,
si su fondo titanico da principio a mi carne?
Abrazado a tu vientre, que es mi perpetua casa, nadie!


Madre: abismo de siempre, tierra de siempre:
entranas donde desembocando se unen todas las sangres:
donde todos los huecos caidos se levantan, madre.


Decir madre es decir tierra que me ha parido;
es decir a los muertos: hermanos, levantarse;
es sentir en la boca y escuchar bajo el suelo sangre.


La otra madre es un puente, nada mas, de tus rios.
El otro pecho es una burbuja de tus mares.
Tu eres la madre entera con todo su infinito, madre.


Tierra: tierra en la hoca, y en el alma, y en todo.
Tierra que voy comiendo, que al fin ha de tragarme.
Con mas fuerza que antes volveras a parirme, madre.


Cuando sobre tu cuerpo sea una leve huella,
volveras a parirme con mas fuerza que antes.
Cuando un hijo es un hijo, vive y muere gritando, Madre!


Hermanos: defendamos su vientre acometido,
hacia donde los grajos crecen de todas partes, pues
para que las malas alas vuelen, aun quedan aires.


Echad a las orillas de vuestro corazon el
sentimiento en limites, los afectos parciales.
Son pequenas historias al lado de ella, siempre grande.


Una fotografia y un pedazo de tierra,
una carta y un monte son a veces iguales.
Hoy eres tu la hierba que crece sobre todo, madre.


Familia de esta tierra que nos funde en la luz,
los mas oscuros muertos pugnan por levantarse,
fundirse con nosotros y salvar la primera madre.


Espana, piedra estoica que se abrio en dos
pedazos de dolor y de piedra profunda para darme:
no me separaran de tus altas entranas, madre.


Ademas de morir por ti, pido una cosa:
que la mujer y el hijo que tengo, cuando pasen,
vayan hasta el rincon que habite de tu vientre, madre

Anònim ha dit...

Mira, pues ami me gustaría poder votar a IU siendo catalán. Simplemente, fíjate si pido mucho. Serà que soy un criminal. Sí, votar a Izquierda Unida, compartir un proyecto de manera integrada y real con el resto de la gente de España. Como eso no es así, no voy a seguir colaborando con un concepto identitario, reaccionario y feudal que justifica separaciones y legitima o exagera diferencias. Tú eres el típico ejemplo. Además que aquí haces florituras, pero me consta indirectamente que cuando se trata de casos espinosos mejor que los que utilizáis su trabajo den la cara. Lo sabes.

Anònim ha dit...

Avenç social és inseparable a avenç nacional. Nacionalisme. Minories dirigents educades en esplais nacionalistes. Vamos a ver si empezamos a ser sinceros: la única fuerza obrera de masas fue la CNT.Claro, se puede compartir su iderio o no. Yo no, pero ellos organizaban la Torrassa, Clo, etc. El marxisme nacionalista son clases mitjanes utilitzant i manipulant el marc nacional dels que ho han donat tot, y no han recibido más que traiciones. Por cierto, Vilaweb es fascismo nacionalista posmoderno. Os sentáis en sillas encima de sangre, frustación, sudor y lo tapáis con nacionalismo que nada tiene que ver con el marxismo. Pero tú también paseabas por el Baix Llobregat de niño repartiendo hojas en castellano, o comenzabas el proceso de nacionalización en esplais culturales de Ómnium. Que una persona que sus padres le pongan Juan Miguel, y se lo cambie a Joan, es de un acomplejamiento del esclavo frente al amo.

Jesús ha dit...

Hola, et faré un comentari "normal" i benintencionat, no com els anteriors, que "vaya tela".
Havent estat membre i dirigient del PSUC viu, i en l'"oposició" a la coalició amb ICV i moltes coses més, em sorprenc a mi mateix estant d'acord amb tu en alguns aspectes. La unitat s'impulsa des de "dalt" amb molt poc debat i amb un biaix emocional que, tot i que pot ser inevitable, no hauria de ser el leit motiv del procés.
Salut.

Anònim ha dit...

Aiii, dice que los anteriores comentarios no son "normales" ni bienintencionados. Te parece que un poema de un antifascista español no es normal? Que no es normal denunciar la sumisión al nacionalismo, enmascarado en mil argucias generadas por seguir defendiendo separaciones identitarias que nada tienen que ver con argumentos de izquierda?
Te diré una cosita. Mientras seguís a rebufo y legitimando la derecha catalanista reaccionaria, reuniéndoos con Ómnium y ANc, legitimando la Liga Norte, poco puedes argumentar desde ninguna normalidad de izquierdas. Sois una anormalidad en si misma.
Por último, te diré otra cosa que no es normal: no llevar las cuentas en orden en EUiA y exigir a la agrupación local constantemente dinero, pero mientras tanto no debatir nada desde abajo sobre las sensibilidades frente al secesionismo de Liga Norte, envuelto en insolidaridad y negar a la España democrática y antifascista.
Vivir cosntantemente de esos recursos generados con esfuerzo para actividades locales, mientras se pagan cuotas a organizaciones nacionalistas y se producen maniobras que colocan a partidos con casi ningún militante, porque son amigos, y no aportan nada.

No te gusta el poema de Miguel Hernández, a mi sí:


Abrazado a tu cuerpo como el tronco a su tierra,
con todas las raices y todos los corajes,
quien me separara, me arrancara de ti, madre?

Abrazado a tu vientre, quien me lo quitara,
si su fondo titanico da principio a mi carne?
Abrazado a tu vientre, que es mi perpetua casa, nadie!


Madre: abismo de siempre, tierra de siempre:
entranas donde desembocando se unen todas las sangres:
donde todos los huecos caidos se levantan, madre.


Decir madre es decir tierra que me ha parido;
es decir a los muertos: hermanos, levantarse;
es sentir en la boca y escuchar bajo el suelo sangre.


La otra madre es un puente, nada mas, de tus rios.
El otro pecho es una burbuja de tus mares.
Tu eres la madre entera con todo su infinito, madre.


Tierra: tierra en la hoca, y en el alma, y en todo.
Tierra que voy comiendo, que al fin ha de tragarme.
Con mas fuerza que antes volveras a parirme, madre.


Cuando sobre tu cuerpo sea una leve huella,
volveras a parirme con mas fuerza que antes.
Cuando un hijo es un hijo, vive y muere gritando, Madre!


Hermanos: defendamos su vientre acometido,
hacia donde los grajos crecen de todas partes, pues
para que las malas alas vuelen, aun quedan aires.


Echad a las orillas de vuestro corazon el
sentimiento en limites, los afectos parciales.
Son pequenas historias al lado de ella, siempre grande.


Una fotografia y un pedazo de tierra,
una carta y un monte son a veces iguales.
Hoy eres tu la hierba que crece sobre todo, madre.


Familia de esta tierra que nos funde en la luz,
los mas oscuros muertos pugnan por levantarse,
fundirse con nosotros y salvar la primera madre.


Espana, piedra estoica que se abrio en dos
pedazos de dolor y de piedra profunda para darme:
no me separaran de tus altas entranas, madre.


Ademas de morir por ti, pido una cosa:
que la mujer y el hijo que tengo, cuando pasen,
vayan hasta el rincon que habite de tu vientre, madre