Canvis en el catalanisme polític i els seus efectes en les esquerres

"Les bases de les principals forces polítiques progressives catalanes procedeixen de les anomenades "classes populars", amb un contingut més gran de petita burgesia benestant a Convergència i un contingut determinat d'obrers al PSUC.

Aquest ampli espectre social està compromès en un projecte nacional català progressista i aquest compromís l'adquireix pels seus propis interessos de classe. En aquest objectiu nacional hi ha subjacent un model de societat democràtica avançada envers el qual s'hauran d'entendre socialistes, comunistes i "convergents" perquè aqueix model de societat interessa la immensa majoria de les classes populars de Catalunya." ("Unitarisme", de Manolo Vázquez Montalbán, publicat a Treball, num. 561, gener de 1979). 

Així veia la construcció nacional de Catalunya Manolo Vàzquez Montalbán fa més de trenta anys, en una Catalunya, una Espanya, una Europa, i un Mon ben diferent del que avui tenim. Amb unes esquerres i unes dretes a Catalunya ben diferents de les que tenim avui. En definitiva, en un temps on els conceptes democràcia, nació, sobirania, i autogovern estan en redefinició per la fase de domini del capitalisme financer transnacional, que ha acabat amb els models socials i polítics de després de la 2a G.M. especialment a Europa, tal i com explica Oriol Costa en aquest article que val la pena llegir.

A pesar de la victòria pujolista i l'implosió del PSUC, algunes constants de l'anàlisi de Montalbán es van mantenir durant l'ultim quart del segle XX i principis del segle XXI: la unitat catalanista en defensa de l'autogovern i la idea de "Catalunya, un sol poble" que rebutjaba la construcció nacional en termes identitaris, i que contemplava igualment aspectes de cohesió social, a pesar de l'impronta privatitzadora de CiU en molts aspectes (l'extensió del model concertat en molt aspectes, conegut inclus com "model català"). I en tot cas, l'eix esquerra-dreta va desenvolupar-se nítidament, com en qualsevol altre país: a la dreta, CiU va governar sola o amb el PP, i les esquerres, en bloc, van poder accedir al govern de 2003 a 2010.

Els últims anys del segle XXI ha estat ben diferents. Primer, per l'esgotament del model polític de la Constitució del 78 que va portar a l'intent d'obrir una segona transició amb l'Estatut del 2006, que les pors del govern Zapatero i la sentència del Constitucional de 2010 van frustrar. I segon, per la profunda crisi econòmica, social, i política dels últims anys, que les dretes han aprofitat per servir en safata a l'oligarquia financera el model d'estat del benestar que havíem construit.

De la conjunció d'aquestes dues coses, i d'altres aspectes, n'ha sorgit un escenari polític català centrat en gran part en la superació del status polític actual, amb majoria i direcció dels sectors independentistes en aquest procés. El catalanisme polític, en general, ha mutat, i el catalanisme d'esquerres, en particular, també.
I no ho ha fet d'una manera gradual, sino amb un trencament, que s'evidencia, en dos exemples: per un costat, mentre CiU-ERC-ICV-EUiA-CUP acordaven data, pregunta, i via de la consulta, el PSC brindava amb cava amb PP i Cs per la Constitució del 1978. Per un altra costat, en el debat de pressupostos, trobarem a ERC aliniada amb CiU, i a ICV-EUiA, PSC, i CUP en contra.

El resultat és evident, i preocupant: s'ha trencat la unitat del catalanisme polític, i s'ha esquerdat la unitat d'acció del catalanisme d'esquerres, i de les esquerres en la resta d'àmbits, socials, polítics, i institucionals.

El catalanisme polític ha donat un salt coherent amb la situació actual i l'experiència històrica: ha mogut el seu centre de gravetat cap al dret a decidir, cap a la reclamació d'una Catalunya Estat, més enllà de les preferències de relació amb d'altres que cadascú tingui (federals, confederals, o independentistes).
En aquest salt, el catalanisme d'esquerres ha divergit en l'essencial: en no perdre de vista que model social i model nacional no es poden separar ni anteposar un a l'altre, i que l'element unitari és imprescindible per avançar, encara que obligui a ralentitzar el tempo per no perdre forces pel camí.
En la meva opinió, només ICV-EUiA ha complert aquesta doble obligació, cercant sempre punts de trobada en el fet nacional, sense deixar de reclamar justicia social i confrontar amb l'austeritat pressupostària.

Per contra, les direccions de PSC i ERC han elegit altres camins estratègics que no només afecten al fet nacional, sino a la possibilitat d'articular majories d'esquerres en el curt i mitjà termini. La direcció d'ERC ha decidit prioritzar la seva posició nacional de màxims, encara que sigui a costa de renunciar als aspectes socials: ha condicionat la consulta a aprovar uns pressupostos de CiU clarament antisocials, i acompanyar el seu relat justificador.
I l'actual direcció del PSC ha decidit no acompanyar el clam majoritari, democràtic, i popular d'un nou status per Catalunya, i situarse fora del que avui és el catalanisme d'esquerres, que no pot renunciar a l'exercici concret del dret a decidir, acceptant els passos enrere de la Declaración de Granada del PSOE sobre el camí que ja havia fet el PSC de la ma de Maragall.
La CUP, per la seva banda, segueix sense contemplar cap escenari unitari que no sigui el del seu propi espai i programa, tant en el social com en el nacional.

És clar que aquestes estratègies divergents impossibiliten una aliança àmplia per un nou Front d'Esquerres, i malauradament, aquesta situació podria allargar-se per temps si no hi ha un replantejament radical de totes les parts.

Tampoc hi ha condicions per un Front Democràtic o Nacional, tema recurrent que pot revifar a portes de les eleccions europees. A diferència de la CiU de Pujol que describia Montalbán, aquesta CiU de Mas també ha renunciat al seu llegat social-democràtic. L'esquerra a la que pertanyo sempre ha teoritzat un Front d'Esquerres per governar Catalunya, i un Front Democràtic (no electoral, sino de caràcter polític) que sumes a CiU (i a PNB i d'altres a nivell d'Estat) per defensar l'autogovern, la llengua, i els aspectes democràtics. Deia Montalbán en un altre article que això era així perque una part de la direcció convergent havia estat a la lluita antifranquista, i compartia uns mínims socials i democràtics que havien servit per bastir la lluita unitària contra la dictadura a l'Assemblea de Catalunya.
Però avui ens trobem una dreta catalana que retalla tant com la dreta espanyola i europea, i que no té cap rubor de signar retrocessos democràtics aberrants com la privatització de la seguretat pública, o que vol dilapidar el món local amb una llei catalana que serà un bon reglament de desenvolupament de la llei estatal de reforma local que impulsa el PP...Per no parlar de l'opacitat en la gestió o dels casos de corrupció. En resum, aquella CiU dels 70 ha estat fagocitada pels interessos de les seves elits que aspiren a substituir a les actuals classes dominants a Catalunya, que en gran part ja no necessiten de la mediació de l'Estat per als seus propis interessos (o això pensen).

Es evident que ICV-EUiA ha arribat a acords puntuals amb CiU per fer la consulta i per defensar l'autogovern enfront dels intents de recentralització, i ho seguirà fent, però anar més enllà és impossible, si algú ho planteges (que tampoc és el cas).

Podem parlar avui de democràcia sense els conceptes socials abans esmentats? Com diu el llibre de Joan Herrera, quanta desigualtat pot suportar la democràcia? Es poden obviar els aspectes materials de la democràcia a canvi de consultar sobre el status polític formal de Catalunya?. Es pot negar la veu al poble sine die, amb l'excusa de que ara no toca perque això tapa els problemes socials?. Es pot avançar a un nou status per Catalunya sense una amplíssima majoria de totes les catalunyes existents? Quins projectes polítics per a quines classes socials majoritàries es necessiten avui? Obrim la perspectiva i anem a cercar aliances a Espanya i Europa per sortir-nos-en tots i totes plegats davant dels nous sobirans: els mercats?
Les respostes a aquestes preguntes les hauria de donar un nou projecte plural de canvi liderat per les esquerres, les úniques que han impulsat històricament, alhora, canvis socials i nacionals rellevants a Catalunya.