En 2015, dret a decidir-ho tot: primera batalla, Grècia

L'any 2015 serà decisiu per a les aspiracions polítiques de les classes populars enfront de les oligarquies financeres que han aprofitat les crisis per retallar drets i serveis públics.

Les eleccions a Grècia del 25 de Gener seran la primera gran pugna per derrotar a la Troika i les seves polítiques antisocials. Alexis Tsipras, i la seva formació, SYRIZA, son l'esperança del poble treballador grec, i per extensió, de tot el Sud d'Europa. Amb totes les dificultats i limitacions d'un país petit i amb una societat destrossada per la crisi, a Grècia es dona una batalla per la dignitat enfront de la dictadura dels mercats financers, que ja han reaccionat de manera furibunda amb caigudes als mercats de valors, com també les institucions internacionals al seu servei, amb amenaces i un discurs de la por i el caos que anirà in crescendo fins a les eleccions, com explicava l'eurodiputat Ernest Urtasun en un article aquesta setmana.
Totes les forces d'esquerres, democràtiques, antiausteritat, o rupturistes, hem de recolçar al poble grec en aquest combat, que també és el nostre. Salvant totes les distàncies, SYRIZA ha de tenir el mateix suport de les esquerres europees i mundials que el Front Popular va rebre al 1936 i després, sabent que aquella victòria no era només la d'un govern progressista d'un país, sino la d'unes classes socials amb les mateixes aspiracions i enemics arréu d'Europa i del Mon.

Aquest enfrontament entre política i mercats, entre democràcia i tecnocràcia, entre la gent i el capital, il.lustra clarament els límits de la sobirania en el moment polític que vivim, i hauria de fer reflexionar sobre aquesta qüestió quan parlem de política europea, espanyola, catalana, o municipal. 
Tota discussió que es vulgui fer des de les esquerres sobre la sobirania, sobre la llibertat de les societats per regir-se conforme a l'elecció democràtica de les seves majories, que no tingui en compte aquesta tensió és debatre sense tots els elements, o encara pitjor, subordinar-se al relat d'altres opcions polítiques.

El debat polític català està estancat després del 9N justament per una visió estreta del que significa ser sobirà, per a que, amb qui, i de quina manera. Defensar un concepte de sobirania del segle XIX en la pitjor crisi sistèmica del segle XXI té aquestes mancances. En aquest bloc hem defensat altres vegades que cal obrir la partida més enllà de Catalunya aprofitant i contribuïnt als canvis de que s'albiren a nivell estatal per desbloquejar les dues questions que per mi son rellevants per a les classes populars catalanes:

-Reordenar les prioritats econòmiques i socials de les polítiques públiques de la Generalitat.
-Fer la consulta/referendum per avançar cap un nou status polític de Catalunya.

No hi pot haver projecte polític compartit amb qui no tingui les dues qüestions com prioritat, i encara menys llistes conjuntes.

Hem defensat aquí que el dret a decidir s'ha empetit perque una part important del sobiranisme l'ha reduït a l'opció independentista, que a més, ha quedat anclada en la visió unilateralista, que porta a la paràlisi que estem vivint, on la distància entre relat i realitat cada vegada és fa més gran i crea més incertesa, incrementada pel tacticisme electoral. Es parla continuament d'exercir una sobirania que no tenim com autogovern, i que tampoc tenen ja els propis Estats.
En contra del que pregona el discurs sobiranista unilateralista, hi ha més possibilitats de canviar de polítiques econòmiques i socials en sentit fort, si hi ha canvis en el govern de l'Estat, i si aquest s'enfronta a les imposicions pressupostàries de la Troika, posant en crisi en l'àmbit europeu aquesta doctrina, i per això, que Grècia pugui obrir camí es fonamental. 
La Generalitat té un marge reduït per establir la seva política pressupostària, cosa que no treu que CiU aprofiti aquest marge per privatitzar i degradar els serveis públics i per primar un model econòmic especulatiu, precari, i antiecológic.

D'igual manera, només una majoria diferent a Espanya pot facilitar que es realitzi la consulta o referèndum que Catalunya necessita per deliberar quin estatus polític vol. No cal canvi constitucional ni majories extraordinàries per això. Es necessita majoria absoluta a les Corts per poder tirar endavant la via del 150.2 que PP, PSOE i UPyD ens van negar l'Abril passat. O més fàcil encara, que el nou govern retiri el recurs sobre la llei de consultes no refrendàries, i així es pugui fer la consulta, encara que sigui amb nova data i pregunta pactada bilateralment. En funció del resultat, ja veurem fins a on arriben els canvis constitucionals. La meva opinió és que cal un canvi constitucional ampli, un veritable procés constituent, que a més de reconèixer el dret a decidir del pobles i el seu encaix com nacions en un Estat federal, donés garanties constitucionals als drets socials i econòmics (ara son principis rectors) i que acabes amb la regla del deute del artícle 135, entre altres questions.
En això ens diferenciem els federalistes autodeterministes, d'altres opcions federalitzants com la del PSOE i el PSC: la consulta/referendum és irrenunciable, no ens val votar la reforma constitucional que votin la resta de la ciutadania espanyola.

Per tant, les forces polítiques que aspirin a canviar-ho tot, haurien d'orientar prioritats i calendari a que aquesta seqüència es pugui donar, sense renunciar cadascù als seus màxims estratègics. Algú pot pensar que relacionar l'escenari català amb l'escenari estatal només pot interessar als que som federalistes. Penso tot el contrari. Si fós independentista i d'esquerres, no deixaria de marcar com a fita un canvi de majories a l'Estat que possibilites altres polítiques socials i econòmiques, i precipites un procés constituent on el procés català hi fos un impulsor clau per garantir que el dret a decidir es pogués decidir de manera immediata, al marge dels canvis constitucionals, que serien posteriors a saber l'opinió de la ciutadania catalana, com ja he explicat. I abans de les estatals, intentaria que les municipals del 24 de Maig de 2015 fossin el primer assaig de la unitat popular enfront les dretes, i per tant, reduiria al mínim els càlculs electoralistes de partit en benefici d'aquesta victòria. 

A tothom, sort i encerts aquest 2015. Bon any!

Sobre la proposta de Miquel Iceta pel futur de Catalunya

Ahir vaig estar present a la conferència de Miquel Iceta representant a la direcció nacional d'EUiA, on es va explicar quin full de ruta té el PSC per a la Catalunya post 9N. 

Val a dir que Iceta va fer un bon discurs, complet i polièdric. Va començar pel marc europeu i internacional, i mica en mica, va anar aterrant en les propostes per Espanya, i el més esperat, per Catalunya.

Cal destacar l'èmfasi en els temes socials, en l'atur, en la pobresa energètica, en les desigualtats de renda, i una certa autocrítica cap al paper de la socialdemocràcia en totes les crisis que vivim, però en quant a la qüestió nacional, cap novetat, es va tornar a reafirmar en el discurs de la reforma constitucional en sentit federal que PSC i PSOE venen defensant en els darrers temps. 
Personalment, opino que és insuficient, inclus un pas enrere respecte al que el PSC havia defensat en l'Estatut 2006, per una raó fonamental: es descarta la defensa de Catalunya com a subjecte polític que té dret a decidir en una consulta o referèndum. Tot es fia a una reforma constitucional en base al que preveu la Carta Magna als articles 166 i següents, com es recull al text de la conferència:

"La solució federal, la reforma constitucional que proposem, haurà de ser votada pels ciutadans. No hi haurà solució sense votació. I nosaltres volem que els catalans tinguin l'oportunitat de votar en favor d'un nou acord abans de plantejar-se la possibilitat de trencar amb la resta d'Espanya."

Aquesta opció significaria que els catalans i catalanes votariem en el mateix marc que ho fan la resta de la ciutadania de l'Estat, negant-se de facto la possibilitat de que ens expressem autònomament com a poble en una consulta o referèndum, i per tant, no acceptant la constitució de Catalunya com a subjecte polític nacional que preten una relació bilateral amb la resta de l'Estat. Crida l'atenció que Iceta no hagi esmentat ni tan sols la fòrmula de "consulta legal i acordada" que havien fet servir per mantenir-se en el bloc del dret a decidir, però sense signar data i pregunta, a l'entendre que no era acordada i no s'ajustava a la legalitat.

Coincideixo amb Iceta en que és inadmissible l'assimilació de catalanisme a independentisme. Però el salt del catalanisme polític al segle XXI no té pas enrere: passar de l'autogovern en el marc autonòmic a esdevenir subjecte polític articulat amb un Estat propi emanat del mandat democràtic d'una consulta o un referèndum. Els i les federalistes volem que això passi en el marc d'una Espanya federal, però no es pot demanar ja que ho sigui sense la decisió lliure i autònoma del poble català. 
Crec que hi ha un camí per fer en l'entesa entre diverses propostes federalistes i confederalistes, però Iceta i el PSC han de decidir: o ser la part no involucionista de l'autonomisme que ja només defensen PP i Cs a Catalunya, o estar en la centralitat d'una proposta de nou encaix de Catalunya i Espanya des d'una reconfiguració democràtica dels subjectes del pacte constituent via consulta/referéndum i posterior reforma constitucional que ho institucionalitzi, que pot ser majoritària a Catalunya en una transversalitat que pot sumar sectors de CDC, UDC, PSC, ICV, EUiA, i Podem, a més d'amplis sectors socials i econòmics que desitgen unes noves bases d'entesa. Izquierda Unida i Podemos a nivell estatal contemplen aquest plantejament dintre d'un procés constituent més ampli, on seria necessària la participació del PSOE i d'altres per obtenir les majories necessàries, i on el paper del PSC pot ser clau, però necessita de més claredat política per que així sigui.

Una altre absència en el discurs d'Iceta que crec important: a pesar de dedicar un temps important a parlar de la reforma constitucional i la reforma del sistema de finançament, i a fer autocrítica del paper de la socialdemocràcia durant la crisi, no va fer referència a la reforma del artícle 135 CE que subordina al despesa pública al pagament del deute, i que és la clau de volta de molts canvis socials i polítics. 
Sense impugnar aquesta norma que constitucionalitza l'austeritat no és possible fer polítiques anticícliques per resoldre el principal problema que tenim, l'atur, ni hi ha marge per proposar un sistema de finançament autonòmic (ni municipal) com el que necessitem.

Sobre la proposta d'Oriol Junqueras

Aquesta setmana Oriol Junqueras ha explicat en una conferència el seu full de ruta post 9N. 
A pesar de la seva atenció a temes que considero importants, com l'agenda social i la lluita contra la corrupció, no comparteixo el fons de la seva proposta, ni els métodes, ni tampoc els calendaris.

Una prèvia, que fa dies que ICV-EUiA recordem: més enllà del debat de quantes llistes, neguem la major que se'ns proposa: unes eleccions de caràcter plebiscitari per decidir l'estatus polític de Catalunya, que al nostre parer, només es pot deliberar en una consulta o un referèndum.

Sobre la qüestió de les llistes: és evident que comparteixo el criteri de respectar la pluralitat i els eixos esquerra-dreta, i que per tant, no hi pot haver una llista única com preten Mas. Però la idea de que totes hagin d'estar ubicades exclusivament en el paraigues de l'opció independentista no la puc compartir. 
No només perque qui no som independentistes quedem exclosos d'aquest plantejament, sino perque de nou s'anteposa una opció concreta (la independència) a allò que veritablement és majoritari, que és el dret a decidir, pel qual hem de seguir lluitant unitàriament per a que es faci efectiu. Com ja hem comentat altres vegades, s'està empetitint la base social favorable al dret a decidir, si es confon permanentment amb la independència. 

El segon concepte que Junqueras defensa és el de fer un govern de concentració que gestioni el camí al nou Estat. Per les mateixes raons que no veig una llista única, menys veig un govern de concentració amb CiU, amb qui no compartim model de país. El dia a dia té més qüestions que la independència, i aquesta mateixa setmana, la consellera Rigau, ens ha demostrat perque no podem estar en el mateix govern amb aquells que eliminen el finançament de les escoles bressol, mentre mantenen els concerts amb escoles que segreguen per sexe, i s'augmenta el finançamemt a les universitats privades. O de com s'ha governat afavorint els interessos del poders econòmics, i no els de les estructures d'Estat que tant es reivindiquen, com l'aigua o les infraestructures de mobilitat.

El tercer concepte, el que més m'ha sobtat, és el de "governar des del primer dia com si fòssim ja un Estat independent". A l'entrevista que Mónica Terribas va fer ahir a Junqueras, aquest afirmava que s'haurien de construir una Hisenda pròpia i una Seguretat Social pròpia, de manera unilateral, i en paral·lel a la redacció d'una nova Constitució catalana que el poble hauria de ratificar en referèndum. 
Junqueras no va saber explicar com és possible fer una Hisenda pròpia sense acord amb l'Estat, tenint en compte que els tributs més importants, IRPF, IVA, Societats, i Hidrocarburs, son de competència i marc normatiu estatal, així com la liquidació, recaptació, i inspecció dels mateixos (excepte en les parts cedides per l'Estat). Només mirar-se els articles 202, 203, i 204 de l'Estatut d'Autonomia ja deixa veure quin marc d'actuació fiscal té Catalunya si no té un acord amb l'Estat.
Encara menys marge hi ha en Seguretat Social, a tenor del que estableixen els articles 165 i 166 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
Sense acord amb l'Estat no hi pot haver consulta o referèndum, però tampoc noves estructures d'Estat. 

En la meva opinió, la qüestió del calendari i les prioritats son la clau de volta de tot plegat. I aquí l'independentisme té una visió bastant estreta de la realitat, amb la seva voluntat de distanciar al màxim les expressions de canvi de l'Estat espanyol, de les  que es donen a Catalunya, perque l'entrada en escena de la possibilitat d'una Espanya diferent, pot diluir part de la força del independentisme que es retroalimenta del espanyolisme del govern del PP i la complicitat del PSOE. 
No interessa al independentisme sincronitzar les expressions rupturistes d'ambdues parts de l'Ebre, perque intueixen que perden la centralitat i se'ls trastoca l'imaginari. Curiosament, en això sí que coincideixen amb CiU, que rebutja les opcions rupturistes a Espanya i treu l'espantall de la "mala gestió" dels tripartits per atacar a Junqueras en no acceptar la llista única.

ERC (i en menor mesura, les CUP) hauria de triar entre avalar el relat convergent on no hi han classes socials ni dretes/esquerres, o empeltar amb les seves millors tradicions obreres i republicanes, que per fer avançar a Catalunya com a nació, van saber jugar a l'escenari català i espanyol sense abandonar la confrontació amb les dretes. El President Companys, en moments transcendentals de canvi, va saber jugar a Catalunya i a Espanya, i sempre, al costat de les classes populars i de les esquerres, mai al costat de l'oligarquia catalana. 
La possibilitat d'obrir un procés constituent a Espanya en paral·lel a un procés constituent a Catalunya té avui possibilitats, si és sap trobar la sinergia entre els dos processos, i si els subjectes que els han de protagonitzar, les classes populars, hi troben un relat compartit, i no un relat confrontat. No parlo de futurs llunyans. Parlem de menys d'un any per poder obrir un escenari on es pugui resoldre democràticament el conflicte entre Catalunya i l'Estat, que depen en part de la derrota del bipartidisme a Espanya. Al 2015, la primavera municipal pot ser una impugnació a les forces que han sustentat el règim del 78, i a les eleccions generals de la tardor, una altra vegada, defensar Madrid pot ser defensar Catalunya.