Després del 9N: obrir la partida constituent a nous escenaris

El procés participatiu del 9N ha estat una gran mobilització política per l'exercici del dret a decidir de Catalunya. No era ni un referèndum ni una consulta, i per tant, no se'n despren cap mandat democràtic ni cap conseqüència legal, com és obvi. Però el seu capital polític és d'un alt valor, i no només, com es podia pensar, per les forces partidàries de la independència, sino especialment per altres factors que cal remarcar.

La falta d'un cens dificulta fer números i comparatives amb precisió, però podriem convenir que una mica més d'un terç de la població ha participat, i una mica menys de dos terços no ho ha fet. Primera dada important. Les dificultats de tota mena, incloses l'amenaça i la por, posades pel govern central i els seus instruments polítics, institucionals, i mediàtics han influit segur en aquesta participació. Els qui reclamavem garanties democràtiques també ens referiem a això, a poder participar en llibertat. Per un altre costat, el fet de no ser una consulta com la que s'havia pactat, també ha pogut influir en que molta gent no hagi sentit que es jugava quelcom important per participar.

Encara així, cal valorar com un èxit que 2.305.290 persones han participat amb el vot i moltes altres signant una denúncia internacional contra el govern de Rajoy. D'aquestes, 1.861.753 (80,76%) ho ha fet pel Sí-Sí, 232.182 (10,07%) pel Sí-No, i 104.772 (4,54%) pel No.

La victòria del Sí-Sí, en la meva opinió, a pesar de ser clara, hauria de portar a reflexionar als partidaris de la independència. Amb un resultat que no arriba a 1/3 del cens no es pot declarar un país independent, i menys unilateralment. L'opció independentista està molt ben organitzada, molt motivada, i molt mobilitzada, però no ha aconseguit anar més enllà del seu propi espai ja expressat en altres mobilitzacions i conteses electorals, a pesar de tenir tot el suport mediàtic i polític que no han tingut la resta d'opcions.
El dret a decidir es fa més petit si només el capitalitza el Sí-Sí, i si es confon autodeterminació amb independència. El Sí-Sí ha agregat opcions de protesta per l'actitud del PP, ha incorporat opcions rupturistes, inclus opcions confederals, però no ha estat capaç d'anar més enllà del que ja representava. De fet, son el Si-No i el No els que impulsen la participació per sobre de la psicològica xifra dels 2 milions.
M'agradaria pensar que Artur Mas ha fet una lectura ràpida d'aquest fet, que ha analitzat que cal sortir del circuit tancat amb vasos comunicants del Sí-Sí, i que la rehabilitació política del PSC no correspon només al interés tàctic (pressupost) sino a una aposta per eixamplar l'aliança del catalanisme front l'immobilisme; el PSC faria bé d'aprofitar l'oportunitat per resituar-se en aquest nou escenari, allunyant-se de PP, Cs, i SCC.

Per sorpresa de molts, el Sí-No ha tingut un resultat notable. Sense campanya pròpia, i només amb l'aval personal de càrrecs públics i dirigents, bàsicament d'ICV-EUiA i d'UDC, que ens hem posicionat públicament pel Sí-No, s'ha arribat a un 10%. Cal reconèixer a dirigents com Joan Herrera, Joan Mena, o Ernest Urtasun, entre altres, la valentia de defensar públicament una opció que ha estat silenciada, quan no ridiculitzada, pel mainstream sobiranista institucional i mediàtic. Crec que ICV-EUiA ha d'aprofundir en el model de país que volem per Catalunya, i que tota aquesta riquesa d'un punt de trobada entre federalistes, sobiranistes i independentistes s'ha d'expressar sense complexos en una proposta que es dirigeixi a la majoria del país, i no només a aquella part més mobilitzada per la qüestió nacional, que ja té altres mediacions polítiques per vehicular-se.

Un Artur Mas reforçat políticament juga les seves cartes pels propers mesos. Sembla que les eleccions anticipades s'allunyen per falta de suport a la seva idea principal: una llista unitària per la independència amb ell al capdavant. Amb alguns moviments tàctics i geometries variables al Parlament, podria superar l'escull dels pressupostos, i esperar a passar les municipals i les generals per convocar eleccions.

Crec, personalment, que no es donen les condicions per celebrar les eleccions constituents que necessitaríem per canviar-ho tot. I menys, que unes eleccions siguin la millor manera de decidir unes majories per elegir quin estatus polític volem com a país. Per un costat, per que a les eleccions es posen a debat molts més temes de fons que el de la nostra relació amb Espanya, i convé no barrejar, ni subordinar totes les questions a l'eix nacional. I segon, perque la llei electoral actual premia uns territoris per sobre d'altres, i desvituaria el principi d'una persona un vot en un aspecte tan transcendental com aquest.

Ara és l'hora d'obrir la partida constituent a nous escenaris i amb tots els aliats possibles, que avui ja son més que dels que hem tingut fins fa poc, i que tenen possibilitat de condicionar l'agenda política espanyola. 
La qüestió catalana ha vingut per quedar-se, i les seves aportacions en termes de ruptura democràtica son innegables a ulls d'aquells que a altres parts del Estat també volen processos constituents per canviar el model surgit dels pactes del 77 i 78. 

Sòc de l'opinió que és millor tempo assegurar un canvi en el mapa municipal a la primavera, posant en pràctica noves sumes i confluències, i des d'aquesta base, fer un plantejament a l'ofensiva a les eleccions generals. És vital derrotar al PP i al bipartidisme en les properes eleccions generals. Un canvi de correlacions de forces a nivell estatal pot facilitar els canvis polítics, socials, i econòmics que necessitem, i posant a l'agenda espanyola la qüestió catalana, es poden facilitar les vies per fer el referèndum o consulta que Catalunya necessita per resoldre el conflicte polític existent.

4 comentaris:

Iñaki Escudero ha dit...

Segurament, Toni, si els simpatitzants d'ICV-EUiA representem millor que ningú la pluralitat d'aquest país. Som la demostració de que un votant del #SiSi i un del #SiNo poden estar tan a prop de la línia que els separa que podrien donar-se la mà.
Comparteixo (jo) i comparteixo (amb d'altres) aquest post. M'identifico en gairebé tot (excepte el sentit del vot)!

Toni Salado ha dit...

Completament d'acord. Gràcies per compartir-ho! Salut!.

Juanjo ha dit...

Muy bien Toni. Coincido en el diagnóstico y en la la propuesta estratégica. Hemos de aportar la gran inteligencia y generosidad colectiva que tiene nuestra organización para acertar en la táctica. Tenemos que conseguir romper la estrategia de la derecha española y catalana que han acordado una táctica conjunta para aislar a Catalunya del proceso de ruptura democrática que puede abrirse camino en el estado y que no podrá salir adelante sin la participación activa y unitaria de la izquierda alternativa catalana. Si lo conseguimos, el derecho de autodeterminación de los pueblos de España, no sólo será una realidad natural, si no que superará los anhelos independentistas de muchas miles de personas que ven la independencia como un recurso táctico para superar el régimen que el bipartidismo (PP, PSOE, CiU y PNV) nos ha impuesto desde la transición que ha permitido perpetuar el franquismo hasta hoy. Con aportaciones como la tuya, será más fácil. Gracias.

Toni Salado ha dit...

Gracias Juanjo, entre todos y todas sacaremos adelante una propuesta propia, a compartir en condiciones de igualdad con otras fuerzas, y que sea ganadora frente a las oligarquías. Salud y un abrazo!.