Canviar el marc de l'agenda política catalana

Aquells actors polítics que volem canvis socials, econòmics i democràtics de fons, i que tenim una composició plural respecte al fet nacional català, hem de debatre i resoldre com abordem una triple tensió en l'agenda política: 

-Continuar la defensa dels drets nacionals de Catalunya en el seu estadi actual: l'exercici efectiu del dret a decidir de Catalunya en una consulta o referèndum amb plenes garanties democràtiques.

-Evitar el replegament nacional, la preeminència del debat nacional sobre la resta de d'eixos polítics, la seva deriva cap a posicions identitàries que exclouen a bona part del poble català, i que ens aïlla de participar d'altres processos de canvi en marxa a l'Estat i a Europa.

-La crisi del règim del 78: comença a tenir expressió política clara el descontent social, polític, institucional i cultural de molta gent al conjunt del Estat espanyol, també present a Catalunya  i al marge del procés nacional, i que coincideix a la vegada amb la crisi dels països deutors del conjunt del Sud d'Europa. Com hi contribuïm des de Catalunya a aquest moviment de ruptura democràtica que traspassa el marc nacional i estatal?.

Els resultats del 9N, que ja vam analitzar en el darrer post, i les últimes enquestes publicades posen de manifest les limitacions del bloc sobiranista. Com deiem la setmana passada, l'apropiació indeguda del dret a decidir per part d'una de les seves opcions, la independència, ha empetitit el seu abast, l'ha convertit en un circuit tancat amb vasos comunicants entre les seves opcions, i ha reforçat el seus contraris per identitat, és a dir, el centralisme espanyolista que representa Ciutadans, i que sense aquesta omnipresència del debat nacional confos amb la independència, no és produiria. 
Al mateix temps, una part important de la societat expressa cansament o indiferència respecte del excés mediàtic del sobiranisme, mentre la seva realitat quotidiana no millora, i creix la sensació de que les forces polítiques actuals no parlen del que els hi afecta, i per això irrompen amb força altres expressions polítiques que no han participat d'aquest procés, però que connecten emocionalment amb aquesta part de la població que espera un canvi en profunditat de les polítiques i de les maneres de fer política.

En la meva opinió, cal canviar el frame de la política catalana: sense renunciar a la defensa dels drets nacionals i la confrontació amb l'immobilisme i la seva deriva autoritària, coloquem a l'agenda amb més força l'eix social, democràtic, i de canvi de règim. 
Les sumes i les aliances han de pivotar sobre aquests eixos, i ser flexibles en quant a l'eix nacional, en funció de la pluralitat que es pròpia de les esquerres a Catalunya sobre el fet nacional: federalistes, sobiranistes, i independentistes tenim encara molt camí a recòrrer per poder votar, amb garanties, sobre el futur de Catalunya. Però si el que es preten es fer passar tots els eixos de conflicte per la defensa de "primer, la independència", no ens trobarem, segur. No és qüestió de renunciar a la independència, per a qui ho vulgui, sino posar-la en un tempo diferent, i en una asignació de prioritats diferent, atenent al canvi vertiginos del comportament polític i electoral que s'està produïnt.
Discrepo de qui defensa que el procés cap a la independència, de per se, ens dona millors condicions per la lluita social. Pot estar tan a prop d'un intercanvi d'èlits, com d'una proposta popular. 
La Revolució Francesa ens va ensenyar que cal diferenciar qui participa d'un procés, a quina és la seva direcció política. Mai he posat en dubte la participació de molta gent treballadora en el procés, la seva base popular, però de moment, tothom està pendent del que digui Artur Mas el dia 25, no del que diu la "societat civil organitzada del procés", que espera les seves paraules per moure fitxa.

Crec que connectar amb el moviment de canvi que s'està expressant a Espanya és també crucial pels interessos de les classes popular catalanes, i per desencaixar el conflicte entre Catalunya i Espanya.
I per les forces de canvi a Espanya, el procés català i l'aportació des de les seves esquerres pot ser també de gran ajuda per véncer les oligarquies espanyoles. Una connexió sense subordinacions ni mimetismes, amb els actors propis de Catalunya i en funció de la nostra realitat, però participant d'un relat i unes propostes que compartim, i que a més, ens conecta amb el millor dels pobles d'Europa que pateixen el neoliberalisme igual que nosaltres. Izquierda Unida, Podemos, Anova, Compromís, ICV-EUiA, i d'altres, ens sentim de la mateixa Europa que Alexis Tsipras. Quins son els referents del sobiranisme "transversal" a Europa? En molts casos, els contraris als que expressa aquesta Europa digna i sobirana enfront als mercats que representa Syriza.  

Per tant, fugim del debat encorsetat de les "eleccions plebiscitàries", dels "punts únics", de les "llistes de país" i de les "llistes del SíSí", i anem a posar les bases d'una entesa, que potser no podrà expresar-se en una llista electoral, però almenys pot tenir plantejaments comuns estratègics, per fer fóra de les institucions aquelles forces que avui malmeten la democràcia i les condicions de vida de les classes populars a Catalunya, Espanya, i Europa.