En 50 segons, raons per votar En Comú Podem

Avui és l'últim dia per demanar el vot, i jo ho faig per EN COMÚ PODEM.

En la pàgina web trobaràs un programa ple de propostes per acabar amb la desigualtat i l'atur, per regenerar la democràcia, i per decidir el nostre futur com a poble en un referèndum.

Però si no pots o no vols llegir-te el programa sencer, aquí tens un vídeo de 50 segons, en que el nostre candidat, Xavi Domenech, dona algunes de les principals raons per votar el proper 20 de Desembre a EN COMÚ PODEM.

Fes que el canvi no s'aturi! Vota EN COMÚ PODEM!


En Comú Podem




Bé està el que bé acaba. Amb aquesta sentència popular, es podria resumir l'acord in extremis al qual Barcelona en Comú, Podem, Iniciativa per Catalunya Verds, EQUO i Esquerra Unida i Alternativa van arribar el divendres passat, quan semblava difícil que es pogués assolir unes hores abans de signar-se, per donar a llum la confluència En Comú Podem, que tindrà com cap de llista per Barcelona a l'historiador i activista Xavier Domènech.

EUiA ha fet dos Consells Nacionals i un referèndum prèviament a l'acord, i un altre Consell Nacional posterior per validar la decisió pressa. Totes les negociacions tenen les seves dificultats, però EUiA ha estat informant als seus òrgans de manera contínua, i en presència de totes les sensibilitats, dels passos que s'anaven fent, i va consensuar una pregunta de referèndum que va donar un mandat clar de l'organització sobre quines condicions posava EUiA per arribar a un acord. 
En les últimes hores aquest mètode col·lectiu va tenir dificultats pels temps en que calia prendre les darreres decisions, i cal fer autocrítica, però en tot cas, es van donar les explicacions convenients al Consell Nacional posterior, i es va validar l'acord amb més d'un 66% de recolzament.

Fins aquí el relat de part. Però molt més important que aquest, és com ha rebut la societat, la gent d'esquerres, l'activisme social, la noticia de que hi havia un acord unitari i plural per anar a les eleccions del 20 de Desembre. L'ha rebut amb alegria, com una esperança per plantar cara al PP i a Ciutadans, i per bastir una alternativa catalana que té aliats plurals al conjunt de l'Estat, en la cerca d'obrir una segona transició en termes de ruptura constituent, de canvi social i democràtic, amb l'impuls municipalista de les experiències de Barcelona, Madrid, Cadis, o Saragossa, entre altres.

Personalment, la meva aposta sempre ha estat aquesta: fer una candidatura plural i unitària al màxim de totes les forces d'esquerres i de canvi, com és En Comú Podem. Amb totes les contradiccions, la unitat és el que demanen els temps i la ciutadania compromesa, i té lògica de continuïtat amb les experiències de les eleccions municipals i les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, amb resultats dispars, però totes amb ensenyances valuoses de cara al futur.

Les candidatures electorals no son subjectes polítics, però les experiències unitàries poden ser un banc de proves on es puguin forjar instruments polítics unitaris que vagin més enllà de les actuals organitzacions i candidatures. No es fàcil casar les organitzacions de les esquerres i la pluralitat de les seves identitats, amb nous instruments sorgits de moviments socials i ciutadans que aspiren a regenerar la política, i d'aquí gran part de les dificultats per organitzar confluències.
Però la confiança és construeix des de la praxis, des de superar els condicionants de cadascú entorn una acció política compartida, no des de la reflexió teòrica sobre la necessitat de la unitat; i equivocant-nos algunes vegades, però fent-ho junts i juntes, i sempre des del respecte al que cadascú és i aporta com organització o col·lectiu, superant l'adanisme o la voluntat de substituir als altres.

La construcció d'una alternativa guanyadora passa per agrupar forces entorn noves unitats amb dimensió social, activista, i política que puguin competir amb les dretes pel govern de les institucions, i que al mateix temps, facin societat civil alternativa i crítica, societat conscient i empoderada, societat organitzada amb paràmetres diferents als que ens proposa el neoliberalisme. La denúncia parlamentària des d'una oposició dèbil o fragmentada no és suficient per canviar la realitat, cal arrelament social; i a la vegada, els moviments socials i la ciutadania crítica necessiten de persones a les institucions que les posin al seu servei i siguin còmplices dels canvis que la societat reclama, que puguin governar obeint.

Algunes d'aquestes idees son reptes de futur que tenim col·lectivament, debats estratègics que haurem de fer a fons a la 7a Assemblea d'EUiA en el 2016, i segur que altres organitzacions també els faran en els seus processos congressuals.

Ara, el repte present és obtenir un bon resultat per evitar un nou govern antisocial i antidemocràtic de Mariano Rajoy. El canvi no s'atura, En Comú Podem!.

Fins sempre, Jordi Miralles i Conte


Dimecres ens va deixar Jordi Miralles i Conte. De la seva biografía pública, de la talla de la seva figura política en parlaran els llibres de text i els diaris. Jo li vull dedicar aquí unes línies personals, un modest comiat, des del que Jordi Miralles va significar per la meva vida personal i pel meu activisme polític.

Tinc moltes fotos amb el Jordi Miralles, però una de les que més m'agrada recordar és aquesta que encapçala el text, que tot just ara farà deu anys (octubre 2005), a l'Acropolis d'Atenes, amb Joan Josep Nuet i Gaspar Llamazares (el fotògraf va ser Toni Barbarà). Va ser durant el I Congrès del Partit de l'Esquerra Europea, l'organització amfitriona era Synaspismos, la precursora de l'actual SYRIZA.
Aquell viatge em va obrir un nou mon, una passió per la cultura grega contemporànea, per la música i les danses gregues, la seva literatura, i la política hel.lena, que ràpidament es va extendre cap als Balcans i cap a Turquia, i que em va portar a tenir amistats a Grècia, i a conèixer a la que avui és la meva dona, Burcu, que és turca. Fins aquest punt va influir aquell viatge en la meva vida, personal i política, i tot gràcies al Jordi Miralles, que em va incloure en aquella delegació d'EUiA.

Com sabeu, vaig portar la seva agenda i els seus temes de l'any 2004 a l'any 2010. Aquest fet em va permetre viure d'aprop molts aconteixements rellevants de l'esquerra catalana, que tot just havia començat a governar Catalunya despres de 23 anys de pujolisme.
Vaig recórrer amb el Jordi molts llocs de Catalunya, vaig conèixer companys i companyes d'EUiA, d'ICV, i d'altres formacions polítiques i socials d'arreu del territori català, també d'Izquierda Unida a Espanya, i de moltes formacions d'Europa i del Mon (ara em ve al cap una trobada amb l'ambaixador de Vietnam, que parlava un castellà amb accent cubà perfecte!). Contactes i amistats que en molts casos ja ho son per tota la vida, i que aquests dies ens han fet arribar paraules de condol i escalf davant la seva mort.

Però jo vaig conèixer al Jordi Miralles molt abans, al 1997, quan vaig ingressar als CJC-Joventut Comunista. Recordo que vam fer uns campaments joves d'estiu a Castelldefels, on Jordi era llavors assessor del grup municipal. A la primera jornada de formació, els ponents van ser dues persones que ens han deixat prematurament: Josep Miquel Céspedes (fonaments del marxisme) i Jordi Miralles (sistema polític català). Va utilitzar el célebre text que Quim Sempere va escriure al 1977 a la revista Nous Horitzons sobre Jordi Pujol, que jo mateix he utilitzat després per fer formació a altres joves comunistes. Poc imaginava llavors que acabaria uns anys més tard posant en pràctica al costat del Jordi molts d'aquells postulats polítics.

A finals dels 90, vaig ser escollit responsable d'Universitat de CJC, cosa que em feia membre del Comité Executiu del PCC, on ell també assistia. Va ser el moment en que Jordi va guanyar la 2a Assemblea d'EUiA i va esdevenir Coordinador General, amb l'objectiu de recomposar l'espai de l'esquerra transformadora, que es va plasmar en l'acord de coalició ICV-EUiA de l'any 2002. Va ser un periode apassionant, amb debats i decisions de gran calat, i un curs de formació política accelerat per mi, del qual vaig aprendre els fonaments del que es el meu pensament polític avui.

Per això, quan a inicis de 2004 em va proposar que li fes d'assessor, no vaig dubtar ni un minut, i vaig deixar el meu lloc de treball a una companyia d'assegurances per començar aquesta aventura amb ell, que va tenir moments de tot tipus, però que em va fer crèixer i madurar com persona i com dirigent polític.

Jordi Miralles serà recordat com un comunista forjador de la unitat de l'esquerra transformadora, i com un dels arquitectes dels acords de govern de les esquerres catalanes del 2003 al 2010. Va ser una veu propera als problemes de les classes populars i de la gent treballadora (vam interlocutar amb tantíssimes empreses en lluita des del Parlament: Samsung, New Pol, SAS, Seat, Derbi, Nissan, Pirelli, Iberpotash, Alsthom, Yamaha, MiniWatt...), i solidària amb les lluites dels pobles d'arreu del mon, com Palestina, Sàhara, Cuba, i d'altres.
Va defensar els drets nacionals de Catalunya i el seu dret a l'autodeterminació sempre, i va teixir complicitats sobre la qüestió catalana a Izquierda Unida i al European Left Party, així com va defensar la pau i el diàleg a Euskadi. El preocupava l'arrelament social i sectorial de les esquerres, i qui tenia l'hegemonia cultural en la vida quotidiana, més enllà de la política institucional i de les aritmètiques parlamentàries.

En totes aquestes qüestions vam coincidir i son idees que formen part del meu pensament i praxis. Però també vam discrepar d'altres temes, d'aspectes més tàctics o de conjuntura. En tot cas, sempre ens vam dir les coses mirant-nos als ulls i anant al fons dels temes. En els últims temps, quedàvem de tant en quant per dinar a Viladecans, quan acabava el torn de carter a aquella ciutat, i coincidiem i discrepàvem, des de la fraternitat. Sempre m'escoltava la seva opinió, i penso que ell també tenia en compte la meva, perque mai ens vam dir les coses per quedar bé.

El destí va voler que ens trobessim per casualitat a Castelldefels uns dies abans de que la meningitis el fes caure en coma. Vaig anar amb uns amics a la platja, i me'l vaig trobar al costat de l'alcaldessa, Candela López, premiant a les entitats que havien muntat paradeta a la Festa del Mar. Una combinació molt Miralles: fer política, en contacte amb la gent, i al costat del mar, una de les seves passions. El vull recordar sempre així: ilusionat com estava per la seva nova etapa com regidor, fent política amb la gent i per la gent, i al costat del mar mediterrani, amb una rumba de Gato Pérez o dels seus amics de Los Manolos, com li agradava recordar sovint.

Descansa en pau, amic, camarada, company Jordi. Et tindrem sempre present, i farem el possible per continuar el teu llegat polític, ben fèrtil.

Vull acabar amb una forta abraçada pel seus pares Josep i la Mercè, per la Mercé Miralles, per la Magdalena, pel Pau, per la Lourdes i la Mar, i per la resta d'amistats i familiars, i companys i companyes.

Algunas reflexiones tras el 27S, con la mirada puesta en el 20D

Aquí van cinco reflexiones personales sobre los resultados electorales del 27 de Septiembre y el espacio político de Catalunya Sí Que Es Pot y sus adversarios, pensando también en qué puede pasar en las elecciones generales del 20 de Diciembre. Aparecen cambios de profundidad, estamos ante un nuevo ciclo político que inicia un mapa político y un sistema de partidos diferente (y no por eso, necesariamente mejor) en Catalunya. La etapa autonómica en Catalunya está agotada, pero está por ver para evolucionar hacia qué.

De momento, en estas elecciones, los partidos independentistas han vencido en escaños, pero no en votos, como pretendían según su propio relato plebiscitario. La suma del 39,54% de Junts pel Si, y del 8,20% de la CUP, da un 47,74% de los votos, que se traduce en un 53,33% de los escaños gracias a la desproporcionalidad territorial de la actual ley electoral. Los 72 escaños (62 + 10) que suma el independentismo son suficientes para formar un gobierno, pero insuficientes a todas luces para llevar adelante cambios de carácter constituyente, y menos de manera unilateral.
Al otro lado del espectro nacional, encontramos a otra ganadora de estos comicios: Ciutadans. Sus más de 734.000 votos y 25 diputados, la colocan como segunda fuerza en el Parlament, con fuerte impacto en las áreas metropolitanas de Barcelona y Tarragona. Ciutadans ha sido la fuerza más votada en 29 municipios, y la segunda más votada en 293 municipios, destacando especialmente la primera posición en la segunda ciudad catalana, Hospitalet de Llobregat. 


Primera reflexión: no sería correcto analizar el apoyo a Ciutadans como un elemento estable y que conlleva un cambio del electorado en todos los ejes ideològicos que esa fuerza representa.
Ciutadans ha sido percibida como el voto útil del NO a la independencia en la lógica plebiscitaria, y ha recogido votos de muchos sectores sociales. Seguramente es un voto prestado en este escenario tan polarizado, que también ha ayudado al PSC, desde opciones más progresistas y reformistas que Ciutadans, a aguantar a su electorado más tradicional. Aún así, el voto a Ciutadans en Catalunya parece tener una base más popular e interclasista en Catalunya que en el resto de España.

Pongamos como ejemplo el distrito barcelonés de Nou Barris: el 24 de Mayo en las municipales, ganó Barcelona en Comú con un 33,79% de los votos, y Ciutadans obtuvo el 12,75% de los votos, por detrás del PSC que obtuvo el 16,28% de los votos. El 27 de Septiembre, ganó Ciutadans con un 22,71%, el PSC quedó tercero con un 18,47% y Catalunya Sí Que Es Pot quedó cuarta fuerza con un 13,81%. ¿Quiere decir esto que en cuatro meses esos vecinos/as han pasado del rupturismo constituyente al constitucionalismo neoliberal? Seguro que no. Pero en las municipales en Barcelona, el eje social/democrático/cambio se superpuso con diferencia sobre el eje nacional, y en esta ocasión, fué al contrario: se impuso el relato plebiscitario, y mucha gente, especialmente en clases populares, ha encontrado refugio y seguridad de que "Catalunya se queda en España" (de cómo se queda, ya es otro tema) en la opción de Ciutadans o el PSC, y no en lo más homologable a Barcelona en Comú, que era la candidatura Catalunya Sí Que Es Pot.
También ha habido fugas de Catalunya Sí Que Es Pot en el sentido contrario: Junts pel Sí obtiene el 21,80% de votos el 27S, cuando la suma de CiU, ERC, y MillorBCN consiguió el 17,52% en las municipales en Nou Barris, o la CUP pasa del 4,23% al 7,41%, incrementos que seguramente también vienen de exvotantes soberanistas del espacio que de ICV-EUiA pasó a Barcelona en Comú, pero la mayor salida de voto parece ser en sentido contrario atendiendo al comportamiento en el conjunto del territorio.


Segunda reflexión: el resultado de Catalunya Sí Que Es Pot no ha sido el esperado, y hay que hacer autocrítica, pero detengámonos a mirar antes algunos aspectos, sin sacar conclusiones apresuradas.
Catalunya Sí Que Es Pot ha obtenido 366.494 votos (8,94%), son más de 6000 votos más que en 2012, pero un 0'96% menos en porcentaje de lo que consiguió ICV-EUiA.
Los primeros análisis de transferencia de voto dan datos complejos, en múltiples direcciones, pero apuntan algunas ideas útiles. Un poco más de un tercio de los electores de ICV-EUiA en 2012 han vuelto a votar ahora a Catalunya Sí Que Es Pot. Las otras dos terceras partes vienen de otros espacios políticos, de la abstención, y de nuevos votantes.
¿A dónde han ido los exvotantes de ICV-EUiA, y de dónde no han venido, para no obtener el resultado esperado?. Es bastante complejo, y hay que tener en cuenta las diferentes realidades territoriales y de clase para entender el comportamiento electoral, además del clima de polarización extrema que se ha vivido. Parece claro que en clases más acomodadas, con más nivel de formación e información, y menos metropolitanas, el exvotante más soberanista ha ido hacia Junts pel Sí o la CUP; y que entre clases bajas, con menos nivel de formación e información, y más metropolitanas, parece que Ciutadans y PSC han sabido captar mejor una parte del voto que, por cuestión social y democrática estaba dispuesta a votar Catalunya Sí Que Es Pot, pero que el posicionamiento en el eje nacional no le daba la seguridad que sí ha encontrado en esas dos opciones.
Aún así, el descenso de porcentaje de voto respecto 2012 es bastante homogéneo en el conjunto del territorio, y se producen incrementos allí donde las organizaciones y la presencia en los ayuntamientos es más fuerte, y generalizando mucho, podemos decir que Catalunya Sí Que Es Pot tiene un voto más de clases trabajadoras y metropolitanas que el que tenía ICV-EUiA en 2012.


Tercera reflexión: a la vista de los elementos anteriores, si se hubiese acudido a las elecciones como ICV-EUiA, y además, se hubiése competido electoralmente com Podem, el resultado habría sido peor para todas las fuerzas políticas de la confluencia. La apuesta unitaria ha permitido mantener un espacio político en construcción como cuarta fuerza del Parlament por delante de PP y CUP. En caso de confrontación, este espacio hubiese sido laminado, con efectos claros: Junts pel Sí estaría más cerca de la mayoría absoluta, Ciutadans hubiese tenido aún mayor presencia metropolitana, y alguna de las fuerzas confluyentes podría haber quedado fuera del Parlament, como le ha sucedido a Unió Democrática de Catalunya.
Hay que mantener esta apuesta unitaria, desarrollarla, hacer que se extienda y tome cuerpo a nivel territorial y sectorial, y que vaya madurando propuestas políticas en base al debate y las experiencias compartidas, y con la acción política del grupo parlamentario.
Los errores cometidos en esta primera experiencia deben servir para no repetirlos en las elecciones generales, y hay que ampliar Catalunya Sí Que Es Pot a más actores sociales y políticos, y a más ciudadanía comprometida.


Cuarta reflexión: si el posicionamiento respecto del eje nacional ha influido especialmente en el comportamiento electoral de las clases sociales a las que se dirigía Catalunya Sí Que Es Pot, y es previsible que la lógica plebiscitaria esté instalada en Catalunya en los próximos tiempos, se convierte en una necesidad afinar más en la propuesta nacional, pensando en los sectores que se quieren recuperar, y a aquellos que se quiere interpelar para formar una nueva mayoría, y teniendo en cuenta que los espacios más independentistas están capitalizados por otras fuerzas políticas.

Atendiendo a criterios cualitativos, y con la voluntad de tener un proyecto para todo el país, Catalunya Sí Que Es Pot debe seguir siendo una fuerza catalanista plural, de punto de encuentro, entre diferentes sensibilidades nacionales que ponen el acento en la necesidad de un referéndum acordado con el Estado para desencallar el conflicto y pasar al proceso constituyente (y/o reforma constitucional, si se precisa) que se desprenda del resultado. No se trata de renunciar a sensibilidades nacionales: se trata de reordenar objetivos y calendarios, si coincidimos en que la consulta o referéndum es el objetivo principal.

Pero en términos cuantitativos (tamaño del voto metropolitano, etc), y pensando además en cómo cerrar el paso a la centralidad que puede adquirir un partido identitario y neoconservador como Ciutadans en el panorama catalán y español, se hace necesario concretar una propuesta que conecte con esas personas que están de acuerdo con el derecho a decidir, pero que quieren una propuesta de nuevo encaje de Catalunya en España, como alternativa a la independencia.

La mayoría de las fuerzas de Catalunya Sí Que Es Pot pertenecen a la cultura federal, y tienen conocimientos, documentación, y experiencia suficiente para elaborar una propuesta de nueva relación entre Catalunya y España, si eso es lo que decide el pueblo catalán en referéndum. Además, es la única fuerza que cuenta con aliados estatales para llevarla a cabo, Izquierda Unida y Podemos, que se han manifestado en ese sentido. Es precisamente en el marco de las elecciones generales del 20 de Diciembre donde puede tener mayor recorrido una propuesta hecha para Catalunya y desde Catalunya, pero que cuenta con socios que la comparten desde una visión y responsabilidades estatales. Hay que aprovechar la contienda electoral de las generales para reposicionar al electorado dubitativo entorno a una propuesta de suma y radicalmente democrática.


Quinta reflexión: un nuevo encaje de Catalunya en España, ¿es reforma o es ruptura?.
Al contrario de quien opina que la única opción de ruptura es la independencia, opino que un nuevo encaje de Catalunya en España, via referéndum, donde se nos reconoce como sujeto político, y abre la puerta a un proceso constituyente estatal y/o una nueva redacción de la Constitución, supone una ruptura con el régimen político pactado en 1978. En contraste, además, ya hay una via reformista sobre la mesa que supone la continuidad con lo establecido en 1978: la reforma constitucional del PSOE, donde no se reconoce a Catalunya como nación, y por lo tanto, no se acepta una consulta o referéndum en el que nos pronunciemos como sujeto político diferenciado del resto de España. También hay sobre la mesa dos vías involucionistas: por un lado, el inmovilismo del PP, que petrifica la Constitución y recentraliza competencias, y por otro lado, la contrareforma del sistema constitucional que plantea Ciutadans, acabando con el autonomismo asimétrico y con cualquier reconocimento a la pluralidad nacional, pluricultural, y plurilingüe.

Por eso es fundamental que haya una fuerza de cambio social y carácter constituyente que sea decisiva en las próximas elecciones generales, y que Catalunya se implique al máximo.
Las combinaciones de gobierno de reforma e inmovilismo (PSOE-PP), de reforma y contrareforma (PSOE-Cs), o de inmovilismo y contrareforma (PP-Cs), son letales para Catalunya, y nos llevan a continuar el escenario de conflicto en el que estamos, con un país dividido en dos mitades incapaces de vencer ni de convencer, y sin interlocución al otro lado para buscar soluciones. Sin embargo, una propuesta catalana transversal y ampliamente mayoritaria que tenga un referente potente en el conjunto de España, puede tener recorrido y quitarle a las derechas uno de sus principales bastiones ideológicos: utilizar la guerra de identitades como aglutinador de voto y coartada electoralista para no hablar de los temas sociales o democráticos.

Así mismo, cada vez veo menos plausible el argumento de que el aumento del independentismo puede servir como un toque de atención, de presión, que obligará al Estado a negociar un nuevo estatus para Catalunya. De momento, la polarización solo ha conseguido que una fuerza como Ciutadans se convierta en cabeza de la oposición en Catalunya, que ésta se proyecte como árbitro para la política española, y que se eclipse el resto de debates, igual de necesarios, en Catalunya y en España. Esto no es la negociación de un convenio, no hay unas posiciones de máximos que luego se acercan en busca del acuerdo, aquí jugamos con material sensible, con personas, que tienen identidades, emociones y sentimientos que no se reposicionan fácilmente en base a cálculos racionales.

Por lo tanto, como alternativa a este tipo de polarización, comencemos a hacer propuestas que junto a la defensa de los derechos sociales y una política ética y transparente, proponga soluciones fraternales y radicalmente democráticas para el conjunto de los pueblos de España, y se incluya una dimensión europea contra la austeridad y a favor de una reforma política en profundidad de la UE.

Tres raons per votar "Catalunya Sí Que Es Pot"





Avui és l'últim dia per demanar el vot per les eleccions del proper 27 de Setembre. 
Donaré tres raons de per qué una persona que vulgui més justicia social, més transparència i zero corrupció, i la celebració d'un referèndum per decidir el status polític de Catalunya, ha de votar a Catalunya Sí Que Es Pot, la candidatura que encapçala l'activista veïnal Lluís Rabell, i en la qual participa gent de Podem, d'ICV, d'EUiA, d'EQUO, i activistes socials i polítics independents.


1-Ha posat al centre de les propostes els problemes socials de la gent. 
A pesar del protagonisme i la polarització extrema sobre la qüestió nacional, hem continuat parlant del que considerem central: quin model social i democràtic volem, quines escoles públiques, quina sanitat pública, quines institucions transparents i lliures de corrupció, quines polítiques públiques per atendre l'emergència social, quin model econòmic per generar ocupació, quin ordenament del territori i dels recursos energètics.
Temes que altres han volgut amagar amb guerres de banderes o traspassant totes les culpes a l'Estat, del que no es podria fer, i del que no han fet, en especial Junts pel Sí, que han amagat la gestió antisocial del Govern d'Artur Mas i dels seus consellers, com Boi Ruíz, el principal retallador i privatitzador de la sanitat catalana.


2-És la única candidatura progressista que defensa el dret a decidir via referèndum.
Catalunya Sí Que Es Pot no comparteix el relat plebiscitari proposat per Mas, acceptat per Junts el Sí i la CUP, i amplificat pels mitjans de comunicació, públics i privats, favorables al procés. 
Junts pel Sí i CUP no volen escoltar la veu dels catalans/es per saber quin posicionament tenen sobre l'estatus polític de Catalunya. Consideren que el 9N ja va passar la pantalla del dret a decidir. Volen una dreçera, les plebiscitàries, per imposar la independència de manera unilateral; un carreró sense sortida que no ens portarà enlloc, en no haver mecanismes legals per fer efectius aquests canvis, si no hi ha un mandat democràtic i una negociació amb l'Estat espanyol, que avui ni està ni se l'espera.
I el PSC ha renunciat al dret a decidir: tot ho fia a una reforma constitucional estatal, on Catalunya no podrà decidir com subjecte polític.

Catalunya Sí Que Es Pot continua defensant que Catalunya és una nació, i que com subjecte polític, ha de poder decidir el seu futur en un consulta o referèndum. El 9N no vam fer una consulta: va ser una mobilització excepcional, un procés participatiu que va posar en evidència la necessitat i la força d'aquesta demanda per part del poble català. Només un referèndum acordat amb l'Estat, amb totes les garanties democràtiques, amb un debat deliberatiu obert a totes les opcions, pot donar el mandat democràtic per obrir un procés constituent i una nova relació amb Espanya, si així ho vota el poble.


3-Cal agrupar tot el vot progressista i de canvi per bastir una alternativa potent.
Si comparteixes les dues primeres raons, només es poden tirar endavant des d'una majoria sólida en el Parlament de Catalunya. Cal tenir la força per plantejar una alternativa a Mas, oberta a la suma amb les demés candidatures d'esquerres que obtinguin representació, però des de la centralitat de l'equip que encapçala Lluís Rabell.

En cas de que Junts pel Sí guanyi les eleccions i puguin formar govern, caldrà una oposició alternativa, que confronti models socials i polítics. No pot ser que al capdavant del Govern estigui la dreta que representa en Mas, i al capdavant de l'oposició pugui estar la dreta que representa Inés Arrimadas, de Ciutadans, aquesta marca amable dels poderosos, que a més de jugar a fracturar la societat catalana amb el seu espanyolisme, té un programa social neoliberal i conservador.

I per que votar a Catalunya Sí Que Es Pot val doble: per fer fora a Mas ara, i per fer fora Rajoy al Desembre, perque volem continuar l'onada de canvi que va començar a les eleccions municipals a Barcelona, a Madrid, a Cádiz o Zaragoza, que continuarà pel 27S, i que acabarà en les eleccions generals a finals d'any, on s'ha de fer una nova majoria a Espanya, més social, lliure de corrupció, i favorable al dret a decidir en el marc d'una Espanya plurinacional. Comencem ara a establir les bases d'aquests canvis constituents!

Aquest any no aniré a la manifestació de la Diada

Aquest any no aniré a la manifestació de la tarda del 11 de Setembre, convocada per ANC i Omnium sota el lema "Via Lliure a la República Catalana".

Serà la primera vegada que no vagi a la manifestació de la tarda de la Diada. 

A la tradicional manifestació que sortia de plaça Urquinaona i acabava a l'Arc de Triomf, sempre hi havia anat. Hi he participat sempre com el que sòc, un federalista que defensa el dret a l'autodeterminació de Catalunya, conscient de que l'espai i l'ambient era majoritàriament independentista, però que era l'únic lloc de mobilització i reivindicació al carrer dels drets nacionals, fora de les tradicionals ofrenes florals i altres actes institucionals que es fan durant la Diada. Si reivindiquem els drets socials a les institucions i al carrer, els drets nacionals també, a pesar de que en aquests últims es dona una pluralitat de raons i emocions que no solen ser presents en els primers. Val a dir que anava sempre en el seguici d'EUiA, que era la única organització no independentista que convocava a la manifestació de la tarda, molt abans de les grans manifestacions de les darreres diades convocades per ANC i Òmnium. 
Recordo com l'ex-coordinador general d'EUiA, Jordi Miralles (que totes esperem que es pugui recuperar aviat dels seus problemes de salut), sempre va defensar aquesta participació, a pesar dels debats interns i externs que generava, per una organització majoritàriament federalista, anar a aquelles manifestacions.
En les darreres diades sempre he defensat participar incloent els nostres punts de vista, posant en primer pla el dret a decidir i els temes socials per sobre de independència sí o no, fer trams específics d'altres lluites, i demés, per competir per l'hegemonia del catalanisme popular allà on es produia la mobilització.

Per tant, sobre el sentit de les mobilitzacions en favor del dret a decidir, accepto poques lliçons, especialment d'aquells que, fins fa pocs anys, mai s'havien manifestat pels drets nacionals de Catalunya fora dels àmbits purament institucionals.  

Però aquest any és ben diferent. ERC, CDC, ANC, Ómnium, i AMI van acceptar la proposta Mas de fer les eleccions el 27S, per tant, sent plenament conscients de que el 11S seria el primer dia de campanya electoral. Després, aquestes mateixes entitats, van participar de la confecció de la candidatura "Junts pel Sí", que té com a presidenciable Artur Mas, i la pròpia campanya de difusió de la manifestació lliga 11S i 27S en un sol relat justificatori del caràcter plebiscitari de les eleccions que els impulsors de "Junts pel Sí" i el propi Artur Mas defensen. A pesar de les bones intencions i paraules inclusives dels dirigents de les entitats convocants, aquesta manifestació serà un acte de recolçament massiu, per un costat, del relat plebiscitari, i per un altre, de recolçament a la candidatura que l'ha ideat, "Junts pel Sí". 

El clima que vivim no és inclusiu ni es presta al debat amb els matissos i la pluralitat que té la societat catalana. Els mitjans públics i privats del mainstream sobiranista han contaminat el 27S, on es separen de manera simplista en dos blocs antagònics als actors polítics, en funció de si son o no independentistes, o pitjor encara, si son del "Sí" al procés en clau plebiscitària (que ja només té a Junts pel Sí com propietari, sembla), o del "No" a aquest procés. En aquest ambient, i sent campanya electoral, la presència a la manifestació del 11S es llegirà com una adhesió al relat plebiscitari, a la candidatura que més el defensa, i en última instància, com un suport al seu candidat, Artur mas, que serà presentat com el dirigent que ha portat al país fins aquest "moment històric" (un altre més).

En aquest context, és normal que persones com Ada Colau o Lluís Rabell, que sempre han defensat la sobirania i el dret a decidir de Catalunya, que sempre han anat a aquestes manifestacions, i que es van inclinar pel Sí-Sí en el procés participatiu del 9N, hagin declinat aquesta vegada anar a la manifestació, perque no es pugui instrumentalitzar en cap sentit la seva presència.  

Per les mateixes raons, jo tampoc assistiré. No vull formar part d'una convocatòria que tractarà de fer gran un relat plebiscitari que no comparteixo, i a una candidatura i un candidat, amb els quals la meva opció política competeix. M'atreveixo a dir que això no va de ser federalista, confederalista o independentista. Això va d'acceptar aquesta instrumentalització, o no. Conec persones independentistes que no es senten cridades a participar de la manifestació aquesta vegada per les mateixes raons. 

L'apropiació indeguda que ha fet una part del sobiranisme de les reivindicacions nacionals de Catalunya i de la Diada, empetitint la seva base social, foragitant a actors polítics essencials, i reduïnt la pluralitat d'opcions per un nou status polític de Catalunya, pot ser un error que podem acabar pagant molt car com a país, perque mentre el relat oficial apel·la a una èpica que no es concreta en fets plausibles, continúa el retrocés real de l'autogovern.

Lliçons del combat entre Grècia i la Troika, per Catalunya, Espanya, i Europa

El combat entre el govern grec de Tsipras i la Troika, i la victòria del NO en el referèndum grec sobre les mesures financeres proposades per les institucions comunitàries ens deixen diverses lliçons de les quals en podem prendre nota per diversos escenaris, a Catalunya, a Espanya i a Europa.

La primera lliçó és la importància de tenir el govern, i més quan es tracta d'un Estat membre de la Unió Europea. Comparteixo la idea de que tenir el govern no és tenir el poder, però tenint el govern és pot desafiar en millor condicions a qui detenta el poder. Aquesta afirmació serveix cap a dintre del Estat, en forma d'utilitzar els marges que donen els seus instruments per fer polítiques públiques que impulsin mesures d'urgència social per mitigar els efectes de la crisi, i cap a fora de l'Estat: la petita Grècia ha posat en qüestió el funcionament del conjunt de la Unió Europea i de l'Eurozona.
No serveix parlar del canvi des de la posició d'espectador: calen majories de canvi disposades a acceptar el repte de governar per transformar, moltes vegades pactant amb d'altres, no només grans grups parlamentaris d'oposició per fiscalitzar o denunciar.

La segona lliçó es la de governar amb el recolçament de la mobilització i tenint en compte l'opinió de la majoria social. SY.RIZ.A no ha abandonat les mobilitzacions contra la Troika pel fet d'estar al govern, i ha renovat el mandat de govern de la manera més democràtica possible: donant la veu a la gent. 
Ara té una doble legitimitat, la de la majoria d'escons, i la de refrendar popularment la principal mesura del govern Tsipras, que és un nou acord sobre el deute que sigui just i reparteixi les càrregues millor per no empobrir a la majoria social grega.

I la tercera lliçó és no renunciar mai a allò troncal del model i del programa, sigui quina sigui la pressió del contrari, que en el cas grec ha arribat a extrems d'autèntic terrorisme polític. Quin contrast amb Hollande o Renzi, que han renunciat a polítiques justes abans de tenir el mínim enfrontament amb els poderosos!.

La combinació d'aquestes tres coses, governar per la gent, amb la gent, i amb convicció, és una referència per les forces de canvi a Europa en el proper cicle polític.

A nivell europeu, i més en concret, del sud d'Europa, cal reforçar una estratègia de guerra de posicions dins la UE, reforçant al govern grec amb nous governs antiausteritaris en la pota intergovernamental de l'entramat institucional de la UE. O dit d'una altra manera: Espanya, Portugal, Itàlia, o França haurien de tenir governs antiausteritat en el proper cicle; no hi ha cap altra prioritat de les forces de canvi del Sud d'Europa: candidatures unitàries al màxim amb capacitat de disputar la majoria de govern des d'una agenda social, antiausteritat, i europeista en un sentit fort, polític, no retòric. És necessita la pressió política de diversos Estats membres en el si de les institucions europees per obrir aquesta nova fase d'una unió fiscal que comporti major unitat política, gairebé un procés constituent d'un nova UE, i evitar la pulsió contrària: el replegament nacional/estatal que beneficia només als creditors i als mercats financers que fan negoci amb les nostres debilitats com a regió econòmica. Encara que sigui a contracorrent, s'han de defensar a Europa els principis de codecisió i sobiranies compartides com a millor antídot contra el dret a decidir de només un pocs sobre uns temes determinats: que els centres econòmics i financers facin servir la sobirania dels seus Estats per condicionar la llibertat política de la resta només es pot contrarrestar amb lògiques transnacionals en un mon que ja funciona per grans regions econòmiques continentals. 

En el cas de l'Estat espanyol: les properes eleccions generals han de girar sobre aquest eix. És obligat que les forces de canvi posin en el centre de l'agenda política l'emergència social i les seves causes: les polítiques d'austeritat que han devastat socialment a la majoria treballadora del Sud d'Europa, i enfocar les solucions en ambdos sentits, en les polítiques públiques de benestar des de l'Estat, les autonomies i els Ajuntaments; i en una solució europea pel conjunt de l'eurozona que suposi un reequilibri en dels costos de la crisi i el seu finançament, com antesala d'un nou sistema fiscal-monetari global de l'eurozona que beneficii al conjunt de la Unió, i no només als països excedentaris del centre i nord de la UE.

I per últim, pel que fa a Catalunya: siguin quan siguin les eleccions catalanes, les forces de canvi catalanes, sense subordinacions, s'han de coordinar amb les forces de canvi estatals en la recerca de solucions compartides a l'emergència social, la regeneració democràtica, i una nova configuració de l'Estat plurinacional i des de la lliure decisió. Si, per canviar-ho tot, ha quedat demostrada la importància de tenir un govern d'un Estat membre de la UE, no seria comprensible que les forces de canvi catalanes no s'impliquin, inclus aquelles que aspiren a que Catalunya esdevingui un estat independent. És qüestió de prioritats estratègiques i timing polític tàctic. Dit d'una altra manera; també hauria de formar part de l'agenda política catalana fer una candidatura estatal que sumi el màxim de forces polítiques, socials i ciutadanes per disputar a PP i PSOE el govern de l'Estat, amb l'eix social i antiausteritat com a principal bandera. Plantejar les eleccions generals sobre l'eix horitzontal Catalunya - Espanya no ens porta a la lògica de canvi, ni social ni nacional, per que la sobirania (amb els condicionants abans esmentats) ja no és juga (només) en aquest camp, i per que la dreta catalana, que se les dona de sobiranista i demana grans acords transversals entorn d'aquest tema, en el més gran debat sobre sobirania que s'ha donat recentment, el referèndum grec, es va posicionar al costat dels que negaven la sobirania pels pobles, i en canvi, la defensaven pels mercats i els governs dels Estats que els donen cobertura.

Balanç com conseller del districte d'Horta-Guinardó per ICV-EUiA (Juliol 2013 - Juny 2015)

El passat 3 de Juny va ser l'últim plenari del Consell de Districte d'Horta-Guinardó. i per tant, acabat el mandat, toca fer balanç de la feina feta durant aquests dos anys d'oposició al govern de CiU.

Vaig entrar com a Conseller de Districte d'Horta-Guinardó el Juliol de 2013, en substitució del company d'EUiA Germán Alonso, per tant les activitats son d'aquests gairebé dos anys al càrrec. Durant l'últim trimestre del 2013, vaig substituir a la portaveu del grup, Anna Mir (ICV) per permís de maternitat, així que la resposta al informe de la regidora d'octubre i novembre 2013, i la intervenció sobre el pressupost 2014 també van anar al meu càrrec.

He fet el seguiment dels Consells de Barri de 5 dels 11 barris del Districte: Montbau, Can Baró, Baix Guinardó, Guinardó, i Font d'en Fargues.  A més, en aquest període he defensat al plenari les seguents iniciatives:


PROPOSICIONS:

-Proposició sobre malnutrició infantil i beques menjador.

-Proposició sobre persones afectades per plans urbanístics.


SEGUIMENT DE PROPOSICIONS:

-Seguiment de proposició de beques menjador.


PREGUNTES:

-Pregunta sobre pobresa energética.

-Pregunta sobre lllistes d'espera en atenció sanitària.

-Pregunta sobre accès lliure, gratuït i universal a l'espai memorialístic del Turó de la Rovira.

-Pregunta sobre l'impacte urbanístic i en la mobilitat de les obres no finalitzades de la L9.


PRECS:

-Prec sobre seguretat a la zona infantil del Parc de les Rieres.

-Prec sobre urbanització del c/Salses.

-Prec sobre l'obertura del c/Brusel.les.

-Prec sobre la frequència de pas i l'estat dels vehicles de la línia 39 de bus.

-Prec sobre la frequència de pas dels busos 39, 45, 76, 185 i el restabliment del bus 117 en diumenges i festius.


En el pla social, hem treballat amb el moviment veïnal i amb les Coordinadores d'Entitats, que son qui fan un seguiment més constant de les problemàtiques globals dels barris. Hem estat en contacte amb les plataformes veïnals dels conflictes més importants del Districte en aquest mandat, com Salvem Torre Garcini, Salvem Plaça Botticelli, Horta vol Institut, o SOS Petit Príncep Blau.
  
ICV i EUiA com organitzacions, però també en el pla institucional, hem estat implicats en dues activitats que es fan al Districte, peró que tenen dimensió de ciutat i nacional: l'homenatge anual del 11 de Setembre a Salvador Allende, i l'homenatge anual a les Brigades Internacionals. En un altre pla, he participat de les activitats en defensa del dret a decidir, amb l'acte que dirigents nacionals d'ANC, Omnium, Súmate, CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP, i Procés Constituent van fer al nostre Districte al setembre de 2014.

De les activitats al plenari, quan se'ns ha demanat, hem fet un petit resum per una emisora del districte, 7deRadio.

En global, crec que hem tractat els temes socials que més preocupaven als veïns i veïnes, i dels quals moltes vegades l'equip de govern no en volia parlar. 

Ara comença una altra etapa apassionant, hem participat de la creació i de la campanya de Barcelona en Comú, i hem guanyat les eleccions a la ciutat i al Districte d'Horta-Guinardó.

Com sempre, estic a disposició de Barcelona en Comú per aquest nou repte, i treballaré des d'allà on es cregui que puc aportar millor aquesta experiència com conseller i els meus coneixements polítics globals. No serà fàcil governar Barcelona, però la gent ens ha donat la seva confiança i ara, des del carrer i des de les institucions, treballarem per canviar Barcelona i Horta-Guinardó.

Victòria de Barcelona en Comú: felicitacions i agraïments personals



Vull fer unes línies de felicitació i agraïment, de caràcter estrictament personal, a totes les persones que han fet possible la victòria de Barcelona en Comú a les eleccions municipals. 
Amb moltes d'elles he pogut compartir directament aquesta experiència, tant en les negociacions prèvies per fer realitat un espai de confluència a Barcelona, com essent part de la Coordinadora i del Comité de Campanya de Barcelona en Comú, i del meu grup de barri. He aprés moltíssim al costat de gent molt capaç, amb moltes ganes, i que m'ha fet allargar la mirada més enllà del que podia aportar des de la meva experiència política. I la nit del diumenge 24, us puc dir que va ser la més feliç (políticament parlant) en els gairebé 18 anys de militància política que porto. Alegria i emoció, a més, compartida amb més gent que mai, i per un objectiu més ambiciós que mai.

Començo les felicitacions i els agraïments per aquelles persones que menys coneixia, o que directament he conegut en aquest procés, i que provenen de diferents espais socials i polítics, com Ada, Gerardo, Marcelo, Eloi, Gala, Adrià, Manu, Aitor, Jaume, Mundo, Silvia, Toret, Juanli, Yolanda, Sergio, Agueda, Gemma, Laia, Arnau, Mui, Tati, Susanna, Montse, Josep, Jordi, David, Marta, Maria, Marc, Bea, César, Julio, Laura, Xavi, entre moltes altres de les persones que han donat vida a l'activitat frenética del local del c/Castillejos.

Segueixo per aquelles persones de l'espai polític d'on vinc, d'ICV-EUiA, que han fet una gran tasca, no exempta de dificultats, per empeltar un espai que venia de lluny amb noves formacions i persones de cultures polítiques molt diferents fins formar un nou dispositiu polític i ciutadà que en pocs mesos ha aconseguit esdevenir primera força electoral a Barcelona. Començaria per Ricard Gomà, i la seva generositat, compromís i entrega a aquest nou projecte, i continuaria per Isabel, David, Montse, Marc, Laia, Gabi, Nyajo, Farri, Rubén, Janet, Agustí, Marta, Raül, Merche, Juan, Jordi, Angels, Eduard, Carme, i moltíssims altres companys i companyes de les nostres organitzacions als barris i als eixos que han pencat de valent aportant la nostra experiència i capital polític a Barcelona en Comú.

Continuo els agraïments amb els centenars de persones que en cada barri i cada eix o comissió s'han deixat hores i hores per fer un projecte guanyador. Des de l'aportació al programa, la realització dels actes a cada barri, l'activisme a les xarxes, el repartiment de materials, les encartellades, o fent d'apoderats i apoderades perque cap vot es pogués perdre pel canvi. Sense aquesta onada de gent que ha fet arrelar i difondre aquest projecte, la victòria no hagués estat possible.

I acabo pel més proper: un agraïment a la familia i les amistats, als quals tantes hores els hem robat per dedicar-nos a fer política.

Ens van dir que no podríem fer aquest espai unitàri, i ho hem fet. Ens van dir que no guanyaríem, i ho hem fet. Ara ens diran que no sabrem governar la ciutat, però també ho farem. Seguim! Salut i bon treball! 

(Foto d'Enric Català, eldiario.es)

Vota Ada Colau! Vota Barcelona en Comú!




Ha començat la campanya de les eleccions municipals del 24 de Maig, les primeres d'un 2015 marcadament electoral on les forces de canvi aspirem a ser decisives per canviar-ho tot.

A Barcelona, la gent d'ICV-EUiA hem apostat des del principi per participar d'un projecte guanyador, innovador, i de suma social, política, ciutadana com Barcelona en Comú, amb Ada Colau al capdavant. Anem a per l'alcaldia, les enquestes apunten a aquesta possibilitat ja, però no ens en refiem, en aquests dies de campanya demanem un esforç a tota la gent treballadora, a les classes populars, als veïns i veïnes dels nostres barris per fer-ho realitat en vots i regidors/es.

Tenim un equip solvent, compromés, jove, amb experiència, i un programa valent i rigoros per posar les institucions municipals al servei de les persones. Confluïm persones de Podem, de Procés Constituent, d'ICV-EUiA, d'EQUO, de Guanyem Barcelona, i moltíssima gent independent que ha donat el pas al compromís polític davant la situació d'emergència social que vivim. 

Fem de Barcelona la capital del canvi. I fem-ho amb alegria, amb l'empenta que la Barcelona popular sempre ha tingut per canviar la realitat. Ja es sent #ElRunRun de defensar el bé comú, fem-ho possible des de l'Ajuntament, #GuanyemBarcelona! 
Vota Ada Colau! Vota Barcelona en Comú!  


"Barcelona en Comú", una oportunitat pel canvi a Barcelona (i més enllà)


Aquesta setmana s'ha presentat "Barcelona en Comú", el nom de l'acord per a una candidatura unitària a Barcelona per derrotar a l'alcalde de CiU Xavier Trias i les seves polítiques conservadores al servei d'una minoria de la ciutat.

Barcelona en Comú és un espai confluent de forces polítiques i socials, de persones i de col·lectius, d'activistes socials, i de persones que ja havien estat activistes polítiques i representants institucionals. A l'acord hi som presents Guanyem, ICV, EUiA, Podem, Procés Constituent, i Equo.

Al capdavant del projecte es situa Ada Colau, que ja ha anunciat la seva disposició a presentar-se a les primàries per encapçalar la llista, acompanyada d'un equip de persones que representin la pluralitat de la confluència, la diversitat dels districtes i barris, l'activisme social i polític, i la solvència tècnica i personal d'unes persones que aspiren a governar la capital de Catalunya.

EUiA de Barcelona està compromesa a fons amb Barcelona en Comú. Les persones que hem negociat aquest acord per part d'EUiA (Isabel Ribas, Raul Sancho, i jo mateix), penso que hem complert amb el mandat que EUiA ens havia donat, i que l'afiliació ha ratificat en referèndum per més d'un 94% dels vots. Vull agraïr les felicitacions que ens ha fet arribar molta gent per aquest acord, que ha estat rebut com una bona noticia dintre i fora de la ciutat de Barcelona.

També vull remarcar l'esforç d'ICV (i del conjunt d'ICV-EUiA) per assolir aquest acord, en especial, el paper de Ricard Gomà, que seguirà sent un actiu important d'aquest nou dispositiu polític que vol ser primera força a la ciutat. La coalició ICV-EUiA és un espai polític que aporta experiència, coneixement, i activisme social i polític a la confluència, uns elements imprescindibles per ser opció guanyadora i de govern, a la vegada que ha sapigut cedir en aquells aspectes que eren necessaris per encabir totes les pluralitats i necessitats d'una candidatura diferent a tot el que s'havia fet fins ara, i que pot servir de referència per altres ciutats i pobles que vulguin tirar endavant propostes unitàries.

Ara comencem el procés d'elecció de les candidatures i l'elaboració el programa electoral, i el més important, l'extensió d'aquest projecte, que vol funcionar com un tot plural, i no com una suma de parts més o menys conjuntada. El repte és enorme, i si la feina fins assolir aquest acord ha estat gran, encara ho serà més fer arribar les propostes d'aquesta candidatura al conjunt de la ciutat de Barcelona, a cada barri, a cada sector, a cada veï o veïna, tenint en compte que els poders econòmics de la ciutat faran tot el possible per silenciar o questionar aquest nou espai de suma que vol qüestionar els elements fonamentals de construcció de la ciutat.

L'éxit de Barcelona en Comú pot obrir l'expectativa de canvi constituent que desitgem per aquest llarg cicle electoral de l'any 2015. Aprofitem l'impuls de la victòria de SYRIZA, que ha sacsejat la política continental i alterat el marc mental de part important de la ciutadania europea, que ha mostrat que és possible guanyar i canviar les coses des del primer dia, amb totes les dificultats, però també amb tota la fermesa i el recolçament d'una base social majoritària farta d'una política feta a servei dels grans poders financers. Fem de Barcelona la capital del canvi, la capital de l'esperança.


(Foto: Diari ARA/Cristina Calderer).

Combatre el relat conservador i excloent que CiU ha donat al #27S2015

El President Artur Mas, ERC, ANC, Omnium Cultural i AMI han arribat a un acord per avançar les eleccions al Parlament de Catalunya pel dia 27 de setembre.

La bona noticia és que el poble de Catalunya podrà decidir si vol continuar amb aquest govern antisocial, antiecològic, òpac, i tacat de corrupció, o si vol formar una nova majoria política que posi les bases d'un model social, econòmic, ecològic, i polític diferent, que obri una nova etapa de l'autogovern de Catalunya i que trobi una sortida democràtica al conflicte polític amb l'Estat.

La resta de qüestions relacionades amb aquest avançament em semblen preocupants, i crec que ICV-EUiA i d'altres forces rupturistes i de progrès les hem de combatre a fons, per diverses raons:

1-Per que s'imposa el relat de que ja es va fer una consulta, però que no era la definitiva, i que aquestes eleccions donaran al mandat democràtic definitiu que necessita Catalunya per la independéncia (sic).
Com ICV-EUiA sempre hem defensat el contrari:
-Que el 9N no va ser una consulta: vam fer una mobilització política i un procés participatiu que va evidenciar la voluntat del poble català de poder fer una consulta o referèndum amb totes les garanties democràtiques.
-Que la consulta o referèndum no té substitutiu: ni DUI ni plebiscitàries poden servir per deliberar lliurement el futur de Catalunya.
-Que la consulta o referèndum ho és per un nou estatus polític on caben totes les opcions, no només la independència.

2-Per que s'ha tergiversat fins a límits vergonyants el concepte de la Unitat. Ja no hi és ICV-EUiA, ja no hi és la CUP, i sobretot, ja no hi és el principal instrument unitàri: el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. A més, ha quedat en res la proposta de Mas posterior al 9N de reincorporar al PSC a la reivindicació del dret a decidir. Aquí hem defensat que el sobiranisme havia empetitit la base social i política del dret a decidir en confondre autodeterminació amb independència, que ja s'havia posat de manifest amb la participació al 9N, i ara es plasma en un acord polític excloent de la diversitat de propostes per un nou estatus polític per Catalunya.

3-Per que CiU lliga en curt a ERC en la política catalana i en les properes municipals. S'imposa el seu marc conceptual i les seves propostes conservadores en matèria pressupostària (retallades i privatitzacions, una TINA a la catalana amb l'espantall de les imposicions de Madrid), que ERC accepta a canvi de la creació d'unes estructures d'Estat que son irrealitzables per temps i per falta d'acord amb l'Estat per poder materialitzar-les. És inquietant que ERC hagi renunciat, ja d'entrada, a fer noves majories de progrès a Catalunya i als ajuntaments i ens supralocals. Raó de més per a que la resta d'esquerres i forces rupturistes accelerem les confluències i les propostes guanyadores en pobles i ciutats per desbordar aquest compromís de manteniment del statu quo convergent.

Aclarit el calendari, caldria no despistar-nos amb debats secundaris o en torturar les paraules fins que diguin el que cadascú vol entendre que diuen. El "procés" no té sortida viable amb les coordenades que s'han marcat, és una fugida endavant d'uns actors que necessitaven temps i arguments per a les seves respectives bases socials i polítiques, i per que no dir-ho, per a les seves expectatives electorals.

Les properes eleccions son les municipals, i el principal objectiu de les esquerres i de les forces rupturistes és fer fora a les dretes, a totes, per les seves polítiques antisocials i antiecològiques, per les seves pràctiques corruptes i poc transparents, i per la seva manera de gestionar pobles i ciutats a esquenes de la participació ciutadana.
No podem acceptar que se'ns vulgui presentar com una primera ocasió per expressar una voluntat plebiscitària sobre el estatus polític de Catalunya. En aquest esquema, les esquerres i les forces de canvi real, perdrem oportunitats, esteu-ne segurs.

Estic d'acord en que els canvis municipals poden posar les bases per canvis de caràcter constituent, que ara poden enllaçar millor amb les catalanes i les estatals en un calendari continuu, tal i com he defensat altres vegades, però centrem l'acció política i les aliances en el que és fonamental: fer fòra les dretes dels Ajuntaments i de les entitats supramunicipals.

Vèncer la por amb esperança

L'Europa sota hegemonia neoliberal viu una època de retrocessos en tots els àmbits, com les esquerres venim denunciant des del començament d'aquesta crisi sistèmica, que hem caracteritzat com estafa perque ha servit als poders financers per imposar la seva agenda en contra de drets i llibertats. 

La por i la repressió son instruments polítics al servei d'aquesta estratègia conservadora. Missatges catastrofistes, atacs demagògics a qui planteja discrepàncies, i finalment, repressió de les protestes, formen part de la seva manera d'anul·lar les alternatives. No son suficients per apaivagar les crítiques els missatges buits de la recuperació macroeconòmica, perque son conscients que les condicions materials de la majoria de la població continuen sent precàries.

En aquest context, i davant de l'articulació de possibles alternatives polítiques en diferents països d'Europa, s'accentuarà l'espiral repressora, com hem vist aquesta setmana Espanya amb la condemna al vaguista Alfon, o l'acusació a l'humorista Facu Díaz, amb els que expresso la meva solidaritat.

A Europa torna a sorgir amb força el feixisme, que ha trobat en l'islamofòbia, un vehicle per embolcallar noves formes de xenofòbia i racisme, i per desplegar altres idees polítiques, socials, i morals ultraconservadores.
Les manifestacions de Pegida a Alemanya, o l'ascens del Front Nacional a França en son els exemples més cridaners, però no els únics.
Els atemptats contra Charlie Hebdo, condemnables sense paliatius, poden donar aire a aquestes expressions d'ultradreta (que compten amb plena simpatia dels poders financers), i arrastrar a governs socialiberals o democristians a les seves posicions, amb una nova onada de populisme punitiu i mesures restrictives de les llibertats individuals i col·lectives.

La Unió Europea, i en especial la socialdemocràcia europea, han de decidir si els hi fa més por Le Pen que Tsipras. De moment, els mercats financers es trasbalsen davant les propostes socialment justes de SYRIZA i no davant la petició d'implantar la pena de mort feta pel Front Nacional.

Les forces d'esquerres i alternatives, amb unitat i fermesa democràtica, hem de superar l'esquema de la por, amb organització social, propostes rigurosament valentes, i un relat carregat d'esperança per a les classes populars. Entenent el seu sentit, mai m'ha acabat de fer el pes l'expressió "que la por canvïi de bàndol", per que, posats a fer por, la Història ens ha mostrat que hi ha qui està disposat a fer-ne més, com els totalitarismes i els fonamentalismes. No juguem en el seu marc mental, hi tenim les de perdre. Llibertat, igualtat, fraternitat, i solidaritat, aquest és el nostre terreny de joc de ahir, d'avui, i de demà.

Per això SYRIZA fa de l'esperança (Elpidas) un dels seus leit motiv electorals, i el lema d'un dels seus vídeos de campanya europeus, que aquí reprodueixo (subtítols en anglès). Hope is on the way! (L'esperança està en camí!). I no només pel poble grec, si no per la resta de pobles d'Europa.


Manifest #CatalunyaAmbTsipras




Gairebé 2000 persones ja ho hem fet: signa aquí el manifest de suport a Alexis Tsipras!



#CatalunyaAmbTsipras

"El proper 25 de gener hi haurà eleccions a Grècia després de que el Primer Ministre Samaras no obtingués el suport parlamentari necessari per tal d’elegir el nou President. Els i les sota signants creiem que la celebració d’eleccions a Grècia és una excel·lent noticia, ja que pot obrir la porta al canvi després de que la Troika i els seus governs titelles a Atenes hagin enfonsat el país en la més absoluta misèria i desigualtat.

Europa viu sotmesa des de l’inici de l’estafa financera al 2008 en un dels moments més reaccionaris de la seva història. Les majories polítiques actuals al vell continent han exercit de braç executor dels interessos dels mercats financers i dels més poderosos, utilitzant la crisi per retallar drets, desmantellar l’estat del benestar i segrestar la democràcia a Europa.El programa polític de les elits financeres a Europa en els darrers anys suposa l’acceleració del desmantellament dels drets socials i laborals a Europa, procés realitzat a través d’un segrest democràtic del tot inacceptable.El què ha succeït a Grècia als darrers anys il·lustra a la perfecció el programa de desmuntatge de l’Estat Social i Democràtic de Drets nascut a Europa en els darrers 50 anys, amb la privatització de servis bàsics, retallades en serveis de suport als i les més febles i el desmuntatge del dret laboral, amb l’objectiu de satisfer el servei d’un deute contret de forma injusta i que és del tot insostenible.Aquest programa iniciat a Grècia s’ha traslladat a altres parts d’Europa, inclosa Catalunya, on l’austericidi ha enfonsat la vida de milers de persones.Per tot plegat, els i les sota signants considerem que el millor que pot succeir a Grècia i el conjunt d’Europa és una clara i contundent victòria de la Syriza d’Alexis Tsipras. La seva victòria permetria no tan sols obrir una nova etapa a Grècia, sinó iniciar la necessària rebel·lió dels pobles del Sud d’Europa per exigir un canvi radical de polítiques.Volem denunciar la campanya ja iniciada per les forces reaccionàries d’Europa per tal d’impedir aquesta victòria: la Comissió Europea, el Govern Federal Alemany, les agències de ràting i els grans poders financers han iniciat ja una autèntica campanya de la por a Grècia alarmant a la ciutadania contra la seva opció democràtica i legítima de recolzar Tsipras.Denunciem que aquesta campanya, tal i com ja va succeir a l’any 2012, suposa un intent d’establir un estat d’excepció a Grècia coartant la llibertat dels i les gregues d’escollir lliurament el seu Govern.Considerem per tant que en les eleccions a Grècia s’hi juga també la pròpia sobirania del poble grec, i denuncien els intents de segrestar-la.Per un canvi a Grècia que pugui significar l’inici de una nova etapa Europa, per tornar a posar l’economia al servei de la sobirania popular i la democràcia, per tal d’iniciar una refundació d’Europa que acabi amb la foscor de l’austericidi; i en defensa de la llibertat, la igualtat i la fraternitat dels pobles d’Europa, donem suport a Alexis Tsipras per tal que lideri un necessari canvi de rumb per Grècia.

Barcelona, 1 de Gener de 2015"


Primeres signatures:
* Josep Maria Álvarez, sindicalista
* Carlos Azagra, dibuixant
Jaume Barberà, periodista
Ricard Bellera, sindicalista
Jordi Borja, geògraf i urbanista
* Oriol Broggi, actor i director teatral
Dolors Camats, coordinadora nacional dICV
Pere Camps, promotor cultural
* Anna Camps, catedràtica de pedagogia de la UB
Aritz Cirbián, productor
Dolors Comas, catedràtica dantropologia de la URV
Joan Coscubiela, diputat al Congrés per ICV-EUiA
Antoni Domènech, editor general de Sin Permiso
Xavier Domènech, professor dhistòria de la UAB
Najat El Hachimi, escriptora
* Fer, ninotaire
* Eduard Fernández, actor
Joan Carles Gallego, sindicalista
Joan Herrera, coordinador nacional dICV
Gemma Lienas, escriptora
* Andreu Mayayo, catedràtic dhistòria de la UB
Joan Mena, diputat al Parlament per ICV-EUiA
Joan Josep Nuet, coordinador General dEUiA
Arcadi Oliveres, profesor deconomia aplicada de la UAB
Laia Ortiz, portaveu dICV
Vicky Peña, actriu
Gerardo Pisarello, profesor de dret constitucional de la UB
Joan Queralt, catedràtic de dret penal de la UB
Lluís Rabell, president de la FAVB
Josep Ramoneda, filòsof i periodista
Raül Romeva, doctor en relacions internacionals
Anna Salles, catedràtica dhistòria de la UAB
Ana Sanz, profesora de ciència política de la UB
Joaquim Sempere, professor emèrit de sociologia de la UB
Marina Subirats, catedràtica emèrita de sociologia de la UAB
Joan Subirats, catedràtic de ciència política de la UAB 
* Ernest Urtasun, eurodiputat per ICV-EUiA
* Josep Ma Vallès, profesor emèrit de Ciència Política (UAB).