L'últim joc d'il·lusionisme del President Mas

Aquesta setmana, Artur Mas ha presentat el seu full de ruta per Catalunya després del 9 de Novembre. El seu pla és una aposta personal i personalista per continuar centrant tot el debat polític català en un sol punt: la independència de Catalunya i com assolir-la el més ràpid possible, al marge de tot rigor polític i jurídic sobre la qüestió. Fum i castells en l'aire. 
Com deia el company Sergi de Maya en un article aquesta setmana, no és un pla, és una estafa, política, democràtica, i social.

Presentar-se davant la ciutadania patrimonialitzant en exclusiva el procés pel dret a decidir i negant la possibilitat de parlar de la resta de temes que preocupen a la ciutadania, en especial l'atur i la defensa dels serveis públics, ha de rebre un rebuig frontal de les forces de progrés.
La proposta de Mas va encaminada a preservar el seu espai polític en decadència, i el pitjor, a ocultar la seva acció de govern antisocial, opaca, i condescendent amb la corrupció, que és la que provoca aquesta davallada.

Deiem la setmana passada que les elits catalanes estan intentant desconnectar Catalunya dels moviments de canvi que es comencen a manifestar a Espanya i al Sud d'Europa, replegant el país en el debat identitari, en un imaginari on Catalunya i Espanya son subjectes homogenis i radicalment contraris, al marge de la lluita de classes, i dels problemes de totes les seves capes socials.

Mas va faltar a la veritat en el seu relat històric: el catalanisme popular sempre ha estat compromés amb la democràcia i en contacte amb les forces de progrés de la resta de l'Estat per democratitzar Espanya. El catalanisme burgés, no. La burgesia catalana ràpidament es va aliar amb els colpistes espanyols i les seves dictadures per ofegar als moviments obrers i progressistes que lluitaven per la democràcia, en el seu sentit originari: la justicia i la igualtat, no només els aspectes formals-electorals.

Aquesta trampa segons la qual tot el catalanisme sempre ha estat junt "front a Espanya" és intolerable. El conjunt del catalanisme ha estat junt front a les forces centralistes espanyoles, però quan les esquerres han liderat els processos, el catalanisme burgés ha tendit a boicotejar aquestes iniciatives, com el propi Mas va fer amb Rodríguez Zapatero per retallar l'Estatut 2006, traïnt a la majoria parlamentària d'esquerres i al seu president, Pasqual Maragall. Per tant, de lliçons des del catalanisme burgés sobre la defensa unitària de les aspiracions nacionals de Catalunya, cap.

El que no deixa de ser incomprensible és que hi hagi forces sobiranistes de progrés que avalin aquest relat. Si l'afirmació de que drets socials i drets nacionals son indestriables no vol ser una frase feta, no és possible avalar el pla del President Mas. No és possible fer unes eleccions on només es discuteixin els drets nacionals, o on els drets nacionals siguin la centralitat, i la resta de temes, accessoris.
No és possible parlar del país sense pensar en les necessitats de la seva gent i sense tenir en compte els diferents interessos de classe en aquesta crisi que és una estafa de les oligarquies. Sense posar per endavant allò que afecta a la gran majoria del país no és possible bastir una alternativa, que en quant al fet nacional, serà diversa, no només independentista.

Refem el calendari i la unitat per poder fer efectiu el dret a decidir, i contribuïm des de Catalunya a desallotjar del poder estatal a la dreta centralista i antidemocràtica, i obrim un escenari on les reivindicacions socials i nacionals dels diferents pobles d'Espanya tinguin cabuda en un nou pacte constituent, que connecti a la vegada amb la lògica dels altres països del Sud d'Europa que demanen una Unió Europea sobre noves bases. En realitat, sense resoldre la tensió entre creditors i deutors a l'eurozona, que en part suposa discutir el poder als mercats financers, tota discussió sobre sobirania i estructures d'Estat és poc rigorosa, com de costum en les tertúlies als mitjans quan pomposament es parla de construïr un Estat, sense tenir en compte com han canviat les relacions entre poder i govern en el capitalisme global.

Canviar el marc de l'agenda política catalana

Aquells actors polítics que volem canvis socials, econòmics i democràtics de fons, i que tenim una composició plural respecte al fet nacional català, hem de debatre i resoldre com abordem una triple tensió en l'agenda política: 

-Continuar la defensa dels drets nacionals de Catalunya en el seu estadi actual: l'exercici efectiu del dret a decidir de Catalunya en una consulta o referèndum amb plenes garanties democràtiques.

-Evitar el replegament nacional, la preeminència del debat nacional sobre la resta de d'eixos polítics, la seva deriva cap a posicions identitàries que exclouen a bona part del poble català, i que ens aïlla de participar d'altres processos de canvi en marxa a l'Estat i a Europa.

-La crisi del règim del 78: comença a tenir expressió política clara el descontent social, polític, institucional i cultural de molta gent al conjunt del Estat espanyol, també present a Catalunya  i al marge del procés nacional, i que coincideix a la vegada amb la crisi dels països deutors del conjunt del Sud d'Europa. Com hi contribuïm des de Catalunya a aquest moviment de ruptura democràtica que traspassa el marc nacional i estatal?.

Els resultats del 9N, que ja vam analitzar en el darrer post, i les últimes enquestes publicades posen de manifest les limitacions del bloc sobiranista. Com deiem la setmana passada, l'apropiació indeguda del dret a decidir per part d'una de les seves opcions, la independència, ha empetitit el seu abast, l'ha convertit en un circuit tancat amb vasos comunicants entre les seves opcions, i ha reforçat el seus contraris per identitat, és a dir, el centralisme espanyolista que representa Ciutadans, i que sense aquesta omnipresència del debat nacional confos amb la independència, no és produiria. 
Al mateix temps, una part important de la societat expressa cansament o indiferència respecte del excés mediàtic del sobiranisme, mentre la seva realitat quotidiana no millora, i creix la sensació de que les forces polítiques actuals no parlen del que els hi afecta, i per això irrompen amb força altres expressions polítiques que no han participat d'aquest procés, però que connecten emocionalment amb aquesta part de la població que espera un canvi en profunditat de les polítiques i de les maneres de fer política.

En la meva opinió, cal canviar el frame de la política catalana: sense renunciar a la defensa dels drets nacionals i la confrontació amb l'immobilisme i la seva deriva autoritària, coloquem a l'agenda amb més força l'eix social, democràtic, i de canvi de règim. 
Les sumes i les aliances han de pivotar sobre aquests eixos, i ser flexibles en quant a l'eix nacional, en funció de la pluralitat que es pròpia de les esquerres a Catalunya sobre el fet nacional: federalistes, sobiranistes, i independentistes tenim encara molt camí a recòrrer per poder votar, amb garanties, sobre el futur de Catalunya. Però si el que es preten es fer passar tots els eixos de conflicte per la defensa de "primer, la independència", no ens trobarem, segur. No és qüestió de renunciar a la independència, per a qui ho vulgui, sino posar-la en un tempo diferent, i en una asignació de prioritats diferent, atenent al canvi vertiginos del comportament polític i electoral que s'està produïnt.
Discrepo de qui defensa que el procés cap a la independència, de per se, ens dona millors condicions per la lluita social. Pot estar tan a prop d'un intercanvi d'èlits, com d'una proposta popular. 
La Revolució Francesa ens va ensenyar que cal diferenciar qui participa d'un procés, a quina és la seva direcció política. Mai he posat en dubte la participació de molta gent treballadora en el procés, la seva base popular, però de moment, tothom està pendent del que digui Artur Mas el dia 25, no del que diu la "societat civil organitzada del procés", que espera les seves paraules per moure fitxa.

Crec que connectar amb el moviment de canvi que s'està expressant a Espanya és també crucial pels interessos de les classes popular catalanes, i per desencaixar el conflicte entre Catalunya i Espanya.
I per les forces de canvi a Espanya, el procés català i l'aportació des de les seves esquerres pot ser també de gran ajuda per véncer les oligarquies espanyoles. Una connexió sense subordinacions ni mimetismes, amb els actors propis de Catalunya i en funció de la nostra realitat, però participant d'un relat i unes propostes que compartim, i que a més, ens conecta amb el millor dels pobles d'Europa que pateixen el neoliberalisme igual que nosaltres. Izquierda Unida, Podemos, Anova, Compromís, ICV-EUiA, i d'altres, ens sentim de la mateixa Europa que Alexis Tsipras. Quins son els referents del sobiranisme "transversal" a Europa? En molts casos, els contraris als que expressa aquesta Europa digna i sobirana enfront als mercats que representa Syriza.  

Per tant, fugim del debat encorsetat de les "eleccions plebiscitàries", dels "punts únics", de les "llistes de país" i de les "llistes del SíSí", i anem a posar les bases d'una entesa, que potser no podrà expresar-se en una llista electoral, però almenys pot tenir plantejaments comuns estratègics, per fer fóra de les institucions aquelles forces que avui malmeten la democràcia i les condicions de vida de les classes populars a Catalunya, Espanya, i Europa. 

Després del 9N: obrir la partida constituent a nous escenaris

El procés participatiu del 9N ha estat una gran mobilització política per l'exercici del dret a decidir de Catalunya. No era ni un referèndum ni una consulta, i per tant, no se'n despren cap mandat democràtic ni cap conseqüència legal, com és obvi. Però el seu capital polític és d'un alt valor, i no només, com es podia pensar, per les forces partidàries de la independència, sino especialment per altres factors que cal remarcar.

La falta d'un cens dificulta fer números i comparatives amb precisió, però podriem convenir que una mica més d'un terç de la població ha participat, i una mica menys de dos terços no ho ha fet. Primera dada important. Les dificultats de tota mena, incloses l'amenaça i la por, posades pel govern central i els seus instruments polítics, institucionals, i mediàtics han influit segur en aquesta participació. Els qui reclamavem garanties democràtiques també ens referiem a això, a poder participar en llibertat. Per un altre costat, el fet de no ser una consulta com la que s'havia pactat, també ha pogut influir en que molta gent no hagi sentit que es jugava quelcom important per participar.

Encara així, cal valorar com un èxit que 2.305.290 persones han participat amb el vot i moltes altres signant una denúncia internacional contra el govern de Rajoy. D'aquestes, 1.861.753 (80,76%) ho ha fet pel Sí-Sí, 232.182 (10,07%) pel Sí-No, i 104.772 (4,54%) pel No.

La victòria del Sí-Sí, en la meva opinió, a pesar de ser clara, hauria de portar a reflexionar als partidaris de la independència. Amb un resultat que no arriba a 1/3 del cens no es pot declarar un país independent, i menys unilateralment. L'opció independentista està molt ben organitzada, molt motivada, i molt mobilitzada, però no ha aconseguit anar més enllà del seu propi espai ja expressat en altres mobilitzacions i conteses electorals, a pesar de tenir tot el suport mediàtic i polític que no han tingut la resta d'opcions.
El dret a decidir es fa més petit si només el capitalitza el Sí-Sí, i si es confon autodeterminació amb independència. El Sí-Sí ha agregat opcions de protesta per l'actitud del PP, ha incorporat opcions rupturistes, inclus opcions confederals, però no ha estat capaç d'anar més enllà del que ja representava. De fet, son el Si-No i el No els que impulsen la participació per sobre de la psicològica xifra dels 2 milions.
M'agradaria pensar que Artur Mas ha fet una lectura ràpida d'aquest fet, que ha analitzat que cal sortir del circuit tancat amb vasos comunicants del Sí-Sí, i que la rehabilitació política del PSC no correspon només al interés tàctic (pressupost) sino a una aposta per eixamplar l'aliança del catalanisme front l'immobilisme; el PSC faria bé d'aprofitar l'oportunitat per resituar-se en aquest nou escenari, allunyant-se de PP, Cs, i SCC.

Per sorpresa de molts, el Sí-No ha tingut un resultat notable. Sense campanya pròpia, i només amb l'aval personal de càrrecs públics i dirigents, bàsicament d'ICV-EUiA i d'UDC, que ens hem posicionat públicament pel Sí-No, s'ha arribat a un 10%. Cal reconèixer a dirigents com Joan Herrera, Joan Mena, o Ernest Urtasun, entre altres, la valentia de defensar públicament una opció que ha estat silenciada, quan no ridiculitzada, pel mainstream sobiranista institucional i mediàtic. Crec que ICV-EUiA ha d'aprofundir en el model de país que volem per Catalunya, i que tota aquesta riquesa d'un punt de trobada entre federalistes, sobiranistes i independentistes s'ha d'expressar sense complexos en una proposta que es dirigeixi a la majoria del país, i no només a aquella part més mobilitzada per la qüestió nacional, que ja té altres mediacions polítiques per vehicular-se.

Un Artur Mas reforçat políticament juga les seves cartes pels propers mesos. Sembla que les eleccions anticipades s'allunyen per falta de suport a la seva idea principal: una llista unitària per la independència amb ell al capdavant. Amb alguns moviments tàctics i geometries variables al Parlament, podria superar l'escull dels pressupostos, i esperar a passar les municipals i les generals per convocar eleccions.

Crec, personalment, que no es donen les condicions per celebrar les eleccions constituents que necessitaríem per canviar-ho tot. I menys, que unes eleccions siguin la millor manera de decidir unes majories per elegir quin estatus polític volem com a país. Per un costat, per que a les eleccions es posen a debat molts més temes de fons que el de la nostra relació amb Espanya, i convé no barrejar, ni subordinar totes les questions a l'eix nacional. I segon, perque la llei electoral actual premia uns territoris per sobre d'altres, i desvituaria el principi d'una persona un vot en un aspecte tan transcendental com aquest.

Ara és l'hora d'obrir la partida constituent a nous escenaris i amb tots els aliats possibles, que avui ja son més que dels que hem tingut fins fa poc, i que tenen possibilitat de condicionar l'agenda política espanyola. 
La qüestió catalana ha vingut per quedar-se, i les seves aportacions en termes de ruptura democràtica son innegables a ulls d'aquells que a altres parts del Estat també volen processos constituents per canviar el model surgit dels pactes del 77 i 78. 

Sòc de l'opinió que és millor tempo assegurar un canvi en el mapa municipal a la primavera, posant en pràctica noves sumes i confluències, i des d'aquesta base, fer un plantejament a l'ofensiva a les eleccions generals. És vital derrotar al PP i al bipartidisme en les properes eleccions generals. Un canvi de correlacions de forces a nivell estatal pot facilitar els canvis polítics, socials, i econòmics que necessitem, i posant a l'agenda espanyola la qüestió catalana, es poden facilitar les vies per fer el referèndum o consulta que Catalunya necessita per resoldre el conflicte polític existent.

Votaré "Sí-No" en el procès participatiu del 9N

Ja m'he pronunciat aquests dies sobre quin caràcter li dono al procés participatiu del 9N, i ara, vull explicar qué voldria fer personalment en aquella jornada, abans de que el Tribunal Constitucional es pronuncïi sobre el 9N. Apart de participar de les diferents mobilitzacions que es plantegin, m'aproparé al local de votació que em toca per opinar en les urnes sobre quin status polític voldria per Catalunya.

Com sabeu, em considero federalista de lliure adhesió, i com EUiA té aprovat en els seus documents, treballo per assolir una República Catalana lliurament federada amb la resta de pobles de l'Estat espanyol.

En funció d'aquest plantejament, m'inclino per opinar en el procés participatiu:  Sí - No.

Un SI a la primera pregunta perque considero esgotat el model autonòmic per Catalunya, i per tant, vull un status polític superior per Catalunya que doni entitat jurídica assimilable a la d'un Estat a la nació catalana, i per tant, capacitat real per decidir i gestionar la seva comunitat política.

Un NO a la segona pregunta perque considero millor continuar federat a la resta dels pobles d'Espanya, i no esdevenir un Estat independent per, entre altres, les següents raons:

a) La convivència plural de la diversitat d'identitats del poble de Catalunya.
Els últims estudis d'opinió continuen mostrant que un 31,2% de catalans/es es consideren tan catalans com espanyols, un 26,3% més catalans que espanyols, i un 29,2% es senten només catalans.
Per tant, semblaria complicat fer optar a una part importantísima de la població catalana per una forma d'Estat que contraries part de la seva identitat nacional.

b) El concepte de sobirania en el capitalisme global és diferent a l'original dels Estats-nació.
Sovint es defensa la creació d'un Estat independent com la garantia de ser sobirans. Crec que la nostra realitat propera ens desmenteix aquesta afirmació: Grècia, Portugal, Irlanda, o el propi Estat espanyol ja no son sobirans, almenys en el sentit que la sobirania s'ha entés des de la creació dels Estats-nació liberals. Tampoc la sobirania és un concepte al que li doni un valor en sí. Prefereixo parlar de llibertat per decidir i d'escenaris de cosobirania o sobirania compartida, és a dir, des de la lliure decisió delego en marcs superiors al nacional/estatal o comparteixo amb d'altres competències que, en un mon globalitzat i regionalitzat per grans àrees, m'interessa més gestionar "en gran", especialment per una regió de la perifèria d'Europa, com és Catalunya. Dit d'una altra manera, no comparteixo que una Catalunya independent tingui millors instruments per fer front a la crisi sistèmica que viu Europa. 

c) Els costos de transició. La permanència a la Unió Europea.
La suma dels arguments a) i b) em porta a la seguent reflexió: quins serien els costos de transició a una Catalunya independent? Son assumibles en el curt i mig plaç? Son desitjables en funció dels objectius que es persegueixen, o els podem estalviar en un nou encaix amb l'Estat espanyol?.
D'entre totes les qüestions a analitzar, hi ha una per mi cabdal: la permanència a la Unió Europea.   De fet, una enquesta de Metroscopia evidenciava el canvi d'opinió de molts ciutadans/es respecte de la independència si es posava en qüestió la seva permanència a la Unió Europea. El propi informe de CATN sobre escenaris d'integració a la UE contemplava com a possible que una Catalunya independent hagués de demanar l'ingrés com un tercer estat, i en el pitjor dels casos, l'exclusió permanent de la UE en no ser l'Estat català reconegut per la Unió.
Aquesta Unió Europea governada per la dreta neoliberal no és el meu model d'integració supranacional, ni l'actual sistema Euro i l'austeritat el meu model d'integració econòmica, per suposat, però desfer el camí d'integració fet en els darrers 60 anys no em sembla la millor manera de dissenyar estructures democràtiques enfront els sobirans autèntics, els mercats financers, que esperen de la desintegració europea el cop definitiu per mercantilitzar els serveis públics construits durant l'època d'expansió de l'Estat del Benestar.

d)Les possibilitats de que Catalunya participi d'un procés constituent a l'Estat espanyol.
La conjunció de les diverses crisis ha posat fi al règim polític de 1978. Les possibilitats d'un canvi social i econòmic a Espanya creixen, i aquestes també poden beneficiar a les classes populars catalanes, i viceversa, l'impugnació que Catalunya fa del model polític de la transició pot ajudar a que les opcions de ruptura espanyoles avancin. Però aquest escenari només funcionaria plenament amb una estratègia comuna i amb objectius compartits. El canvi constituent a Espanya pot obrir les condicions pel procés constituent català, però dificilment acompanyarà a que Catalunya esdevingui independent, encara que no tingui altre remei que acceptar aquest resultat si el poble ho decideix lliurament. Qui sempre hem optat per projectes compartits des de la igualtat i la llibertat hem de ser conscients d'aquesta contradicció i veure-la i entendre-la des dels dos costats.

e) I per què no un Sí - Sí federalista?
Son els arguments exposats a c) i d) els que em fan desestimar l'opció del Sí - Sí que fan algunes persones des del federalisme o el confederalisme. Respecto a qui defensa que primer ens declarem independents i després ens federem. És un exercici intelectual possible, però una realitat política improbable, perque no es compten el costos de transició de l'operació, ni que l'escenari europeu determina enormement la capacitat de maniobra de Catalunya: podem elegir marxar, però les condicions de reentrada les posen els altres, que poden decidir que nos ens hi volen.  I perque, en bona lògica, si s'ha optat per l'opció de la independència, no té gaire sentit tornar al punt d'origen. Ningú faria un bon divorci per casar-se millor. En l'espai de les hipotésis teòriques tot s'aguanta, però en política cal atendre a les realitats amb honestedat intelectual i amb coneixement de com funcionen les coses, especialment en quant a la relació entre Estats, que té unes normes diferents de les de la política interna. Entenc qui argumenta que una victòria del Sí - Sí és una demostració de força rupturista davant del centralisme, i que pot forçar en la negociació les posicions també en la recerca de terceres vies, però em sembla més correcte que Sí - No i Sí - Sí interactuin com opcions de ruptura, amb ple respecte però amb argumentacions diferenciades.


Crec que totes aquestes qüestions, i d'altres, son les que haurien d'haver ocupat els debats d'aquests dies per fer un procés deliberatiu lliure, rigoros, i informat sobre totes les opcions, però l'actitud del PP i del TC anul·lant la consulta, i l'obsessió d'alguns sectors sobiranistes per vincular el procés a una determinada opció ens han impossibilitat aquest debat seriós sobre posicions polítiques.

Avui la lluita és per poder votar i decidir en llibertat. Després del procés participatiu del 9N, quedarà pendent a Catalunya fer una consulta o referèndum que doni un mandat democràtic clar, i esperem que llavors sí, poguem el debat que la ciutadania de Catalunya es mereix.