Política catalana: minut i resultat a Novembre 2013

Estat de la qüestió: encarem el final d'any amb un debat dels pressupostos 2014 condicionat per la qüestió d'una consulta cada vegada amb més incognites.

El debat de pressupostos és el temps més important de la política de qualsevol país: com es pretenen recaptar ingresos i de qui/on, i cap a on es volen destinar les despeses i cap a qui. És una expressió nítida de quines classes governen i quines classes surten beneficiades d'aquesta orientació de govern. En termes clàssics, una expressió del conflicte vertical o de lluita de classes, que avui, és clarament favorable als sectors més benestants, que estan aprofitant la crisi per ampliar els seus espais de negoci, com ha denunciat ICV-EUiA en el debat inicial de pressupostos, als quals s'ha presentat esmena a la totalitat.

En canvi, l'opinió publicada posa en segon pla els continguts del debat pressupostari, amagant el seu caràcter antisocial, i es centra en el conflicte horitzontal sobre el status polític de Catalunya, especialment en la qüestió de quan es celebrarà la consulta i amb quina pregunta, quan, de fet, les resolucions parlamentàries amb més recolçament impulsaven a concretar una via per demanar la consulta i fer-la efectiva, i després, esgotades les vies, o amb l'èxit d'alguna d'elles, posar data dintre d'aquesta legislatura i començar el debat de la pregunta i les respostes.

CiU necessita aquest relat per tenir el favor d'ERC i aprovar uns pressupostos que li permeten continuar un any més aprofundint en el canvi de model de l'Estat del Benestar que venen perpetrant des del 2010, mentre segueix especulant en el terreny nacional guanyant temps de cara a unes noves eleccions "plebiscitàries".

ERC per la seva part, necessita mantenir el "ara o mai" i la confrontació amb Espanya que Mas els hi proporciona, i que es la base del seu creixement electoral, a la vegada que mira de mantenir la distància amb la gestió de govern, esperant un desenllaç que els permeti ser la primera força electoral, com diuen les enquestes.

El PPC participa de la confrontació identitària perque li serveix per tapar a Catalunya la nefasta política de Rajoy, amb retrocessos democràtics sense precedents, com les últimes reformes plantejades pel PP per acallar les protestes ciutadanes i truncar el dret de vaga.

Encara més beneficiat en surt Ciutadans d'aquest context, que capitalitza els que se senten agredits/des pel discurs identitari antiespanyol, i que no té cap desgast en no governar ni a Catalunya ni a Espanya, i no tenir el passat franquista del PP, un llast més que evident a Catalunya. Ciutadans, amb més habilitat lakoffiana que el PP (és millor el cor tricolor del "mejor unidos" que la veu amenaçant i anticatalanista del aznarisme i el "no a la independència"), està recollint la desfeta del PSC i sectors de l'abstenció a base d'amagar el seu programa social conservador, i només parlar de la llengua i la nació (no està malament per uns "no-nacionalistes")...

Veient aquesta sagnía electoral permanent cap a Ciutadans, el PSC ha decidit canviar l'orientació política mantinguda des del seu naixement, i llençar-se a una estratègia semblant a la que ja havia provat el PSE i el PSN: ser la part esquerra del bloc "constitucionalista". De fet, ja ha qualificat la demanda de consulta pel 150.2 CE com "Pla Ibarretxe II". Esperem no veure a Catalunya escenes com les del Kursaal al 2001, amb l'abraçada entre Redondo Terreros i Mayor Oreja, amb Fernando Savater de pont, que escenificava l'acord PP-PSE contra Ibarretxe...
La Declaración de Granada blinda l'aposta del PSOE per l'Estat autonòmic on no es reconeix que Catalunya sigui una nació, i en conseqüència, no es pot defensar que sigui subjecte polític per decidir. I això, l'actual direcció del PSC s'ho ha empassat, i per això, entre altres coses, no poden votar que sí a que Catalunya faci un referendum delegat pel 150.2 de la Constitució.
El PSC ha llençat per la finestra alguna cosa més que quadres i vots: la seva pròpia centralitat en el catalanisme polític del segle XXI, a canvi de no perdre un electorat metropolità que igualment es fuga cap a opcions centralistes més contundents.

1er resultat: la consulta, necessària i possible, cada dia menys probable.
Si continúa la dinàmica de forçar una pregunta excloent i d'accelerar el tempo, saltant-se els passos més elementals, i eliminant actors socials i polítics, ens estarem allunyant de la possibilitat de fer la consulta.
El PSC s'ha baixat del tren de la consulta i és la seva responsabilitat, però els efectes negatius ho son per totes les forces favorables al dret a decidir, que avui som més débils, i també hi ha part de responsabilitat d'aquells que confonen dret a decidir i independència en favor de la seva opció, qüestió legítima però que acaba per expulsar del procés a actors socials i polítics imprescindibles. 

2on resultat: Catalunya, més lluny de ser un sol poble.
La presència diària de la qüestió nacional en termes de conflicte polaritzat està tensionant a la societat catalana, especialment a les classes populars, radicalitzant les posicions envers les identitats. No és casual que hagi enquestes que donen un creixement espectacular a Ciutadans, ni que, en el sentit contrari, apareguin etiquetes excloents a twitter com #foraPSC. S'està trencat la cohesió com a poble aconseguida durant décades, agreujada per les retallades i l'atur que han precaritzat les condicions de vida de molts sectors socials, que interpelats alhora sobre la seva identitat, poden pensar que la independència és la solució als seus problemes, o pel contrari, que és precisament "el procés" qui està enfonsant les seves vides perque creu en els missatges apocalíptics del centralisme. Certament, l'expressió electoral d'aquest fet és la que menys importa: els seus efectes socials entre la gent treballadora, sí que son rellevants i preocupants, amb una dualitat comunitària preocupant que fins ara no s'havia donat. Per exemple, l'altre dia una professora em va dir que un alumne seu considerava que li tenia mania perque parlava en castellà...Mai abans li havia passat.
Sigui com sigui, les enquestes no mostren majories amplíssimes en cap dels sentits, però mostren la voluntat inequívoca d'un canvi de status polític, que no es pot fer a la contra d'una altra gran part del país.
Al final, la sortida no serà una qüestió de realpolitik, "terceres vies", o gradualisme: serà veure que pot ser àmpliament majoritari, i poder ser reconegut com subjecte polític per aprovar-ho per sufragi universal. 
Això és el que ha aconseguit al Quebec o Escòcia: encara que guanyi el NO, ells ja han guanyat quelcom més important: crear el marc, ser reconegut pel contrari, negociar alguna contrapartida...

3er resultat: aquest escenari dificulta poder articular ja una alternativa d'esquerres a Catalunya.
En aquest context, cada cop es fa més difícil l'articulació d'una nova majoria d'esquerres a Catalunya. 
ICV-EUiA i les CUP, d'entre les forces parlamentàries, han mantingut un relat coherent amb els temps que vivim, i amb la seva pròpia afiliació, trajectòria, i base social, però no podem dir el mateix d'ERC i PSC.
És difícil trobar en l'actual ERC una alternativa: la seva prioritat estratègica és una altra, i per això, a canvi de celebrar la consulta, avalen les retallades que proposa CiU, a més de tapar-li algunes vergonyes en comissions parlamentàries i en la gestió de govern; apart queda el seu descrèdit davant de l'esquerra social, que els veu còmplices de les retallades de CiU.
El mateix podem dir del PSC: el seu gir contrari al dret a decidir el col·locarà (encara que no vulguin) al costat del relat nacional de PP i Ciutadans, i en els aspectes socials i democràtics, tampoc hi ha cap avenç ni autoesmena, al contrari, hi ha pactes de silenci i d'opacitat amb CiU, i cap voluntat d'escenaris unitaris amb les esquerres transformadores.
Resulta decebedor que només ICV-EUiA reivindiqui les polítiques progressistes dels governs catalanistes i d'esquerres de la Generalitat i s'oposi frontalment a les polítiques antisocials de CiU, i que només ICV-EUiA i la CUP no estiguin disposades a intercanviar retallades per consulta.
Però encara és més frustrant que sigui ICV-EUiA la única força parlamentària que emplaci una vegada i una altra a escenaris unitaris de l'esquerra social i política per bastir una alternativa des de ja, que no arribarà mentre el conjunt de forces de les esquerres no facin convergir les seves estratègies en dos vectors comuns: acabar amb les polítiques d'austericidi i reformular l'exercici del dret a decidir per a que sigui majoritari avui, sense cap tentació finalista sobre el procés. La mobilització social ens empeny en aquest sentit, i el maximalisme i el curtplacisme electoral no haurien d'avortar una estratègia de canvi a mig plaç, mentre els retrocesos socials i democràtics es consoliden per generacions.