Sobre la proposta d'Oriol Junqueras

Aquesta setmana Oriol Junqueras ha explicat en una conferència el seu full de ruta post 9N. 
A pesar de la seva atenció a temes que considero importants, com l'agenda social i la lluita contra la corrupció, no comparteixo el fons de la seva proposta, ni els métodes, ni tampoc els calendaris.

Una prèvia, que fa dies que ICV-EUiA recordem: més enllà del debat de quantes llistes, neguem la major que se'ns proposa: unes eleccions de caràcter plebiscitari per decidir l'estatus polític de Catalunya, que al nostre parer, només es pot deliberar en una consulta o un referèndum.

Sobre la qüestió de les llistes: és evident que comparteixo el criteri de respectar la pluralitat i els eixos esquerra-dreta, i que per tant, no hi pot haver una llista única com preten Mas. Però la idea de que totes hagin d'estar ubicades exclusivament en el paraigues de l'opció independentista no la puc compartir. 
No només perque qui no som independentistes quedem exclosos d'aquest plantejament, sino perque de nou s'anteposa una opció concreta (la independència) a allò que veritablement és majoritari, que és el dret a decidir, pel qual hem de seguir lluitant unitàriament per a que es faci efectiu. Com ja hem comentat altres vegades, s'està empetitint la base social favorable al dret a decidir, si es confon permanentment amb la independència. 

El segon concepte que Junqueras defensa és el de fer un govern de concentració que gestioni el camí al nou Estat. Per les mateixes raons que no veig una llista única, menys veig un govern de concentració amb CiU, amb qui no compartim model de país. El dia a dia té més qüestions que la independència, i aquesta mateixa setmana, la consellera Rigau, ens ha demostrat perque no podem estar en el mateix govern amb aquells que eliminen el finançament de les escoles bressol, mentre mantenen els concerts amb escoles que segreguen per sexe, i s'augmenta el finançamemt a les universitats privades. O de com s'ha governat afavorint els interessos del poders econòmics, i no els de les estructures d'Estat que tant es reivindiquen, com l'aigua o les infraestructures de mobilitat.

El tercer concepte, el que més m'ha sobtat, és el de "governar des del primer dia com si fòssim ja un Estat independent". A l'entrevista que Mónica Terribas va fer ahir a Junqueras, aquest afirmava que s'haurien de construir una Hisenda pròpia i una Seguretat Social pròpia, de manera unilateral, i en paral·lel a la redacció d'una nova Constitució catalana que el poble hauria de ratificar en referèndum. 
Junqueras no va saber explicar com és possible fer una Hisenda pròpia sense acord amb l'Estat, tenint en compte que els tributs més importants, IRPF, IVA, Societats, i Hidrocarburs, son de competència i marc normatiu estatal, així com la liquidació, recaptació, i inspecció dels mateixos (excepte en les parts cedides per l'Estat). Només mirar-se els articles 202, 203, i 204 de l'Estatut d'Autonomia ja deixa veure quin marc d'actuació fiscal té Catalunya si no té un acord amb l'Estat.
Encara menys marge hi ha en Seguretat Social, a tenor del que estableixen els articles 165 i 166 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.
Sense acord amb l'Estat no hi pot haver consulta o referèndum, però tampoc noves estructures d'Estat. 

En la meva opinió, la qüestió del calendari i les prioritats son la clau de volta de tot plegat. I aquí l'independentisme té una visió bastant estreta de la realitat, amb la seva voluntat de distanciar al màxim les expressions de canvi de l'Estat espanyol, de les  que es donen a Catalunya, perque l'entrada en escena de la possibilitat d'una Espanya diferent, pot diluir part de la força del independentisme que es retroalimenta del espanyolisme del govern del PP i la complicitat del PSOE. 
No interessa al independentisme sincronitzar les expressions rupturistes d'ambdues parts de l'Ebre, perque intueixen que perden la centralitat i se'ls trastoca l'imaginari. Curiosament, en això sí que coincideixen amb CiU, que rebutja les opcions rupturistes a Espanya i treu l'espantall de la "mala gestió" dels tripartits per atacar a Junqueras en no acceptar la llista única.

ERC (i en menor mesura, les CUP) hauria de triar entre avalar el relat convergent on no hi han classes socials ni dretes/esquerres, o empeltar amb les seves millors tradicions obreres i republicanes, que per fer avançar a Catalunya com a nació, van saber jugar a l'escenari català i espanyol sense abandonar la confrontació amb les dretes. El President Companys, en moments transcendentals de canvi, va saber jugar a Catalunya i a Espanya, i sempre, al costat de les classes populars i de les esquerres, mai al costat de l'oligarquia catalana. 
La possibilitat d'obrir un procés constituent a Espanya en paral·lel a un procés constituent a Catalunya té avui possibilitats, si és sap trobar la sinergia entre els dos processos, i si els subjectes que els han de protagonitzar, les classes populars, hi troben un relat compartit, i no un relat confrontat. No parlo de futurs llunyans. Parlem de menys d'un any per poder obrir un escenari on es pugui resoldre democràticament el conflicte entre Catalunya i l'Estat, que depen en part de la derrota del bipartidisme a Espanya. Al 2015, la primavera municipal pot ser una impugnació a les forces que han sustentat el règim del 78, i a les eleccions generals de la tardor, una altra vegada, defensar Madrid pot ser defensar Catalunya.