Votaré "Sí-No" en el procès participatiu del 9N

Ja m'he pronunciat aquests dies sobre quin caràcter li dono al procés participatiu del 9N, i ara, vull explicar qué voldria fer personalment en aquella jornada, abans de que el Tribunal Constitucional es pronuncïi sobre el 9N. Apart de participar de les diferents mobilitzacions que es plantegin, m'aproparé al local de votació que em toca per opinar en les urnes sobre quin status polític voldria per Catalunya.

Com sabeu, em considero federalista de lliure adhesió, i com EUiA té aprovat en els seus documents, treballo per assolir una República Catalana lliurament federada amb la resta de pobles de l'Estat espanyol.

En funció d'aquest plantejament, m'inclino per opinar en el procés participatiu:  Sí - No.

Un SI a la primera pregunta perque considero esgotat el model autonòmic per Catalunya, i per tant, vull un status polític superior per Catalunya que doni entitat jurídica assimilable a la d'un Estat a la nació catalana, i per tant, capacitat real per decidir i gestionar la seva comunitat política.

Un NO a la segona pregunta perque considero millor continuar federat a la resta dels pobles d'Espanya, i no esdevenir un Estat independent per, entre altres, les següents raons:

a) La convivència plural de la diversitat d'identitats del poble de Catalunya.
Els últims estudis d'opinió continuen mostrant que un 31,2% de catalans/es es consideren tan catalans com espanyols, un 26,3% més catalans que espanyols, i un 29,2% es senten només catalans.
Per tant, semblaria complicat fer optar a una part importantísima de la població catalana per una forma d'Estat que contraries part de la seva identitat nacional.

b) El concepte de sobirania en el capitalisme global és diferent a l'original dels Estats-nació.
Sovint es defensa la creació d'un Estat independent com la garantia de ser sobirans. Crec que la nostra realitat propera ens desmenteix aquesta afirmació: Grècia, Portugal, Irlanda, o el propi Estat espanyol ja no son sobirans, almenys en el sentit que la sobirania s'ha entés des de la creació dels Estats-nació liberals. Tampoc la sobirania és un concepte al que li doni un valor en sí. Prefereixo parlar de llibertat per decidir i d'escenaris de cosobirania o sobirania compartida, és a dir, des de la lliure decisió delego en marcs superiors al nacional/estatal o comparteixo amb d'altres competències que, en un mon globalitzat i regionalitzat per grans àrees, m'interessa més gestionar "en gran", especialment per una regió de la perifèria d'Europa, com és Catalunya. Dit d'una altra manera, no comparteixo que una Catalunya independent tingui millors instruments per fer front a la crisi sistèmica que viu Europa. 

c) Els costos de transició. La permanència a la Unió Europea.
La suma dels arguments a) i b) em porta a la seguent reflexió: quins serien els costos de transició a una Catalunya independent? Son assumibles en el curt i mig plaç? Son desitjables en funció dels objectius que es persegueixen, o els podem estalviar en un nou encaix amb l'Estat espanyol?.
D'entre totes les qüestions a analitzar, hi ha una per mi cabdal: la permanència a la Unió Europea.   De fet, una enquesta de Metroscopia evidenciava el canvi d'opinió de molts ciutadans/es respecte de la independència si es posava en qüestió la seva permanència a la Unió Europea. El propi informe de CATN sobre escenaris d'integració a la UE contemplava com a possible que una Catalunya independent hagués de demanar l'ingrés com un tercer estat, i en el pitjor dels casos, l'exclusió permanent de la UE en no ser l'Estat català reconegut per la Unió.
Aquesta Unió Europea governada per la dreta neoliberal no és el meu model d'integració supranacional, ni l'actual sistema Euro i l'austeritat el meu model d'integració econòmica, per suposat, però desfer el camí d'integració fet en els darrers 60 anys no em sembla la millor manera de dissenyar estructures democràtiques enfront els sobirans autèntics, els mercats financers, que esperen de la desintegració europea el cop definitiu per mercantilitzar els serveis públics construits durant l'època d'expansió de l'Estat del Benestar.

d)Les possibilitats de que Catalunya participi d'un procés constituent a l'Estat espanyol.
La conjunció de les diverses crisis ha posat fi al règim polític de 1978. Les possibilitats d'un canvi social i econòmic a Espanya creixen, i aquestes també poden beneficiar a les classes populars catalanes, i viceversa, l'impugnació que Catalunya fa del model polític de la transició pot ajudar a que les opcions de ruptura espanyoles avancin. Però aquest escenari només funcionaria plenament amb una estratègia comuna i amb objectius compartits. El canvi constituent a Espanya pot obrir les condicions pel procés constituent català, però dificilment acompanyarà a que Catalunya esdevingui independent, encara que no tingui altre remei que acceptar aquest resultat si el poble ho decideix lliurament. Qui sempre hem optat per projectes compartits des de la igualtat i la llibertat hem de ser conscients d'aquesta contradicció i veure-la i entendre-la des dels dos costats.

e) I per què no un Sí - Sí federalista?
Son els arguments exposats a c) i d) els que em fan desestimar l'opció del Sí - Sí que fan algunes persones des del federalisme o el confederalisme. Respecto a qui defensa que primer ens declarem independents i després ens federem. És un exercici intelectual possible, però una realitat política improbable, perque no es compten el costos de transició de l'operació, ni que l'escenari europeu determina enormement la capacitat de maniobra de Catalunya: podem elegir marxar, però les condicions de reentrada les posen els altres, que poden decidir que nos ens hi volen.  I perque, en bona lògica, si s'ha optat per l'opció de la independència, no té gaire sentit tornar al punt d'origen. Ningú faria un bon divorci per casar-se millor. En l'espai de les hipotésis teòriques tot s'aguanta, però en política cal atendre a les realitats amb honestedat intelectual i amb coneixement de com funcionen les coses, especialment en quant a la relació entre Estats, que té unes normes diferents de les de la política interna. Entenc qui argumenta que una victòria del Sí - Sí és una demostració de força rupturista davant del centralisme, i que pot forçar en la negociació les posicions també en la recerca de terceres vies, però em sembla més correcte que Sí - No i Sí - Sí interactuin com opcions de ruptura, amb ple respecte però amb argumentacions diferenciades.


Crec que totes aquestes qüestions, i d'altres, son les que haurien d'haver ocupat els debats d'aquests dies per fer un procés deliberatiu lliure, rigoros, i informat sobre totes les opcions, però l'actitud del PP i del TC anul·lant la consulta, i l'obsessió d'alguns sectors sobiranistes per vincular el procés a una determinada opció ens han impossibilitat aquest debat seriós sobre posicions polítiques.

Avui la lluita és per poder votar i decidir en llibertat. Després del procés participatiu del 9N, quedarà pendent a Catalunya fer una consulta o referèndum que doni un mandat democràtic clar, i esperem que llavors sí, poguem el debat que la ciutadania de Catalunya es mereix. 

2 comentaris:

Iñaki Escudero ha dit...

Hola Toni, el que no acabo d'entendre és què aporta el SI-NO a un procés rupturista. Sí que demostra la voluntat del poble de Catalunya, però continuem en una negociació on l'altra part està ficada en un radical immobilisme.
Crec que el que nosaltres sempre hem defensat (federació de pobles sobirans) ha arribat a un carreró sense sortida (per culpa, crec, d'aquest immobilisme espanyol). Ara la decisió és si primem federalisme o poble sobirà...
Crec que en la situació actual, les dues coses juntes (que és el que defensa EUiA) no són viables.
Salut!

Toni Salado ha dit...

La posició immobilista la té Rajoy amb qualsevol tipus de proposta i el problema per un nou encaix federal o per la independència és el mateix: s'a de pactar amb l'altra part. No caben solucions unilaterals, com ja s'ha vist. Qualsevol proposta de superació del règim del 78 és rupturista, i la sobirania no la dóna la independència, la dona la capacitat de decidir. A Escòcia s'ha exercit al sobirania per quedar-se, per exemple. L'associació de sobirania a independència és una reducció que no hem d'acceptar. Una proposta federal pot ser igual de sobirana si és lliurement decidida.
Salut!