Tres raons per votar "Catalunya Sí Que Es Pot"





Avui és l'últim dia per demanar el vot per les eleccions del proper 27 de Setembre. 
Donaré tres raons de per qué una persona que vulgui més justicia social, més transparència i zero corrupció, i la celebració d'un referèndum per decidir el status polític de Catalunya, ha de votar a Catalunya Sí Que Es Pot, la candidatura que encapçala l'activista veïnal Lluís Rabell, i en la qual participa gent de Podem, d'ICV, d'EUiA, d'EQUO, i activistes socials i polítics independents.


1-Ha posat al centre de les propostes els problemes socials de la gent. 
A pesar del protagonisme i la polarització extrema sobre la qüestió nacional, hem continuat parlant del que considerem central: quin model social i democràtic volem, quines escoles públiques, quina sanitat pública, quines institucions transparents i lliures de corrupció, quines polítiques públiques per atendre l'emergència social, quin model econòmic per generar ocupació, quin ordenament del territori i dels recursos energètics.
Temes que altres han volgut amagar amb guerres de banderes o traspassant totes les culpes a l'Estat, del que no es podria fer, i del que no han fet, en especial Junts pel Sí, que han amagat la gestió antisocial del Govern d'Artur Mas i dels seus consellers, com Boi Ruíz, el principal retallador i privatitzador de la sanitat catalana.


2-És la única candidatura progressista que defensa el dret a decidir via referèndum.
Catalunya Sí Que Es Pot no comparteix el relat plebiscitari proposat per Mas, acceptat per Junts el Sí i la CUP, i amplificat pels mitjans de comunicació, públics i privats, favorables al procés. 
Junts pel Sí i CUP no volen escoltar la veu dels catalans/es per saber quin posicionament tenen sobre l'estatus polític de Catalunya. Consideren que el 9N ja va passar la pantalla del dret a decidir. Volen una dreçera, les plebiscitàries, per imposar la independència de manera unilateral; un carreró sense sortida que no ens portarà enlloc, en no haver mecanismes legals per fer efectius aquests canvis, si no hi ha un mandat democràtic i una negociació amb l'Estat espanyol, que avui ni està ni se l'espera.
I el PSC ha renunciat al dret a decidir: tot ho fia a una reforma constitucional estatal, on Catalunya no podrà decidir com subjecte polític.

Catalunya Sí Que Es Pot continua defensant que Catalunya és una nació, i que com subjecte polític, ha de poder decidir el seu futur en un consulta o referèndum. El 9N no vam fer una consulta: va ser una mobilització excepcional, un procés participatiu que va posar en evidència la necessitat i la força d'aquesta demanda per part del poble català. Només un referèndum acordat amb l'Estat, amb totes les garanties democràtiques, amb un debat deliberatiu obert a totes les opcions, pot donar el mandat democràtic per obrir un procés constituent i una nova relació amb Espanya, si així ho vota el poble.


3-Cal agrupar tot el vot progressista i de canvi per bastir una alternativa potent.
Si comparteixes les dues primeres raons, només es poden tirar endavant des d'una majoria sólida en el Parlament de Catalunya. Cal tenir la força per plantejar una alternativa a Mas, oberta a la suma amb les demés candidatures d'esquerres que obtinguin representació, però des de la centralitat de l'equip que encapçala Lluís Rabell.

En cas de que Junts pel Sí guanyi les eleccions i puguin formar govern, caldrà una oposició alternativa, que confronti models socials i polítics. No pot ser que al capdavant del Govern estigui la dreta que representa en Mas, i al capdavant de l'oposició pugui estar la dreta que representa Inés Arrimadas, de Ciutadans, aquesta marca amable dels poderosos, que a més de jugar a fracturar la societat catalana amb el seu espanyolisme, té un programa social neoliberal i conservador.

I per que votar a Catalunya Sí Que Es Pot val doble: per fer fora a Mas ara, i per fer fora Rajoy al Desembre, perque volem continuar l'onada de canvi que va començar a les eleccions municipals a Barcelona, a Madrid, a Cádiz o Zaragoza, que continuarà pel 27S, i que acabarà en les eleccions generals a finals d'any, on s'ha de fer una nova majoria a Espanya, més social, lliure de corrupció, i favorable al dret a decidir en el marc d'una Espanya plurinacional. Comencem ara a establir les bases d'aquests canvis constituents!

Aquest any no aniré a la manifestació de la Diada

Aquest any no aniré a la manifestació de la tarda del 11 de Setembre, convocada per ANC i Omnium sota el lema "Via Lliure a la República Catalana".

Serà la primera vegada que no vagi a la manifestació de la tarda de la Diada. 

A la tradicional manifestació que sortia de plaça Urquinaona i acabava a l'Arc de Triomf, sempre hi havia anat. Hi he participat sempre com el que sòc, un federalista que defensa el dret a l'autodeterminació de Catalunya, conscient de que l'espai i l'ambient era majoritàriament independentista, però que era l'únic lloc de mobilització i reivindicació al carrer dels drets nacionals, fora de les tradicionals ofrenes florals i altres actes institucionals que es fan durant la Diada. Si reivindiquem els drets socials a les institucions i al carrer, els drets nacionals també, a pesar de que en aquests últims es dona una pluralitat de raons i emocions que no solen ser presents en els primers. Val a dir que anava sempre en el seguici d'EUiA, que era la única organització no independentista que convocava a la manifestació de la tarda, molt abans de les grans manifestacions de les darreres diades convocades per ANC i Òmnium. 
Recordo com l'ex-coordinador general d'EUiA, Jordi Miralles (que totes esperem que es pugui recuperar aviat dels seus problemes de salut), sempre va defensar aquesta participació, a pesar dels debats interns i externs que generava, per una organització majoritàriament federalista, anar a aquelles manifestacions.
En les darreres diades sempre he defensat participar incloent els nostres punts de vista, posant en primer pla el dret a decidir i els temes socials per sobre de independència sí o no, fer trams específics d'altres lluites, i demés, per competir per l'hegemonia del catalanisme popular allà on es produia la mobilització.

Per tant, sobre el sentit de les mobilitzacions en favor del dret a decidir, accepto poques lliçons, especialment d'aquells que, fins fa pocs anys, mai s'havien manifestat pels drets nacionals de Catalunya fora dels àmbits purament institucionals.  

Però aquest any és ben diferent. ERC, CDC, ANC, Ómnium, i AMI van acceptar la proposta Mas de fer les eleccions el 27S, per tant, sent plenament conscients de que el 11S seria el primer dia de campanya electoral. Després, aquestes mateixes entitats, van participar de la confecció de la candidatura "Junts pel Sí", que té com a presidenciable Artur Mas, i la pròpia campanya de difusió de la manifestació lliga 11S i 27S en un sol relat justificatori del caràcter plebiscitari de les eleccions que els impulsors de "Junts pel Sí" i el propi Artur Mas defensen. A pesar de les bones intencions i paraules inclusives dels dirigents de les entitats convocants, aquesta manifestació serà un acte de recolçament massiu, per un costat, del relat plebiscitari, i per un altre, de recolçament a la candidatura que l'ha ideat, "Junts pel Sí". 

El clima que vivim no és inclusiu ni es presta al debat amb els matissos i la pluralitat que té la societat catalana. Els mitjans públics i privats del mainstream sobiranista han contaminat el 27S, on es separen de manera simplista en dos blocs antagònics als actors polítics, en funció de si son o no independentistes, o pitjor encara, si son del "Sí" al procés en clau plebiscitària (que ja només té a Junts pel Sí com propietari, sembla), o del "No" a aquest procés. En aquest ambient, i sent campanya electoral, la presència a la manifestació del 11S es llegirà com una adhesió al relat plebiscitari, a la candidatura que més el defensa, i en última instància, com un suport al seu candidat, Artur mas, que serà presentat com el dirigent que ha portat al país fins aquest "moment històric" (un altre més).

En aquest context, és normal que persones com Ada Colau o Lluís Rabell, que sempre han defensat la sobirania i el dret a decidir de Catalunya, que sempre han anat a aquestes manifestacions, i que es van inclinar pel Sí-Sí en el procés participatiu del 9N, hagin declinat aquesta vegada anar a la manifestació, perque no es pugui instrumentalitzar en cap sentit la seva presència.  

Per les mateixes raons, jo tampoc assistiré. No vull formar part d'una convocatòria que tractarà de fer gran un relat plebiscitari que no comparteixo, i a una candidatura i un candidat, amb els quals la meva opció política competeix. M'atreveixo a dir que això no va de ser federalista, confederalista o independentista. Això va d'acceptar aquesta instrumentalització, o no. Conec persones independentistes que no es senten cridades a participar de la manifestació aquesta vegada per les mateixes raons. 

L'apropiació indeguda que ha fet una part del sobiranisme de les reivindicacions nacionals de Catalunya i de la Diada, empetitint la seva base social, foragitant a actors polítics essencials, i reduïnt la pluralitat d'opcions per un nou status polític de Catalunya, pot ser un error que podem acabar pagant molt car com a país, perque mentre el relat oficial apel·la a una èpica que no es concreta en fets plausibles, continúa el retrocés real de l'autogovern.