En 2015, dret a decidir-ho tot: primera batalla, Grècia

L'any 2015 serà decisiu per a les aspiracions polítiques de les classes populars enfront de les oligarquies financeres que han aprofitat les crisis per retallar drets i serveis públics.

Les eleccions a Grècia del 25 de Gener seran la primera gran pugna per derrotar a la Troika i les seves polítiques antisocials. Alexis Tsipras, i la seva formació, SYRIZA, son l'esperança del poble treballador grec, i per extensió, de tot el Sud d'Europa. Amb totes les dificultats i limitacions d'un país petit i amb una societat destrossada per la crisi, a Grècia es dona una batalla per la dignitat enfront de la dictadura dels mercats financers, que ja han reaccionat de manera furibunda amb caigudes als mercats de valors, com també les institucions internacionals al seu servei, amb amenaces i un discurs de la por i el caos que anirà in crescendo fins a les eleccions, com explicava l'eurodiputat Ernest Urtasun en un article aquesta setmana.
Totes les forces d'esquerres, democràtiques, antiausteritat, o rupturistes, hem de recolçar al poble grec en aquest combat, que també és el nostre. Salvant totes les distàncies, SYRIZA ha de tenir el mateix suport de les esquerres europees i mundials que el Front Popular va rebre al 1936 i després, sabent que aquella victòria no era només la d'un govern progressista d'un país, sino la d'unes classes socials amb les mateixes aspiracions i enemics arréu d'Europa i del Mon.

Aquest enfrontament entre política i mercats, entre democràcia i tecnocràcia, entre la gent i el capital, il.lustra clarament els límits de la sobirania en el moment polític que vivim, i hauria de fer reflexionar sobre aquesta qüestió quan parlem de política europea, espanyola, catalana, o municipal. 
Tota discussió que es vulgui fer des de les esquerres sobre la sobirania, sobre la llibertat de les societats per regir-se conforme a l'elecció democràtica de les seves majories, que no tingui en compte aquesta tensió és debatre sense tots els elements, o encara pitjor, subordinar-se al relat d'altres opcions polítiques.

El debat polític català està estancat després del 9N justament per una visió estreta del que significa ser sobirà, per a que, amb qui, i de quina manera. Defensar un concepte de sobirania del segle XIX en la pitjor crisi sistèmica del segle XXI té aquestes mancances. En aquest bloc hem defensat altres vegades que cal obrir la partida més enllà de Catalunya aprofitant i contribuïnt als canvis de que s'albiren a nivell estatal per desbloquejar les dues questions que per mi son rellevants per a les classes populars catalanes:

-Reordenar les prioritats econòmiques i socials de les polítiques públiques de la Generalitat.
-Fer la consulta/referendum per avançar cap un nou status polític de Catalunya.

No hi pot haver projecte polític compartit amb qui no tingui les dues qüestions com prioritat, i encara menys llistes conjuntes.

Hem defensat aquí que el dret a decidir s'ha empetit perque una part important del sobiranisme l'ha reduït a l'opció independentista, que a més, ha quedat anclada en la visió unilateralista, que porta a la paràlisi que estem vivint, on la distància entre relat i realitat cada vegada és fa més gran i crea més incertesa, incrementada pel tacticisme electoral. Es parla continuament d'exercir una sobirania que no tenim com autogovern, i que tampoc tenen ja els propis Estats.
En contra del que pregona el discurs sobiranista unilateralista, hi ha més possibilitats de canviar de polítiques econòmiques i socials en sentit fort, si hi ha canvis en el govern de l'Estat, i si aquest s'enfronta a les imposicions pressupostàries de la Troika, posant en crisi en l'àmbit europeu aquesta doctrina, i per això, que Grècia pugui obrir camí es fonamental. 
La Generalitat té un marge reduït per establir la seva política pressupostària, cosa que no treu que CiU aprofiti aquest marge per privatitzar i degradar els serveis públics i per primar un model econòmic especulatiu, precari, i antiecológic.

D'igual manera, només una majoria diferent a Espanya pot facilitar que es realitzi la consulta o referèndum que Catalunya necessita per deliberar quin estatus polític vol. No cal canvi constitucional ni majories extraordinàries per això. Es necessita majoria absoluta a les Corts per poder tirar endavant la via del 150.2 que PP, PSOE i UPyD ens van negar l'Abril passat. O més fàcil encara, que el nou govern retiri el recurs sobre la llei de consultes no refrendàries, i així es pugui fer la consulta, encara que sigui amb nova data i pregunta pactada bilateralment. En funció del resultat, ja veurem fins a on arriben els canvis constitucionals. La meva opinió és que cal un canvi constitucional ampli, un veritable procés constituent, que a més de reconèixer el dret a decidir del pobles i el seu encaix com nacions en un Estat federal, donés garanties constitucionals als drets socials i econòmics (ara son principis rectors) i que acabes amb la regla del deute del artícle 135, entre altres questions.
En això ens diferenciem els federalistes autodeterministes, d'altres opcions federalitzants com la del PSOE i el PSC: la consulta/referendum és irrenunciable, no ens val votar la reforma constitucional que votin la resta de la ciutadania espanyola.

Per tant, les forces polítiques que aspirin a canviar-ho tot, haurien d'orientar prioritats i calendari a que aquesta seqüència es pugui donar, sense renunciar cadascù als seus màxims estratègics. Algú pot pensar que relacionar l'escenari català amb l'escenari estatal només pot interessar als que som federalistes. Penso tot el contrari. Si fós independentista i d'esquerres, no deixaria de marcar com a fita un canvi de majories a l'Estat que possibilites altres polítiques socials i econòmiques, i precipites un procés constituent on el procés català hi fos un impulsor clau per garantir que el dret a decidir es pogués decidir de manera immediata, al marge dels canvis constitucionals, que serien posteriors a saber l'opinió de la ciutadania catalana, com ja he explicat. I abans de les estatals, intentaria que les municipals del 24 de Maig de 2015 fossin el primer assaig de la unitat popular enfront les dretes, i per tant, reduiria al mínim els càlculs electoralistes de partit en benefici d'aquesta victòria. 

A tothom, sort i encerts aquest 2015. Bon any!

Sobre la proposta de Miquel Iceta pel futur de Catalunya

Ahir vaig estar present a la conferència de Miquel Iceta representant a la direcció nacional d'EUiA, on es va explicar quin full de ruta té el PSC per a la Catalunya post 9N. 

Val a dir que Iceta va fer un bon discurs, complet i polièdric. Va començar pel marc europeu i internacional, i mica en mica, va anar aterrant en les propostes per Espanya, i el més esperat, per Catalunya.

Cal destacar l'èmfasi en els temes socials, en l'atur, en la pobresa energètica, en les desigualtats de renda, i una certa autocrítica cap al paper de la socialdemocràcia en totes les crisis que vivim, però en quant a la qüestió nacional, cap novetat, es va tornar a reafirmar en el discurs de la reforma constitucional en sentit federal que PSC i PSOE venen defensant en els darrers temps. 
Personalment, opino que és insuficient, inclus un pas enrere respecte al que el PSC havia defensat en l'Estatut 2006, per una raó fonamental: es descarta la defensa de Catalunya com a subjecte polític que té dret a decidir en una consulta o referèndum. Tot es fia a una reforma constitucional en base al que preveu la Carta Magna als articles 166 i següents, com es recull al text de la conferència:

"La solució federal, la reforma constitucional que proposem, haurà de ser votada pels ciutadans. No hi haurà solució sense votació. I nosaltres volem que els catalans tinguin l'oportunitat de votar en favor d'un nou acord abans de plantejar-se la possibilitat de trencar amb la resta d'Espanya."

Aquesta opció significaria que els catalans i catalanes votariem en el mateix marc que ho fan la resta de la ciutadania de l'Estat, negant-se de facto la possibilitat de que ens expressem autònomament com a poble en una consulta o referèndum, i per tant, no acceptant la constitució de Catalunya com a subjecte polític nacional que preten una relació bilateral amb la resta de l'Estat. Crida l'atenció que Iceta no hagi esmentat ni tan sols la fòrmula de "consulta legal i acordada" que havien fet servir per mantenir-se en el bloc del dret a decidir, però sense signar data i pregunta, a l'entendre que no era acordada i no s'ajustava a la legalitat.

Coincideixo amb Iceta en que és inadmissible l'assimilació de catalanisme a independentisme. Però el salt del catalanisme polític al segle XXI no té pas enrere: passar de l'autogovern en el marc autonòmic a esdevenir subjecte polític articulat amb un Estat propi emanat del mandat democràtic d'una consulta o un referèndum. Els i les federalistes volem que això passi en el marc d'una Espanya federal, però no es pot demanar ja que ho sigui sense la decisió lliure i autònoma del poble català. 
Crec que hi ha un camí per fer en l'entesa entre diverses propostes federalistes i confederalistes, però Iceta i el PSC han de decidir: o ser la part no involucionista de l'autonomisme que ja només defensen PP i Cs a Catalunya, o estar en la centralitat d'una proposta de nou encaix de Catalunya i Espanya des d'una reconfiguració democràtica dels subjectes del pacte constituent via consulta/referéndum i posterior reforma constitucional que ho institucionalitzi, que pot ser majoritària a Catalunya en una transversalitat que pot sumar sectors de CDC, UDC, PSC, ICV, EUiA, i Podem, a més d'amplis sectors socials i econòmics que desitgen unes noves bases d'entesa. Izquierda Unida i Podemos a nivell estatal contemplen aquest plantejament dintre d'un procés constituent més ampli, on seria necessària la participació del PSOE i d'altres per obtenir les majories necessàries, i on el paper del PSC pot ser clau, però necessita de més claredat política per que així sigui.

Una altre absència en el discurs d'Iceta que crec important: a pesar de dedicar un temps important a parlar de la reforma constitucional i la reforma del sistema de finançament, i a fer autocrítica del paper de la socialdemocràcia durant la crisi, no va fer referència a la reforma del artícle 135 CE que subordina al despesa pública al pagament del deute, i que és la clau de volta de molts canvis socials i polítics. 
Sense impugnar aquesta norma que constitucionalitza l'austeritat no és possible fer polítiques anticícliques per resoldre el principal problema que tenim, l'atur, ni hi ha marge per proposar un sistema de finançament autonòmic (ni municipal) com el que necessitem.

Sobre la proposta d'Oriol Junqueras

Aquesta setmana Oriol Junqueras ha explicat en una conferència el seu full de ruta post 9N. 
A pesar de la seva atenció a temes que considero importants, com l'agenda social i la lluita contra la corrupció, no comparteixo el fons de la seva proposta, ni els métodes, ni tampoc els calendaris.

Una prèvia, que fa dies que ICV-EUiA recordem: més enllà del debat de quantes llistes, neguem la major que se'ns proposa: unes eleccions de caràcter plebiscitari per decidir l'estatus polític de Catalunya, que al nostre parer, només es pot deliberar en una consulta o un referèndum.

Sobre la qüestió de les llistes: és evident que comparteixo el criteri de respectar la pluralitat i els eixos esquerra-dreta, i que per tant, no hi pot haver una llista única com preten Mas. Però la idea de que totes hagin d'estar ubicades exclusivament en el paraigues de l'opció independentista no la puc compartir. 
No només perque qui no som independentistes quedem exclosos d'aquest plantejament, sino perque de nou s'anteposa una opció concreta (la independència) a allò que veritablement és majoritari, que és el dret a decidir, pel qual hem de seguir lluitant unitàriament per a que es faci efectiu. Com ja hem comentat altres vegades, s'està empetitint la base social favorable al dret a decidir, si es confon permanentment amb la independència. 

El segon concepte que Junqueras defensa és el de fer un govern de concentració que gestioni el camí al nou Estat. Per les mateixes raons que no veig una llista única, menys veig un govern de concentració amb CiU, amb qui no compartim model de país. El dia a dia té més qüestions que la independència, i aquesta mateixa setmana, la consellera Rigau, ens ha demostrat perque no podem estar en el mateix govern amb aquells que eliminen el finançament de les escoles bressol, mentre mantenen els concerts amb escoles que segreguen per sexe, i s'augmenta el finançamemt a les universitats privades. O de com s'ha governat afavorint els interessos del poders econòmics, i no els de les estructures d'Estat que tant es reivindiquen, com l'aigua o les infraestructures de mobilitat.

El tercer concepte, el que més m'ha sobtat, és el de "governar des del primer dia com si fòssim ja un Estat independent". A l'entrevista que Mónica Terribas va fer ahir a Junqueras, aquest afirmava que s'haurien de construir una Hisenda pròpia i una Seguretat Social pròpia, de manera unilateral, i en paral·lel a la redacció d'una nova Constitució catalana que el poble hauria de ratificar en referèndum. 
Junqueras no va saber explicar com és possible fer una Hisenda pròpia sense acord amb l'Estat, tenint en compte que els tributs més importants, IRPF, IVA, Societats, i Hidrocarburs, son de competència i marc normatiu estatal, així com la liquidació, recaptació, i inspecció dels mateixos (excepte en les parts cedides per l'Estat). Només mirar-se els articles 202, 203, i 204 de l'Estatut d'Autonomia ja deixa veure quin marc d'actuació fiscal té Catalunya si no té un acord amb l'Estat.
Encara menys marge hi ha en Seguretat Social, a tenor del que estableixen els articles 165 i 166 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
Sense acord amb l'Estat no hi pot haver consulta o referèndum, però tampoc noves estructures d'Estat. 

En la meva opinió, la qüestió del calendari i les prioritats son la clau de volta de tot plegat. I aquí l'independentisme té una visió bastant estreta de la realitat, amb la seva voluntat de distanciar al màxim les expressions de canvi de l'Estat espanyol, de les  que es donen a Catalunya, perque l'entrada en escena de la possibilitat d'una Espanya diferent, pot diluir part de la força del independentisme que es retroalimenta del espanyolisme del govern del PP i la complicitat del PSOE. 
No interessa al independentisme sincronitzar les expressions rupturistes d'ambdues parts de l'Ebre, perque intueixen que perden la centralitat i se'ls trastoca l'imaginari. Curiosament, en això sí que coincideixen amb CiU, que rebutja les opcions rupturistes a Espanya i treu l'espantall de la "mala gestió" dels tripartits per atacar a Junqueras en no acceptar la llista única.

ERC (i en menor mesura, les CUP) hauria de triar entre avalar el relat convergent on no hi han classes socials ni dretes/esquerres, o empeltar amb les seves millors tradicions obreres i republicanes, que per fer avançar a Catalunya com a nació, van saber jugar a l'escenari català i espanyol sense abandonar la confrontació amb les dretes. El President Companys, en moments transcendentals de canvi, va saber jugar a Catalunya i a Espanya, i sempre, al costat de les classes populars i de les esquerres, mai al costat de l'oligarquia catalana. 
La possibilitat d'obrir un procés constituent a Espanya en paral·lel a un procés constituent a Catalunya té avui possibilitats, si és sap trobar la sinergia entre els dos processos, i si els subjectes que els han de protagonitzar, les classes populars, hi troben un relat compartit, i no un relat confrontat. No parlo de futurs llunyans. Parlem de menys d'un any per poder obrir un escenari on es pugui resoldre democràticament el conflicte entre Catalunya i l'Estat, que depen en part de la derrota del bipartidisme a Espanya. Al 2015, la primavera municipal pot ser una impugnació a les forces que han sustentat el règim del 78, i a les eleccions generals de la tardor, una altra vegada, defensar Madrid pot ser defensar Catalunya.

L'últim joc d'il·lusionisme del President Mas

Aquesta setmana, Artur Mas ha presentat el seu full de ruta per Catalunya després del 9 de Novembre. El seu pla és una aposta personal i personalista per continuar centrant tot el debat polític català en un sol punt: la independència de Catalunya i com assolir-la el més ràpid possible, al marge de tot rigor polític i jurídic sobre la qüestió. Fum i castells en l'aire. 
Com deia el company Sergi de Maya en un article aquesta setmana, no és un pla, és una estafa, política, democràtica, i social.

Presentar-se davant la ciutadania patrimonialitzant en exclusiva el procés pel dret a decidir i negant la possibilitat de parlar de la resta de temes que preocupen a la ciutadania, en especial l'atur i la defensa dels serveis públics, ha de rebre un rebuig frontal de les forces de progrés.
La proposta de Mas va encaminada a preservar el seu espai polític en decadència, i el pitjor, a ocultar la seva acció de govern antisocial, opaca, i condescendent amb la corrupció, que és la que provoca aquesta davallada.

Deiem la setmana passada que les elits catalanes estan intentant desconnectar Catalunya dels moviments de canvi que es comencen a manifestar a Espanya i al Sud d'Europa, replegant el país en el debat identitari, en un imaginari on Catalunya i Espanya son subjectes homogenis i radicalment contraris, al marge de la lluita de classes, i dels problemes de totes les seves capes socials.

Mas va faltar a la veritat en el seu relat històric: el catalanisme popular sempre ha estat compromés amb la democràcia i en contacte amb les forces de progrés de la resta de l'Estat per democratitzar Espanya. El catalanisme burgés, no. La burgesia catalana ràpidament es va aliar amb els colpistes espanyols i les seves dictadures per ofegar als moviments obrers i progressistes que lluitaven per la democràcia, en el seu sentit originari: la justicia i la igualtat, no només els aspectes formals-electorals.

Aquesta trampa segons la qual tot el catalanisme sempre ha estat junt "front a Espanya" és intolerable. El conjunt del catalanisme ha estat junt front a les forces centralistes espanyoles, però quan les esquerres han liderat els processos, el catalanisme burgés ha tendit a boicotejar aquestes iniciatives, com el propi Mas va fer amb Rodríguez Zapatero per retallar l'Estatut 2006, traïnt a la majoria parlamentària d'esquerres i al seu president, Pasqual Maragall. Per tant, de lliçons des del catalanisme burgés sobre la defensa unitària de les aspiracions nacionals de Catalunya, cap.

El que no deixa de ser incomprensible és que hi hagi forces sobiranistes de progrés que avalin aquest relat. Si l'afirmació de que drets socials i drets nacionals son indestriables no vol ser una frase feta, no és possible avalar el pla del President Mas. No és possible fer unes eleccions on només es discuteixin els drets nacionals, o on els drets nacionals siguin la centralitat, i la resta de temes, accessoris.
No és possible parlar del país sense pensar en les necessitats de la seva gent i sense tenir en compte els diferents interessos de classe en aquesta crisi que és una estafa de les oligarquies. Sense posar per endavant allò que afecta a la gran majoria del país no és possible bastir una alternativa, que en quant al fet nacional, serà diversa, no només independentista.

Refem el calendari i la unitat per poder fer efectiu el dret a decidir, i contribuïm des de Catalunya a desallotjar del poder estatal a la dreta centralista i antidemocràtica, i obrim un escenari on les reivindicacions socials i nacionals dels diferents pobles d'Espanya tinguin cabuda en un nou pacte constituent, que connecti a la vegada amb la lògica dels altres països del Sud d'Europa que demanen una Unió Europea sobre noves bases. En realitat, sense resoldre la tensió entre creditors i deutors a l'eurozona, que en part suposa discutir el poder als mercats financers, tota discussió sobre sobirania i estructures d'Estat és poc rigorosa, com de costum en les tertúlies als mitjans quan pomposament es parla de construïr un Estat, sense tenir en compte com han canviat les relacions entre poder i govern en el capitalisme global.

Canviar el marc de l'agenda política catalana

Aquells actors polítics que volem canvis socials, econòmics i democràtics de fons, i que tenim una composició plural respecte al fet nacional català, hem de debatre i resoldre com abordem una triple tensió en l'agenda política: 

-Continuar la defensa dels drets nacionals de Catalunya en el seu estadi actual: l'exercici efectiu del dret a decidir de Catalunya en una consulta o referèndum amb plenes garanties democràtiques.

-Evitar el replegament nacional, la preeminència del debat nacional sobre la resta de d'eixos polítics, la seva deriva cap a posicions identitàries que exclouen a bona part del poble català, i que ens aïlla de participar d'altres processos de canvi en marxa a l'Estat i a Europa.

-La crisi del règim del 78: comença a tenir expressió política clara el descontent social, polític, institucional i cultural de molta gent al conjunt del Estat espanyol, també present a Catalunya  i al marge del procés nacional, i que coincideix a la vegada amb la crisi dels països deutors del conjunt del Sud d'Europa. Com hi contribuïm des de Catalunya a aquest moviment de ruptura democràtica que traspassa el marc nacional i estatal?.

Els resultats del 9N, que ja vam analitzar en el darrer post, i les últimes enquestes publicades posen de manifest les limitacions del bloc sobiranista. Com deiem la setmana passada, l'apropiació indeguda del dret a decidir per part d'una de les seves opcions, la independència, ha empetitit el seu abast, l'ha convertit en un circuit tancat amb vasos comunicants entre les seves opcions, i ha reforçat el seus contraris per identitat, és a dir, el centralisme espanyolista que representa Ciutadans, i que sense aquesta omnipresència del debat nacional confos amb la independència, no és produiria. 
Al mateix temps, una part important de la societat expressa cansament o indiferència respecte del excés mediàtic del sobiranisme, mentre la seva realitat quotidiana no millora, i creix la sensació de que les forces polítiques actuals no parlen del que els hi afecta, i per això irrompen amb força altres expressions polítiques que no han participat d'aquest procés, però que connecten emocionalment amb aquesta part de la població que espera un canvi en profunditat de les polítiques i de les maneres de fer política.

En la meva opinió, cal canviar el frame de la política catalana: sense renunciar a la defensa dels drets nacionals i la confrontació amb l'immobilisme i la seva deriva autoritària, coloquem a l'agenda amb més força l'eix social, democràtic, i de canvi de règim. 
Les sumes i les aliances han de pivotar sobre aquests eixos, i ser flexibles en quant a l'eix nacional, en funció de la pluralitat que es pròpia de les esquerres a Catalunya sobre el fet nacional: federalistes, sobiranistes, i independentistes tenim encara molt camí a recòrrer per poder votar, amb garanties, sobre el futur de Catalunya. Però si el que es preten es fer passar tots els eixos de conflicte per la defensa de "primer, la independència", no ens trobarem, segur. No és qüestió de renunciar a la independència, per a qui ho vulgui, sino posar-la en un tempo diferent, i en una asignació de prioritats diferent, atenent al canvi vertiginos del comportament polític i electoral que s'està produïnt.
Discrepo de qui defensa que el procés cap a la independència, de per se, ens dona millors condicions per la lluita social. Pot estar tan a prop d'un intercanvi d'èlits, com d'una proposta popular. 
La Revolució Francesa ens va ensenyar que cal diferenciar qui participa d'un procés, a quina és la seva direcció política. Mai he posat en dubte la participació de molta gent treballadora en el procés, la seva base popular, però de moment, tothom està pendent del que digui Artur Mas el dia 25, no del que diu la "societat civil organitzada del procés", que espera les seves paraules per moure fitxa.

Crec que connectar amb el moviment de canvi que s'està expressant a Espanya és també crucial pels interessos de les classes popular catalanes, i per desencaixar el conflicte entre Catalunya i Espanya.
I per les forces de canvi a Espanya, el procés català i l'aportació des de les seves esquerres pot ser també de gran ajuda per véncer les oligarquies espanyoles. Una connexió sense subordinacions ni mimetismes, amb els actors propis de Catalunya i en funció de la nostra realitat, però participant d'un relat i unes propostes que compartim, i que a més, ens conecta amb el millor dels pobles d'Europa que pateixen el neoliberalisme igual que nosaltres. Izquierda Unida, Podemos, Anova, Compromís, ICV-EUiA, i d'altres, ens sentim de la mateixa Europa que Alexis Tsipras. Quins son els referents del sobiranisme "transversal" a Europa? En molts casos, els contraris als que expressa aquesta Europa digna i sobirana enfront als mercats que representa Syriza.  

Per tant, fugim del debat encorsetat de les "eleccions plebiscitàries", dels "punts únics", de les "llistes de país" i de les "llistes del SíSí", i anem a posar les bases d'una entesa, que potser no podrà expresar-se en una llista electoral, però almenys pot tenir plantejaments comuns estratègics, per fer fóra de les institucions aquelles forces que avui malmeten la democràcia i les condicions de vida de les classes populars a Catalunya, Espanya, i Europa. 

Després del 9N: obrir la partida constituent a nous escenaris

El procés participatiu del 9N ha estat una gran mobilització política per l'exercici del dret a decidir de Catalunya. No era ni un referèndum ni una consulta, i per tant, no se'n despren cap mandat democràtic ni cap conseqüència legal, com és obvi. Però el seu capital polític és d'un alt valor, i no només, com es podia pensar, per les forces partidàries de la independència, sino especialment per altres factors que cal remarcar.

La falta d'un cens dificulta fer números i comparatives amb precisió, però podriem convenir que una mica més d'un terç de la població ha participat, i una mica menys de dos terços no ho ha fet. Primera dada important. Les dificultats de tota mena, incloses l'amenaça i la por, posades pel govern central i els seus instruments polítics, institucionals, i mediàtics han influit segur en aquesta participació. Els qui reclamavem garanties democràtiques també ens referiem a això, a poder participar en llibertat. Per un altre costat, el fet de no ser una consulta com la que s'havia pactat, també ha pogut influir en que molta gent no hagi sentit que es jugava quelcom important per participar.

Encara així, cal valorar com un èxit que 2.305.290 persones han participat amb el vot i moltes altres signant una denúncia internacional contra el govern de Rajoy. D'aquestes, 1.861.753 (80,76%) ho ha fet pel Sí-Sí, 232.182 (10,07%) pel Sí-No, i 104.772 (4,54%) pel No.

La victòria del Sí-Sí, en la meva opinió, a pesar de ser clara, hauria de portar a reflexionar als partidaris de la independència. Amb un resultat que no arriba a 1/3 del cens no es pot declarar un país independent, i menys unilateralment. L'opció independentista està molt ben organitzada, molt motivada, i molt mobilitzada, però no ha aconseguit anar més enllà del seu propi espai ja expressat en altres mobilitzacions i conteses electorals, a pesar de tenir tot el suport mediàtic i polític que no han tingut la resta d'opcions.
El dret a decidir es fa més petit si només el capitalitza el Sí-Sí, i si es confon autodeterminació amb independència. El Sí-Sí ha agregat opcions de protesta per l'actitud del PP, ha incorporat opcions rupturistes, inclus opcions confederals, però no ha estat capaç d'anar més enllà del que ja representava. De fet, son el Si-No i el No els que impulsen la participació per sobre de la psicològica xifra dels 2 milions.
M'agradaria pensar que Artur Mas ha fet una lectura ràpida d'aquest fet, que ha analitzat que cal sortir del circuit tancat amb vasos comunicants del Sí-Sí, i que la rehabilitació política del PSC no correspon només al interés tàctic (pressupost) sino a una aposta per eixamplar l'aliança del catalanisme front l'immobilisme; el PSC faria bé d'aprofitar l'oportunitat per resituar-se en aquest nou escenari, allunyant-se de PP, Cs, i SCC.

Per sorpresa de molts, el Sí-No ha tingut un resultat notable. Sense campanya pròpia, i només amb l'aval personal de càrrecs públics i dirigents, bàsicament d'ICV-EUiA i d'UDC, que ens hem posicionat públicament pel Sí-No, s'ha arribat a un 10%. Cal reconèixer a dirigents com Joan Herrera, Joan Mena, o Ernest Urtasun, entre altres, la valentia de defensar públicament una opció que ha estat silenciada, quan no ridiculitzada, pel mainstream sobiranista institucional i mediàtic. Crec que ICV-EUiA ha d'aprofundir en el model de país que volem per Catalunya, i que tota aquesta riquesa d'un punt de trobada entre federalistes, sobiranistes i independentistes s'ha d'expressar sense complexos en una proposta que es dirigeixi a la majoria del país, i no només a aquella part més mobilitzada per la qüestió nacional, que ja té altres mediacions polítiques per vehicular-se.

Un Artur Mas reforçat políticament juga les seves cartes pels propers mesos. Sembla que les eleccions anticipades s'allunyen per falta de suport a la seva idea principal: una llista unitària per la independència amb ell al capdavant. Amb alguns moviments tàctics i geometries variables al Parlament, podria superar l'escull dels pressupostos, i esperar a passar les municipals i les generals per convocar eleccions.

Crec, personalment, que no es donen les condicions per celebrar les eleccions constituents que necessitaríem per canviar-ho tot. I menys, que unes eleccions siguin la millor manera de decidir unes majories per elegir quin estatus polític volem com a país. Per un costat, per que a les eleccions es posen a debat molts més temes de fons que el de la nostra relació amb Espanya, i convé no barrejar, ni subordinar totes les questions a l'eix nacional. I segon, perque la llei electoral actual premia uns territoris per sobre d'altres, i desvituaria el principi d'una persona un vot en un aspecte tan transcendental com aquest.

Ara és l'hora d'obrir la partida constituent a nous escenaris i amb tots els aliats possibles, que avui ja son més que dels que hem tingut fins fa poc, i que tenen possibilitat de condicionar l'agenda política espanyola. 
La qüestió catalana ha vingut per quedar-se, i les seves aportacions en termes de ruptura democràtica son innegables a ulls d'aquells que a altres parts del Estat també volen processos constituents per canviar el model surgit dels pactes del 77 i 78. 

Sòc de l'opinió que és millor tempo assegurar un canvi en el mapa municipal a la primavera, posant en pràctica noves sumes i confluències, i des d'aquesta base, fer un plantejament a l'ofensiva a les eleccions generals. És vital derrotar al PP i al bipartidisme en les properes eleccions generals. Un canvi de correlacions de forces a nivell estatal pot facilitar els canvis polítics, socials, i econòmics que necessitem, i posant a l'agenda espanyola la qüestió catalana, es poden facilitar les vies per fer el referèndum o consulta que Catalunya necessita per resoldre el conflicte polític existent.

Votaré "Sí-No" en el procès participatiu del 9N

Ja m'he pronunciat aquests dies sobre quin caràcter li dono al procés participatiu del 9N, i ara, vull explicar qué voldria fer personalment en aquella jornada, abans de que el Tribunal Constitucional es pronuncïi sobre el 9N. Apart de participar de les diferents mobilitzacions que es plantegin, m'aproparé al local de votació que em toca per opinar en les urnes sobre quin status polític voldria per Catalunya.

Com sabeu, em considero federalista de lliure adhesió, i com EUiA té aprovat en els seus documents, treballo per assolir una República Catalana lliurament federada amb la resta de pobles de l'Estat espanyol.

En funció d'aquest plantejament, m'inclino per opinar en el procés participatiu:  Sí - No.

Un SI a la primera pregunta perque considero esgotat el model autonòmic per Catalunya, i per tant, vull un status polític superior per Catalunya que doni entitat jurídica assimilable a la d'un Estat a la nació catalana, i per tant, capacitat real per decidir i gestionar la seva comunitat política.

Un NO a la segona pregunta perque considero millor continuar federat a la resta dels pobles d'Espanya, i no esdevenir un Estat independent per, entre altres, les següents raons:

a) La convivència plural de la diversitat d'identitats del poble de Catalunya.
Els últims estudis d'opinió continuen mostrant que un 31,2% de catalans/es es consideren tan catalans com espanyols, un 26,3% més catalans que espanyols, i un 29,2% es senten només catalans.
Per tant, semblaria complicat fer optar a una part importantísima de la població catalana per una forma d'Estat que contraries part de la seva identitat nacional.

b) El concepte de sobirania en el capitalisme global és diferent a l'original dels Estats-nació.
Sovint es defensa la creació d'un Estat independent com la garantia de ser sobirans. Crec que la nostra realitat propera ens desmenteix aquesta afirmació: Grècia, Portugal, Irlanda, o el propi Estat espanyol ja no son sobirans, almenys en el sentit que la sobirania s'ha entés des de la creació dels Estats-nació liberals. Tampoc la sobirania és un concepte al que li doni un valor en sí. Prefereixo parlar de llibertat per decidir i d'escenaris de cosobirania o sobirania compartida, és a dir, des de la lliure decisió delego en marcs superiors al nacional/estatal o comparteixo amb d'altres competències que, en un mon globalitzat i regionalitzat per grans àrees, m'interessa més gestionar "en gran", especialment per una regió de la perifèria d'Europa, com és Catalunya. Dit d'una altra manera, no comparteixo que una Catalunya independent tingui millors instruments per fer front a la crisi sistèmica que viu Europa. 

c) Els costos de transició. La permanència a la Unió Europea.
La suma dels arguments a) i b) em porta a la seguent reflexió: quins serien els costos de transició a una Catalunya independent? Son assumibles en el curt i mig plaç? Son desitjables en funció dels objectius que es persegueixen, o els podem estalviar en un nou encaix amb l'Estat espanyol?.
D'entre totes les qüestions a analitzar, hi ha una per mi cabdal: la permanència a la Unió Europea.   De fet, una enquesta de Metroscopia evidenciava el canvi d'opinió de molts ciutadans/es respecte de la independència si es posava en qüestió la seva permanència a la Unió Europea. El propi informe de CATN sobre escenaris d'integració a la UE contemplava com a possible que una Catalunya independent hagués de demanar l'ingrés com un tercer estat, i en el pitjor dels casos, l'exclusió permanent de la UE en no ser l'Estat català reconegut per la Unió.
Aquesta Unió Europea governada per la dreta neoliberal no és el meu model d'integració supranacional, ni l'actual sistema Euro i l'austeritat el meu model d'integració econòmica, per suposat, però desfer el camí d'integració fet en els darrers 60 anys no em sembla la millor manera de dissenyar estructures democràtiques enfront els sobirans autèntics, els mercats financers, que esperen de la desintegració europea el cop definitiu per mercantilitzar els serveis públics construits durant l'època d'expansió de l'Estat del Benestar.

d)Les possibilitats de que Catalunya participi d'un procés constituent a l'Estat espanyol.
La conjunció de les diverses crisis ha posat fi al règim polític de 1978. Les possibilitats d'un canvi social i econòmic a Espanya creixen, i aquestes també poden beneficiar a les classes populars catalanes, i viceversa, l'impugnació que Catalunya fa del model polític de la transició pot ajudar a que les opcions de ruptura espanyoles avancin. Però aquest escenari només funcionaria plenament amb una estratègia comuna i amb objectius compartits. El canvi constituent a Espanya pot obrir les condicions pel procés constituent català, però dificilment acompanyarà a que Catalunya esdevingui independent, encara que no tingui altre remei que acceptar aquest resultat si el poble ho decideix lliurament. Qui sempre hem optat per projectes compartits des de la igualtat i la llibertat hem de ser conscients d'aquesta contradicció i veure-la i entendre-la des dels dos costats.

e) I per què no un Sí - Sí federalista?
Son els arguments exposats a c) i d) els que em fan desestimar l'opció del Sí - Sí que fan algunes persones des del federalisme o el confederalisme. Respecto a qui defensa que primer ens declarem independents i després ens federem. És un exercici intelectual possible, però una realitat política improbable, perque no es compten el costos de transició de l'operació, ni que l'escenari europeu determina enormement la capacitat de maniobra de Catalunya: podem elegir marxar, però les condicions de reentrada les posen els altres, que poden decidir que nos ens hi volen.  I perque, en bona lògica, si s'ha optat per l'opció de la independència, no té gaire sentit tornar al punt d'origen. Ningú faria un bon divorci per casar-se millor. En l'espai de les hipotésis teòriques tot s'aguanta, però en política cal atendre a les realitats amb honestedat intelectual i amb coneixement de com funcionen les coses, especialment en quant a la relació entre Estats, que té unes normes diferents de les de la política interna. Entenc qui argumenta que una victòria del Sí - Sí és una demostració de força rupturista davant del centralisme, i que pot forçar en la negociació les posicions també en la recerca de terceres vies, però em sembla més correcte que Sí - No i Sí - Sí interactuin com opcions de ruptura, amb ple respecte però amb argumentacions diferenciades.


Crec que totes aquestes qüestions, i d'altres, son les que haurien d'haver ocupat els debats d'aquests dies per fer un procés deliberatiu lliure, rigoros, i informat sobre totes les opcions, però l'actitud del PP i del TC anul·lant la consulta, i l'obsessió d'alguns sectors sobiranistes per vincular el procés a una determinada opció ens han impossibilitat aquest debat seriós sobre posicions polítiques.

Avui la lluita és per poder votar i decidir en llibertat. Després del procés participatiu del 9N, quedarà pendent a Catalunya fer una consulta o referèndum que doni un mandat democràtic clar, i esperem que llavors sí, poguem el debat que la ciutadania de Catalunya es mereix. 

ICV-EUiA i el 9N: entre l'Escil·la i Caribdis

D'ençà que el President Artur Mas va trencar el consens entre les forces polítiques proconsulta, amb una proposta de procés participatiu, que aquí ja vam caracteritzar com un succedani institucional que devalúa la consulta per falta de garanties democràtiques, s'han produït moviments polítics de tot tipus i en totes direccions entre aquestes forces.

Totes les forces proconsulta excepte CiU destaquen el fet de que el procés plantejat no és la consulta pactada ni té els seus efectes, que el President Mas en fa us partidista, electoralista, i personal, i per últim, que cal convocar noves eleccions al Parlament de Catalunya per iniciar un nou cicle polític.
A partir d'aquí, entren en joc les diferències estratègiques i els interesos tàctics de cada força, en una espiral declarativa que ha situat a una part de la ciutadania en una confusió notable.

ICV-EUiA és l'espai polític que s'ha mostrat més contrariat amb el nou escenari imposat pel President. I no és per menys. És un espai que ha fet un gran esforç per aplegar unitàriament la major diversitat de propostes entorn de l'articulació política de la nació catalana, des del federalisme, el confederalisme, i l'independentisme. A la vegada, i assumint els costos interns i externs, ha fet esforços com qui més per impulsar, amb rigor, aquest procés a Catalunya, a Espanya, a Europa, i al mon. Poques forces han recollit tants suports i de forces tant diferents arreu del planeta (IU, Cha, Anova,Equo, Partit Verd Europeu, Partit de l'Esquerra Europea, Foro de Sao Paulo, entre altres).
Per tant, és normal que davant una proposta devaluada que es vol fer passar per un substitutiu que reemplaci a la consulta, i que alguns porten a una lògica maniquea sobre independència sí o no, ICV-EUiA hagi decidit no acompanyar acríticament aquesta proposta.

Tot seria més fàcil si el President Mas hagués reconegut que això no és la consulta, ni una consulta alternativa, ni "la consulta que ens deixen fer". Perque moltes persones d'aquest espai polític consideren que el 9N no pot ser una data buida, i que si es reconeix per part de tothom aquest dia com una jornada de mobilització i de protesta, el fet de que la gent s'expressi en les urnes, malgrat les mancances del dispositiu utilitzat pel Govern, pot ser un missatge polític clar de que el poble de Catalunya vol decidir el seu futur.

Segons la meva opinió personal, ICV-EUiA haurà de transitar per un delicat equilibri, com els herois de la mitologia clàssica ho van fer entre l'Escil·la i Caribdis.

La Caribdis de la tàctica envolvent del President Mas i el seu complex mediàtic per vestir el 9N d'una cosa que no és, en interés propi? O l'Escil·la de ser col·locats injustament en el bàndol del immobilisme si es dona a entendre que no s'acompanya el nou 9N?.

Tinc la impressió que ICV-EUiA serà l'única força que el 10N continuarà reclamant la celebració d'un referèndum o una consulta comme il faut per a que Catalunya pugui decidir lliurement i amb totes les garanties democràtiques el seu futur. D'altres, de ben segur, hauran passat pantalla, hauran fet un us instrumental de la participació ciutadana i del dret a decidir, i enllaçaran amb el relat electoral directament, parlant d'eleccions "plebiscitàries" i d'un futur Parlament que faci una "declaració d'independència", tots dos conceptes mancats del mínim rigor polític i democràtic exigible, però que el mainstream sobiranista col·locarà com a realitats. Fa poc li deia a uns amics que alguns conceptes del procés em recordaven als productes de l'especulació financera: la valorització d'un concepte sense connexió amb la realitat, i a partir d'aquí, se'n deriven múltiples operacions que fan irreconeixible el producte final del seu origen. Vam plantejar una consulta o referèndum que al nostre parer no té succedanis, ni tampoc substitutius com les "plebiscitàries" o la DUI. I en canvi, el procés s'ha escorat a un relat que encadena totes aquestes coses, i de manera consecutiva: un succedani institucional que porta a unes "plebiscitàries" que porten a una DUI, on l'idea-força primigènia, que era donar la veu al poble en un acte únic per decidir democràticament, queda oblidada.

I per contra, sent tot l'exposat cert, no li podem donar a Mariano Rajoy la foto de la desunió, de la confusió, i del fracas del 9N, sigui quin sigui el format definitiu.

ICV-EUiA està abordant aquesta situació amb visió ampla i tenint en compte la complexitat del moment polític i de la seva pròpia base social i electoral, que viu aquesta situació amb contradiccions, però també amb maduresa, amb fraternitat i empatia, amb capacitat de colocar-se en el pensament dels altres, i amb el convenciment de que si Catalunya ha arribat fins aquest punt, és també per l'aportació feta per la coalició, i pel seu compromís inequívoc amb l'exercici del dret a l'autodeterminació de Catalunya, reiterat aquests dies per ICV i per EUiA, i per la voluntat de refer al màxim possible la unitat que ens ha portat fins aquí.

Per últim, crec que s'ha d'estar atent a un tercer factor que explicava Enric Juliana en un artícle aquesta setmana: l'aparició de nous actors en la política catalana que han estat al marge del procés, que sense màcula en aquest sentit, i connectant amb el descontent general que es viu a l'Estat espanyol per la crisi social, econòmica, institucional, i cultural, poden irrompre amb força en unes eleccions catalanes avançades, doncs "l'oasi català" (que ja sabem que no era tal) no està al marge de la crisi sistèmica que es viu en el conjunt dels països del Sud d'Europa.

Canvi d'escenari unilateral del 9N

Aquesta setmana s'ha posat fi a un camí compartit per les sis forces polítiques que vam acordar una pregunta i una data per fer un referèndum o una consulta.

Davant el bloqueig permanent del govern del PP a la possibilitat de fer la consulta acordada pel 9N, el President Mas i el seu govern ens proposen una nova fórmula que no té consens de la resta de formacions.

Artur Mas ens proposa un procés participatiu incert, no una consulta, que té com a principal defecte la manca de garanties democràtiques i normes clares per tothom, com ja s'ha pogut veure, i s'anirà coneixent.
Hi ha qui pot pensar que això no es important, que l'important és que es manifesti una voluntat política al marge de les condicions en que es fa. Per EUiA i per ICV-EUiA, no es així. Sense garanties democràtiques i normes clares no hi ha procés deliberatiu lliure i en igualtat de condicions per a totes les opcions, i per tant, no hi ha expressió democràtica verificable ni representativa del conjunt de la societat catalana, i no només d'una part fortament mobilitzada per unes determinades opcions. En aquestes condicions plantejades per Mas, no ens és possible avalar aquesta proposta.

Hagués estat més millor, sobretot per conservar la unitat, que és el que ens fa més forts davant l'immobilisme, fer un reconeixement honest de quina és la situació, explicar-ho al conjunt de la societat catalana, i en el marc més ampli possible, com el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, acordar com continuàvem acumulant forces i raons per poder fer la consulta, inclus plantejant on nou calendari, abans de plantejar succedanis institucionals que la degraden.
Segurament haver consensuat els nous passos amb la societat civil, amb la mobilització social com a manifestació d'una voluntat majoritària, hagués estat més raonable, i més fàcil d'acceptar per les forces polítiques favorables al dret a decidir, i encara s'està a temps de reconduir aquest aspecte.

Però no. El President Mas ha canviat unilateralment les condicions enmig de la partida en benefici propi, i sense explicar tots els detalls a la ciutadania. També ha afirmat que la consulta del 9N no era la "consulta definitiva", i que això tothom ho sabia. És fals: la consulta del 9N tenia mancances per no ser referendària, però hagués donat un missatge polític valuós per si mateix, sense necessitat de segones voltes, que en tot cas, s'haurien d'haver acordat a posteriori i novament amb consens de totes les forces polítiques i socials.

Artur Mas ens planteja un gran acte sobiranista amb suport institucional i lligat a un escenari preelectoral: les anomenades eleccions plebiscitàries, que formalment no existeixen, però que podrien tenir aquest caràcter amb dues variants. O amb una llista conjunta de partidaris per la independència. O amb llistes separades, però amb un punt comú al programa de cada força sobre la independència.

Sòc de la opinió personal de que cap de les dues hipòtesis podrien ser acceptades per ICV-EUiA.
No es pot acceptar la "llista de país" perque CiU i ICV-EUiA tenim projectes de país completament oposats. El model de país i l'exercici de la sobirania no només s'expressen en relació a l'Estat espanyol o la Unió Europea, sino especialment en els aspectes socials i democràtics, on CiU ha demostrat una manca de sensibilitat cap a la situació que viu la majoria social d'aquest país, i sobre els canvis que aquella reclama sobre les maneres de fer política.
I en la segona variant, no podem pactar com a punt programàtic el que és una qüestió profundament ideològica. L'anomenada Declaració Unilateral d'Independència no té cabuda en un espai que s'ha definit com a punt de trobada entre federalistes, sobiranistes, i independentistes. El punt de trobada d'aquestes sensibilitats és l'exercici del dret a decidir, que requereix d'un referèndum o una consulta, i que la DUI obvia i substitueix per una declaració parlamentària. Només un procés deliberatiu específic, amb totes les garanties i una majoria clara, pot mandatar a un govern a iniciar un procés cap a la independència, especiament en un marc com el de la Unió Europea, que no accepta les vies no pactades, com ja s'ha evidenciat.

L'única llista conjunta que desitjaria és la de les forces que conjuguen canvi social i canvi de statu quo nacional alhora, i que tenen una perspectiva de canvi constituent pel conjunt del cicle polític que ara comença. Unitat sobre programa, amb un calendari clar, i amb la voluntat de sumar des del respecte a les diferents posicions estratègiques, per confluir en una acció política comú, amb objectius assolibles. En altres paraules, plantejar un full de ruta unitari amb l'escenari complet, amb eleccions al Parlament, municipals i generals, que pugui facilitar una sortida al conflicte entre Catalunya i l'Estat espanyol en el marc d'altres canvis socials i democràtics, sumant energies dels processos de canvi que hi ha al conjunt de l'Estat.

Sí i llibertat de vot

El Consell Nacional d'EUiA va aprovar aquest dimecres dia 1 una consulta interna per establir el posicionament col·lectiu d'EUiA davant la consulta sobre el futur polític de Catalunya convocada pel 9 de Novembre. La consulta interna es farà el dissabte 18 d'Octubre.

La proposta planteja com a primera opció que EUiA es pugui posicionar com organització pel Sí a la primera pregunta, i la llibertat de vot a la segona pregunta. És a dir, que EUiA en el seu conjunt pugui dir Sí a que Catalunya sigui un Estat, i que hi hagi llibertat de vot per expressar si aquest Estat ha de ser o no independent. El reglament formula la pregunta amb un Sí o un No a aquesta proposta, i en tot cas, si es diu que No a aquesta proposta inclusiva, es dona l'opció de dir quina altra opció es voldria que EUiA hagués de defensar (Sí-No, Sí-Sí, Si-Abs; no es contempla el NO a la primera pregunta com a opció col·lectiva d'EUiA, perque això queda fora de la política aprovada per EUiA entorn de la idea de la República Catalana).

Jo defenso aquesta proposta de mètode, i defenso votar Sí a la primera pregunta plantejada, és a dir, que EUiA es posicioni col·lectivament pel Sí i Llibertat de Vot, per diversos arguments que exposaré a continuació.

Primer. EUiA no és un partit, és un moviment polític i social plural i divers, tant en les seves tradicions, com en les seves identitats, i també, en les seves propostes nacionals per Catalunya. Hi conviuen federalistes, sobiranistes, i independentistes, en totes les seves varietats, i majoritàriament, EUiA té una proposta federalista de lliure adhesió (la República Catalana), i des de la seva fundació, un vincle amb un projecte federalista estatal que és Izquierda Unida. D'aquesta riquesa hem fet proposta compartida, conceptualitzada com un punt de trobada entre aquestes realitats que tenen un mínim comú: el dret a decidir del poble de Catalunya, la defensa de que el poble català és un subjecte polític amb dret a autodeterminar-se per elegir quina configuració jurídica-política vol per autogovernar-se i relacionar-se amb els demés pobles i Estats. 

Segon. Defenso la idea de que el Sí-No i el Sí-Sí i el Sí-Abs han de cooperar i treballar plegats, i no confrontar ni marcar continuament les diferències, i que per tant, el Sí i Llibertat de vot les inclou a totes, i les posa en positiu, en el intern d'EUiA, i sobretot, cap a la nostra base social i electoral, que també té aquesta pluralitat, com expressen les enquestes sobre les persones que han votat ICV-EUiA. La pregunta del 9N té dues parts gràcies també a la contribució d'ICV-EUiA per donar sortida, i sortida en positiu, a les diferents sensibilitats de canvi que existeixen a la societat catalana.
L'enemic comú és l'immobilisme que no vol la consulta, i l'adversari (encara orfe, per incompareixença) és el No a la primera pregunta de la consulta, perque ens deixa ancorats a l'actual statu quo. 
Per tant, totes les opcions derivades del primer Sí son de caràcter rupturista (en el pla nacional), de superació de l'autonomisme, i d'interpel·lació directa a l'Estat espanyol per moure's i acceptar que Catalunya és un subjecte polític. 
Totes les opcions derivades del primer Sí concorden amb la proposta de República Catalana aprovada per EUiA, que alguns volem federada lliurement a la resta de pobles de l'Estat espanyol, i d'altres, la volen independent de l'Estat espanyol. Però el rellevant avui és: votar i decidir, superar el pacte constitucional del 1978, i que Catalunya esdevingui un Estat, i en funció de la correlació de forces i de l'opinió expressada pel poble, veurem quin tipus d'Estat és.
 
Tercer. No m'interessen els recomptes interns per saber que votarà cadascú el 9N. Aquesta seria una vella lògica de partit, no de moviment, i diria més, de partit petit que busca reafirmar-se en una identitat determinada enfront les altres, i no empeltar-se amb el que avui és majoritari a Catalunya. Altres forces polítiques han intentat posar-li portes al camp en aquesta matèria, i els resultats negatius son més que coneguts. Son moments de canvis en profunditat, d'entendre les corrents de fons i saber-les gestionar en positiu. 
I quart. Pensant en l'escenari post 9N, aquesta unitat de federalistes, sobiranistes, i independentistes, serà encara més important, i per tant, el pre 9N s'ha de resoldre en positiu i de manera conjunta.
Si hem pogut votar el 9N, perque les forces rupturistes haurem de posar-nos d'acord per gestionar l'escenari en un sentit constituent, i on es puguin afegir els temes socials i democràtics en el full de ruta del nou país. 
I si no hem pogut votar encara el 9N, per fer possible plegats que hi hagi la consulta, i que els escenaris electorals del 2015 (municipals i generals) puguin contribuïr a aquest fet. 
En aquest sentit, cal fer pedagogia des del Sí-No per convèncer a aquella gent federalista que encara veu en l'independentisme un adversari, que no és així, i que la confluència que volem amb d'altres espais polítics necessita d'aquesta col·laboració.
I els espais del Sí-Sí han de veure al Sí-No com un aliat, i no com una versió més amable d'allò que no volen. Que una part del sobiranisme jugui a assimilar el Sí-No federalista a l'autonomisme és, apart d'injust i fals, debilitar el front rupturista, que existeix, i que té aliats a la resta de l'Estat espanyol, que en cas de ser determinants en les properes eleccions generals, poden ser impulsors d'un procés constituent estatal que esdevingui una via més de solució al repte democràtic plantejat per Catalunya.
Aquest esforç a dues bandes només es pot realitzar amb un punt de trobada ampli i amable que s'hagi reforçat en una praxis compartida de reconeixement mutu, com la proposta inclusiva de la que parlem, no només en uns acords escrits en abstracte.

En definitiva, animo a aquella gent d'EUiA del Sí-No, del Sí-Sí, i del Sí-Abs amb visió inclusiva i que comparteixen les raons que he exposat, a donar suport, amb un Sí a la primera pregunta, a la proposta de Sí i Llibertat de vot plantejada a la consulta interna d'EUiA.

Del 11-S al 9-N: fermesa, unitat, i nous horitzons

En el Consell Nacional d'EUiA del dissabte 13 de setembre vaig intervenir en la discussió de l'escenari polític català fins al 9 de Novembre al voltant de dues idees força, que per qüestió de temps, només vaig poder enunciar, i que vull desenvolupar aprofitant el meu bloc, per si poden ser d'interés aquestes opinions personals pels debats en els que estem les diverses forces polítiques que defensem el dret a decidir.

Vaig afirmar que s'havia de:

1-Mantenir el rumb estratègic: seguir al bloc democràtic de canvi que està impulsant l'exercici efectiu del dret a decidir.

2-Encertar en el plantejament tàctic, en les propostes polítiques concretes a desenvolupar en aquest periode, en base a tres principis:

a) Defensar amb claredat les idees-força pròpies.
b) Mantenir la unitat social i política entorn de l'exercici efectiu del dret a decidir.
c) Cercar nous horitzons i sortides en base a la proximitat del proper cicle electoral municipal i estatal.

-Mantenir el rumb estratègic: seguir al bloc democràtic de canvi que està impulsant l'exercici efectiu del dret a decidir.
EUiA va definir en la seva Conferència Política de 2013 un model de país en base a paràmetres socials, nacionals, i democràtics, que vam conceptualitzar com a República Catalana, que a la vegada actualitzava el federalisme amb dret a decidir com a pacte entre pobles des de la lliure adhesió. Aquest objectiu el volem assolir des de la ruptura democràtica amb l'autonomisme, des de la lliure decisió expressada pel poble en consulta o referèndum.
És evident que el bloc polític i social que impulsa la consulta (una de les vessants de la ruptura democràtica) té contradiccions i elements amb els que discrepem obertament en el social i nacional (especialment amb CiU), però hi hem de continuar participant atès que és una reivindicació de democràcia radical, pel seu grau de mobilització i vertebració social, i per la presència massiva de la gent treballadora i les classes populars en el mateix, com s'ha vist en les darreres diades. Estar al marge d'aquest moviment és quedar aïllat d'una part important del poble que pensa, sent, i es mobilitza per un canvi del estatus polític de Catalunya. Pitjor encara seria acabar enquadrats, per acció o omissió, al costat de l'immobilisme estèril i antidemocràtic que es va manifestar en la Diada a Tarragona.


-Defensar amb claredat les idees-força pròpies:
Situem les idees-força pròpies amb claredat,  i fugim de debats semàntics, tacticistes, o purament ideològics (en el sentit marxista: la ideologia com a engany, com a construcció abstracta del pensament sense conexió amb les condicions materials).

Catalunya-nació, Estat-nació, nació sense Estat, sobirania, autodeterminació, lliure decisió.
Catalunya és una nació, una comunitat política, al marge de la seva articulació jurídica-política. I es tan nació sent regió autònoma, federació, Estat associat o Estat independent. La sobirania (si el concepte encara és vàlid tal qual, quan es va pensar fa segles, abans del capitalisme global) la dona la capacitat de decidir lliurement, no la finalitat de ser un Estat independent. En el moment actual, afirmem que volem esdevenir un Estat, que alguns el voldríem federat lliurement a Espanya, i d'altres no, perque l'actual configuració jurídica-política com a Comunitat Autònoma ens sembla insuficient a un conjunt de forces polítiques i a una majoria social. No perdem això de vista, o la confusió (a voltes interessada) entre llibertat/democràcia/autodeterminació i independència (amb tots els matissos) és un llast important que té l'exercici pel dret a decidir: si només creuen en votar aquells que volen una determinada opció, la seva legitimitat queda tocada de mort (aquí sí que hauríem de prendre nota del exemple escocès, on Sí i No es reconeixen en el procés, al marge de les finalitats).

La contraposició entre legalitat i legitimitat.
Crec que és correcte apel·lar a les dues, perque tenen una interconnexió en funció de les regles del joc democràtic i del reconeixement mutu de totes les parts, i no anteposar l'una a l'altra, ni en favor de la legitimitat en abstracte (com fa una part del sobiranisme, en base a un iusnaturalisme sui generis), ni del costat de la legalitat en abstracte (com sol fer l'immobilisme parapetant-se darrere les lleis com si fossin manaments immutables).

La contraposició entre legalitat catalana i legalitat espanyola.
Qui apostem per la superació de l'autonomisme ja estaríem d'acord amb aquesta separació, que és la que corrrespon a un federalisme fort o a la confederalitat. Tampoc és una qüestió d'especialitat legal, d'una llei que té aplicació per ser més pròxima o específica. A dia d'avui, encara que no ens agradi, les institucions catalanes i les seves lleis estan amparades en la legalitat estatal (espanyola) i subjectes al seu control. Caldria recordar que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya és una Llei Òrgànica (6/2006) de les Corts Generals, i que per això, el propi Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, fa dictamens en base a la seva adecuació a l'Estatut i la resta del bloc constitucional.

La desobediència civil.
De les dues discussions anteriors, se'n deriva una altra que està centrant part dels debats públics i publicats: la crida a la desobediència civil de la Generalitat si el Govern recorre davant el Tribunal Constitucional la consulta, i aquest la suspen cautelarment. La desobediència civil la fa, stricto sensu, la societat civil davant les institucions, ja siguin persones individuals o organitzacions socials de tot tipus.
Tampoc estem davant un cas de diferent criteri interpretatiu, o d'un debat jurídic-competencial entre una CC.AA. i l'Estat, que permet que una institució busqui sortides alternatives davant del bloqueig d'una altra institució, sino davant d'un problema polític de primer ordre, d'una negativa rotunda de l'Estat a acceptar una proposta que considera fora del bloc constitucional.
No estic negant la desobediència civil. Ben al contrari, pot ser necessària per portar els canvis constituents, però estic dient que l'hauriem de situar allà on li pertoca: en l'àmbit de la societat civil organitzada.

La confusió entre referèndum i consulta, i sobre el propi concepte de consulta.
El 9-N tenim una consulta, no un referèndum. Una consulta que no és vinculant i que expressa una opinió de la ciutadania, que després ha de ser conformada políticament com a proposta en funció del resultat.
La possibilitat de referèndum va quedar denegada amb el debat a les Corts Generals per a la transferència, via l'article 150.2, de la competència per fer-ho. De nou, la confusió sobre el marc legal i la tergiversació interesada per part d'alguns sectors sobiranistes sobre el tema, ha instalat la idea de que aquest és un referèndum via una llei catalana, ja que ens ho van denegar amb la legislació estatal. Gran error. Parlem de vies diferents i nivells diferent, no d'una mateixa cosa amb un marc legal diferent.
Davant la previsible suspensió, hi ha qui pot pensar que la consulta la pugui fer la societat civil directament. No nego aquesta possibilitat com a acció política, però això no és la consulta que es va pactar, ni menys un referèndum. Per ser consulta o referendum, ha de ser convocada pels poders públics, que son els únics que poden donar totes les garanties democràtiques per a que sigui vàlida. Repeteixo: diferenciar entre el que poden/deuen fer els poders públics, i el que pot fer la societat civil em sembla fonamental en aquesta discussió.


-Mantenir la unitat social i política entorn de l'exercici efectiu del dret a decidir:
Si el marge de maniobra institucional és escas, encara que existeix i s'ha d'explotar fins al seu límit com ha tornat a demanar el Parlament, seria correcte situar en un marc cívic bona part de les respostes a l'actitud antidemocràtica del govern de Mariano Rajoy, incloses les accions de desobediència. Ara bé, a ningú se li escapa que una part d'aquesta societat hipermobilitzada ho està per la independència, no per la consulta. I que per tant, s'haurien de reajustar calendaris i objectius per no perdre aquesta força, si l'objectiu de l'independència s'allunya. Tothom ens hem de replantejar, unitàriament, com continuem. No hi haurà independència sense previ exercici del dret a decidir. Ni hi haurà dret a decidir, si no hi ha la possibilitat real de la independència, recolçada també per aquells que no en som partidaris. Hi ha sectors sobiranistes que creuen que l'escenari de negativa a la consulta revoltarà a la ciutadania, i s'obriran escenaris rupturistes i vies de fet unilaterals. Jo no veig aquesta possibilitat. Per altra banda, aquells sectors que no han recolçat el 9-N, esperen que les forces pro-consulta fracassem per poder, tot entonant el "jo ja ho vaig dir", recollir part de la frustració i el desencís per proposar terceres vies o noves componendes. En aquesta possibilitat, tampoc hi crec, i penso que la ciutadania no premiarà a aquelles forces que no han donat la cara per una reivindicació justa i democràtica, que no s'han batut el coure en una correlació de forces adversa.
I els sectors immobilistes i antidemocràtics, esperen que s'enfrontin totes aquestes sensibilitats i d'altres per fer realitat la màxima d'Aznar: abans es trencarà Catalunya, que Catalunya trencarà amb Espanya.
És per això que cal mantenir la unitat social i política a tota costa, acordar unitàriament quines son les respostes, i donar-les en els terrenys que ens siguin més favorables, situant com únic enemic el centralisme espanyolista, deixant les picabaralles entre sobiranistes, federalistes, i independentistes a un costat fins que tinguem l'objectiu primer assolit: poder votar.


-Cercar nous horitzons i sortides en base a la proximitat del proper cicle electoral municipal i estatal:
Davant la possibilitat de carreró sense sortida institucional en l'actual situació, a més d'articular políticament i socialment de manera unitària les respostes, cal cercar i proposar altres escenaris que obrin noves possibilitats per donar sortida a la lliure decisió dels pobles. De la possibilitat d'eleccions catalanes anticipades en parlarem un altre dia, però si no les hi hagués, tenim per endavant les eleccions municipals al Maig de 2015, i les eleccions generals, a finals de 2015. Les últimes eleccions europees han demostrat que a l'Estat espanyol hi ha possibilitats de canvi, de fer majories diferents a les que el bipartidisme ha fet durant 35 anys. I que les forces estatals en ascens, Izquierda Unida i Podemos, i multitud d'iniciatives rupturistes de caire municipalista, estan compromeses amb el canvi social, i també, amb un canvi en el model d'Estat que doni el dret als pobles per poder decidir el seu estatus polític. Explorem la possibilitat d'una gran bloc de canvi polític i social, de forces polítiques, moviments socials i ciutadania compromesa, que accedeixi a les institucions amb un mandat constituent, amb l'objectiu d'establir una nova institucionalitat radicalment diferent a la que es va pactar amb la Constitució Espanyola de 1978.
Sòc conscient que hi ha sectors independentistes que no contemplen cap escenari d'acció política que no sigui el català; però en moments excepcionals, decisions excepcionals, que a més, ara tenen actors clars i amb possibilitats reals de ser decisius. Per què no? Per què no provar a ampliar el camp de batalla a més actors rupturistes, si sabem que en el context de la Unió Europea, per fer canvis profunds és fonamental tenir el poder de qui n'és Estat membre, és a dir, l'Estat espanyol? Per que no aprofitar l'irrupció d'un municipalisme alternatiu com a prèvia a un canvi constituent de l'Estat? En obrir joc cap a altres escenaris pot estar part de la resolució del nou encaix de Catalunya amb Espanya i Europa.

Ya estamos en la Segunda Transición, ¿pero hacia dónde?

Hace más de una década que multitud de personas y colectivos caracterizamos este momento histórico como una etapa de segunda transición en España. 
Empezó con el nuevo Estatut d'Autonomia de Catalunya, que cuestionó el marco jurídico constitucional español, no solo en lo referente al encaje de identidades nacionales, sino en algo que preocupaba más a las oligarquías: el reparto del poder, los conceptos de cosoberanía y subsidiariedad que implicaba, dentro del Reino, y hacia fuera en el sentido federal europeo (con todas sus limitaciones, pero ahí se apuntaban ya cosas).
Después, la crisis económica agravó y extendió al escenario general la caducidad de este marco, junto con la desafección política provocada por la corrupción y la politiquería de los grandes partidos.   
Las durísimas condiciones de ajuste impuestas por la Troika y su contestación social (3 huelgas generales, el movimiento 15-M, el surgimiento de la PAH y del conjunto de mareas en defensa de los bienes y servicios públicos...) han acabado de configurar la crisis global en España como un verdadero final de régimen, en todos los aspectos: social, político, económico, cultural, e institucional. Sin embargo, la indignación y la resistencia, no se han plasmado en mayorías institucionales alternativas: al contrario, en una primera parte de este ciclo, las derechas han salido reforzadas, como en el conjunto de Europa, viendose legitimadas a continuar con sus políticas antisociales. Hasta ahora. 

Pese a que el PP ha seguido siendo la fuerza más votada, el resultado de la elecciones europeas, donde el bipartidismo ha perdido gran parte de su apoyo electoral (del 80 al 49%), ha acelerado la percepción de descomposición del actual statu quo, y ante ese peligro (lejano, por otra parte, ante la falta aún de una alternativa clara), quienes defienden su continuidad han preferido pasar al ataque. En realidad, si somos rigurosos, han intensificado el ataque, pues la coartada de la crisis ya les permitió una avanzadilla material que ha actuado de pilar del nuevo régimen conservador: la reforma del 135 CE, que daba la llave de la política presupuestaria a la oligarquía financiera y su estrategia de doblegar paises a través de la especulación con la deuda soberana.

La abdicación del Rey Juan Carlos en favor de Felipe VI ha de leerse, en mi opinión, como una operación de las oligarquías para ponerse al frente de las reformas en un momento en que se perciben como inevitables por el hartazgo ciudadano y la multitud de incendios incontrolados en todos los frentes, empezando por la consulta catalana del 9-N. Pero ojo. La estrategia es lampedusiana como (casi) todos los sectores de progreso ya han intuido, y poniendose en cabeza de la voluntad de cambio, lo que se pretende es no tocar lo troncal del actual orden, dar respuestas parciales a algunas cuestiones candentes, y consolidar los retrocesos sociales y democráticos ya en marcha.

Felipe VI podría ser propuesto como piloto de una reforma constitucional que solidifique el nuevo marco sociopolítico regresivo para la próxima generación, y contará con el apoyo de PP, PSOE, UPyD, Ciutadans, y de la disimulada aceptación tácita vestida de indiferencia del conjunto de los nacionalismos conservadores. Sería el encargado de auspiciar unos nuevos Pactos de la Moncloa donde se de forma definitiva al retroceso del sistema de pensiones y a la devaluación salarial, y afrontaría un nuevo encaje de las naciones en el marco constitucional español, que en ningún caso recogería el derecho de autodeteminación de las mismas.

El conjunto de reformas regresivas se envolverá en la solemnidad de la Política de Estado y en una reforma constitucional que tendrá la misma trampa que la de 1978: hacer votar en un solo acto multitud de cuestiones, entre ellas, la continuidad de la institución monárquica, y su papel de mediador (y recordemos, de comisionista...) en el statu quo español.

Esta estrategia se debe hacer en este periodo por tres razones:
-La oportunidad generacional propiciada por el propio envejecimiento del monarca.
-La actual mayoría institucional aplastante del bipartidismo en las instituciones.
-Enmarcarlo en el momento de repunte del PIB y aumento de sensación de final de la crisis.

Las izquierdas tienen la obligación de impugnar la lógica antidemocrática que implica esta operación, y demandar elecciones constituyentes y un Referéndum sobre la forma de la Jefatura del Estado, donde se pueda defender la opción republicana.
Los cambios en profundidad que la sociedad demanda exigen una nueva mayoría que los lidere y los haga efectivos, y que dista muchísimo de la actual composición parlamentaria. 
Y un debate social y político, público y en profundidad, sobre que tipo de sociedad y de sistema de convivencia queremos. Ya basta de acuerdos opacos entre bastidores de los grandes poderes, a los que luego se les da el barniz democrático de una votación parlamentaria.

Los resultados de estas elecciones europeas deben ser un acicate ilusionante para las izquierdas, pero también exigen un plus de responsabilidad y vocación unitaria: la aparición de nuevas expresiones de la izquierda como Podemos, que se suman al crecimiento de Izquierda Plural y otras expresiones de las izquierdas nacionales, demuestran que hay base social y espacio electoral para aglutinar una alternativa al bipartidismo, pero que debe ser unitaria, programática, y representativa de amplios sectores de la clases populares, no solo de los más avanzados. La división puede dar al traste con la ilusión generada: necesitamos masa crítica suficiente, o en las circunscripciones más pequeñas de unas generales, o en multitud de ayuntamientos, podemos ser laminados por la suma cero de propuestas alternativas, mientras el mapa vuelve a ser bicolor, o peor todavía, monocolor (dato: el PP ha ganado en 32 de las 50 provincias en estas elecciones europeas).

De una estrategia ganadora y audaz de las izquierdas depende que la Segunda Transición vaya hacia la ruptura democrática, hacia un proceso constituyente en favor de las clases populares, o por el contrario, a un pacto entre oligarquías regresivo, hacía donde de momento se dirige, y que recibirá la bendición de una Europa que ha girado a la derecha claramente.

Para acabar, un apunte en clave catalana: las izquierdas catalanas federalistas, soberanistas, e independentistas no pueden quedarse al margen de los cambios que se dan en el tablero de juego del Estado. De la suma e interacción con los elementos más avanzados en el conjunto del Estado español también depende que Catalunya pueda ejercer el derecho a decidirlo todo.      


ARTÍCULOS DE OTROS AUTORES EN EL MISMO SENTIDO:


Vicenç Navarro: Lo que no se dice sobre la abdicación del Rey
Juan Torres López: Los de arriba mueven ficha
Joan Herrera: L'abdicació, l'obligació de canviar-ho tot

Europa, et parlo de l'Ernest i la Núria


Parafrasejant el títol d'una cançó de Silvio Rodríguez, escric aquest post l'ultim dia de campanya per demanar el vot per ICV-EUiA, per l'Ernest Urtasun, la Núria Lozano, i la resta de la candidatura de la Izquierda Plural.

Com a coalició ens havíem proposat diversos objectius, que crec que Ernest i Núria han complert en campanya amb escreix: per un costat, esdevenir referència d'una altra Europa antagònica a la que representa la Troika i les forces polítiques que li donen suport, explicant amb rigor i convicció que hi ha alternativa a l'austeritat, a la falta de democràcia a Europa. També que estem al capdavant de la defensa del dret a decidir, que això no ens eclipsa la resta de debats i propostes, i que ICV-EUiA li afegeix una dimensió social diferenciada. Que estem acompanyats d'una mobilització social que reclama canvis en profunditat, d'una majoria social que no es resigna davant les agressions antisocials dels mercats i els seus actors polítics i institucionals. I per últim, que tenim aliats plurals a Espanya, amb Izquierda Unida, Anova i d'altres, i a Europa amb Alexis Tsipras i Ska Keller, que comparteixen els nostres punts de vista en questions troncals, i que aquesta vocació unitària ens fa més fortes per plantar cara a la Troika.

Tant en els actes com en els debats, l'Ernest i la Núria han destacat per la seva consistència, combativitat, i proximitat amb aquells sectors socials que volen defensar a Europa, la gent treballadora i les classes populars.

Amb un PSC sense credibilitat per la seva pràctica i derrotat davant la Troika, una ERC de perfil en les temes socials pel seus acords amb CiU, i unes CUP autoexcloses del debat electoral, ICV-EUiA apareix com la gran força d'esquerres capaç de defensar una alternativa clara a la gran coalició que Merkel ja té dissenyada a imatge i semblança del acord alemany de la CDU i el SPD.

El 25 de Maig, pels nostres drets, per la nostra dignitat, votem ICV-EUiA.

 

Sobre el procés de primàries d'EUiA per les Europees 2014

Els propers 28 i 29 de Març el conjunt d'afiliats i afiliades d'EUiA estem cridats a votar en eleccions primàries els nostres candidats i candidates a les eleccions europees del proper 25 de Maig, i que formaran part de la llista estatal conjunta amb IU, ICV, AGE i d'altres. En aquestes primàries, les llistes presentades es creuen proporcionalment segons el seu resultat, essent aquest el sistema d'ordenació i composició de la llista, a diferència d'altres formacions, on el cap de llista guanyador té la potestat de confeccionar la resta de la llista, inclus sense tenir en compte a les altres llistes presentades.

Es presenten dues llistes a primàries: una encapçalada per Núria Lozano, i altra encapçalada per Toni Barbarà.
Val a dir que ambdues llistes compten amb persones experimentades en la política europea, i en altres àmbits socials i polítics, i per tant, EUiA juga sobre segur, i sigui quin sigui el resultat, EUiA sortirà de les primàries amb més força i fent una aportació qualitativa a una llista estatal que ja havíem definit com plural i amb moltes potencialitats.


Ja vaig dir a l'últim Consell Nacional que tots els candidats i candidates que l'afiliació d'EUiA decideixi a les urnes seran els meus, del primer al últim.
Però ara, en el moment del debat polític, del contrast d'idees i perfils personals que les han de representar,  també vaig dir que el meu suport el rebrien aquells i aquelles que, al meu parer, millor representen la política aprovada majoritàriament per EUiA.


He fet públic el meu suport a la candidatura encapçalada per Núria Lozano, que porta com lema "Una alternativa constituent per Europa", per diverses raons. Vull compartir algunes:

Primer, perque coincideixo plenament amb els continguts plantejats al seu escrit de presentació, respecte del model d'Europa que volem, i respecte de plantejar a nivell europeu els mateixos reptes constituents que tenim a Catalunya i Espanya, i que hem defensat a EUiA, a IU, i al Partit de l'Esquerra Europea (PEE)

Segon, per la pluralitat del conjunt de la candidatura, amb la partipació de candidats i candidates de diferents sensibilitats i/o independents, de diferents generacions, i diferents experiències en l'acció política.

Tercer, per que encapçala una companya, l'advocada i sindicalista Núria Lozano, amb una trajectòria europea important: va ser candidata a les europees de 2009, i ha estat fundadora de la xarxa europea de sindicalistes del PEE, allà on es coordinen experiències del mon del treball d'esquerres a nivell europeu, apart de participar en altres xarxes com el Forum Social Europa. Si un dels eixos fonamentals d'aquesta campanya, i també lema del IV Congrés del PEE, era "L'Europa del Treball", poques persones representen aquest binomi millor que la Núria.
Aquí hem de sumar que la num. 3 de la candidatura és Angels Tomas, que ha estat membre de la direcció del PEE en els últims anys, i que porta els temes de Pau i Solidaritat a EUiA, un altre dels temes importants a tractar a nivell europeu.

Quart, per l'aposta inequívoca de donar protagonisme a la gent jove i activista, com l'Oriol Arcas (num. 2) i en Ferran Jiménez (num. 5). És precisament la gent jove un dels subjectes que pateixen més fortament les conseqüencies de la crisi i de les polítiques d'austeritat impulsades per la Troika, i son els nous migrants del Sud cap al Nord dins aquesta Europa que destina fons a salvar bancs i no a fomentar l'igualtat d'oportunitats i la convergència social europea.

I per últim, per incorporar el valor de la praxis, de l'experiència quotidiana en la creació d'una alternativa, representada per Jose Montero (num. 4), alcalde de Montornés del Vallès, municipi on ICV-EUiA governa amb majoria absoluta, i on cada dia demostren que una altra política és posible, i que allò més pròxim, com és la política local, també està relacionada amb allò més llunyà, com pot ser la política europea.

Faig una crida a l'afiliació d'EUiA a participar a les primàries, a votar, a decidir, a debatre. Demà dimecres hi haurà un acte públic amb les dues candidatures, que es podrà seguir també per streaming, on es sentiran els arguments i les propostes de cada llista.

Sort i encerts a tots/es els candidats i candidates!.

Sobre la candidatura europea aprovada en el marc d'IU Federal




"EUiA, en els seus documents referents, sempre ha apostat per una obertura i un enfortiment d'Izquierda Unida, per la incorporació d'altres sectors socials i polítics al seu projecte. En aquest sentit, considerem com a positiva la recent coalició de l'Esquerra Plural, que inclou Izquierda Unida, diverses forces ecologistes, ICV-EUiA i Xunta Aragonesista, entre d'altres. Una suma des de la diversitat que ha d’ajudar a Izquierda Unida a obrir-se encara a més sectors socials, polítics i culturals, i que ha d’ampliar les seves aliances i relacionar-se amb d'altres forces de progrés, contribuint a coordinacions, xarxes col·laboratives i ponts de complicitat entre els àmbits polítics i socials de les diferents esquerres a l’espai transformador i plural a l’esquerra del PSOE."

(Pàg. 33 del document polític aprovat a la 6a Assemblea d'EUiA, Juny 2012).



Aquest cap de setmana, com a membre d'EUiA al Consejo Político Federal d'IU, vaig participar en la configuració de la candidatura estatal per a les eleccions europees on participarem diverses forces de l'esquerra transformadora i ecologista, com IU, ICV, EUiA, AGE, Cha, Batzarre, entre altres. 

Vagi per endavant que no comparteixo el métode pel qual s'ha confeccionat l'ordre de la candidatura, però el resultat global és el d'una llista plural i amb moltes potencialitats, on IU s'obre a d'altres esquerres socials i polítiques per crear, en aquesta ocasió, un front clarament confrontat amb les polítiques impulsades per la troika comunitària, una candidatura per explicar que una altra Europa és possible, al servei de les persones, de la democràcia, i dels pobles. Més enllà de l'ordre que cadascú preferiria, les persones escollides combinen joventut i experiència, lluita social i institucional, moviments socials de masses amb noves expressions de mobilització en xarxa...És a dir, aquesta candidatura coincideix amb la perspectiva política que vam marcar a la 6a Assemblea d'EUiA, com es pot veure en el paràgraf que he reproduit a l'encapçalament. 

En tot cas, estant d'acord amb l'orientació política de la mateixa i havent fet la nostra aportació per a que fos així, EUiA no ha rebut el lloc que creiem que mereixia en aquesta llista, quedant posicionada al lloc 11é de la mateixa.
EUiA tenia com a proposta de candidat, a aprovar per tota l'afiliació en referèndum, el professor i activista independent Gerardo Pisarello, que finalment ha declinat aquesta oferta. Les persones que hem defensat aquesta aposta, no podem tenir més que paraules d'agraïment i solidaritat amb en Gerardo, que ha explicat els seus propis motius en una carta que recomano llegir.

No obstant això, els plantejaments que ens van impulsar a defensar una candidatura com la de Gerardo Pisarello segueixen vius, i diria més, el debat sobre l'obertura de les organitzacions polítiques a nous sectors i noves maneres de fer política ha arribat a EUiA i altres organitzacions d'esquerres per quedar-se, i segur que estarà present en les primàries que EUiA ha de realitzar en els propers dies per elegir els seus candidats i candidates.
Fer una proposta que pretenia trencar les costures clàssiques de les nostres organitzacions ens ha portat debats de fons importants si es vol orientar la política en un sentit de canvi en profunditat, de procés constituent, i no a la mera gestió dels guanys electorals d'un cicle que ens pot ser favorable en l'augment de la representació, però intranscendent en quant al canvi social d'esquerres, per no ser majoria ni alternativa real.