Per qué es necessita una pregunta inclusiva?

Fa uns dies feia un repas d'aquest final d'any de la política catalana, on gran part del debat es centra en quan serà la consulta i quina serà la pregunta i quines les respostes, i cada força política quina posició hi té al respecte.

La meva opinió sobre aquestes tres questions coincideix bàsicament amb les orientacions que EUiA va definir en la seva Conferència Política del 27 d'Octubre al respecte. Resumidament:

a) Que la consulta ha de ser en aquesta legislatura, en una data acordada àmpliament, i que ha de garantir un debat obert a totes les opcions i evitant la fractura de la societat catalana.

b) Que la pregunta ha de tenir els seguents requisits:
    1 -Que sigui clara.
    2 -Que respongui a les necessitats de canvi expressades socialment i a la mobilització.
    3 -Que sigui inclusiva: que es puguin sentir reconeguts federalistes, sobiranistes, i independentistes.

c) Que la resposta afirmativa a la pregunta pugui ser recolçada per tothom que vulgui superar l'actual status quo, i tingui un resultat àmpliament majoritari que aïlli al centralisme.

Les presses per convocar la consulta i per fer una pregunta que satisfagui únicament als extrems (independentistes i centralistes), ens poden allunyar cada vegada més de la possibilitat real que es pugui concretar la consulta. Els passos establerts pel Consell de Transició Nacional, assumits en gran part per la majoria de la Comissió parlamentària pel dret a decidir, son imprescindibles per acumular forces, raons, i actors a la causa principal: que es reconegui a Catalunya com a subjecte polític que pot decidir el seu futur. Que aquest camí el lideri una opció concreta en benefici propi és un error, i més encara si la voluntat última no és la consulta, sino la confrontació amb Espanya per anar ràpidament a d'altres escenaris, siguin unes eleccions o una declaració unilateral d'independència.  

L'última enquesta del CEO, més enllà de les característiques de la mostra, torna a posar de manifest la complexitat de les identitats a Catalunya, i la varietat de pensament sobre com s'hauria d'autogovernar Catalunya. L'opció independentista és la primera, tant pel que fa al model d'Estat preferit (48,5%) com pel que fa respecte a la resposta a independència si/no (54,7% pel sí).
Però a més, si analitzem més de prop les dades, trobarem creuaments interessants. Els votants d'ICV-EUiA prefereixen el model federal (47,6%, enfront del 36,7% que preferirien un Estat independent), però votarien majoritariament sí a la independència en un referendum (52,2% sí, 23,2% no). 
Curiós també que una força netament independentista com les CUP tingui un 20,5% de votants que preferirien un Estat dins una Espanya Federal, més si tenim en compte que un 81,8% votaria a favor de la independència.
Pel que fa a les identitats, continúa sent la primera opció sentir-se tant espanyol com català (33,3%), encara que segueix creixent l'opció de només català (31,3%), i més català que espanyol es la tercera opció (26,6%), fent-se clar que més de la meitat de la població continúa, en algun grau, tenint afecció cap a més d'un sentiment nacional (dit això amb totes les precaucions i matissos, i sempre tenint en compte que no es pot respondre que "cap en particular"), i que per tant, el model de país ha de respondre i poder gestionar aquesta pluralitat (que alguns pensem que el model federal de lliure adhesió pot ser l'òptim).
Cap opció té majories molt àmplies, ni cap és lliure de estar creuada amb altres variables polítiques, com l'eix esquerra/dreta. Aquí hem de sumar un altre factor que es dona a Catalunya: el concepte "independència" sempre ha estat lligat a l'imaginari de l'esquerra, i en general, a l'idea de trencament amb el sistema, i per això, moltes vegades els enquestats situen forces independentistes molt més a l'esquerra del que el seu propi programa defineix.

Hauríem de tenir en compte que davant d'una pregunta sí/no a l'independència, difícilment un confederalista, o un federalista d'esquerres conseqüent amb el dret a decidir es decantarà pel no, encara que el seu model de país sigui diferent/contrari a un Estat independent, perque l'imaginari del no està dominat per la dreta espanyolista, i tampoc es pot defensar un canvi en l'àmbit social i democràtic des d'aquest imaginari.

Però, la gent que no és independentista i que vol un canvi en l'actual status quo, no hauria d'acabar votant en blanc o no votant, perque això reforçarà al centralisme, i minvarà l'èxit i i el missatge polític de la consulta. Ho saben bé al Quebec, i ho entenien així els independentistes escocesos, que volien pregunta a tres respostes, per debilitar al no, cosa que Cameron no va acceptar. Per cert, hauríem de reflexionar sobre quin tipus d'independència votaran els escocesos, a la vista dels principis reconeguts al Llibre Blanc presentat, i que, per alguna cosa, tenen el vist i plau de Londres, en la que es preveu una negociació de més de dos anys, en cas que guanyi el sí (que avui per avui, no és així)...

Cal fer una pregunta inclusiva que asseguri la possibilitat de realitzar la consulta, i que la mateixa tingui una participació massiva, evitant que un plantejament excloent porti a amplis sectors de la societat catalana a desmobilitzar-se en no veure's reflexats en la mateixa. Tothom ha de ser conscient de que la desmobilització i falta de recolçaments pel tipus de pregunta/resposta pot ser un llast per assegurar la viabilitat de la consulta, en un escenari ja advers per si mateix, davant la negativa de PP i PSOE per reconéixer el dret a decidir de Catalunya.

No abordem una qüestió d'equilibri intern de les forces polítiques, ni tampoc de cohesió del seu electorat: la pregunta inclusiva és una necessitat per mantenir l'unitat civil del poble català, i per assegurar una victòria inapelable contra el centralisme, dues premisses bàsiques per poder avançar nacionalment fins on la majoria del poble català decideixi.

NOTA: per complementar aquest article, recomano llegir aquest escrit del historiador Andreu Mayayo, titulat "Més que mai un sol poble"

Política catalana: minut i resultat a Novembre 2013

Estat de la qüestió: encarem el final d'any amb un debat dels pressupostos 2014 condicionat per la qüestió d'una consulta cada vegada amb més incognites.

El debat de pressupostos és el temps més important de la política de qualsevol país: com es pretenen recaptar ingresos i de qui/on, i cap a on es volen destinar les despeses i cap a qui. És una expressió nítida de quines classes governen i quines classes surten beneficiades d'aquesta orientació de govern. En termes clàssics, una expressió del conflicte vertical o de lluita de classes, que avui, és clarament favorable als sectors més benestants, que estan aprofitant la crisi per ampliar els seus espais de negoci, com ha denunciat ICV-EUiA en el debat inicial de pressupostos, als quals s'ha presentat esmena a la totalitat.

En canvi, l'opinió publicada posa en segon pla els continguts del debat pressupostari, amagant el seu caràcter antisocial, i es centra en el conflicte horitzontal sobre el status polític de Catalunya, especialment en la qüestió de quan es celebrarà la consulta i amb quina pregunta, quan, de fet, les resolucions parlamentàries amb més recolçament impulsaven a concretar una via per demanar la consulta i fer-la efectiva, i després, esgotades les vies, o amb l'èxit d'alguna d'elles, posar data dintre d'aquesta legislatura i començar el debat de la pregunta i les respostes.

CiU necessita aquest relat per tenir el favor d'ERC i aprovar uns pressupostos que li permeten continuar un any més aprofundint en el canvi de model de l'Estat del Benestar que venen perpetrant des del 2010, mentre segueix especulant en el terreny nacional guanyant temps de cara a unes noves eleccions "plebiscitàries".

ERC per la seva part, necessita mantenir el "ara o mai" i la confrontació amb Espanya que Mas els hi proporciona, i que es la base del seu creixement electoral, a la vegada que mira de mantenir la distància amb la gestió de govern, esperant un desenllaç que els permeti ser la primera força electoral, com diuen les enquestes.

El PPC participa de la confrontació identitària perque li serveix per tapar a Catalunya la nefasta política de Rajoy, amb retrocessos democràtics sense precedents, com les últimes reformes plantejades pel PP per acallar les protestes ciutadanes i truncar el dret de vaga.

Encara més beneficiat en surt Ciutadans d'aquest context, que capitalitza els que se senten agredits/des pel discurs identitari antiespanyol, i que no té cap desgast en no governar ni a Catalunya ni a Espanya, i no tenir el passat franquista del PP, un llast més que evident a Catalunya. Ciutadans, amb més habilitat lakoffiana que el PP (és millor el cor tricolor del "mejor unidos" que la veu amenaçant i anticatalanista del aznarisme i el "no a la independència"), està recollint la desfeta del PSC i sectors de l'abstenció a base d'amagar el seu programa social conservador, i només parlar de la llengua i la nació (no està malament per uns "no-nacionalistes")...

Veient aquesta sagnía electoral permanent cap a Ciutadans, el PSC ha decidit canviar l'orientació política mantinguda des del seu naixement, i llençar-se a una estratègia semblant a la que ja havia provat el PSE i el PSN: ser la part esquerra del bloc "constitucionalista". De fet, ja ha qualificat la demanda de consulta pel 150.2 CE com "Pla Ibarretxe II". Esperem no veure a Catalunya escenes com les del Kursaal al 2001, amb l'abraçada entre Redondo Terreros i Mayor Oreja, amb Fernando Savater de pont, que escenificava l'acord PP-PSE contra Ibarretxe...
La Declaración de Granada blinda l'aposta del PSOE per l'Estat autonòmic on no es reconeix que Catalunya sigui una nació, i en conseqüència, no es pot defensar que sigui subjecte polític per decidir. I això, l'actual direcció del PSC s'ho ha empassat, i per això, entre altres coses, no poden votar que sí a que Catalunya faci un referendum delegat pel 150.2 de la Constitució.
El PSC ha llençat per la finestra alguna cosa més que quadres i vots: la seva pròpia centralitat en el catalanisme polític del segle XXI, a canvi de no perdre un electorat metropolità que igualment es fuga cap a opcions centralistes més contundents.

1er resultat: la consulta, necessària i possible, cada dia menys probable.
Si continúa la dinàmica de forçar una pregunta excloent i d'accelerar el tempo, saltant-se els passos més elementals, i eliminant actors socials i polítics, ens estarem allunyant de la possibilitat de fer la consulta.
El PSC s'ha baixat del tren de la consulta i és la seva responsabilitat, però els efectes negatius ho son per totes les forces favorables al dret a decidir, que avui som més débils, i també hi ha part de responsabilitat d'aquells que confonen dret a decidir i independència en favor de la seva opció, qüestió legítima però que acaba per expulsar del procés a actors socials i polítics imprescindibles. 

2on resultat: Catalunya, més lluny de ser un sol poble.
La presència diària de la qüestió nacional en termes de conflicte polaritzat està tensionant a la societat catalana, especialment a les classes populars, radicalitzant les posicions envers les identitats. No és casual que hagi enquestes que donen un creixement espectacular a Ciutadans, ni que, en el sentit contrari, apareguin etiquetes excloents a twitter com #foraPSC. S'està trencat la cohesió com a poble aconseguida durant décades, agreujada per les retallades i l'atur que han precaritzat les condicions de vida de molts sectors socials, que interpelats alhora sobre la seva identitat, poden pensar que la independència és la solució als seus problemes, o pel contrari, que és precisament "el procés" qui està enfonsant les seves vides perque creu en els missatges apocalíptics del centralisme. Certament, l'expressió electoral d'aquest fet és la que menys importa: els seus efectes socials entre la gent treballadora, sí que son rellevants i preocupants, amb una dualitat comunitària preocupant que fins ara no s'havia donat. Per exemple, l'altre dia una professora em va dir que un alumne seu considerava que li tenia mania perque parlava en castellà...Mai abans li havia passat.
Sigui com sigui, les enquestes no mostren majories amplíssimes en cap dels sentits, però mostren la voluntat inequívoca d'un canvi de status polític, que no es pot fer a la contra d'una altra gran part del país.
Al final, la sortida no serà una qüestió de realpolitik, "terceres vies", o gradualisme: serà veure que pot ser àmpliament majoritari, i poder ser reconegut com subjecte polític per aprovar-ho per sufragi universal. 
Això és el que ha aconseguit al Quebec o Escòcia: encara que guanyi el NO, ells ja han guanyat quelcom més important: crear el marc, ser reconegut pel contrari, negociar alguna contrapartida...

3er resultat: aquest escenari dificulta poder articular ja una alternativa d'esquerres a Catalunya.
En aquest context, cada cop es fa més difícil l'articulació d'una nova majoria d'esquerres a Catalunya. 
ICV-EUiA i les CUP, d'entre les forces parlamentàries, han mantingut un relat coherent amb els temps que vivim, i amb la seva pròpia afiliació, trajectòria, i base social, però no podem dir el mateix d'ERC i PSC.
És difícil trobar en l'actual ERC una alternativa: la seva prioritat estratègica és una altra, i per això, a canvi de celebrar la consulta, avalen les retallades que proposa CiU, a més de tapar-li algunes vergonyes en comissions parlamentàries i en la gestió de govern; apart queda el seu descrèdit davant de l'esquerra social, que els veu còmplices de les retallades de CiU.
El mateix podem dir del PSC: el seu gir contrari al dret a decidir el col·locarà (encara que no vulguin) al costat del relat nacional de PP i Ciutadans, i en els aspectes socials i democràtics, tampoc hi ha cap avenç ni autoesmena, al contrari, hi ha pactes de silenci i d'opacitat amb CiU, i cap voluntat d'escenaris unitaris amb les esquerres transformadores.
Resulta decebedor que només ICV-EUiA reivindiqui les polítiques progressistes dels governs catalanistes i d'esquerres de la Generalitat i s'oposi frontalment a les polítiques antisocials de CiU, i que només ICV-EUiA i la CUP no estiguin disposades a intercanviar retallades per consulta.
Però encara és més frustrant que sigui ICV-EUiA la única força parlamentària que emplaci una vegada i una altra a escenaris unitaris de l'esquerra social i política per bastir una alternativa des de ja, que no arribarà mentre el conjunt de forces de les esquerres no facin convergir les seves estratègies en dos vectors comuns: acabar amb les polítiques d'austericidi i reformular l'exercici del dret a decidir per a que sigui majoritari avui, sense cap tentació finalista sobre el procés. La mobilització social ens empeny en aquest sentit, i el maximalisme i el curtplacisme electoral no haurien d'avortar una estratègia de canvi a mig plaç, mentre els retrocesos socials i democràtics es consoliden per generacions.

Intervenció com conseller d'ICV-EUiA al Plenari extraodinari del Districte Horta-Guinardó pel pressupost 2014, de 5 de novembre de 2013



Bona tarda,

Sra. regidora, després d'escoltar la seva intervenció de presentació dels pressupostos 2014, des del grup Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa li volem exposar algunes valoracions:

Com hem vingut defensant en els darrers temps, considerem que la prioritat pressupostària de qualsevol administració en aquests moments, ha de ser fer front a la crisi, augmentant la despesa social per paliar els seus impactes en les classes populars, i augmentar la inversió municipal per reactivar l'economia i crear ocupació.

Creiem que aquest pressupost que ens presenten no recull suficientment aquests principis, i no compartim la filosofia global del mateix, en base a tres raons que volem exposar:

Primer punt: Ens diuen que és un pressupost expansiu, sense especificar que gairebé la meitat de l'augment es sustenta en la venda dels aparcaments municipals més rentables, amb la pèrdua de patrimoni que això significa, en un exemple clar de la dita popular "pa per avui i fam per demà". 
L’Ajuntament de Barcelona és una administració solvent, i segons els nostres càlculs, corregint l'estalvi brut a la baixa, augmentant lleugerament l'endeutament, i fent una projecció no conservadora dels ingressos corrents pel 2014, es podria donar un increment del pressupost real sense vendre cap actiu de l'Ajuntament, aturant així la privatització de més empreses municipals, que responen únicament a criteris ideològics, de model neoliberal, i no pas a necessitats econòmiques d'un pressupost que inclus ha tingut superàvit.

Segon punt: amb aquest increment del pressupost, creiem que cal augmentar la partida dedicada a polítiques socials, que trobem insuficient en el pressupost presentat, crear un programa municipal per l'ocupació que no depengui exclusivament de les transferències de la Generalitat, i augmentar la inversió municipal per a la reactivació econòmica, la creació d'ocupació i pel suport a les PIMES i autònoms. 

I tercer punt: cal retirar dels pressupostos despeses injustificables, com els 4 milions d'euros per la Fórmula 1 al Circuit de Montmeló, o les inversions en grans carrers comercials com el Passeig de Gràcia, de 3,7 milions d'euros, i destinar aquests diners als barris i les seves necessitats socials.

Pel que fa al Districte, primer li volem criticar una qüestió de métode i de transparència. El nostre grup no ha conegut amb anterioritat el pressupost del districte que acaben de presentar, i per tant, encara menys ha pogut fer aportacions com vosté ha afirmat en la seva explicació. De les dades genériques que sí coneixiem per la web municipal de la ciutat, estem d’acord en que hi hagi contemplades partides per l'us públic de la Masia de Can Fargues, per construir l'escola bressol del Guinardó, entre altres; actuacions llargament reivindicades pel veïnat i les entitats, i que arriben amb retard moltes d’elles, però volem saber, a més, si hi hauran partides per atendre les necessitats socials del Districte, i en concret, aquelles a les que el Consell plenari del Districte s'ha compromès en diverses proposicions, com una partida per fer seguiment, detecció i evitar la malnutrició infantil, o per atendre els casos més urgents de les persones afectades per processos urbanístics, o per fer les millores de mobilitat i accessibilitat que tant temps fa que s'esperen.

Creiem, en definitiva, que aquests pressupostos presentats avui no responen a les necessitats de les persones i dels barris, i que cal un major lideratge de la regidoria per aconseguir les inversions de futur que el Districte d’Horta-Guinardó necessita, i no només assegurar el manteniment i l’execució de projectes d’anteriors mandats, com indiquen les seves pròpies xifres d'inversió pel 2014, i es per tot això, que ICV-EUiA no donarà suport a aquests pressupostos.