Per qué es necessita una pregunta inclusiva?

Fa uns dies feia un repas d'aquest final d'any de la política catalana, on gran part del debat es centra en quan serà la consulta i quina serà la pregunta i quines les respostes, i cada força política quina posició hi té al respecte.

La meva opinió sobre aquestes tres questions coincideix bàsicament amb les orientacions que EUiA va definir en la seva Conferència Política del 27 d'Octubre al respecte. Resumidament:

a) Que la consulta ha de ser en aquesta legislatura, en una data acordada àmpliament, i que ha de garantir un debat obert a totes les opcions i evitant la fractura de la societat catalana.

b) Que la pregunta ha de tenir els seguents requisits:
    1 -Que sigui clara.
    2 -Que respongui a les necessitats de canvi expressades socialment i a la mobilització.
    3 -Que sigui inclusiva: que es puguin sentir reconeguts federalistes, sobiranistes, i independentistes.

c) Que la resposta afirmativa a la pregunta pugui ser recolçada per tothom que vulgui superar l'actual status quo, i tingui un resultat àmpliament majoritari que aïlli al centralisme.

Les presses per convocar la consulta i per fer una pregunta que satisfagui únicament als extrems (independentistes i centralistes), ens poden allunyar cada vegada més de la possibilitat real que es pugui concretar la consulta. Els passos establerts pel Consell de Transició Nacional, assumits en gran part per la majoria de la Comissió parlamentària pel dret a decidir, son imprescindibles per acumular forces, raons, i actors a la causa principal: que es reconegui a Catalunya com a subjecte polític que pot decidir el seu futur. Que aquest camí el lideri una opció concreta en benefici propi és un error, i més encara si la voluntat última no és la consulta, sino la confrontació amb Espanya per anar ràpidament a d'altres escenaris, siguin unes eleccions o una declaració unilateral d'independència.  

L'última enquesta del CEO, més enllà de les característiques de la mostra, torna a posar de manifest la complexitat de les identitats a Catalunya, i la varietat de pensament sobre com s'hauria d'autogovernar Catalunya. L'opció independentista és la primera, tant pel que fa al model d'Estat preferit (48,5%) com pel que fa respecte a la resposta a independència si/no (54,7% pel sí).
Però a més, si analitzem més de prop les dades, trobarem creuaments interessants. Els votants d'ICV-EUiA prefereixen el model federal (47,6%, enfront del 36,7% que preferirien un Estat independent), però votarien majoritariament sí a la independència en un referendum (52,2% sí, 23,2% no). 
Curiós també que una força netament independentista com les CUP tingui un 20,5% de votants que preferirien un Estat dins una Espanya Federal, més si tenim en compte que un 81,8% votaria a favor de la independència.
Pel que fa a les identitats, continúa sent la primera opció sentir-se tant espanyol com català (33,3%), encara que segueix creixent l'opció de només català (31,3%), i més català que espanyol es la tercera opció (26,6%), fent-se clar que més de la meitat de la població continúa, en algun grau, tenint afecció cap a més d'un sentiment nacional (dit això amb totes les precaucions i matissos, i sempre tenint en compte que no es pot respondre que "cap en particular"), i que per tant, el model de país ha de respondre i poder gestionar aquesta pluralitat (que alguns pensem que el model federal de lliure adhesió pot ser l'òptim).
Cap opció té majories molt àmplies, ni cap és lliure de estar creuada amb altres variables polítiques, com l'eix esquerra/dreta. Aquí hem de sumar un altre factor que es dona a Catalunya: el concepte "independència" sempre ha estat lligat a l'imaginari de l'esquerra, i en general, a l'idea de trencament amb el sistema, i per això, moltes vegades els enquestats situen forces independentistes molt més a l'esquerra del que el seu propi programa defineix.

Hauríem de tenir en compte que davant d'una pregunta sí/no a l'independència, difícilment un confederalista, o un federalista d'esquerres conseqüent amb el dret a decidir es decantarà pel no, encara que el seu model de país sigui diferent/contrari a un Estat independent, perque l'imaginari del no està dominat per la dreta espanyolista, i tampoc es pot defensar un canvi en l'àmbit social i democràtic des d'aquest imaginari.

Però, la gent que no és independentista i que vol un canvi en l'actual status quo, no hauria d'acabar votant en blanc o no votant, perque això reforçarà al centralisme, i minvarà l'èxit i i el missatge polític de la consulta. Ho saben bé al Quebec, i ho entenien així els independentistes escocesos, que volien pregunta a tres respostes, per debilitar al no, cosa que Cameron no va acceptar. Per cert, hauríem de reflexionar sobre quin tipus d'independència votaran els escocesos, a la vista dels principis reconeguts al Llibre Blanc presentat, i que, per alguna cosa, tenen el vist i plau de Londres, en la que es preveu una negociació de més de dos anys, en cas que guanyi el sí (que avui per avui, no és així)...

Cal fer una pregunta inclusiva que asseguri la possibilitat de realitzar la consulta, i que la mateixa tingui una participació massiva, evitant que un plantejament excloent porti a amplis sectors de la societat catalana a desmobilitzar-se en no veure's reflexats en la mateixa. Tothom ha de ser conscient de que la desmobilització i falta de recolçaments pel tipus de pregunta/resposta pot ser un llast per assegurar la viabilitat de la consulta, en un escenari ja advers per si mateix, davant la negativa de PP i PSOE per reconéixer el dret a decidir de Catalunya.

No abordem una qüestió d'equilibri intern de les forces polítiques, ni tampoc de cohesió del seu electorat: la pregunta inclusiva és una necessitat per mantenir l'unitat civil del poble català, i per assegurar una victòria inapelable contra el centralisme, dues premisses bàsiques per poder avançar nacionalment fins on la majoria del poble català decideixi.

NOTA: per complementar aquest article, recomano llegir aquest escrit del historiador Andreu Mayayo, titulat "Més que mai un sol poble"