Aquest any no aniré a la manifestació de la Diada

Aquest any no aniré a la manifestació de la tarda del 11 de Setembre, convocada per ANC i Omnium sota el lema "Via Lliure a la República Catalana".

Serà la primera vegada que no vagi a la manifestació de la tarda de la Diada. 

A la tradicional manifestació que sortia de plaça Urquinaona i acabava a l'Arc de Triomf, sempre hi havia anat. Hi he participat sempre com el que sòc, un federalista que defensa el dret a l'autodeterminació de Catalunya, conscient de que l'espai i l'ambient era majoritàriament independentista, però que era l'únic lloc de mobilització i reivindicació al carrer dels drets nacionals, fora de les tradicionals ofrenes florals i altres actes institucionals que es fan durant la Diada. Si reivindiquem els drets socials a les institucions i al carrer, els drets nacionals també, a pesar de que en aquests últims es dona una pluralitat de raons i emocions que no solen ser presents en els primers. Val a dir que anava sempre en el seguici d'EUiA, que era la única organització no independentista que convocava a la manifestació de la tarda, molt abans de les grans manifestacions de les darreres diades convocades per ANC i Òmnium. 
Recordo com l'ex-coordinador general d'EUiA, Jordi Miralles (que totes esperem que es pugui recuperar aviat dels seus problemes de salut), sempre va defensar aquesta participació, a pesar dels debats interns i externs que generava, per una organització majoritàriament federalista, anar a aquelles manifestacions.
En les darreres diades sempre he defensat participar incloent els nostres punts de vista, posant en primer pla el dret a decidir i els temes socials per sobre de independència sí o no, fer trams específics d'altres lluites, i demés, per competir per l'hegemonia del catalanisme popular allà on es produia la mobilització.

Per tant, sobre el sentit de les mobilitzacions en favor del dret a decidir, accepto poques lliçons, especialment d'aquells que, fins fa pocs anys, mai s'havien manifestat pels drets nacionals de Catalunya fora dels àmbits purament institucionals.  

Però aquest any és ben diferent. ERC, CDC, ANC, Ómnium, i AMI van acceptar la proposta Mas de fer les eleccions el 27S, per tant, sent plenament conscients de que el 11S seria el primer dia de campanya electoral. Després, aquestes mateixes entitats, van participar de la confecció de la candidatura "Junts pel Sí", que té com a presidenciable Artur Mas, i la pròpia campanya de difusió de la manifestació lliga 11S i 27S en un sol relat justificatori del caràcter plebiscitari de les eleccions que els impulsors de "Junts pel Sí" i el propi Artur Mas defensen. A pesar de les bones intencions i paraules inclusives dels dirigents de les entitats convocants, aquesta manifestació serà un acte de recolçament massiu, per un costat, del relat plebiscitari, i per un altre, de recolçament a la candidatura que l'ha ideat, "Junts pel Sí". 

El clima que vivim no és inclusiu ni es presta al debat amb els matissos i la pluralitat que té la societat catalana. Els mitjans públics i privats del mainstream sobiranista han contaminat el 27S, on es separen de manera simplista en dos blocs antagònics als actors polítics, en funció de si son o no independentistes, o pitjor encara, si son del "Sí" al procés en clau plebiscitària (que ja només té a Junts pel Sí com propietari, sembla), o del "No" a aquest procés. En aquest ambient, i sent campanya electoral, la presència a la manifestació del 11S es llegirà com una adhesió al relat plebiscitari, a la candidatura que més el defensa, i en última instància, com un suport al seu candidat, Artur mas, que serà presentat com el dirigent que ha portat al país fins aquest "moment històric" (un altre més).

En aquest context, és normal que persones com Ada Colau o Lluís Rabell, que sempre han defensat la sobirania i el dret a decidir de Catalunya, que sempre han anat a aquestes manifestacions, i que es van inclinar pel Sí-Sí en el procés participatiu del 9N, hagin declinat aquesta vegada anar a la manifestació, perque no es pugui instrumentalitzar en cap sentit la seva presència.  

Per les mateixes raons, jo tampoc assistiré. No vull formar part d'una convocatòria que tractarà de fer gran un relat plebiscitari que no comparteixo, i a una candidatura i un candidat, amb els quals la meva opció política competeix. M'atreveixo a dir que això no va de ser federalista, confederalista o independentista. Això va d'acceptar aquesta instrumentalització, o no. Conec persones independentistes que no es senten cridades a participar de la manifestació aquesta vegada per les mateixes raons. 

L'apropiació indeguda que ha fet una part del sobiranisme de les reivindicacions nacionals de Catalunya i de la Diada, empetitint la seva base social, foragitant a actors polítics essencials, i reduïnt la pluralitat d'opcions per un nou status polític de Catalunya, pot ser un error que podem acabar pagant molt car com a país, perque mentre el relat oficial apel·la a una èpica que no es concreta en fets plausibles, continúa el retrocés real de l'autogovern.