Lliçons del combat entre Grècia i la Troika, per Catalunya, Espanya, i Europa

El combat entre el govern grec de Tsipras i la Troika, i la victòria del NO en el referèndum grec sobre les mesures financeres proposades per les institucions comunitàries ens deixen diverses lliçons de les quals en podem prendre nota per diversos escenaris, a Catalunya, a Espanya i a Europa.

La primera lliçó és la importància de tenir el govern, i més quan es tracta d'un Estat membre de la Unió Europea. Comparteixo la idea de que tenir el govern no és tenir el poder, però tenint el govern és pot desafiar en millor condicions a qui detenta el poder. Aquesta afirmació serveix cap a dintre del Estat, en forma d'utilitzar els marges que donen els seus instruments per fer polítiques públiques que impulsin mesures d'urgència social per mitigar els efectes de la crisi, i cap a fora de l'Estat: la petita Grècia ha posat en qüestió el funcionament del conjunt de la Unió Europea i de l'Eurozona.
No serveix parlar del canvi des de la posició d'espectador: calen majories de canvi disposades a acceptar el repte de governar per transformar, moltes vegades pactant amb d'altres, no només grans grups parlamentaris d'oposició per fiscalitzar o denunciar.

La segona lliçó es la de governar amb el recolçament de la mobilització i tenint en compte l'opinió de la majoria social. SY.RIZ.A no ha abandonat les mobilitzacions contra la Troika pel fet d'estar al govern, i ha renovat el mandat de govern de la manera més democràtica possible: donant la veu a la gent. 
Ara té una doble legitimitat, la de la majoria d'escons, i la de refrendar popularment la principal mesura del govern Tsipras, que és un nou acord sobre el deute que sigui just i reparteixi les càrregues millor per no empobrir a la majoria social grega.

I la tercera lliçó és no renunciar mai a allò troncal del model i del programa, sigui quina sigui la pressió del contrari, que en el cas grec ha arribat a extrems d'autèntic terrorisme polític. Quin contrast amb Hollande o Renzi, que han renunciat a polítiques justes abans de tenir el mínim enfrontament amb els poderosos!.

La combinació d'aquestes tres coses, governar per la gent, amb la gent, i amb convicció, és una referència per les forces de canvi a Europa en el proper cicle polític.

A nivell europeu, i més en concret, del sud d'Europa, cal reforçar una estratègia de guerra de posicions dins la UE, reforçant al govern grec amb nous governs antiausteritaris en la pota intergovernamental de l'entramat institucional de la UE. O dit d'una altra manera: Espanya, Portugal, Itàlia, o França haurien de tenir governs antiausteritat en el proper cicle; no hi ha cap altra prioritat de les forces de canvi del Sud d'Europa: candidatures unitàries al màxim amb capacitat de disputar la majoria de govern des d'una agenda social, antiausteritat, i europeista en un sentit fort, polític, no retòric. És necessita la pressió política de diversos Estats membres en el si de les institucions europees per obrir aquesta nova fase d'una unió fiscal que comporti major unitat política, gairebé un procés constituent d'un nova UE, i evitar la pulsió contrària: el replegament nacional/estatal que beneficia només als creditors i als mercats financers que fan negoci amb les nostres debilitats com a regió econòmica. Encara que sigui a contracorrent, s'han de defensar a Europa els principis de codecisió i sobiranies compartides com a millor antídot contra el dret a decidir de només un pocs sobre uns temes determinats: que els centres econòmics i financers facin servir la sobirania dels seus Estats per condicionar la llibertat política de la resta només es pot contrarrestar amb lògiques transnacionals en un mon que ja funciona per grans regions econòmiques continentals. 

En el cas de l'Estat espanyol: les properes eleccions generals han de girar sobre aquest eix. És obligat que les forces de canvi posin en el centre de l'agenda política l'emergència social i les seves causes: les polítiques d'austeritat que han devastat socialment a la majoria treballadora del Sud d'Europa, i enfocar les solucions en ambdos sentits, en les polítiques públiques de benestar des de l'Estat, les autonomies i els Ajuntaments; i en una solució europea pel conjunt de l'eurozona que suposi un reequilibri en dels costos de la crisi i el seu finançament, com antesala d'un nou sistema fiscal-monetari global de l'eurozona que beneficii al conjunt de la Unió, i no només als països excedentaris del centre i nord de la UE.

I per últim, pel que fa a Catalunya: siguin quan siguin les eleccions catalanes, les forces de canvi catalanes, sense subordinacions, s'han de coordinar amb les forces de canvi estatals en la recerca de solucions compartides a l'emergència social, la regeneració democràtica, i una nova configuració de l'Estat plurinacional i des de la lliure decisió. Si, per canviar-ho tot, ha quedat demostrada la importància de tenir un govern d'un Estat membre de la UE, no seria comprensible que les forces de canvi catalanes no s'impliquin, inclus aquelles que aspiren a que Catalunya esdevingui un estat independent. És qüestió de prioritats estratègiques i timing polític tàctic. Dit d'una altra manera; també hauria de formar part de l'agenda política catalana fer una candidatura estatal que sumi el màxim de forces polítiques, socials i ciutadanes per disputar a PP i PSOE el govern de l'Estat, amb l'eix social i antiausteritat com a principal bandera. Plantejar les eleccions generals sobre l'eix horitzontal Catalunya - Espanya no ens porta a la lògica de canvi, ni social ni nacional, per que la sobirania (amb els condicionants abans esmentats) ja no és juga (només) en aquest camp, i per que la dreta catalana, que se les dona de sobiranista i demana grans acords transversals entorn d'aquest tema, en el més gran debat sobre sobirania que s'ha donat recentment, el referèndum grec, es va posicionar al costat dels que negaven la sobirania pels pobles, i en canvi, la defensaven pels mercats i els governs dels Estats que els donen cobertura.