Hasta siempre Marcos Ana, un corazón lleno de estrellas



Ayer noche nos dejó, a los 96 años, Fernando Macarro Castillo, más conocido como Marcos Ana, el alias que se puso el poeta comunista en honor a sus padres. 

No voy a repasar su obra y vida en este post. Solo quiero escribir una líneas en agradecimiento a su lucha inquebrantable por una sociedad justa y libre, y lo que personas como él significan para mi. Tuve la suerte de escucharle en directo en Barcelona, cuando organizamos un acto de presentación de su libro de memorias, "Decidme cómo es un árbol". Fué una experiencia brutal: su lucidez, su tranquilidad, la falta absoluta de rencor pese a las atrocidades vistas y sufridas en carne propia, su alerta permanente a los jóvenes contra el sectarismo y la grupusculización.

Esas memorias, en las que relata sus 23 años de cárcel, se pueden considerar en muchos de sus pasajes casi un tratado sobre la naturaleza humana en las situaciones más extremas. La manera de no sucumbir ante los bárbaros, ni de convertirse en ellos, fué desafiar a los verdugos con principios nobles y altísimos valores humanos, y una solidaridad colectiva inexpugnable entre los presos políticos que convivieron en los penales franquistas. Un hombre que había sido torturado y vejado como él, fué capaz de mantener el alma intacta para construir un futuro mejor, que no podría venir de la mano de la venganza sino de la Justicia, y recién salido de la cárcel, escribió: "hay que frenar la noria trágica de España, aunque tengamos que poner de calzo el corazón para lograrlo".

Este hecho siempre me ha parecido fascinante y de una categoría humana gigante, pues la cárcel en esas condiciones, es una experiencia capaz de destrozar a cualquier persona. Ahí están las reflexiones de Primo Levi sobre los campos de concentración, o las de Antonio Gramsci en una de sus cartas desde la cárcel a Julia, su mujer: "tengo siempre miedo de que me domine la rutina de la cárcel. Esta es una máquina monstruosa que aplasta y nivela según cierta serie. Cuando veo actuar y siento hablar a los hombres que están en la cárcel desde hace cinco, ocho, diez años, y observo las deformaciones síquicas que han sufrido, se me pone realmente carne de gallina, y vacilo en la previsión acerca de mí mismo. Me imagino que también los demás (no todos, pero al menos algunos) habrán decidido que no se dejarían dominar y, sin embargo, sin darse cuenta siquiera, por lo muy lento y molecular que es el proceso, hoy se encuentran cambiados y no lo saben, no pueden juzgarlo precisamente porque están cambiados del todo. Sin duda, yo resistiré. Pero, por ejemplo, me doy cuenta de que ya no sé reirme de mí mismo como lo sabía antes, y eso es grave."

Otro luchador por la libertad que pasó 16 años en la cárceles franquistas, Miguel Núñez, hacía las mismas reflexiones que Marcos Ana sobre como superar las torturas y los interrogatorios en un documental que narra su vida, "Al final de la escapada", donde también aparece el propio Marcos Ana explicando su experiencia en los penales de Ocaña y de Burgos (y su famosa Universidad, que es como llamaban a todas las actividades formativas y educativas autoorganizadas por los presos políticos). Es un documento que debería visionarse en todos los institutos de este país, como tantos otros testimonios de lo que supuso la represión franquista, cargados de humanidad y sentido común, despojados de todo reduccionismo ideológico o partidista.

Esta es la pasta de la que esta hecha nuestra estirpe de titanes, nuestros héroes de carne y hueso, que diría Vazquez Montalbán, corazones libres e incorruptibles como los de Marcos Ana, Miguel Nuñez, Enric Pubill, Sebastià Piera, y tantos otros hombres y mujeres que lo dieron todo por la Libertad, y con los que la sociedad democrática esta en deuda eterna, y que como mínimo, debe manterner viva su memoria, el recuerdo de unas personas cuyo pecado fué querer llenar de estrellas el corazón de los hombres. 

En lo personal, y de cara a todos los retos que tenemos por delante, me quedo con una reflexión suya, con la que coincido plenamente, y que aparece en "Decidme cómo es un árbol":

"Soy un ferviente partidario de la unidad porque solos no podemos construir el futuro. También en lo coyuntural, en el día a día, con los que no quieren o no pueden ir más lejos, para alcanzar objetivos parciales y andar juntos una parte del camino, ganar posiciones palmo a palmo, defender y resolver los problemas inmediatos de la gente. Pero además de esos objetivos sucesivos hay que ir preparando y construyendo esa unidad más profunda, necesaria y consciente, para llegar al objetivo final".

En eso estamos. Descansa en paz, compañero Marcos Ana.

República Catalana i Federalisme: la síntesi de la 7a Assemblea d'EUiA

"La maduresa es donarà ara, car les etapes del moviment nacional català són ben clares: Solidaritat Catalana, Mancomunitat, Estatut, República catalana. 

El PSUC per consegüent, opina que la seva línia nacional ha d’ésser formulada d’aquesta manera: Catalunya lluita per una República Catalana, per una República Espanyola creada per la unió lliure de les Repúbliques, iguals en drets.". Joan Comorera, ponència al Comité Central, abril de 1939.  



Un dels debats més apassionats de la 7a Assemblea d'EUiA va ser al voltant de la proposta nacional, que el document aprovat ha consolidat com a política d'EUiA: un projecte constituent per Catalunya, de canvi social, democràtic, i nacional, resumit en un concepte: una República Catalana lliurament federada a la resta de pobles de l'Estat espanyol. Aquesta formulació ja va ser aprovada a la Conferència Política de 27 d'Octubre de 2013, i ara és ratificada per l'Assemblea Nacional, màxim òrgan de decisió d'EUiA.

La proposta es basa en tres premises:

1- Que la proposta nacional ha d'anar lligada, segons el nostre parer, al debat sobre model social i democràtic, i que per tant, no fem contradictoris aquests eixos, i al mateix temps, no prioritzem el debat nacional a la resta de qüestions, com sempre ha defensat el catalanisme popular.

2-  Que el període autonòmic està esgotat, i cal un procés constituent català cap a una nova realitat: una nació amb un Estat propi, fruit d'una voluntat expressada democràticament en un referèndum d'autodeterminació, i que aquest Estat el volem lliurement federat a la resta de pobles de l'Estat espanyol, amb els que lluitem fraternalment per un model federal i republicà que reconegui la seva plurinacionalitat.

3- L'aliança entre federalistes, sobiranistes, i independentistes per fer aconseguir el referèndum, independentment de la seva posició final al respecte de quin status ha de tenir el nou estat.

Algunes sensibilitats d'EUiA contràries a aquesta política basen la seva posició en que aquest plantejament és independentista, i en contraposar el procés català a un procés constituent únic de tot l'Estat espanyol.

Sobre la primera idea: afirmo que defensar un estat propi per Catalunya és una proposta genuïnament federalista. És treballar per que Catalunya esdevingui de dret, el que ja és de fet: un subjecte polític que vol decidir el seu futur. En aquesta decisió de futur, EUiA proposa la unió federal amb la resta de pobles, amb un requisit previ: que sigui lliure, és a dir, decidida democràticament en referèndum, i en un debat constituent que inclogui el model social i democràtic de quin país volem. 

No és possible defensar un model federal i el dret d'autodeterminació, i al temps, no tenir una proposta política a l'alçada d'aquest repte, que permeti, a més, el treball i la mobilització conjunta de federalistes, sobiranistes, i independentistes. Si es vol disputar l'hegemonia al independentisme majoritari, ja no és suficient la defensa del desenvolupament de l'estat autonòmic en sentit federal, cal una concepció més potent i que ampliï l'espectre d'aliances, en funció del que el nostre electorat i base social opina; segons l'últim baròmetre del CEO, entre persones votants de les confluències, un 45,4% voldria que Catalunya fos un Estat dintre d'un Estat federal, i un 19,2% que fos un Estat independent. Això suma 64,6% a favor d'un canvi de status, enfront un 22,7% que es mostren partidaris de continuar sent una Comunitat Autònoma.

La idea d'una República Catalana federada, d'un subjecte polític sobirà constituït i la seva lliure unió amb altres pobles, té les seves arrels en el pensament federalista i republicà del segle XIX, i ja estava present, per exemple, en les reflexions de Valentí Almirall, que sent vicepresident del Club dels Federalistes, en el seu escrit "Bases per a la Constitució Federal de la Nació espanyola i per a l'Estat de Catalunya", i en el text "Idea exacta de la Federació" (1873), afirmà:

"tota la Constitució federal que es formi per a un poble que, com Espanya, arribi a la federació des de la unitat, ha de contenir una part preliminar en què es proclami explícitament i solemnement la sobirania de cadascun dels estats que han de constituir la federació, en allò que aquesta sobirania no sigui limitada per la Constitució mateixa, i on es fixin els seus límits i altres circumstàncies necessàries per a la seva existència."

Com explicava Miquel Caminal a "Una lectura republicana i federal de l'autodeterminació", publicada a l'any 2007, "la recuperació del principi federal permet la unió republicana mitjançant el pacte entre diferents pobles per tal de constituir una comunitat política sense renunciar a les preexistents. La constitució d’un demos amb diferents demoi que decideixin formar-ne part mantenint la seva singularitat. És lògic que sigui així, perquè els pobles s’uneixen voluntàriament per romandre i no per desaparèixer. És també clar que la unió és possible (solament possible en sentit democràtic i republicà) en la diversitat i en el reconeixement."

Per tant, els conceptes de sobirania, estat propi, plurinacionalitat, i federació, no només no son antagònics, si no que van de la mà en la tradició del federalisme d'esquerres i republicà, de la qual EUiA es reivindica.

La segona crítica a la posició majoritària aprovada per la 7a Assemblea d'EUiA, és la que contraposa el procés constituent a Catalunya amb un únic procés al conjunt de l'Estat. La proposta aprovada per EUiA fa complementàries les dinàmiques nacionals i estatals, vol establir sinergies entre pobles i lluites compartides pel conjunt de les classes treballadores i populars de tot l'Estat, però sempre respectant els ritmes i l'autonomia de cada part. 
Sens dubte, l'avenç republicà i federal a l'Estat ajudaria a resoldre la qüestió nacional catalana, però la idea centralista de que únicament un procés constituent estatal, que moltes vegades s'acaba reduint a un debat de reforma constitucional de nou repartiment de competències, no s'ajusta a la naturalesa plurinacional de l'Estat, ni a les dinàmiques diferenciades dels seus espais polítics a Catalunya, Euskadi, o Galicia, per exemple. 

En definitiva, la nostra concepció de República Catalana ha posat l'aposta federal a Catalunya a l'alçada dels reptes actuals, anant a les arrels de la cultura i els ideals del federalisme republicà i d'esquerres, sense que això sigui incompatible amb d'altres expressions del sobiranisme progressista que avui estan presents entre les classes populars i treballadores catalanes. 

I al temps, ha obert la perspectiva, en el conjunt del document, a altres aspectes de la sobirania, com la lluita contra TTIP, CETA, i TISA, expressió del poder dels mercats per sobre de la democràcia, o de com repensar la sobirania popular i els seus instruments en l'era del capitalisme global, on els estats-nació es mostren impotents davant els poders econòmics transnacionals, i es requereixen institucions supranacionals i polítiques de cosobirania per fer-hi front, i a la vegada, les ciutats i les àrees metropolitanes poden ser més efectives, baixant recursos i competències als nivells més propers a la ciutadania, per defensar els drets humans, els bens comuns, i un territori sostenible.

La muerte de Azaña y la mezquina política de asilo, refugio, y migraciones actual

Este noviembre se han cumplido 76 años de la muerte de Manuel Azaña, Presidente de la II República Española, en Francia (4 de Noviembre de 1940).

Azaña murió en el exilio, extremadamente enfermo, y perseguido por el fascismo europeo. En aquella Francia colaboracionista de Petain, con el nazismo triunfante en toda Europa, Azaña había recibido asilo y protección diplomática de uno dels pocos estados aliados de la II República, el México de Lázaro Cárdenas.

La protección llegó hasta el punto de alquilar las habitaciones de un hotel y hacerlo suelo diplomático consular para evitar que la Francia colaboracionista entregase a las autoridades franquistas al Presidente Azaña, al cuál le hubiese esperado la prisión o el fusilamiento, con toda seguridad.

Con la salud muy tocada tras un infarto cerebral, moría Azaña, y Petain se negó a que tuviese un funeral de Estado, y a que fuese enterrado con la bandera tricolor republicana. En ese momento, el embajador de México, Luís Ignacio Rodríguez, decide que se le entierre con otra bandera tricolor, la bandera mexicana, y en sus memorias recoje la siguiente frase que le dirigió al prefecto francés, que siempre me ha emocionado:


-"Lo cubrirá con orgullo la bandera de México. Para nosotros será un privilegio, para los republicanos una esperanza, y para ustedes, una dolorosa lección".


A la vez, miles de personas huyeron de la represión franquista y de la Europa nazi, y recibieron asilo y refugio en paises como México, Chile, o Argentina, entre otros. Historias como las del Winnipeg, el barco fletado con la ayuda de Pablo Neruda para transportar republicanos/as desde los campos de concentración franceses hasta Chile, ya forman parte de la historia de la solidaridad mundial, de la ternura de los pueblos que diría el propio Neruda en ese contexto de ayuda.

Me sirve este recuerdo, también homenaje a todas las personas exiliadas y agradecimiento eterno a quienes ayudaron a republicanos/as a huir del fascismo, para contrastar con la triste realidad actual de Europa y del Mundo. Miles de personas huyen de la guerra, la represión política, y la miseria, mientras los gobiernos de los Estados europeos miran hacia otro lado, y en los Estados Unidos, un reaccionario llamado Donald Trump recién llegado a la Casa Blanca, propone edificar un muro para contener la inmigración, y la expulsión masiva de emigrados en situación irregular en EE.UU. 

Parece que las democracias occidentales no han aprendido nada, y han olvidado de dónde proviene gran parte de nuestra mejor historia: de las grandes migraciones en busca de un futuro mejor, y de la solidaridad de los pueblos frente a la barbarie de los tiranos. 

Un any sense Jordi Miralles i Conte



Avui fa un any que ens va deixar Jordi Miralles i Conte. Ja vaig escriure llavors algunes coses sobre la meva relació amb el Jordi, que ara no repetiré.

Només vull dir que el trobem a faltar, i que el continuem estimant. És difícil dir que pensaria el Jordi exactament de tot el que ha passat socialment i políticament durant aquests 365 dies, però algunes idees força que el caracteritzaven segur que hi serien presents en les seves reflexions. i ens ajuden a afrontar els reptes presents i futurs, tant com espai polític, com en temes de país. 

Per exemple, la importància cabdal de la unitat de les forces d'esquerres, i el seu caràcter sobirà català, així com la necessitat d'aliances a Espanya i Europa. També la necessitat d'arrelament social de la política, més enllà de la presència institucional, en especial en el mon del treball i en les experiències comunitàries, en definitiva, a la vida quotidiana, que és on té i genera l'hegemonia un determinat bloc polític dominant. I per suposat, la necessitat de que Catalunya esdevingui un subjecte polític amb capacitat per decidir el seu futur nacional, però també de model social just, democràtic, transparent, i sostenible ambientalment.

I tantes altres idees que cada dia ens recorden el seu llegat. El proper 29 d'Octubre, en l'obertura de la 7a Assemblea d'EUiA, l'organització li farà un modest homenatge, un de tants que segur s'aniran fent per que la seva figura els mereix. 

Fins la victòria sempre, amic i company Jordi!

La involució excloent del independentisme majoritari

Ja fa temps que una gran part del mon independentista polític, social, mediàtic, i cultural que s'ubica en l'espai del que representa Junts pel Sí (i també, una part de la CUP), té com objectiu principal trencar ponts i abatre el que representa En Comú Podem, o més genericament, "els comuns", que seria l'espai polític i social global més enllà de la representació electoral, i per assimilació, al grup parlamentari Catalunya Sí Que Es Pot, encara que no hi coincideixin exactament tots els actors.

No deixa de ser una contradicció que, un espai que tot el dia parla d'eixamplar la base social i electoral de l'independentisme, enlloc de seduir als espais més propers, tracti de dimonitzar-los, ridiculitzar-los, o fins i tot, expulsar-los del procés polític que viu Catalunya com a nació.

El que està passant és just el contrari: l'independentisme majoritari està bunkeritzant-se, cristalitzant la seva base social, política, i electoral. Les últimes dades del CEO així ho mostren, si les comparem amb un històric una mica més ampli que l'interanual. A dia d'avui, un 41,6% voldria que Catalunya fos independent, un 20,9% que fos un Estat federal dins Espanya, un 26,5% una Comunitat Autònoma com ara, i el 4% una regió d'Espanya

La dada més favorable a una Catalunya independent la trobem al novembre de 2013, on va arribar al 48,5%, mentre que un 21,3% volia una relació federal, un 18,6% volia ser una Comunitat Autònoma, i un 5,4% una regió d'Espanya.

Si comparem les dades de Juny 2016 amb les primeres post-Diada 2012, que son les d'Octubre de 2012, veurem que el suport a una Catalunya independent era del 44,3%, a una relació federal el 25,5%, a ser una autonomia el 19,1%, i a ser una regió d'Espanya el 4%.

És a dir, que respecte l'inici del "procés", avui hi ha un retrocés, tant de les propostes independentistes, com de les propostes federalistes, mentre que l'autonomisme viu un cert repunt, que vindria a confirmar, en una lectura bastant generalista (tant, almenys, com la que fan certs tertulians cada dia des dels mitjans), per què tindríem a Ciutadans com a segona/tercera força al Parlament, i per que Fernández Díaz, va treure més vots, escons, i percentatge en les últimes generals, a pesar de tots els escàndols. Si sumem els percentatges de les opcions favorables al dret a decidir (independentistes i federalistes, amb tots els matisos), avui estaríem al 62,5%, mentre que a Novembre de 2013 estàvem al 69,8%. Avui la suma d'autonomisme i regionalisme seria de 30,5%, mentre que a Novembre de 2013 era el 24%, i a l'Octubre de 2012 el 23,1%. 

Sembla doncs a la vista d'aquestes dades del CEO, que com tota enquesta, son orientatives, que la polarització política no està ajudant a l'independentisme a créixer, i en canvi, està reforçant a l'extrem oposat, l'immobilisme o la recentralització. Una polarització que cada vegada més incorpora elements identitaris excloents, amb una part de la comunitat independentista obertament donada a l'insult i la confrontació, que pot posar en risc la unitat civil del poble català, com hem vist recentment amb la polèmica amb Javier Pérez Andújar com a pregoner de les Festes de la Mercé 2016, que s'ha vist assetjat a les xarxes per ser castellanoparlant i crític amb el procés, sense tenir en compte la seva dimensió intelectual i lligada a la realitat metropolitana.

La recent votació sobre les conclusions de la Comissió d'Estudi del Procés Constituent augmentarà encara més aquesta tendència. S'han dit paraules molt fortes contra les persones i les forces polítiques que defensem el dret a decidir i un procés constituent sense prefigurar el final del mateix, però que rebutgem una lògica unilateral que, cada vegada és més evident, que no ens porta enlloc més que a una derrota sense paliatius, de la qual estan per veure les conseqüències socials i polítiques, la greu frustració que pot generar en la societat catalana un fracas com aquest, després d'anys d'haver manipulat conscientment des de les institucions i els mitjans de comunicació públics catalans a una part important de la població que creu, sense cap rigor, i aproximant-se perillosament a les pitjors teories de dret natural, que Catalunya pot esdevenir un Estat sense un acord amb Espanya, i que, a més, això seria avalat per la UE i la resta de la comunitat internacional, que després del Brexit, encara vol menys incerteses.

Mentrestant, Rajoy s'ho mira amb calma sabent que es reforça l'ambient procliu per demanar un gran pacte constitucionalista que li asseguri el Govern, mentre instrumentalitza la justicia i el TC per no afrontar el debat polític de fons de la pluralinacionalitat d'Espanya.


ACTUALITZACIÓ A 29/06/2016:

Per complementar això que vaig escriure el dia 28, crec que aniria bé aixecar la mirada cap a Europa, cap al context global en que es dona la discussió sobre sobiranies, i al mateix temps, fer una mirada de proximitat a nivell local i metropolità. Per això, recomano aquests dos articles, un de Lluís Camprubí sobre Europa, i un de Marc Andreu, sobre el paper als barris metropolitans de les lluites veïnals i obreres en la recuperació de les llibertats i la construcció de Catalunya com a nació.

-Lluís Camprubí: "Apuntes sobre la tensión “integración UE vs repliegue nacional” y su impacto en los partidos europeos". Aquí.

-Marc Andreu:  "La batalla de les ciutats invisibles". Aquí.

Els reptes de la 7a Assemblea Nacional d'EUiA

Esquerra Unida i Alternativa ha obert els debats congressuals de la 7a Assemblea Nacional; ho fem a nivell intern, a les assemblees de base de l'organització, a la nostra afiliació i entorns, i també, a la ciutadania en general, amb un espai web on qualsevol ciutadà pot fer aportacions als documents polítics que utilitzem com a base per a la discussió assembleària.

En aquesta 7a Assemblea crec que EUiA té, almenys, tres reptes:

1- Definir l'horitzó estratègic de la nostra acció política pels propers anys, especialment pel que fa a la   construcció d'un nou subjecte polític unitari català, culminant l'aposta llençada a la 6a Assemblea d'EUiA, d'un nou espai transformador a Catalunya que, fins al moment, ha tingut concrecions en l'àmbit electoral, en forma de candidatures confluents.

2- Redefinir el projecte de país per Catalunya, des de les cultures federals i l'exercici del dret a decidir, que tingui com a prioritat sortir de l'actual situació de bloqueig en que s'ha instal·lat "el Procés", donant un nou tempo a la construcció nacional que tingui en compte les involucions del context estatal i europeu. Un catalanisme popular de majories que sigui alternativa a l'hegemonia convergent, amb capacitat per establir un programa de mínims comuns socials, democràtics i nacionals que aplegui a totes les forces progressistes de Catalunya en un govern de canvi, i amic del municipalisme transformador, en la línia del que plantejava Xavier Domènech recentment en una conferència a Barcelona. Un projecte, amb perspectiva constituent i de ruptura democràtica, que segueixi apostant pel referèndum com a millor solució per resoldre el conflicte amb l'Estat, en diàleg fraternal amb la resta de pobles d'Espanya que aspiren a un nou encaix federal, plurinacional, pluricultural, i plurilingüe, des de la lliure determinació.

3- Adequar l'organització a les noves realitats socials, polítiques, culturals, i generacionals, tant pel que fa a les diferents maneres de participació política avui existent, com la necessitat de coordinar la presa de decisions de les formacions polítiques amb els requeriments dels nous espais confluents en construcció.

Hi ha molts altres temes que debatrem en aquesta 7a Assemblea, però personalment, apart dels tres punts anteriors, crec que hauríem de prestar atenció, i fer un debat a fons per innovar i prendre més la iniciativa, en dos en particular, que a més estan interconnectats, en la idea de com reconfigurar la política i la democràcia més enllà dels estats-nació, que han quedat petits per afrontar les desigualtats que genera el capitalisme global i la dictadura dels mercats, i al mateix temps, son massa grans i llunyans d'on es viuen les problemàtiques socials, i les alternatives que la societat pot generar per superar-les:

a) Europa: bastir una resposta des de les esquerres plurals a una Unió Europea paralitzada i en decadència, que ja no té capacitat per afrontar els reptes ni interns ni globals, i que les polítiques d'austeritat han estancat econòmicament i empobrit a les classes populars.

b) Municipalisme: el canvi des de la proximitat, i des del dinamisme de les ciutats i els entorns metropolitans per forjar alternatives, com recordava Ricard Gomà recentment en un article.  

Fins al 9 d'Octubre es podran fer aportacions i esmenes als documents, que seran finalment aprovats en l'Assemblea, que es celebrarà el 29 i 30 d'Octubre a Barcelona. Esperem molta participació, molt debat, i millors conclusions, en un moment polític complex i apassionant alhora.

Algunas razones para apoyar a Alberto Garzón en la XI Asamblea de IU

Hoy se ha abierto la votación para elegir a las personas que formaran parte del Consejo Político Federal de Izquierda Unida, y para decidir cual será la ponencia central de las tesis de la XI Asamblea de Izquierda Unida, en la cual, sin duda, se iniciará una nueva etapa para IU. 

Las personas que pertenecemos a Esquerra Unida i Alternativa, como es sabido, participamos de una manera singular en las asambleas de Izquierda Unida, como organización catalana soberana a todos los efectos, pero corresponsable políticamente con el proyecto fraternal que nos une a Izquierda Unida, con quien compartimos valores, principios, historia, un modelo social y democrático alternativo, y desde la cultura federal, un nuevo encaje de los pueblos de España desde la libre decisión.

Es en ese marco, en el cual la gente de EUiA podemos participar de la votación de candidaturas y documentos de la XI Asamblea de IU. Es público que yo he apoyado, antes y ahora, a Alberto Garzón. Avalé su candidatura y el documento que presentó bajo el título "Una IU para un nuevo país", y hoy, ya he votado a favor de las dos cosas. En mi opinión, hay razones políticas de fondo para apoyar lo que representa Alberto Garzón y su equipo. Vamos primero al proyecto, a las ideas, y después a su liderazgo. Para mí, hay tres ideas fundamentales en su proyecto: 

a) La necesidad de superar el régimen del 78, de iniciar procesos constituyentes para dar respuesta a las crisis sociales, económicas, culturales, y de modelo de Estado que perpetúa el statu quo actual, y que solo son superables en una lógica de ruptura democrática, y con una mayoría social y política que sea capaz, desde las instituciones y desde la movilización social y la ciudadanía organizada, de impulsar esos cambios. 

b) Derivada de lo anterior: la necesidad de la confluencia de las diferentes fuerzas de cambio para generar una gran alternativa social y política capaz de batir al bipartidismo. El acuerdo Unidos Podemos para el 26J, liderado por Alberto Garzón por parte de IU, es una primera apuesta en ese sentido a nivel estatal, y que sigue el camino que ya habíamos abierto en Catalunya y en Galicia el 20D, y en las municipales del 24 de Mayo de 2015 muchísimas candidaturas locales confluentes. Sin unidad no hay posibilidad de derrotar al régimen.

c) Una IU a la altura de esos retos, renovada en sus cuadros y métodos de organización, y preparada para confluir con otras fuerzas de cambio, desde un ideario y un bagaje de lucha y gobierno propios, sin complejos, aportando al nuevo espacio en construcción lo mejor de sus 30 años de existencia.

Estas son algunas ideas que encuentro en la propuesta de Alberto Garzón, junto a muchas otras que hoy él mismo explica en un artículo, pero que a mi modo de entender, marcan la diferencia con otras candidaturas presentadas a la XI Asamblea de IU.

Y en cuanto a su propuesta para ser Coordinador Federal, creo que hoy no hay en IU nadie en mejores condiciones que Alberto, y su equipo, para liderar el proyecto. Con una formación intelectual sólida y contrastada en el activismo social y político, es el político mejor valorado del país, mérito ganado a pulso con constancia, rigor, y una labor pedagógica muy importante para explicar las alternativas al modelo neoliberal, en el Parlamento y en la calle. Y ha defendido, contra viento y marea, unas ideas que hoy comienzan a dar sus frutos, de momento, en el ámbito electoral. En mi opinión, son personas con esta trayectoria y respaldo, dentro y fuera de la organización, las que deben liderar IU en la próxima etapa, y muchas de ellas, forman parte de la lista que encabeza Garzón.

Por estas razones, entre otras, animo a más compañeros y compañeras de EUiA y de IU a que apoyen la candidatura de Alberto Garzón y su equipo, y el documento "Una IU para un nuevo País".

Fins sempre Satur!



Avui ens ha deixat Saturnino Bernal, un militant comunista històric de Cerdanyola, de CCOO, i membre d'EUiA des de la seva fundació. Va ser un dels 113 detinguts de l'Assemblea de Catalunya. En definitiva, un lluitador pels drets socials i les llibertats, totes, la nacional de Catalunya inclosa, quan això suposava jugar-s'ho tot, la vida, la familia, la pròpia llibertat.

Jo el vaig conèixer, igual que a la seva inseparable companya sentimental i de lluites, Dolores Sánchez, durant un acte d'EUiA a Cerdanyola al local de CCOO, acompanyant Jordi Miralles. Era una persona afable, propera, i molt pencaire, molt militant. Després, sempre que ens havíem trobat, ens saludàvem molt afectuosament.

Una abraçada i molts ànims a la Dolores, i a la resta de familiars i amistats. Que la terra et sigui lleu, Satur!  




El cambio solo vendrá por la izquierda

Esta tarde se realizará la segunda votación de la sesión de investidura del candidato Pedro Sánchez, y nada indica que tendrá un resultado diferente a la primera: no habrá mayoría suficiente para investir Presidente.

Se llega aquí y así por iniciativa del PSOE, que de momento, ha preferido pactar un programa liberal-reformista con Albert Rivera, que le proporciona 130 votos, en vez de un acuerdo de cambio con las fuerzas de izquierdas que le asegurarían, al menos, 161 votos favorables, y le abriría la puerta a la posibilididad de que otras fuerzas progresistas y democráticas se abstuviesen, como mínimo, para poner en marcha la legislatura.

No se entiende porque Pedro Sánchez dice no pactar con las fuerzas progresistas por no querer ser preso de los votos de ERC y DiL, y en cambio, le parece plausible la idea de Albert Rivera de ser preso de los votos del PP, de los que se busca, al menos, su abstención. Ser preso del inmovilismo se antoja lo más alejado del cambio, a decir verdad.

Pedro Sánchez y el PSOE (no parecen ser lo mismo), si realmente apuestan por el cambio, deben hacer un pacto estable con Podemos, En Comú Podem, En Marea, IU-UP, y Compromís, que además permita alcanzar acuerdos con otras fuerzas de la cámara. Pablo Iglesias, Xavi Doménech, Alexandra Fernández, Alberto Garzón, y Joan Baldoví, le expusieron el miércoles a Pedro Sánchez medidas alternativas y voluntad de diálogo para poder armar un compromiso de gobierno progresista, y que por formas y contenidos, muchas de estas intervenciones evindenciaron el gran cambio de paradigmas que ya se ha producido en la política española, como relataba la senadora Maria Freixanet (En Comú Podem) esta semana en una crónica en su blog.

Las contradicciones e insuficiencias del acuerdo PSOE-Ciudadanos para una propuesta de cambio real en lo económico, lo social, y lo democrático, quedaron en evidencia. Aún así, como le recordó Aitor Esteban del PNV, puede que no sea necesario que Sánchez renuncie a todo lo acordado con Albert Rivera, pero la troncalidad del acuerdo debe girar entorno a otras prioridades y coordenadas, más a la izquierda y con mirada plurinacional, en clave de cambio y no de recambio.

Lo que no es posible es contentar a la vez y por igual al PP o Ciudadanos, y a las fuerzas de cambio; esa es la hipótesis irreal, la que solo lleva al bloqueo y a nuevas elecciones, que tampoco parecen ser mejor solución a la voluntad popular ya expresada en las urnas.

Aún hay tiempo, más de 57 días, para rehacer el diálogo entre las fuerzas de izquierda. No se trata de asaltar los cielos, como dice hoy Pedro Sánchez en un artículo, en crítica a Podemos. Si hablamos de asaltos, de lo que una mayoría social (también de votantes socialistas) está harta es de que las oligarquías y sus representantes asalten las instituciones para hacer políticas contrarias a la mayoría trabajadora y popular; y quien esta poniendo la escalera nuevamente a los asaltantes es Ciudadanos, haciendo el trabajo de cerco para la Gran Coalición, que los poderes económicos españoles y la Troika comunitaria esperan y alientan. 

Pedro Sánchez, ésta es la disyuntiva: gobierno de cambio, o gobierno al servicio de los de siempre, aunque sus representantes vayan de nuevos.

Solo un gobierno de cambio real puede afrontar los retos sociales y democráticos planteados, y ser contrapunto, junto a Portugal y Grecia, a esta Europa vergonzosa que es insolidaria con sus propios ciudadadanos, castigados por políticas de austeridad, e insolidaria con las personas que vienen a Europa a buscar refugio y un futuro mejor. 

El PSOE ha de decidir: cambio o cerrojazo

La legislatura ha comenzado con la negativa a que En Comú Podem, En Marea, y Ara és el Moment pudieran formar grupos parlamentarios diferentes al de Podemos; una auténtica decisión de régimen de los partidos que han gestionado la democracia desde 1978, y otros nuevos pero que aspiran a mantener el statu quo de la misma manera, pese a sus discursos regeneracionistas.

Un artículo de Contrapoder explicaba claramente el atropello jurídico que ha supuesto una lectura tan restrictiva del Reglamento del Congreso, que solo tenía precedentes tan graves en la negativa a Amaiur en 2011 a conformar grupo.

A esta decisión arbitraria, se le ha sumado otro despropósito: denegar a IU y Bildu el hacer grupo técnico con ERC, en una práctica con tradición parlamentaria y que tenía el visto bueno de los servicios jurídicos de la cámara, que habían emitido informe favorable.

Estos primeros pasos de la legislatura no son meros trámites burocráticos de la composición de órganos: indican bien a las claras cual será el talante de PP y Ciudadanos, y ponen de manifiesto la candidez de un PSOE que pensaba que estábamos en una época de fairplay parlamentario, de turnismo sin más, y con crudeza, ha visto como a primeras de cambio los conservadores hacen ventajismo de su posición en la Mesa para desarrollar su política, y dejaban en minoría en la primera votación relevante, al propio Presidente del Congreso, Patxi López. Hay otras lecturas más rebuscadas de esta inexplicable cesión del PSOE, pero vamos a confiar, con buena fé, en lo que dicen sus propios dirigentes sobre la necesidad de un cambio.
Este PP revanchista, oportunista, recuerda mucho al mal perdedor que incendió la política española con versiones conspiranoicas sobre los atentados del 11-M, o que recogió firmas por toda España contra el Estatut catalán, degradando la política y las instituciones hasta límites aberrantes para desgastar al gobierno socialista.

El PSOE y Pedro Sánchez (no parecen ser exactamente lo mismo) han de decidir si optan por apuntalar un régimen injusto, insolidario, y que ya no tiene capacidad alguna de ser inclusivo respecto a la plurinacionalidad de España, o si como han defendido en campaña, apuestan por un gobierno de progreso que reduzca las desigualdades sociales, que acabe con la precariedad laboral, que combata la corrupción, que atienda una reforma a fondo del sistema institucional para que la ciudadanía sea participe, y si abren una reforma del orden constitucional que permita un nuevo encaje democrático de las naciones en el Estado español.  

Hay fuerzas progresistas y democráticas suficientes en el Congreso para ese escenario de cambio, si hay voluntad real de negociación sobre los aspectos citados. Al otro lado, el inmovilismo. PP y Ciudadanos esperan al PSOE para un cerrojazo constitucional, un proceso destituyente que destruya los pocos espacios federalizantes que tiene el actual sistema, aparte de consolidar las políticas sociales y laborales regresivas de los últimos años, y de realizar reformas cosméticas de las instituciones, que no beneficiaran la participación ni la transparencia, y que serán inanes ante las puertas giratorias y otros vicios de la vieja política. Si el PSOE cree que encontrará márgenes para dulcificar a PP y Ciudadanos, no solo se equivoca de estrategia, se equivoca de país, con una derecha tan poco europea como la española, sin tradición alguna en este aspecto.

El PSOE ha de decidir: cambio, o cerrojazo, a sabiendas que los diques de contención del actual sistema político han quedado seriamente dañados el 20 de Diciembre, y que pese a las maniobras parlamentaristas, la ola de cambio no se detiene, y si no se suma a ella, será engullido por la misma, como le pasó a sus socios griegos tras los pactos ND-PASOK, por citar un ejemplo.
Por cierto, hablando de Grecia: como recuerda hoy Enric Juliana en un artículo, el futuro Gobierno de España también es pieza clave de la política europea, y puede decantar hacia la izquierda el Sur de Europa, o suponer un contrapunto conservador favorable a Alemania.

Una oportunitat perduda pel canvi a Catalunya

Catalunya ha perdut una oportunitat pel canvi social i democràtic no anant a unes noves eleccions. Ras i curt: l'acord in extremis entre Junts pel Sí i la CUP possibilita que CDC continui al capdavant del govern de la Generalitat, i frena la possibilitat d'una reconfiguració de l'espectre polític català que hagués pogut afavorir a les forces catalanes de progrés, com ja van avançar els resultats del 20D.

En el moment en que s'obre una segona transició al conjunt de l'Estat (amb tantes possibilitats d'avenç com d'involució, cal assumir-ho), ens tornem a trobar a Catalunya com a la primera transició: el nacionalisme progressista català prefereix pactar amb la dreta catalana, que amb la resta de forces de progrés. Ho va fer Heribert Barrera pactant amb Pujol el 1980, deixant al PSC i al PSUC a l'oposició, i ho han fet ara ERC i la CUP. Les forces independentistes han preferit congelar la foto del 27S, temerosos de que uns nous comicis els deixessin per sota del 48% que van assolir, resultat previsible davant l'esgotament que ha produït un procés polític que no dona resultats efectius, i que ha donat un espectacle negociador agònic.

En la meva opinió personal, el desacord en com abordar la qüestió nacional catalana està fent impossible anar a un altre escenari polític. No per que sigui irresoluble, si no per que els extrems més llunyans entre les forces de progrés, ERC i CUP per un costat, i el PSC per l'altra, ho estan fent incompatible en funció de les seves identitats i dels seus càlculs electorals.

El que pot representar una força com En Comú Podem és un punt de trobada entre aquest dos extrems, per que posa al centre de l'acció política sobre el fet nacional allò que concita més consens: l'exercici del dret a decidir, la possibilitat d'un referèndum, amb totes les garanties i que respecti totes les opcions, i per això va guanyar les eleccions a Catalunya el 20D, a més de per posar en el centre de l'agenda els problemes socials i de regeneració democràtica, i les seves aliances plurinacionals a l'Estat per encarar aquests reptes.

El referèndum és la principal batalla avui, en el terreny nacional, que té Catalunya, i quan abans ho accepti tothom en el camp progressista millor, o estarem bloquejats sine die sense possibilitat de fer majories estables, mentre forces clarament involucionistes com Ciutadans creixen, i mentre l'agenda social i democràtica segueix segrestada per CDC, amb l'argument de que el Procés és el primer, i després, ja discutirem el model de societat, però mentrestant, s'imposa la seva gestió conservadora.

Acceptar que aquesta és la prioritat, no implica que ningú hagi de renunciar als seus plantejaments ni objectius estratègics. No es demana a ERC i CUP que deixin de ser independentistes. Ni al PSC que deixi de voler una Espanya federal. L'independentisme d'esquerres ha de baixar una marxa, i acompassar-se amb el moviment polític en favor de l'autodeterminació, i els socialistes, fer un sprint i tornar a la seva política de fa uns pocs anys sobre una consulta legal i acordada, si no volen quedar relegats a ser la cara amable de l'immovilisme. Cal arribar plegats a un referèndum amb garanties, i donar llavors plena llibertat a que cadascú defensi el seu model d'Estat, però no fem d'això últim, l'obstacle permanent per no entendre'ns entre les forces de canvi. I al costat, un programa de govern potent socialment i amb una forta regeneració democràtica, que respongui a les necessitats de la majoria social que representaria.

Cal recordar que la primera gran manifestació contemporània per l'autodeterminació de Catalunya, va ser la del 10 de Juliol de 2010, amb el lema "Som una nació. Tenim dret a decidir", amb una gran senyera, i que encapçalava el President de la Generalitat, José Montilla, del PSC. Hauríem de recuperar aquest alt grau d'entesa per recosir la unitat del catalanisme polític de nou al voltant de grans majories, i ser més forts davant l'ofensiva recentralitzadora que s'està covant a la política espanyola, al mateix temps que, per primera vegada, més de 7 milions de persones han votat a l'Estat espanyol per candidatures favorables al dret a decidir, i que l'autodeterminació dels pobles està al centre de l'agenda política espanyola.